dijous, 28 de febrer de 2019

SANT VICENÇ DE BÓIXOLS. ABELLA DE LA CONCA. PALLARS JUSSÀ

CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ

Bóixols és un poble  (45 h.2009/1160 msnm.) situat  a la dreta del riu de Puials, al límit amb l’Alt Urgell.



El lloc de Bóixols apareix documentat per primera vegada l'any 997, quan el comte Ermengol va fer donació de la vila de Sallent, que limitava per ponent amb  "Boxols", a Santa Maria de la Seu. La primera referència a l'església data de l'any 1076, i consta com a apendicio Sancti Vicenti, possiblement pel seu caràcter d'avançada del Comtat d'Urgell cap al Pallars.

Moltes vegades apareix aquesta església lligada amb el deganat d'Urgell (1391) o com sufragània d'Organyà (1526), però el 1758 ja roman lligat a la resta del terme d'Abella de la Conca, com a sufragània de Sant Esteve, dins la dependència a Tremp. Tanmateix, el 1904 obtingué la independència parroquial, i tornà a ser lligada a Organyà, fins que en les remodelacions de la segona meitat del segle XX tornà a relligar-se amb Abella de la Conca i després amb Isona.



Ha estat des d'antic, i encara ho és, l'església parroquial del poble de Bóixols, però és menada pel rector d’Isona, ja que fa anys que no té rector propi.

El temple actual va ser construït a finals del segle XII o principis del XIII, però ha patit nombroses modificacions al llarg dels segles, amb l'afegit de capelles laterals.

L'església té una sola nau, coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada. Té dos arcs torals a més del presbiteral. La nau es troba capçada. A llevant, per un absis semicircular. Al seu damunt s'hi va alçar posteriorment una torre campanar quedant molt afectat per l’afegit.


En la part central de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada, que per la part exterior té forma rectangular, feta amb pedra tosca. En el costat sud s'hi va obrir posteriorment una altra finestra, ara cegada.

La porta actual s'obre en la façana oest, si bé l'original es trobava en el mur sud. Encara podem veure part del seu arc de mig punt i el muntant dret.

Una finestra de doble esqueixada centra l'absis, que a l'exterior s'obre a través d'una pedra tosca rectangular.

L'aparell és fet amb carreus de pedra calcària del lloc, ben tallats i disposats de forma molt regular. Tot plegat evidencia una construcció del segle XII.


Sant Vicenç de Bóixols és una església romànica inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 26 de febrer de 2019

SANTA MARIA DE VILAGRASSA. URGELL

AVANCEM PER L’URGELL

La vila i municipi de Vilagrassa (510 h. 2018/335 msnm.) es troba prop de la riba esquerra del riu d’Ondara. El nucli antic estava format per una vila closa i emmurallada al voltant de l’església de Santa Maria.


Els precedents històrics d’època medieval de l’indret de Vilagrassa cal cercar-los després del domini musulmà, quan el terme fou conquerit pel comte de Barcelona Ramon Berenguer I cap al 1056

Tanmateix, la primera referència documental concreta data del 1121, en una cessió de terres del comte Ramon Berenguer III. La consolidació de la vila se segella amb la carta de poblament i franquícia concedida pel comte rei Alfons I el 1185 als seus pobladors. Tanmateix, als segles futurs, la proximitat de Tàrrega, igualment vila reial, va condicionar el creixement de Vilagrassa.

La parròquia de Santa Maria de Vilagrassa pertanyia a la diòcesi de Vic i ja és esmentada en una llista d’esglésies del bisbat vigatà que hom pot datar a la darreria del segle XI o l’inici del XII. Formà part del deganat d’Urgell de la diòcesi vigatana, entre d’altres; si bé Santa Maria de Vilagrassa ja devia ser ben activa a mitjan segle XIII, no consta en la dècima papal recaptada els anys 1279 i 1280. En canvi, sí que figura en la col·lecta del papa Climent V a favor del rei Jaume II de l’any 1306.

Durant les guerres del rei Pere III amb Castella, es reforçaren les defenses de la vila, segons ordenà el bisbe García Fernández de Heredia (1377-87). Amb la creació del bisbat de Solsona l’any 1592, el papa decretà l’adscripció del deganat d’Urgell al nou bisbat i per tant Santa Maria de Vilagrassa hi restà integrada. Així, Vilagrassa passava a dependre de la mitra solsonina.

Santa Maria de Vilagrassa actualment presenta una nau central amb capelles laterals. Està coberta per unes voltes de creueria de guix distribuïdes entre els arcs torals d´arc apuntat. Són també apuntats els arcs que separen la nau central de les capelles laterals.

Aquesta església entre el 1425 i 1575 consta d´un altar major i set de laterals, una rectoria i un cor. Les advocacions i beneficis dels altars laterals varien al llarg del temps i tendiren a reduir-se.

L´estructura de l´església ja no sofrirà més modificacions a banda de la volta de guix i de l´enguixat de les parets. Els altars actuals i les imatges daten de la postguerra. Així trobem avui un gran nombre d´altars secundaris al llarg de tot el temple. Les advocacions es distribueixen en altars de tres nínxols, amb una imatge a cada un.

Flanquejant la imatge titular de Santa Maria Assumpta, a l´altar major, trobem a Sant Josep i Sant Ramon. De cara a l´altar, a l´esquerra hi ha la capella de Sant Sebastià amb Sant Isidre i Sant Antoni i la de la Mare de Déu del Carme. A la banda dreta, al final de la nau hi ha el Sant Crist i la Mare de Déu dels Dolors. I al mur lateral, Sant Josep, el Sagrat Cor i Sant Roc; Santa Teresa, la Puríssima i Santa Llúcia; Sant Bartomeu i la Mare de Déu del Roser.

L’església parroquial de Santa Maria de Vilagrassa compta amb una important portalada del segle XIII que pertany a la denominada Escola de Lleida.


La porta es troba a la façana principal del temple, a la cara nord, damunt de la plaça de l´església i a l´eix principal de la vila. És d’estil romànic amb arc de mig punt, i un conjunt de tres columnes monolítiques a cada banda amb les seves corresponents arquivoltes en degradació, amb un guardapols que emmarca la més exterior. La porta s´incideix en un cos rectangular que sobresurt lleugerament de la façana, coronat per una fornícula que conté una rèplica de la imatge de Sant Bartomeu, que la presidia fins el 10936 nínxol que traspassa la línia de la teulada del temple.


La temàtica abstracta  característica està adornada amb cabotes de diamants, arquets i sanefes, ziga-zagues calades i imatges de temàtica natural que presideixen representacions del llibre del Gènesi.

Les columnes dels brancals estan disposades damunt d´un sòcol continu i consten de base circular, fus llis i capitell cònic invertit. Entre les columnes hi trobem motllures abossellades.

La decoració escultòrica de la porta es concentra al guardapols, les arquivoltes, la línia d´imposta i els frisos continus dels capitells i intercolumnis i consta de decoració geomètrica, vegetal i figurativa.


S’observen les seqüencies que representen , amb especial rellevància les de Déu i l’Àngel, l’expulsió d’Adam i Eva, l’arbre del bé i del mal amb la serp, la fugida de Josep i Maria, la lluita de dracs alats i la de llops i l’Anunciació. Es pot observar clarament com la part de la esquerra representa la part negativa amb el pecat; i la part dreta, la positiva amb l’Encarnació.

El campanar és una estructura força destacada del conjunt de l’església, i no només pel fet d´estar lleugerament inclinat vers als sud, (té un desplom de vuitanta cm. respecte a la base)  cap al damunt del temple. Aquesta inclinació és provocada principalment pel substrat en el qual es recolza l’estructura.


El campanar és una estructura independent amb un accés propi . Es troba al mur nord del temple, és de planta quadrada i té quatre pisos d´alçada.

Al tercer pis hi ha les campanes, amb dos finestrals a cada banda. Els pisos estan marcats exteriorment per unes cornises que, juntament amb els guardapols de les finestres i les gàrgoles del ràfec, són l´única decoració del campanar. Cal destacar les gàrgoles, per expulsar l’aigua de pluja, amb unes representacions de caps de monstres. 

Podem establir dues etapes constructives: la primera dataria del segle XIII, paral·lelament a l´aixecament del temple i de la portalada. I la segona correspondria a una reforma del segle XIV. Es per aquest motiu que curiosament uns finestrals són amb arc de mig punt i els altres d’arc apuntat, fins al punt que la cara sud del campanar compta amb un finestral de cada tipus d’art.


El campanar també va ser utilitzat com a torre fortificada i, fins i tot, de presó durant l’Edat Mitjana.

He de fer notar el nostre agraïment a la senyora Leonor que ens va facilitar el reportatge a la part interior del temple, amb el beneplàcit del rector.

Santa Maria de Vilagrassa és una església declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 23 de febrer de 2019

MARE DE DÉU DEL ROSER. VILAGRASSA. URGELL

AVANCEM PER L’URGELL

La petita ermita del Roser és un edifici de l’època del gòtic tardà amb estil neoclàssic que inclou elements romànics del primer edifici.


El culte a la Mare de Déu del Roser, aparegut els segles XIV i XV, s'intensificà el segle XVI, especialment arran de la victòria obtinguda a la batalla de Lepant (1571), que hom atribuí a la intercessió de la Mare de Déu.

La capella del Roser de Vilagrassa, segons la data (1561) que consta en una clau de volta de la nau, es devia construir abans de la batalla de Lepant, quan el culte del Roser ja estava força estès. 

A Vilagrassa, sembla que fou el rector Jaume Boleda i el seu germà els fundadors d'uns llegats per al sosteniment, conservació i culte de la capella. Hi van col·laborar també els paers de la vila i tot el poble. Una comissió presidida pel paer i el rector administrava el capital.

L’ermita del Roser és un edifici d'una nau de tres crugies coberta per tres trams de volta de creueria. El presbiteri és quadrangular. En una clau de volta, hi consta la data 1561, possiblement la d'acabament de la nau, feta encara en estil gòtic.

La porta d'entrada, renaixentista, als peus de l'ermita, és d'arc de mig punt flanquejat per sengles columnes acanalades sobre basament, que sostenen un arquitrau, sobre el qual s'obre una finestra (inicialment devia ser una fornícula) amb una columneta a cada banda, en què recolza un petit arquitrau amb un frontó triangular. A cada banda hi ha una doble voluta, que ens fa datar aquesta portada el segle XVII. Damunt del petit frontó hi ha l'escut de la família a què s'atribueix la fundació de l'ermita.

El segle XVIII, hom va construir el porxo que precedeix l'accés a l'ermita. Aquest porxo és obert per un gran arc de mig punt en cada un dels seus tres costats exteriors. A la dovella de l'arc frontal es llegeix la data 1775.

Cal observar la teulada feta amb lloses de pedra i el petit campanar d’espadanya que permet tocar les campanes des de l’interior de la nau central.

A l’ermita del Roser es conserva una mare de Déu d’alabastre policromat, gòtica (possiblement del segle XIV), que es va trobar en una tomba del presbiteri de la parròquia de Vilagrassa.


Mare de Déu del Roser de Vilagrassa és un església  inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 21 de febrer de 2019

SANT MIQUEL DE CONQUES. ISONA I CONCA DELLÀ. PALLARS JUSSÀ

CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ

Conques és una vila (101 h. 2009/635 msnm.) situada al peu del mont de Conques (697 m alt.), a la dreta del riu de Gavet (anomenat també riu de Conques).


Fou municipi independent fins el 1970, data en què s’incorporà al nou municipi d’Isona i Conca Dellà. L’antic terme comprenia, a més, el lloc de Castelltallat, el santuari de les les Esplugues i l’hostal de Jaumet de l’Oba.

El castell de Conques, arruïnat, és esmentat ja el 1055. Fou dels comtes de Barcelona (s. XI) i dels d’Urgell; passà a la jurisdicció dels barons d’Orcau, els quals hi fundaren, vers el 1342, un convent de clarisses (Santa Maria de Conques), posat per l’infant Enric d’Aragó sota salvaguarda reial el 1483 i que Urbà VIII suprimí el 1624.

Sant Miquel de Conques fins a les darreries del segle XVI tingué només categoria de sufragània, atès que la parroquial era la de Sant Sadurní, situada al castell. Entre 1582 i 1592 es produí el canvi de sufragània a parroquial.

En la Guerra Civil de 1936-39 hi hagué el front des del març de 1938 fins al gener del 1939; la població restà molt afectada. L’església quedà en part destruïda, a més de ser destruïts part dels seus elements ornamentals per les sacsejades d'aquell moment.

Sant Miquel de Conques és un temple romànic molt alterat sobretot en època barroca. Era d'una sola nau, amb absis semicircular a llevant, tot fet amb aparell del segle XII: carreus grossos, ben tallats, sense cap altra ornamentació que la motllura que forma el ràfec damunt del qual hi hagué, en un primer moment, la teulada.

La part baixa de la façana sud de l'església presenta algunes diferències amb la resta de la construcció romànica. Es deu tractar, segurament, del que queda de la primera església romànica, també del segle XII, que degué ser engrandida pel creixement de la població de Conques. També s'hi veuen dues portes paredades, una de les quals devia correspondre a la principal de la primera església.


La porta principal és a la façana de ponent, com se sol trobar en obres del romànic tardà. Està feta amb un arc de mig punt, que arrenca d'una motllura semblant a la que es veu a l'absis. Al capdamunt de la façana es poden veure les traces d'un campanar d'espadanya, que es va menjar el sobrealçat de la nau. Entre l'espadanya i la porta, també es pot veure una finestra romànica, molt transformada.

En època barroca es va engrandir la nau, sobrealçant-la i donant-li l'aspecte actual. També s'hi construí, a l'angle sud-est, la capella del Sant Crist, finament i rica ornamentada dins del moviment barroc, tot i que fou malmesa durant la Guerra Civil, conserva gran part de les seves pintures murals originals.


A l'època romànica pertany també la Mare de Déu de les Esplugues, una talla romànica de fusta policromada datada a principis de segle XII. Aquesta imatge va ser custodiada en cases particulars des del 1978, restaurada el 1999,  fins al febrer de 2016. Aleshores va ser dipositada a l'església parroquial després d’adequar un espai en una capella lateral.

A la gòtica, en canvi, es devia la figura del sant Crist, originària segons la tradició del poble de Covet, i coneguda a la comarca per la demanda dels favors de la pluja. Fou cremat durant la Guerra Civil. Actualment se'n venera una còpia a l'altar que porta el seu nom.



Sant Miquel de Conques és una església inclosa en l’ Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 19 de febrer de 2019

SANT PERE MÀRTIR. SANT ROMÀ D'ABELLA. ISONA I CONCA DELLÀ. PALLARS JUSSÀ

CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ

En les Cases de Sant Pere, un petit raval de Sant Romà d’Abella, trobem l’església romànica de Sant Pere Màrtir.


Sant Romà d’Abella des de 1870 pertany al nou municipi d’Isona i Conca Della.

Malgrat que el seu origen és alt-medieval manquen notícies documentals per a poder reconstruir la història d’aquest edifici.

L'església és de planta d'una sola nau amb absis semicircular, lleugerament ultrapassat. La volta de canó seguit, l'arc presbiteral i la volta de quart d'esfera de l'absis que arrenquen d'una cornisa bisellada, són ultra-semicirculars.

A l'exterior, l'absis presenta una finestra central de doble esqueixada i un fris al ràfec de pedres ben tallades formant una decoració de triangles, similar a la que hi ha al campanar de Sant Esteve d'Abella de la Conca.

La porta adovellada s'obre a la façana de ponent on també hi trobem el campanar d'espadanya de dues obertures. El tipus d'aparell ens indica que és una construcció iniciada al segle XI i acabada amb l'execució de l'absis i la volta de la nau al segle XII.

L'exterior és molt senzill, tot i que l'edifici en si és majestuós, i només cal destacar el fris en triangles que recorre la part superior de l'absis. Hi destaca l'espadanya de dos ulls, de belles proporcions, restituït en la reconstrucció que rehabilità fa uns anys tot l'edifici.

Sant Pere Màrtir de Sant Romà d’Abella és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 16 de febrer de 2019

SANTA MARIA DE COVET. ISONA I CONCA DELLÀ. PALLARS JUSSÀ

CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ

Vam assistir com invitats per “Amigos del Románico” a una instructiva conferencia al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, a Valldoreix. Entre els diferents monuments ressenyats es va parlar de l’església de Covet, com una joia del romànic per la seva portalada.  Curiosos per conèixer la nostra terra vam decidir malgrat fos a corre cuita fer-hi una visita. Un diumenge al matí vam anar fins a Covet. Poc ens pensàvem el valor del que anàvem a veure. Mai ens imaginàvem que en un poble tan petit  trobaríem aquesta meravella. Després en la recerca de dades he trobat tantes dades del seu interior que ens ha quedat el desig de tornar-hi i veure’l per poder fotografiar-lo.


Covet és un poble (5 h.2009/711 msnm.) situat un km a la dreta del riu de Conques.

El lloc de Covet ja apareix documentat l'any 1033 com a límit pel sud del Castell de Llordà, venut pels comtes d’Urgell a Arnau Mir de Tost. Les primeres notícies d'aquesta església daten del 1107, quan apareix citada en unes donacions fetes per Guitard Isarn, senyor de Caboet. En el testament de Guillem Bernat del l’any 1116, s’inclou la deixa d’una unça, una vinya i quatre oliveres per la il·luminació de l’església.


Les cròniques ens parlen d'un important conflicte entre Sant Pere d'Àger i la comunitat canonical de Sant Sadurní de Llordà, afins al bisbe d'Urgell pel control d'aquesta comunitat i del castell de Llordà. La disputa va acabar amb la intervenció papal, que en 1092 va confirmar la dependència de Sant Sadurní respecte la col·legiata d'Àger. Per aquest motiu la comunitat de monjos va deixar Llordà i es va traslladar a la propera església de Covet, que possiblement llavors ja es trobava estava sota la jurisdicció de la Seu d'Urgell.


Tot i no disposar d'acta de consagració de l'església, ha estat datada entre 1150 i 1160. Hom creu que fou construïda damunt d'anteriors construccions visigòtiques, ampliant una petita esglesiola rural (la zona de l'absis sud). Probablement va ser en aquest motiu que es va iniciar la construcció d'un nou temple, adaptat a les necessitats de la comunitat canonical.


Aquesta comunitat no va durar gaire, ja que l’any 1315 ja apareix com a simple parròquia dins del terme del Castell de Llordà, dins l’ardiaconat de Tremp. 

Malauradament, de l'antic cenobi només s'ha conservat l'església. És sense cap mena de dubte una de les més espectaculars de la comarca, especialment pel que fa a la seva decoració. Les recents actuacions han posat de manifest uns problemes estructurals en el sector sud-oest, que cal resoldre aviat. De moment s'ha aconseguit frenar el desplaçament dels murs laterals a l'alçada dels peus de la nau i estabilitzar les inquietants esquerdes que van aparèixer. Per aquest motiu s'ha decidit posposar l'estudi arqueològic de l'espai que hi ha al sud del temple, on probablement hi havia el claustre, per evitar debilitar l'estructura de l'església. Cal un estudi previ sobre l'estat dels fonaments abans d'iniciar cap actuació.


Santa Maria de Covet és una església amb planta de creu llatina –d'una nau amb transsepte- i tres absis mirant a llevant. Tots tres tenen una finestra de doble esqueixada i són decorats al seu interior, i el central també a l'exterior. La nau de l'església és coberta per una volta de canó apuntada, dividida en tres trams per dos arcs torals que recolzen sobre columnes adossades amb capitells esculpits. En el mur interior de la paret nord s'obren dues portetes que donen accés l'una al campanar i l'altra a l'exterior, coneguda popularment com "la porta de les dones". En el mur del costat sud hi ha una columna adossada que correspondria a un tercer arc toral però que mor al nivell de les impostes.


Oberta parcialment en el gruix del mur de ponent, just sobre la portalada i darrere de la rosassa, hi ha una galeria interior força original. Està formada per quatre arcs de mig punt damunt columnes que sostenen cinc capitells dignes d'admiració pel seu volum i exuberància. Hom pot accedir a aquesta galeria per les dues escales de cargol construïdes als flancs que sobresurten de la façana.

La gran rosassa de la façana s'obre amb formes lobulades i columnetes radials. Els vitralls són posteriors a l'any 1939.


La portalada principal del mur de ponent és la part més visible, impressionant i notable de l'església de Covet, que forma un cos rectangular avançat, coronat per una cornisa plana sobre mènsules. Es compon de quatre arquivoltes en degradació, que descansen sobre dues columnes amb capitell a cada banda, i d'un timpà que recolza sobre mènsules. Tant les arquivoltes com els capitells, les mènsules i el timpà presenten una ornamentació figurativa, vegetal i geomètrica. La factura del timpà no és gaire reeixida, però la de la resta dels elements, tenen un acabat extremament minuciós i detallista.


Els artistes que esculpiren Covet tenien influències de l'escola tolosana, entre altres. S'hi pot veure representat tot un programa iconogràfic i teològic de les diferents creences de l'època, algunes d'elles no gaire dins de l'ortodòxia catòlica. La interpretació, cal fer-la de fora cap a endins, transmetent la idea que, com més al centre, som més a prop de Déu.


L'arquivolta externa representa "el pecat" amb un recull de comportaments o pràctiques considerades pecaminoses; amb una imatge central d'Adam i Eva després del pecat original, continua amb dovelles esculpides al·lusives a l'astrologia, representada per un Gèmini, el diable, acròbates, homes desesperats que s'estiren els cabells i músics.


La següent arquivolta conté "els profetes i l'anunci de la salvació"; es pot veure a l'esquerra la Mare de Déu amb l'Infant acompanyats d'un profeta, probablement Isaïes, un home flanquejat per dos lleons, un àngel i un home amb dos colomins.

A les altres arquivoltes hi ha esculpits "àngels i evangelistes, l'arribada de la redempció"; un lleó alat símbol de Sant Marc i un àngel matant un drac, possiblement sant Miquel.


El centre del timpà (malauradament esquerdat) l'ocupa una Maiestas entronitzada dins una màndorla que sostenen un serafí i un querubí, als costats hi ha un home que porta un llibre, sant Mateu, i una àguila, sant Joan.

Tot aquest conjunt és un dels exemplars cabdals del Pallars Jussà i un conjunt escultòric singularíssim a tot Catalunya. 

Adossada al mur nord es troba la torre campanar, de planta rectangular. No està clar si es va acabar o bé les obres es van aturar a mig construir el segon pis. Actualment presenta un pis inferior tan alt com la nau i cobert amb un cúpula, oberta en la seva part central. Presenta una sola finestra de mig punt en el mur est. 


El pis superior està fet amb una fàbrica diferent a base de carreus més petits i irregulars. Te dues finestres en els murs nord i sud, que serveixen per allotjar-hi les campanes. En el mur oest s'obre una porta de mig punt per accedir a la teulada. S'ha especulat que la torre del campanar fóra una antiga construcció de guaita, possiblement tardo-romana, tot i que més aviat sembla una construcció posterior adossada a la nau principal.

Les portes de l'església són les originals, així com la forja.


La imatge de la Mare de Déu de Covet és una talla policromada amb el dors buidat parcialment, datada al segle XII- XIII i de fusta d'àlber. És una Mare de Déu amb Nen; Santa Maria es troba asseguda al tron decorat amb dibuixos geomètrics sobre fons blau. Porta una magrana a la mà dreta i amb l'esquerra suporta el Nen damunt del seu genoll. Duu una túnica i mantell amb vel blanc guarnit amb ratlles, fulles blanques i està coronada. Descansa els peus damunt d'un doble sòcol. El Nen, coronat també, beneeix amb la mà dreta i porta un llibre a l'esquerra. El daurat de les corones fou renovat modernament. Hi manca la part inferior dels costats del tron. Aquesta imatge formà part d'un grup d'escultures que, potser, sortiren plegades d'un mateix taller i que –d'un aspecte més rústic- són conservades al Museu Diocesà de Lleida.


La talla romànica original de la marededéu es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya a Barcelona. El 26 d'agost de 1989 l'Associació d'Amics de Covet lliurà a la parròquia de Covet una rèplica de la imatge de la Mare i el Nen, per al seu dipòsit dins de l'església.

El 2017 s'han reposat a l'absis lateral esquerra les imatges (s. XX) que es van retirar amb motiu de la restauració de l'interior del temple als anys 80 


D'aquesta església, la tradició popular diu que hi procedeix la imatge del Sant Crist de Conques, talla gòtica cremada el 1936 durant els avalots de la guerra civil espanyola i venerada a l'església de Sant Miquel de Conques, on hi ha ara una imatge reproduïda.

L'edifici de l'església de Santa Maria de Covet fou declarat Monument Nacional per Reial Ordre de l'11 de gener del 1921.

El 13 de juliol de 1986, es constituí l'Associació d'amics de Covet per tal de recuperar, mantenir i potenciar el patrimoni cultural del lloc.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 14 de febrer de 2019

SANT ESTEVE DE PALLEROLS DE RIALB. BARONIA DE RIALB. NOGUERA


POC A POC PER LA NOGUERA

Pallerols és un poble (27 h. 2009) de poblament disseminat, situat al sector nord-est del terme de la Baronia de Rialb, als vessants oest de la muntanya de Sant Marc.


Sant Esteve de Pallerols de Rialb és una església medieval catalana neoclàssica però d'origen romànic. Juntament amb l'església s'hi troba l'antiga escola i la rectoria, que actualment es troba en fase de rehabilitació per tal de convertir-se en un punt de trobada pel peregrins del camí de Pallerols a Andorra.


Hi ha notícies del lloc des del segle IX, per l'acta de consagració de l'església de la Seu d'Urgell; pel document subseqüent, que era el capbreu de la mateixa església catedral. L'acta posa aquesta parròquia entre altres; en aquests i d'altres documents successius de l'església d'Urgell s'hi troba la parròquia de Pallerols, com una de les parròquies del Rialb, si bé deslligada de les altres d'aquest municipi.

El titular de Sant Esteve es troba en altres esglésies d'aquesta contrada des dels primers anys del segle XI i d'aquest temps havia de ser el de la parròquia de Pallerols; segons un document de Gualter anterior a l'any 1100 aquesta església tenia el titular de sant Esteve.


Encara que sempre ha constat com del comtat i de l'església d'Urgell, en un document de 1033 es dóna a entendre que el jutge Miró de Bellera s'havia apoderat del monestir de Santa Grata (Pallars Jussà) i de les seves pertinences, entre les quals hi figura Pallerols; en aquesta data ho recupera el bisbe d'Urgell, Ermengol; segons el context es refereix a aquesta església. La dècima beneficial de 1279 i altres posteriors indiquen que aquesta parròquia no depenia de cap monestir i està comptabilitzada dins els llistat de l'església d'Urgell.

L'edifici actual és una construcció neoclàssica, si bé originalment era una església romànica; el fet és que va patir una profunda modificació el 1793. La seva façana principal es troba de cara a migdia, amb l'altar al nord; en posició transversal es veuen les construccions anteriors, una part a llevant, que són els absis i altra a ponent, que és un fragment del frontis. Aquestes restes conformen unes mides de 15 metres per 16 de frontis. S'hi observa un tipus d'edificació que segueix unes característiques semblants amb Santa Maria de Palau, amb Sant Cristòfol de Salinoves, amb la rústica de Sant Girvés de la Torre, i que en temps posterior i en un estil més evolucionat s'ha vist a Gualter.


El tret comú és l'amplada, les cobertes, més alta la del mig, els tres absis i la façana i portalada a ponent, fora de Sant Girvés. Per l'amplada, aquestes edificacions donen la impressió de poca alçada; aquest tipus d'esglésies d'eixamplen i l'alçada no creix en la mateixa proporció. Tampoc tenen campanar primitiu en forma de torre; sobre la façana s'hi alça l'espadanya. El campanar de Pallerols és posterior.

En el mur lateral de ponent s'hi veu un pany de paret de parament de filades de blocs força regular picat a cops de maceta; a la part superior hi ha una finestra de dues esqueixades i de dovelles petites; més avall en posició simètrica hi ha dues finestres geminades que estan tapiades. Es conserva l'absis que correspon a aquesta façana; el cercle està desviat a nord, amb la finestra de dues esqueixades, encara més descentrada. A l'absis central, també una mica desviat a nord, es troben dues finestres del mateix estil, l'una de direcció a sud-est i l'altra quelcom al nord-oest. En l'època posterior aquest absis fou realçat o sobreaixecat.

S'observen els absis en l'interior; el petit serveix de sagristia, i per tant, està parcialment tapat per l'envà; l'altre és una capella lateral. Tanmateix, pel que fa a l'antiguitat d'aquesta parròquia, és possible que les restes romàniques que s'hi veuen no siguin les primitives i que probablement hi hagué una església anterior. En un inici devia ser d'una nau amb creuer, absis i dues absidioles, de les quals en resta una. Al cim del turonet adjacent a Sant Esteve s'hi troba el basament d'una antiga casa forta o castell d'origen també romànic.

Sant Esteve de Pallerols forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 12 de febrer de 2019

SAGRAT COR DE GUALTER. BARONIA DE RIALB. NOGUERA

POC A POC PER LA NOGUERA

Gualter és un poble i cap del municipi (106 h. 2009/ 391 msnm.) situat  a 1 km a ponent del monestir de Gualter.


Després de la Guerra Civil Espanyola es va construir aquesta església dedicada al Sagrat Cor, en substitució  de l’església del monestir de Santa Maria destruïda per una explosió.

És un edifici de planta rectangular, amb senzilla composició a sobre d'un eix remarcat per les escales d'accés. Té una sagristia annexa al lateral de ponent.


La façana principal està blanquejada, ressaltant la porta d'accés de mig punt, el rosetó del cor i el campanar de cadireta de dues obertures, que té una campana de bronze i una altra que és un obús. Les cantonades i cèrcols són de carreus ben escairat.

Sagrat Cor és l'església parroquial de Gualter que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 9 de febrer de 2019

MONESTIR DE SANTA MARIA DE GUALTER. BARONIA DE RIALB. NOGUERA

POC A POC PER LA NOGUERA

L'antic monestir de Santa Maria de Gualter és situat a la riba dreta del Segre,  en un indret que fou ocupat pel comte Guifré el Pelós abans del 890 i cedit al monestir de Ripoll perquè hi establís un priorat benedictí. El 1079 el comte Ermengol IV d'Urgell repetí la donació del lloc, amb la primera l’església de Santa Maria ja arruïnada,  al monestir de Ripoll, amb la condició que hi establís definitivament el priorat. El mateix comte, per ajudar l'establiment del nou monestir, va cedir a l'abat de Ripoll la meitat de les primícies dels pobles que havia acabat de conquerir als àrabs i dels que guanyés en endavant dins el pla de Mascançà, a partir de la serra d'Almenar.


L’any 1118, amb la constitució d'una confraria de clergues i laics per a dur a terme les obres, la primitiva esglesiola existent fou substituïda per una altra, que fou consagrada el 1207. El monestir, que no va passar mai de ser un simple priorat, fou afavorit pels comtes d'Urgell, en especial Ermengol VIII, que ajudaren a reunir-hi un bon patrimoni. Malgrat tot, mai no va passar de ser un petit priorat, que comptava només amb un prior, quatre monjos i alguns preveres beneficiats.


La vida monàstica va decaure molt al segle XV i el papa Climent VIII  va suprimir el cenobi totalment el 1593 a fi de dotar amb les seves rendes el capítol de Solsona. En endavant fou una simple església parroquial.  El conjunt monàstic entrà aleshores en un estat d'abandó progressiu.

El conjunt monàstic es va anar deteriorant progressivament. Durant la Guerra Civil  (1936-1939) va servir de polvorí, l’esclat de la munició el va destruir.


Santa Maria de Gualter és un conjunt format per una església monàstica de planta basilical i un recinte claustral. Encara es poden veure els murs perimetrals de l’església. La nau central era coberta per una volta de canó lleugerament apuntada, que descansava sobre tres arcs torals, i les laterals per una volta de canó, a un nivell més baix. El transsepte sobresortia lleugerament dels murs laterals i donava lloc a un cimbori octogonal, que cobria l'espai del creuer amb una cúpula sobre petxines.


A l'absis central, sense les arcuacions llombardes del primer romànic, hi havia tres finestrals, amb l'arc de mig punt i petites dovelles, amb columneta a cada banda de l'arcada inferior, feta de dovelles que s'endinsen en forma d'embut. Als altres absis una finestra al centre donen llum i ornamenten el mur; són de dues esqueixades i de petites dovelles que s'endinsen en forma cònica. Una cornisa a l'arrencament de la corba de l'absis és sostinguda i ornamentada amb petites cartel·les.


El cimbori era de quatre cares i quatre xamfrans; hi havia sobre els arcs torals de la llanterna unes finestres. A la mateixa alçada de la cornisa de l'absis, a tot el llarg dels murs de la nau central, continuava una cornisa sense les cartel·les. L'arc preabsidial era sostingut per columnes bessones i capitells florejats, ara força destruïts o perduts. Recentment, s'ha retrobat una de les impostes, decorada amb entrellaçats. En les voltes laterals s'hi conserven dos arcs torals a cada banda; tota la volta de migdia és més estreta que la de nord. Les voltes estan sostingudes per tres parells de grossos pilars, amb planta de creu grega, sobreposada a un quadrat. Junt a la porta d'entrada i entre el mur de frontis i els dos primers pilars s'hi conserva una volta de bona pedra i apuntada, que podia ser del cor.


Exteriorment, les parets de les naus i de l'absis són totalment llises i construïdes a base de grans carreus de pedra, on només destaquen les obertures de les petites finestres.


Algunes portalades i trossos del mur pertanyen a les construccions primeres o anteriors a l'església actual. De les altres galeries del claustre només en queden els murs del fons, els forats o suports de la coberta i part del fonament del mur on descansaven les arcades.



L'església tal com es manté actualment conserva quasi tot el mur de migdia, que toca al claustre i uns metres d'alçada del restant; són dempeus un arc toral de la nau central i els quatre que sostenien el cimbori al creuer; de l'absis central en falta la meitat i el mur que resta està esquerdat. Quan explotà el polvorí durant la guerra, tant el mur frontal de la façana com el del nord i l'absis central en varen quedar força perjudicats.



Del claustre original, d’estil romànic, només es conserva la galeria sud; es una estructura del segle XII amb coberta de fusta i amb uns arcs de mig punt, sostinguts per unes curtes columnes rematades per uns capitells esculpits amb temes vegetals. Altra resta d'aquest temps pot ser una portalada i mur de la banda sud del pati destinat a ser el claustre. 

De la façana se'n veuen unes tres metres d'alçada i l'obertura de la portalada, que té uns dos metres de llum. Segons fotografies anteriors a la guerra, la portalada consistia en un arc de mig punt amb dovelles de tipus mitjà; al davant una columna per banda sostenia l’arcàdia de corbes circulars; més endavant i de més diàmetre altra arcada de dovelles més grans, que en conjunt feien una arquivolta. A la mateixa façana hi havia un finestral de doble esqueixada i una altra a cada banda enfront de cada nau lateral; tenia una espadanya de dos ulls al cim.


En el mur de migdia, a una alçada d'uns sis metres i distribuïdes simètricament, hi ha tres finestres de doble esqueixada; té dues cornises paral·leles sota el ràfec, separades per un espai d'un metre a tota la llargada de la paret que està a la vista. A l'indret de la nau del creuer s'hi conserva una portalada d'uns tres metres d'alçada, arc de mig punt i dovelles petites, que junt amb un tros de mur i una finestra tapiada, prop de l'absis, semblen d'una construcció anterior. Al mateix mur, més a prop del frontis, hi ha una obertura cega amb arcosoli apuntat i motllura a l'entorn, de cavets i cordons, sobre impostes de tall semicircular.


Hi hagué una ossera sobre mènsules, segons les fotografies anteriors; hi havia l'emblema de l'ala; amb aquest gravat i un altre esborrat, a l'interior de la nau central hi ha una ossera. Hi ha dues osseres més al Museu Diocesà de la catedral d'Urgell, a la Seu d'Urgell.


Sembla que l'estructura de la residència del monestir ha estat la mateixa des del començament; l'església orientada amb l'altar major cap a llevant al costat del migdia hi ha el convent amb el claustre al mig. Durant la segona meitat del segle XI hi hauria alguna obra en curs, com ho dóna a comprendre la promoció de la confraria que havia d'ajudar les construccions que es portaven a cap.


L’interior de l’església albergava el retaule gòtic (cap a 1385) de Sant Esteve de Gualter, obra de Jaume Serra, actualment en el Museu Nacional d’Art de Catalunya.  El retaule és un conjunt pictòric realitzat amb la tècnica del tremp sobre fusta i estructurat en tres carrers.  Manquen la predel·la i el guardapols. 

 
Actualment, el Patronat d’Amics i Protectors del Monestir de Santa Maria de Gualter, amb l’ajut institucional de l’Ajuntament de la Baronia de Rialb, té cura de la rehabilitació del conjunt monàstic. Els treballs de restauració i reforçament de l’estructura deixa veure encara la grandesa i la bellesa de la gran església. En resten els murs i els arcs torals de la volta, ruïnes del claustre i d’altres dependències.


Les  dependències annexes del claustre, restaurat  l’any 1986, s’han adaptat com a seu de l’ajuntament i de l’oficina de turisme.


El monestir o priorat de Santa Maria de Gualter és un edifici declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau