dissabte, 30 de maig del 2015

SANT SADURNÍ DE MONTMAJOR. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem el poble de Montmajor i la seva església sota l’advocació de Sant Sadurní.

 
Al pla de Montmajor, al NE del municipi, es formà el poble de Montmajor (258 h. 2006/ 853 m. alt), capital administrativa del municipi, al peu d’un turó on al segle X es va construir el primer castell. El poble és modern, format des del començament del segle XX, en què es va construir la nova església parroquial de Sant Sadurní (1918) i l’edifici de l’Ajuntament (abans l’ajuntament es reunia a Gargallà).  

Del castell de Montmajor només queden les restes d’una torre circular del segle XI i una part del fossar que l’envoltava, i també les restes de l’església de Sant Sadurní de Montmajor, un petit edifici del qual només es conserven unes poques filades del mur de la nau i que és documentat des de l’any 1050.
 
El castell de Montmajor, esmentat ja el 1170, formà part del vescomtat de Berga i fou propietat del trobador Guillem de Berguedà, que el llegà el 1187 al seu germà Berenguer. Després de l’extinció del vescomtat, és documentat en poder del vescomte de Cardona Ramon Folc el 1243, que el cedí a la seva germana Geralda, abadessa de Valldaura, com a dotació per al monestir, i posteriorment en poder de Pere de Berga, castlà del castell de Berga; la seva néta, la comtessa Sibil·la de Pallars, el cedí el 1309 a Jaume II.  
 

En foren feudataris els Ferrer de Castellet. Martí de Riquer identifica el castell de Montmajor amb les restes (una torre ben conservada i fonaments de muralles i l’església) del serrat de Can Sabata, que domina l’antic camí ral de Berga a Cardona i l’actual població. 

El 1907 el rector Climent Camp va sol·licitar al Bisbat de Solsona poder viure fora de la rectoria de Sant Sadurní del Castell de Montmajor perquè estava en molt mal estat de conservació i va demanar construir una nova rectoria. Això, juntament amb el fet que els veïns del nou nucli de Montmajor situat a la zona dels Plans volien disposar d'un temple més proper, va fer que es demanés de fer una església nova. El 1911 la nova rectoria ja estava construïda al peu de la costa i s'hi va començar a construir el nou temple seguint el projecte dels germans arquitectes Casimir i Esteve Sala i Codinet aprofitant les pedres de l'antiga església del castell.  

El 17 de setembre de 1922 el bisbe de Solsona Valentí Comellas va inaugurar la nova església. El seu campanar, que es va començar a construir posteriorment, es va culminar el 1950. També s'hi va traslladar el cementiri de la parròquia. Entre el 1911 i el 1922 es van celebrar misses en una sala de la rectoria que servia com a oratori. El pressupost de la nova església fou de 10.000 pessetes.


Església d'una sola nau amb capelles laterals a mode de transsepte, amb el presbiteri a tramuntana formant un absis poligonal. 

La façana està situada a migdia i l’entrada és una porta amb llinda amb una motllura que dibuixa un arc apuntat i una rosassa amb quatre lòbuls.  

Té un campanar amb la forma d'una torre amb la planta quadrada adossada a la banda occidental i a l'est de l'església hi ha la rectoria. Una volta d'aresta cobreix la nau interior. 

El parament és de grans carreus de pedra units amb morter. És una construcció eclèctica de tipus historicista.  

L'interior és totalment enguixat i cobert amb volta de creueria. La coberta exterior, a dues aigües de teula àrab.  

A les capelles laterals conserva els retaules: el retaule de Sant Esteve del Pujol de Planés, renaixentista, i el de la Mare de Déu del Roser del Pujol de Planés, barroc. també la imatge de la Dolorosa que estava a al retaule major de l'antiga església del Sant Sadurní del Castell de Montmajor i una imatge de Sant Llop de la mateixa església

 
Està catalogada com a patrimoni des del 1982.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 28 de maig del 2015

SANTA BÀRBARA DE DAS. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.  

Voltant per la Cerdanya, en moltes ocasions els nostres ulls s’havien fixat en aquesta bonica església, situada en un veral de la carretera venint de Puigcerdà.
 

En la nostra consulta el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: desconeguda. Cal deixar anar la proposada per Montoliu Noms fluv. 18, del llatí de aquis, que topa amb serioses dificultats fonètiques i sintàctiques. Das té tot l'aspecte d'esser d'origen pre-romà. 

S'estén al vessant NW de la Tosa d’Alp, dita ací la Tosa de Das, des del cim on coincideix amb els termes cerdans d’Alp i Urús i amb el de Bagà (Berguedà), fins a la plana, on transcorre el Segre. 

Das és documentat al segle X: Adaç i Adaz . Posteriorment formà part de la baronia d’Urtx, que posseïren els Urtx fins que el 1316 fou adquirida pel rei. 
 
El poble de Das, (l’antic nom segons fonètica local és Adàs) tenia 86 h el 2001, és situat a 1 219 m d’altitud, al faldar de la muntanya i de cara a l’extensa plana conreada. El nucli vell de la població, més la zona de xalets i apartaments, constitueixen un centre d’estiueig.  

 
L'ermita de Santa Bàrbara és a la sortida del nucli de Das a l’antiga carretera que connectava aquest nucli amb el d’Urús. Al municipi de Das hi havia antigues explotacions mineres de lignit al nucli de Sanavastre, primer en galeria i posteriorment a cel obert; i de manganès en galeria a la zona de Coma Oriola a la muntanya de la Tossa. La mineria va ser al llarg del segle XX una activitat econòmica important en el municipi i testimoni d’aquesta és l’existència de la capella de Santa Bàrbara, patrona dels miners. 

Edifici d'una sola nau amb sostre de fusta i l'altar en hemicicle. A cada costat de l'altar s'obre una petita finestra de mig punt, així com als costats de la porta i una damunt. 

Totes les obertures estan emmarcades amb dovelles fetes de roca calcària. La façana és rematada per un campanar d'espadanya fet de maó massís on es troba la campana. A sobre de la porta es troba un ull de bou.  

 
El material constructiu és pedra local calcària disposada de forma irregular sobre un sòcol fet de grans carreus de calcària vermella de la zona. Excepte la façana tot l’edifici està arrebossat. 

La inscripció que hi ha a la porta, sobre llosa calcària de color vermell, indica la data de 1902, per la qual cosa hom creu que aquesta ha de ser la data de la seva construcció o de la darrera remodelació. 

Santa Bàrbara de Das és un monument protegit com a Bé Cultural d’Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 26 de maig del 2015

SANTUARI DE FONT ROMEU. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Tornàvem a ser a l’Alta Cerdanya i cercant certs records de joventut visitàvem també el santuari de la Mare de Déu en Font Romeu, més conegut amb el nom de l’Ermitatge.


Famós lloc de peregrinació dels Pirineus dóna prova del pelegrinatge català, sobre la carretera de Santiago de Compostel·la, al qual Font-Romeu deu el seu nom: Font del Pelegrí. La capella de Nostra Senyora, va ser construïda en l'emplaçament d'una font on s’havia produït el miracle de la trobada de la imatge per un pastor de vaques, en el lloc on un bou rascava el terra.  

Font Romeu és un municipi de l’Alta Cerdanya, a la Solana, (2145 h.2009) estès al vessant del bosc de la Calm, des del curs alt del riu d’Angostrina (límit nord-occidental del terme) fins prop del pla de la Perxa i la vall del riu d’Angost.
 
El poble (1.741 m) és el nucli de població més alt de la Cerdanya. El municipi comprèn també els pobles de Vià i Odelló de Cerdanya.  


El nucli de Font-romeu té l’origen en el santuari de Font-romeu, on és venerada la Mare de Déu de Font-romeu, imatge bruna de fusta del segle XII. Molts testaments dels segles XIII i XIV contenen deixes consistents en diners, olis i ciris a favor seu. Durant l’hivern és guarda a Odelló (són notables les processons de trasllat de la imatge: el 8 de setembre, que té lloc un gran aplec, el baixar, i el diumenge de la Trinitat, el pujar. D’aquesta forma el manté la tradició lligada amb el moviment dels ramats transhumants que pugen a la muntanya a la primavera i en baixen a la tardor.  

Els edificis actuals van ser construïts el segle XVII i ampliats repetidament.

Situats prop de la font considerada miraculosa, en el mateix lloc de l’oratori i una capella primitius.  

 
Els edificis s'organitzen al voltant d'un pati rectangular tancat al nord per la capella de la Verge. Si l'exterior de la capella és més aviat auster, a l'interior està decorat amb una riquesa excepcional. Hi ha un cambril que acull la imatge de la Mare de Déu de Font-romeu. El cambril és una peça de 4 per 4 metres col·locada a l'est de l'església prolongant la nau, darrera de l'altar major, i s'hi accedeix per una escala a cada costat. La decoració del cambril és obra de Josep Sunyer, amb escenes de la troballa llegendària de la marededéu. 

L’altar major també obra del l’escultor Josep Sunyer als anys 1704 i 1707 va ser pintat per Felix Escribá, pintor daurador de la Germandat de Sant Lluc. 

El cambril va ser protegit com a monument històric el 1928 i el conjunt del santuari el 1999.

 
Nostra Senyora de Font-Romeu és honrada pel seu poder d’intersecció principalment en la cura de malalties. 

A partir del començament del segle XX el poble esdevingué un centre de turisme d’alta muntanya.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 23 de maig del 2015

SANT MIQUEL “nou” DE PERAMOLA. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Fa temps visitàvem la vila de Peramola i fèiem un apunt  de la església de Sant Miquel “vella”, ara repassant fotografies em surten unes de la nova església sota la mateixa advocació i vull fer una nota sobre ella.
 


La vila de Peramola, que tenia 271 h el 2001, és situada a 566 m d’altitud, a l’esquerra del barranc de Peramola, que separa les serres de Sant Honorat i de Sant Marc, al peu d’aquestes. Hi destaquen el carrer Major, el Carrer Nou, el de l’Església, el del Raval, el Carreró i el carrer de la Poca Farina, on hi ha la capella de Sant Joan. 

En la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: del llatí pĕtra mŏla, ‘pedra esmoladora’. Però l’Enciclopèdia Catalana ens diu.: El topònim de Peramola amb tota evidència es refereix a l’alta mola de pedra que es dreça rere la població, la mola de Sant Honorat, de conglomerats. Particularment no sé a qui donar la raó quan les dos són raonables. 

El lloc de Peramola és documentat des de l'any 1026. La població apareix esmentada en dues ocasions com a límit del terme castral de Gavarra els anys 1088 i 1095. L'indret fou patrimoni de la família Peramola, que esdevingueren barons al segle XV.

Sant Miquel de Peramola Nou és la nova església parroquial al segle XVIII va substituir la vella església romànica de Sant Miquel de Peramola Vell, actualment la capella del cementiri.  

L'església té tres naus, capçalera rectangular cap al nord, dues capelles als peus i un petit transsepte coronat per una cúpula semiesfèrica. 

El temple presenta tres etapes constructives ben diferenciades. La part més antiga és del segle XIV correspon a les dues capelles de sota del cor, als peus de l'església i el darrer tram de les naus laterals.  

Inicialment l'orientació de l'església era diferent a l'actual. S'hi accedia pel mur meridional i segurament la capçalera era al mur de llevant. Aquest accés, portal d'arc de mig punt adovellat, es manté encara al carrer de l'Església. A les dovelles d'un dels arcs de les capelles hi ha els dos escuts dels Peramola. També hi és present l'escut dels Desbrull, successors dels Peramola. 

A finals del segle XVI s'eixamplà l'edifici i es creà una capçalera orientada al nord i les tres naus cobertes amb volta de nervis sobre arcs apuntats. 

La tercera fase constructiva fou a finals del segle XVII. Es construeix a la capçalera del temple, formada per un transsepte i un presbiteri de planta rectangular. La coberta és semicircular amb llunetes i cúpula semiesfèrica amb una lluerna, sostinguda per arcs de punt. L'alçada de la cúpula escurça la concepció longitudinal del temple i dóna una major rellevància al presbiteri, d'arc amb l'estètica barroca. A l'extrem de ponent del transsepte presenta una porta rectangular amb la data 1697. 

El conjunt és cobert exteriorment per una teulada a doble vessant. A la façana de llevant hi ha un campanar de torre de secció quadrangular, amb quatre finestres allargades, un rellotge i és coronat per una coberta plana. 

Un element rellevant de l'església de Sant Miquel és la llosa sepulcral d'estil gòtic, esculpida cap a 1430, d'un dels darrers barons de la nissaga dels Peramola.

L’església de Sant Miquel “nou” de Peramola està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 21 de maig del 2015

MARE DE DÉU D’ER. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Una vegada coneguda la veïna església de Sant Genís les nostres passes s’encaminaren al santuari de la Mare de Déu. Només travessàvem el cementiri, i visitàvem el temple. 

 
Poques són les notícies històriques documentals que han pervingut fins a l’actualitat d’aquest santuari marià del poble d’Er, que depengué eclesiàsticament de l’església parroquial de Sant Genís. A l’interior de la capella, encastada a la paret del cantó  nord prop del cancell d’entrada, es conserva, una llosa amb una inscripció que commemora la consagració de l’església l’any 930 pel bisbe Radulf d’Urgell. Segons Catalunya Romànica hi ha diferents interpretacions del significat i dels noms que apareixen.

Tot i que la inscripció revela l’antiguitat d’aquesta església, l’edifici actual és totalment una obra del segle XVIII, i consta d’una sola nau amb un campanar de torre de base rectangular. 

D’altra banda, aquest santuari conserva una talla romànica de la Mare de Déu, del segle XII. Com passa sovint com altres marededéus de la Cerdanya, gairebé tots els testaments dels segles XIII i XIV contenen alguna deixa a favor seu. 

A l’època de la Revolució Francesa, l’any 1793, l’església fou saquejada per un grup que va extreure del seu interior els ornaments sagrats, els tabernacles i tota mena d’objectes litúrgics, i els van amuntegar a la plaça del poble. La marededéu fou salvada per Francesc Vilar i amagada dins el celler de la primera autoritat municipal fins vinguessin temps millors.
 
La nau és de volta apuntada. Està flanquejada per dues capelles incorporades al segle XVIII igual que el campanar.

L’altar restaurat al 1999 i la talla de fusta de la Mare de Déu estan separats de la nau per una reixa del segle XVI, que sobrevisqué a l’atac dels revolucionaris que cremaren els antics retaules Els nous són d’estil neoclàssic. 

Una particularitat de la nau és la cúpula emmarcada que la recobreix i la claraboia que li dóna llum. 

Damunt l’altar es conserva la talla de fusta de la Mare de Déu de dimensions petites.  

La marededéu és una imatge romànica bruna, de fusta originalment policroma. De gran veneració a la comarca, és objecte de romiatges. Segons la tradició, la imatge hauria estat miraculosament trobada dins d'un arbre, enmig de la neu, en el lloc on s'alçaria posteriorment l'església.  

Segons la tradició  a l'any 1632, i durant una epidèmia de pesta, un home i un infant asseguraren que havien vist la Verge acompanyada de quatre àngels amb ciris sortir de l'església i anar cap al poble; alhora, un altre nen hauria vist la Mare de Déu beneir el poble de Sallagosa, i l'epidèmia s'hauria estroncat sobtadament.

 
Sincerament crec que val la pena viatjar fins a Er i visitar els dos temples. És una població plena de vida per les segones residencies i la propera estació d’esquí de Puigmal. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 19 de maig del 2015

SANT GENÍS D’ER. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Feia bastant temps que visitàvem el lloc d’Er però no trobava cap informació suficient de les seves esglésies. Aquest cop i gràcies a Catalunya Romànica podem oferir aquesta informació.   

 
Er (en francès Err) és un municipi (660 h. 2009), situat a la baga, que comprèn la vall d’Er fins prop del coll de Lluç. La capçalera d’aquesta és formada pel vessant occidental del Puigmal, on neix el riu d’Er (que en aquest sector pren el nom de l'Aiguaneix), afluent, per l’esquerra, del Segre, al qual desemboca prop de Llívia. La vall és flanquejada al NE per una alineació on es destaca la tossa d’Er (2 350 m alt) i al SW per la tossa del Pas dels Lladres (2 662 m) i la serra de l’Artiga. La major part del territori és cobert pel bosc i pels pasturatges (222 ha).

La consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: de Ezerre, forma amb què apareix designat el dit poblet en l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell (primeria del segle IX) i en una inscripció de l'any 930. Ezerre és segurament pre-romà, probablement basc. 

L’església parroquial és situada a la part de tramuntana del terme municipal, a la dreta del riu Er. El poble consta de dos nuclis que són a tocar l’un del l’altre, Er de Baix, arran del riu , i Er de Dalt, sobre una petita elevació. Una de les primeres mencions del lloc i de l’església de Sant Genís  d’Er data de l’any 957 quan l’acòlit Desideri dóna al monestir de Sant Miquel i Sant Germà de Cuixà uns alous que li havien estats cedits en entrar al monestir pel levita Hortal, un dels quals era situat in villa que vocatur Egerre, el qual confrontava per una part amb l’hort de l’església de Sancti Genesii.  

Així mateix, la parròquia d’Er és esmentada en l’Acta de Consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, datada al 819, tot i que sembla que fou redactada a les darreria del segle X. Posteriorment, l’any 1052, hi ha notícia de la convinença feta entre el bisbe de la Seu, Guillem Guifré, d’una banda, i Ponç Ramon i la seva mare Arsenda, d’altra, segons la qual l’esmentat prelat els concedí ipsa ecclessian Sancti Genesii de Ezerr amb els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels, en canvi de determinats drets feudals. Vint anys després , el 1971, el mateix bisbe Guillem Guifré permutà als canonges de Santa Maria d’Urgell l’església de Sancti Genesii de Ezerr amb el seus termes i les seves pertinences, la tercera part de la parròquia de Montellà i el deganat de Cerdanya, per la senyoria del castell de l’Aguda.
 

Per altra banda, l’església d’Er és citada com a parròquia l’any 1163 en una butlla del papa Alexandre III a favor de l’abadia de Sant Martí del Canigó. Al final del segle XII l’església es saquejada pels exercits del comte Ramon Roger de Foix i Arnau, vescomte de Castellbó, defensors de l’heretgia càtara. 

De la darreria del segle XIII, els anys 1279 i 1280, hi ha referència que el capellà d’Er contribuí en l’impost de la dècima recaptada a la diòcesi d’Urgell. Entre els anys 1312 i 1314, consta que la parròquia de Sant Genís d’Er fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. 

L’església de Sant Genís és un edifici totalment reconstruït entre els segles XVIII i XIX, com indica la data de 1790 inscrita en la porta d’entrada i la de 1863 gravada en l’arc toral més proper al cor.  

Consta d’una sola nau, coberta amb volta de canó apuntada, i amb tres capelles laterals per banda. A la nau se li va afegir a l’extrem de llevant un presbiteri més ample i un cor a ponent. 

En l’actualitat, del que fou l’edifici d’època romànica, en podria quedar algun element a la part posterior oriental, com es pot observar exteriorment des del cementiri, però de fet aquesta aspecte tan sols podria ser confirmat mitjançant una excavació arqueològica.
 

Segons un rètol a l’entrada a l’espai eclesial Sant Genís i Sant Lluís son els patrons de la vila.
 
Aquesta va ser la nostra coneixença de l’església de Sant Genís i després de voltar pel cementiri que pràcticament la rodeja anàvem a conèixer la segona església situada en el mateixa elevació de terreny. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 16 de maig del 2015

CASTELL DE QUEROL. PORTA. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

En el nostre deambular en la recerca de conèixer llocs de les nostres contrades al veure les altes torres que resten del castell de Querol, molt properes a la carretera, ens cridaren l’atenció i les visitàvem i fotografiàvem.

 
La consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens lluirà aquesta definició.: del pre-romà *cariŏlu, dim. de *carĭu, ‘penya’. 

El castell és situat al costat del riu Querol (Carol, en francès), a (1350 m. alt.) al centre de la vall i damunt de les cases del poble. 

El lloc és un dels més antics de la vall homònima que figura esmentada l’any 1011 com a Valle Cheirol. Sembla que aquesta vall disposà, segons opinió de J.B. Alart, d’una organització militar primerenca, com ho testimonia el topònim de la Tor, el qual sembla indicar l’existència d’alguna fortificació destinada a defensar l’entrada a la vall. 

El castell de Querol, el més important de tota la vall per la seva situació estratègica , apareix esmentat l’any 1243 en un document pel qual el rei Jaume I de Catalunya abolí alguns dels mals usos del batlle reial. Posteriorment, l’any 1257, el mateix rei els concedí els drets de lliure pastura dels ramats per tota la zona que poguessin recórrer en una jornada. 

El castell de Querol era la seu administrativa de tota la vall i on residia el batlle, que era al mateix temps el castlà de la fortalesa. El primer castlà conegut és el donzell Berenguer d’En, del qual se sap que percebia 30 lliures de salari per la guarda del castell. 

A la darreria del segle XIII, el 1227, hi ha referència que Galceran de Pinós percebia anualment 400 sous melgoresos de les rendes d’aquest castell per concessió del difunt rei Jaume I, confirmada després de la seva mort pel monarca Jaume II de Mallorca.  
 

Posteriorment  Ferran II d'Aragó suprimí la senyoria de la Torre Cerdana (al peu del coll del Pimorent) i la incorporà a la del castell de Querol (1493), i al 1569 Felip II de Castella separà el càrrec de batlle de Querol del d'alcaid dels castells de la vall de Querol i de Puigcerdà, que fins al moment s'havien regit conjuntament. 

La fortalesa fou destruïda a mitjan segle XVIII. Les restes van ser declarades monument històric de França  el 2 de maig del 1927.  Al 1985 les torres foren consolidades i mínimament restaurades. 

De la gran edificació que havia estat, amb dos recintes, en l'actualitat només se'n conserven una torre i les restes d'una altra, corresponents ambdues al recinte superior o sobirà.  

D'aquest clos superior en queden, ultra les dues torres dels segles XII o XIII, restes dels murs que el limitaven. La torre més ben conservada fa 10 metres d'alçada per quatre de costat (a la base), en tres nivells, i és de planta quadrada, feta de pedres grosses, amb espitlleres i rematada per merlets; hom diu  que va servir de cort de porcs a començaments del segle XX.
 

L'altra torre, a uns 12 metres de distància, hauria estat semblant, però de planta més rectangular, cosa que encara es pot veure malgrat l'afonament de tota la seva façana nord. Ambdues reposen directament sobre la massa granítica on s'edificà el castell.  
 

Per defora del recinte principal, o sobirà, hi havia el segon, el "clos jussà", de què encara en restes murs de força alçada, delimitant un espai poligonal amb accés per un arc de mig punt adovellat. Un Plan et projet du chateau de Carol del 1775 mostra una construcció isolada, de planta baixa i pis, amb tres torres. 

La diversitat de tècniques constructives observables a les restes conservades, testimonien que el castell tingué diverses intervencions arquitectòniques al llarg d'un extens període temporal. 

Un formós poble que van visitar un dia primaveral quan les flors llueixen ufanes. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 14 de maig del 2015

SANTA MARIA DE CASTELLBÒ. MONTFERRER I CASTELLBÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.  

Amb motiu de les Jornades Càtares visitàvem el poble de Castellbó i fotografiàvem la seva col·legiata sota l’advocació de Santa Maria.
 

Castellbò és un poble (93h. 2009) situat a la dreta de l’aiguabarreig de les rieres de Carmeniu, d’Albet i de Solanell, a la sortida de l’alta vall de Castellbò, damunt un antic camí entre l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà.

La vall de Castellbò, segons els documents consultats datats entre ls segles X i XII, estava densament poblada; si més no, s’hi documenten un gran nombre de viles i “vilullas”, la major part de les quals apareixen en la relació de llocs, poblats o despoblats, que integraven la vall al final del segle XV i que foren recollits per Pere Tragó en la redacció del Spill de totes les coses del Vescomtat de Castellbó, redactat l’any 1519. 

La primera menció  de la vall de Castellbò  és de l’any 941, en una venda de dos canemars situats a la vall de Castro Leonis. El nom de Castell-lleó no pareix en la documentació fins el principi del segle XII; l’any 1105 hi ha documentada una donació a Santa Maria de la Seu d’Urgell d’un alou situat a Castro-leonis. La derivació lingüística a Castro Bono, que comença a aparèixer al principi del segle XI – així en un document del 1015 hom es refereix a la vall amb la denominació de Castello Bono-, ha estat explicada com una corrupció lingüística. 

La vila de Castellbó és esmentada, indirectament, com a límit de terres situades a la vall, en documents del 1002 i el 1016. L’any 1196 el vescomte Arnau la dotà d’unes àmplies franquícies que forn confirmades en anys posteriors, 1268, 1278 i 1302 pels comtes de Foix-vescomtes de Castellbò. L’any 1378 la comanda de Susterris hi tenia establerts 33 homes propis.

 
L'esment més antic de la parròquia de Castellbò, que no figura a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell, data de 1233, tot i que se sap que anteriorment el vescomte Arnau ja n'havia expulsat el rector.  

L’església de Santa Maria de Castellbò consta, l’any 1312 i 1314, en la relació d’esglésies del bisbat d’Urgell visitades pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. També apareix en el llibre de la dècima de la diòcesi del 1391, dins el deganat de l’Urgellet.

L'any 1436, amb la supressió del monestir de Santa Cecília d'Elins el papa Eugeni IV creava la col·legiata de Castellbò amb les rendes d'aquell cenobi. L’any 1575 Santa Maria tenia, a més de l’altar principal, onze altars. La col·legiata perviuria com a tal fins al segle XIX, moment en què s'extingiria l'any 1851, i l'església tornaria a ser parroquial d'aleshores ençà.  

Es tracta d'una església de grans proporcions, d'una sola nau i tres absis a la capçalera. En aquest edifici es distingeixen clarament les diferents etapes constructives. Els tres absis són d'estil romànic, mentre que la nau ha estat modificada per capelles i restauracions de les voltes primitives. A la façana es troben els vestigis gòtics més rellevants.

La portada és d'arcs apuntats en degradació, amb dues columnes per banda amb capitells de fulles llises que sostenen les arquivoltes. Destaca el treball de forja de la porta, de tradició romànica.  

A la nau s'obren set capelles laterals, tres a llevant i quatre a ponent, a través d'arcs apuntats. Les dues capelles adjacents al presbiteri són de planta semicircular, visibles des de l'exterior, i aporten a la planta de la capçalera un aspecte trilobulat. El conjunt presenta un cos afegit a l'extrem meridional de la nau, projectat a una alçada considerable, que acull les campanes de la col·legiata en tres ulls que s'obren al nivell superior, i coronat per un campanar d'espadanya de tres ulls.
 


L'església col·legiata de Castellbò ha estat restaurada en diverses ocasions. A mitjans del segle XX es va fer una intervenció que va donar a l'interior un cert aire neo-modernista. En la dècada dels seixanta el bisbat d'Urgell va haver de fer una actuació d'urgència per assegurar l'estabilitat de l'edifici. El 1996 es va haver de reforçar un mur lateral. 

Santa Maria de Castellbò és una antiga col·legiata, actualment església parroquial de Castellbò, protegida com a bé cultural d'interès local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 12 de maig del 2015

SANT ESTEVE D’ÈGUET. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Visitàvem la bonica i prospera població d’Èguet  (Egat, en francès) i admiràvem les restes del seu castell o torre de defensa. Només resta la impressionant torre assentada sobre el cim granític. Aleshores els nostres ulls davallàvem a la seva església sota l’advocació de Sant Esteve.

Durant bastant temps he estat buscant dades de l’església, però finalment he trobat en Catalunya Romànica unes que crec que són fiables i  són les que he publicat en aquesta crònica.  

La seva parròquia dedicada a Sant Esteve, és esmentada sota la forma Egadde, en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, documentat data l’any 819, però que en realitat sembla que fou redactat a la darreria del segle X. 

Posteriorment, segons la butlla de confirmació de béns que l’any 1163 atorgà el papa Alexandre III en favor de l’abadia de Sant Martí del Canigó, hi ha referencia que aquest monestir tenia diverses possessions (praedia) dins la parròquia de Sancti Stephani de Egued. A la darreria del segle XIII, els anys 1279 i 1280, l’església parroquial d’Èguet va contribuir a satisfer la dècima que es recaptava dins a diòcesi d’Urgell. 

Entre els anys 1312 i 1314, constat que l’ecclesia Sti. Stephani d’Eguet va ser objecte de visita per part dels delegats de l’arquebisbe de Tarragona i que l’any 1391 satisféu la dècima col·lectada en aquell moment a la diòcesi urgellenca.

 
Tot i el seu origen romànic, aquest temple va ser molt modificat en època moderna; és un edifici d’una sola nau coberta amb volta apuntada, amb la porta a la façana de ponent, que conserva a l’altar major un notabñe retaule d’època barroca dedicat a sant Esteve. 

L’església parroquial conserva una imatge de la Mare de Déu , romànica del segle XII. Catalunya Romànica no confirma la seva existència actualment. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 9 de maig del 2015

SANT PERE MÀRTIR DE PERACAMPS. LLOBERA. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS 

Visitàvem l’església de Sant Pere Màrtir (antigament Santa Maria) en un entorn privilegiat al costat de l’Hostal Nou i en una aparença força moderna.
 

Buscant dades em sorprèn trobar-ne a Catalunya Romànica i llegint la història ens confirma la seva existència en època medieval. 

La primera notícia que se’n té l’ aporta un document de l’any 1067, pel que Amaltruda, senyora de Peracamps, donava al seu fill Arnau, l’alou també de Peracamps amb l’església de Santa Maria. És esmentada novament l’any 1072, al testament d’un personatge de nom Em, el qual, bo i puntualitzant que l’esmentada Amaltruda era senyora de Perecamps, feia donació d’un alou a l’església de Santa Maria. Uns anys després, el 28 de març de 1084, Arnau Bonfill de Sanç, de Llobera, fill d’Amaltruda, donà a la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell la meitat del castell de Peracamps, amb la meitat de l’església de Santa Maria. Al seu testament del 27 d’agots de 1089, Amaltruda refermà la condició feta l’any 1067 al seu fill Arnau, ja esmentada; i al seu torn aquest, al seu testament de 1091, refermava la donació que havia fet a la canònica de la Seu, tot puntualitzant que l’alou de Peracamps havia estat comprat pels seus pares – Bonfill de Sanç i Amaltruda – a Ramon de Sanç - germà de Bonfill- i a Guinedell, juntament amb la meitat de l’església de Santa Maria.

Al final del segle XVIII apareix com annexa de la parroquial de Torredenegó.  

L’edifici original es trobava en un replà situat a 200 m. de la cara de migjorn del castell o torre del mateix lloc; però l’any 1909 fou molt refet. Segons testimoni de C.A. Torras, l’any 1922, de la construcció antiga n’hi havia “sols fragments en la sagristia”. 

El 1896 el bisbe Ramon Riu i Cabanes creà una nova parròquia al voltant de Sant Pere Màrtir de Peracamps (antigament Santa Maria). Aquesta nova parròquia va tenir pocs anys de vida, primerament per causa de la guerra del 1936 i després perquè l'entorn de Peracamps, vers als anys 40, no tenia gaires masies. El bisbe doctor Valentí Comellas i els propietaris, després d'algunes discussions, acordaren fer una nova església prop de la carretera de Solsona a Torà, on s'hi edificà alguna casa nova prop del Vell Hostal Nou. Era rector Mn. Àngel Viladrich. La raó del canvi, doncs, fou la destrucció de l'antiga església, les millors condicions d'accés per a la majoria de feligresos i la comoditat del rector, el fet d'estar al costat de l'Escola Nacional.  

Els plànols de la nova església i la casa rectoral són de l'arquitecte diocesà Isidre Puig i Boada. Es va presentar a Madrid a la "Junta Nacional de Reconstrucción de templos Parroquiales" per tal d'obtenir una subvenció, que acabà sent de 80.000 ptes. El terreny fou cedit gratuïtament per Domènec Roure i Riu, de la casa Palet. També el propietari de davant l'església es comprometé a no edificar-hi al davant. Les obres, iniciades l'octubre de 1943, s'acabaren el mateix mes de 1945.  
 
És de planta rectangular amb absis. El terra és de mosaic i les parets estan enguixades, així com la volta. Tot l'edifici està fet de materials moderns, ciment, pedra, totxo. Hi ha un cor i també una sagristia al fons de la nau a mà dreta de l'altar.  

A l'exterior, a la dreta de l'entrada hi ha un campanar rectangular amb sostre de quatre vessants. Té quatre obertures dovellades amb un arc de mig punt.  

A l'esquerra de l'entrada hi ha un edifici hexagonal adossat al temple. Hi ha una obertura adovellada a cadascuna de les cares d'aquest edifici adossat. Són també obertures adovellades i d'arc de mig punt. 

L'entrada de l'església presenta un porxo amb coberta de dos vessants i arcada de mig punt. La gran majoria d'arcades de mig punt d'aquest edifici estan fetes amb totxo. 
 

L'any 1973 s'hi instal·là el retaule major de Sant Martí, procedent de la parròquia de Llanera. S'ha perdut el pedestal i la predel·la però la resta és en bon estat de conservació. El realitzà Joan Grau entorn de l'any 1651.  

Sant Pere Màrtir és l'església parroquial de Peracamps, i està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Quants canvis en la vida dels edificis i també en la de les persones.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia M. Rosa Planell Grau.

dijous, 7 de maig del 2015

SANT PERE DE LLOBERA. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS.  

Visitàvem en un dia rúfol (així les emboirades fotografies) l’església de Sant Pere de la Llobera.

 
Al nord del terme municipal de Llobera del  Solsonès, hi ha el poble de Llobera (34 h. 2005), centrat per l’església parroquial de Sant Pere, enlairada a 855 m, a la serra del seu nom, sota les restes del vell castell de Llobera, que conserva encara robustes parets amb portes adovellades. El poble de Llobera és situat a mà esquerre de la riera de Miravé, capçalera de la riera de Sanaüja.

La consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: del llatí lŭparĭa, mat. sign. Segurament cau o lloc de llops. 

Va ser consagrada el 1037, havent estat dotada per de Bonfill de Sanç, senyor de Llobera i la seva muller Amaltruda, germana del bisbe d'Urgell sant Eribau. És esmentada, però, ja un anys abans, el 9 d’agost de 1036, al testament d’un tal Riquer, pel qual repartia el seus béns mobles entre els clergues i l’església de Sant Pere de la Llobera d’una part, i Maier de l’altra. Al mateix temps donava a la mateixa esgésia un alou de Llobera i la seva “frabega”. 

L’any 1042 esportà a terme la publicació sacramental del testament de Bonfill de Sanç, el testador hi establia, entre altres disposicions, que la seva muller Amaltruda havia d’ésser mestressa d’un alou i una vila de Llobera mentre visqués. 

El 1072 Em fa el seu testament amb algunes donacions a Sant Pere. Cal esmentar també el document del 28 de gener de 1087 pel qual Humbert Guitard i Ermessenda donen a Santa Maria de Solsona un alou que tenien a Llobera, amb els cementiris i els drets que tenien sobre Sant Pere.

 
El capbreu parroquial de 1565-1569 parla d'un altar de Sant Miquel dins l'església de Llobera.  

Es conserven diversos capbreus des del segle XIV. En el capbreu parroquial del segle XIV ens apareix la parròquia ja totalment estructurada i les seves sufragànies. El 1897 són suprimides les sufragànies i s'hi incorporà amb la categoria d'església d'ajuda la de Sant Pere de Peracamps.

L’església parroquial de Sant Pere de Llobera en el decurs dels anys ha sofert múltiples renovacions i ampliacions de manera que el que avui es conserva de l’edifici original és mínim. Té un robust campanar de torre, quadrat.  

Romanen, però, dos elements escultòrics aprofitats per tancar l'absis: una finestra i un òcul. La finestra és d'arc monolític de mig punt decorat en el mateix i en els muntants. Els motius són una creu inscrita en un cercle rebaixat; entrellaçat de lòbuls present a altres llocs de Catalunya, una estrella de vuit puntes inscrita en un quadrat. Tres cercles més presenten un motiu floral de quatre pètals, una flor de vuit pètals i una palmeta apaïsada. També hi ha línies en ziga-zaga, escacat, dents de serra. Sobresurten els tres caps simètrics a l'intradós de l'arc. L'òcul és un monòlit amb cornisa amb decoracions asimètriques on figuren dos àngels i motius geomètric-vegetals.  

El conjunt es pot datar al segle XIII. En cap cas sembla anterior a mitjan segle XII.

 
Al Museu Diocesà de Solsona es conserva una magnífica ossera del mercader Bartomeu de Llobera, mort el 1440, que dóna fe de la qualitat que assoliren els escultors solsonins de l’època. 

Sant Pere de Llobera és l'església parroquial de Llobera, a la comarca del Solsonès. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.