dissabte, 29 de març del 2014

SANTA MARIA DE PINÓS. SANTA MARIA DE MERLÈS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Visitàvem novament l’església de Santa Maria de Pinós en terres berguedanes properes al Lluçanès. Aquest petita església també es anomenada com la Mare de Déu de Ginebret. Prop de l’església romànica de Santa Maria de Pinós, i dalt d’un petit turó, hi ha les restes d’una torre del segle XII que correspon a la gran masia fortificada de Ginebret, de planta quadrada, dos pisos d’alçada i finestres en forma d’espitllera.
 


Situada a la demarcació parroquial de la veïna església romànica de Sant Pau de Pinós, la seva existència es manifesta en un llegat testamentari de l'any 1169.
 


Des de l'any 1170 s'enregistren deixes i donacions de particulars que enriquiren l'església de Santa Maria de Pinós o de Ginebret, del segle XI.  

 Al segle XIV apareix sovint esmentada com un santuari depenent de Sant Pau de Pinós. La capella està situada prop de la casa anomenada Ginebret, i no gaire lluny del lloc on s'aixecava el castell de Pinós.

Durant la Baixa Edat Mitjana el seu terme passà a la parròquia de Santa Maria de Merlès, de la qual s'independitzà l'any 1778, quan passà a dependre de Sant Pau de Pinós.  

L'edifici fou reformat forces vegades, sobretot l'any 1803, amb la construcció del pòrtic, i l'any 1865, en que es construí un senzill altar, s'arrebossà l'interior i es va refer la teulada i el paviment.

 
Església d'una sola nau rectangular coberta amb volta de canó i reforçada amb arcs torals. Un absis semicircular obert vers llevant està cobert amb quart d'esfera i presenta una ornamentació típica de l'arquitectura llombarda: un fris d'arcuacions cegues separades en grups de tres per bandes llombardes, pròpies del primer romànic. Al mig de l'absis, hi ha una petita finestra de doble esqueixada, coberta amb un arc de mig punt de petites dovelles; aquesta és l'única ornamentació de tot el conjunt, ja que les parets i els murs de l'edifici són completament llisos.

 
A ponent s'aixecà el campanar quadrat molt massís i reformat. La porta original d’entrada, actualment tapiada. es situada a migjorn. Al segle XVIII es va construir la sagristia i la nova porta a ponent, aixoplugada per un petit atri. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 27 de març del 2014

SANT BARTOMEU DE BAJANDE. ESTAVAR. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Visitàvem el lloc de Bajande, segons l’Enciclopèdia Catalana o Bajanda segons el diccionari Alcover-Moll. 

 
A llevant del poble d'Estavar hi ha el llogaret de Bajande (1.325 m), prop del torrent del mateix nom, nascut sota la Balladosa.  

El lloc està situat sota els turons silúrics que fan de contrafort al pla de la Perxa, a banda i banda de l’antiga Strata Ceretana dels romans, a 1 293 m d’altitud.  

Ja existia a la Cerdanya en l'edat mitjana. Apareix esmentada a l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell el segle (IX-X) (Baiamite) com a parròquia, categoria que després va perdre; en el capbreu del cartulari d'Urgell, Baiamde (cfr. P. Pujol en Est. Rom. ii, 113). En el cens de 1359 són citats «Escauar e Bayanda, del vescomte Devol», amb 14 focs o cases (Col. Bof. xii, 89). Pertanyia al pagus liviensis. 


El diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició etimològica.: desconeguda, però segurament pre-romana (Meyer-Lübke ap. Hom. Men. Pid. i, 69). «Amb el canvi freqüent de b i m en el basc, és possible que Baiamite procedeixi mitjançant una dissimilació de Baiavide, però aquesta explicació no és necessària, puix que existeixen altres noms pre-romans en -mite» (Meyer-Lübke, Noms lloch Urg. 3). Segons el cartell de Via Romànica en francès, en català és molt més breu Baiamite és un nom d’origen basc que vol significar “camí del riu”. 

És un edifici, la construcció del qual està datada de finals del segle XI o principis del segle XII amb diverses reformes posteriors. L’església feta de materials del propi terreny domina el bonic poble.  

Consta de planta rectangular amb volta de mig punt i encapçalada a llevant per un absis semicircular de volta de quart d'esfera. Té dues finestres, una en el centre del tambor de l'absis i una altra d'espitllera molt estreta a la façana de ponent, aquest mur és d'alçada doble que la resta de parets de l'església i és el que forma el campanar de cadireta de dues obertures de forma rectangular sense cap arc a la seva part superior. 

A les reformes de l'any 1747 es va construir la sagristia adossada a la part meridional de l'absis.  

 
Posseeix un retaule d'estil barroc de l'any 1743, que tapa la finestra de l'absis, així com un altar granític primitiu. Conserva en el seu interior una pica baptismal de forma bombada de setanta-cinc centímetres de boca. 

Els monestirs principals del Conflent hi posseïren rendes, a l’edat mitjana.  

Actualment la construcció de segones residències ha engrandit i donat més vida al lloc. 

Sincerament el lloc és bonic situat en la part de l’anomenada part solana de la vall i s’hi respira un agradable aire de tranquil·litat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 25 de març del 2014

SANT ROMÀ DE CÀLDEGUES. LA GUINGUETA D’IX. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Visitàvem en aquesta ocasió el poble de Càldegues (1.153 m alt) situat a la dreta del torrent de la Verneda, poc abans de la seva confluència amb el Segre. És troba en una plana a la solana conreada amb cereals i prats, al llarg de l’antic camí ral de Sallagosa a Puigcerdà.

 
El llogaret de Càldegues era un antic municipi dissolt el 1973 i integrat a la comuna nord-catalana de la Guingueta d'Ix. Dins el seu antic terme s'hi trobava el poble d'Oncés.  
 
El diccionari Alcover-Moll ens donà aquest referencia etimològica.: del llatí vg. *caldĭcas, derivat de caldus, ‘calent’. En l'any 839 apareix escrit Kaldegas; l'any 1012 apareix documentada la forma Callegas (Guiter, en Congr. Sal. i, 292); en 1105 es troba Caldeges (BABL, vi, 391). A observar els llocs de banys d’aigües termals de Llo i Dorres. 
 

L'església parroquial de Sant Romà de Càldegues (en francès St. Romain de Caldégas) és romànica del segle XI i pertanyia al pagus liviensis. A diferència de l'habitual s'alça a la part més baixa del veïnat.  
 

Una construcció anterior es troba esmentada per primera vegada a finals del segle X a l'acta de consagració de la catedral de Santa Maria del Vicus, actual catedral de la Seu d'Urgell, el que indica que el lloc ja era habitat en aquella època.  

El poble de Càldegues, com el veí d'Ix, va ser saquejat i incendiat diverses vegades a conseqüència de la guerra contra Joan II i de l'ocupació francesa de 1462-93, sota els exèrcits de Lluís XI i el seu successor Carles VIII, i en patí la inestabilitat derivada. Durant els atacs els habitants d'ambdós pobles —la Guingueta no seria format fins el Tractat dels Pirineus— es refugiaven amb béns i bestiar al castell de Llívia. 
 

Els despietats fets d'aquests anys van ser inspiració del pintor del Martiri de Sant Romà, a l'interior de l'església, atribuït al Mestre de Canapost. També hi ha un retaule barroc també del segle XVIII. El mobiliari està compost de dues làpides dels XV (visibles a l'exterior) i de retaules de fusta policromada (1713-1727): el Rosari (segle XVII), de Sant Antoni de Pàdua (1716), de la Mare de Déu dels Àngels (1723, per Sunyer i Baixa), de Sant Francesc Xavier (1716) i de Crist (1730, per Sunyer). A més, conté fragments de finals del segle XV i algunes estàtues del segle XVII. 

L'edifici actual és del segle XI en general, tret de les dues capelles laterals i la sagristia, del XVIII. L'església té una capçalera característica del primer art romànic, amb un absis semicircular decorat amb un fris de bandes llombardes (una banda llombarda és una superfície de maçoneria amb arcs cecs en la part superior, i d'unes pilastres cegues, (lesenes) simulant el suport dels arcs. També hi ha una finestra de doble esqueixada. 
 

La porta a migdia està protegida per un porxo sota el qual s’observa un fris d’arcuacions llombardes igual que al costat nord, que indicarien l’alçada original de la nau. 

La façana occidental està remuntada per una espadanya de tres obertures, similar als de Sant Fructuós de Llo, Sant Andreu d'Angostrina o Santa Maria de Bell-lloc. A la part meridional trobem el cementiri de l’església. 


El 7 de març del 1952 va ser declarat monument històric. 

Ens mancaria una visita amb més profunditat a l’interior del temple per conèixer les pintures i el mobiliari. En una altre ocasió procuràrem planejar més la nostra visita a tan interessant església. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografies: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 22 de març del 2014

SANT VÍCTOR DE DÒRRIA. TOSES. RIPOLLÈS. II.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Quan cercant pels diferents mitjans es troba tanta documentació, un no pot deixar de transmetre-la, en una pàgina com a informació i record d’una visita que vam gaudir. 

En aquesta ocasió la trobada anual del Romànic, com una activitat de l’UEC de Bagà i sota el guiatge del Pere Cascante, ens va porat a visitar Dòrria. A més, van escoltar les paraules del seu guia que ens va fer una detallada explicació. No hi ha res més, que ser un enamorat del seu treball per fruir comunicant-ne els detalls. 

El temple d’aquest encisador petit nucli de població fou consagrat pel bisbe l’any 903. Al llarg de la història s’han afegit diversos elements arquitectònics com la torreta del campanar, formant un bell conjunt arquitectònic que conserva al seu interior unes pintures romàniques de gran valor històric i artístic.  

Església és de nau única amb absis rectangular no diferenciat i campanar quadrat. De l’antic edifici romànic (s. XII), només en queda la part oest de la nau. Posteriorment se substituí la coberta per la volta de canó, s'allargà la nau i es canvià la ubicació de la porta; a l'exterior, al costat de l'accés actual, es veuen les restes de la porta original, amb forma d'arc de ferradura. La resta és fruit de modificacions del s. XVII. Fou una parròquia tan important com la de Toses, ja que s’hi reunien els consellers d’aquest municipi als segles XVII i XVIII.  
 

 
Descobertes en el marc de les obres de la restauració duta a terme entre 1997 i 1999, i en la que també es van descobrir un bon nombre de restes humanes, són una de les troballes més importants dels darrers anys a Catalunya.

Donada la seva excepcionalitat artística, i per tal de garantir la seva protecció, actualment l’accés a l’interior del temple és controlat, i les visites són limitades. Tot i així, hi ha un servei de visites comentades la majoria de caps de setmana i vacances, per tal de que aquelles persones o grups interessades en visitar el temple i les seves pintures pugui fer-ho (informació a l’Oficina de Turisme de la Vall de Ribes)
 

Les pintures murals romàniques de l’església de Sant Víctor de Dòrria foren descobertes el novembre de 1997 quan, a partir d’un projecte de restauració de l’església promogut per la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona, el Bisbat de la Seu d’Urgell i l’Ajuntament de Toses, tècnics del Servei de Restauració de Monuments de la Diputació de Girona van aprofitar per realitzar prospeccions a l’absis, a la volta i a les parets interiors per detectar algun indici de pintura de certa antiguitat. 
 

Sota cinc capes de guix i calç, agregades al mur en èpoques passades, van aparèixer les primeres mostres de pintura.
 

En una església on les reformes i les ampliacions arquitectòniques van desdibuixar l’estructura primigènia, era impensable que hi hagués cap resta de pintura mural. Fetes les anàlisis, consultes i prospeccions oportunes es va confirmar la seva originalitat romànica, datables del segle XII. Un cop confirmades les seves característiques romàniques es va prioritzar la intervenció i es va procedir a la seva restauració.

L’aspecte actual que presenten les pintures és el testimoni real que ens ha quedat del passat romànic de l’església desprès de les alteracions sofertes. No s’han reconstruït ni intentat millorar el seu aspecte estètic, ja que s’ha cregut oportú conservar-les en la seva originalitat. 
 

La zona central de la volta de l’absis quadrangular està presidida per una Maiestas Domini, a l’interior d’una màndorla ovalada, acompanyada pel tetramorf i una tríade d’àngels per banda, tot això envoltat, a la vegada, per una sanefa geomètrica. Al dessota de la sanefa, coincidint amb la zona semi absidal, i a ambdues bandes del presbiteri, podem veure l’habitual agrupació d’apòstols en posició frontal, envoltada així mateix, per una altra franja decorativa diferent.  

 
La seqüència pictòrica és seguida, a la volta central, per una aurèola circular a la zona més alta, conservada parcialment, i on es representa a l’interior, un personatge assegut, que podria tractar-se de la Verge sense el nen. A cada costat hi ha dos àngels que sostenen la màndorla i enmig seu apareix la imatge d’un profeta.  
 

El frontis de l’arc triomfal presenta imatges d’arrel profana atesa la seva sensualitat. A la capella lateral dreta, a la vegada, es van descobrir unes pintures al tremp d’època posterior amb la imatge de dos personatges amb un fons estrellat.  

A la paret sud del presbiteri s'ha conservat un rostre que data de l'època preromànica (segle X). 
 

Va ser un goig poder fer aquesta visita, tan per la població en sí, com per admirar uns pintures que han resistit el pas dels anys com a mostra del treball dels nostres ancestres. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 20 de març del 2014

SANT VÍCTOR DE DÒRRIA. TOSES. RIPOLLÈS. I.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

En la sortida romànica anual, de d’UEC de Baga, sota la direcció d’en Pere Cascante  visitàvem entre altres, el lloc de Dòrria i la seva església sota l’advocació de Sant Víctor. La visita va ser tota una sorpresa molt enriquidora. 

El nucli urbà de Dòrria està situat al damunt de la carretera de Puigcerdà, en un coster sobre la vall del Rigard, a 1550 m. d'altitud,, a la vessant meridional de la serra de Gorrablanc. Llinda el terme municipal amb els de Vallsabollera (a l'alta Cerdanya francesa), Toses, Fornells de la Muntanya, el riu Rigart i Queralbs.  

Forma part de la mancomunitat inter-municipal de la vall de Ribes, que comprèn els municipis de Ribes de Freser (capital de la Mancomunitat), Campelles, Queralbs, Pardines, Planoles i Toses. Per la seva alçada és el poble més alt de la comarca del  Ripollès i un dels més elevats de Catalunya. 

Esmentat ja l'any 839, és un antic nucli ramader, molt despoblat al llarg d'aquest segle, que en els darrers anys s'ha vist revitalitzat amb la construcció i reconstrucció d'algunes cases com a segona residència. La trama urbana s'organitza entorn de l'església parroquial. Consagrada l'any 903, un edifici romànic molt modificat als segles XVII-XVIII.  

Respecte al nucli urbà de Dòrria no hi ha constància de proves documentals o vestigis arqueològics anteriors als segle IX que demostrin l'existència d'assentament humà. Tanmateix, no exclou la possible presència d'un grup, possiblement de ramaders, que donés origen a l'actual Dòrria. La data més antiga documentada és la de l'acta de consagració de la Seu d'Urgell de l'any 839, on s'anomena el topònim "Duaria" junt al de Toses i Navàs.  

El diccionari Alcover–Moll ens dóna aquesta raó sobre el significat etimològic del nom.: d'origen obscur, segurament pre-romà. El nom d'aqueix poblet apareix documentat amb la forma Duarria en documents dels anys 819 i 1033 (Alsius Nomencl. 240), i en l'Acta de consagració de La Seu d'Urgell (a. 839) es troba la forma Duaria. Meyer-Lübke l'inclou entre els noms d'origen desconegut; l'aspecte basc que té el mot, no es troba confirmat per noms similars de la toponímia pròpiament basca. 

 
Segons Manuel Bofarull i Terrades en el seu llibre “Origen del noms...ens diu.: documentat al segle IX com Duaria i Duarria. Del basc “iturri” amb el significat de font. Vertaderament la font i l’abeurador situats en el seu nucli quasi donen la raó a aquesta definició. 

El 7 de juliol de l'any 903, el bisbe d'Urgell, Nantagis, a petició del sacerdot Samarell i de la feligresia, consagrà una església nova. Per tant, l’any 2003 es van commemorar els 1100 anys d’aquell fet.
 

El poble s'anomena al document com Doriga. El "Portium de Tosa", al qual pertany Dòrria, surt esmentat en el testament del comte Guifré de Cerdanya del 1035. Tota la vall de Toses tenia com a centre jurisdiccional el castell de Toses, ben documentat des del S. XIII, quan ja pertanyia als nobles cerdans cognominats Urg o Urtx, que s'uniren als Mataplana pel casament de Galceran d'Urtx amb Blanca de Mataplana, efectuat abans del 1240. Amb el fill d'aquest matrimoni, Ramon d'Urtx, la vall de Toses, amb Dòrria i Campelles, passà a formar part una de les batllies del gran domini dels barons de Mataplana.
 

Aquest domini prengué, avançat el s.XIV, el nom de baronia de Toses. Més tard, la baronia passà als ducs d'Hixar. Dòrria, al principi del S.XIV, era una parròquia notable, tan important com Toses, Bruguera o Ventolà, però la crisi demogràfica de la segona part del segle la deixà tan despoblada, que el comte de Pallars, Jaume Rotger, el 8 de juny de 1371, eximeix del pagament dels tributs els seus habitants.  

La història de Dòrria va estretament lligada a les vicissituds inherents a la seva pertinença a la baronia de Toses, inclosa dintre dels territoris dels Mataplana, dels Pinós, i més tard, dels ducs d'Hixar i dels d'Alba. Entre els S.XV i XVI, hi ha una davallada de població. L'any 1553, Dòrria tenia 9 famílies, 3 més que Toses. 

El 1635 pertanyia la vall als Ducs d'Alba, ocupant-se del cobrament de les rendes n'Antoni Descatllar. Els regidors del municipi de Toses, es reunien els segles XVII i XVIII a Dòrria, per les seves juntes. És una època de creixement i desenvolupament econòmic de la població, que uneix al tradicional mitjà econòmic de la ramaderia, el tràfic de mercaderies vers Puigcerdà.  

La seva situació fronterera fa que a les guerres del francès i a les carlines es produeixin escaramusses entre els bàndols enfrontats. A principis del S.XX, Dòrria comprenia 34 cases i albergs, amb 82 habitants que es dedicaven, com havien fet els seus avantpassats, a la ramaderia, així com al petit conreu d'horta per al consum propi.  

Comptava amb rectoria, carrabiner, guàrdia civil i hostal. La seva davallada demogràfica, fins arribar a la situació actual, s'inicia amb la construcció de la nova carretera que uneix Barcelona amb Puigcerdà per la collada de Toses; Dòrria queda desmarcada del circuit tradicional i la població baixa a integrar-se al nou circuit, que ofereix un canvi de vida menys dur. A mitjans de 1960, restaven a Dòrria tres famílies i s'inicia un canvi sociològic substancial en comprar-se nombrosos habitatges destinats a segona residència.  

 
Travessat pel camí reial que unia les valls del Ter amb la Cerdanya, anomenat també Camí dels Carlins pels fets històrics que hi succeïren i per on passa actualment el GR-11, el poble és un indret privilegiat per la seva situació enlairada des del qual es té una gran panoràmica de la Vall de Ribes.

Dòrria és un poble que ha sabut conservar tot l’encant i rusticitat dels pobles de l’alta muntanya, fet pel qual gaudeix d’una protecció urbanística especial i està declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.
 

Continuarà, església i pintures...

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia M. Rosa Planell Grau. 

dimarts, 18 de març del 2014

SANTA COLOMA DE VIÀ. FONT ROMEU. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA.

Visitàvem el petit poble de Vià situat a 1486 m. alt, al pla de la Perxa, al S del terme, prop de la riba dreta del riu d’Angostrina. Vià era un antic poble independent que actualment pertany a la comuna alt-cerdana de Font-Romeu, Odelló i Vià.

 
El diccionari Alcover-Moll ens dóna aquest significat etimològic: del llatí *Avitiānu, patronímic derivat del nom personal Avitius. En els documents de l'alta edat mitjana apareix el topònim Vià amb les formes Auizano (any 839), Auida (any 839 i 983), Auiano (any 1012); la forma Via ja apareix l'any 1107 (cf. Aebischer Topon. 65, i Guiter Phon. Top. 18).

L'església que domina el llogaret des de la vessant de la muntanya està sota l'advocació de Santa Coloma. Com en el cas d'altres temples de la zona, la més antiga menció escrita apareix a l'Acta de consagració de la catedral d'Urgell (a l'any 839),  amb la grafia Avizano.

El nom de l'església reapareix en un document de mitjans del segle X, quan el comte Sunifred II de Cerdanya (915 - 968) llegà al monestir de Sant Llorenç prop Bagà un alou que limitava amb Santa Maria; i al 1163 consta en una butlla papal relativa als béns del monestir de Sant Martí de Canigó.

L'església actual es començà a edificar al segle XIII i hauria succeït el temple original, versemblantment una petita construcció insuficient per les necessitats. Al llarg dels segles ha estat modificada considerablement.

De l'església romànica només se'n conserva part de la façana meridional, feta de pedres tallades de grans dimensions, i el portal, envoltat per una arquivolta de tres arcs en gradació, el primer decorat amb boles i caps; el segon té forma de bossell i se sustenta en dues curtes columnes rematades per capitells massissos, esculpits però molt poc detallats: el de l'esquerra mostra una figura dempeus al costat d'un animal, potser un lleó, i al de la dreta hi ha una persona amb un lleó a banda i banda.

La porta és decorada amb ferros forjats. Per dessobre i a l'esquerra del portal es pot admirar una mènsula antropomòrfica, darrer vestigi  d'un antic porxo. Al mateix mur hi ha algunes petites mènsules de l'antiga volada o cornisa romànica, desapareguda.

 
El temple és rematat per un campanar d'espadanya d'una obertura.

L'absis és quadrat, una transformació moderna de l'original romànic semi-circular. 
 
Pràcticament està encerclada pel cementiri local.
 
L’any 1964 va ser declarada monument històric de França. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.


dissabte, 15 de març del 2014

SANTA EULÀLIA D'ESTOLL. FONTANALS. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.

Visitàvem pel poble d’Estoll (37 h. 2009) que pertany al municipi d’Urtx I és situat a l’esquerra del riu d’Alp, aigua avall d’Alp.
 

El diccionari Alcover-Moll ens dóna aquest significat etimològic: segons Meyer-Lübke Noms lloch Urg. 5, d'origen preromà. Podria pensar-se també si és una forma aglutinada, per es toll (=el toll). 

L'església d'Estoll, encara que avui està dedicada a Santa Eulàlia, constava dedicada a Sant Jaume. Així, el 2 de juny del 913 el Bisbe Nantigisi consagrà les esglésies de Sallagosa i de Sant Jaume d'Estoll. El 1198 entre les malifetes dels partidaris del Comte de Foix i Arnald de Castellbó, s'hi troba Estoll, d'on s'emportaren tot lo bo que hi trobaren. 

 
L'actual església és un edifici del segle XVIII, amb parets de pedra irregular, sense treballar, excepte les cantoneres El seu conjunt exterior és força harmoniós. 

La nau flanquejada per quatre petites capelles laterals, és espaiosa i amb volta de canó. Està tota enguixada i és molt alta.

La porta és de mig punt i no té cap mena d'ornamentació. A la dreta de la porta s'hi troba l'escala exterior que puja al campanar de torre, coronat amb coberta piramidal de llicorella. La torre és poc alta i quadrada.

Al voltant de l’església hi ha el cementiri.

 
S'hi venera la imatge de pedra policromada de la Mare de Déu de la Cinta, del segle XV. 

Santa Eulàlia d'Estoll és un monument religiós protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 13 de març del 2014

SANT MIQUEL DE SORIGUEROLA. FONTANALS. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.

Visitàvem el poble de Fontanals de Cerdanya i emparat per les noves construccions existents al voltant del Club de Golf trobàvem la petita església de Sant Miquel.

 
Es troba documentada al testament del comte Guifré II de Cerdanya de l'any 1035 on deixa l'alou de Soriguerola i la seva església a la seva muller.  

Els partidaris del comte Foix i Arnald de Castellbó, el 1198, desbotaren l'església. 


La Comtessa Elisabet, muller del Comte Guifré, va fer donació al Monestir de Serrateix dels pobles de Soriguera i Soriguerola, junt amb l'església de St. Miquel i amb els seus delmes i primícies. Aquesta possessió li reconeix el Procurador dels feus reials a Cerdanya el 1267.  

Petita església d'una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada, amb la porta al sud, essent molt estreta i baixa. L'absis semicircular és cobert amb volta de quart d'esfera. 

 
El frontispici a la part meridional està construït amb filades d'opus spicatum. A l'absis també s'aprecia l'opus spicatum i una finestra, amb doble esqueixada, en el seu centre. 

El campanar, petit i descentrat, a l'oest, és en forma d'espadanya senzilla, havent perdut les llosses. Sota del campanar s'obra una petita finestra. La teulada és de lloses de llicorella. 

L'altar és en hemicicle i té finestra absidal de mig punt. Actualment l'església està tota enguixada i pintada. 

S'observa una petita esquerda al llarg del sostre de la nau. Per l'exterior cal senyalar que la teulada de l'absis està plena d'herbes i que s'observa petites formacions de pedres disposades en "opus spicatum".  

Actualment l’aspecte exterior de l’església és força bo havent estat tota reconstruïda. Ignorem el seu interior al no poder accedir-hi. Suposem que quan va construir-se el Club de Golf van cuidar-se de la seva reconstrucció. 

 
Hi havia un frontal del segle XIII amb pintures que representen la lluita de Sant Miquel contra el dimoni. Aquest frontal es troba la MNAC i és d'influència franco-gòtica. Aprofitant-nos de les noves tècniques d’internet i essent una peça tan principal copien una fotografia del frontal. 

Sant Miquel de Soriguerola està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 11 de març del 2014

SANT MIQUEL DE SANSOR. PRATS I SANSOR. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.

Visitàvem per segona vegada el poble de Sansor. Aquest cop anàvem més documentats i sabíem que l’església sota l’advocació de Sant Miquel eren simplement unes ruïnes situades en el casc de la població, però ja vorejant els camps.
 


Sansor forma una unitat municipal amb Prats. donant el nom de Prats i Sansor al municipi. Mentre Prats és un nucli desenvolupat Sansor a quedat en l’oblit. Al bell mig de la plana, (1068 m.) al Pla de la Ribera i prop del Tossal de Baltarga, hi ha Sansor. Situat vora el Segre, Sansor (que sovint ha estat grafiat Sampsor), tenia (5 h. 2001).

 
A la segona meitat del segle XIV, cap al 1365-70, els llocs de Prats i Sansor pertanyien al rei. 

L'any 843, un document l'anomena Zencurrio. L'origen d'aquest nom és probable que estigui lligat al mot basc zintzurr ( gorja, congost, pas estret entre cingleres) que deu haver donat Zencurrio, Zençurrio, Zencurr i Zancorr - on cal interpretar la c com a c trencada. Això concordaria amb la seva situació prop de l'estret de  Isòvol. Més endavant trobem  Sanczor (segle XIII), Campsor (1294-1308), Censor (1359), Sensor (segle XVI) i Sansor (segle XVII). També es troba escrit Sampsor ( diccionari català-valencià-balear, d'Alcover-Moll)i Samsor (Pau Vila, La Cerdanya).  

El filòleg Joan Coromines defensa clarament la forma Sansor, avui l'oficial en el nomenclàtor de Catalunya. Justifica que Sampsor resulta de l'emmudiment de les erres finals a la darreria de l'edat mitjana i que s'ha arribat fins i tot a identificar el topònim amb l'antropònim bíblic Sampsó. Segons Coromines "la falsedat d'aquesta ortografia es veu per la data tardana d'aquest nexe -mps- en la documentació, per la constància de la -o o -rr final i , almenys en els documents més antics, de la ç interna; avui encara es pronuncia sunsó amb -ns en els cinc pobles veïns, i solament he anotat la pronúncia sumsó en localitats més allunyades". 

Actualment repassant documentació he trobat una indicació que parla de la manca d’informació de les variants del dialecte ceretà. Potser ens pot il·lustrar sobre els diferents noms d’aquest petit poble. 

Abans annexa d'Isòvol, des de 1904 de Sant Sadurní de Prats. Tanmateix, estava dedicada a Santa Maria, avui a Sant Miquel. A Santa Maria de Sampsor li honraven molt llegats, entre els que es pot citar el de Bartomeva, muller de Pere Bernat d'Isòvol, en el seu testament del 18 de setembre de 1302 en que llega a l'obra de Santa Maria de Puigcerdà i a la de Sampsor una mesura de sègol a cada una; i el de Guillem Pere, fill de Bernat de Corts de Sanavastre, en el mateix any.
 


Església totalment abandonada, amb la teulada ensorrada. D'una sola nau amb dues capelles laterals de mig punt. La volta era de canó. La portalada, de mig punt, la formen uns blocs de considerable mida. 

Damunt de la porta s'aixecava el petit campanar en espadanya. L'absis és carrat. La sagristia, al costat dret de l'altar, es troba igualment en molt mal estat. A la part de migjorn, rere un contrafort, hi ha una obertura tapiada que podria ser la porta original. Tot el conjunt és deplorable. 
La presència de les mines de lignit al subsòl, riques en fòssils, bàsicament vegetals vaa potenciar l’activitat extractiva per produir compostos i adobs químics. Actualment l’extracció minera de Sanavastre i Mosoll està deturada. 
 
 
La seva població es dedica bàsicament a activitats agrícoles i ramaderes. Hi funcionava un observatori astronòmic. 
 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 9 de març del 2014

SANT MIQUEL DE TRULLS. VIVER I SERRATEIX. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Cercàvem aquesta petita església i després de seguir una pista de terra, en bon estat, que sortia de la carretera de Navàs a Viver vam arribar a la masia, situada entre prats i visitàvem exteriorment els minsos records de la seva existència. 

 
L’església de Sant Miquel de Trulls era situada dins els límits del castell de Viver, al sector meridional del comtat del Berguedà.  

El lloc de Trulls també surt esmentat el 977. 

El lloc també és esmentat ja l’any 988 com un dels límits d’un alou donat al monestir de Santa Maria de Serrateix pels comtes Oliba Cabreta i la seva muller. Aquest comtes s’havien apropiat d’aquest alou perquè el seu propietari Gortregot havia traït els seus senyors (... et de meridie in termino de Trulles) 

La existència de l'església de Sant Miquel de Trulls no consta documentada fins a l'any 1187, any en què es consagrà l’església de Sant Miquel de Viver. En l’acta de consagració el bisbe Arnau de Preixens confirmava els béns de l’església entre els quals hi ha l’església de Sant Miquel de Trulls (Huc prefata ecclesia tenet et possidet ecclesia de Trulls) 

L’església de Sant Miquel no fou mai parròquia, car estava subjecta a Sant Miquel de Viver segons la visita al deganat de Berga l’any 1312. Fou condicionada com a graner després del segle XIX. Probablement restà com a capella de la masia de Trulls fins que esdevingué definitivament una dependència més.  

Al voltant de les restes existents de Sant Miquel de Trulls hi ha indicis de construccions d'aquest hipotètic cementiri o de trulls d'oli, dels quals fa referència el topònim.  

Al segle XV l'església fou molt modificada obrint una porta i escurçant la nau pel costat de ponent.  

Església romànica d'una sola nau molt modificada i adossada a la casa de Trulls. Originariament segons sembla pels seus vestigis, l’església constava d’una petita nau , orientada a llevant i rematada per un absis semicircular. Encara es poden veure els fonaments de l'absis original. 


A migdia es conserva una porta adovellada d'arc de mig punt que fou refeta al final del segle XV i posteriorment tapiada (hom la pot veure perfectament encara. 

La porta actual és al mur de llevant i és una obra posterior a la construcció romànica, així com l'òcul de considerables proporcions.
 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.