SANT FELIU DE LLADÓ. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

L’església de Sant Feliu de Lledó, que fou parròquia fins el 1929, es troba a la part més alta de la vila. La primera citació documental de Sant Feliu és del 1017. El 1109 va ser donada al priorat de Santa Maria. La construcció de l’edifici actual fou ordenada pel prior Tomàs Verdeguer al segle XVIII.

Sabem per un carreu gravat que la nova església es començà l'any 1758. la inscripció diu així "INCEPTUM SECTO KALEN, APRIL MDCCLVIII", l'any 1761. les obres ja deurien haver acabat perquè aquesta data està inscrita en la façana flanquejant la porta. 

L'actual temple és d'una sola nau, amb capelles laterals, transsepte i capçalera carrada a l'exterior i poligonal en l'interior. A la façana hi ha la porta rectangular feta amb grans pedres ben tallades i decorada molt simplement amb motllures. Més amunt s'obre un rosetó. 

El contorn superior del mur és corbat. A l'esquerra de la façana es dreça el campanar de planta quadrada i té un cos superior de vuit arcades apuntades. Acaba amb una terrassa. Una torre quadrada molt més baixa 3es troba a l'altre costat de la façana, és rematada per un teulat a quatre vents. Les voltes de la nau, les capelles i les capçaleres són de llunetes.

En una sepultura de la sagrera de Sant Feliu, prop del mur oriental de l’església, es descobrí un encenser d’època visigòtica, de bronze i de forma hexagonal, amb tres petges a la base en forma de peus de lleó i tres merlets a la part superior en forma d’ocells oposats, dels quals surten sengles cadenes que s’ajunten en una argolla per a penjar l’atuell. Aquesta peça, que devia tenir un ús funerari o votiu, és d’origen copte i datable al segle VII. Es conserva al Museu Episcopal de Vic.  

Sant Feliu de Lladó és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

CANÒNICA DE LLADÓ. ALT EMPORDA

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

La notícia més antiga que hi ha de la canònica de Santa Maria de Lladó és de l'any 1089, data en què hi fou restaurat el culte i la vida monàstica (que sembla ja existent en època visigòtica), sota la regla de Sant Agustí. En concret, el 1098 és la data de l'acta de restauració del culte i de la vida monàstica per part dels esposos Adalbert i Alamberga, senyors de Navata, i de llurs fills que retenien injustament aquell lloc sagrat, que anteriorment havia estat ric i fort. Hi podia haver existit ja una comunitat en època visigòtica. 

El primer prior, Joan (1089-1115), arranjà l'església de Santa Maria i l'annexa de Sant Joan i, potser, les dependències monàstiques. L'any 1124, en època del segon prior, Grau, el papa Calixt II aprovà la fundació i els estatuts de la comunitat i en confirmà els béns, que s'anaren incrementant al llarg dels segles XII i XIII. 

La canònica de Lladó fou secularitzada (com totes les canòniques catalanes) el 1592 (a Lladó, però la butlla del papa Climent no fou promulgada fins al 1596), d'aleshores fins al 1835 (desamortització dels béns de l'església) subsistí com a col·legiata i des de l'any 1929, la seva església és la parroquial de Lladó, en substitució de la de Sant Feliu.

L'origen de les edificacions d'aquest conjunt monàstic que han arribat als nostres dies cal situar-lo a finals del segle XII, en època del prior Arnau Coll (1136-1196). Posteriorment va sofrir alguna petita modificació. El 1186, aquest prior fou acusat a Roma de malversació dels béns de la comunitat, fet que devia tenir com a rerefons les obres esmentades, ja que sembla que a partir d'aquell moment es continuaren amb molt menys luxe (campanars del frontis inacabats, capitells de la nau sense ornamentació).

Els vestigis que resten de la canònica de Santa Maria es localitzen al sector nord-oest del temple (tractat a part, com a monument declarat). La casa Prioral, que limita pel nord la plaça de l'església, amb la façana de la qual fa angle, mostra, encara aparell romànic i part d'una porta d'arc de mig punt. Els balcons del segle XVII i XVIII tenen baranes de forja de tradició romànica.

Per un passadís s'accedeix a l'antic pati del monestir, esdevingut ara una placeta, que centra part de les dependències monàstiques: al nord la casa del Porcioner, molt reformada, a l'oest, una ala de la casa Prioral, actualment la rectoria, amb una finestra geminada gòtica, a l'est, a l'indret que ocupava l'antiga església de Sant Joan, advocació que hi ha perdurat fins a temps molt recents, la Sala Capitular, amb una finestra romànica, d'altres més tardanes i un seguit de cinc grans òculs (que hom suposa romànics - la planta baixa és coberta amb volta rebaixada, el pis superior amb un enteixinat de fusta, molt deteriorat, sobre arcs diafragma -), al costat sud trobem uns porxos, fets cap al segle XVII, i adossats a uns altres d'anteriors, porten cap a un petit pati que ocupa l'indret de l'antic claustre al costat nord de l'església (la sala Capitular queda a l'oest).

Als edificis d'aquest sector hi ha restes de voltes apuntades i un llenç romànic (que des de l'absis corre paral·lel a la riera pel costat de llevant del conjunt). 

Entre els anys 1982 i 1994 s'efectuaren diverses campanyes de restauració integral en el recinte i s'adequà l'espai com a sala d'exposicions.

El conjunt de Santa Maria de Lladó fou un antic monestir agustinià. Va viure la seva màxima esplendor entre els segles XII i XIII. Està protegit com a Bé Cultural d'Interès Nacional. El setembre de 2018 el monestir va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, en la categoria de monument històric. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANTA MARIA DE LLADÓ. ALT EMPORDÀ

PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ                                                                                             

Lladó o Lledó (oficialment i impròpiament anomenat Lladó) és un formós poble la història del qual va molt lligada a la del Monestir de Santa Maria de Lledó. 

La primera documentació del lloc de Lledó es troba en l'acta de dotació, per part del comte-bisbe Miró, d'unes vinyes i terres del terme de Lucduno al monestir de Sant Pere de Rodes l'any 977. 

L'any 1089 es restaura el culte i la vida monàstica a Santa Maria de Lladó al voltant del que es crea la vida del poble.

El nucli antic de Lledó d'Empordà és un conjunt monumental inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Els edificis més emblemàtics del nucli antic són el monestir de Santa Maria de Lladó, l'església de Sant Feliu i l'edifici de l'ajuntament, a més dels diferents casals d'època moderna.

L'església romànica de Santa Maria de Lledó es troba al centre del poble. És un temple de planta basilical, orientada a llevant, de tres naus acabades amb absis semicirculars. Interiorment s'adopta el sistema de columnes adossades als pilars per a suport dels quatre arcs torals. La volta de la nau central és de canó apuntat, més alta que les laterals, cobertes amb quart de cercle i els absis són coberts amb volta de quart d'esfera. A l'exterior la nau central és coberta a dues vessants amb teula àrab i les laterals a una vessant de poca inclinació. 

La façana de ponent és centrada per la portalada a on s'hi troba representat un dels conjunts escultòrics més notables del segle XII. Aquesta façana segueix la disposició de les naus: la central més alta que les laterals, amb tres cossos en sentit horitzontal. El primer amb la gran portalada, el segon amb una obertura i un tercer, que sembla un afegit a l'estructura original. A la nau de la dreta s'ha incorporat un parell de merlets que sostenen el sistema campanar.

Una cornisa horitzontal separa els dos primers cossos d'aquesta façana principal: a sobre, amb tres arquivoltes i un parell de columnes als brancals, hi ha una finestra. A banda i banda de la porta hi ha làpides sepulcrals encastades al mur.  

L'absis central té una finestra de doble esqueixada que a l'exterior és ornada amb una columneta a cada banda. Al mur sud hi ha tres finestres, dues refetes en treure la capella de Sant Lambert i la sagristia del segle XVIII en una restauració recent. Al mur nord hi ha tres portes senzilles, ara tapiades, que donaven accés al claustre, ara desaparegut. 

L'aparell constructiu és a base de pedra, en gran part desbastada.

En el Museu Episcopal de Girona es guarden diferents lipsanoteques provinents de l’església de Santa Maria de Lladó.

L'Església de Santa Maria de Lledó és un edifici religiós declarat Bé Cultural d'Interès Nacional l’any 1925. Està al costat del Monestir de Santa Maria de Lledó.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

ERMITA DELS APÒSTOLS. LLADÓ. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

Una vegada visitat el poble de Lladó vam voler acabar l’etapa visitant l’ermita dels Sant Apòstols. 

Aquesta ermita es troba als afores de Lladó, seguint una pista de terra, vora el camí de Sant Martí Sesserres. A la carena del puig Valentí, a tenir constància del mirador. La ruta està ben assenyalada. 

La primera notícia ve donada per un document de l'any 1398 i l'anomena: "Sanctorum aapostolorum fhilpi et Jacobi...in loco Le Torre". Dedicada, per tant a Sant Felip i Sant Jaume. 

Estigué sota la jurisdicció del monestir de Santa Maria de Lladó. 

D’una sola nau amb un absis semicircular, per l’aparell dels seus murs i la forma de les seves obertures podem deduir que és una construcció tardana, dels segles XVI i XVII, encara que conservi la tradició de les formes  romàniques. 

La façana té la porta rectangular i més amunt s'obra una finestra amb molt poca llum, és l'única obertura del temple. El frontis és coronat per un campanar de cadireta d'un arc. 

La nau es cobreix amb volta de canó sustentada per tres arcs torals. L'arc triomfal és apuntat i la volta del presbiteri, té forma ametllada. La construcció és de pedres sense treballar, només són tallades les dels cantonades obertures i arcs. 

Potser fou construïda als segles XVI-XVII, en substitució d’una més antiga documentada el 1398. 

Ermita dels Apòstols és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i Enciclopèdia Catalana

CAPELLA DE NOTRE DAME DE SECOURS. MOLIG. CONFLENT

 PETJADES PEL CONFLENT 

Molig, amb una situació ideal a l'interior de la Catalunya francesa, s’estén sobre dos llocs extraordinaris: els banys, enclavats al bell mig els congostos de la Castellana, envoltats d'una natura exuberant i als peus de les ruïnes de la fortalesa medieval de Paracoll, i l'antic poble de Molig, a 800 metres del balneari i a 600 metres d'altitud, en un altiplà escarpat molt assolellat, davant del Canigó. 

El poble ha sabut conservar els rastres d’un ric passat, i això permet avui als visitants de descobrir els carrers medievals, l’església del segle XII així que la seva casa forta del segle XIV. Aquest conjunt patrimonial que no us deixarà indiferent es pot admirar des de la plaça de l’església. 

Molig és també un poble de tradicions i de patrimoni de la Catalunya del Nord on val la pena viure-hi, amb moltes activitats dirigides a petits i grans. Als voltants de Molig podreu  passejar-vos-hi i gaudir de les magnífiques vistes sobre el poble i les muntanyes. Assaborireu la calma i la tranquil·litat d'aquest poble autèntic. 

La Capella Dels banys (o capella de Notre Dame de Bon Secours) va ser construïda l'any 1854, a l'estil neogòtic de moda al segle XIX. Va respondre a una petició de “banyistes” (nom que en aquell moment donaven als clients del balneari) que trobaven massa difícil el camí pedregós i costerut que conduïa a l'església del poble. 

El finançament del préstec per dur a terme el projecte es va cobrir amb donacions de particulars, loteries organitzades pel clergat i ofrenes de 50 cèntims que ofereixen els “banyistes”. 

Al segle XX, van venir per embellir la capella els vitralls oferts per la família Auter, antics hotelers de Molitg, i Adrien Barthélémy, fundador de la Chaîne Thermale du Soleil. 

El jardí annex a la capella va ser enjardinat recentment per l'establiment termal. El municipi va completar la nova valoració d'aquest harmoniós edifici amb una nova il·luminació. 

Les Termes de Molig, situades en un circ de muntanyes, són un lloc privilegiat per fer-se un tractament o simplement per relaxar-se a l'espai de benestar de l'establiment. Un espai que convida a la calma i al repòs. 

Text i recull Dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Turisme Conflent Canigó

SANT SADURNI DE VERNET. CONFLET

 PETJADES PEL CONFLENT 

El poble vell de Vernet, situat majoritàriament a la dreta del Cadí, ha vist com les modernes ampliacions del poble s'han estès sobretot davant seu, a l'esquerra del riu. El poble vell és al cim d'un turó dominat pel Castell de Vernet i l'església de Sant Sadurní, antigament capella de Santa Maria del castell.

Vernetum (lloc plantat de verns, força abundants a la llera del Cadí i del Sant Vicenç) és documentat des del 863. Era propietat dels comtes de Cerdanya, però entre 1005 i 1007 el comte Guifré II de Cerdanya i la comtessa Guisla en donaren la possessió al monestir acabat de fundar de Sant Martí del Canigó, que en posseí la senyoria fins a la fi de l'Antic Règim. El terme aleshores comprenia el poble de Castell de Vernet, o, simplement, Castell, on hi havia el Castell Vell de Vernet, cosa que va motivar el nom del poble. Els esments del castell anteriors al segle XII fan referència a aquest castell vell. 

La història més recent de Vernet està lligada molt especialment a l'explotació de les fonts termals alcalines. Conegudes des d'antic, l'abat de Sant Martí del Canigó Pèire Poderós feu construir just a principis del segle XVIII un hospital militar amb uns edificis annexos. 

Víctimes d'un incendi uns anys després, i secularitzat el monestir després de la Revolució Francesa, el 1788 el doctor Pere Barrera, de Perpinyà, reconstruí aquests edificis. El 1832 es creaven a la dreta del riu les Termes Mercader prop d'unes fonts d'aigües sulfuroses, i el 1834 foren dos antics comandants de la guarnició de Vilafranca de Conflent els qui adquiriren els edificis de l'antic hospital militar, a l'esquerra del Cadí, i hi crearen el que seria popularment conegut com les Termes dels Comandants.  

Sant Sadurní de Vernet, o Santa Maria de Vernet, o del Puig, és l'església romànica situada dalt del turó que domina el Vernet actual, on es troba el nucli vell del poble, al costat del Castell de Vernet. En un principi era la capella del castell, però amb el pas del temps es convertí en l'església parroquial del poble de Vernet en abandonar-se l'antiga església parroquial de Sant Sadurní de Vilallonga.

 

Aquest  primera església és esmentada per primera vegada l'any 874, però una avinguda del Cadí l'ensulsià el 1710. Aleshores la funció parroquial passà a la capella de Santa Maria del castell, que acollí també l'advocació de sant Sadurní. La capella del castell era esmentada el 1176, quan l'abat Pere de Sant Martí del Canigó renovava la concessió a Pere de Castell d'una terra que es trobava prop del temple. Torna a esmentar-se el 1217, quan l'abat del Canigó autoritzà els habitants del lloc a construir cases en els vessants del turó. 

Es tracta d'una església força gran, de planta rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular, que queda amagat exteriorment, pel castell annex. Una volta molt apuntada cobreix la nau, amb arcs torals apuntats sobre pilars adossats a les parets laterals. L'arrencada de la volta està marcada per una cornisa correguda al llarg de la nau. El fet que l'interior de la nau sigui emblanquinat fa que el visitant es perdi molts detalls de la construcció. 

La porta d'entrada s'obre a la meitat occidental de la façana sud. Està formada per un únic arc de mig punt adovellat, llinda i timpà monolítics sense decoració. Conserva un conjunt de ferramenta i forrellat de tradició clarament medieval. L'aparell de l'edifici és variat: els murs sud i oest presenten un parament de carreus de granit de color daurat i d'una grandària considerable, ben escairats i polits, mentre que el mur nord té carreus petits i blocs de pedra no gaire escantonats. En conjunt es pot considerar una construcció de la segona meitat del segle XII. 

A l'interior es conserva una columna fragmentada que sembla que procedeix de l'antiga església de Sant Sadurní de Vilallonga. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANTA MARIA DEL VILAR. VILALLONGA DELS MONTS. ROSSELLÓ

 PETJADES PEL ROSSELLÓ

La història d’aquesta església està estretament relacionada amb la canònica augustiniana de Santa Maria de Lledó (Alt Empordà), fundada el 1089, de la qual depengué. Santa Maria del Vilar fou adquirida en un moment indeterminat per Joan, primer prior de Santa Maria de Lledó. 

 La seva possessió li fou confirmada, junt amb el delme de Vilallonga, en un plet celebrat a Montesquiu el 2 de novembre de 1094, en presència de Guillem Bernat de Santcristau, senyor de Montesquiu i de Vilallonga dels Monts, de la seva esposa Garsenda i del seu fill Bernat Guillem. Santa Maria del Vilar, així mateix, apareix com una de les esglésies dependents de Lledó en la butlla que el papa Calixt II adreçà a aquesta canònica l’any 1123.

Reparada i eixamplada al segle XII, l’església fou consagrada el 16 de juliol de 1142 per Udalgar de Castellnou, bisbe d’Elna. A partir d’aquell moment, Santa Maria del Vilar fou constituïda en filial o pabordia de Santa Maria de Lledó. L’any 1146, el bisbe Udalgar li feu donació de l’església de Santa Coloma d’Alemanys. El 1163, Artau III, bisbe d’Elna, recordava per escrit la consagració del 1142, la dotació de l’església i la delimitació del seu alou. El 2 d’abril de 1180, Guillem Jordà, bisbe d’Elna, donà encara a la pabordia de Santa Maria del Vilar i al seu paborde Marçal l’església de Sant Joan d’Albera. 

Com a comunitat, decaigué des del segle XIV, encara que arribà a tenir la jurisdicció del lloc, i fins a la fi del segle XVII hi hagué alguns pabordes (purament nominals). Posteriorment, a la darreria del segle XVIII, una part de les dependències del monestir van ser cremades per les tropes franceses. 

L’abandonament del lloc s’accentuà a partir d’aquell moment, fins al punt que a l’inici del segle XIX, l’església de Santa Maria fou convertida en estable i al costat nord s’hi construí un mas. Més tard, el lloc quedà completament deshabitat i progressà la degradació del monument. 

L’any 1955 el conjunt de Santa Maria del Vilar fou declarat monument protegit per l’estat francès (Monument Històric classificat), però aquest fet no va pas comportar la seva recuperació. 

Els anys 1991-92 l’associació local “Vilallonga fa temps i ara” començà la tasca de conscienciació sobre l’estat de Santa Maria del Vilar i les primeres campanyes de neteja del monument. Posteriorment, l’any 1993, els propietaris de l’antic monestir promogueren l’inici de les primeres obres de consolidació i d’exploració arqueològica. Cal esperar que tinguin continuïtat fins a aconseguir el salvament definitiu i l’estudi del conjunt monumental. 

Es tracta d'una església de planta de creu llatina. D'una sola nau, amb transsepte i tres absis a llevant, el central sensiblement més gran que els col·laterals. La volta que cobreix la nau és força apuntada; hi ha un sol arc toral, situada a dos metres de l'extrem occidental, cosa que ha fet pensar els estudiosos que podria haver-hi hagut una tribuna com la de Serrabona. 

Els braços del transsepte estan coberts amb volta de punt rodó, i els arcs de comunicació amb la nau, així com els que comuniquen amb els absis, estan formats per plecs de mig punt. Les voltes dels absis són de quart d'esfera allargats. Els carreus emprats en aquests arcs són de mida mitjana o petita, ben tallats. 

L'entrada principal del temple era a la façana de ponent, però el 1924 fou venuda, juntament amb tres ales del claustre de Sant Genís de Fontanes, a Paul Gouvert, antiquari parisenc. Ho comprà un banquer romanès instal·lat a França, Chrissoveloni, qui ho feu instal·lar en el seu castell de les Mesnuls, a Montfort-l'Amaury, al departament d'Yvelines, on la porta del Vilar servia d'entrada al claustre. El 1983 s'inicià una campanya duta a terme per diverses entitats rosselloneses dedicades a l'art, i el 1986 el claustre tornà al seu emplaçament original i no ha estat fins fa pocs anys que la portalada tornà a Santa Maria del Vilar. 

Diverses portes, ara tapiades, s'obrien cap al nord, on hi havia les dependències del monestir, entre elles un petit claustre. Aquestes dependències foren utilitzades en el seu moment per al mas que es dreçà en aquest lloc. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documentals. Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANT SEBASTIÀ DE FONT-RABIOSA. CAPCIR

 PETJADES PEL CAPCIR 

Sant Sebastià és l'església parroquial del poble de Font-rabiosa  i està situada a la zona sud-est del nucli de població, a la dreta del Torrent, mentre que la major part del poble és a l'esquerra d'aquest curs d'aigua. 

Una de les primeres mencions documentals conegudes del lloc de Font-rabiosa data de l’any 1308, precisament amb motiu de la venda d’aquest indret, escrit amb la grafia Fonte Rabioso, feta per Bernat de So al rei Jaume II de Mallorca; en l’escriptura es descriuen les afrontacions territorials d’aquesta vila, la qual llindava amb els termes de Formiguera, Galba, Esposolla, Riutort, Querramat i Puigbalador. 

Pocs anys més tard, el 1317, el rei Sanç li retornà el lloc de Font-rabiosa en consideració als nombrosos serveis prestats, i a més li infeudà la justícia civil i el mer i mixt imperi sobre els seus habitants. A aquest mateix Bernat de So li fou concedit el títol de vescomte d’Évol l’any 1335 per part de Jaume III de Mallorca, i a partir d’aquell moment, Font-rabiosa es mantingué inclosa dins aquest vescomtat fins a la fi de l’antic règim.

Pel que fa a l’església de Sant Sebastià, és esmentada en un document fals datat l’any 908 i suposadament atorgat per Carles el Simple, pel qual aquest monarca confirmava a l’abadia de Sant Jacme de Jocó la possessió, entre altres esglésies, de la de Sant Sebastià de Font-rabiosa. Aquest precepte, en realitat, fou una falsificació portada a terme per l’esmentat monestir al segle XIII o XIV per tal de defensar els seus privilegis sobre el conjunt de parròquies de l’altiplà capcinès i també per fer front a les pretensions de l’abadia de Cuixà, que des de mitjan segle X tenia propietats a les terres meridionals del Capcir. 

De fet, les primeres referències certes de l’església de Sant Sebastià, màrtir narbonès del segle III, no són anteriors al segle XIV i cal dir que es tracta d’una advocació poc corrent a l’edat mitjana i única en aquestes contrades. 

Un antic costum —que segons alguns estudiosos tenia el seu origen en una promesa o vot fet arran de la Pesta Negra de l’any 1348— descriu com els habitants d’Aiguatèbia (Conflent) anaven en processó a l’església de Sant Sebastià de Font-rabiosa portant una roda plena d’espelmes que feien cremar durant l’ofici litúrgic davant l’estàtua del sant.

 

L’església parroquial de Sant Sebastià és un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó de perfil semicircular i coronada a llevant per un absis semicircular; aquest temple, en la seva forma actual, respon a una reforma practicada en l’edifici alt-medieval l’any 1712, com consta en una inscripció situada en el portal obert a la façana de ponent. 

De l’església original avui només podem identificar el volum general de l’edifici, de la seva nau amb l’absis, on es conserva una finestra estreta d’una sola esqueixada, construïda amb carreuons de pedra acuradament tallats i amb un xamfrà exterior, i sobretot la porta de ponent. Aquesta portada és feta, com els portals rossellonesos del segle XII, amb llinda i timpà llis, i ressaltada per dues arquivoltes rectes, que arrenquen d’una imposta en cavet. 

Els paraments interiors i exteriors són totalment arrebossats, però deixen entreveure un aparell de reble amb carreus ben tallats a les cantonades i la portada. 

Conserva una estàtua de sant Sebastià del segle XVI, i un reliquiari del XVII. El retaule de l'altar és dedicat a sant Sebastià. És del segle XVII, signat per Melair, cosa que el vincularia al taller de Joan Jaume Melair. En el decurs d'unes restauracions modernes es descobriren uns frescos dedicats a la Nativitat i la Crucifixió que havien romàs amagats durant segles. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Dades documentals: Catalunya Romànica i Viquipèdia