dimarts, 1 de desembre de 2020

SANT MARTÍ DE LA TORRE DE CAPDELLA. PALLARS JUSSÀ

 CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ 

La Torre de Cabdella és un poble allargassat, possiblement a causa del camí ral que el travessava, situat a l'esquerra del Flamisell. Està situat en un coster; a la part plana s'estén un prat, actualment delimitat per la carretera nova -la variant que evita el pas pel poble- i la vella, on hi havia, fins al 1937 una sèrie d'edificacions que foren destruïdes per una sobtada creixença del Flamisell.

L'església parroquial és dedicada a sant Martí, i està situada a la part més alta del poble. Aparentment és un edifici modern, però el fet d'estar totalment arrebossat i pintat fa impossible apreciar si queden restes d'un edifici més antic. Té el cementiri al costat. 

Un quilòmetre al sud de la Torre de Cabdella, a la Borda del Teixidor i al peu del camí d'Astell hi ha l'ermita romànica de Sant Martí de Ballmoll. Segons escrit en certes informacions també com Sant Martí de la Torre de Capdella.


Edifici de planta rectangular, d'unasola nau amb capelles i sagristia als laterals. Un cancell adossat a la façana principal dóna amb tres portes a la porta d'accés central d'arc de mig punt. Un rosetó il·lumina el cor. 

El campanar es troba a sobre de la cantonada esquerra de la façana principal, té finestres espitllerades a l'accés i quatre cares amb quatre obertures a la part superior amb campanes.

 
Al donar la volta al edifici per l’estret pas entre l’església i el mur em sorprenia les parets de pedra i no ser com dir-li una espècie d’absis rectangular, que potser només  era la prolongació de la nau.  Feia la impressió d’un antic edifici aprofitat mitjançant una façana edificada de nou. 

Sant Martí de la Torre de Cabdella és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 26 de novembre de 2020

ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU. PONT DE SUERT. ALTA RIBAGORÇA.

 PETJADES PER L’ALTA RIBAGORÇA 

Sempre parlem d’esglésies romàniques o  gòtiques però en aquesta ocasió farem un salt de bastants segles i parlarem d’una obra moderna. Això a la porta d’entrada de la Vall de Boí.


El terme de La Pobla de Suert  s’estén majoritàriament, tret d’alguns petits enclavaments, a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana. Altament accidentat, pertany gairebé en la seva totalitat a la conca d’aquest riu i s’articula en diverses valls. 

S'anomena Església Nova perquè el 1955 va passar a ser l'església parroquial de la població, em substitució de l'Església Vella, que actualment serveix com a museu i custòdia la col·lecció d'art sacre de la Ribagorça.


És dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu (o Assumpció de Maria) i pertany al bisbat de Lleida. Constitueix un destacat exemple de la renovació de l'arquitectura religiosa a Catalunya cap a les dècades centrals del segle XX. També constitueix un destacat exemple de l'experimentació en l´ús del formigó en la construcció, camp en el que Eduardo Torroja Miret sobresurt de manera especial.

Va ser promoguda per l'empresa hidroelèctrica ENHER que va promoure moltes noves construccions per als seus treballadors a El Pont de Suert i va tenir un fort impacte econòmic a tota la Ribagorça. El projecte data de 1952. La construcció es va dur a terme entre 1953 i 1955. Va ser consagrada el 7 de setembre de 1955.


El projecte arquitectònic es deu a l'enginyer Eduardo Torroja Miret, que va comptar amb la col·laboració de l'arquitecte José Rodríguez Mijares. Les pintures interiors i la talla de la Verge de l'altar major són obra de la pintora Maria Röesset Mosquera i el relleu de la portada i la resta d'escultures, de Jacinto Higueras Cátedra.

 

En planta, l'edifici es resol amb una sola nau, rematada amb un absis. La nau es cobreix amb una volta apuntada de cinc trams, cada un resolt amb làmines que s'adapten a un arc apuntat. A l'espai entre els lòbuls triangulars s'allotgen llosetes de vidre que fan la funció de vitralls i deixen entrar la llum de l'exterior. A la base de cada tram hi ha un nínxol que fa la funció de capella lateral. 

La volumetria de la nau es complementa amb dos petits volums, situats a un dels costats: el Baptisteri i la Capella del Santíssim Sacrament. El baptisteri està cobert per una triple cúpula, oberta en el centre. La Capella del Santíssim Sacrament té forma de pinya o d'aglà, resolta amb una única cúpula amb amb nombroses obertures en forma d'estrella.

El conjunt es complementa amb un campanar exempt de 16 metres d'alçada, situat al costat de la porta principal. 

En la construcció d'aquesta església es van utilitzar, preferentment, dos tipus de materialsː maons per a les voltes i carreus de granit per als revestiments. També destaca l'ús de llosetes de vidre fent la funció de vitralls. 

L'Església Nova del Pont de Suert és una l'església protegida com a bé cultural d'interès local. 

Recull dades. Miquel Pujol Mur

Fons: Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 24 de novembre de 2020

SANT FELIU DE LA POBLETA DE BELLVEI. LA TORRE DE CABDELLA. PALLARS JUSSÀ

 CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ 

La Pobleta de Bellvei es situada al fons de la vall del Flamisell i al peu de la carretera L-503, gairebé a l'extrem sud del terme municipal actual. Venint des de  Senterada el lloc de La Pobleta de Bellvei marca l’inici de la Vall Fosca.

El castro de Belvidin figura en una donació del comte de Pallars Arnau Mir als comtes de Barcelona vers 1057, donant origen romànic a la primitiva església sota l’advocació de Sant Joan i Sant  Tomàs. Abans del segle XIV Bellveí fou substituït per la vila nova de la Pobleta. Fou municipi independent fins el 1970. L’antic municipi comprenia, a més, els pobles d'Envall, Antist, Estavill, Castellestaó i el despoblat i antic terme de Serraspina. 

 Al Museu Diocesà d'Urgell es conserva un fragment d'un retaule gòtic tardà. 


Sant Feliu de La Pobleta de Bellvei  es  tracta d'una església moderna, que conserva algun element del temple medieval primitiu, però que ha sofert nombroses modificacions, de manera que la major part del temple actual pertany com a molt al segle XVII. L’edifici és integrat a la trama medieval del casc antic.

L'absis principal, orientat cap a llevant, presenta a l'exterior la forma de punt rodó, la planta del qual coincideix amb la característica dels absis romànics. Al nord s'obre la capella del Santíssim, amb un altre absis més modern.

La façana principal dóna a un carreró amb un arc de pas. Té la porta decorada per una arquivolta sobre impostes, amb rosetó per a il·luminació del cor. En la coberta, a dues vessants, sobresurt un "campanile" com a cimbori lateral. 

 A la cantonada de ponent s'adossa un campanar de base quadrada, vuitavat a la part superior, amb quatre obertures mig tapiades i coberta gairebé plana 

Sant Feliu de la Pobleta de Bellveí conserva diversos retaules d'època moderna i caràcter popular. Un d'ells, dedicat a santa Anna i a altres sants, així com una imatge de sant Jaume, procedeixen de l'església del veí poble d’Envall. 

Sant Feliu de la Pobleta de Bellvei és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons : Diverses

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 19 de novembre de 2020

SANT ESTEVE DE BRETUI. BAIX PALLARS. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ


 
Bretui és un poble del terme municipal de Baix Pallars.  Pertanyia a l'antic terme, suprimit el 1969, de Montcortès de Pallars. Està situat a ponent del Pla de Corts, al sector occidental del municipi, molt a prop del seu antic cap de Montcortès. 

El lloc de Bretui és esmentat per primera vegada en un document datat entre la fi del segle XI i el principi del segle XII, en el qual es fa inventari dels moltons que cobrava el monestir de Gerri en concepte de delme al pla de Corts. En aquest capbreu s’esmenta la vila de Bretui, amb vint-i-cinc masos. 

El 1128, Pere de Sersui deixà al monestir de Gerri un capmàs a Bretui, anomenat de Guillem Aventí, i encara el 1231 s’ampliaren les possessions de Gerri, amb la donació que en féu la comtessa Guillema de tot allò que tenia a la vila de Bretui, llevat dels drets d’opere et cavalcata. 

La comanda de Susterris, segons el capbreu del 1378, hi tenia establerts 6 homes i 6 masos. 

En la butlla del papa Alexandre III, del 1164, a favor del monestir de Gerri, apareix, com a possessió d’aquest, l’església de Sant Esteve de Bretui i quatre masos situats en aquest terme. 

Almenys a partir del segle XIX, aquesta església era sufragània de la parròquia de Montcortès. Actualment és un església annexa de la parròquia de la Pobleta de Bellvei.

Sant Esteve de Bretui està situada a la part central d’aquesta petita població. Construcció del segle XVIII d'una sola nau, coberta amb volta de canó i flanquejada de capelles laterals, capçalera a ponent i façana a llevant on s'obre la porta d'arc de mig punt que, per sobre, presenta un petit òcul. 

A l'angle Sud-est s'aixeca una esvelta torre campanar, rematada per un xapitell. Els murs exteriors són de pedra vista, sense desbastar, excepte la part alta del campanar, que és arrebossat. 

Sant Esteve de Bretui esta catalogada com a Bé Integrant del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Aquí en aquesta crònica vull rendir un homenatge a l’home de 97 anys que ens va acompanyar en la visita i ens va meravellar per la claredat de la seva ment i simpatia. Lamentem no recordar el seu nom. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons Catalunya Romànica i Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 17 de novembre de 2020

SANT MARTÍ DE MONTCORTÈS . BAIX PALLARS. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 



Montcortès és situat a la part central del Baix Pallars, al Pla de Corts, a prop i a llevant de l'Estany de Montcortès i de la Collada de Sant Antoni. És a l'esquerra del Barranc de les Morreres, a ponent del Serrat de la Fareta, al nord-est del Serrat del Campet i al nord-oest de la Roca del Moro. 

La vinculació del territori del pla de Corts al monestir de Gerri, que és documenta des de l’any 834, és plenament confirmada l’any 1076, en què el comte Artau I donà al monestir de Gerri el castell de Montcortès i les parròquies del pla de Corts, que malauradament no apareixen relacionades en el document. Tedball de Vallferrera, pel seu testament datat l’any 1120, deixava una gran part del seu patrimoni a Santa Maria de la Seu d’Urgell, menys els castells de Montcortès i Peramea. 

El 1128 s’ampliaren les possessions de Gerri a Monte Cortetano, amb la donació d’un mas que deixà en el seu testament Guillem Pere de Sersui, i l’any 1129, l’abat Guillem Bernat de Gerri cedí al sagristà Dalmau unes terres a Montcortès, possiblement les rebudes de Guillem Pere de Sersui. 

L’any 1149, amb motiu de la consagració de l’església del monestir de Gerri, Guillem Arnau de Perves li atorgà els drets i les dècimes que rebia del mas de Pere Aventí, situat a Montcortès. El 1180, l’abat Hug de Gerri feia una concòrdia amb Maria i el seu fill Martí Baró sobre el cens d’un alou a Montcortès. 

El 1247 el comte Roger II donava a la sagristia de Gerri diversos béns que rebia d’un capmàs de Montcortès, donació confirmada el 1290. Les possessions i els interessos que el monestir de Gerri tenia a la zona de Montcortès eren amplis i variats, com ho demostra la confirmació del 1312, en la qual és declara que el monestir era l’únic que tenia dret a pescar a l’estany de l’Àguila, a Montcortès; estany que ja li havia estat confirmat l’any 966 pel papa Joan XIII. 

El 1427, el lloc de Montcortès, entre altres del pla de Corts, apareixia com un dels indrets excomunicats i posats en entredit per l’abat de Gerri, a causa de l’embargament del mer i mixt imperi feta pel comte de Pallars, per manament reial. 

Si tenim àmplia constància dels interessos del monestir de Gerri en el lloc de Montcortès, no tenim gaires notícies de la seva església parroquial, que apareix esmentada el 1164 en la butlla del papa Alexandre III de confirmació dels béns del monestir, juntament amb les seves esglésies sufragànies de Sant Miquel de Calbera, Sant Romà de Benui i Sant Romà d’Aquaputida. 

L’any 1453, l’abat Pasqual de Cuberes proveí la parròquia de Sant Martí de Montcortès a favor d’Huguet Franci, com a possessió que era del monestir.

Al pla parroquial del 1904, Montcortès era una parròquia de l’arxiprestat de Gerri. Actualment està supeditada a la parròquia de la Pobleta de Bellvei.

L’actual església de Sant Martí és una construcció del segle XVIII. L’edifici és de reduïdes dimensions i d'una sola nau amb capçalera rectangular a l'est i porta d'arc de mig punt a la façana oest, per sobre de la qual s'obre un ull de bou. 

Al costat nord de la façana s'aixeca el campanar de secció octogonal que finalitza en un agut capitell. Els paraments exteriors són de pedra vista, sense desbastar i de dimensions reduïdes, excepte a la façana oest i el campanar, que presenten un arrebossat blanc. Cobreix la nau una volta de canó i, per sobre d'aquesta, deixant un espai intermedi amb galeria coberta a l'exterior, hi ha el teulat a dues aigües. 

L’església de Sant Martí de Montcortès està catalogada com a Bé Integrant del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons.: Catalunya Romànica i Viquipèdia

Fotografies: M. Rosa Planell Grau

dijous, 12 de novembre de 2020

SANTA MARIA D’ESCALÓ. LA GUINGUETA D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

Aquesta fotografia porta feta molt de temps i mai l’havia publicada. Aquest cop, en aquests dies de mal temps, he decidit publicar-la. L'acompanya fotografia d'una de les portes d'entrada a la vila closa d'Escaló


No ens han pervingut notícies concretes de l’església de Santa Helena, d’època alt-medieval. Tanmateix, cal considerar la vinculació que, des d’un principi, havia de tenir aquesta parròquia amb el proper monestir de Sant Pere del Burgal, del qual possiblement n’exercí les funcions parroquials en els temps en què existia la comunitat monàstica al Burgal. 

Amb la decadència del monestir, a partir del segle XVI, les funcions parroquials és realitzaren a l’església de Sant Pere del Burgal, i així l’església de Santa Helena d’Escaló va restar com a sufragània. 

En una relació d’esglésies i beneficis de l’oficialat de Cardós, datat pels volts del 1526, hi figura Joan Camp com a beneficiari del benefici de Santa Maria de l’església de la Santa Creu d’Escaló. L’any 1787, en la resposta del corregiment de Talarn al qüestionari de Francisco de Zamora, és fa constar que tot i ésser la sufragània, l’església d’Escaló assumeix les funcions parroquials, traslladades de l’església de Sant Pere del Burgal. 

Cal assenyalar que, dins l’estructura urbanística de vila closa que té la vila d’Escaló, l’església parroquial és situada extramurs. No se sap si l’antiga església parroquial ocupava el lloc de l’actual església, que l’any 1787 constava com a acabada de construir. Si així fos, seria molt interessant la seva posició fora del clos urbà, com si hagués estat construïda en un moment en què l’estructura urbana d’Escaló fos ja plenament consolidada. 

L’any 1904 l’església parroquial d’Escaló apareix amb la nova advocació de Santa Maria, que en data anterior havia substituït la primitiva de la Santa Creu i Santa Helena, i que tenia com a annexa l’església de Sant Pere del Burgal. 

L’església de Santa Maria d’Escaló consta d'una nau coberta amb una volta sobre cinc arcs torals de mig punt. Una meitat, propera a la capçalera, més estreta i més baixa, està coberta amb una volta d'aresta o falsa creueria; la segona, propera a l'entrada, té volta de llunetes. El cor amb barana de balustres de fusta descansa en un embigat. 

El frontis té un portal d'arc rebaixat, un òcul a mitja alçada, i una finestreta rectangular sota de la cornisa angular. Els seus murs són de paredat de lloses.

Guarda dues piques, una de baptismal semiesfèrica decorada per una franja amb dos bordons i un motiu central de corda en relleu. L'altra és de marbre, moderna, decorada amb gallons (ornaments semicirculars, semblants a bossells); es troba sobre un peu cilíndric antic.

El campanar és una construcció d’estil barroc rústic i auster. Té un primer cos de planta rectangular; el segon és vuitavat irregular i està coronat per una cornisa i una agulla piramidal octagonal irregular amb inflexió a la base. La cel·la queda oberta amb quatre finestres d'arc rebaixat, una a cada cara; hi pengen tres campanes. Els seus murs són de paredat de lloses; els del cos octagonal estan arrebossats i pintats de color blanc; tots mostren una gran nuesa. Per l'interior hi puja una escala metàl·lica fent ziga-zaga; es troba en molt bon estat i molt segura, segurament és de força recent instal·lació. 

L’església de Santa Maria d’Escaló és catalogada com a Bé integrant del patrimoni arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons documental: Catalunya Romànica i Campaners

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 10 de novembre de 2020

SANT JOAN DEL GALÍ. VIC. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Sentfores, però dintre el terme parroquial de Santa Eulàlia de Riuprimer. Fou sempre una sufragània de la parròquia de Santa Eulàlia. 

L’església apareix documentada l’any 1003 i, el 1161 consta com a parròquia, mes era únicament sufragània, ja que, com a parròquia, no figura en cap llista ni tan sols en una d’una vintena d’anys anterior. 

En les visites pastorals que l’any 1687 féu el bisbe Pasqual, consta que Sant Joan de Riuprimer o del Galí era sufragània de Santa Eulàlia de Riuprimer segons ja manifestava una notícia del 1357. La vinculació d’aquesta església a Santa Eulàlia ja es troba l’any 1036, quan es fa esment d’una peça de terra que estava situada a la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer, prop de la de Sant Joan. 

Fou l'església parroquial de la quadra de Sant Joan de Galí, políticament autònoma fins que al 1840 s'uní amb Sentfores. La quadra civil tenia des del segle XV els masos de Montalegre o Bosc, Miquel, Sauleda, Franc, Ermengol i Galí. Aquest darrer donà el nom modern a l’església. La quadra de Sant Joan formà part de les Quadres Unides (amb Folgueroles, Riudeperes, Golomers i Torrellebreta) fins el 1770, que s’uní al municipi de Sentfores, i el 1931 passà, amb Sentfores, a Vic. 

Actualment els habitants de les rodalies de Sant Joan pertanyen a la parròquia de Sant Domènech de Vic. Aquí només s'hi celebra culte per Sant Joan. 

<L’edifici antic sofrí moltes refeccions durant el segle XVII, les quals han fet desaparèixer la primitiva estructura romànica, de la qual només guarda la disposició i l’orientació. 

Sant Joan del Galí és una capella de nau única amb la capçalera sense absis. 

Al mur nord de la nau hi ha una capella lateral adossada amb un campanar de torre que li fa d'espona, de planta quadrada, cobert a dues vessants i amb una finestra d'arc de mig punt a cada costat. 

El portal d'entrada és orientat a migdia. Als peus del temple s'hi obren finestres.

 

L'interior és cobert amb volta quatripartita decorada amb blanc i gris. També hi ha una imatge de Sant Joan i alguna pintura al fresc en molt mal estat. 

Al davant del portal d'entrada hi ha un antic sarcòfag esculpit (segle XIV) amb baix relleus amb elements florals i unes construccions de tipus defensiu que recorden mas Galí. Construïda amb pedra vista. L'estat de conservació és bo. 

Sant Joan del Galí és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons Catalunya Romànica. Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau


dijous, 5 de novembre de 2020

SANT MARTÍ DE LA GUIXA (SENTFORES) VIC. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Aquesta església venia a substituir l'antiga església de Sant Martí, que quedava molt lluny de la nova població de la Guixa, formada a partir del segle XVIII, a ran del camí ral que anava a Vic. S’hi conserva la mateixa advocació.

L'edifici fou erigit amb la col·laboració de tot el poble que va anar a la recerca de còdols i va treballar en l'edificació. 

El 25 de març de 1865 es col·locà la primera pedra a l'església i el dia 3 de desembre de 1878 el bisbe de Vic, Dr. Pere Colomer i Mestres, la beneí. Un cop inaugurada la nova església s'hi traslladaren tots els elements de l'antiga, la de Sant Martí, però desgraciadament es varen perdre durant la darrera guerra civil. 

L’església de Sant Martí de la Guixà és un edifici de tres naus, la central més alta que les laterals, recolzades sobre grossos contraforts. L'interior és il·luminat mitjançant un òcul amb vitralls situat als peus de l'església i uns finestrals que s'obren a la nau central. La construcció és de pedra sense polir als murs i picada als angles. 

Cal remarcar que la part central de la façana, que segueix una forma arrodonida, és de maó. A la part superior hi ha una fornícula amb una imatge, en part mutilada. Sobre el carener hi ha una decoració formant una creu grega emmarcada dins un cercle. 

El campanar, situat a l’ala esquerra del temple, té un primer cos de planta quadrada capçat per una motllura que dóna pas a una estructura tronco-piramidal la qual s'aixeca un cos vuitavat on s'hi ubica la cel·la oberta amb finestres d'arc de mig punt, una a cada cara alterna; a les altres cares s'hi troben també finestres petites i allargassades, algunes obertes i altres cegues; està coronat per una cornisa motllurada i una agulla piramidal vuitavada amb coberta d'aram i amb una bola al cim; un terrat circumdat per una senzilla barana metàl·lica es troba als peus de l'agulla. Interiorment està dotat d'una escala metàl·lica en ziga-zaga. També té instal·lades quatre grans campanes, foses a França, que sonen admirablement i branden amb alegria. Els seus murs són de paredat amb carreus a les cantoneres i també als marcs de les finestres. 

L'estat de conservació és bo per bé que dóna la impressió de restar inacabada donades les característiques de la façana.

 

Guarda, presidint l'altar major, una petita escultura de Sant Martí revestit de bisbe, segurament barroca, que sembla procedir d'algun retaule ja que per la part posterior no està acabada. L'església conserva un retaule de l'arquitecte Josep Maria Bassols que fou construït l'any 1953. A l'absis també hi ha pintures de Joan Vila Moncau.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Viquipèdia i Campaners

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 3 de novembre de 2020

SANT MARTÍ DE SENTFORES. VIC. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Aquesta església es troba al vessant de tramuntana de Costes Males, sobre un turó elevat mirant vers el nord de la Plana de Vic i la vall de Santa Eulàlia de Riuprimer.

Aquesta església es trobava situada dins l’antic terme del castell de Sentfores. El terme del castell de Sentfores es documenta a partir del 911, quan Melanci i la seva muller Maçanna vengueren a Florenci i a la seva muller Riqueleva una peça de terra, situada al comtat d’Osona, al terme del castell de Sentfores. 

L’església de Sant Martí amb les funcions parroquials es troba ja el 930, quan Feliu i la seva muller Iquila, junt amb Todesera, vengueren a Branduí una peça de terra, situada a la parroquia de Sant Martí, prop del vilar d’Andevert. Durant aquest mateix any Branduí féu diverses compres de terres al mateix lloc, una de les quals afrontava amb el riu Mèder, que passa pel terme de Sant Martí de Sentfores. 

Aquest temple o un altre va ser substituït el 1151 per un de nou, ja que el bisbe de Vic, Pere de Redorta, acudí a consagrar l’església de Sant Martí, bisbe i confessor. Com a dotació li donà tot el que li cedissin els homes o ella adquirís, li cedí els cementiris i sagrers i li subjectà les esglésies de Sant Pere del Castell, i Santa Cecília del Pla de la Carrera, tal com tenia de temps antic. Després de descriure minuciosament el terme, li concedí els delmes i primícies i les oblacions dels fidels. 

El 1258 a més de l’altar de sant Martí es veneraren a l’església els de sant Nicolau i santa Maria, i el 1597 el de la Mare de Déu del Roser amb la confraria corresponent. Abans del 1670 s’hi erigí un nou altar en honor a sant Isidre. 

El temple del segle XII sofrí importants modificacions. El 1594 se li féu un portal nou i es reféu la volta. Vers el 1690 l’església fou totalment arrebossada i pintada. 

L’augment de població del barri de la Guixa féu que aquests pobladors volguessin una església nova en el barri en comptes d’haver-se de desplaçar lluny. El 1855 s’iniciaren els tràmits, però no s’acabà de construir la part essencial de l’església i la rectoria fins el 1878, any en el qual encara faltava acabar la façana i el campanar; fou beneïda aquest any pel bisbe de Vic, Pere Colomer. Arran del canvi de temple es traslladaren tots els objectes de culte de l’església vella, que quedà sense culte. Avui dia es troba totalment abandonada amb la volta esfondrada i sense gaires esperances de salvació. 

El conjunt de les runes de Sant Martí de Sentfores és impressionant. Les eures cobreixen el vessant nord-est i el campanar. Exteriorment i des de baix de la carretera sembla un conjunt sencer, però interiorment és un caos. La volta de la nau està totalment aterrada, hi ha forats per tot arreu, amb les parets esqueixades i desgruixades.

 Inicialment era una església d’una sola nau, capçada amb un absis semicircular i coberta amb volta de canó. Avui, després d’unes reformes, presenta l’aspecte d’una església d’una sola nau, amb dues capelles laterals de diferent època i absis rectangular. La nau primitiva es va esfondrar, es varen regruixar les parets i es va construir una nova volta de pedra de punt d’ametlla. L’absis fou retallat per donar-li forma carrada i es varen afegir les dues capelles. Es va fer un cor amb fusta i dos altars laterals refosos a les parets. La porta, al mur de migjorn, és barroca tardana, però sembla que té la mateixa posició que la porta primitiva. 

A mà dreta de l’absis hi ha una sagristia afegida que en tapa un terç i forma un cos unitari amb la capella lateral dreta. La sagristia era coberta amb volta de quatre punts i teulada de fusta. 

Hi ha restes d’una pica de pedra molt noble. La capella del costat era coberta amb volta de canó i enguixada amb cornises i dibuixos del tipus gòtic molt tardà. L’altra capella és coberta amb volta de punt d’ametlla. En aquesta capella hi ha un armari de pedra amb la data de 1598. Sobre aquesta capella hi ha el campanar d’un sol pis amb dues finestres a cada cara, cobert amb volta d’aresta i teulada de lloses. 

El campanar té aparença romànica a la base, però és posterior a l’absis, ja que el tapa; els carreus amb què ha estat construït són molt diferenciats. Dintre la paret de tramuntana del campanar hi ha una escala de cargol, aterrada, per a pujar-hi. 

L’absis és sobrealçat i queden restes de les primitives arcuacions llombardes. Al seu centre hi ha una finestra tapada.

Al Museu Episcopal de Vic es conserva una creu processional d’aram procedent de l’església de Sant Martí de Sentfores.

 Sant Martí de Sentfores, ( pràcticament unes runes) és una església amb elements romànics i barrocs protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades. Miquel Pujol Mur

Fons. Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 6 d’octubre de 2020

SANT JUST I SANT PASTOR DE SON. ALT ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ. INTERIOR

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

Aquesta estada a les terres del Pallars Sobirà ens ha permet conèixer entre altres l’església de Sant Just i Sant Pastor de Son en el seu interior. Si  la part externa de l’edifici sempre ens ha meravellat, no podem amagar el goig de conèixer les obres que amaga dins la seva nau. 

En l’església es conserven tres piques de pedra, una baptismal i dues d’oli.

 La primera es troba en una cambra que hi ha al costat nord de la nau, al nivell del cor, i conserva una decoració esculpida força interessant. La seva secció és lleugerament el·líptica. La decoració, que ocupa gairebé la totalitat de la cara externa del vas, se centra en un fris força pla, limitat a dalt i a baix per sengles motllures. És decorat amb motius variats, a partir d’un treball en baix relleu. Hi figuren, en un tram, tiges entrellaçades formant un arabesc, i la figura molt esquemàtica d’un animal. Segueixen, a continuació, altres motius vegetals, com tiges decorades amb espirals, fulles lanceolades, flors de lis, palmetes amb una forma simplificada o botons amb un encordat. La motllura superior i la inferior es creuen en un punt determinat, tot formant un “8”, i més enllà s’enllacen formant una “X”. El vas recolza sobre tres peus o columnetes decorades amb motius cordats i helicoides. Hem de datar aquesta pica cap al segle XII i la podem relacionar amb altres piques semiesfèriques que hi ha en aquestes contrades. 

Als peus de l’església, en una cambra situada al nord-oest, es troben les altres dues piques. Una d’elles, feta segurament per a guardar els olis sagrats, resta adossada al mur. D’estructura gairebé prismàtica, amb una secció lleugerament trapezoïdal. Algunes de les seves cares exteriors són decorades amb un treball de baix relleu i incisions. 


En una de les cares estretes es concentra la decoració més important d’aquesta pica, que consisteix bàsicament en tres personatges flanquejats, per una mena de flor radial i un motiu circular. El personatge de la dreta és el que té una mida més gran. Tots tres sobresurten del fons i resten emmarcats. És distribueixen també en diferents alçades i segueixen un ritme com si fos una mena de processó. La figura de més a l’esquerra, força malmesa, porta una creu a la mà (la qual cosa ens fa pensar en la idea de processó). Els trets del seu rostre, figurat a partir de línies simples i poc acurades, són força esquemàtics, fet que li dóna un to arcaic. L’orientació dels peus cap a l’esquerra reforça la idea de processó i indica el moviment de les figures, malgrat que els cossos presentin una frontalitat. Cal indicar també la manca de proporcions a l’hora de representar els cossos, entre les mides del cap, del cos, de les mans o de les cames i els peus. 

Ja hem indicat la importància de la figura de la dreta: té unes dimensions més grans, és un personatge potser assegut, emmarcat i envoltat de motius ornamentals. Aquests motius són el resultat de la simplificació d’elements vegetals. 

Al costat llarg, just a l’extrem més proper de la cara que acabem de descriure, veiem representat un animal que podem identificar clarament amb un cavall en moviment cap a l’esquerra. Creiem, però, que la seva factura és posterior al període que ens ocupa. 

L’altra pica d’oli situada als peus de l’església és d’estructura prismàtica i recolza sobre una llosa de pedra, de manera que queda adossada per una de les cares laterals o estretes al mur. Conserva una tapa i té, a la part superior, una petita obertura tapada. 

En les tres cares visibles hi ha relleus esculpits. A la cara lateral hi ha representat un animal similar a un felí: són perfectament definits el cap, disposat frontalment i a la dreta, les potes —amb urpes— del davant i del darrere i una cua que cau sobre l’esquena. Probablement és un lleó amb rostre humà força simplificat.


En un dels frontals, hi figura un altre lleó, en aquest cas amb el cap de perfil i amb actitud de saltar: mostra les potes anteriors estirades endavant i les posteriors, una endarrere i l’altra endavant. El cap, amb una gran cabellera, es gira cap endarrere. S’hi representa també la cua, llarga i cargolada per tal d’omplir l’extrem de la superfície, i, fins i tot, sembla que hi ha esculpit el sexe de l’animal. 

A l’altre frontal hi ha representada una au que agafa, segurament, la seva presa —potser un conill— amb les urpes. És una escena que aconsegueix una certa sensació de moviment. Més cap a la dreta hi ha representada una gran palmeta que omple tot l’espai restant. 

Els relleus corresponents a les tres cares semblen fets per una mateixa mà. D’altra banda, gairebé totes les representacions que hi veiem les podem trobar, amb poques variacions, en altres piques de la zona. 

Malgrat que el relleu de Són presenta un realisme superior, cal posar-lo en relació amb alguns lleons de l’escola rossellonesa-besaluenca, com ara els de Sant Pere de Besalú, Queralbs o Serrabona. El lleó deu ésser representat per les qualitats que hom creia que tenia.


L’altra escena força realista és la de l’ocell, segurament una àguila o un esparver. La representació d’ocells de presa en el romànic és molt usual, encara que aquí segurament té un sentit negatiu. 

Hem de datar aquesta pica de són entre el segle XII i el XIII i cal relacionar-la amb moltes altres piques d’aquestes contrades.


El retaule de Son aquesta obra es troba integrada per diferents compartiments que representen els Goigs de Maria, juntament amb altres dedicades als sants Just i Pastor, els patrons de la parròquia. La part superior del retaule i les portes són obra de Pere Espallargues, però la predel·la, dedicada a la Passió de Crist i avui disgregada, la va executar un altre pintor, el denominat Mestre de Son. Espallargues era un col·laborador del prestigiós artista Pere Garcia de Benavarri.
 

El retaule va aconseguir lliurar-se de la guerra del 1936, però el conflicte va obligar a que fos trasllat a Lleida. Malauradament, en el marc d’aquest trasllat va desaparèixer la predel·la, que avui es conserva dispersa entre diferents museus i col·leccions particulars. El 1940 el retaule regressava al poble d’on no tornaria a sortir fins el 1989, quan va ser traslladat a Barcelona per ser definitivament restaurat. El 25 d’octubre de 1991 va ser restituït al lloc actual, on avui llueix com una de les principals joies del gòtic a les terres de Lleida. 

El rellotge de Son: un tresor del segle XVII: Aquest rellotge és una màquina constituïda per una seria d’engranatges reductors que transformen la força d’uns pesos sostinguts per cordes, en moviments de les broques i els martells que tocaven les campanes. Normalment aquets rellotges els fabricaven els mestres forjadors assessorats per mestres francesos. 

Si en alguna ocasió visiteu el Pallars Sobirà no és perdeu aquesta visita, es enriquidora. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica (piques)i publicació Museu de Lleida (retaule Gòtic)

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 1 d’octubre de 2020

TORRE DE SON. ALT ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

El que avui és conegut com a Torre de les Hores o com a comunidor, es va construir sobre l'antiga torre de defensa de Son, d'època romànica. 

La torre o comunidor de Son flanqueja el portal d’entrada al clos de l’església parroquial de Sant Just i Sant Pastor. El conjunt del recinte es troba a l’entrada del poble, aixecat en un planell a 1393 m d’altitud, al vessant esquerre de la vall de són i dominant la vall de la Noguera damunt d’Esterri. Una part de la construcció que uneix la torre a l’edifici eclesial va servir també, segons vam sentir, de presó i rectoria. 

La vila de Son fou commutada pel comte Ramon V de Pallars Jussà als comtes Artau I (1064) i Artau II (1094) de Pallars Sobirà. A conseqüència de la revolta contra Pere el Gran, l’any 1281 el comte de Pallars hagué de cedir el domini directe de Son a l’infant Alfons. Amb la resta de dominis comtals de la vall d’Àneu i del Pallars, són caigué en poder dels ducs de Cardona l’any 1491. 

Aquesta construcció, considerada el comunidor, sembla que a la base es fonamenta en una torre d’època romànica. Els dos primers metres de l’edifici corresponen segurament a una torre de planta circular, amb un diàmetre intern de 3,8 m i amb un gruix del mur d’1,3 m; són fets amb pedres de mida mitjana, lleugerament allargades i ben arrenglerades. La resta de la construcció és de planta bàsicament rectangular, bé que amb tot el costat meridional arrodonit (precisament a causa d’adaptar-se a la construcció anterior), és dels darrers segles medievals o d’època moderna.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons:  Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 29 de setembre de 2020

SANT PERE DE SON. ALT ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

L’antiga església de Sant Pere de són és situada a poca distància de l’església parroquial del Sant Just i Sant Pastor, dins el nucli urbà de Son. 

No s’han trobat referències documentals concretes d’aquesta església, que devia estar supeditada a la propera parroquial de Sant Just i Sant Pastor. 

L’església de Sant Pere de Son fou desafectada en una data incerta i convertida en escola, allotjament dels mestres, ajuntament i rectoria, (d'on el nom d'Abadia que a vegades també s’hi coneix). Des de el darrer terç del segle XX és una casa particular, de manera que les seves característiques interiors han estat totalment alterades per l’adaptació al nou ús. 

Per tant, podem dir que de l’edifici alt-medieval conservem fonamentalment el perímetre exterior, que correspon a un edifici d’una sola nau, coronada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un tram presbiteral que s’acusa a l’exterior mitjançant un cos interposat entre la nau i l’absis. Sembla probable que la nau fos coberta amb estructura d’embigat, i que l’absis i el tram presbiteral ho estiguessin per una volta. 

La porta s’obre en la façana sud, on totes les obertures existents corresponen als processos de reforma i transformació, i s’observen les traces de tres finestres paredades de doble esqueixada, una a l’absis, al costat sud, i dues a la nau; d’aquestes, la situada més a ponent presenta l’arc doblat per un segon arc, solució constructiva que també es troba en la porta original, de la qual només és conserva la meitat de l’arc i se n’han perdut totalment els brancals. 

Les façanes són totalment òrfenes d’ornamentació, i no hi ha traces d’haver-n’hi hagut. 

L’aparell és molt alterat per les successives reformes que han sofert els paraments, però les parts originals presenten un carreu petit sense polir, ben disposat en filades uniformes, amb els arcs formats per dovelles ben tallades que semblen indicar les formes constructives del segle XII, però fortament ancorades en la tradició constructiva d’època anterior. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons majoritàriament: Catalunya Romànica.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 24 de setembre de 2020

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU D’ÀNEU. LA GUINGUETA D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ. “INTERIOR I PINTURES”

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

El passat 11 de febrer el present any vaig publicar una crònica de la nostra visita al Santuari de la Mare de Déu d’Àneu. Com sempre és habitual la nostra visita és per la part exterior tret d’alguna fotografia que alguna escletxa de la porta ens permet fer. En aquesta ocasió vam poder realitzar una visita guiada a l’interior de la nau.

 

Si l’edifici ja és una grandiosa estructura exteriorment quan entres et quedes sospirés de la seves dimensions.  Les tres naus s’ha unificat i s’han alçat les seves parets permeten construir uns passadissos amb baranes en la part superior a la mateixa alçada que el cor. 

De la decoració mural de Santa Maria d’Àneu, conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya,  tan sols ens han arribat les pintures de l’absis central, les quals constitueixen un dels conjunts més importants de pintura romànica catalana per la seva qualitat plàstica i la seva originalitat iconogràfica. 

Les pintures, que és troben força malmeses, mostren dos nivells de composició amb sengles narracions.Si bé és comú iniciar la descripció dels absis per les imatges representades a la seva conca, aquí cal fer-ho per la part inferior del tambor. En aquest punt, i sota la finestra axial de les tres que s’obren a l’hemicicle, hi ha les quatre rodes de foc del carro de Jahvè descrites per Ezequiel. Al seu costat s’erigeixen dos serafins amb tres parells d’ales que il·lustren la visió d’Isaïes: “L’any que morí el rei Ozies, vaig veure el Senyor assegut en un tron elevat i excels, amb el ròssec del seu mantell que omplia el santuari. Uns serafins que estaven davant d’ell tenien cadascun sis ales; dues per a cobrir-se la cara, dues per a cobrir-se els peus i dues per a volar. I és cridaven l’un a l’altre aquestes paraules: “Sant, sant, sant és Jahvè Sabaot” .

Seguint la tipologia habitual d’aquests personatges, les ales i les mans dels serafins presenten ulls. Ambdós sostenen pinces amb sengles brases que acosten als llavis dels dos profetes, que s’agenollen al seu costat, tot purificant-los, segons el text d’Isaïes. El personatge d’Isaïes s’identifica per una inscripció de la qual només s’ha conservat la inicial, mentre que l’altre personatge és més problemàtic. Excepcionalment es tracta d’Elies (Elia), que segons els textos de l’Antic Testament no veié l’Etern fins a l’hora de pujar al cel; hauria estat més lògic que el personatge fos Jeremies o Ezequiel. La presència d’Elies, dona una significació suplementària de les rodes de foc, i les acosta a aquelles que portaren al cel l’Home de Déu. 

Ambdós profetes, nimbats i vestits amb túnica probablement talar de color vermell i mantell blau, representen el missatge de la bona nova anunciada per Isaïes. Cal remarcar que la franja que separa els dos registres narratius és molt tènue, i és composta per una franja de petites ondulacions amb elements flordelisats. Altres elements vegetals decoren l’intradós de les finestres, amb formes helicoïdals a les laterals i de filigrana d’inspiració clàssica a la central.

 La figura de la Maiestas Mariae ha desaparegut gairebé del tot, però es pot reconèixer el tron d’orfebreria i la indumentària de la Verge composta per una túnica talar porpra, el mantell blau, encaputxat a la manera bizantina, i sabates blaves amb franges de pedreria que reposen sobre un marxapeu. La màndorla apuntada, decorada amb motius geomètrics, tanca un camper groc.


La Verge presenta l’Infant als reis, que es troben situats asimètricament als dos costats de la conca absidal. Melcior, en genuflexió, presenta la seva ofrena. Gaspar i Baltasar han desaparegut en la seva meitat superior. Tanmateix, se’ls pot reconèixer perquè tots tres vesteixen túnica curta sota la qual mostren les cames cobertes per calces fins als peus, calçats amb sabata estreta. El mantell obert sobre l’espatlla dreta mostra, en les seves extremitats, una placa metàl·lica amb pedres. Aquesta no és, però, l’única analogia possible entre les dues obres de l’anomenat mestre de Pedret. La presència en tots dos casos de les figures dels arcàngels Miquel
  i Gabriel, aquest desaparegut gairebé del tot, evidencien els paral·lelismes entre aquests dos conjunts. 

A l’esquerra de l’espectador veiem l’arcàngel Miquel vestit a la manera bizantina, sostenint l’estendard amb la mà esquerra i el roleu amb la dreta, sobre el qual apareix una inscripció mentre que la desapareguda figura de sant Gabriel conservava el roleu amb una inscripció. Així, doncs, es tracta dels àngels advocats que demanen a Déu el perdó per als pecadors, els quals també apareixen representats a Sant Pere del Burgal, Esterri de Cardós i Estaon. Així, doncs, la grandesa del moment és legitimada per la presència dels arcàngels. 

om a Galliano, el nostre conjunt incorpora la figura del comitent. A Santa Maria d’Àneu són dos i es troben representats l’un sobre l’altre a l’esquerra de la composició, tot ocupant l’extrem del registre semicilíndric. El personatge superior, imberbe, vesteix paraments sacerdotals, casulla i túnica blanca. Amb la mà esquerra, velada, sosté un llibre, mentre que la mà dreta és mostrada oberta sobre el pit. La figura inferior, pitjor conservada, llueix tonsura com l’anterior i barba. Les figures no duen aura, i si acceptem que una de les figures és sant Bernat, canonitzat l’any 1173, avancem d’una manera molt important la datació de les pintures. També es fa difícil acceptar que sant Benet sigui representat com un home tan jove. Malgrat tot, cal remarcar que el personatge superior duu paraments sacerdotals, no de diaca. 

A l’extrem oposat del registre apareix la figura de l’arcàngel Rafael que vesteix túnica vermella i mantell groc i mostra l’espasa del missatger de Déu. Es podria entendre pel seu paper d’advocat dels dos personatges oposats a ell. 

Pel que fa a composició i forma, l’absis presenta una sèrie d’elements originals. Aquí l’autor s’allunyà de les normes tradicionals creant efectes d’asimetria o fent sortir les figures del seu espai marcat, com en el cas dels peus dels Mags. 

El pintor demostra un gran coneixement de la tècnica pictòrica, un gran domini de la línia, dels colors i de les veladures. La gamma cromàtica és àmplia: s’utilitzen els colors groc, porpra, vermell, blanc, blau, negre i una gamma d’ocres i marrons.

Estilísticament, les pintures de Santa Maria d’Àneu han estat inscrites dins el cercle del Mestre de Pedret, el qual treballà durant un llarg període de temps, i les seves obres es troben en un ampli marc geogràfic. Aquesta àrea correspon a la zona del Pallars i la Vall d’Aran (Santa Maria d’Àneu, Sant Pere del Burgal, Tredós), amb altres localitzacions com, és clar, Sant Quirze de Pedret (Berguedà), Àger (Noguera) o Saint-Lizier, a l’Arieja. Tanmateix la seva activitat influí en els mestres d’Estaon, Orcau i Cardós. 

Tanmateix, la consagració de Saint-Lizier el 1117 fa pensar que l’obra del Mestre de Pedret a casa nostra es realitzà a cavall del segle XI i XII. 

Hom conserva un document de concòrdia i de condonació de l’església de Santa Maria d’Àneu, signat pel comte Artau II de Pallars Sobirà i el bisbe Bernat d’Urgell i datat el 30 de març de 1085, que correspon probablement a l’època de construcció de l’església de tipus llombard de tres naus, que al segle XIV havia de canviar la seva estructura. Aquesta data pot ajudar a situar el límit inferior de la datació de les nostres pintures, límit que es podria tancar al començament del segle XII. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau