divendres, 31 de maig del 2013

SANTA EUGÈNIA D’ARGOLELL. VALLS DE VALIRA. ALT URGELL.

TERRES DE L'ALT URGELL.
 
En la seva dèria per conèixer racons apartats de la nostra terra aquest cop visitàrem Santa Eugènia d’Argolell. La Rosa pel seu afany de fer fotografies i el Miquel per fer un recull d’informació de diferents fonts.

 
Poc abans d’arribar a la duana d’Andorra hi ha una carretereta a mà dreta que passat un pont es bifurca: un ramal porta a Asnurri, Ars i Civis, que ja havíem visitat, i l’altre ramal té un rètol que anomena els pobles d’Argolell i Arduix. Com no els coneixíem van anar a visitar-los. Van passar pel davant del càmping situat a les ribes del Valira i per una recargolada carretera vam endinsar-nos muntanyes amunt. 

Sort que ens agraden les carreteres amb corbes perquè hem vam fer un fotimer. Ara, el paisatge d’alta muntanya és magnífic, sobretot quan vas agafant alçada i la vista s’expandeix en una ampla panoràmica. 

Argolell és una vila del municipi de les Valls de Valira. 

Una estona més tard el poble d’Argolell es mostrava a la nostra vista. I Destacava per damunt de totes les cases, la figura del campanar d’ulls buits, com si li fos prohibida la contemplació de tanta bellesa. La pau regnava en el poble només el lladrar dels gossos, segurament molestos per la nostra presència en una hora de pau.  
 

Poble del municipi de les valls de Valira (Alt Urgell) situat a 1.125 m. d’altitud, a la dreta de la riera d’Argolell (afluent del Valira) prop del límit amb Andorra. Surt documentada l’any 924 en la venda que el comte Sunifred II d’Urgell juntament amb d’altres férem a Altemir d’una peça de terra amb cases i horts, situada al terme de villa Orgolello. 

El lloc és documentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell l’any 839. A les primeries del segle XVI algunes cases eren de l’abat de Sant Serni de Tavèrnoles. A la primeria del s. XVIII el lloc pertany a Ermengol de Peguera i família fins aproximadament l’any 1831 que s’extingiren les senyories.   

L’església parroquial d’Argolell és dedicada a Santa Eugènia, en depenen les d’Arduix i Farrera del Llops. La primera menció documentada data de 1008.

Edifici de una sola nau rematada al nord-est per un absis de planta semi el·líptica i cobert amb volta de quart d’esfera irregular.

La nau té una coberta de fusta amb una sola encavallada i cel ras enguixat. L’exterior de l’absis és llis amb dues finestres tapiades i amb el ràfec a nivell del de la nau, que és coberta amb llicorella de dos vessants. 

El portal d’entrada és a la façana sud-est, on també hi ha una altra finestra de doble esqueixada tapiada. 

Posteriorment s’afegí a la façana nord-oest la sagristia, una capella i el campanar. 

El campanar, de base quadrada, és de tres pisos. El pis superior, de planta octogonal i amb quatre finestres és posterior. Els dos primers pisos les finestres són tapiades i només hi resta una espitllera a la façana sud-oest. 

L’any 1934 foren traslladats al MNAC de Barcelona, uns fragments de pintures murals romàniques del seu absis datats al segle XII, que havien pertanyut a la col·lecció Plandiura. Representen les imatges de la Verge Maria i 4 o 5 apòstols. 

Malaguanyat romànic arrencat, malmès i venut arreu. Que formosa és Catalunya malgrat es tanquin els ulls a les esglésies i els altres siguin buits. N’hi ha tants de racons per conèixer. 

Text e informació: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.                                       

dijous, 30 de maig del 2013

CAPELLA DE SANT ANTONI A MAÇANERS. SALDES. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Circulant per la carretera B-400 del Collet a Saldes entremig dels arbres s’entreveu una petita capella que destaca pel seu blanquinós color i com sempre curiosos vam parar a fotografiar-la.



 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Simplement és un edifici quadrat amb una petit campanar de cadireta al cantó dret de la façana. Sense finestres i amb una inscripció pintada en el nom, una data 1927 i dos inicials “R.P”. 

Escrit en la paret l’oració: “Sant Antoni gloriós lliura’ns de qualsevol mal”  

Per la porta metàl·lica i enreixada s’entreveu un petit altar amb flors segurament ofrena dels fidels. 

Formant part del col·lectiu Conèixer Catalunya vam publicar-ho a “Berguedà Actual” i benauradament vam rebre de Josep M. Ferrer una informació que ens permet ampliar les poques dades de la capella. A continuació us la donem a conèixer:

Aquesta capella, és obre d’un oncle meu, les inicial “R.P”., corresponen a Ramon Pons, de cal Ferrer (ja traspassat), era un germà de la mare del meu pare. La data del 1927, és l’any que va encarregar-se la seva construcció. Durant la guerra civil va ser destruïda, però un cop passada la contesa bèl·lica es va construir de nou. 

Com anècdota familiar, puc dir-vos, que farà anys (sense recordar exactament l’any), es va fer una missa d’homenatge a una germana del meu oncle, Montserrat Pons, que malgrat tenir en aquells moments 96 anys, va participar activament en la missa oficiada per Mossèn Ballarin.  

Sempre és agradable saber el per què de les coses i més quan com aquesta és un íntim record familiar. 

Gràcies de tot cor a Josep M. Ferrer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 29 de maig del 2013

SANT JAUME DE FÓRNOLS A MONTARGULL. ALT URGELL.

TERRES DE L'ALT URGELL.

Crònica de la visita a l’ermita de St. Jaume de Fórnols prop Montargull. La primera notícia sobre aquesta ermita va ser en la nostra visita a Fórnols quan al sortir del poble van veure un cartell que ens mostrava el camí per arribar-hi. Malgrat ens agrada caminar, una de les nostres dèries, vam consultar uns mapes hi van adonar-nos que des de Montargull s’hi arriba en pocs temps. Aleshores vam preferir anar-hi per la carretera de Tuixén a Sorribes de la Vansa. 


Passada la font al costat de la carretera d’aquest nucli de població, Montargull unes poques cases i un establiment de Turisme Rural, hi ha una pista de terra a la dreta i seguint-la s’arriba a l’ermita. Les vaques ens miraven sorpreses i ens mostraven les seves banyes alçades.  

L’església de Sant Jaume, també coneguda com a Sant Marc o la Mare de Déu de Sant Jaume es troba isolada en uns camps de pastura. 

Està situada en el terme de Fórnols del Cadí i es pot identificar amb l’altaris Sancti Yachobi apostoli, cuius ecclesia constructa permanent in pago Corneliani, altar on es publica el testament sacramental de Pere Guillem a l’any 1072. No s’ha pogut trobar cap més notícia ni document. 


És un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular, obert mitjançant un plec que forma l’arc presbiteral. A primera vista impressiona per la seva grandària però al donar-li la volta descobreixes l’espai de l’enrunat segon habitatge.  

La porta d’arc de mig punt, s’obre a la façana sud on també hi ha una finestra de doble esqueixada com la situada al centre de l’absis, malgrat que aquesta és paredada interiorment. A la façana de ponent s’obre una altra finestra de forma quadrada, més tardana. Aquest mur és coronat amb un senzill campanar d’espadanya d’un sol ull. 

L’església fou ampliada al costat nord i sobrealçada amb la construcció d’un edifici per habitatge actualment arruïnat i el seu interior cobert per les plantes, bardisses i gavarreres.  


Els murs són aixecats amb un aparell de carreus en filades uniformes i regulars. El cos absidal fou construït amb un aparell de carreus ben tallats i polits que formen un senzill ràfec bisellat en la coberta. Malgrat les formes dels aparells són treballades en certa diferencia l’edifici pregona una gran unitat de concepció. 

Les formes són pròpies de l’arquitectura del s. XII, moment en que s’ha de situar la seva construcció. 

Antigament al voltant de l’església es feia una fira de resines i altres productes del país. Actualment s’hi celebra un aplec el dia de Sant Jaume.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

dimarts, 28 de maig del 2013

MONESTIR DE SANT SEBASTIÀ DEL SULL. SALDES. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA. 

Com havíem sentit parlar més d’una vegada del monestir de Sant Sebastià del Sull aquest cop hem decidit trobar-ne les seves restes.  

Hem agafat el trencall de la carretera de Saldes i abans d’arribar a aquesta població hem pres la cruïlla que porta per una pista de terra fins a Gresolet.  

 
En arribar a les vistes del riu, on baixa la cristallina aigua entremig del gel enganxat a les pedres de la llera del riu. Damunt nostre el bifurcat cim del Pedraforca. Davant nostre hi ha el pont que porta a Cal Ferrer i a Gresolet i uns metres abans s’inicia una altra pista que seguint el marge dret del riu de Saldes ens porta a veure primer les restes del Molí de Baix. Una construcció gran de pedra que havia de ser el molí al costat mateix del riu i unes construccions que ens fa pensar en un gran mas.


 

En tots els voltants la terra és gebrada, som a l’obaga del riu i el fang és també dur com si fos de pedra. Aproximadament 2/4 de dotze i el calor i la claror del sol no es nota només en els arbres allunyats de l’altra riba. 
Continuem per la pista i potser un Km. després hem trobat les restes de l’església i monestir de Sant Sebastià del Sull. 

L'església de Sant Sebastià del Sull, a l'esquerra del riu de Saldes, entre el torrent de Llúria i la vall Pregona, antic monestir ja esmentat l'any 939 i cedit el 983 al monestir de Sant Llorenç prop Bagà pel comte de Cerdanya Oliba Cabreta. 
Segons dades un prevere dit Daniel, que havia estat rector de la parròquia de Saldes i havia patrocinat i construït la seva església, consagrada pel bisbe d’Urgell Guisad I l’any 857, es retirà potser sentint-se vell, per “revelació divina” segons ens diu un document, a l’aiguabarreig  dels rius Saldes i Gresolet establint-se amb una dona anomenada Honesta i altres servents. 
 
 
En aquest lloc posaren en cultiu un ampli espai de vint jornals de terra i hi bastiren una església rodona dedicada a sant Sebastià i santa Maria. Possiblement fundessin un monestir amb comunitat d’ambdós sexes.  
Cap al segle XV s'esfondrà i fou reconstruït, cosa que en modificà l'esquema primitiu, que era de planta circular. Al principi del segle XVII consta que ja no s'hi celebrava culte. Al segle XIX hi fou construïda una casa, enmig de les ruïnes, però fou abandonada al començament del segle XX. 
L'església fou objecte, durant la dècada dels setanta, de recerques i excavacions que han confirmat el caràcter preromànic d'aquest temple, del qual es veuen ara nombroses restes. 
 
S’han excavat un total aprox. de 115 sepultures de diferents formats fossa simple, fossa doble amb cobertes de grans lloses. Altres són caixes o cistes amb parets de pedra de riera, sobreposades. 
Segurament avui no és el temps més propici per voltar per les restes de l’antic monestir que ha sofert tot tipus de vandalisme i també l’abandó durant anys. Però ens ha quedat com una dada per tornar-hi per passejar per la resta de parets i pedres esfondrades. 
 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau
 

dilluns, 27 de maig del 2013

SANT MIQUEL DE SORBA. MONTMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Crònica de la visita al lloc de Sant Miquel de Sorba. 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Feia dies que volíem conèixer aquest lloc però l’anterior vegada el glaç que havia damunt de la carretera ens va aconsellar no continuar la nostra ruta. 

En el trencall per anar a Santa Maria de Sorba continues en línia recta fins a trobar un cartell que assenyala la presència de dues cases de pagès i només el nom de Sant Miquel sense cap més referència. Seguint la pista de terra en bones condicions arribes a una plaça on van trobar una senyora que amablement ens indica el camí per pujar-hi. 

La petita església es situada en el cim del pujol del mateix nom i s’albira el petit campanar entre els arbres que l’envolten. Van deixar el cotxe aparcat i vam seguir la pista fins trobar un petit corriol que ens porta a les envistes de l’edifici. Però Sant Miquel té un altre motiu important per ser conegut i és les excavacions que hi ha de l’antic poblat iberoromà estudiat l’a. 1922 per Mn. Joan Serra i Vilaró.  

L’església sempre ha estat sufragània de la propera de Santa Maria de Sorba. Fou construïda sobre el fonaments d’un antic oppidum ibèric que estava rodejat per una forta muralla. Durant la dominació romana esdevingué un poblat romà i sembla ser que les seves tres primeres filades foren aprofitades d’una torre romana i d’una acròpoli. Durant les excavacions es troba restes de cases i tres sitges buidades a la pedra així com restes de ceràmica. 

El nom de Sorba ve de Sub urbe o Suburbano indret on es detecta també l’existència d’un poblament des del Neolític. Sorba va ser un dels llocs elegits pel comte Guifré el Pilós per consolidar la repoblació de les terres del Berguedà i de la Vall del Lord. El comte Guifré i la seva dona cediren l’a. 888 les terres al monestir de Santa Maria de Ripoll especificant que es tractava de terres de frontera a la marca del comtat d’Urgell. El monestir de Ripoll no va actuar sobre aquests llocs fins l’any 939 al ser notablement insegurs.  

L’església de Sant Miquel té una documentació molt pobra, no es coneixen llegats fins el segle XIV. Al segle XVIII  era coneguda com Sant Miquel de Soldevila i probablement exercia de capella de la masia ja que no constava com sufragània de Santa Maria.  

L’edifici d’una sola nau rectangular i amb l’absis, de menor mida, també rectangular on hi ha una petita finestra de doble esqueixada. De la porta original adovellada, encara són visibles els vestigis, era situada en el mur de migjorn però posteriorment va ser traslladada al mur de ponent. Aquest mur va ser reforçats amb dos contraforts a l’obrir la nova porta i posar el petit campanar d’espadanya. L’interior és enguixat, amb volta de canó i l’arc triomfal que separa l’absis. Conserva l’altar i una bonica imatge de Sant Miquel. 

Ara una petita invocació a Sant Miquel perquè si va protegí el cel del dimoni vetlli per tots nosaltres pobres caminants.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.


diumenge, 26 de maig del 2013

SANTA MARIA DE CANÒLICH II. IMATGES.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Aquesta ocasió vam tornar a pujar el coll de la Gallina fins a Canòlich. La carretera és regirada al màxim. Surt d’un viratge tancat per trobar-ne un altre igualment sobtat i amb un fort desnivell. En arribar a dalt vaig saber que el proper dissabte 25 el santuari de Canòlich és la final de l’octava etapa de la Volta a Espanya.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
I vaig pensar en el sofriment dels corredors quan després de quasi 166 km. s’enfrontessin a la pujada. Penseu que al cotxe s’havia de posar la  primera velocitat per superar algunes de les rampes.

L’església era oberta i vam aprofitar per fer fotografies del seu interior. Actualment és sufragània de la de Sant Julià de Loira on hi ha guardada la imatge original de la Verge.

He de fer constar que la senyoreta que atenia el lloc va ser força amable i ens va donar tot un seguit de pertinents i amplies explicacions. Només pretenc en aquest breu relat acompanyar-lo amb les fotografies de l’interior de l’església que férem ja què ahir hem publicat una més extensa crònica. 

Text: Miquel Pujol Mur. 
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 25 de maig del 2013

SANTA MARIA DE CANÒLICH. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA.


PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Anàvem en una de les nostres habituals sortides per conèixer racons del nostre país dignes de ser admirats i que formen part de la nostra història. Aquest cop traspassem els límits físics de Catalunya, i ens endinsarem en el Principat d’Andorra, únic lloc del món on la llengua catalana és oficial.   
 

Aquesta vegada vam arribar-nos a Andorra i passat Sant Julià de Lòria hi ha una cruïlla que porta Os de Civis, pujant a l’esquerra passat Bixessarri hi ha un trencall que porta a Canòlich. La carretera és asfaltada i com la majoria de les rutes de muntanya recargolada una i altra vegada. Pels rètols vam saber que es tracta de la collada de la Gallina i té un desnivell del 9,4%. 

 
La Verge segons la tradició va estar amagada i va ser trobada el 14 de juliol de l’any 1223 per un pastor que conduït per un colom blanc el portà fins una petita balma, on ara s’aixeca el santuari. Aquesta Mare de Déu va ser coronada pel Vaticà l’any 1999. L’any abans es va celebrar el 775è aniversari de la trobada de la Verge.  

Ha estat una església profundament reformada. La documentació ens diu que va ser construïda sobre una església romànica. Pràcticament no hi ha cap resta visible de la primera construcció. L’església actual va restaurada entre els anys 1973 al 1979. 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Es tracta d’un edifici de factura moderna que exteriorment consta d’una nau rectangular i campanar d’espadanya. A l’interior presenta volta de canó i un arc triomfal amb un retaule barroc dedicat a Santa Maria. Al seu voltant hi ha taules i barbacoes amb una panoràmica impressionant.  

L’etimologia e la paraula Canòlic sembla ser d’origen romànic (canonhic) i té com significat “Pareu aquí”  És la segona Verge amb importància del Principat d’Andorra després de Nostra Sra. de Meritxell.  

El darrer dissabte de maig es celebra l’aplec en honor d’aquesta Mare de Déu. Després de dita la missa, es canten els goigs, es beneeix el terme i es reparteix pa beneit per a tothom.

La talla policromada es venera en l’església parroquial de Sant Julià de Loira. 

Pertany al Bisbat d’Urgell, el seu titular Monsenyor Joan-Enric Vives i Sicília, és també des del 10 de juliol del 2003, en que dugué a terme el Jurament Constitucional a la Casa de la Vall, a Andorra la Vella, nou Copríncep d’Andorra.  

El 19 de març del 2010, el Papa Benet XVI li concedeix el títol i dignitat de Arquebisbe "ad personam"; títol i dignitat d'Arquebisbe concedit "a títol personal" l'equipara als altres Arquebisbes de l'Església Catòlica, que estan al front de les Diòcesis que són Arquebisbats, tant metropolitans com no, és a dir tant si tenen Diòcesis sufragànies com si no. De tota manera, el Bisbat d'Urgell continua essent un Bisbat ò Diòcesi, sense esdevenir Arquebisbat o Arxidiòcesi. I continua essent sufragani de l'Arquebisbat metropolità de Tarragona. 

Text i documentació: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau                             

divendres, 24 de maig del 2013

SANTA MARIA DE LES ESPOSES. SANT JULIÀ DE CERDANYOLA. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA. 
Un nou matí i triar un nou destí per conèixer un xic més el nostre Berguedà. Aquest cop hem anat a visitar l’ermita acinglerada en un congost de la carretera que des de Guardiola de Berguedà condueix fins a Sant Julià de Cerdanyola. 
 
 Després de fer un quants viratges i una bona pujada, habitual en carreteres de muntanya, hem arribat a l’ermita situada al costat de la BV-4021. Ben bé, podríem dir que el terreny ha estat aprofitat al màxim perquè la paret de l’edifici s’inicià en el mateix cingle i sembla que l’absis, que diria que no ho és sinó la sagristia segons la fotografia interior, retalla el marge del precipici. Davant de la porta d’entrada hi ha una agradable plaça amb arbres i murallada. Ho coneixíem per haver fet alguna vegada la caminada de Guardiola i la ruta davallava del proper cim del Puig passant pel camí davant de l’ermita. 

L’església té una sola nau rectangular orientada a llevant. Està coberta de una volta de canó esquifida i amb arcs torals. Per fora, hi ha una teulada (teules aràbigues amb pedres damunt, segurament per evitar que el vent se les emporti) a doble vessant. En la part davantera s’alça un petit campanar d’espadanya. Les parets són completament llises, fetes amb pedra irregular amb morter, però executat amb màxima pulcritud. No hi ha cap tipus d’ornamentació escultòrica llevat d’un òcul i la porta adovellada.  

Des de l’espai davanter s’aprecia una bona panoràmica de la vall del Bastareny i el cingles de Vallcebre. A sota mateix es divisa Guardiola de Berguedà.  

L’obra de Santa Maria de les Esposes, correspon a l’aNY 1858 com ens recorda la inscripció de la part superior de la porta. Es pot incloure dins el corrent neoclàssic tardà i rural. És un important centre de devoció per Guardiola i tot el terme municipal.  

Al costat de la porta una placa de pedra porta el següent missatge: 

PIATOSA INSCRIPCIÓ
FETA PER EL FILL DE CERDANYOLA
JOAN CASALS CIRERA 

SI CAP EL CEL VOLS FER DRACERA
VIANANT PER EIX CAMÍ
ATURA’T UN XIC ACÍ
I MIRANT PER L’ESPITLLERA
LI DIRAS MENTRE’S REPOSES
A NOSTRA MARE ESTIMADA
OH! VERGE DE LES ESPOSES
SIAU LA NOSTRA ADVOCADA
SI ES D’ACÍ O D’ANDOINA
SI DEVOT LI DONS ALMOINA
AL CEL TE SERA TORNADA. 

 
L’ermita és inclosa en l’escut del poble de Sant Julià de Cerdanyola. Aquest poble també celebra el 24 de desembre la Festa de la Fia-Faia juntament amb la celebració a la propera població de Bagà.  

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 23 de maig del 2013

SANT MAMET D’ANES O SANTUARI DE LA VERGE D’ANES. BELLVER DE CERDANYA


TERRES DE BAIXA CERDANYA.  

Aquesta església, esdevinguda ermita, és situada al costat de la casa o mas d’Anes. Es troba al peus del serrat de Sobiró, enmig del torrents de Prat de Codina i Faló. 

 
Aquesta església fou seu parroquial del poble d'Anes, citat en l'ACCU document pretesament redactat l’a. 839, però en realitat escrit cap el final del s.X. La primera referència escrita és de l’a. 949 en la deixa d’un alou al comtat de Cerdanya, al pagus de Talló, a la vil·la d’Anes, a Santa Maria d’Urgell i a les esglésies allí construïdes. L’a. 1170, Sicards llegà a Sant Mamet cinc sous.  

La parròquia d’Anes fou una possessió de la canònica de Santa Maria de Lillet. El paborde de Lillet tenia la col·lació del capellà d’Anes. Això es comprova l’a. 1261 en què Pere de Morer, paborde de Santa Maria de Lillet, concedí a R. De Nèfol, capellà d’Anes, durant la seva vida, les honors , les possessions, les terres i les closes a canvi de ser fidel i de servir allà on fos requerit. 

Fou visitada l’a. 1312-14 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. Se li calculà una renda anual de 18 lliures, una de les més baixes dels voltants. Amb el despoblament  del lloc, l’antiga parròquia passa a ser capellà. El 1987 va ser restaurada per la Diputació de Lleida. Es reconstruí la coberta i el campanar. 
 
En els darrers temps s'ha anat coneixent com a Santuari de la Verge d'Anes, tot i que originàriament estava sota l'advocació de Sant Mamet.  

Església d'una sola nau i planta trapezoïdal capçada per un absis semicircular. A l'absis hi ha tres finestres de doble esqueixada.  

Al mur de ponent s'hi aixeca el campanar d'espadanya amb dos ulls, al fer-se la reconstrucció segurament és va minorar de alçada.  

L’edifici és alt i llis sense cap motiu ornamental ni cornisa, només la pedra vermellosa de la porta contrasta amb el font grisós de la paret. A migdia hi ha el portal d'arc de mig punt adovellat i dues finestres per donar llum a la nau.  

 
Sant Mamet de Cesarea de Capadòcia actualment Turquia ( a. 259- 275). És un personatge semi llegendari, màrtir del s. III. Venerat com a sant per diverses confessions cristianes. 

Els seus pares van ser empresonats i executats per ésser cristians. En presó va néixer el nen, Mamet, que en quedar orfe va ser criat per una vídua rica que va morir quan el nen tenia 15 anys. Detingut com a cristià va ser torturat pel governador de Cesarea que l’envià a l’emperador Aurelià que novament el martiritza. Va ser llançat als lleons però les besties no el van atacar: Mamet predicar al lleons i un va quedar-se amb ell com a company. Aleshores en companyia del lleó va visitar al duc Alexandre, que el condemnà a mort. Li van travessat la panxa amb un trident; ferit es va enterrar en un sot proper. On va morir.

A Xipre hi ha una llegenda diferent del sant i màrtir, i del lleó.  

El culte es difongué a la Península Ibèrica des de França, sobretot arran de les peregrinacions del Camí de Sant Jaume (diversos pobles de la província de Burgos el tenen com a patró). A Bilbao hi havia el convent de San Mamés, a la capella del qual hi ha encara una relíquia atribuïda al sant, un os del crani. Als terrenys del convent s'aixeca l'estadi del club de futbol Athletic Club de Bilbao, anomenat Estadi de San Mamés; els jugadors del club són popularment anomenats lleons. A l'església de Santa María Magdalena en Saragossa  es deia que hi havia el crani del sant. 

La semblança del seu nom amb el verb mamar va fer que s'associés el sant a aquesta acció. Així, es desenvolupà la tradició que d’adolescent va restar en plena natura sense cap aliment i les femelles de bèsties salvatges l’havien mantingut amb la llet dels seus pits. Joan Amades diu que era invocat per les mares que alletaven per tal de tenir més llet, dient "“Sant Mamet, feu-me tenir força llet. 

I per finalitzar una dita catalana: Per sant Pancraç i sant Mamet s'acaba el fred. 

Moltes vicissituds va passar aquest sant per tenir una ermita guardada per les vaques del mas d’Anes. Propera a aquest situació hi ha la coneguda cova d’Anes. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.