dijous, 28 de febrer del 2013

SANT CLIMENT DE COLL DE NARGÓ.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Visitàvem en aquest ocasió la població de Coll de Nargó i després de passejar pel seu bonic entorn urbà ens aproximarem a conèixer, a la carretera que porta fins a Isona a pocs metres del casc urbà, l’església de Sant Climent.
 


La vil·la de Nargó, denominació amb que apareix a la documentació fins el segles XV-XVI l’actual poble de Nargó és esmentada l’any 1016 però el seu terme té un esment més antic: l’any 988 el comte Borrell, la seva muller i el seu fill permutaren amb el bisbe d’Urgell i els canonges de Santa Maria de la Seu les viles de Cuvilare i Montinasell, situades al terme de Nargó. Nargone figura en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. Podria ser una grafia aglutinada de Nargó per N’Argó i en aquest cas Argó seria un nom personal. 
La llista de possessions i pertinences és llarga d’elaborar i s’hi barregen tot un seguit de noms religiosos com personals com La Seu, Sant Serni de Tavèrnoles, Santa Maria d’Organyà, Santa Cecília d’Alins, col·legiata d’Àger, Caboet i finalment Castellbó. També hi ha referencia a la vila de Nargó, que era “closa e les cases fan de muralla, és vila franca e ben forta”. 

L’antiga església parroquial de Sant Climent, fou restaurada entre els anys 1930-31 per l’Associació d’Amics de l’Art Vell amb la col·laboració del bisbat d’Urgell, de la Diputació de Lleida (1000 pessetes) i la subscripció popular (392,50 pessetes) del poble de Coll de Nargó.  En alguna informació diu que va ser possible gràcies a la intervenció de Josep Puig i Cadafalch, la qual cosa desmenteix l’Enciclopèdia de l’Art Romànic que ens diu que les obres van ser dirigides pel secretari de l’Associació, l’arquitecte Cèsar Martinell i no per en Puig i Cadafalch.  

En les obres de restauració és descobrí la planta de l’edifici adossat al costat sud, s’escataren els murs, s’obriren les finestres baixes del campanar, mancades de mainell, i es reforma la façana de ponent amb la construcció de la gran finestra cruciforme, que substitueix a una finestra de doble esqueixada. També es procedí a repicar tot el parament. 

Ës tracte d’un edifici que a desgrat de la seva simplicitat, ofereix un gran impacte plàstic, causat per una encertada relació entre els volums i accentuat per una decoració distribuïda en llocs estratègics dels parament exteriors. L’absis és decorat amb un fris d’arcuacions cegues i lesenes.
L’única nau, d’arquitectura romànica-llombarda, és coberta amb volta de canó, capçada a llevant per un absis semicircular precedit per uns simples ressalts fusionats amb un arc de mig punt que fan la degradació amb la nau la qual però torna a eixamplar-se on accepta el campanar.  

El temple rep llum mitjançant sis finestres, tres de les quals són situades a l’absis, dues al mur de migjorn i l’altra al mur de ponent. Aquesta finestra de ponent és d’esqueixada simple amb obertura cruciforme i fou refeta en les obres de restauració. 

L’accés a l’interior és pot fer per dues portes: una a ponent i l’altra al mur sud, ara en desús. Amb dues són rematades amb arcs de mig punt adovellats. 

El campanar de torre és compon de dues arts consistents en una alta socolada de pla rectangular i forma atalussada, amb la sobreposició  d’un pis, alçat posteriorment i cobert amb una teulada piramidal de lloses. 

Durant la guerra civil espanyola va servir de polvorí a l’exercit de la República, fou bombardejada en diferents ocasions i encara que moltes bombes caigueren a pocs metres de l’església , no tingué desperfectes. 

L’església de Sant Climent de Coll de Nargó és catalogada des de l’any 1946 com a Bé Cultural d’Interès Cultural. 

Si podeu acosteu-vos a conèixer aquest bonic poble de trencats carrers i dita església, així veureu la nova dins el poble i l’antiga a la sortida, ambdues sota l’advocació de Sant Climent. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Berga, 25/02/2013.

dimecres, 27 de febrer del 2013

SANT SADURNÍ DE MALANYEU. LA NOU DEL BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

En el nostre voler conèixer les terres berguedanes anàvem aquest cop a la recerca de l’església de Sant Sadurní de Malanyeu. La població és avui un dels municipis del terme de la Nou de Berguedà.  
 
 
 
 
 
 

S’hi arriba des de Berga en direcció a Guardiola, passades la Tèrmica i les mines de Fígols hi ha una construcció mig enrunada a la esquerra de la carretera i a mà dreta hi ha un trencall senyalitzat, que mitjançant una carretera molt enrevessada i amb pendent ens hi condueix al cap d’uns 4,3 km. Val la pena admirar el bosc i els arbres que ens envolten. 
 
El poble està a 999 metres d’alçada i situat a l’esquerra de la riera del seu nom, sota els cingles de la Rota, el Graell de cal Pigot i la Foradada.

El nucli principal és un grup de cases, sis com a màxim, al voltant de l’església de Sant Sadurní. La resta de la població són cases disseminades en el terme. El lloc és de feréstega bellesa.  

Les primeres notícies del lloc es remunten al segle IX en plena repoblació del pagus de Berguedà. Hi ha documents de compra venda de terres dels anys 882, 886 i 929. 

La primera notícia relativa de l’església és del segle X, a l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell on surt amb el nom de Malagez. La visita al deganat del Berguedà de l’any 1312 confirmà la seva categoria i càrrec parroquial.

És un edifici d’origen romànic, de mides mitjanes. Consta d’una nau rectangular i la capçalera formada per un absis semicircular coronat per un fris d’arcuacions cegues, de dovelles petites, que reposen sobre minúscules mènsules. A la planta original s’afegiren dues capelles però conserva la coberta i l’absis malgrat fossin sobrealçats i la finestra central de l’absis tapada.


El campanar, de planta quadrada, és una construcció del segle XVIII. Al seu costat com en gran part de les esglésies romàniques hi ha el fossar. Actualment s’ha afegit a la paret del temple una construcció de nínxols d’enterrament. Tota ella està molt reformada i exteriorment és difícil apreciar la primitiva construcció.
 

Conserva la porta original al mur de ponent, amb unes senzilles dovelles i coronada per una arquivolta. 

Conserva un retaule barroc de l’any 1714 amb escenes del martiri de Sant Sadurní.

Sant Sadurní, també Sant Serni en les contrades del Pirineu, va ser bisbe i màrtir a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc al segle III. Les llegendes parlen que va ser el primer evangelitzador de Catalunya. Hi ha gran quantitat d’esglésies sota la seva advocació principalment al bisbat d’Urgell.
L'església de Sant Sadurní actualment és sufragània de la Sant Martí de la Nou i pertany al bisbat de Solsona. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Berga, 25/08/2011.

dimarts, 26 de febrer del 2013

SANT MIQUEL DE LES CANALS. VILADA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

La nostra aproximació a la petita església de Sant Miquel va ser des del fons de la riera de la Portella. Vam deixar el cotxe a la cruïlla al costat de la riera (700 m. d’alt. aprox.) i amb tot l’ànim vam seguir la pista forestal fins a Sant Miquel (1000 m. d’alt. aprox.) Segurament hi ha altres camins però tots ells han de vèncer la forta pujada. En arribar al plans la petita esglesiola va semblar com si es volgués protegir sota el brancatge dels arbres que la fan invisible però sabedors de la seva existència vam continuar el nostre peregrinatge fins la seva porta. A pocs metres i enlairada en el cim del proper pujol s’alça la casa de pagès de Canals.
 

Es tracta d’un petit edifici romànic del s. XII del municipi de Vilada. Situada dins l’antic comtat de Berga, al terme parroquial de Sant Joan de Vilada i posteriorment integrada en el dominis de la baronia de la Portella. 

Probablement no va passar de ser una simple capella rural, ja fora dels límits del castell de Roset. No hi ha cap testimoni documental de la seva existència durant l’època medieval però possiblement fou el centre d’un petit nucli rural força dispers.
 
 
Al s. XVIII era una capella de la masia veïna i ni tan sols depenia de Sant Joan de Vilada. 

L’edifici de reduïdes dimensions té forma rectangular amb volta de canó i rematat per un absis semicircular vers llevant.
 

L’absis d’una amplada no usual és cobert en quart d’esfera i s’obre directament a la nau. Havia una finestra en el centre ara tapiada i s’obri una a migdia.

Al mur de migjorn es troba l’antiga porta actualment tapiada. Es tracta d’una porta coberta amb unes gracioses dovelles força estretes  i recolzada damunt uns brancals, alternant-se les pedres  en horitzontal i vertical.

Damunt de l’actual porta vers a ponent hi ha una espitllera en forma de creu llatina. L’espadanya que remata la paret de ponent no és l’original. 

L’interior és completament enguixat. De l’altar només queden unes restes, no essent tampoc l’autèntic, però serveix per dipositar algun record familiar. Clavada a la paret una postal de Sant Eudald.   

Per una vegada es podia accedir a l’església només tancada, com ens va dir l’amable persona que treballava en el mas, per impedir que les vaques poguessin entrar-hi. 

Un bon matí amb una mica d’esport, una visita a l’església i una bona panoràmica per admirar.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Berga, 26 setembre 2012.

diumenge, 24 de febrer del 2013

SANT ANDREU DEL CASTELL D’OLIANA. ALT URGELL.

TERRES DE L'ALT URGELL.

Seguint el nostre itinerari per terres de l’Alt Urgell aquest cop ens acostarem a Oliana i vam visitar l’indret on son situades les restes de l’antic castell i l’església de Sant Andreu del que fou l'emplaçament del primer poble.
 

El castell i l’antic poble són situats en un turó al peu del Roc de les Hores, als primers contraforts del Pre-Pirineu, dominant el pas del Segre, juntament amb Castell-Llebre força visible, en l’anomenat grau d’Oliana.

Les referències a Oliana són molt nombroses en la documentació medieval. El castell amb el nom de Castro Uliana està documentat els anys 919-920 en les vendes de cases i terres situades en el lloc. La vila i el castell domini dels comtes d’Urgell consta repetidament en la documentació dels segles XI i XII en un seguit de donacions a diverses esglésies.
 
Oliana era una de les nou poblacions que Jaume I, pel pacte de Lleida, havia de rescatar dels Cabrera per Aurembiaix d’Urgell. Després hi ha tota una amplia informació de diferents cessions, successions i vendes.

Malauradament només resten runes i murs derruïts que envolten el turó i mostres dels antics carrers i cases. Va ser abandonat abans del segle XVI traslladant-se els habitants a l’actual població.

Actualment hi ha mostres d’arcs i forja de l’artista i orfebre Alejandro Nilo.

L’església de Sant Andreu d’Oliana fou consagrada pel bisbe Eribau d’Urgell l’any 1037, segons consta en un pergamí procedent d’una lipsanoteca- del qual actualment només resta una fotocòpia- trobada a l’ara romana que servia d’altar.

L’església és un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó reforçada per tres arcs torals, capçada per un absis semicircular que s’obre a la nau mitjançant un curt tram presbiteral.

El temple s’il·lumina amb tres finestres, una de doble esqueixada a l’absis, una a la façana sud i una d’esqueixada simple al mur occidental. Dues portes s’obren al mur nord, al costat oposat al castell, proper a l’església.
 

Al mur sud hi ha el pas que comunica amb el campanar tapiant un altra finestra, la qual cosa ens indica que va ser una obra posterior, o deslligada de la de la nau.

El campanar és una torre, de planta quadrada, i és adossat al mur de migdia prop de l’absis. És format per una alta socolada i dos pisos, el darrer restaurat per l’arquitecte Guillem Sáez, atès que havia perdut els pisos superiors i amenaçava ruïna.

L’absis, molt alt a causa del desnivell del terreny, és decorat exteriorment per un fris d’arcuacions llombardes en sèries de dos entre lesenes, llevat de la central on l’arc és únic.

L’aparell és de carreus de mides petites i desiguals, disposats intentant formar filades. Les pedres del campanar semblen ésser més grans que les de la nau.
 

Tant l’estructura com l’aparell posa en evidència que es tracta d’un edifici construït dins el segle XI, en un moment en el qual les formes llombardes han assolit la seva plenitud i maduresa.

L’església de Sant Andreu del Castell d’Oliana és catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional des de 1949.

Una volta pels seus carrers i veure la forma de vida dels nostres ancestres fa que valgui la pena de visitar el conjunt. L’entorn panoràmic també és impressionant amb la pla i el poble d’Oliana per un costat i les serralades per l’altre. Llàstima de les torres elèctriques que ens minven la bellesa de la naturalesa. La comoditat i les necessitats actuals ho fan necessari.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Berga, 24/02/2013.