dimecres, 20 de juliol del 2016

VACANCES 2016

APRECIATS AMICS DE:

Escrit al Berguedà i Indrets d’Escrit al Berguedà

COM CADA ANY, AQUEST MES DE JULIOL, VOLEM PRENDRE UNS DIES DE VACANCES.
Serveixen per pensar, tant de la vida com dels treballs que hem fet. Potser la paraula més adequada seria reflexionar.
També, per què no, agafar noves forces pel proper curs.
Com també estic pendent d’una petita operació quirúrgica, espero que tornaré a posar notes en els blogs  a partir del 9 d’agost.
BONES VACANCES PER A TOTHOM.
Miquel Pujol Mur i M. Rosa Planell Grau.

divendres, 15 de juliol del 2016

SANTA MARIA D’ARLES. VALLESPIR. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL VALLESPIR 

Visitàvem Santa Maria d’Arles, també anomenada com Santa Maria de Vallespir, Monestir o Abadia de Vallespir.

L’abadia benedictina d’Arles és una de les més antigues abadies fundades a Catalunya. Fa ser fundada a la primeria de la Reconquesta per Carlemany els anys 778-780. La vila d’Arles de carrerons estrets i retorçats es formà al seu redós

El monestir fou erigit vers l’any 785 per Castellà, monjo emigrat de terres ocupades per musulmans. Primer fou establerta en uns antics banys termals d’època romana (els Banys d’Arles) i es titulà Santa Maria de Vallespir.

Obtingué diversos preceptes carolingis d’immunitat entre els anys 820 i 881. L’any 858 l’abadia fou saquejada per pirates normands i pels sarraïns.  Aleshores recercant més seguretat, els monjos van traslladar l’abadia a l’indret actual, sota la direcció de l’abat Sunifred, membre de la família comtal rossellonesa.

A l’època comtal fou molt afavorida pels comtes de Cerdanya i de Besalú, després dels comtes-reis de Barcelona que van assegurar a l’abadia, privilegis, proteccions i donatius de santes relíquies. Aquestes nombroses dotacions van donar a Santa Maria de Vallespir una forta empenta, posant-la a les primeres files de les abadies catalanes de l’edat mitjana. 

A mitjan segle XI tingué una etapa de crisi per les rivalitats dels senyors veïns; el comte Bernat II de Besalú intentà de remeiar-ho unint-la, l’any 1078, a l’abadia occitana de Moissac. La unió durà quatre segles.  

L’any 1592 fou unida a la Congregació Claustral Tarraconense, de la qual se separà a la darreria del segle XVII, quan el Vallespir ja havia estat annexionat a França. L’any 1592 hom li uní Sant Andreu de Sureda, unió que durà fins l’any 1734.



A la Revolució Francesa els sis darrers monjos van deixar el monestir i l’església abacial va esdevenir, per la voluntat dels arlesians església parroquial del vilatge, mentre que els seus béns i dependències eren venuts.

Han estat necessari prop de nou segles per adaptar l’edifici a les diferents corrents artístiques. La mescla d’estils: preromànics, romànics, gòtics i barrocs en són testimonis.

L’església abacial de Santa Maria és un dels monuments més importants  del període d’implantació de les formes llombardes en l’arquitectura catalana del segle XI.



L’estructura és de planta basilical de tres naus, amb la central notablement més alta que les laterals. Totes tres son cobertes amb voltes de canó llises, de perfil acusadament apuntat a la nau central i de mig punt a les naus laterals. La capçalera de la nau a ponent  és formada per tres absis semicirculars corresponents a cada nau, precedits d’un estret arc presbiteral. El sobrealçament de la nau central és aprofitat com a Sant Vicenç de Cardona, per obrir finestres de doble esqueixada que il·luminen la nau central.

L’església actual fou renovada entre els anys 1141 i 1157, aprofitant part de l’edificació anterior. És una basílica orientada a ponent, però amb doble capçalera, que guarda la disposició de l’església, consagrada l’any 1046.




A l’interior de l’església foren descobertes, el 1954, pintures romàniques semblants i de la mateixa època que les de Sant Martí de Fenollà.  

El claustre és el primer claustre gòtic de la Catalunya Nord, de la fi del segle XIII. És construït en marbre blanc de Ceret excepte les columnes que són de pedra de Girona. Al seu voltant es conserven les restes del palau abacial i d’altres dependències.



La portalada, amb la seva llinda de granit de forma triangular, que porta l’alfa i l’omega i les lletres AA (per Arles?) pertany potser a l’església del segle IX. El decor esculpit dins el timpà és del segle IX amb la representació de Crist i els Apòstols.



Al segle XI, l’abadia es dotat de sòlides fortificacions, dominades per quatre torres: a l’oest, els dos campanars de l’església, actualment només resta un, i a l’esta les dues talaies que emmarquen l’atri.

A l’exterior i prop de la porta d’entrada hi ha un sarcòfag cristià, probablement del segle V, anomenat la Santa Tomba, per tal com, segons la llegenda, guardà durant un temps els cossos de sant Abdó i de sant Senén (la pietat popular hi ha volgut veure fets extraordinaris relacionats amb la presència d’aigua al seu interior).  

Damunt el sarcòfag hi han estat incrustats els elements escultòrics d’una interessant tomba del segle XII. 

Moltes coses hi ha a dir durant la seva a una església que ens va meravellar per l’alçada de la seva planta basilical. 

També a destacar els retaules de totes les capelles almenys vuit, la rodella i la pila baptismal i l’orgue del segle XVIII.  
A la capella de sant Abdó i de sant Senén hi ha un gran retaule de fusta daurada, del segle XVII, on hi ha els busts reliquiaris dels sants, obra de Miquel Alerigues (segle XV). La llegenda de la translació a Arles dels cossos dels dos sants, recollida el 1591 per Miquel Llot de Ribera (Llibre de la translació), atribueix a les gestions fetes a Roma per un abat Arnulf, a la fi del segle X, la presència al monestir d’aquestes relíquies. 

En aquesta ocasió les dades trobades sobretot en CR són tan extenses que m’és impossible publicar-les totes. la meva opinió és que val la pena visitar el conjunt del monestir i després deambular pels carrers d’Arles. 

No hi ha guia però a recepció faciliten un full on es fan totes les explicacions detallades dels molts motius decoratius interiors.   

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 13 de juliol del 2016

SANT SALVADOR D’ARLES. VALLESPIR. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL VALLESPIR  

Havia arribat a les nostres mans una publicitat d’aquest bonic poble del Vallespir. La publicitat era dedicada a l’abadia de Santa Maria d’Arles. Però quan sortíem de visitar-la veiem admirats l’alta i esvelta torre d’una església que s’alçava entremig dels estrets i retorçats carrers. Les nostres passes de seguida es van encaminar per conèixer-la.

Arles (Nom en francès: Arles-sur-Tech) és un municipi (2805 h. 2009) situat a banda i banda del riu Tec. El terme arriba, pel sud, al puig de l’Estela, a la serra de Montner i al turó de Bellmaig (1.279 m alt), i el drenen, a més del Tec, el riu Ferrer i el torrent de Bonabosc, a l’esquerra del Tec, i la riera del Senyoral, a la dreta.  

La vila (2.233 h. i 656 h. diss 1982- 277 m. alt), és a l’esquerra del Tec, entre la confluència del riu Ferrer i del torrent de Bonabosc.  

A la consulta etimològica el DCVB ens fa aquesta definició.: en els documents dels segles IX-XII surt el nom d'Arles escrit amb la forma Arulus (ja en l'any 820); en documents de 832 i 844 es troba la grafia Arolas (Vidal Guide 182). L'origen podria esser un dim. llatí *arŭlas significant ‘eres petites’. Cal no confondre aquest Arles amb l'Arles de la Provença, que apareix en l’antiguitat amb el nom de Arelate (Itinerarium Antonini). He trobat altres definicions una mica diferents. 
L’església de Sant Salvador (Sant Sauveur en francès) es troba en el sector nord de la vila, en el traçat de les antigues muralles. Aquesta església ja existia l’any 1159 depenent de l’abadia de Santa Maria. Havia existit una altre església parroquial sota l’advocació de Sant Esteve, actualment integrada en una casa, que podia ser molt bé la de la gent del poble, i Sant Salvador de la gent forana.
En les Rationes decimarum  de finals del segle XIII, són esmentades les dues, havent de contribuir més valor la de Sant Esteve. 

Al final del segle XVIII, després de la Revolució Francesa, i extingida la comunitat monàstica, l’església de Santa Maria passa a ser l’única parroquial i Sant Esteve i Sant Salvador van ser venudes com a bé nacional.



De l’església d’època romànica es manté dret l’alt campanar essent uns dels trets característics de la vila. Les altres parts han estat molt reformades. Malgrat tot, l’edifici conserva entre mig de les parets restes de la primera edificació romànica. 

Aquesta església no presenta res d’excepcional i la seva entrada passa inadvertida en un petit carrer de la vila si no es veies sorgir el remarcable “clocher” datat al segle XII i amb una campana de 1479. El campanar és una torre elevada i no gaire ample, gairebé quadrangular fa uns 25 m. d’alçada.

Traduint de l’idioma francès he trobat aquesta nota: Darreres rectificacions a la història de l’església. Després de la Revolució Francesa va ser venuda a Jean Echeyne qui la va convertir en graner. cedint-la després a una persona anomenada Noëll. Finalment va ser comprada l’any 1807 per 21 famílies arlesianes amb la intenció de dedicar-la al culte.   

Quan aquestes persones ja eren mortes i els seus descendents introbables, aleshores l’any 1959 va crear-se  un Comitè per la Restauració de l’església de Sant Salvador, presidit per Maurici Villemin i després per Frederic Brousse que va encarregar.se de la conservació de l’edifici.

Es guarda a la nau (del segle XVII) una col·lecció de retaules de fusta esculpits. Aprofitant-nos d’un arxiu d’internet de l'Ajuntament d’Arles acompanyem una fotografia d’un dels retaules. 

L’església de Sant Salvador és oberta únicament per fer concerts o certes cerimònies religioses. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 8 de juliol del 2016

SANT QUIRC DE DURRO. VALL DE BOÍ. ALTA RIBAGORÇA.

PETJADES  PER L’ALTA RIBAGORÇA. 

En aquesta ocasió visitàvem la vall de Boí en la sortida organitzada pels Amics del Romànic del Berguedà. La capella de Sant Quirc de Durro és encimbellada en un serrat a la riba esquerra del riu de Durro a la banda Sud-Oest de la població.

No hi ha notícies històriques d’aquesta petita església que domina bona part de la vall.  

És tracta d’un edifici molt senzill, d’una sola nau rectangular capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un arc presbiteral i lleugerament enlairat respecte al terra de la nau. L’obertura de l’absis és ocupada per un retaule que impedeix veure la coberta de però que segurament és de volta de quart d’esfera.

Tota la nau té la coberta de volta de canó una mica apuntada. Compta amb una banqueta encastada al mur.  

Tant al mur sud com al nord són visibles dos tipus de carreus. Els inferiors de mides mitjanes, ben tallats i arrenglerats, n’hi ha algun de grans proporcions i els superiors, més irregulars i barroers, que segurament corresponen a un sobre alçament fet amb posterioritat.


La porta d’accés, d’un sol arc de mig punt i sense ornamentació, s’obre al mur de migjorn. En el mur de ponent s’alça un campanar de cadireta de dos ulls i amb campanes. 

La llum penetra  a través d’un finestral obert a l’absis, sobre el qual , a frec de la capçalera , encara hi ha un petit ull de bou. a la façana de ponent existeix un petit finestró. 

Malgrat algunes reformes, l’edifici respon a una obra romànica erigida durant el segle XII.  

En el seu interior es va trobar un frontal d'altar que representa els martiris de Sant Quirc, el nen, i de Santa Julita, la mare, identificats per les inscripcions incorporades. Tot el procés dels sofriments de Santa Julita són representats en el frontal. Segons CR no queda clarament exposat quin dels dos Sants va ser qui va rebre el càstig o potser tots dos van seguir el mateix martirologi.  També he sentit dir que és la mare ja que el fill va ser llançat per un pedregar. 

Avui dia aquesta peça, adquirida per la Junta de Museus l’any 1923, es pot admirar en el Museu Nacional d'Art de Catalunya.  

Darrerament s’ha realitzat una restauració de l’edifici.

Sant Quirc de Durro és una de les esglésies romàniques de la Vall de Boí que han estat declarades, en conjunt, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. 

Crec que val la pena visitar el conjunt d’esglésies i admirar l’obra dels nostres avantpassats. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 6 de juliol del 2016

SANT PERE DEL BANCELL. GUIXERS. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

Pujàvem en direcció a Sant Esteve de Sisquer quan dalt d’un pujol dominant de la vall divisàvem la gran masia del Bancell o Vancell. Entre les seves construccions un campanar d’espadanya ens mostrava l’existència d’aquesta església o capella. Des de la carretera poca cosa més de cinc-cents m. ens hi separava.

 
Poques dades he trobat, la majoria de VQP., però disposant de fotos gràcies a l’amabilitat d’una persona del mas no podien desaprofitar l’ocasió per fer la nostra ressenya de aquesta capella adossada a la masia del Vancell o Bancells. Segons van dir-nos era difícil visitar-la a causa del seu estat. 

La capella de Sant Pere o Sant Urbà de Vancell és citada també com Sant Josep de Vancell . Una construcció d’estil barroc i construïda al segle XVIII.

És de planta rectangular encarada direcció est-oest. A la façana principal hi ha una porta d'arc de mig punt adovellat amb la inscripció "Miquel Vancell 1794". A sobre hi ha un ull de bou.  

La major part del parament exterior està arrebossat.  

Per dins està enguixada i el sostre de la nau és pla. La coberta és a dos vessants amb la característica que les aigües estan orientades al mateix sentit de la nau, per això, el campanar d'espadanya està situat al lateral de la nau. La capella posseeix un cor. 

Sant Pere del Vancell és una capella protegida com a Bé Cultural  d'Interès Local. 

Recordo que anys enrere en companyia del Grup de Defensa de la Natura visitàvem aquesta contrada per conèixer uns arbres de força interès.

 
Molt curiós es trobar una simple capella sota l’advocació de tants sants, i també les diferents variants del nom del lloc. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 1 de juliol del 2016

SANT ESTEVE DE SISQUER. GUIXERS. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

Sisquer és un poble (4 h. 2009/1116 m. alt.) sense cap nucli urbà definit essent tot el seu poblament dispers. És una de les set entitats de població del municipi de Guixers. Es troba a la banda oriental del municipi, situat en un coll de la serra que separa les valls del Cardener i de l’aigua de Valls.
 


A la consulta etimològica el DCVB ens fa aquesta definició: derivat de sisca. Del cèlt. sesca. Planta herbàcia perenne, de la família de les gramínies. 

Situada dins l'antic terme del Castell de Sisquer, fou una de les antigues parròquies de la vall de Lord, fins que, no fa gaire perdé la titularitat a causa del despoblament del terme. Des de molt aviat depengué del monestir de Sant Llorenç de Morunys. Les primeres notícies són en un cap breu de les parròquies del Lord entre el 872 i 878, quan el Comte Guifré i el bisbe Galderic establiren les parròquies de la vall. És possible però que sigui anterior.

 
Per la documentació trobada es sap el govern de la parròquia entre el 872 -878 i 947 amb dades del sacerdots que les regentaren i els bisbes que els nombraven.  Aquests papers  van ser redactats per portar-los al concili d'Elna, com a prova contra les pretensions del Comte Sunifred, que usurpava els drets episcopals de tots les parròquies de la vall de Lord.

 
Apareix altra vegada amb la sufragània de Llanars, al segle X-XI a l'apòcrifa acta de la Seu d'Urgell. Posteriorment surt esmentada el 1040, a l'acta de consagració de Sant Serni de Tavèrnoles com a possessió de Sant Llorenç de Morunys. Apareix l’any 1083 en el testament de Ramon Folc I de Cardona, quan la deixa a la seva muller i nebot, l’església de Sisquer, que tenia en feu. 

L'església potser conserva algun tros de paret de l'època romànica, però com que ha estat en un lloc on hi ha hagut vida religiosa entre altres exigències, s'hagué de reconstruir dins del segle XVII, i el seu estil és d'un barroc rural.  

Està situada en un promontori. El teulat és de doble vessant. El campanar és quadrat, amb quatre obertures de mig punt adovellades i coberta a quatre vessants.  

Hi ha una llinda amb data 1797. Adossada hi ha la rectoria amb una data de 1716 i, al costat est, el cementiri.
S'hi conservava un retaule amb pintures de bona qualitat però fou robat, i la policia el trobà desmuntat. Se'n conserven unes peces, que es poden veure al Museu de Sant Llorenç de Morunys.

Afegim una vista de l’interior de l’església trobat a internet. 

Sant Esteve de Sisquer és monument protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Sincerament és meravellós la quantitat de monuments que ens parlen del nostre passat i de la nostra història. Seria convenient no perdre tot aquest patrimoni. Conèixer-lo i estimar-lo.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.