Apreciats amics seguidors.
Com és habitual en aquestes dates les aprofitem per intentar ordenar
les idees.
Una forma tan vàlida com altres per dir que intentarem no fer cap
escrit.
Una mica de repòs no va gens malament.
Malgrat tot, sé ben bé que no ho farem. O cercarem nous indrets o,
noves esglésies.
AMICS D’INDRETS D'ESCRIT AL BERGUEDÀ fins el 10
de gener del 2023.
Aquí hauria de posar: Si Déu vol!! Espero que així sigui.
M. Rosa Planell Grau i Miquel Pujol Mur
CONEIXER SOBRAB
La villa de Pla pertany a la vall de Gistau (Val de Chistau a l’ aragonès xistabí) es troba als voltants del Parc Natural Posets- Maladeta. Al sud del poble de troba les altives penyes de les Deu, les Onze i Migdia que formen part del massís de Cotiella. Passa al costat de Pla el riu Cinqueta, afluent del Cinca .
A Pla encara és possible sentir parlar en xistabí , que és un dialecte de l'aragonès o fabla.
La primera cita documental es troba a l’any 1295 en els privilegis atorgats pels Reis Catòlics.
L'Església parroquial de Sant
Esteve. és romànica. Consta de tres naus paral·leles: la central i
les laterals. La distingeixen tres ampliacions: el buit, base de la torre
campanar, als peus de la nau central, la sagristia acoblada a l'angle exterior
entre absis i nau nord, i el pòrtic afegit a la porta d'entrada.
La façana, al migdia, va reforçada per grossos contraforts de construcció recent. El pòrtic consta de tres arquivoltes de mig punt en llis. Està construït en marbre de tons vermellosos, semblant al d'altres esglésies de la vall i realitzats entre finals del segle XVIII i principis del segle XIX.
Una nota anecdòtica del poble de
Pla: La “caravana de dones”
El 1985 el nom d'aquest poble va saltar als mitjans de comunicació a causa de la iniciativa dels seus veïns d'organitzar una "caravana de dones" després de veure la pel·lícula del mateix títol ( Caravana de dones, William Wellman, 1951). Aleshores hi havia al poble més de 40 homes solters, i tan sols una dona soltera. La majoria de les dones havien emigrat. Van llançar un anunci al diari sol·licitant "dones d'entre 20 i 40 anys amb fins matrimonials per a poble al Pirineu" va donar com a resultat 33 matrimonis que van insuflar una renovada vitalitat a Pla.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Viquipèdia
CONÈIXER EL SOBRARB
Poques dades he aconseguit sobre l’església de Sant Vicenç Màrtir de Gistaín, dels habituals mitjans que em serveixen per a fer aquestes croniques. Però el lloc, el petit poble, situat en una vessant de la muntanya ens va enamorar.
Gistaín (en aragonès , Chistén ) és una dels pobles més bonics de la vall de Chistau. Es troba entre les valls de Bielsa i Benasc o Benàs, també al Pirineu aragonès.
Gistaín està situat al coster de muntanya amb prats i bordes en el marge dreta del riu Cinqueta a una altitud de 1378 m. Dintre seu amaga una total arquitectura de pedra i pissarra.
Se l’anomena el poble de les tres torres ja que conserva la de la Casa El Tardan, una casa forta del segle XVI, la torre de Casa Rins i el campanar de l’església de Sant Vicenç Màrtir. A destacar que a l’entrada del poble hi ha una font que conserva inscripcions medievals.
L’església de Sant Vicenç és un edifici d’una sola nau construïda en el segles XVI i XVII, segons la placa situada sobre el portal. Malgrat tot sembla que, potser, aquesta portalada podia pertànyer a una antiga església d’origen romànic. No tinc cap dada per afirmar-ho.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
PASSEJANT BAIX EMPORDÀ
El poble de Sant Sadurní de l’Heura està format per un conjunt de carrers estrets i llargs, amb alguns eixamples o ravals als extrems. Moltes cases tenen llindes de pedra dels segles XVIII I XIX.
Una referència sobre Salzet (“Saliceto”)
“que en diuen Sant Sadurní” apareix en un document de l’any 978, quan un
alou situat en aquest terme o al lloc de Maçanet passà a la seu de Girona. El domini
episcopal, després de la canònica de la seu gironina, s’anà acreixent en el
futur, sobretot amb la deixa feta pel cabiscol Ponç, de la seu, i terratinent
important, amb un patrimoni escampat per les Gavarres i centrat a Sant Sadurní.
Pel topònim, cal suposar que l’església de Sant Sadurní ja existia al segle X. L’any 1044 aquesta església “Sancti Saturnini di Saltedo” és esmentada en un document de compra feta pel cabiscol Ponç.
Són nombroses les notícies sobre el
lloc i l’església durant els segles XI i XII, lligades a Ponç, al seu hereu i
nebot, el clergue Berenguer Amat. El castell de Sant Sadurní, que tenien els
Amat com a castellans en feu del bisbe, és documentat ja l’any 1052.
L'església parroquial de Sant Sadurní de l'Heura és una construcció de grans dimensions, d'una nau amb capelles laterals de diferents alçades. Els murs lateral presenten contraforts i les capelles tenen coberta de teula a una vessant, mentre que la nau és coberta a dues vessants. A la façana principal, orientada a migdia, hi ha la portada, amb obertura d'arc rebaixat i pilastres a banda i banda amb motllures en relleu a la part superior, cobrades i coronades per semiesferes sobre pinacles. A la part superior d'aquest conjunt hi ha una fornícula d'arc de mig punt decorada amb relleus i, més amunt encara, una rosassa motllurada. La façana es corona amb cornisa mixtilínia.
A la banda de ponent de la façana s'alça un campanar de base quadrada, un altre campanar anomenat el «campanar vell», també de base quadrada, que queda integrat al parament est de la nau; conserva restes d'espitlleres i dels arcs originals, actualment tapiats, ja que els arcs de mig punt que presenta i la coberta de pavelló són d'època posterior. Hom creu que aquest campanar va formar part de les defenses del desaparegut castell de Sant Sadurní. Així es considera tenint en compte les dues sageteres que presenta, l'emmerletat, la seva notable altura i la seva fermesa constructiva. A la cara de llevant s'endevinen les arcades romàniques que s'obrien al pis superior. La resta d'elements antics es troben totalment tapats per l'arrebossat.
Hi ha documentació relativa a l'església de Sant Sadurní des del 978, encara que l'edifici actual és obra en la seva major part entre els anys 1773 i 1777. Del període romànic conserva l'antic campanar, anomenat "campanar vell", que ha estat objecte en diverses ocasions d'obres de remodelació. Les espitlleres conservades posen de manifest la seva utilització amb finalitat defensiva.
Església de Sant Sadurní de l'Heura forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental. Catalunya
Romànica/Viquipèdia
PASSEJANT BAIX EMPORDÀ
L’església de Sant Fruitós es troba al centre del reduït nucli de poblament compacte de Llofriu, a la plaça major.
El lloc de Llofriu, en època medieval, pertanyia al terme del castell de Palafrugell. És esmentat, amb aquest darrer lloc, com a possessió directa dels comtes de Barcelona-Girona, en un conveni que signaren el 25 d’abril de l’any 1062 Ramon Berenguer I i Almodis amb Dalmau Bernat de Peratallada. Aquest cavaller va retre fidelitat als comtes pel castell i el feu de Begur. Entre altres compromisos, havia de defensar les senyories comtals veïnes de Palacio Frugelli, de Lofrid i de Torrodela (el darrer lloc, Torroella, s’identifica amb Mont-ras). Així mateix, es confirma com a domini comtal l’any 1151.
En el seu testament de l’any 1196, el rei Alfons el Cast determinà que les viles de Palafrugell i Llofriu havien de passar a l’orde del Sant Sepulcre a la mort de Dalmau de Palol, que les tenia en feu. A mitjan segle XIII els priors de Santa Anna de Barcelona —del dit orde— reberen el domini efectiu del castell de Palafrugell i el seu terme, que incloïa Llofriu, senyoria que ostentaren fins a l’abolició dels drets feudals.
A Llofriu, hi tingué, també, un alou el monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols (com en els llocs propers de Palafrugell, Mont-ras, Vall-llobrega i Boada), confirmat pel papa Alexandre III en una butlla de l’any 1163.
L’església és citada en el testament del clergue Berenguer Amat, senyor de Sant Sadurní de l’Heura, datat el 26 de febrer de l’any 1121, text que ha estat donat a conèixer força recentment. Entre d’altres llegats, Berenguer Amat deixava al monestir de Sant Miquel de Cruïlles un alou i les cases que hi havia al costat de l’església de Sant Fruitós de Llofriu.
A les Rationes decimarum de l’any 1280 figura l’església de Llofriu. L’any 1362 consta com a sufragània de la parròquia de Palafrugell, igual que en els nomenclàtors diocesans del final del segle XIV. Al segle XVII apareix com a parròquia independent, condició que ha mantingut.
L’església medieval de Sant Fruitós de Llofriu fou substituïda del tot per l’actual, aixecada a mitjan segle XVIII (a la llinda d’una finestra de la sagristia hi ha la data del 1751).
Aquesta església no ha conservat estructures arquitectòniques anteriors a la reconstrucció del segle XVIII, almenys que siguin identificables en el seu estat actual. Només, potser, alguns carreus de cantonada, de mida mitjana, tallats en pedra sorrenca, podrien haver estat reutilitzats, procedents de l’edifici anterior; però això és molt dubtós.
La nova església de Sant Fruitós de
Llofriu és un edifici d'una nau amb capelles laterals, absis poligonal
i coberta de teula a dues vessants. A l'exterior hi ha contraforts laterals
entre les capelles. La porta d'accés és a la façana de migdia, amb pilastres
adossades i llinda, i s'hi accedeix a través d'una petita plaça que es troba
elevada respecte del nivell del terra del nucli. És una obertura senzilla,
d'arc rebaixat, sense decoració. El campanar s'eleva a l'angle nord-oest de
l'edifici; és de base quadrada, i presenta arcs de mig punt i
coronament amb arcs. La
construcció és de pedres sense treballar i grans carreus angulars. Al Sud Est
de l'edifici s'adossa la sagristia. En una làpida col·locada a l'exterior del
mur de capçalera, ja molt esborrada, s'hi llegeix “3 Maig 17(6)
Els únics elements clars del temple
més antic són algunes peces de ferramenta que han estat col·locades en els
batents de fusta de la portada actual, oberta al costat de migdia. Aquestes
peces o jocs són les restes d’un conjunt de forja romànica o de tradició
romànica que devia tenir la portalada de l’església anterior. Els dos batents
de fusta de la portada actual són de diferent amplada, molt més gros el de
l’esquerra, el qual conté la portella que és utilitzada normalment.
Durant la Guerra Civil espanyola fou destruït un retaule de l'altar major d'estil barroc. No se'n coneixia l'autor però segurament va ésser fet sota la influència de l'escultor Pau Costa i del seu deixeble Josep Pol. Es guarden fotografies del retaule a l'Arxiu Municipal de Palafrugell.
Sant Fruitós de Llofriu (o Sant Fructuós de Llofriu) és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Catalunya Romànica/
Viquipèdia
CONÈIXER EL SOBRAB
La primera referència documental del poble de Sant Joan de Pla data de l’any 1020. Fins època recent , apareix amb els noms de San Xuan de Baldexistau i San Xuan de la Muntanya, que actualment es transcriurien com Sant Chuan, essent aquest el nom del poble en “chistabí”, la llengua aragonesa de la vall de Gistau.
El poble de Ligüés o les seves ruïnes mai no s'han trobat, i se suposa que la seva existència va ser també imaginària, o bé una deformació de la paraula "lacuers" (vocalitzada /lacués ) doncs, aquesta era la pronunciació del terme lacuercos abans de la gradual castellanització de l'aragonès local.
Part del seu terme municipal està ocupat pel Parc natural Posets-Maladeta i el Monument natural de les Glaceres Pirinenques .
L'església de Sant Joan, consagrada al mateix sant que la localitat (Sant Joan Baptista ), és romànica i es troba ben conservada, encara que com tantes esglésies de l' Alt Aragó , es va reformar al segle XVI i va perdre alguns dels trets típics dels seus orígens. L'església, feta a la part baixa del nucli de població i al costat del riu, té el cementiri davant.
L’església de Sant Joan és un edifici complex, casi polièdric, resultat de l’avenir històric, i de totes aquelles empremtes que hi van deixar els seus habitants en les darreres èpoques.
Malgrat el caòtic que pugui resultar una anàlisi historicoartística del temple, el cert és que els seus orígens són romànics, i n'és una prova el semi ocult absis de planta semicircular. Es tracta d'una estructura completament llisa, treballada amb carreu, en un aparell força irregular. L'única decoració es presenta en forma de mènsules senzillament bisellades. A l´interior, l´absis es cobreix amb volta de cambra d´esfera.
A excepció d'aquesta petita estructura d'origen romànic, que es podria datar cap a finals del segle XII, la resta de l'edifici es compon d'afegits posteriors, des del segle XVI, com correspon al seu accés, però també dels segles XVII i XVIII.
La porta quedaria originalment, centrada en dita façana i per l’altre costat, la torre de construcció posterior, estaria situada a la capçalera, però no integrada a l’edificació.
La recent restauració dels murs exteriors i teulades ha deixat al descobert la maçoneria original de l’edifici, mostrant les seves dimensions antigues que resulten visibles , sobretot, en la façana de la porta d’accés i en la torre.
Són evidents també les successives ampliacions que a sofert a partir del segle XVI. Els diferents afegits d’una maçoneria un tant desigual, es portaren a terme fins a arribar a l’actual configuració de l’edifici. Així , als elements medievals, (Absis semicircular de quart d’esfera, nau amb volta de canó i la base de la torre quadrangular) s’anirien afegint elements de forma que avui el temple presenta capelles en el costat de la nau, un passadís al costat nord, porta d’arc de mig punt als peus i sagristia adossada a la capçalera. A més l’edifici integra el campanar al que s’accedeix des de l’exterior.
En aquesta església va tenir lloc un truculent episodi a finals del segle XVI, l’assassinat de “el Siñor de Sant Joan”. Segons la tradició i certa documentació que ho testimonià el Senyor de la contrada va morir a mans del poble, cansat de viure submís a la seva voluntat.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Cartell informatiu de
l’església i Viquipèdia
