dimarts, 30 d’abril del 2013

SANT SADURNÍ- SERNI DE FONOLLET (ABANS SANTA FE). PUIG REIG. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Anàvem a donar una volta per distreure’ns una mica i no emperesir-nos davant el televisor. Vam baixar fins a Casserres, bonica població del Berguedà i travessant-la  vam agafar el trencall que du fins a Sant Joan de Montdarn i Viver.  

En trobar la pista asfaltada amb un cartell que diu Fonollet vam seguir aquesta indicació. D’aquesta mateixa entrada surt una pista de terra que porta a l’alzina, declarada arbre monumental, dels Colls. 

Seguim la pista asfaltada i fem una ullada a la nostra vella coneguda l’alzina, continuem fins trobar-nos en la església de Sant Serni de Fonollet. El lloc em va impressionar per la seva bellesa, potser més val dir per la sensació que em va transmetre personalment.  

Veure tota la contrada des d’enmig de la vall. Mirar a l’entorn i veure camps llaurats, l’ocre de la terra, el verd dels prats i dels arbres, majoritàriament alzines, per tant no hi havia el canvi cromàtic tradicional de la tardor. Les muntanyes de cim nevat en la llunyania, clares i precises, en un dia solejat i fresc. I principalment el silenci que omplia els voltants i em deixava un sentiment de solitud intima.                                                   

La M. Rosa va començar a fotografiar diferents punts dels entorns. Jo palplantat, trepitjant l’herbei humit per la rosada que el sembrava de gotes d’aigua com una diadema trencada estellant en mil punts brillants al sol.  


A la dreta el petit cementiri protegit per una paret de pedra seca. Els nínxols pintats de blanc i lliurats al vent i al sol davant de la mateixa porta de l’església.   

L’església de Sant Sadurní (Sant Serni) de Fonollet ha estat sempre sufragània de l’església parroquial de Sant Martí de Puig reig; situada dins el terme del castell de Puig reig i depenent de la jurisdicció eclesiàstica del bisbat d’Urgell. 

L’any 983, en l’acta de consagració de l’església monacal de Sant Llorenç prop Bagà, el lloc de Fonollet apareix com un lloc del comtat de Berga on el monestir tenia cases, terres i vinyes. 
 
Des del s. X és documentat Fonollet com un  punt habitat del terme del Castell de Puig-reig. Va estar un centre important de les possessions de la família vescomtal del Berguedà en els segles XI i XII. El germà del vescomte Guillem de Berguedà s'anomenà Ramon de Fonollet, segurament perquè tenia en aquest lloc els seus dominis més importants. Finalment el fill del vescomte, en Guillem el trobador, ho donà l’a. 1187 a l’Orde del Temple amb tot el terme del Castell de Puig-Reig. 

L’any 1278, el bisbe d’Urgell i tot el capítol dels canonges de la Seu confirmaven al templers i a la comanda de Puig reig la possessió de l’església de Sant Martí amb les seves esglésies sufragànies. Unida a Sant Martí de Puig reig, l’església de Sant Serni de Fonollet passa a formar part dels dominis hospitalers, orde militar que acumulà tot el patrimoni dels templers quan aquest orde fou abolit l’any 1312. 

La present església correspon de finals del segle XII o inicis del XIII, tot i que possiblement hi havia una església anterior a aquesta fou edificada en aquest lloc. L’edifici és de construcció romànica modificada en moltes ocasions i adossada la casa de cal Fuster. Són tant agermanades l’una a l’altra que quasi no saps qui protegeix a qui.  

L’església  és un senzill edifici d’una sola nau , coberta amb volta apuntada i rematada vers al costat de llevant per un absis semicircular que queda amagat per la casa. 

L’església té el murs llisos i sense ornamentació. L’indret més visible i també el més interessant és el mur de ponent, el qual s’obre la porta d’entrada, la qual es corona amb un arc de mig punt fet amb dovelles. Aquesta porta ha estat ressaltada amb una arquivolta, feta amb dovelles petites i ben disposades l’arc de la qual arrenca d’una imposta motllurada per banda. 


Damunt la porta hi ha una bonica finestra de doble esqueixada, rematada també per una arquivolta, l’extradós de la qual és ressaltat amb un seguit de boles. Aquest mur ha estat rematat amb un campanar d’espadanya, robust, el qual posteriorment sofrí l’afegitó que el convertí en comunidor. 

Procedent d’aquest església es guarda des de l’any 1904 en el Museu Episcopal de Vic un encenser del segle XIII. A l’interior hi ha un petit fragment d’un retaule gòtic del segle XV dedicat a Sant Sadurní. 

Al costat de l’església hi ha una llosa que podria ser la part superior d’un altar perquè porta rebaixat el lloc on posar l’ara consagrada. 

L’església de Sant Serni de Fonollet està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dilluns, 29 d’abril del 2013

SANT LLORENÇ DELS PORXOS. CASTELLAR DEL RIU. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Anàvem aquest cop en direcció els Rasos per fotografiar aquesta petita ermita. Quan pugues per la carretera després de passar el Pas de Lladres  l’església de Sant Llorenç dels Porxos crida l’atenció per la seva situació dalt d’un cingle. Poc després del Pas de Lladres a mà esquerra hi ha una pista que ens condueix fins al mas dels Porxos i aleshores seguint una variant del camí, que ens portaria muntanya avall fins a Castellar del Riu, s’arriba a l’església.


Si ja des de la carretera ens havia cridat l’atenció, quan arribés prop et donés compte que no només hi ha el penya-segat a la part  posterior de l’edifici sinó que  tret del camí per  arribar-hi  els voltants  són un espadat dissimulat pels matolls i arbres de l’entorn.

El marc paisatgístic és incomparable construïda a les primeres elevacions de la serra dels Lladres domina una parts dels Rasos, el pla de Campllong i les bagues de Terça.


Actualment les notícies històriques referents a l’església són desconegudes. La petita  església no degué  ser mai parròquia car no  s’esmenta com a tal en la visita del 1312 al deganat de Berga.

L’església de Sant Llorenç dels Porxos, dins l’antic comtat de Cerdanya és una capella d’una sola nau molt allargada i sense absis.

La nau presenta dues parts ben diferenciades, una, la més propera al presbiteri i alhora la més gran és coberta amb una volta de canó que tendeix a tancar-se en arc de ferradura segurament és el tram que correspon a l’època romànica. La resta de la nau separada per un arc apuntat que reforça la volta i que inicia un nou espai que pot correspondre a una ampliació del segle XV. Aquest nou espai fins a la porta és més ample  i és cobert amb volta de canó apuntada i rebaixada.


La nau està orientada a ponent, amb una porta d’arc de mig punt, sense cap tipus d’ornamentació i amb grans dovelles. Sobre la porta s’alça un campanar de cadireta d’una sola obertura bastant gran i sense campana.

L’interior és il·luminat per una sola finestra de doble esqueixada, oberta al mur de migdia prop del presbiteri.

Sola, d’esquena a l’abisme  els seus murs resisteixen immutables el pas dels segles i dels vents.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.                                      

diumenge, 28 d’abril del 2013

SANT SERNI DE NAGOL. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Durant la nostra visita a terres d’Andorra no podíem faltar a veure una de les perles de la corona del romànic andorrà, Sant Serni de Nagol. Malauradament per nosaltres, s’hi feien obres i no vam poder accedir a dins del temple. La qual cosa, segons es miri, és un avantatge perquè ens dona nous motius per tornar a trepitjar tant bell paratge. Ni motius ni desigs en manquen mai per pujar a Andorra.



Pujant per les carretera de Certers, a la parròquia de Sant Julià de Lòria, en superar el poble de Nagol a la sortida d’un viratge se’ns mostra la l’església de Sant Serni.

L’església de Sant Serni és una construcció de proporcions petites i obeeix al tipus d’edifici com el qual hi ha molts exemplars a Andorra, una nau rectangular, rematada a llevant per un absis semicircular. Es tracta d’una església ben orientada. L’absis a llevant, la porta a migjorn i el frontal a ponent i damunt mateix de dita façana el campanar d’espadanya.

En les obres de restauració de l’any 1979 va aixecar-se l’ara de l’altar. Al centre aparegué una llosella, de forma més o menys trapezoïdal, que cobria una cavitat, on fou localitzada una lipsanoteca. Aquest llosa té els costat que encaixen perfectament amb la ranura feta especialment a la mesa per aquesta tapadora. A la part interior de la llosa hi ha una inscripció incisa amb el nom ARNALLUS BONEFILIUS i es veu mig borrosa però visible, una creu, feta amb algun tipus d’ungüent o oli al moment de la consagració de l’altar. El conjunt de relíquies dipositades en aquesta cavitat de l’altar comprèn un os embolicat amb un cordill d’espart, una lipsanoteca de fust amb relíquies i el pergamí amb l’acta de consagració. L’acta de la consagració de l’església de Sant Serni de Nagol té la data de l’any 1055 i fou realitzada pel bisbe Guillem Guifré de la Seu d’Urgell amb presència dels preveres Isarn i Bernat acompanyats per tota la seva gent.

La construcció és ben aparellada, rústica i austera i d’aspecte força primitiu. Per a la seva erecció hom utilitzà uns blocs de pedra rectangulars, escantonats a cops de martell i sense polir, de mides desiguals, bé que amb abundància de pedres de mida considerable.

L’absis, cobert amb volta de quart d’esfera i lloses, és més estret que la nau amb una petita desigualtat a favor del costat de migjorn però els seus  murs tenen una gruixària considerable. L’absis és llis i mancat d’ornamentació. Al centre hi ha una finestra de doble esqueixada coberta per un arc de mig punt adovellat. També al costat de migjorn hi ha una altre finestra.


Al mur de migjorn, vers el capdavall, hi ha la porta d’entrada no gaire grossa coberta amb un arca dovellat de mig punt. En entrar al costat de la porta es troba una pica d’aigua beneita construïda en granit. En aquest mateix mur entre la porta i l’absis hi ha una finestra quadrada.

Al costat de migjorn hi ha un pòrtic, cobert amb fusta, evidentment d’època posterior a l’església.

La façana de ponent és simple i a mitja altura hi ha una finestra de doble esqueixada alta i estreta amb l’arc de mig punt fet amb dovelles de pedra calcària, Damunt d’aquesta finestra hi ha una altra de molt bonica en forma de creu.

El mur és remata amb una espadanya de doble obertura fet l’arc de mig punt de pedra tosca.

Tant l’absis com la nau el terra ha estat tallat directament a la penya sobre la qual s’assenta l’edifici. La coberta de la nau és feta amb encavallades de fust i llates del mateix material  que suporten les lloses de llicorella exteriors.

A la part de ponent hi ha el cementiri i modernament s’han obrat unes noves dependències subterrànies que no malmeten la imatge de l ‘edifici.



Per les dades trobades la part interior conté pintures i objectes que nosaltres no vam poder admirar i que ens queden pendents per la propera ocasió. Per exemple una creu romànica així com dos retaules gòtics dedicats a Sant Serni i a Sant Martí. Però especialment importants són les seves pintures murals a les parets del presbiteri i l’arc triomfal considerades com les més antigues del Principat d’Andorra.

Esperem els propers mesos de juliol o agost d’enguany, dates en què pot visitar-se les esglésies, si com en anys anteriors són obertes amb guies, del petit país veí.

L’església de Sant Serni de Nagol està catalogada com a Bé d’Interès Cultural des de l’any 2003.
 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 27 d’abril del 2013

SANT JOAN EVANGELISTA D’AIXÀS. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA.

PETJADES PER TERRA ANDORRANA.

Per la carretera que condueix a Canòlich, passada la cruïlla assenyalada per pujar al santuari, trobem una pista asfaltada que ens conduí amb giravolts i rampes sobtades fins a l’admirable lloc d’Aixàs.


Aquest minúscul poble és situat on el verd dels prats i el gris de les muntanyes es difuminen en el blau del cel.

Aixàs (1520 m. d’altitud) és un petit poble de tres o quatre edificacions o potser el conjunt només és una masia i les seves dependències totes  en bon estat i on és respira la tranquil·litat i el bon treball. Pertany a la parròquia de Sant Julià de Lòria essent situat sota el pic d’Aos.

Damunt d’un turó que s’obre als penya-segats i ens ofereix una vista impressionant de la vall del riu d’Os de Civis. A l’altre costat de la vall veien davant nostre el santuari de Canòlich.

I dalt del turó con si fos una petita obra d’art hi ha la petita església sota l’advocació de sant Joan Evangelista. L’edifici és reconstruït i no hi ha rastre de l’original romànic.


L’absis de volta de canó a llevant amb dues finestres una al centre i l’altre al costat migjorn, segurament per rebre més fàcilment la claror del migdia.

En el mur sud hi ha una finestra i la porta d’entrada tots el elements en arc de mig punt.

A la paret occidental hi ha una l’altra finestra seguint el mateix estil i corona el mur un campanar d’espadanya d’un sol ull.

La coberta de la nau és de llicorella així com la del absis.

Sincerament un regal a la vista pel seu entorn i una meravella per la seva construcció amb el dubte s’hi havia de veritat una romànica o solament és una capella del mas.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau  

divendres, 26 d’abril del 2013

SANT MIQUEL DE PERAMOLA VELL. PERAMOLA. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Seguint la nostra visita a terres urgellenques ens aproparem a Peramola. En aquesta població hi ha dues esglésies sota l’advocació de Sant Miquel, l’actual parròquia situada enmig del poble, i la vella situada en el cementiri.

Per causa de la nostra estimació al romànic ens decantarem a fer la visita a aquest edifici. Malgrat tot férem fotografies de la nova, també amb el seus anys d’antigor per posteriors ressenyes.
 

De Sant Miquel de Peramola no hi ha esment en època medieval, tot i que si que n’hi ha en segles posteriors. En la visita pastoral de l’any 1575 consta que les teulades de l’església eren en mal estat. Entre aquest any i el segle XVIII és degué substituir l’antiga església, avui al cementiri, per l’actual parroquial.

Peramola, capital de la baronia de Peramola, el nom es documentat per primera vegada l’any 997 en la persona d’Arnallus de Petramola,   aglutinació de Petram Molam, “massa de pedra”, ”pedra en forma de mola” referint-se amb total seguretat a l’alta mola de pedra que es dreça rere la població, la mola de Sant Honorat.

 
Altres dades. Els Peramola, els primers barons, gaudiren de força prestigi en la Catalunya dels segles XIII i XIV, amb militars i eclesiàstics reconeguts. Al estinguir-se els Peramola, cap l’any 1430, la baronia passà als Desbrull, després als Zurita, als Pinós-Fenollet, als Ferrandis d’Híxar i als Silva. I et aquí una dada, que donada la nostra afecció berguedana em crida l’atenció: en el testament de Rosa de Silva i Pimentel, comtessa de Sallent, del 1739, pervingué la possessió als Navarrete que vengueren les terres al poble. Un dels membres d’aquest llinatge, Pere de Navarrete (mort 1885), fou membre de la junta carlina de Berga, fracció aristòcrata i oposada a les crueltats del comte d’Espanya.

També trobem dades ens diuen que l’any 1026 Petra Molam i els seus termes eren honors d’Arnau Mir de Tost. Pel seu testament, l’any 1071, el castell de Peramola passà al seu nét Guerau de Cabrera, que fou vescomte d’Àger. Al segle XII són documentats els Peramola, un membre dels quals fou monjo a Sant Cugat del Vallés. Un altre, a la primeria del segle XIII, féu testimoni en les donacions que els comtes d’Urgell van fer a l’església de Solsona. Aquest mateix personatge, el 1212, assistí a la batalla de les Navas de Tolosa i Jaume de Peramola fou sembla, un dels acompanyants de Pere el Gran al desafiament de Bordeus. Segurament una lectura més acurada i lligant ambdues versions ens donés la més correcta.
 
Actualment són posseïdors del títol els Ceruti. En la Guerra de Successió, la vila de Peramola. D’ideologia austriacista i considerada com a bressol  comarcal de la rebel·lió, fou durament represaliada per l’exercit borbònic.

Actualment l’església és un edifici d’una nau, extremadament curta i coberta amb volta de canó, de perfil semicircular, i acabada a llevant amb un absis semicircular, obert directament a la nau. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada.

La porta, en arc de mig punt adovellat s’obre a la façana oest flanquejada per dues finestres rectangulars. La porta és coronada per un carreu en el què hi ha gravat un crismó. A la façana sud hi ha una finestra d’una sola esqueixada.

L’absis és ornamentat, exteriorment , amb un fris d’arcuacions llombardes, en sèries de dues entre lesenes. A la façana es repeteix el mateix tipus de decoració, amb un fris continu d’arcuacions que segueix el pendent dels vessants de la coberta de doble vessant i feta de llosa. Culmina la construcció un campanar d’espadanya.

Per la disposició de la unió entre l’absis i la nau, les mateixes proporcions d’aquesta, és ben clar que l’obra actual correspon a l’afegitó d’una nau, curta i desproporcionada a un absis què és el darrer vestigi conservat d’una església del segle XI, construïda a la manera llombarda.

Val la pena veure en el cementiri dues esteles discoïdals decorades amb creus gregues.

Cercant dades et donés compte de la riquesa romànica que guarda el teme municipal i ens demostra que hem de tornar a gaudir del bell indret de Peramola.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 25 d’abril del 2013

SANTA CECÍLIA DE GRANERA. MOIANÈS.

TERRES MOIANESES.
Vam baixar de les nostre terres del Prepirineu fins el Moianès arrel d’una excursió publicada en el butlletí de l’UEC i firmada per Francesc Brugalada. 


En el lloc de principi de la sortida rebérem l’agradable visió de l’església de Santa Cecília que actualment és la capella del cementiri del poble de Granera, a la comarca del Moianès, tot i que adscrit administrativament a la del Vallès Oriental. 

La possessió del lloc consta ja des del 971 com un alou donat a Santa Cecília de Montserrat. L’església però no consta abans del 1065. El 1187 és documentat un cavaller anomenat Arnau de Santa Cecília de Granera. L’església tenia ja en aquella època cementiri propi així com una casa, actualment desapareguda, anomenada la Caseta de santa Cecília. 

Al 1924 la capella sofrí diversos enrunaments i l’any 1950 va ser reconstruïda la nau, es feu una coberta nova i va consolidar-se refent-se al mateix temps el murs de migdia i ponent. La part conservada es veu perfectament l’aparell romànic i l’absis decorat amb arcuacions cegues pròpiament llombardes amb sis lesenes, ràfec i sòcol. L’aparell és de pedra petita rejuntada amb fragments petits de pedra.  

Un quadre pintat al 1703 amagava rere seu unes pintures romàniques tardanes. Al traslladar-se el quadre a la parroquial de Sant Martí, es descobriren les pintures murals.  

Les pintures murals força malmeses però visibles, mostren un Crist en majestat dins una màndorla sostinguda per quatre àngels. El temps que aquestes pintures van estar a la intempèrie malmeteren formes i colors, actualment només parcialment visibles. Sembla ser que poden ser dades del segle XI i del XII. 

L’església de Santa Cecília de Granera està inclosa en la llista de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya. Hi consta com obra romànica del segle XI. 

La pau del lloc, un aire fresc però no gelat i l’exuberància boscosa dels entorns van fer encara més entranyable la visió de la petita capella. 

Quants llocs per conèixer amaga la nostra terra quan t'allunyés un xic dels voltants habituals.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 24 d’abril del 2013

SANT VICENÇ DEL RUS. CASTELLAR DE N’HUG. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Vam visitar l’església de Sant Vicenç del Rus o d’Herols aprofitant-nos que el diumenge hi ha una guia per donar-nos les explicacions pertinents i ensenyar-nos l’interior.  

L’església es situada dins el territori de l’antic comtat de Cerdanya  a la vall de Lillet. 

Es troba en el punt quilomètric 6 de la carretera de la Pobla de Lillet a Toses se’n visible des de la carretera A pocs m. discorre la riera de Monell. Propers hi ha l’edifici de la Farga Nova i una mica més lluny les restes de l’antic molí de la Farga. 

Segons dades la primera església preromànica és documentada l’any 950 com una de les possessions del monestir de St. Llorenç prop Bagà. En l’acta de consagració de l’església del monestir s’esmenta com una possessió seva.

L’edifici actual d’estil romànic va ser consagrat pel bisbe Ot de la Seu d’Urgell el 9 de febrer del 1106. Té la mateixa planta que l’església primitiva de la qual va aprofitar-se parcialment la fonamentació. La còpia resumida de l’acta de consagració ens diu que el bisbe la consagrà a precs de Bernard Uso, Pere Gilabert, Sinfré Mir i altres homes de la vila de Rus. Això fa pensar  que l’església era el centre aglutinador i religiós de la vila de Rus. 

Anualment l’església de Rus havia de pagar a la Seu d’Urgell els cens sinodal i determina que el cementiri l’envoltava trenta passes com a espai sagrat. A partir de la consagració esdevingué parròquia, amb rector i així els monjos de Sant Llorenç deixaren d’actuar en aquesta església. El monestir mantingué, però el seu domini efectiu sobre la vila de Rus i l’any 1290 l’abat Berenguer III afranquia a alguns homes de Brocà, Riutort i de Rus. 


L’any 1294 Galceran de Pinós reconeixia a l’abat de Sant Llorenç haver procedit injustament en exercir jurisdicció sobre propietats del monestir entre les quals hi havia la de Rus. 

El caràcter parroquial de l’església quedà confirmat en la visita efectuada l’any 1312 al deganat de Berguedà. 

Al segle XVIII era ja sufragània de l’església parroquial de Santa Maria de Castellar de n’Hug. Actualment resta sense culte. 

Tots els murs de la nau i de l’absis són de gran gruixada per tal de sostenir les voltes de pedra del sostre. A més és reforçada amb contraforts. Va sofrir les conseqüències dels terratrèmols dels a. 1420 i 1430.
 
L’absis exteriorment conserva la decoració del primer romànic amb arcs cecs realitzats amb pedra tosca. Al mur de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada amb arc apuntat. 

La porta a migdia és un senzill exemplar d’arc de mig punt adovellat. Al començament del s. XI s’hi va construir un porxo. 

Al mur de l’oest és coronat per un campanar de cadireta de dos ulls. La coberta és a dues aigües i feta de llicorella. En Catalunya Romànica ens parla de un cloquer de planta quadrangular actualment desaparegut. 
 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
L’a. 1300 van obrir-se dues capelles laterals a tocar l’arc triomfal. La de migdia és dedicada a santa Magdalena i la de tramuntana a sant Andreu por la qual cosa es van construir els contraforts abans esmentats i va eliminar-se el porxo damunt la porta.  

A la capella de santa Magdalena s’han conservat la decoració pictòrica d’estil gòtic lineal i de gran riquesa iconogràfica explicant com en un retaule la vida i miracles de la santa.    

L’interior de la capçalera es va decorar amb unes magnífiques pintures murals, actualment es conserven al Museu Diocesà i Comarcal de Solson. L’autoria ha estat atribuïda a l’artista medieval conegut com Mestre de Pedret. Les que decoren actualment l’absis són una reproducció exacte realitzada per Ramon Millet. 

Durant la seva existència ha rebut moltes modificacions: va construir-se una casa rectoral actualment inexistent i altres. S’han realitzat diferents campanyes d’excavació dels entorns i de l’església del Rus. 

La marededéu del cantó de l’Evangeli va ser esculpida per Emili Colom, el 1988, i és una còpia idealitzada de l’original, romànica, que es conserva al Museu Episcopal de Vic.
 
Una visita agraïda de fer pel bell lloc on és situada entre mig de prats, arbredes i roquissars propers. 

A més una encertada explicació que ens va permetre conèixer una mica més de la nostra història. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 23 d’abril del 2013

SANT MARTÍ DEL PUIG DE LA BAGA. GISCLARENY. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

A la dreta del Bastareny , en el bell mig de la vall, encimbellada dalt d’un cim, hi ha l'església de Sant Martí del Puig de la Baga, presidint amb majestat l’amplia vall protegida per les serralades del Cadí i de Gisclareny. Sant Martí del Puig de la Baga pertanyé a l’antic comtat de Cerdanya a la històrica vall de Brocà.

 
Hi ha constància de la seva existència des del segle X, en que s’esmenta Sant Martí del Puig de la Baga en la documentació de Sant Llorenç prop Bagà, el gran monestir de la vall de Bastareny,. L’any 961 el prevere Bell i altres marmessors del difunt Ava li donaren diferents possessions a la vall de Brocà, Vilalta, Merola, Rus, Pardinella i  Puig, concretament cases, terres i horts.

L’església documentada des del segle XIII tenia la condició de parroquial i com a tal tenia el cementiri al seu costat.

L’any 1255 n’era capellà Joan Pruners, el qual d’acord amb Guillem, prior de Sant Jaume de Frontanyà, a fi de poder resoldre alguns problemes que sobre l’església tenia amb un prevere anomenat Balaguer, prometé donar a aquest, cada any, com a benefici, dos sexters de blat de primera qualitat i mesurats amb la mesura oficial de Berga. Balaguer, per la seva part, es comprometia a prestar un bon servei a l’església de Sant Martí del Puig.

L’any 1288 el capellà del Puig, Berenguer Gaamir i un clergue de Gavarrós, De nom A de Sarroca tingueren un plet sobre el beneficis a obtenir de l’església del Puig.

L’any 1289 el prior de Sant Jaume de Frontanyà que era el degà del Berguedà pel bisbe d’Urgell, havent comprovat que Berenguer Gaamir, vivia en concubinatge, li posà la pena de seixanta sous, que havia estat imposada al concubinaris en el sínode general. Més tard, a causa de la seva pobresa, li fou llevada aquesta pena.

La visita al deganat de Berga l’any 1312 confirmà el caràcter parroquial de l’església. Al llarg dels segles XIII i XIV l’església del Puig rebé nombroses deixes per part dels senyors de Pinós, concretament Galceran IV, i els seus feudataris de Murturols.

 
L’any 1368 apareix ja esmentada com sufragània de la parroquial de Gisclareny i al segle XVIII ho era, juntament amb Sant Andreu de Gréixer, de Sant Miquel de Turbians. Avui resta sense culte.

L’edifici és format per una nau datada possiblement al segle XI, no gaire gran, coberta amb volta de canó i coronada per un absis semicircular a llevant  a la paret del qual s’obre una finestra de doble esqueixada, coberta amb un arc adovellat de mig punt.

L’absis força ben fet, a base de blocs de pedra força regulars disposats en filades regulars i a trencajunts. No té ornamentació però és coronat per una senzilla cornisa de pedra tosca.

És destacables a migjorn la porta adovellada amb pedra tosca formant l’arc de mig punt.

A ponent s’aixeca el campanar d’espadanya de dos ulls i que agafa tota l’amplada de la nau. 

A tramuntana i migjorn fórem construïdes dues capelles el segle XVIII. La volta conserva el guix amb pintura de color blau. Una antiga tradició deia que el color blau allunyava els mals esperits. 

En el seu interior es conserva encara la pila baptismal de vuit cares. 

Rere l’absis trobem una gran pedra amb un orifici antropomòrfic que a la nostra visita era una de les conegudes com pedra de la petjada de la Verge. Altres diuen que pot haver acollit algun enterrament. 

 
 Prop de l'església hi ha la gran masia del Puig, que ja apareix esmentada en documentació del segle X. Prop de la masia, al peu del Bastareny, hi ha l'antic molí fariner del Puig i el pont del mateix nom, construïts al final del segle XVII o al començament del XVIII.  

A la porta d’entrada hi ha unes quantes mates d’aranyons.

 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.




dilluns, 22 d’abril del 2013

SANTA CECÍLIA DE RIUTORT. LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

LA NO TROBADA I PERSEGUIDA ESGLÉSIA.

En la carretera de Guardiola de Berguedà a la Pobla de Lillet, passat el càmping, un rètol ens havia cridat l’atenció repetides vegades, Santa Cecília de Riutort. La presència de l’indicador ens havia fet suposar una església de fàcil accés i per fi a la tercera vegada hem aconseguit trobar-la. El mapes indiquen la seva proximitat a la carretera i vertaderament no era lluny del punt on hem deixat el cotxe, però la manca d’indicacions i l’exuberant vegetació no deixa veure l’edifici.

Santa Cecília és troba aturonada a 867 m. d’altitud.

Santa Cecília és situada a la històrica vall de Lillet fou una església dependent de Sant Jaume de Frontanyà, malgrat que part de les terres que envoltaven la parròquia pertanyien als domini dels grans monestirs de Sant Llorenç prop Bagà i Santa Maria de Ripoll. Depenia de Sant Jaume però estava subjecta al bisbat d’Urgell.

Una de les primeres referències documentades el vincula ja al monestir de Ripoll: a l’any 880 el prevere Ariolf donava a Santa Maria de Ripoll les possessions pròpies a la vall de Brocà, als llocs i viles de Cerdanyola, Cosp, Brocà i Riutort.

L’any 983 en l’acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà és cita el lloc de Riutort com a centre d’unes propietats del monestir: un mas amb les seves terres, vinyes i els seus molins. (Et in Rivotorto, maso...)

L’any 1168 Arnau de Vilanova va vendre a carta de gràcia la tercera part del delme de Santa Cecília pel preu de 120 sous barcelonins. Pocs anys després l’abat de Sant Llorenç prop Bagà comprava a la família Vilanova per setanta morabatins el terç del delme que tenien a Santa Cecília. 

Normalment l’església de Santa Cecília era servida per canonges regulars procedents de Sant Jaume de Frontanyà. Al 1322 els enfrontaments entre el prior de Sant Jaume i el rector de Riutort tenien com a punt més conflictiu que el capellà de Riutort no volia servir la sufragània de Santa Magdalena de Soriguera al·legant que els anys s’ho impedien. 

Al 1632 era ja sufragània de Sant Martí de Brocà. Al començament del s. XX ja no tenia culte. 

L’edifici romànic ens ha sorprès per les seves mides, no esperàvem en el lloc esmentat una obra tant gran, ens haguéssim conformat amb una petita ermita.

És un temple d’una sola nau de mides mitjanes, possiblement rematada amb un absis semicircular a llevant., element actualment desaparegut. L’arc triomfal tapiat devia donar entrada a l’absis, ara inexistent.

L’edifici és de coberta amb volta de canó, actualment la meitat pertanyent a la capçalera és enrunada i caiguda enmig del recinte.

La porta d’entrada, a migdia, és d’arc de mig punt adovellat. En la paret de ponent queden les restes del campanar d’espadanya de dues obertures. Només queden els tres pilars sense arcs ni coberta.

Exteriorment el mur és reforçat amb dos grossos contraforts. Les parets tenen una bona amplada i al centre de la nau uns esglaons baixen a una cripta coberta amb volta de canó i segons sembla ser hi ha el forat d’una sepultura. Les pedres caigudes no ens han permès constatar-ho.

 
L’edifici sembla ser que originàriament estava projectat per ser més espaiós. El mur de tramuntana segueix més enllà del mur de ponent, però van canviar-se els plans originals i es va escorçar el cantó de ponent.

Pobre Santa Cecília, amb l’absis desaparegut, retallada de mides i sense quasi  la teulada, a més dels matolls i els arbres ocupant els espais de l’entorn té poques esperances de perviure.

Text i Recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 21 d’abril del 2013

SANT MARTÍ DE VÍLLEC. MONTELLÀ I MARTINET. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE LA BAIXA CERDANYA.

El lloc de Víllec és citat l’any 961. Es troba a redós del turó del castell de la Roca de Víllec. En el jaciment només hi ha restes d’una torre i un clos i  les cases disseminades al voltant del castell ens indica que ens trobem davant d’una antiga vila castral.


Sant Martí de Víllec és una església romànica que es troba a l'entitat de població de Víllec pertanyent al municipi de Montellà i Martinet a la comarca de la Baixa Cerdanya. Com a parròquia formava part del “pagus Baritensis” 

Capella documentada des de l’any 1054 per la publicació sacramental feta sobre l’altar de Sant Martí d’aquesta església del testament de Radulf, arxipreste, que deixa a Geberga i als seus fills els alous que posseïa en la vall de Víllec.

L’any 1190 Ramon de Canavelles, la seva muller Ava i el seu fill Ramon, com a  donació del seu fill i germà Arnau en entrar de canonge a la Seu, feren donació a Santa Maria d’Urgell i al paborde del mes d’agost Guillem de Pinós de la meitat d’un mas situat a la parròquia de Sant Martí de Víllec. 

Conserva l’estructura romànica amb algunes modificacions. L’absis semicircular, el primer tram de la nau i el frontispici amb espadanya de dos ulls són romànics. 
 
Té una única nau de gran longitud respecte a la seva amplada capçada amb l’absis semicircular  que presenta una finestra de doble esqueixada. La resta de la nau i els arcs formers interiors són posteriors, així com l’ampliació de l’espadanya.

L’interior és de la volta apuntada amb pilastres adossades i els arcs formers. La coberta a dues aigües és de teula àrab. 

El potent frontispici es corona amb una espadanya posteriorment eixamplada que fa de torre-campanar.  Interessant el campanar de doble espadanya, construït amb pedra i bigam de fusta que sosté la coberta a dues aigües de teula àrab. Està situat als peus de l'església i té la mateixa amplada que la façana.   

La portalada és d’arc de mig punt i està realitzada amb dovelles bastant grans i ben treballades amb un guarda pols  superior. 

Sobre la porta un petit òcul descentrat ajuda a il·luminar l’església. Segurament va ser incorporat posteriorment perquè els òculs o ulls de bou són més moderns.  

L’aparell original és fet en carreus ben treballats, això permet datar l’obra al segle XII-XIII. Les parts fetes amb pedra sense treballar corresponen a reconstruccions posteriors. 

A l’esquerre de l’entrada es troba la pila baptismal. 

Sant Martí de Villec ha estat fins fa pocs anys església parroquial de Villec, si bé en l'actualitat està sense culte com a conseqüència del seu deteriorament progressiu. Davant de la porta d’entrada s’estén el fossar.
                                                                                             
Hi ha vers el soldat i bisbe Martí una gran veneració a Catalunya, hom pensa que aquesta és una de les advocacions més freqüents – sinó la que més – per aquest país nostre. Això s’explica entre altres raons, pel fet que abans que sant Jordi i sant Jaume, Sant Martí ha estat considerat el patró de l’orde de cavalleria, i ha estat tingut per protector dels que tractaven amb cavalls, mules i altre bestiar de ferradura i de peu rodó, així com dels forjadors i manyans. 

Sant Martí de Víllec està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 20 d’abril del 2013

SANT MIQUEL D’ENGOLASTERS. LES ESCALDES- ENGORDANY. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Seguint el nostre periple andorrà aquest cop van pujar muntanya amunt fins arribar-nos a l’església de Sant Miquel d’Engolasters. Situada en el planell del mateix nom, aigües avall del llac d’origen glacial anomenat també d’Engolasters. Des d’aquest punt a 1504 m. d’altitud es domina tot el vessant esquerra de la vall del Valira i té una visió extraordinària de tota la vall d’Andorra.

És una construcció d’origen preromànic aixecada en un moment indeterminat entre els s. XI-XII i un clar exemple de la simplicitat del romànic andorrà. Està declarada com Bé d’Interès Cultural.

La nau és de planta rectangular amb l’absis semicircular situat a l’est. Les mides de l’edifici són reduïdes. Està coberta amb un sostre cisellat de fusta i damunt recoberta amb llicorella als dos vessants. Els blocs de pedra per aixecar els murs són grossos i mig escantonats i formen parets que superen el mig metre de gruix.

La porta s’obre a migjorn de mides normals i proporcionada a les mides del temple. Té els muntants fets amb pedra calcària, pedra que també ha estat utilitzada en les dovelles que rematen la porta i descriuen un arc de mig punt.

L’absis també de reduïdes mides és més baix que la nau. La coberta és de quart d’esfera i exteriorment està decorat amb un fris de tretze arcuacions llombardes fetes de pedra tosca i sense lesenes. També s’obren dues finestres petites de doble esqueixada cobertes amb un arc de mig punt fet amb dovelles de pedra calcària. L’absis també és recobert amb llicorella.

El campanar és una torre de planta quadrada molt esvelta i molt gran respecte a la resta de l’edifici. Fa 17,5 m. d’alçada i té tres pisos i en cada un d’ells una finestra geminada en cada cara. Les finestres inferiors són coronades amb arcuacions cegues. Les finestres superiors ho estan per una arcuació a mig punt. Al darrer pis hi ha en dues façanes uns caps humans esculpits en pedra tosca. La coberta enllosada té forma piramidal i és a quatre vessants.

El porxo s’hi va afegir als s. XVII-XVIII i va ser reconstruït als anys 60 del s. XX.

A l’interior hi ha una reproducció de les pintures romàniques atribuïdes al Mestre de Santa Coloma que decoraven el temple. A la part central s’emmarca la figura del Crist en Majestat vestit amb un roba molt cenyida. A la dreta l’Arcàngel Sant Miquel amb la figura del drac com representació del diable (molt malmesa) abatuda als peus de l’Arcàngel. També està representada l’àguila, símbol de Joan Evangelista. Sota aquesta composició són representats set apòstols entre els qual s’identifica Sant Pere per les claus que sosté i Sant Pau per la seva calbesa. Les pintures originals es troben actualment al MNAC.

I un xic més amunt s’inicia uns del camins per admirar la vall del riu Madriu declarat com Patrimoni Mundial de l’UNESCO l’a. 2004 com a paisatge cultural, categoria a la qual només pertanyen 64 espais naturals de tot el món. Un tresor que s’ha forjat en el temps gràcies a l’harmonia entre la naturalesa i l’home.

 
Hi ha tantes coses a admirar en aquest petit estat del Pirineu i què a més té la nostra llengua com idioma oficial.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: m. M. Rosa Planell Grau.