dijous, 30 d’octubre del 2014

SANT MARTÍ DE SALDES. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

En una de les nostres recerques visitàvem el poble de Saldes i la seva església sota l’advocació de Sant Martí.


Saldes és un poble amb diferents nuclis disseminats (112 h. 2006) situat al vessant de llevant del majestuós Pedraforca, a mà esquerra del riu de Saldes o riera Salada. Quan t’aproximes és meravellós l’efecte de les cases emmarcades per la muntanya. Sembla un pessebre, sobretot a l’hivern quan la neu cobreix l’enforcadura del cim. 

En la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: del llatí salĭces, ‘salzes’, segons Coromines (Est. Rom. iii, 227).

Sant Martí de Saldes fou, des de la seva construcció, església parroquial dependent del bisbat d’Urgell. Situada a la vall de Gósol formava part de l’antic comtat de Cerdanya i fou una de les primeres esglésies consagrades el segle IX.

La vella església apareix esmentada (Sallices) en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell l'any 839. Així mateix apareix també en un document datat el 8 de desembre del 857 com a nova església consagrada pel bisbe d'Urgell Guisad, que sembla indicar una reconstrucció de l'anterior. Al mateix document s'especifica que els feligresos la dotaren amb dues mujades i mitja i tres quarteres de terra i una casa davant l'església que havia de servir de rectoria. També en l’acta de consagració s’explica que l’església fou dotada amb llibres i ornaments religiosos per part del seu prevere, Daniel. Curiosament trobem el nom del prevere com a fundador del proper monestir del Sull, anomenant-lo com l’antic rector de Saldes.  

El lloc de Saldes és referenciat en el jurament de fidelitat fet per Galceran, fill de Sicardis, al comte de Cerdanya entre els anys 1068 i el 1097, com un dels molts castells a la part meridional de la Cerdanya.

A l’any 1010 es constituí la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell pel bisbe Ermengol, complint la voluntat del seu antecessor el bisbe Sal·la, i aprovada pel papa Sixt IV. Entre els molts béns cedits surten relacionades en la parròquia de Saldes, les esglésies de Sant Martí i Sant Andreu (segurament Sant Andreu de l’Espà).   

Les notícies de Sant Martí del segle XIII són relacionades amb el barons de Pinós. Entre els anys 1288 i 1291 l’església de Sant Martí i els seus habitants rebien dels barons exempcions del drets de pastura. Aquest privilegis foren confirmats pel baró de Pinós l’any 1291. 

Galceran IV de Pinós en el seu testament al final del segle XIII deixà a l’esglesia parroquial de Saldes la quantitat de 100 sous. El caràcter parroquial es confirma en la visita l’any 1312 al deganat del Berguedà i perquè des del segle XIV sovint era qualificada com església major del lloc.

Aquest segon temple fou substituït segles més tard per un nou temple romànic, d'una sola nau amb absis semicircular, que pot datar-se al segle XI i després es va construir una quarta església al segle XII, també romànica, el qual, al seu torn, restà arruïnat i fou substituït pel temple actual, construït al segle XVII.  

Es conserven alguns fragments d'aquestes dues construccions romàniques, de l'absis al costat de llevant i unes filades de murs de pedra ben tallades unides amb morter de calç i sauló. També es conserva una pica baptismal feta en un bloc de pedra arrodonit i buidat que actualment es conserva al presbiteri. Aquestes restes són conegudes gràcies a dues excavacions dutes a terme en els anys 1958 i 1971, l'última a càrrec de Manuel Riu i Riu. 

L'església és d’una planta quadrada, amb finestres d'arc de mig punt de to romànic, disposada amb tres naus, la central coberta amb volta apuntada i les laterals d'estil neoclàssic cobertes amb volta catalana de maó i de pedra. La sagristia va ser construïda el 1814 a la capçalera del temple, comunicada amb l'altar major. 

A cada costat s'obren dues capelles laterals cobertes amb volta d'arcs encreuats. A la paret de migdia resta un arc adovellat i una finestra d'arc de mig punt molt alta i tapiada. 

El campanar va ser construït el 1703, és de torre exterior i conserva dues campanes foses el 1805 i el 1893 a Bellver de Cerdanya. 

L'interior de l'edifici és de pedra vista i deixa veure l'estructura constructiva.

Es conserven cinc altars a l'interior, de fusta policromada, d'estil neoclàssic tardà i del segle XIX, procedeixen d'algun taller local de Bagà o de Sant Llorenç de Morunys. Dedicats, el major a Sant Martí, els altres a Santa Severina, al Sagrat Cor, a Santa Bàrbara i a la Mare de Déu del Roser.

 També es conserva la imatge de la Marededéu de Gresolet (segons uns excessivament restaurada), del segle XIII, que fou traslladada el 1947 per raons de seguretat. 

Al costat de l'església s'han trobat sepultures de cista, amb lloses, cosa que sembla indicar l'existència d'un cementiri romànic. 

Actualment pertany al bisbat de Solsona i està declarat com a Bé inventariat. 

Mereix la pena visitar el poble de Saldes, la seva església, enmig del poble, i els seus voltants no menys mereixedors de conèixer. No us oblideu de visitar el mirador del Pedraforca. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 28 d’octubre del 2014

SANTA MARIA DE L’ANTIGUITAT. CASSERRES. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

En acabar la caminada popular de Casserres, una altra de les nostres aficions, visitàvem en sortir del poble i al costat del cementiri l’església de Santa Maria de l’Antiguitat. 

És coneguda amb el nom de Sta. Maria l'antiga o sta. Maria de Casserres. L'església actual fou edificada en estil neoclàssic entre els segles XVIII i XIX.  

Fou bastida sobre la primera església romànica de la que avui no en queda res. Pel que fa la documentació, però, no en tenim d'anterior del segle X. Està situada dins dels límits del terme del castell de Casserres.  

El 1026 fou objecte de llegats testamentaris. De l’església romànica anterior, l’actual no conserva res. Aquesta església havia exercit funcions d'ajuda parroquial de la població. Era molt més petita i tenia l’entrada al cantó de ponent. L'església deuria quedar força abandonada al s. XIII i XIV. La documentació dels segles moderns l'esmenta com a sufragània de St. Pau de Casserres.   

L'edifici ja era molt vell i estava desmillorat quan pels anys 1838-39 el “Conde de España” la destinà a dipòsit d’armes, sobretot d’artilleria. Acabada la primera guerra Carlina a Catalunya, van decidir reconstruir-la i ampliar-la. El cos de l’edifici en forma de creu és obra de Gregori Canudes, i les dues capelles laterals del seu fill Josep, de l’any 1883.

Com havia el cementiri prop l'església, funcionà com a capella del fossar. 


L'església de Sta. Maria de l'antiguitat és un edifici d'una sola nau amb un transsepte molt marcat i sense absis. Està coberta a dues aigües amb teula àrab, la façana a migdia amb un campanar d'espadanya modern, té la porta al centre amb llinda amb la inscripció “ad aeterno ordinata sumet ex antiqus antequam terra fierti. prov. Capite VIII Vers XXIII” i amb la data de 1848 sota l'anagrama de Maria.  

Dins de l’església hi ha dos sarcòfags procedents de Sant Pau de Casserres, els quals daten del segle XIV. Un dels sarcòfags, situat en una falsa fornícula al mur lateral dret, té esculpida al damunt de la tapa la figura d'un guerrer o cavallar, força erosionada pel temps. El cavaller, que agafa l'espasa amb les mans, va vestit amb una túnica de mig genoll amb un punyal al costat dret.


L'altre sarcòfag, la mur lateral esquerre, correspon a un eclesiàstic que, com l'altra figura, jeu i té el cap damunt d'un coixí. El cos presenta els motius heràldics dels Pinós i els dels Cardona i el fris superior, en lloc de l'ornamentació, presenta la inscripció HIC IACET G. DE NIUBÒ (aquí reposa G. de Niubò). Va vestit amb una llarga sotana que li cobreix fins al peus i amb un mantell molt ample botonat al pit i col·locat sobre les espatlles, mostra el cap i el cos molt estilitzats, amb les mans encreuades damunt el ventre, sostenint un escut triangular curvilini i pla sota el qual surt l'estola. De ben segur que aquest canonge agustinià procedia de la veïna casa de Barnadàs, de nom Niubó, els orígens de la qual es remunten al segle XIII-XIV.  

Un sobri racó per recordar. Val la pena visitar el nostre país. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 25 d’octubre del 2014

MARIA DE DÉU DEL REMEI. AVIÀ. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Amb motiu de la festa de la seva patrona visitàvem la capella del Remei d’Avià, però ja en les terres limítrofs a la Berga actual. Moltes persones ens dirien més aviat properes a l’antic terme de la Valldan.

La capella és on abans era situada la masia de cal Castanyer, ja enderrocada segons consta en l’Inventari del Patrimoni Cultural d’Avià editat per la Diputació de Barcelona. 


Segons dades trobades a internet era una masia de grans dimensions orientada a migdia. Està estructurada en planta baixa i dos pisos superiors. Estava feta amb pedres de diverses mides sense treballar unides amb morter i maó, i després arrebossat. La coberta era a dues aigües amb teula àrab. Destacava la galeria d'arcs de mig punt dels dos pisos superiors.  

La masia no tenia església pròpia; es pensa que es féu ja al segle XIX. Cal Castanyer ha estat una de les cases més poderoses de la comarca que arribà a tenir dinou masoveries. 

De tot aquest edifici, parlàvem amb el Ramon Minoves, actual propietari, només de la parcel·la on s’aposentava la masia. Quan li van vendre la construcció només eren unes runes, unes piles de pedres caigudes a terra, sense cap estructura, que avalés l’antiga configuració.  

És d’admirar el treball realitzat per aquest home que apreciant el valor, no aquell purament material, de la terra ha sabut construir un entorn agradable per viure. Ha netejat i polit els voltants, com els que estimen allò que treballen, lluiten per millorar-lo i mantindré al mateix temps les tradicions. 

El seu treball ha estat recompensat a l’antiga capella de la casa. Ens narra la història de què l’amo, que per una greu malaltia de la seva dona, va prometre que si es curava construiria una capella a l’edifici. Per sort, va ser escoltat i construït el lloc religiós.  

Com a curiositat s’accedia des de la mateixa masia mitjançant una porta, a migjorn a la part superior de l’edifici, que dóna al cor. Aquest era el lloc des d’on els propietaris escoltaven la cerimònia.  

Cercant dades, sobre l’any de la seva construcció, podien ser les mateixes que la propera font que porta inscrita la data de 1880. També coincideixen a les anomenades en l’article d’internet sobre l’antiga masia.  

L’edifici és una nau rectangular de petites dimensions amb volta. Té un absis quadrat que actualment exerceix les funcions de sagristia. 

La teulada és de teula àrab, segurament procedent de la casa, i damunt la façana hi ha un campanar d’espadanya d’un sol ull amb campana. La porta també s’obre en aquesta façana orientada a ponent. 


L’interior està pintat i extremadament cuidat. Presideix l’altar una imatge de la verge del Remei. És una reproducció molt encertada de l’antiga cremada durant la Guerra Civil. 

Val la pena després de conèixer molts edificis religiosos abandonats a la mà de Déu, mai millors dites aquestes paraules, visitar aquesta capella on conviu la fe i el tenir cura de la història. 

Des de fa anys, el mateix Ramon Minoves, promou la celebració del dia del Remei, convidant a totes les persones que acudeixen a visitar-la el dia del Remei. 

Per molts anys pugui gaudir de la festa i el seu treball. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 23 d’octubre del 2014

SANT BARTOMEU DE LA VALLDAN. BERGA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

A prop de Berga i una de les més freqüents referencies per petites caminades per l’entorn tenim l’església de Sant Bartomeu de la Valldan. Com diem sempre visitàvem el lloc de la Valldan i la seva església sota l’advocació de Sant Bartomeu. 

 
La Valldan, era un antic terme municipal incorporat a Berga l’any 1963. Antigament el formava un nucli de població situat entre l’Hostal del Bou, on es reunia l’Ajuntament, l’entorn de Sant Bartomeu i diverses masies disseminades. 

L’església de Sant Bartomeu és situada dins l’antic terme del castell de Madrona en els límits del castell de d’Avià, dins el comtat de Berga. Fou possiblement una capella dependent de l’església parroquial de Sant Pere de Madrona, de la qual era sufragània al segle XVIII. L’església era parroquial al segle XIX i tenia com a sufragània la parròquia de Sant Pere de Madrona de la qual havia depès anteriorment. 

Malauradament, les notícies històriques són bastant desconegudes. L'església de Sant Bartomeu de la Valldan va esser beneïda el 24 d’agost del 1607. 

Documents del segle XVI parlen del “camí ral”, on s’hi trobava l’església de Sant Salvador de Monterrot, romànica del segle XIII, en estat ruïnós. Quan es refà l’església canvia el nom pel de Sant Bartomeu de la Valldan i comença a exercir funcions parroquials. 

L’església parroquial de Sant Bartomeu de la Valldan és d’origen romànic tardà i ha sofert posteriors modificacions que li han fet perdre l’absis, absorbit per altres construccions (la rectoria) d'època moderna.  

Només ha conservat com a romàniques les dues parets laterals. Construcció d'una sola nau coberta amb volta apuntada i amb l'interior totalment enguixat.  

El parament del mur és de carreus de pedra ben escairats i disposats en fileres. Al mur de migjorn trobem una porta d'arc de mig punt tapiada i una finestra de doble esqueixada.  

La porta d'accés a l'església és al mur de ponent és un arc de mig punt adovellat amb dos arcs de degradació coberts amb una arquivolta. 

Pel que fa el seu exterior, està coberta a dues aigües amb teula àrab. No té gaire obertures. Destaca, als peus de l'església, una torre campanar de secció quadrada, molt possiblement, posterior en el temps. 


Al llarg dels segles XVI al XVIII, s'hi varen fer reformes significatives, obertura de la nova porta i l’anul·lació de l’absis. L’any 1943 i el 1965 fou restaurada, i si va afegir el campanar de maons. 

Al seu costat hi ha el cementiri dels fidels de seu entorn. Dins els arxius consultats hi ha diferencies de l'orientació de la nau.

Sant Bartomeu de lla Valldan està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 21 d’octubre del 2014

SANT VICENÇ D’OBIOLS. AVIÀ. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Moltes vegades a peu o en cotxe hem passat per Sant Vicenç d’Obiols i finalment ens decidim a escriure el resum d’aquest indret. Un cop vaig gaudir de la visita al temple amb mossèn Serra (EPD) acompanyant-lo a una missa dominical. Mossèn Serra és una de les figures eclesiàstiques que he conegut de qui guardo més gran record per la seva senzillesa i esperit de servei al pròxim.


Per tant una altre vegada visitàvem el lloc d’Obiols  i la seva església sota l’advocació de Sant Vicenç. 

Tant l’església com les construccions del seu entorn estan edificats damunt una plataforma rocallosa, composta d’arenisques que s’eleva, al ribatge dret del Llobregat. 


L’església de Sant Vicenç d’Obiols  és situada en l’antic comtat de Berga, dins el límits del bisbat d’Urgell. Formà part, des dels seus orígens, del béns del monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll, amb categoria de parròquia. 
 
La primera noticia de l’església data és de l’any 888, amb l’acta de dotació de Santa Maria de Ripoll, com una dotació del comte Guifré i la comtessa Guinedilda. 

Ës desconeix la dat de consagració d’Obiols però és anterior al 888. Guifré el Pelós donà el lloc i l’església al monestir ripollenc per tal que aquest participés en la complexa organització i repoblació de les terres del Berguedà. 

El lloc d’Obiols fou escollit com un dels puntals de la repoblació de es terres berguedanes , i també com lloc de defensa; al nord de l’església, en una pedra calcaria, hi ha un sforats, vestigis d’una torre de guaita de fusta i planta circular. 

Al llarg del segle X s’esmenta sovint Sant Vicenç d’Obiols. L’any 907, en l’acta de consagració de la veïna església de Sant Martí d’Avià. L’any 921, el comte Miró confirmava al monestir de Ripoll l’alou d’Obiols. Successives confirmacions de béns monasterials dels anys 938 i 982 parlen de l’església. L’any 1101, Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll l’esmenta en una llista, a més d’altres possessions, per obtenir  una butlla papal del Papa Sergi VI. 

En les visites del bisbe d’Urgell al deganat de Berga, els anys 1312 i 1314 és confirma la seva categoria de parròquia. Després de la creació del bisbat de Solsona passa a ser administrador dit Bisbat.  

Actualment, Sant Vicenç d'Obiols és una església de nau única, amb capçalera trapezial, pràcticament rectangular, i un transsepte baix i poc desenvolupat que crea la percepció d'una capçalera triple. La seva nau està coberta per una encavallada de formigó que n'imita la preromànica, de fusta. En canvi, la capçalera i els braços del transsepte es cobreixen amb voltes de pedra. 

A l'exterior, l'edifici presenta un aspecte esvelt i uns volums nets, sense elements decoratius. L'aparell constructiu és irregular i varia sensiblement en cada zona de l'edifici, denotant diverses fases constructives: grans blocs de pedra ben escairats, carreuons de tosca i pedra sorrenca, i maçoneria de còdols i morter. A la façana de ponent hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls, amb sengles campanes. 



Quant als accessos, l'església compta amb dues portes d'entrada: un portal romànic amb arc de mig punt i guardapols a la façana occidental i un altre de modern a la meridional. A pocs centímetres del darrer es conserva, darrere d'un vidre, el muntant d'un accés més antic. Les finestres són de formes diverses: espitlleres d'una sola esqueixada a la capçalera i el braç sud del transsepte, rectangulars i de mig punt al mur meridional de la nau i cruciforme a la façana de ponent. 

L'espai interior és igualment sobri i monumental, on destaquen els tres arcs de ferradura que donen accés a la capçalera i als braços del transsepte. Els arcs estan construïts amb dovelles regulars i compten amb impostes gruixudes que se sustenten sobre columnes. El disseny de les columnes és d'una gran senzillesa: els capitells són cilíndrics, decorats amb motllures i rematats per un àbac quadrat. Tanmateix, la columna meridional de l'arc triomfal és diferent de la resta. El seu capitell és troncocònic amb l'àbac quadrat i collarí, amb una decoració geometritzada a base de figures ametllades sobre tiges. Al mur oriental del braç sud del transsepte s'observen els vestigis d'un arc de ferradura cegat pel mur, més petit que la resta. 

Al darrer tram de la nau i adossat a la façana occidental, es troba un cor de fusta elevat al qual s'hi accedeix per una escala de pedra. Des d'allà s'accedeix a les cordes de les campanes. L'espai sota el cor és clos per un mur de pedra i una porta, configurant la sagristia. 


Al voltant de la edificació hi ha un seguit de tombes antropomorfes. 

Sant Vicenç d’Obiols està catalogada com Bé Cultural d’Interès Local.  

Considero que aquesta església és una perla de la diadema de moltes esglésies berguedanes i val la pena visitar. En les meves recerques he trobat un document molt explicatiu editat per la Diputació de Barcelona. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 18 d’octubre del 2014

SANT JORDI DE SAGÀS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Anàvem a conèixer Sant Andreu de Sagàs, una de les perles de la diadema berguedana, quan vam divisar, entremig d’uns arbres, al costat de la carretera la petita capella sota l’advocació de Sant Jordi. 

Enamorats dels petits llocs on potser la fe és més gran, malgrat l’església sigui més petita, visitàvem i fotografiàvem la petita capella. 

El poble de Sagàs (738 m. alt. i 61 h el 2007) és un grup de poques cases que es formà a l’entorn de l’església parroquial de Sant Andreu.  

En la recerca a la definició etimològica el diccionari Alcover-Moll en dóna aquesta definició.: incerta. Probablement Sagàs és contracció de Sagars (forma que apareix en el cens de l'any 1359), i aquest sembla el plural d'un mot *Sagar que probablement és d'origen pre-romà. En l'acte de consagració de la Seu d'Urgell (any 839) apareix la forma llatinitzada Sagasse, que Meyer-Lübke (BDC, xi, 8) inclogué entre els noms celtes acabats en -asse (com Alàs, Anàs, etc.). 

La capella fou construïda al s. XVI, però al segle XVIII fou reformada per la família de la veïna casa del Pou, que l'utilitzava com a capella familiar. Així ens un diu una làpida en la façana datada l’any 1923 i la pedra de la clau que ens informa que va ser engrandida l’any 1781. 

 
Consta d'una sola nau amb presbiteri quadrat i coberta amb volta de creueria gòtica. La porta s'obre al mur de ponent i és un exemplar d'arc de mig punt fet amb grans dovelles.  

 
En aquest mur, refet al segle XVIII, s'hi va obrir un petit òcul central que il·lumina la nau, i el petit campanar d'espadanya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

dijous, 16 d’octubre del 2014

SANT QUINTÍ DE TARAVIL. CAPOLAT. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Encara en les terres del Berguedà, a tocar amb les del Solsonès, visitàvem, uns quants metres més amunt de la masia de Casòliba, l’església de Sant Quintí de Taravil o Travil. 

 
El nucli de població de Taravil (10h 2005)(1277m.alt.) són unes poques cases a l'entorn de la masia Casòliba i les seves dependències, l'església de Sant Quintí i el cementiri que hi ha al costat. Altres cases del nucli de Travil (o Taravil) són Cal Sant, cal Bertran i Trasserra. 

Travil està format pels plans de Taravil i el pla de Trasserra. Al sud dels plans de Taravil hi ha els cincles de Taravil la Costa del Mercadal, que dominen la depressió central catalana. 

Travil està regat per la Rasa de Boixedera i la Rasa de Trasserra que deriven cap al Cardener per la Riera de l'Hospital i la Riera de Navel i la Rasa de la Frau que també va cap al riu Cardener però pel Riu d'Aigua d'Ora.  

L’habitual consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta resposta.: incerta. Segons Meyer-Lübke Noms lloch Urg. 5, és nom pre-romà, però no en dóna més detalls. Es pot pensar, però, de relacionar aquest topònim amb el mot mossaràbic tarabil que Corominas DECast (s. v. tarabilla) cita com a significant «taladro de hierro» i que, per tant, vindria del llatí terebĕllum, ‘barrina’. Creuria que la descripció: incerta, és la millor donat que de les altres desconec les causes de la seva interpretació. 

Tot i això, l'església és una de les que disposa de documentació més antiga de la comarca del Berguedà: Taravil o Travil fou un dels llocs de reconquesta i repoblació de la Vall de Lord, iniciada pel comte Guifré el Pelós, entre els anys 872 i 875. Aquesta repoblació permeté al bisbe d'Urgell, Galderic, refer l'organització religiosa i parroquial de la zona.  

Alguns d'aquests llocs, foren presos posteriorment pel comte Sunifred II d’Urgell, pel que el Bisbe Guisad II en va reclamar la seva restitució l'any 948. 

L'església de Travil ja va aparèixer mencionada a l'acta de consagració de Santa Maria de la Seu d'Urgell, en un document de finals del segle X o inicis del segle XI.  

No queden restes de l'antiga església romànica. L’actual edifici pertany a una reconstrucció del segle XVII o XVIII construïda seguint l'estructura romànica. És de planta rectangular, amb la porta d'entrada amb llinda, al mur de migdia.  

Sobre seu hi trobem un campanar d'espadanya d'un sol ull.  

L'església és d'una sola nau, amb una sagristia de planta quadrada adossada a la zona de l'altar. Una tanca de pedra delimita tot l'àmbit. El parament és de carreus de pedra irregulars, sense treballar i disposats en fileres. Les cobertes són a dues aigües amb teula àrab.  

A l'altar major hi ha el Retaule de Sant Quintí de Travil, del segle XVIII (porta la data de 1779) obra de Josep Pujol i Juhí. 

 
La Generalitat de Catalunya impulsà les excavacions arqueològiques del lloc de Sant Quintí de Travil. En aquestes, entre altres coses, s'hi van trobar indicis d'una necròpolis alt-medieval al voltant del primitiu temple romànic. També es suposa que l'espai va patir diverses reutilitzacions durant un llarg espai de temps. Es destaca la troballa d'un sarcòfag amb una inscripció, que forma part de la paret de l'actual cementiri. 

Es suposa que Sant Quintí va perdre el seu caràcter parroquial abans del 1312. Al segle XVIII ja era sufragània de Sant Martí de Capolat. Avui en dia, l'església de Sant Quintí de Travil resta sense culte. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 14 d’octubre del 2014

SANT GENÍS DE GAVARRÓS. GUARDIOLA DE BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Donat el fet que ens agrada crear aquestes fitxes per conèixer més el nostre entorn proper, en aquesta ocasió, tornàvem al lloc de Gavarrós i visitàvem, per fotografiar, una altra vegada tan formós paratge.
 


Ens sorprèn veure rètols amb dues grafies Gavarrós i Gabarrós, suposem que la més antiga de Gavarrós és la que preval.  

En la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll en dóna aquesta definició.: derivat de gavarra, art. 1088. Consultada per ampliar la informació a Enciclopèdia Catalana ens diu.: d'origen preromà iberoaquitanobasc, comú amb el gascó gabarre, arag. gabarrera, basc gaparra] i com última resposta: gavarrera, bot, nom aplicat a diverses espècies de roser, especialment al roser caní (Rosa canina). Tant en un diccionari com l’altre no hi ha entrada en el nom de Gabarrós. Catalunya Romànica en la seva descripció del lloc ens situa en una contrada inicialment plena de rosers silvestres.

Als peus del coll de Pal i del Puigllançada, (a 1362 m. alt.) s’alça el conjunt de Gavarrós, que fins al començament del segle XX formà un municipi amb Gréixer i Brocà. Tot el conjunt està situat a la capçalera del torrent de Gavarrós, en uns replans un xic enlairats, entre antics camps de conreu. 

Actualment està deshabitat, tret de les estades a la casa de turisme rural de la Rectoria. A destacar l’antiga masia que domina una gran extensió de terreny i la seva font.  

Segons Catalunya Romànica Sant Genís de Gavarrós és una església situada a la històrica vall de Brocà, al comtat de Cerdanya. La primera menció del lloc és del segle X, concretament l’any 947, quan Centoll i la seva muller van vendre unes terres que tenien per aprisió a la vil·la de Gavarreto. 

Segons es desprèn de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, en aquesta època, ja hi havia una església  que depenia de la parroquial de Brocà (Brocano cum Gavarreto). 

En diversos documents del segle X, relacionats amb el monestir de  sant Llorenç prop Bagà, s’esmenten donacions de terres situades a la vil·la de Gavarrós. Al segle XI, l’any 1062 Pere Bonfill i els seus familiars donaven al monestir de Sant Llorenç prop Bagà una peça de terra (in parròquia de Gavarred in villa Pardinella) 

A la baixa edat mitjana el poble  de Gavarrós caigué dins la zona d’influència dels Pinós i cal lligar-les a la història del seu castell i, per tant, a la baronia de Pinós i Mataplana, senyors del lloc. El castell el trobem esmentat ja al s. XIII (1277) i els barons de Pinós donaren a diversos senyors, sempre amb l'obligació de fortificar-lo i fer-hi guaites (Rocham fortitudinem Roche de Gavarret).  

Una notícia documental ens parla de l’any 1295, quan R. de Vallespir, procurador general de les terres de Galceran de Pinós rebé per penyora de deutes durant cinc anys Gavarrós i la parròquia de St. Genís.  

En la visita al deganat de Berga de l’any 1312 quedà confirmat el caràcter parroquial de l’església. L’any 1371 pagava la quantitat de vint sous com a delme a Santa Maria de la Seu. 

Al segle XVIII mantenia el seu caràcter parroquial; fou en aquesta època quan l’edifici romànic va ser modificat. L’any 1765 s’obrí una porta d’entrada nova al mur de ponent , es construí  una capella i una sagristia, i fou totalment enguixat l’interior de l’edifici.  

L’església és una construcció d’unes mides considerable, d’una sola nau rectangular i coronada a llevant per una absis semicircular. La part romànica més ben conservada és precisament l’absis, el qual mostra una finestra central d’una sola esqueixada, rematada per una arc de mig punt i en degradació. Damunt, sota teulada, hi ha un fris de dents de serra que coronava tot l’absis. Actualment manca una part, segurament a causa del seu mal estat de conservació. 

La porta d’entrada, segurament era  a migdia ara és a ponent i porta gravada la data de 1765. Sobre la porta també fou obert un ull de bou. 


Al costat de migjorn s’aixeca un campanar de torre que encara que mostri unes finestres romàniques, és de construcció posterior. També a banda i banda dels murs laterals foren construïdes una capella al costat de tramuntana i la sagristia al de migjorn. 

Procedeix d’aquesta església una pila baptismal, molt rudimentària, que fou traslladada a l’església de Sant Andreu de Sagàs. 

Malgrat aquest any l’exuberància de les plantes no ens va  permetre fotografiar millor l’església, és un lloc de pau i amb una panoràmica meravellosa de la vall del torrent. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 11 d’octubre del 2014

SANTUARI DE SANTA MARIA DE MERITXELL. CANILLO. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA. 

Una vegada en el lloc de Meritxell i havent visitat la seva antiga església romànica, reconstruïda després de l’incendi de la nit del 8 al 9 de setembre de 1972,  que podien fer més que veure el nou santuari sota la mateixa advocació i per tant visitàvem la nova església.  

 
El 1873, el Consell General de les Valls va declarar per unanimitat patrona d'Andorra la Mare de Déu de Meritxell. El 8 de setembre del 1921 va ser solemnement coronada, i aquesta data va esdevenir la festa nacional andorrana.

Després es cremés totalment l’església de Santa Maria de Meritxell, el Consell General va portar a terme la construcció d’un nou santuari, encomanant-ne el disseny a l’arquitecte català Ricard Bofill, que va ser inaugurat el 8 de setembre de 1976. 

El nou edifici té la nau de planta de creu grega, altar al mig, absis quadrat, coberta amb volta de canó, campanar de torre, un claustre adossat al costat sud cobert amb volta de creueria i un pati porticat adossat al costat nord.  
 

Amb influències de diversos estils, Bofill va projectar un edifici de volums geomètrics marcats que configuren un eclecticisme monumental. L’obra s’inspira en estils artístics diferents; fins al punt que es pot considerar una obra eclèctica. En aquest sentit, destaca el fet que les formes avantguardistes del santuari juguen, a la vegada, amb els arcs i torres inspirats en les restes barroques de l’església cremada o amb les formes pròpies del romànic monumental de les regions veïnes. Totes aquestes formes s’aixequen amb pedra d’esquist de color negre i, puntualment, estan rematades amb peces prefabricades de color blanc; aquesta combinació de colors s’inspira en el Renaixement italià. 

 
A l’interior, als paviments i als revestiments de la nau es repeteix la mateixa combinació de colors. Al voltant de la creu grega que dibuixa la nau es distribueixen els diversos espais o àmbits del santuari. L’esquema compositiu d’aquests espais, les seves mides i proporcions, són el resultat d’utilitzar la secció àuria o proporció divina dels temples grecoromans recuperada per les esglésies del renaixement. Un altre aspecte a destacar és la relació volguda entre l’edifici i el paisatge; que es posa en evidència amb les grans obertures de la nau i dels claustres que deixen entrar el paisatge de l’entorn. 

Bofill es plantejà crear un espai grandiós i sublim que s’integrés en el paisatge i alhora creés un impacte visual notable, és a dir, un gran complex capaç d’aglutinar reunions cíviques i populars al voltant de la religió i la cultura, i en realitat, el projecte inicial era més ambiciós, i incloïa un parell amfiteatres i un llac artificial. En l’actualitat, l’edifici forma part d’un dels conjunts monumentals més emblemàtics per a la història d’Andorra, amb una gran càrrega simbòlica, en acollir la imatge de la patrona d’Andorra. 

Meritxell és molt més que un Santuari. És un espai de pau. D’aquí ve la gran importància del claustre  obert per contemplar la muntanya, els prats, els jardins, tot per poder respirar la pau religiosa tan necessària  en la societat postmoderna, cada dia més estressada o agressiva. El Santuari de Meritxell és una marc per a la contemplació. 

El nou Santuari destaca per la seva austeritat, no conté cap ornamentació: els elements a destacar són la pedra de pissarra, la blancor del sostre, el coure i la gran vidriera gòtica. 

Digne de menció és l’espai dedicat a diferents exposicions com a mostra cultural del país. La darrera vegada s’exhibien maquetes d’esglésies romàniques andorranes.  

Cada any s'hi fa un aplec, el 8 de setembre, festa nacional d'Andorra, i cada any es reuneix al santuari una nombrosa concurrència, presidida pels representants dels coprínceps i per les autoritats andorranes. També acull l'Aplec de les Parròquies Andorranes (Romiatge de les Parròquies Andorranes), el primer diumenge del mes de maig. 

 
El juliol del 2014 el papa Francesc va atorgar al santuari la distinció de basílica menor. El santuari de Meritxell és una de les tres basíliques menors del bisbat d'Urgell, amb Santa Maria, de la Seu d'Urgell, i la basílica de la Mare de Déu de Valldeflors, de Tremp. 

El Santuari de Nostra Senyora de Meritxell esta catalogat com Bé Cultural d’Interès. 

Sincerament crec que val la pena visitar-lo i respirar la pau del seus arcs oberts al cel sense cap coberta que ens impedeixi volar la imaginació i la mirada en recerca d’un moment íntim en aquest embogit món actual. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 9 d’octubre del 2014

ANTIGA SANTA MARIA DE MERITXELL. CANILLO. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.  

En aquesta ocasió en les nostres passes andorranes s’encaminaven, a un lloc on conviuen el nou amb el vell, el Santuari de Meritxell i visitàvem la seva antiga església sota l’advocació de nostra Senyora de Meritxell. 

 
Meritxell és un poble i santuari marià situat (1.527 m. alt.) damunt la riba esquerra de la Valira d’Encamp, aigua avall de Canillo. 

La primera notícia documentada la dóna la segona concòrdia del 8 de gener de 1176, en signar, entre els homes de la parròquia Canillo, Joan Subran de Meritxell. 

Una antiga llegenda explica que aquesta imatge fou descoberta als peus d’una gavarrera, florida en ple mes de gener, per uns viaants, els quals, admirats per aquell fet singular avisaren a la gent de la contrada. Reclamada com a pròpia pels parroquians dels pobles veïns d’Encamp i Canillo, la imatge era duta primer a un lloc i després  a l’altre però sempre tornava, sense saber com, al lloc on havia estat trobada. Per això fou construït el santuari. Aquesta és una de les versions del miracle. 
 
En la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: incerta. Segons Montoliu (BDC, x, 15), tal vegada és derivat del llatí meritus, que podria esser un diminutiu de merus ‘pur’. 
 

El Santuari vell de Meritxell, o Santa Maria de Meritxell, és una antiga església del segle XII d'origen romànic. D’aquesta antiga construcció només queden restes del mur oest que s’integra dins la paret lateral de ponent de l’edifici barroc, i els fonaments de l’absis, descobert durant les excavacions arqueològiques de la nau i el cementiri de l’any 1991. Les restes exhumades van posar al descobert una planta de nau única, absis semicircular i un porxo adossat a la façana sud. Finalment, l'antiga església s'ha rehabilitat com a sala d'exposicions sobre la patrona d'Andorra. 

L'aspecte actual correspon a la reconstrucció feta en època barroca al segle XVII, acabant les obres vers l'any 1658. Entre els anys 1720 i 1745 s’haurien modificat l’alçat i la coberta de la nau. L’any 1848 s’haurien realitzat obres de millora a l’interior de la nau. Durant els anys 1865 i 1866 s’amplia l’església barroca amb la construcció del cambril i es decora l’interior amb unes pintures murals del pintor Josep Oromí. L’any 1870 es col·loca l’altar de santa Germana. 
 
La nit del 8 al 9 de setembre de l’any 1972 un incendi destruí quasi totalment el santuari. Després de la construcció del Santuari nou de Meritxell, finalment l’any 1994 s'ha rehabilitat com a sala d'exposicions on és presenta l’exposició Meritxell Memòria. 
 

L’església actual és de planta rectangular, absis quadrat, coberta a dues aigües, campanar de paret i porxo adossat al mur sud. La porta s’obre al mur sud i està emmarcada amb dues finestres a banda i banda destinades a il·luminar l’interior de la nau, i una al capdamunt que il·lumina el cor barroc de fusta.  

La nau disposa de finestres més petites que il·luminen la zona propera al presbiteri i l’espai del cambril s’il·lumina amb tres finestres obertes al mur nord i una al mur oest. Els murs estan aixecats amb pedres d’esquist de mida mitjana i petita, disposades sense seguir filades i originalment estaven arrebossats.  

La coberta de la nau i del cambril és a dues aigües, correguda, i descansa sobre cinc arcs torals. El campanar de paret de dos ulls s’aixeca sobre el mur sud. 
 
L’interior de la nau, com a conseqüència de l’incendi i de les successives restauracions, conserva molts pocs testimonis de la seva antiga decoració pictòrica i del seu mobiliari barroc; només destaca la reixa de ferro que separa els espais de la nau i de l’absis.  
 

L'antiga imatge de la patrona d'Andorra, una talla romànica del segle XII que pel calçat que duia era popularment anomenada la Mare de Déu dels Esclops, també fou destruïda en l'incendi. S'ha fet una reproducció de la imatge de la Mare de Déu que es troba en el nou santuari.
 
L’església se Santa Maria de Meritxell està catalogada com a Bé d'Interès Cultural. 

Val la pena visitar l’exposició per les seves aclaridores dades sobre tot el que representa Meritxell pels andorrans i el que era l’església abans del devastador incendi. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.