dimecres, 30 d’agost del 2017

SANT FELIU DE SAVASSONA. TAVÈRNOLES. OSONA.

TERRES D’OSONA 

Ens va costar un xic pujar fins l’església de Sant Feliu o Sant Feliuet de Savassona. També conegut com a Sant Feliu de la Roca. Per un estret camí de pedres i unes escales, també de pedra, vam arribar fins dalt de l’altiplà roquer on s’assenta l’edifici. Però va valer la pena.
 
 
Sant Feliuet de Savassona és una església preromànica, situada en un planell de roca viva i envoltada de tombes antropomorfes, i una cisterna tallada a la roca. 

La capella és un interessant edifici, conegut ja el 1035, format per la conjunció d’un cos preromànic i un de romànic. Encara que vers el 1104 gairebé arribà a tenir consideració parroquial, aviat esdevingué simple capella, a causa segurament del despoblament del lloc.

L’església és situada en un indret d’extraordinari interès arqueològic, on es poden trobar restes que van des del Neolític fins a l’època medieval. A més, al seu voltant, hi ha un dipòsit d’aigua excavat a la penya i altres indicis de vell poblament. El poblat ibèric és situat entre els calls o separacions dels grans penyals que formen la plataforma superior del puig, ja que els habitatges aprofitaven el buit de les pedres i el cobrien amb bigues i sostre. 

És una construcció d’una sola nau, romànica, que conserva a llevant l'absis rectangular, lleugerament trapezoïdal, d'època preromànica. La nau és coberta amb volta de canó, lleugerament rebaixada, i amb l’absis descentrat en relació a l’eix de la nau, a la qual s’obre mitjançant un simple plec que fa la degradació. 

La porta original d’arc de mig punt s'obre a la façana de migjorn i té un simple rebaix ornamental que l'emmarca. A la façana de ponent, hi ha una porta de construcció posterior (segle XVI), amb una estrella salomònica a la dovella central inscrita dins un cercle.
 


Al damunt d’aquest portal hi ha un petit òcul i el capcer és coronat per un campanar d'espadanya, construït entre 1203 i 1205 en el qual s'obren dos grans finestrals d'arc de mig punt que actualment no tenen campanes. 

Els murs són construïts amb pedres sense polir llevat d'alguns carreus dels angles i les obertures. La nau és coberta amb teules i els ràfecs són de lloses de pedra, element que es repeteix en el cobriment de l'absis.

 
Tombes antropomorfes: Es troben a la part nord-est de l’església i a frec del precipici. S'hi observen diversos enterraments, però n'hi ha tres que estan més ben conservats que els altres. Estan esculpides damunt un gres de color grisós que és el sòl que constitueix el cingle. 

Fou restaurada el 1962 pel Centre Excursionista de Vic.
 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 25 d’agost del 2017

SANT PERE DE BELL-LLOC. VINÇA. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT 

Sant Pere de Bell-lloc (Saint-Pierre de Belloch en francès) és una església romànica. És situada a 300 m. d'altitud, al cim del mateix nom. El turó, situat a tocar de l'engorjat del Tet que forma l'embassament de Vinçà, té una posició dominant sobre l'extrem est del Conflent.

L'esment més antic conservat de l'indret és del 942, quan Sunifred II de Cerdanya i Besalú confirmà a Sant Pere de Rodes la propietat d'un alou a Vilella (actualment un despoblat de Rigardà), tot indicant que limitava amb el mons Sancti Petri 

L'església no està documentada fins al 1142 (ecclesia Sancti Petri). El 1178 Pere de Domanova la cedí als monjos de Sant Martí del Canigó i aquests hi constituïren un priorat, depenen d’aquesta abadia. "Bell-lloc", en la forma Pulcro loco, es pot llegir en diversos documents dels segles XIII i XIV

Es tracta d'una església de nau única, capçada a llevant per en un absis semi-circular amb cobertura de quart d'esfera. La irregularitat del terreny motiva que tot el sector del sud-est, sobretot l’absis, s’aixequi damunt d’una socolada de pedra i morter. Els murs exteriors són força gruixuts. Dalt de l'església es dreça un campanar d'espadanya d'una sola obertura. 

La volta de la nau és de perfil marcadament apuntat i seguida, sense arcs torals. La nau rep llum per diverses finestres: una a la façana de ponent, rectangular com una espitllera; una segona, a la paret sud, de doble esqueixada amb arcs de mig punt. Una tercera al fons de l'absis, també de doble biaix, força elegant, està emmarcada exteriorment per tres grans carreus de granit, un fent de llinda, en arc de mig punt, i els altres dos de muntants, els tres decorats amb una motllura que ressegueix el marc; a l'absis hi ha també quarta finestra, aquesta moderna i sense una rellevància especial.  

La porta d'entrada original s'obre a la façana de migdia, com és usual a les esglésies de la zona. A causa del pendent del terreny on s'assenta l'església, cal pujar cinc graons de pedra per accedir-hi. Formen el marc de la porta dos arcs de mig punt en degradació, amb l'arc exterior extradossat per una estreta arquivolta sense relleu.

La porta, de fusta, mostra evidències de la ferramenta que l'havien decorada i que haurien desaparegut al darrer segle.

Sant Pere de Bell-lloc va ser declarat Monument històric de França el 30 d'octubre del 1974.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 23 d’agost del 2017

SANT VICENÇ DE VALLMANYA. VINÇA. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT 

La gran majoria de dades que he trobat referents al lloc i l’església són en idioma francès. Fent un esforç intentaré complir amb la meva feina de traduir-ho a català.

Vallmanya és un municipi del Conflent (38 h. 2009 ), al límit amb el Vallespir, que comprèn la capçalera de la vall de Lentillà (en aquest sector, el riu de Lentillà és anomenat també riera de Vallmanya), al massís del Canigó.

La consulta etimològica al DCVB en fa aquesta definició.: del llatí valle magna, ‘vall gran’.  

El poble (41 h. 2013/ 855 m. alt) es troba a l’esquerra del riu de Lentillà, prop de la seva confluència amb la riera del Castell, on s’alcen les ruïnes de l’antic castell de Vallmanya.

En un privilegi del l’any 950 el papa Agapit II dona dret de possessió del lloc de Vallmanya i la seva església a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà.

L’església parroquial de Sant Vicenç es essencialment una construcció del segle XI, modificada al segle XVIII sota l’impuls del mestre de fraga Noell.  

En els treballs va perdre el seu absis romànic reemplaçat par un cor sobre ogives creuades. Van ser afegides tres capelles laterals i un campanar. 

En el seu interior hi ha un retaule barroc realitzat l’any 1733 per l’artista Pau Sunyer.
El poble de Vallmanya a causa del seu paper i els seus patiments en la segona guerra mundial (massacre de Vallmanya), va rebé la Creu de Guerra 1939-1945. 

Forma part de la Ruta del Ferro del Canigó. La paroisse de VALLMANYA, restera dans le domaine privé du Père Abbé de Sant Miquel de Cuxa jusqu'à la Révolution. En aquest poble hi havia hagut una important farga que aprofitava el mineral de ferro del Canigó. La parròquia de Vallmanya, romandrà fins a la Revolució com a domini privat de l’abat de Sant Miquel de Cuixà. Il avait le titre de Seigneur de Vallmanya. Tenia el títol de Senyor de Vallmanya. Les revenus qu'il tirait de l'exploitation du fer lui permettaient d'accorder des privilèges exceptionnels à la population. Els ingressos que va derivar de la mineria de ferro li van permetre concedir privilegis excepcionals a la població. onnait en location par voie d'adjudication, pour une durée de trois à quatre ans, les revenus de la forge, des mines, de l'hôtellerie.

Va arrendar els ingressos de la forja, de les mines, del negoci de l'hotel a través d'una subhasta, per un període de tres a quatre anys. Les archives départementales, conservent certains actes de location. Els arxius departamentals mantenen certs actes de lloguer.Un état des rentes de l'Abbaye datant de la fin du XVIl ème mentionne que le Sieur Berjau devait verser le 24 juin 42 livres et 10 sols pour les revenus de VALLMANYA. Una declaració de les rendes de l'abadia, que data de finals del segle XVI, fa esmena que el senyor Berjau havia de pagar el 24 de juny de 42 lliures i 10 sols per els seus ingressos de Vallmanya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 18 d’agost del 2017

SANT PERE DE VALLMANYA. PINÓS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS. 

Vallmanya (59 h. 2009/573 m. alt) és un poble localitzat a l’est del terme de Pinós. Situat a l’esquerra de la riera de Vallmanya, afluent, per la dreta de la riera de Salo.

 
El nucli urbà, el més gran del municipi, és centrat per l’església parroquial de Sant Pere, de la qual depèn la de Salo. El lloc és esmentat el 1021; el castell de Vallmanya ho és el 1277 com a possessió dels Pinós.  

El lloc formava part dels dominis del comtat de Berga, juntament amb els Peguera, Fígols i la casa fortalesa de Berga.

Sant Pere de Vallmanya (582 m. alt.) és l'antiga església del castell del mateix nom. Es troba a la part més alta del poble, al nord, culminant el conjunt de cases. Al seu costat hi ha una notable porta d'entrada al cementiri. Sempre ha mantingut el seu caràcter parroquial.  

Tot i que el lloc ja és esmentat al segle X-XI, l'edifici actual és dels segles XVII-XVIII.  

L’església de Sant Pere de Vallmanya és una construcció religiosa d'una sola nau amb capelles laterals, coberta a doble vessant i amb la porta a migdia de l'edifici. La porta és l'únic element decorat de tot l'exterior de l'edifici, amb un senzill frontó triangular que reposa sobre pilars estriats i capitells jònics.

L'església, de grans proporcions, té un enlairat campanar de planta quadrada al mur de ponent; aquest campanar és també obra del segle XVIII però fou construït sobre la base d'una torre medieval, possiblement la torre del castell de Vallmanya. Està format per un cos rectangular dins la nau de l'església, aprofitat com a base del modern campanar.
 
 
Al costat de migdia conserva encara una finestra de mig punt dovellada i, a la cara de ponent, una estreta espitllera. L'aparell és de carreus irregulars i reble, propis del segle XI. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 16 d’agost del 2017

SANT ANDREU DE LINYÀ. NAVÈS. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

Linya és una caseria (44 h. 2009/668 m alt.), situada  a la capçalera de la vall de Sant Grau, al sud del terme de Navès. És una de les nou entitats de població del municipi i no té cap nucli de poblament agrupat. Tradicionalment tenia només quatre cases (masos). A la fi del segle XIX, es van annexionar masies que havien estat de Navès i de Besora.  

El lloc havia estat possessió dels Cardona.

 
L’església parroquial esta sota l’advocació  de Sant Andreu.  Com a detalls particulars hi ha una estela funerària i dos sarcòfags que és possible que fossin d’una antiga església, la qual va ser substituïda al segle XVIII per l'actual església parroquial.

 Sant Andreu de Linya és una església neoclàssica rural amb la rectoria adossada. L’edifici és d'una sola nau de planta rectangular. 

La coberta és a doble vessant. Té un esvelt campanar de tres cossos, acabant amb una balustrada de pedra d'on surten quatre semi-arcs ogivals. 
 
S’accedeix a la part nord per una senzilla porta amb llinda de pedra. Una escala de sis graons facilita l’accés. Damunt i a la mateixa façana existeix un petit rosetó.  
 
El parament del murs és de pedres irregulars amb morter, excepte a les cantonades que són de pedra picada i escairats.  
 
A l'interior hi ha un Retaule renaixentista de l’any 1595 amb escenes de la Vida de Crist, coronat per un Sant Andreu. 
 
L'estela funerària es troba clavada davant de l'església. És feta de pedra, té una decoració a base d'una creu, en forma d'ametlla i ficada dins d'un cercle, amb peu de forma triangular. 
 
Sarcòfags:
1-. De forma rectangular, de 50 cm d'amplada, 95 de llargada i 50 d'alçada. La decoració de la cara frontal està formada per una franja amb quatre flors, iguals dues a dues, totes de sis pètals i amb la silueta en relleu. Per sota corre un fris de capelles amb arcs escarsers i de mig punt. En una de les cares laterals hi ha una creu recreuada i a l'altra una de patent, les dues en relleu. No hi ha la tapa.
 
2-. Només resta la cara frontal. Fa 88 cm de llargada, 42 d'alçada i 25 cm. La decoració està formada per dos quadrats amb vora en relleu i un dibuix, també en relleu. En un dels quadrats hi ha un castell emmerletat de carreus en filades, dues torres i porta d'arc de mig punt dovellat al centre. A l'altra hi ha un dibuix esquemàtic dels tres cards dels Cardona.  
 
Sant Andreu de Linya forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català de Navès (Solsonès). 
 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.