dilluns, 30 de setembre del 2013

SANT PERE DE LLES. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.

Baixàvem dels llacs de la Pera en una de les nostres habituals sortides per a gaudir dels bells paratges pirinencs i en arribar al poble de Lles vam detindré el cotxe i seguidament visitàvem la seva església sota l’advocació de Sant Pere.


Buscant l’etimologia de nom de Lles en el diccionari Alcover Moll dóna com a probablement el seu origen pre-romà .

El poble de Lles de Cerdanya (abans simplement Lles, fins l’any 1994), (1480 m) és un municipi de la Baixa Cerdanya al Baridà. Inclou l'entitat municipal descentralitzada d'Arànser.

E
El poble de Lles s' ordena a l'entorn de l'església parroquial de Sant Pere i és situat en un replà orientat a migjorn, al pendent de la muntanya.
 
El parròquia i lloc és esmentat ja el 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. El castell de Lles , les restes del qual són al cap del poble, ja consta dins el comtat de Cerdanya al segle IX; era el centre de la senyoria de Lles , que comprenia la vall de la Llosa.

Documentada des del segle X, l'església de Sant Pere de Lles té origen romànic però ha estat molt modificada en època posterior.  

L’església de Sant Pere  és un edifici d'una sola nau i planta rectangular.

Presenta un feixuc campanar de torre de planta quadrada format per dos cossos i amb teulada piramidal de pissarra.

La porta adovellada, d'arc de mig punt, és al mur de migdia. En una dovella hi ha inscrita una data (1593).


Malgrat que la construcció del temple es remunta al segle XII, la seva primitiva estructura romànica no és recognoscible.

Sant Pere de Lles està protegit com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 29 de setembre del 2013

SANT JOAN DE SISPONY. LA MASSANA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Visitàvem Sispony (968 h. 2009) poble (1 315 m alt) de la parròquia de la Maçana (Andorra), situat en un contrafort del pla de la Costa, que domina, per la dreta, la ribera d’Ordino, al S del terme.

Seguint la nostra particular dèria van cercar veure Sant Joan de Sispony, la seva església, d'època barroca. L'església va ser construïda l'any 1641, segons les dues inscripcions conservades a sobre de la porta d’entrada a l’edifici. Va substituir l'antiga església romànica de Sant Joan Vell, localitzada a la sortida del poble prop del cementiri, de la que només queden unes restes sepultades.

L'edifici tenia una planta rectangular en creu, amb una nau central i dues capelles laterals que sobreeixien a l'alçada de l'entrada del presbiteri. La coberta de l'església és de dues vessants, i a l'interior de la nau i just a sobre de la porta es localitza el cor, que rep llum d'un ull de bou.   

Possiblement, també tindria un tancat, que en delimitaria l'espai del cementiri pels costats est i sud de l'edifici, tot i que durant el segle passat fou desafectat, i es traslladà a la seva nova ubicació, just a l'entrada del poble.

També es van aixecar la coberta i el bastiment a la nau d'una falsa volta de canó de fusta coberta amb guix. Semblaria ser que, en aquest moment, s'enderrocà la capella lateral de la façana sud, i es construí la sagristia que s'adossa a la cantonada sud de la façana oest de l'església, tot just darrere del presbiteri.

Finalment, entre les dècades dels 50 i els 60 del segle passat, amb motiu de l'eixamplament del camí Coberts s'enderrocà la capella lateral que encara es conservava a la façana nord.

Al costat de la porta el campanar de l'església (17 metres) s'integra dins de la pròpia nau, a la seva cantonada nord-est, és de planta quadrada amb cinc pisos, amb espitlleres en els tres primers i al quart pis una finestra coberta amb arc de mig punt. Al darrer pis presenta obertures més grans, cobertes amb arcs de mig punt, una a cada cantó. La coberta del campanar és a quatre vessants. El cap del campanar s'adorna amb una creu forjada en ferro.

Entre els anys 1987 i 1993 es realitzaren importants treballs de restauració per resoldre greus problemes de conservació, la qual cosa va permetre restituir-ne la unitat estètica.

La porta d'entrada de l'església s'obre a la façana de llevant, i presenta un arc de mig punt adovellat, i tres esgraons de baixada que permeten l'accés a la nau.

El recinte de l'església i de l'antic cementiri barroc es troba delimitat per un mur perimetral que confronta amb les cares sud i est de l'edifici, l'accés del qual es localitza just enfront de la façana principal de l'església.

L'exterior de l'església es troba arrebossat i a sobre de l'arc de la porta es conserven les pedres gravades amb l'any de construcció de l'església, 1641.

A l'interior de l'església es conserven les pintures murals realitzades per Josep Oromí de la Seu d’Urgell l'any 1867, amb representacions del Santíssim Sagrament i la Passió de Crist a l'arc triomfal, i al fons de l'absis la representació de l'estructura d'un retaule barroc envoltada per dues columnes salomòniques, on hi ha la talla barroca de Sant Joan, mentre que a la volta de l'absis hi ha una cúpula amb dos cors travessats per una espasa. Trobem altres exemples d’aquest autor a Sant Miquel de la Mosquera, a Encamp, i a l’església de Sant Ermengol de l’Aldosa

A l'altar de l'església de Sant Joan es conserva un frontal de cuiro repujat, daurat i pintat a l'oli, amb decoració de motius ornamentals, datat del segle XVIII. També es conserva una talla de sant Joan de factura gòtica, així com una talla barroca d'una Mare de Déu i el Nen. Una reixa de ferro forjat separa el presbiteri de la nau, de cronologia anterior al 1867.

Pel que fa al mobiliari de l'església de sant Joan Evangelista de Sispony, cal destacar la talla gòtica comparable amb la de sant Joan de Caselles, el frontal d'altar de cuiro del qual només existeix un paral·lel a sant Climent de Pal i les pintures murals que, amb les de la Mosquera i de l'Aldosa, són dels pocs exemples conservats al Principat. Aquest conjunt constitueix un valuós testimoniatge de l'art religiós a les valls d'Andorra.

Sant Joan Evangelista de Sispony constitueix un testimoni important de l'arquitectura d'època barroca a Andorra. S'inclou en un moviment representatiu de la religiositat moderna andorrana que afecta alguns edificis emblemàtics del país com són les esglésies parroquials de Canillo, Ordino i la Massana, i el santuari de Meritxell.

 
A banda, amb sant Martí de la Cortinada i el santuari de Meritxell són les tres capelles no parroquials que conegueren les modificacions més grans del seu pla estructural en el segle XVII. Aquest fet il·lustra la importància que revestien aquest temples en la societat andorrana moderna.

En el cas de Sispony, l'esforç financer necessari per edificar la nova capella i, sobretot, per aixecar-ne el campanar mostra una clara voluntat, per part dels veïns del quart, per crear un lloc de culte que marqui fortament el paisatge de la vall de la Massana.

Segons Catalunya Romànica procedents de Sant Joan de Sispony i conservades al Museu Casa Areny de Plandolit d’Ordino , hi ha dues peces de ferro forjat que per llur forma i factura ha estat considerades com a canelobres. La cronologia d’aquestes peces és dubtosa to i que semblen ser d’època medieval.

Sant Joan de Sispony està declarada Bé d'Interès Cultural.

Com sempre a Andorra tenen cura dels seus monuments.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.


dissabte, 28 de setembre del 2013

SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE TURBIÀS. MONTFERRER I CASTELLBÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Acabàvem de visitar el dolmen de Turbiàs quan la nostra atenció va ser reclamada per la coberta del campanar de l’església força visible des de l’aparcament de la carretera situat damunt del poble.

 
Baixarem tranquil·lament pels carrers del poble fins l’església. El poble està molt cuidat per les (creiem) dues cases rurals.  Turbiàs és un poble (1 223 m. alt.) del municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), fins l’any 1970 només de Castellbò, al vessant oriental de coll de Pou. 

L'indret de Turbiàs apareix en un moment tardà en la documentació, precisament, a les visites que els delegats de l'arquebisbe de Tarragona realitzaren a les parròquies del Bisbat d'Urgell els anys 1312 i 1314, en les quals figura l'advocació de sant Iscle màrtir.  
 
Amb tot, l'advocació de sant Iscle, relacionat amb l'antic terme de la veïna vila de les Eres, apareix des de l'any 1001. L'any 1575, l'església parroquial de Turbiàs, que tenia com a sufragànies les de Sant Fruitós de Carmeniu i Sant Vicenç de les Eres, presentava deficiències al paviment i li mancava un reixat que separés la feligresia de l'altar, el qual podia fer-se tant de ferro com de fusta.  

 
L'any 1904 només tenia com a sufragània la de les Eres. Actualment és sufragània de Santa Maria de Castellbò. 

És una església d'una sola nau coberta actualment amb cel ras i capçada a llevant amb absis semicircular.  

Presenta dues capelles laterals una a cada banda de la nau, visibles externament en planta i obertes a la nau en arc rebaixat.

Hi ha retaules de guix policromat a l'altar major i a la capella lateral de tramuntana.  

La sagristia és adossada a la capella lateral de tramuntana. La coberta és de fusta i sosté un llosat a doble vessant.  

La porta d'accés al temple, en arc de mig punt, es troba a la façana de migdia, resguardada per un pòrtic format pel volum extern de la capella lateral sud i pel cos del campanar.  
 

El campanar de l'església és una torre de secció quadrangular de tres pisos, el tercer amb finestres. Està adossat a la façana meridional. És cobert per un llosat piramidal amb els ràfecs sortints.  

Es una construcció rústega de pedres unides amb morter sense fer filades.

Està protegida com a bé cultural d'interès local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
 

divendres, 27 de setembre del 2013

SANTS METGES. L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA.

Visitàvem en aquesta ocasió l’església i el lloc de Sant Metges en el sector central del municipi de lEspunyola.

 
El lloc de Sant Metges, és situat entre els serrats de Sant Salvador i de Malla (1238 m. d’altitud) que s’aixequen al mig dels cingles de la serra de Capolat. Centra la caseria disseminada dels Sant Metges, amb 92 habitants censats el 2005.

La capella dels Sants Metges, nom amb que es coneix a Catalunya la devoció als Sants Cosme i Damià, és edificada a l'indret anomenat peu de Roques, just a l'emplaçament de l'antiga capella del segle XVI, on s'originà el culte.

És dedicada als sants Cosme i Damià i fou construïda al segle XVIII amb una sola nau, sense absis, presbiteri quadrat i la façana principal amb la porta orientada a ponent.

A migdia fou bastida una sagristia de petites dimensions amb accés directe des de l’altar. Al costat de llevant hi ha una altra capella.

La façana presenta una porta amb la llinda coronada per un frontó suportat per dues falses pilastres amb capitells força senzills. Ornamenta el frontó un fris arrodonit de pedra llisa, i a dintre una petita fornícula.

A sobre seu, a mitja façana, trobem un òcul de contorn de pedra que il·lumina l'interior.

Adossat a la façana principal i al mur de tramuntana trobem una torre campanar de planta quadrada.
 
El parament és pedres irregulars en mides i formes unides amb morter. Les pedres cantoneres són de mida gran i estan ben escairades i polides. La coberta és a dues aigües de teula àrab.

L'església conserva una interessant talla de fusta policromada dels s. XVII o XVIII.
 

Prop del collet de les Forques hi havia un megàlit, avui molt destruït, que fou excavat (les troballes són conservades al Museu Diocesà de Solsona).
 
Hem llegit aquest matí un cartell que ens anunciava per aquest darrer diumenge del mes de setembre la festa dels Sants Metges, amb l’ofrena d'una missa pel matí i a la tarda un ball al Local Social del poble.
 
Hem publicat aquesta crònica per posar el nostre granet de sorra a l’èxit d’aquesta celebració.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 26 de setembre del 2013

SANT ELOI DE MARTINET. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA

Visitàvem el poble de Martinet, lloc d’habitual parada quan fem alguna ruta pels seus voltants. La raó són els forns de pa situats a la mateixa carretera on hi ha un bon sortit de pa de pagès català i trenta mil temptacions que sens fan difícil de resistir com pa de nou, de pansa, de ceba, ametllats, carquinyolis, coques, tant de recapta con dolces, bé n’hi ha tantes llaminadures com desitjos de comprar-ne. També veiem que persones estrangeres molt sovint paren i surten proveïts d’alguna o altra bossa. Al poble de Martinet hi ha diversos establiments de restauració i d’allotjament.

 
El poble de Martinet (950 m) i cap del municipi de Montellà i Martinet, tenia 405 h el 2001, el més poblat del terme, és situat a la dreta del Segre, a la seva confluència amb el riu de la LLosa , que separa el nucli antic, enfilat al Tossalet, del més modern, a la vora de la carretera de la Seu a Puigcerdà.

Martinet va néixer, com el seu nom indica, a partir d’una farga o martinet, derivat de l’instrument per forjar o fondre metalls que aprofitava la força del Segre. Però com a poble i parròquia està documentat des del segle XVI. Històricament depenia del capítol d’Urgell i la parròquia era sufragània de la de Montellà.

S’ha convertit en el centre comercial del Baridà a causa de la seva bona situació a peu de carretera. La importància que ha adquirit tant per aquesta situació al costat de la N-260 i del Segre com per l'increment de població ha fet que s'hi hagin traslladat els principals centres administratius des de Montellà.

Una vegada situats en el poble el nostre interès com sempre va ser conèixer la seva església i ens crida l’atenció el seu bell campanar. L’església refeta modernament no ens interessà gaire perquè almenys aparentment ha perdut les seves estructures amagades per unes altres sobreposades, però el campanar continuà sent el punt de la nostra admiració.

D’aquesta església cal remarcar la seva manca d’absis i el seu bon campanar, però no s’hi fa culte, doncs només el campanar és fora d’una propietat particular. 

Actualment al Museu Diocesà d’Urgell es conserva un copó de metall argentat del segle XVIII i un calderó aspersori de coure del XVI, procedents de l’església de Martinet.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.


dimecres, 25 de setembre del 2013

MARE DE DÉU DE LA CONCEPCIÓ. MIRAVALL. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

En la nostra recerca visitàvem el lloc de MIravall encinglat dalt d’un espadat com un niu d’àligues.

 
Miravall és un llogaret (1.120 m alt.) del municipi de les Valls d’Aguilar (Alt Urgell), situat en un coster, a l’esquerra del riu de Castellàs, enfront d’Espaén. Població 10/11 habitants.

Des de la baixa edat mitjana, el lloc de Miravall formà part de la senyoria dels vescomtes de Castellbò, els quals gaudien de tota la jurisdicció sobre l'indret. Dins de la divisió administrativa del vescomtat de Castellbò, Miravall estava integrat dins de la batllia de la Vall d'Aguilar, del quarter de Castellbò.
 

No es coneixen notícies antigues referents a l'església de la Mare de Déu de la Concepció de Miravall, que era sufragània de la de Berén, excepte pel que fa a la creació d'un benefici a la capella de la Santa Creu de dita església, l'any 1750.

Actualment, en una de les cases properes a l’església, hom pot veure encara les restes d’un matacà, sobre un gran portal adovellat, que delaten el seu passat de casa forta.

L'església de la Mare de Déu de la Concepció de Miravall és un edifici que en l'estat actual planteja nombrosos interrogants, de tal manera que resulta difícil destriar quina part correspon a l'estructura original i quina part correspon a afegits posteriors.

És un temple d'una sola nau, coberta amb volta de canó, coronada a llevant per una testera plana, que tanca l'obertura d'un absis semicircular, cobert amb una volta de quart d'esfera i considerablement més baix que la nau, motiu pel qual devia construir-se aquesta important testera, tapant l'obertura absidal, on s'obria una finestra actualment paredada.

Prop de testera actual, en els murs nord i sud, s'obren sengles capelles rectangulars, cobertes amb una volta de canó, de perfil semicircular, que presenten cadascuna, una finestra de doble esqueixada, orientades a llevant.

 
Pel seu aspecte, sembla que aquestes capelles haurien de respondre a afegits tardans, però l'estructura de les finestres, idèntiques a la que s'obre al fons de l'absis, i sobretot, el fet que no s'observa cap discontinuïtat entre els paraments exteriors de les capelles i els de la nau, plantegen seriosos dubtes sobre el procés constructiu, i no pot descartar-se que l'edifici respongui a un únic procés, almenys pel que respecta a la nau i les capelles.

Al centre de la nau hi ha una gran llosa rectangular, amb tres creus gravades i una anella de ferro que possiblement dóna accés a una cripta.

La porta, en arc de mig punt, s'obre a la façana de ponent, i damunt aquesta porta hi ha una finestra de doble esqueixada que és potser l'element més netament medieval que conserva l'edifici. A més el campanar de espadanya que corona la façana participa de l’aspecte indiferenciat de tota la construcció.

En el mur meridional de la nau, prop del mur que tanca la nau per llevant, hi ha una finestra de doble esqueixada que està paredada.

 
L'aparell és de reble, irregular en tots els paraments, i no hi ha elements decoratius que permetin establir un marc referencial. És difícil establir una cronologia. La finestra de ponent respon a formes pròpies del segle XI, d'altra banda però les capelles laterals sabem que són més tardanes però no és possible datar-les.

Malgrat la seva deterioració interior encara hi ha persones que hi posen espelmes i vetllen per el seu estat. Encara deu quedar una mica de fe i no ha caigut en l’abandó.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 24 de setembre del 2013

SANT ROMÀ D’AUBINYA. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Per fi visitàvem la petita església de Sant Romà d’Aubinyà. Potser us preguntareu que té de particular l’església de Sant Romà i quan llegiu les dades encara ho entendreu menys, però per nosaltres era un repte, ara complert de veure-la, després d’un sense fi de voltes i preguntes per localitzar-la. A més va ser tan descansat, fins i tot, vam arribar-hi amb el cotxe. Era la darrera església andorrana que segons les nostres dades ens restava per fotografiar.

 
Segons unes dades podria tractar-se d’una capella pre-romànica. És de tipus de construcció propi del segle X a Andorra.

Altres dades aquestes més oficials diuen que és una construcció d’època barroca del segle XVII.

Situada a la part alta del poble d’Aubinyà, a l’extrem d’una serralada, es tracta d’una església amb nau de planta rectangular, amb l’absis, també de planta trapezial de la mateixa alçada que la nau sobresortint del mur sud-est. 

Els murs estan aixecats amb aparell irregular emprant el fang per a lligar. El mur sud és construït d’una manera més acurada que els altres. 

L’arc triomfal presenta, exteriorment, sengles contraforts a cada costat on acaba la nau i comença l’absis.

 
Al fons de l’absis hi ha un altar rectangular fet de ciment. Al mur sud hi ha una fornícula.

La coberta és de dues vessants, té estructura d’encavallades de fusta a la nau i volta de canó a l’absis.

La porta d’entrada està situada en el mur sud-oest de la nau, i a la mateixa façana s’obre una finestra d’espitllera.

A la façana nord-oest, orientada de cara a la vall i perpendicular al carener, s’hi obre una finestra quadrangular i per sobre s’alça un campanar d’espadanya.  

A l’interior, adossat al mur de migjorn, hi ha un banc corregut d’obra.

Va ser restaurada l’any 1964 seguint un projecte de l’arquitecte Cèsar Martinell.

L’església de Sant Romà d’Aubinyà està catalogada com a Bé d’Interès Cultural.

 

Moltes dubtes per una petita església o ermita, el lloc és preciós i la seves vistes de la fondalada on hi ha el curs del riu Valira són immillorables.  

Ara quan va ser construïda s’amaga en el transcurs del temps com la Dama Blanca o  Senyoreta d’Aubinyà.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 23 de setembre del 2013

SANTA CECÍLIA DE VILANOVA DE BANAT. ALÀS I CERC. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Des de la Vansa i Fórnols, seguint la carretera que porta a la Seu d’Urgell van prendre la carretera asfaltada; mal asfaltada en el dia que vam pujar, espero que en properes ocasions la trobem més arreglada; fins a Vilanova de Banat. Es troba en un altiplà; al vessant septentrional de la serra del Cadí, a 1.240 m d’altitud; que domina la vall del Segre just a l’indret que aquest riu deixa el pas engorjat pel Baridà.

La població fou fundada devers el 1255, quan Galceran de Pinós traslladà l’antic castell de Banat, que era al lloc de Banat Sobirà (documentat el 860: “in villa que dicitur Banatte Subteriore”, on hi ha el Mas de Banat i l’església romànica de Sant Romà de Banat, amb absis semicircular), al puig de Calbell.

El baró de Pinós atorgà una carta de franqueses als pobladors d’aquesta vila nova, que aleshores era anomenada Calbell de Banat, però que ja el 1290 és documentada com a Vilanova de Banat. Ambdós llocs, Banat i Vilanova de Banat, eren inclosos dins el terme més ampli del castell de Sant Jaume de Cadí, també possessió dels Pinós i a vegades anomenat roca de Sant Jaume. Va pertànyer al municipi de Cerc fins el 1970 any que van fusionar-se dels dos municipis d’Alàs i Cerc.

L’església de Santa Cecília és considerada com obra popular. L’edifici religiós és d’una nau coberta en part amb volta de llunetes  i volta apuntada.

La construcció és rústega de pedres sense fer filades.

La torre campanar és de planta quadrada i termenada als quatre cantons.

La porta està situada a la façana oest. A la pedra clau de l’arc de la porta hi ha un gravat d’una pila de pedres que sembla pertanyen a la signatura notarial del rector Ciprià Montanya. Fou rector de Vilanova entre 1662 i 1675 i les inicials gravades CMR devien ser les seves. Abans de Vilanova era rector d'Andorra la Vella i va venir a Vilanova al morir el seu oncle Pere Montanya que era el rector anterior.

La construcció de l’església actual la va iniciar el seu oncle Pere Montanya i ell la va acabar. Ciprià Montanya es enterrat dins l’església.

L’església de Santa Cecília de Banat està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local.

Rodejada i lligada entre les cases i carrerons del poble està completament integrada dins les cases que l’envolten.

Vull fer un comentari per les persones que opinen que les persones de la Catalunya rural són tancades, vaig mantenir una agradable conversa amb un grupet d’homes a l’entrada del poble.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 22 de setembre del 2013

SANT SERNI DE CLARÀ. AVIÀ. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Voltada per la verdor dels camps sembrats per un costat i emmarcada l’altre per blavoses flors boscanes emergeix de la terra ufanosa i verda la petita església de Sant Serni de Clara.   

 
El lloc de Clarà ja era nomenat a l'acta de consagració de Sant Martí i a la de Sant Llorenç prop Bagà al 983 (et in Clerano manso I cum terras et vineas). 
 
El primer esment el trobem l'any 1003, quan el comte Oliba dona al monestir de Santa Maria de Serrateix l'església de Sant Martí d'Avià amb la seva sufragània de Sant Serni de Clarà.  

La darrera referència la trobem el 1020, quan Guinedella ven a Ramon d'Avià un alou al lloc de Clarà, al terme del castell d'Avià, pel preu de tres-cents sous d'or i d'argent, cavalls i mules. 

L'antiga església no es trobava al lloc que ara ocupa l'actual, edificada al segle XVII (1630), segurament es trobaria a l'altre costat de la carretera, més a prop del castell.  

L'any 1936, a l'inici de la Guerra Civil es va cremar l'altar, així com els sants, bancs i altres objectes de culte.  

Església barroca d'una sola nau coberta inicialment amb volta de canó i teulada a dues vessants amb voladís de teules a vint centímetres per sota de la teulada.

Els murs són de pedra de diferents mides amb les cantoneres ben escairades i grosses. 

La façana s'obre a llevant i sobre ella s'aixeca una espadanya doble que va ser restaurada fa pocs anys. La porta té els muntants i la llinda fets amb pedra ben tallada i amb decoració motllurada. A la llinda hi ha la inscripció: ANY 1630, amb un relleu al mig.  

Aquest relleu presenta una piràmide amb el crismó al centre i coronada per una creu que agafen dos braus alats que pugen per la piràmide i que fan referència a la llegenda del martiri de Sant Sadurní.  

En aquesta façana s'obren tres finestres, una a cada costat de la porta i la tercera, espitllerada, sobre la porta.  

L'interior presenta una sola nau que es va reformar totalment en la reconstrucció realitzada els anys vuitanta del segle XX. 

Després va ser abandonada fins que l'any 1988 el poble d'Avià per iniciativa pròpia, i amb el suport del Servei d'Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, va posar en marxa una campanya de recuperació que es va iniciar netejant i desbrossant la zona per uns quants veïns dirigits per Mn. Camil Viladrich i que va culminar amb la restauració de la volta de maó pla i la teulada l'any 1990, així com el campanar de doble espadanya que es va finalitzar l'any 1995. 

Al costat est de l'església hi ha el cementiri, petit i envoltat d'un mur de pedra i en el que pràcticament no es distingeixin les tombes ja que és ple de matoll. La última vegada que es va enterrar algú va ser l'any 1931. 

L'octubre de 1990 es va recuperar la celebració de la festa de Sant Lluc i es va anar a peu des d'Avià fins l'església amb la companyia dels gegants, instaurant de nou l'aplec què es celebra cada any.  

Un lloc de pau per observar les properes masies i fàcilment visitable que recull una part de la nostra història i forma part de la nostra Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.


dissabte, 21 de setembre del 2013

SANT SERNI DE LLORTS. ORDINO ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Com ens encanta passar uns dies a Andorra i recórrer els seus pobles i les seves carreteres en recerca de la multitud d’esglésies i dels bells racons del Principat en la present ocasió visitàvem els poble de Llorts i la seva església de Sant Serni. 

 
L’edifici és una construcció barroca del segle XVII. La nau és de planta rectangular, en la qual exteriorment no es distingeix l’absis i que té la sagristia afegida a la dreta de la capçalera.  

La coberta és de dos vessants i reposa sobre encavallades de fusta que descansen al mur nord sobre pilars adossats que es corresponen amb sengles contraforts a l’exterior. 

La façana principal està orientada al sud i dóna a una petita plaça.  

En posició central s’obre la porta d’entrada, que està rematada per un arc de mig punt. L’arc i el marc de la porta estan fets amb carreus de pedra tosca. Per sobre hi ha un òcul. A més té dues finestres de doble esqueixada en el mur nord.  

Té dos campanars d’espadanya, un sobre el mur dels peus amb dues obertures de mig punt i un de senzill sobre l’arc triomfal. 

A l’interior té un cor de fusta als peus de la nau. L’absis queda separat de la nau per un arc triomfal i està cobert amb volta de canó.  

Conserva un retaule barroc dedicat a Sant Serni datat al segle XVIII. 

L’església de Sant Serni de Llorts està catalogada com a Bé d’Interès Cultural. 
 

Una placa situada prop de la porta del cementiri ens dóna a saber amb aquestes frases: Els excursionistes recorden que en aquesta església oficià mossèn Jacint Verdaguer el 26 d’agost de 1883 en arribar a terra andorrana. Any del Centenari. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 20 de setembre del 2013

SANT ROC DE SORNÀS. ORDINO. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.
 
En el nostre recorregut andorrà després de visitar Ordino i anant en direcció al llacs de Tristaina visitàvem la petita població de Sornàs i la seva església sota l’advocació de Sant Roc. 

Situada al bell mig del poble és una senzilla mostra de la construcció sacra rural.

La nau és de plata rectangular amb un absis quadrangular que no apareix visible des de l’exterior. 

La coberta és a dos vessants i té el ràfec sobresortint per protegir la façana principal. Aquesta està orientada al sud-oest, perpendicular al carener. 

En aquesta façana s’obre la porta d’entrada, flanquejada per dues finestres quadrangulars. La porta queda separada de les finestres per dues semi columnes de fust llis. La mateixa llinda serveix per la porta i les dues finestres, i ha gravada una inscripció en la qual només es llegeix “Miquel Mas...
 
Per sobre la porta hi ha una creu incisa i una petita finestra. 
 

El campanar és d’espadanya, s’alça per sobre del mur sud i està constituït per un arc de mig punt adovellat. 

A l’exterior tots els murs estan arrebossats amb mortes de calç i ciment, i tenen alguns angles rebaixats per deixar més pas lliure al carrer. 

A l’interior el mur oest té un contrafort, la nau és coberta amb encavallades de fusta i l’absis està cobert amb volta de canó. 
 

Als peus de la nau hi ha un cor de fusta. L’altar és presidit per un quadre dedicat  a Sant Roc. 

L’església de Sant Roc de Sornàs està catalogada com a Bé d’Interès Cultural. 
 

Una senzilla església, quasi millor dit una capella, per una petita població però ens sorprèn que Andorra cuida fins el darrer detall la més mínima mostra de la religiositat del seu poble. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
 
 
 

dijous, 19 de setembre del 2013

SANT MARTÍ D'UR. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA.

Veníem d’una excursió a peu a Bell-lloc i en passar per la població d’Ur va cridar-nos l’atenció la seva església i la seva aparença romànica, malgrat el campanar més modern, i immediatament vam ver una breu parada i la visitàrem fotografiant-la. 

 
Segons  el diccionari Alcover-Moll etimològicament el nom d’Ur significa: Paraula pre-romana, probablement basca; pot venir del basc ur ‘aigua’ o del basc uri ‘ciutat’. 

Ur és un municipi de l’Alta Cerdanya, al límit amb la Baixa Cerdanya (entre els termes de Puigcerdà i de Llívia), a la vall del Reür; el sector septentrional és accidentat pels vessants de la muntanya de Bell-lloc i drenat pels rius d’Angostrina i de Brangolí, que formen el Reür. 

Sant Martí d'Ur (Saint-Martin d'Ur en francès) és el nom de l'església romànica, i de la parròquia que aquesta encapçala, del poble cerdà d'Ur, a la Catalunya Nord. 

L'església és esmentada per primera vegada al segle novè en l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell (839) i de la mateixa època n'és la major part de l'edifici actual, encara que la nau i el campanar foren considerablement reformats al segle XVIII.  

El temple té una capçalera típica del primer art romànic, o preromànic, amb un absis central i dues absidioles, decorats amb bandes llombardes (una banda llombarda és una arcuació composta d'arcs en cintra vorejada lateralment per dues pilastres anomenades lesenes).

En el cas d'Ur, cada banda llombarda és formada per dos arcs a l'absis central i tres a les absidioles; i per dessota de cada conjunt d'arcs hi ha una petita finestra cega. En la part inferior de les absidioles, el mur està ornat amb un fris en dents d'engranatge.

L’església parroquial de Sant Martí, conserva una gran pica baptismal del segle XII, amb decoració escultòrica. Una Marededéu del segle XIV, una tribuna i un interessant confessionari del XVIII, decorats, i el retaule major, obra originària del segle XVI, probablement d’Antoni Peitaví, ampliada al segle XVIII.
 

El 7 de juny del 1934 va ser declarat monument històric de França.

Una vegada fotografiada l’església i vist el seu entorn retornàvem a la nostra estimada Berga.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
 
 

dimecres, 18 de setembre del 2013

SANT ROMÀ DE PALLEROLS DEL CANTÓ. MONTFERRER I CASTELLBÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L'ALT URGELL.

Seguíem la carretera del Port del Cantó en la nostra recerca habitual i en arribar a Pallerols veiem com aparcada al costat de la carretera l’edifici de l’església i aleshores aprofitàvem per visitar-la almenys exteriorment. 

 
Pallerols del Cantó és esmentat a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell de l'any 839.  

L'any 1080, en l'acta de consagració de Santa Cecília d'Elins, la vila de Pallerols apareix com una de les seves possessions. 

Posteriorment, amb la seva supressió passà a formar part de les rendes de la col·legiata de Castellbò.  

L'església de Sant Romà fou visitada els anys 1312 i 1314 pels delegats de l'arquebisbe de Tarragona.  

Fou municipi independent fins el 1972; l’antic terme comprenia, a més, els pobles de Cassovall i de Saulet, la caseria de Canturri, l’antic monestir d'Elins i el terme separat de Castellins. 

 
L'actual edifici de Sant Romà i Sant Marc és un edifici molt transformat, i no sembla conservar vestigis de l'obra original.  

Sant Romà de Pallerols, o Sant Romà i Sant Marc, és una església d'una sola nau coberta amb cel ras, i amb la capçalera plana orientada al sud, per bé que aquesta orientació es va invertir a causa de l'afectació de la carretera sobre l'edifici.   

L'actual capçalera presenta dues grans obertures a banda i banda, en forma de triangles invertits. Dues capelles s'obren a la nau per llevant, en arc de mig punt, mentre que una tercera ha estat reconvertida en sagristia. Al mur occidental, hi ha restes d'antigues capelles cegades.  

L'edifici integrava la rectoria, que ocupava la planta superior i que presentava dues finestres rectangulars sobre la porta d'accés al temple, al mur nord, actualment cegades. L’aparell és una construcció rústega de pedres no en filades. 

El conjunt, que presentava una antiga porta d'accés al mur de llevant, és cobert per un llosat a doble vessant.  

 
Cap a la dècada de 1920 s'hi construí un campanar de torre, de secció quadrangular i amb coberta piramidal de llosa, adossat a la cantonada nord-est.

Sant Romà de Pallerols, o Sant Romà i Sant Marc, està catalogada com Bé Cultural d’Interès Local. 

Sorprèn la quantitat d’esglésies que temps passats teníem raó d’esser i actualment són tancades i sense culte o en culte esporàdic. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.


dimarts, 17 de setembre del 2013

SANT ANDREU D’ARINSAL. LA MASSANA. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Visitàvem el poble d’Arinsal i al mateix costat de la carretera veiem la seva església sota l’advocació del patró del poble Sant Andreu.

 
L’església de Sant Andreu d’Arinsal es troba al bell mig del centre històric del nucli urbà d’Arinsal, a la parròquia de la Massana.

Petita església del segle XVII de planta quadrangular, construïda directament sobre la roca. Una de les seves cantonades està aixamfranada per adaptar-se a la forma de la penya i per permetre el pas del carrer.

El campanar, de planta quadrangular, està adossat a la façana de l’església i a la de la casa del costat. Per la part inferior presenta un pas que permet vorejar l’església.

El campanar, de tipus torre, té una obertura d’arc de mig punt a cada lateral i està cobert a quatre aigües. L’església es cobreix a dues aigües, amb un sòlid embigat d’encavallades de fusta i llosa de llicorella.

La façana principal està orientada al sud. Presenta una porta senzilla de fusta i un òcul sota el trencant de la teulada. A la llinda de la porta hi ha la data de 1964.

Trobem una altra data, 1884, a la llinda de fusta que hi ha en el pas de sota el campanar. No presenta cap tipus d’arrebossat i l’aparell constructiu és molt irregular, de pedra lligada amb morter de fang.

L’interior presenta una planta quadrangular, amb un cor de fusta als peus de nau on trobem la porta per accedir al campanar.

Entre els anys 1963-1964 es va realitzar la restauració integral de l’església seguint un projecte de l’arquitecte català Cèsar Martinell.

El 2004 es va realitzar una segona intervenció: es va fer el soler de fusta, l’arrebossat interior i la il·luminació.
 
En aquest moment també es va restaurar el retaule de la Mare de Déu del Roser, conegut popularment con el retaule de la Mare de Déu de les Neus, datat del segle XVII i una petita talla barroca de Sant Andreu, dels segles XVII-XVIII.

És una llàstima no haver pogut accedir al seu interior, segurament tant bé resolt com la placeta amb la pica col·locada davant de la porta.
 

L’església de Sant Andreu d’Arinsal ès catalogada com a Bé d’Interès Cultural. Curiosament quasi totes les esglésies andorranes ho són de classificades, la qual cosa vol dir que és cuida el patrimoni cultural i monumental del país que té com llengua oficial el català.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.