dijous, 31 de juliol del 2014

SANT FRANCESC DE SORRIBES. GÓSOL. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.   

Aquesta vegada en una de les nostres sortides a peu teníem com a punt de sortida el llogaret de Sorribes, situat a la carretera que porta de Saldes a Gósol. Per tant visitàvem la seva petita capella sota l’advocació de Sant Francesc.  

Sorribes és un petit nucli de població (16 h. 2009) al SE de Gósol, al límit del terme de Saldes.
Cercant la definició etimològica en el diccionari Alcover Moll ens dóna aquesta definició juntament amb la paraula Sorriba .: del llatí sub rīpa, ‘sota la riba’.
Al nord trobem l'emblemàtica muntanya del Pedraforca amb la tartera occidental, el Roc Roig i l'Espluga Rodona, mentre que pel sud cal situar la serra del Verd, el serrat de la Matella, i la serra d'Ensija. Just a llevant passa el límit que divideix la província de Lleida i la província de Barcelona. 

L'església és documentada des del 1716 però és una construcció de finals del segle XVII.  

En la visita pastoral del 1716 hi figura advocada a St. Francesc i St. Antoni, i en la visita del 1759 hi consta que era mantinguda per un devot. Fou construïda sobre uns terrenys cedits per Cal Xixai i amb la col·laboració econòmica de totes les cases. Al segle XX el poble cedí la titularitat de la capella al Bisbat d'Urgell. 

Sempre ha estat una capella particular, sense arribar, per tant, a la categoria de parròquia, tot i que és situada al poble de Sorribes.  

Petita capella, recentment restaurada,  d'una sola nau de reduïdes dimensions amb el presbiteri quadrat i coberta amb una senzilla volta de creueria. L'interior és totalment enguixat.  

La porta s'obre al mur de migdia i és un senzill exemplar d'arc de mig punt. Aquesta façana és coronada per un petit campanar d'espadanya. 

En altres ocasions gràcies a l’amabilitat de la gent del poble vam gaudir de la bona conservació de l’interior de la capella. Tampoc val la pena referir-se a la bellesa del seu entorn donat el nombre de noms emblemàtics de la seva situació. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: m: Rosa Planell Grau.

dimarts, 29 de juliol del 2014

SANT JULIÀ DE FRÉIXENS. VALLCEBRE. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Voltant per les nostres terres berguedanes visitàvem el lloc de Sant Julià de Fréixens, presidit per una bonica església, molt visible des de la carretera  que ens condueix des del collet d’Eina fins a Saldes. 

 
Sant Julià de Fréixens és una caseria (14 h. 2009) del municipi de Vallcebre (Berguedà), situada en un serrat (945 m), sobre una petita vall on hi ha les cases que formaven el seu veïnat. 

L'església de Sant Julià de Fréixens era coneguda també amb el nom de "Sant Julià de Vallcebre", i l’any 1311 amb el de "Vallcebre sobirà". 

L’existència d’aquesta església queda constatada en la cessió feta  l’any 1019 pels comtes d’Urgell al monestir de Sant Llorenç de Morunys i que quedaren incloses dins la senyoria de Sant Sadurní de Tavèrnoles, de qui posteriorment depenia. En l’acta de consagració de l’església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, datada el 17 de gener de 1040, es torna a fer palès el domini d’aquest monestir sobre la parròquia de Sant Julià de Vallcebre, “cum ipso alodio de sancto Iuliano et ipsum clos de Vallcebre  
 

L'església es esmentada en el testament de l'any 1197, quan Estefania Isarna deixà dos argenços a Sant Julià, car un dels seus fills, Ramon, era clergue de Sant Julià.  

L'any 1312 apareix com a parròquia però al segle XV ja es sufragània de Santa Maria de Vallcebre, i, al segle XVIII, totes dues són sufragànies de Santa Maria de Falgars. Els capellans o rectors de Sant Julià coneguts són: Miquel -1279-, R. Olzina -1340-, Bernat Corderols -1384- i Bernat Bonet -1440- (ja unida a Santa Maria de Vallcebre). 
 
 
En la consulta etimològica al diccionari Alcover Moll no ens dóna cap definició. Una exposada possibilitat podria donar com explicació l’existència de freixes en aquest lloc. 

Petita església romànica que ha estat molt transformada al llarg dels anys. El cos de la nau està cobert amb una volta de canó, i el seu absis, orientat a llevant, està cobert amb un quart d'esfera; la seva amplada correspon gairebé amb la de la nau i el seu aparell de blocs de pedra quadrades i ben col·locades, a soga i través, sembla ser del segle XI.  

Al bell mig de l'absis hi ha una petita finestra d'arc de mig punt adovellada i esqueixada, actualment tapiada. La part superior del mur exterior de l'absis presenta una motllura amb unes petites mènsules quadrades, únicament amb funció ornamental.  


Al segle XVIII es va construir una nova volta de canó i es van fer uns contraforts de reforç al mur de migdia. El campanar i els afegits a la part de ponent, són posteriors a l'obra romànica. La porta original, és totalment perduda i s’accedeix per una nova porta moderna.  

Hi ha una casa adossada, la rectoria, amb planta baixa i pis. Tot està cobert amb una teulada a dues vessants de teula aràbiga.  

Al seu entorn trobem el fossar. 
 

Una bonica església que domina gran part del seu territori. Llàstima que a causa de la vegetació tinguéssim dificultats per fotografiar l’absis, una de les joies més preuades dins l’art romànic. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 8 de juliol del 2014

RELATS AL BERGUEDA I INDRETS D’ESCRIT AL BERGUEDÀ.

Apreciats amics,

Us anomenem amics, perquè creiem que a tots els que d’una forma o altra, seguiu les pàgines d’aquests dos blogs, us hem de considerar com amics.

Vull dir-vos en aquesta nota, que fins la darrera setmana d’aquest mes de juliol, no publicarem cap més nou relat o cap més nova dada d’esglésies, ja que marxem uns dies a fora.

Agraint la vostra atenció, us saluden cordialment,

M. Rosa i Miquel.

dissabte, 5 de juliol del 2014

SANTA EULÀLIA DE BOLQUERA. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Aprofitant-nos de les indicacions del fulletó de Via Romànica continuàvem el nostres circuits per l’Alta Cerdanya. En un dels nostres desplaçaments vam passar pel poble de Bolquera i de lluny observarem la seva església sota l’advocació de Santa Eulàlia. Com ens cridà l’atenció i vam fer camí i promptament la visitàvem. 

 
Bolquera, (Bolquère, en francès)  és un municipi (814 h. 2009) situat a l’altiplà de la Perxa, a la divisòria d’aigües del Segre i de la Tet, a la riba dreta d’aquest riu, límit oriental del terme. És un dels municipis més alts de l’Alta Cerdanya, amb una altitud mínima de 1474 metres i una màxima de 2099 metres. Per tant, el terreny és molt accidentat i està cobert la seva major part per boscs comunals (1.100 ha) de pi negre, de pi roig i d’avets, que s’estenen pel pla dels Avellans i pel pla de Barres, on hi ha també abundants pasturatges naturals, aprofitats pel bestiar boví i oví durant l’estiu.  

Al pla dels Avellans hi ha una central elèctrica, amb una producció mitjana anual de 20 000 000 kWh. Al començament del s. XX hi fou instal·lat el balneari helioteràpic de Bolquera, i a partir del 1913 fou iniciada la construcció del centre turístic de Superbolquera, gràcies als quals el poble ha esdevingut centre d’estiueig. A més d’això, el desenvolupament de l’estació d’esports d’hivern de Superbolquera ha contribuït decisivament. Les pistes d’esquí alpí i el conjunt dels remuntadors (Pyrénees 2000) ocupen el serrat de l’Ós, la Pedregosa i el pla del Termenal, mentre que els circuits d’esquí nòrdic tenen un lloc privilegiat al pla dels Avellans.  

L'estació del tren groc de Bolquera-Eina a 1.592 m d’altitud és la més alta del trajecte, però també ho és de tota França.  

El poble (556 h.1982; 1.608 m. alt) és emplaçat a la vora del riu de Bolquera (que neix als contraforts orientals del roc de la Calm i s’uneix amb el riu d’Eina, amb el qual forma el riu d’Angost), al peu d’una important via de comunicació tradicional entre la Cerdanya i Carcassona (el camí dels Capcinesos). El 968 és esmentat ja com a propietat del monestir de Cuixà. Un segle després l’ostentaren en feu els vescomtes cerdans, els de Castellbò i els comtes de Foix, successivament, fins a les acaballes del segle XV. A partir d’aquesta data el poble va passar a ésser controlat per la família Mercader-Porcell, originària de Puigcerdà. Des del 1666 fins a la fi de l’Antic Règim, la senyoria va pertànyer al col·legi de preveres de Puigcerdà. 

La consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquest difinició.: probablement del basc bolu ‘molí’ i de l'ibero-llatí caria ‘roques’, segons Coromines (Congr. Barc. 413). En l'alta edat mitjana apareix documentat el topònim amb les formes Bolcharia (a. 876) i Vulcaria (a. 965): cf. Guiter Phon. Top. 47. 

En aquest lloc havia un castell que pertanyia al comte de Foix. L’església de Santa Eulàlia (segle XIII) és emplaçada en el lloc de l'antic castell, aprofitant-se de la torre com a campanar. Aquests campanar és l’únic testimoni de l’existència del castell.  

 
En 1793, durant les guerres de la Revolució va ser utilitzat com a torre de vigilància arran de la batalla de la Perxa. En 1794, per ordre de la Convenció les seves campanes de bronze foren fosses per fer canons.  

L’edifici actual és una construcció del segle XVII. Es va engrandir al segle XVIII i posteriorment al segle XIX. En el seu interior hi ha el retaule barroc de l’altar atribuït a Pau Sunyer (segle XVIII) i també, el barroc retaule del Roser, així com una part del mobiliari. 

El poble de Bolquera és veu força molt ben urbanitzat i net, dues qüestions que ens agraden veure, com la majoria de pobles de l’Alta Cerdanya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 3 de juliol del 2014

SANT MARTÍ D’ARAVÓ. GUILS. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Baixàvem de conèixer Saneja i en passar pel poble de Sant Martí d’Aravó ens estranyava, que un lloc amb el nom d’un Sant, no tingués cap capella o església sota la seva advocació. 

 
Vam preguntar a varies persones, que ens van indicar la seva situació i a continuació visitàvem la capella de Sant Martí d’Aravó.  

Sant Martí d’Aravó és un petit poble, (1.150 m. alt, 124 h. 2011) majoritàriament zona residencial, situat a la vora del riu Aravó, al límit amb el terme de Puigcerdà, malgrat pertanyí a Guils.  

Cercant la definició etimològica del seu nou el diccionari Alcover- Moll ens dóna aquesta resposta,: Montoliu (BDC, x, 6) suposa que Aravó és un compost del vasc ara ‘pla’ i del cat. bo; però aquesta opinió s'invalida pel fet de trobar-se documentada en el segle IX la forma Araone (doc. a. 958, ap. Abadal CC, ii, 97), la qual afavoreix l'etimologia que ha proposada Coromines (Congr. Barc. 412): el basc ara-gune, ‘endret de la plana’. 

Segons dades la primitiva església data del segle X. Però la actual construcció és d’una petita capella moderna, configurada amb caràcter popular. 

Portal i finestra adovellats d'arc de mig punt i petit campanar d'espadanya, amb un buit per una campana, coronat amb panell i una creu de forja. Està bastida amb maçoneria, carreus d'angle i coberta amb llicorella.  

Sincerament un lloc molt agradable on respirava pau per viure. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 1 de juliol del 2014

SANT MIQUEL D’ISÒVOL. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Seguint els itineraris del fulletó de Via Romànica de la Cerdanya ens aproparem a la població d’Isòvol, malgrat no ser anomenada en la nostra guia. Però com en la majoria del pobles catalans pots trobar una església interessant visitàrem el poble i la seva església sota l’advocació de Sant Miquel. 

 
Surt anomenat en un document l’any 865 com a Isogal. Consultat el diccionari Alcover–Moll de la seva significació etimològica ens dona aquesta definició.: pre-romana, del mateix radical que es troba en els topònims Isàvena, Isona, etc. Popularment es creu que el topònim deriva d'Isabel, una dama que va pagar la construcció de l'església de Sant Miquel. També hi ha la possibilitats que deriví del nom bascoide Isaval amb el sentit de lloc «ample o abundant». 

Tot i que el poble d'Isòvol (55 h. 2011)(1.049) m. alt) conserva la capitalitat del municipi, l'ajuntament es troba al poble d'All. 

El terme municipal (289 h. 2009) comprèn els pobles d’Isòvol, All i Olopte, les cases del Raval d’Olopte i el despoblat d’Alf. El terme està situat al costat dret del Segre ( a la solana) i al lloc de desguàs del riu Duran, que forma part de l’anomenat estret d’Isòvol. Fa de límit natural entre la Baixa Cerdanya i la Batllia o Petita Cerdanya. Forma la part baixa de la Vall Tova o vall del riu Duran i té com a accidents més destacats i característics el tossal d’Isòvol (1.288 m) i, parcialment, el d’Olpte, Montcurto o Cortús, com l’anomenen els estadants- (1.377,9 m). 

 
El lloc d’Isòvol fou donat el 1131 per Ramon Berenguer III al monestir de Santa Maria de Ripoll. D’inicis del s. XVI a la fi del s. XVIII, se’n documenta la baronia d’Olopte, Cortàs i Alf. Fins al 1716 va pertànyer a la vegueria de Cerdanya, i des de llavors fins al 1833, al corregiment de Puigcerdà, excepte en el període 1812-13, en què fou del departament del Segre, francès.

Trobàrem promptament la seva església, dedicada a Sant Miquel, i ens sorprengué la seva aparença. Primerament pensarem en una reconstrucció però el seu edifici era massa nou i aleshores una placa ens va alliçonar de la nostra ignorància. L’església antiga es trobava en tal estat de ruïna que en comptes de ser restaurada va ser substituïda en el segle XX per una església de nova construcció d’estil neo-romànic en marbre gris.  

L’edifici modern és construït a imitació de les esglésies romàniques catalanes, amb un absis i una absidiola a la capçalera. Cal destacar la singularitat del seu campanar de torre quadrada. 

 
A més a més, el nom d'Isòvol està present a moltes poblacions de la Cerdanya, pel marbre, gris o roig, de les seves pedreres que degué ser tan preciat pels bastidors d’esglésies, tant de l’època romànica com de la gòtica. Però cal dir que, en realitat, es tracta de calcàries que per la seva semblança al marbre ha estat anomenat de sempre així.

És un poble petit i arreglat, que té a prop masos importants i alguna finca molt ben cuidada. A l’entrada hi ha una font d’aigua amb un raig que dóna enveja.
 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.