diumenge, 28 de setembre del 2014

ALS SEGUIDORS D'AQUEST BLOC


APRECIATS AMICS I SEGUIDORS

DURANT LA SETMANA DEL 29 DE SETEMBRE FINS AL 5 D’0CTUBRE PER DIFERENTS CAUSES HE DE PRENDRE UNA SETMANA SABÀTICA I NO PUBLICARE CAP RELAT NI CRÒNICA.  
Agraint la vostre benevolència.
Cordialment,
Miquel

dissabte, 27 de setembre del 2014

SANT ESTEVE DE MONTENARTRÓ. LLAVORSÍ. PALLARS SOBIRÀ.

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ. 

Un dies que vam fer una sortida a Sant Joan de l’Erm va fer la pista de muntanya que porta fins a Llavorsí i així visitàvem el poble de Montenartró i la seva església sota l’advocació de Sant Esteve. Tenim un agradable record d’uns amables nois que ens van acompanyar mostrant-nos el seu poble. 

 
Montenartró (24 h. 2009) és un poble situat a l'extrem sud del terme, a 1.299 m d'altitud. És a la Ribalera, la vall del riu de Santa Magdalena o de Romadriu al peu del bosc de Sant Joan de l'Erm. Situat en una raconada encarada al nord-est, el poble està disposat en una petita carena entre dos barrancs (un d'ells, el Barranc de Margarit, a llevant), en forma d'amalgama de cases sense espais per a carrers convencionals o places entre les edificacions.  

L’entitat local menor de Montenartró fou autoritzada per Decret del Ministeri de la Governació el 7 de març del 1958. Aquestes EMD eren regides per un alcalde pedani. Passats els anys, aquestes entitats foren convertides en les actuals Entitats municipals descentralitzades i adaptades a les noves legislacions municipals.

Cercant la raó etimològica del nom Joan Coromines explica el topònim Montenartró a partir de l'acumulació de dos elements prou diferents. En primer lloc, la primera arrel que s'hi troba és la de montà (muntanyenc), ètim romànic d'origen llatí (montanus). En segon lloc, s'hi afegeix una arrel preromana, iberobasca: artone (arç). Per tant, la interpretació del topònim podria ser arç muntanyenc o muntanya d'arços. El diccionari Alcover-Moll ens facilita aquesta altre.: de Montano Ortone, forma que apareix en l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell (segle IX) i que en el seu segon element conté probablement un representant del llatí hortus (BDC, xi, 18).  

El poble destaca per l’harmonia de les seves construccions, doncs els habitants i els seus descendents es preocupen de tenir-lo net i polit. Els carrers empedrats ens permeten un passeig agradable fins a l’església renovada i un lloc per seure a tocar de la font. Quan la varen rehabilitar va pujar el bisbe de la Seu a inaugurar-la. 

L'església parroquial de Sant Esteve, de pedra, amb campanar d'espadanya, és refeta modernament, ja que la gent del poble volia tornar a veure-la com era antigament. Està situada a l'entrada del poble des del nord-oest. Aquesta església fou, al llarg de l'Edat mitjana i bona part de la moderna, seu d'un dels deganats eclesiàstics en què estava dividit el Pallars Sobirà. El deganat de Montenartró arribà a tenir unes quaranta parròquies, que incloïa tot l'Alt Pallars, llevat de les valls de Cardós i Ferrera, que conformaven el Deganat de Cardós. De l’església parroquial depèn l’església de Romadriu. 

Montenartró era un dels destins de les colles de contrabandistes de la postguerra de la contesa bèl·lica del 36-39. En especial hi feia cap les colles d'Arduix, que sortien del mas d'Alins, a Andorra, passaven el Collet d'Arduix, i s'encaminaven cap a Can Ministrells i Santa Magdalena, baixant per la vall del Riu de Santa Magdalena fins a Montenartró, on dinaven -a una de les dues fondes existents aleshores, Cal Roi o Cal Tatxó- i esperaven la trobada amb els destinataris de la mercaderia que havien tret d'Andorra. El viatge durava un parell de dies. Un cop descarregats els fardos de tabac, d'uns 30 o 35 quilos cadascun, reposaven i emprenien el camí de tornada a Andorra, ara carregats amb fardos de llana, on la revenien. Ocasionalment també podien portar d'Andorra perfum o fins i tot benzina, en garrafes de 20 litres. Era el que s'anomenava un mig viatge, atès que a Montenartró enllaçaven amb altres colles de contrabandistes, que duien tabac i llana de Montenartró al destí final, o viceversa: de primer a Sort, des d'on, habitualment amb l'Alsina Graells, feien cap a Lleida o a Barcelona.

Un formós lloc per perdre’s i aprofundir més en el coneixement de molts racons amagats del nostre bell país.  

He trobat poques dades de l’església però la seva aparença és molt bona, refeta tota ella modernament però conservant la antiga forma de la seva construcció. Llastimosament no vam saber trobar el lloc adequat per agafar una perspectiva de l’edifici.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

dijous, 25 de setembre del 2014

SANTA MARIA DE LA CABANASSA. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Donant voltes en recerca d’esglésies, majoritàriament romàniques, passàvem pel poble de la Canabassa i malgrat que l’estil de l’edifici és neogòtic no podíem deixar de conèixer el poble i la seva església sota l’advocació de Santa Maria.

 
Doncs visitàvem La Cabanassa (Le Cabanasse, nom oficial en francès), (721 h. 2009) abans conegut com  a Caselles o també el Vilar de Caselles. És un municipi al pla de la Perxa, a la dreta de la Tet, que envolta, en gran part, el terme de Montlluís; el riu de Jardó, afluent de la Tet, separa el terme, al sud, del de Sant Pere dels Forcats; a l’oest del coll de la Perxa enclou, encara, un petit sector de la vall de Bolquera, dins la conca del Segre.
 

Etimologia.:  sembla ser que el nom deriva del llatí cabana. El topònim fa pensar també en l’existència d’un possible alberg o hostal, com s’observa moltes vegades al Rosselló durant el segle XIII. 

Al segle X, la Cabanassa s’anomenava Caselles, i el nom evolucionà vers Ces Cases, Cabana, Cabanas de Perticha i, a partir de 1570, l’actual. Fins al 1790 va pertànyer a la "viguerie de Cerdagne" (Sallagosa). 

Les primeres notícies conegudes (segles IX-X) l’anomenen coll o port del Jardó, per referència al riu. Des del segle XI, sabem del nom de la Perxa (Perga, Pertica, Partica). El comte Sunifred donà l’alou a l’abadia de Santa Maria d’Arlès i li encarregà la gestió del pas del coll. Hi fundaren l’església de Santa Maria -segle XII- i l’Hospital –segle XIII- per als vianants, al costat del camí medieval (Via Francisca) 

El poble (1.520 m alt), a l’esquerra del riu de Jardó (les cases de la dreta del riu pertanyen a Sant Pere dels Forcats), és esmentat ja el 965, amb el nom del Vilar de Caselles (denominació substituïda al segle XVI per la de la Cabana). Al nord del poble hi ha l’estació del tren Groc. Dins el terme municipal a més de la Cabanassa, que és el cap, hi ha també el llogaret i antic hospital de la Perxa i el veïnat dels Molins.
 


Església de Santa Maria va ser construïda en 1897 sobre les restes d'una capella de 1754. 

A la Cabanassa es guarda una imatge del segle XVII amb el nom de Santa Maria de la Perxa, protectora dels viatgers. Procedent de l’església del mateix nom que es va esfondrar l’any 1788. 

La construcció de la plaça fortificada de Montlluís a la fi del s XVII afavorí la seva expansió; des de mitjans del segle XIX és centre d’estiueig. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 23 de setembre del 2014

SANTA MARIA DE LLIMIANA. PALLARS JUSSÀ.

CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ. 

Aquest crònica ha restat molt temps oblidada en l’escriptori de l’ordinador ja que és una de les nostres primeres sortides  i està dins el grup que va iniciar el nostre interès per l’Art Romànic Català. Juntament vam conèixer el castell i la col·legiata de Mur, i el castell palau de Llorda, totes dues construccions lligades en la petjada de Arnau Mir de Tost per les terres de frontera. Aleshores, en aquella ocasió visitàvem el poble de Llimiana i la seva església sota l’advocació de Santa Maria. 


Per una estreta carretera accedíem al poble situat a la part alta de la muntanya on hi ha les restes dels murs del castell que l’ocupava. 

La vila de Llimiana (790 m. alt. i 135 h. el 2005) és situada en un replà dels contraforts occidentals de la serra de la vall de Llimiana, encarada a la Noguera, al N. del terme, i a tocar de la carretera que corre paral·lela al riu i que segueix el traçat d’una antiga via. Alhora, la població controla l’accés a la vall de Barcedana, ja que la vila és una de les mirandes més privilegiades de la Conca de Tremp. 
 
El municipi (168 H. 2009)  comprèn, a més de la vila de Llimiana, la caseria de Solduga, dit també els Masos de Solduga o de Llimiana. El terme té un enclavat, la caseria dels Obacs de Llimiana, situada entre els municipis de Gavet de la Conca i Isona.  

El lloc de Ligmignana apareix ja en documents de finals del segle X, quan es disputaven l'enclavament, on hi havia un castell a més de la vila, els comptes d'Urgell i de Pallars i el monestir de Gerri, que estava estenent els seus dominis per la vall de Barcedana. El comte Isarn I de Pallars, va donar el control de la zona al cenobi i per aquest motiu  apareixen  els emprius de Llimiana en els falsos de Gerri VI i VII, uns documents dels anys 930 i 953 respectivament. En el primer document es fa referència a dita donació, mentre que en el segon quedarà confirmada a través del seu testament. 
 
El castell de Llimiana és documentat el 954, quan el comte Ermengol d’Urgell, encara en vida del seu pare, Borrell I, el cedí al comte Ramon de Pallars. El 982 fa constar “in civitate Limignana”, el 995 s’esmenta el jutge Fedac “qui est de castro Liminiana” i el 1055 són documentats el castell i la vila de Llimiana quan Ramon V de Pallars Jussà els empenyorà o vengué als seus sogres, Arnau Mir de Tost i Arsenda. Aleshores el terme del castell de Llimiana confrontava amb el de Mur. Pel seu testament, Arnau Mir de Tost deixà el castell de Llimiana al seu nebot Arnau i a la seva filla Valença. Aquesta, el 1079, amb el seu marit, Ramon IV de Pallars Jussà, convingué amb Guitard Guillem de Meià a propòsit del castell de Llimiana. Aquest l’havia de tenir en feu pels seus senyors Ramon i Valença, i, al seu torn, Guillem Folc havia de tenir el castell en fidelitat de Guitard Guillem. El 1086 els comtes Ermengol IV i Adalaida d’Urgell cediren el domini i la potestat de la vila de Llimiana als comtes Ramon IV i Valença de Pallars Jussà. 


L’any 1200 era senyor del lloc Arnau de Llimiana, que el 1206 ingressà com a confrare a la pabordia de Mur. El 1278 el rei Pere el Gran demanà a Guillem de Meià el lliurament de la potestat del castell de Llimiana i el 1283 Alfons el Franc infeudà el dit castell al comte Arnau Roger de Pallars. El 1391 el rei Joan I confirmà la infeudació i concedí al comte el mer i mixt imperi. El domini directe pel castell devia posseir-lo Berenguer de Meià, ja que aquest mateix any prestà vassallatge al rei pel feu de Llimiana. El 1327 Pere de Meià tenia en feu pel rei Alfons el castell i la vila de Llimiana. El 1330 Llimiana passà a formar part del marquesat de Camarasa.  


El 1426 Alfons el Magnànim vengué tota la jurisdicció de Llimiana a Pere d’Orcau, pel preu de 6 000 florins. Durant la guerra contra Joan II el castell de Llimiana fou escenari de lluites. Les forces del capitost Matxicot s’hi fortificaren i hi dugueren segrestat un beneficiat de la seu de Lleida, Manuel d’Argentona. Després d’acabada la guerra, Ferran el Catòlic, el 1481, donà Llimiana a Joan de Luna i el 1487 la vila i el castell de Llimiana retornaren al patrimoni reial. Al segle XVII i al XVIII Llimiana continuava essent de jurisdicció reial. En aquest darrer segle consta que era batlle perpetu el marquès de Llo.

Santa Maria de Llimiana, també dita popularment la catedral de la Conca,  és una església romànica del segle XI, tinguda com la més gran i espectacular de tot el Pirineu. Aquesta església va córrer una vida paral·lela a la de la vila i el castell de Llimiana, passant pels mateixos atzars, derivats de la seva estratègica situació, i per les mateixes mans.
 
L'església de Llimiana l'any 1280, mitjançant una dècima papal, el capellà de Liminyana s'incorpora al deganat de Tremp. Malgrat la seva relació amb Santa Maria de Gerri, encara actualment conserva el caràcter parroquial essent menada pel mateix rector que la Guàrdia de Noguera, resident a la rectoria de Tremp. L’any 1314 á trobem esmentada en la visita realitzada pels delegats de l'arquebisbe de Tarragona al diaconat de Tremp. 

És de planta basilical, amb tres naus sense transsepte, cobertes amb volta de canó semicircular, separades per arcades damunt de pilastres. La nau central és una mica més alta que les laterals, i té quatre arcs torals suportats damunt de semi-columnes adossades als pilars. 

Les naus estan dividides en cinc trams, i es comuniquen mitjançant arcs formers, semicirculars, que se suporten sobre les pilastres, rectangulars però amb les semi-columnes adossades que acabem d'esmentar. El mur nord fou molt transformat al llarg dels temps, amb l'afegitó de capelles (una d'elles és gòtica). La perfecció de la unió d'aquestes capelles amb l'església romànica fa pensar en l'existència, potser, d'una quarta nau romànica, posteriorment desfeta per a la construcció de les capelles. 

La porta original era a migdia, però fou traslladada més tard al centre de la façana de ponent. Aquesta porta primitiva encara hi és, i en el mur sud encara hi ha una segona porta, que actualment dóna a l'interior del campanar, i que en el moment de l'obra original devia comunicar el temple amb dependències eclesials. 

El campanar és un prisma que fa la sensació d'estar truncat. Potser ho va ser, o potser no es va arribar a construir mai completament. És molt tardà, però encara medieval. 


La façana sud encara mostra una finestra de dobles esqueixada i un fragment de ser arcuacions llombardes, com les dels absis, amb mèsules senzilles (les dels absis són molt més treballades). 

Tant l'absis principal com les absidioles presenten finestres a doble nivell, cosa que sembla demostrar l’existència d'una cripta segons ens van mostrar en la nostra visita però excavar més pot esdevenir perillós per la integritat de l’edifici. Aquest doble pis de finestres és tant per a l'absis principal, que té tres finestres de doble esqueixada, com per a les absidioles, que només en tenen una, al centre. 

Té tres absis encarats a llevant, el central més gros que els laterals, de força espectacularitat, sobretot des que es van netejar de les edificacions que els tapaven parcialment. Estan ornamentats amb lesenes i arcades llombardes, amb mènsules triangulars molt elaborades. 

L'aparell és clarament del segle XI, tot i que de factura bella i noble, feta amb molta cura i per mestres d'obres experts i amb un gran sentit artístic. 

A la guerra civil s'hi va perdre un crist romànic de talla, molt notable, segons la documentació i imatges conservades. També s'hi perderen altres mostres d'iconografia religiosa. Les restes conservades s'han instal·lat en forma de museu en una de les dependències de l'església. Pel que es veu a les fotografies, és una obra de factura propera al Crist de Mur i al Davallament d'Erill la Vall. Se l'ha situat dins del conjunt d'obres del taller d'Erill, a darreries del segle XI o principis del XII. 

Dins el terme municipal s’han trobat restes arqueològiques, a la cova dels Muricecs es trobaren restes de fauna quaternària, sílex i ceràmica de l’edat del bronze. A la cova del Gel o dels Espluguells, situada en un dels barrancs del pic de Miraurgell, no gaire lluny de Sant Salvador de Montsec, s’hi trobaren materials de l’edat del bronze i d’època medieval. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 20 de setembre del 2014

SANT ANDREU DE VILALLOBENT. PUIGCERDÀ. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.

Seguint les indicacions de la guia de Via Romànica de la Cerdanya visitàvem en aquest ocasió el poble de Vilallobent i la seva església sota l’advocació se Sant Andreu. 


Vilallobent (106 h. 2009) (1.175 m. d’alt.) està situat al raiguer ( part baixa de la muntanya) prop de la confluència dels rius Vilallonga i Llavanera (també dit la Vanera). Al 1969 va ser annexionat a l’antic terme municipal de Puigcerdà. L’antic terme comprenia, a més, el poble i antic terme d'Age, amb el mas Florença.
 
La consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: del llatí villa Lupenti (nom personal derivat de Lupus), segons Meyer-Lübke («Romanische Namenstudien», ii, 58). 

Apareix esmentada a l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell el segle X, sota la forma Villa Lupinti. Pertanyia al pagus liviensis. 
 
Els seus terrenys van pertànyer primer al monestir de Ripoll però al segle XIV van passar a dependre de Sant Miquel de Cuixà. Finalment, al segle XVII van ser propietat de la Corona, com a "lloc reial". 


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
L’edifici, d’origen romànic (segle XI), ha sofert importants modificacions en l’estructura primitiva. Aquest devia constar d’una nau coberta amb volta de canó encapçalada per un absis semicircular, que va ser substituït per una capçalera rectangular; a la nau es construïren dues capelles laterals i la sagristia.  

Al mur nord hom pot observar el parament fet en opus spicatum, i a la paret de migdia es pot observar una finestra tapiada de doble esqueixada, l’única romànica que es conserva.
L’església parroquial de Sant Andreu, conserva un retaule gòtic del segle XV.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 18 de setembre del 2014

SANT ANTONI DE PÀDUA DEL TOSSAL. ALÀS I CERC. ALT URGELL

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Sempre quan pujàvem a Andorra en arribar a les proximitats de la Seu d’Urgell se m’enlluernaven els ulls veient dalt d’un pujol, un edifici blanc que dominant la ciutat es destaca en l’horitzó, i sempre despertava la nostra curiositat.  

 
Ara fa poc dies, a la fi, visitàvem l’ermita de Sant Antoni de Pàdua del Tossal. Està situada en una excel·lent talaia que s'aixeca damunt la plana de la capital urgellenca i rodalia. Això fa que s'albiri des de qualsevol indret dels termes esmentats sorprenen al viatger per la seva forma arquitectònica que fa s’identifiqui en la llunyania com un observatori meteorològic. 

Sant Antoni, és una ermita ubicada pràcticament al límit fronterer dels termes d'Alàs i Cerc i la Seu d'Urgell, en l'indret anomenat el Tossal.  

La capella, que va ser acabada cap a finals de la dècada de 1920, és una construcció moderna que consta d'una sola nau, amb un cor i un altar que és presidit per una figura de Sant Antoni de Pàdua. L'edifici s'acaba per la seva part alta en forma de cúpula amb una creu. Tot l'altar major és recobert d'un acurat mosaic de pedra petita. 

El 13 de juny de 1931, festivitat de Sant Antoni de Pàdua, fou inaugurada pel bisbe Justí Guitart. L’any 1977 es restaurà el seu teulat protegint-lo amb material impermeables. 

L'ermita, actualment és centre de devoció de molts urgellencs i sobretot dels veïns de les localitats més properes com Alàs i Cerc. 

Antoni Secases de cal Rajoler, un antic veí de la zona, va ser l’autèntic mecenes de l'obra. El xicot, que com expliquen uns familiars llunyans no sabia ni llegir ni escriure, va aprendre de lletra tot fent el servei militar i va arribar a ser fins i tot diputat. 

Les circumstàncies el van dur, com a molts altres, a viatjar cap a les Amèriques, on diuen va fer fortuna. En un viatge de tornada, força complicat,  una tempesta va posar en seriós perill la seva vida, l'home ja es pensava el pitjor i s'encomanà com a darrer remei a Sant Antoni, al que va prometre que si se'n sortia d'aquella construiria una ermita consagrada al Sant. Tot indica que Sant Antoni va escoltar els seus desitjos fent-lo arribar sa i estalvi de nou a l'Alt Urgell i, és clar, aleshores havia de complir llavors la seva promesa. 

De fet no va tenir temps de veure l'obra acabada i va deixar el llegat, l'encàrrec i la responsabilitat de construir la capella en mans d'un tal doctor Dou i del farmacèutic de la Seu, López Riberaigua, els quals van acomplir els desitjos d'Antoni Secases. Ara, una làpida a l'església de l'ermita de Sant Antoni del Tossal recorda el nom d'aquest home, les restes del qual reposen des de fa més de 70 anys en un panteó del cementiri d'Alàs.  

El Consell Comarcal de l’Alt Urgell, va declarar-la en el ple celebrat el dia 9 de juny de 2011, com conjunt del patrimoni immoble de la comarca sota aquesta categoria de protecció. De tots els elements declarats, el Consell en destaca l'ermita de Sant Antoni del Tossal, com la realització més notable que l'estil modernista ha deixat a la comarca de l'Alt Urgell. 

S'hi celebra un aplec que reuneix habitants del municipi i de la Seu d’Urgell, i s’hi donen panets amb matafaluga beneïts. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 16 de setembre del 2014

SANT CRISTÒFOL DE TOSES. RIPOLLÈS. PINTURES.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

En l’anterior crònica parlàvem de la part exterior de l’església de Sant Cristòfol de Toses però en deixàvem la part més interessant, el seu interior.
 

Actualment les pintures originals romàniques, són al Museu Nacional d’Art Romànic des de l’any 1952, i només vam poder admirar unes reproduccions. També va protegir-se una imatge de la Mare de Déu del segle XIII.
 

Vam poder veure pintures romàniques del segle XII, excepcionals en tant que el seu Pantocràtor, que centra la conca absidal, és l'únic representant a Catalunya de l'escola Pirinenca, i pel fet de que les pintures murals s’estenen més enllà de l’absis ocupant el sostre i els laterals de la nau. Del Pantocràtor no podem contemplar la seva cara, ja que s'ha perdut, ni la mà esquerra. Si que ens ha arribat la mà dreta, amb la que sosté un llibre. L'envoltava el tetramorf, del que només s'han conservat alguns fragments.
 

El conjunt es conserva en un estat molt fragmentari i només es poden veure algunes figures. Les pintures murals de l’absis, amb la representació del Pantocràtor, símbols dels evangelistes i dels apòstols, són de trets negres damunt un fons monocrom. 
 

Altres dues joies són els laterals de l’altar, pintures sobre fusta d’un excepcional valor artístic, en que l’autor, el Mestre de Soriguerola, va saber reflectir amb un gran dramatisme escenes del judici final, com la del pes de les ànimes o psicòstasi. En elles es veu a Sant Pere que rep les súpliques d’una ànima acompanyat de Sant Pau i de l’arcàngel Sant Miquel, que pesa les ànimes mentre discuteix amb el dimoni. Aquesta peça és de ben avançat el segle XIII, però de concepció romànica. 


En aquesta església hom venerava també una notable Majestat romànica, perduda d’ençà de l’any 1936. Una tradició deia que procedia d’una capella dedicada a sant Salvador, situada a la caseria de Maians, prop de la collada de Toses, al lloc conegut per la Creu de Maians. 

La part interior de la finestra també està decorada amb Caín i Abel presentant els fruits del treball a Déu.
 
Junt amb les pintures, en el Museu Nacional d'Art de Catalunya, també es conserva la biga travessera de l'absis. Servia per sostenir un calvari o un davallament, que no s'ha conservat. Està decorada en les seves cares anterior i inferior amb motius vegetals i geomètrics. 
 
D’aquesta església procedeixen, però, uns fragments del baldaquí romànic que han estat reconstruïts al MNAC; s’hi veuen dos profetes i una sèrie d’animals o monstres en els paraments interiors, com una àguila bicèfala, un griu de tres caps, una sirena de doble cua, un llangardaix de sis potes, un elefant, un drac, etc. Aquest baldaquí, és exposat de forma permanent dins de la col·lecció d’art romànic del museu, a la mateixa sala que les pintures de Sant Climent de Taüll, i és un dels dos únics del seu tipus que s’han conservat a Catalunya.  
   
 
Per les pintures que apareixen a la capella lateral dreta de la nau, es pot deduir una remodelació en la decoració d´aquesta capella cap els segles XVII o XVIII. Les figures de les quals no més es veuen les parts inferiors dels vestits, poden ésser o sants o personatges.
 
Durant la campanya de restauració efectuada en el temple, es van descobrir alguns petits fragments de pintures murals a la volta de la nau, que s'han restaurat i conservat in situ.  

A l'interior es conserva una pica d'aigua beneita, de 30 cm de diàmetre i una de baptismal decorada amb el relleu d'una creu. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 13 de setembre del 2014

SANT CRISTÒFOL DE TOSES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

En la sortida dedicada al romànic que anualment celebra l’UEC de Bagà, sota el guiatge del Pere Cascante, visitàvem el poble de Toses i la seva església sota l’advocació de Sant Cristòfol. 

 
Vam aparcar els vehicles a l’entrada del poble, al costat de la estació, a la part més baixa de la població i emprenguérem una llarga pujada fins l’església romànica, situada a la part més alta del poble, en un indret des d'on es pot admirar la vall de Toses. Recordant aquells moments he entès per que va construir-se al segle XIX una nova església sota el patronatge del mateix Sant situada en el centre de la població.  

Toses (61 h el 2005) és un municipi (160 h. 2009) que comprèn els nuclis de Toses, Fornells, Dòrria, Nevà i el veïnat d’Espinosa. Tanca geogràficament en una petita vall el Ripollès i la vall de Ribes amb la Molina i la Cerdanya a través de la collada de Toses (el seu punt més elevat, el coll, a 1800 m. d’altitud) 

La consulta al diccionari Alcover-Moll ens dona aquesta definició etimològica.: del llatí tōnsas, ‘pelades’. Segurament dedicada a les muntanyes que a partir del poble aixequen el seus cims.
 
Toses i els seus agregats de Dòrria i de Nevà són alguns dels indrets coneguts de més antiguitat de tota la vall de Ribes, citats a l'any 839 en l'acta de consagració de la Seu d'Urgell, dins del comtat de Cerdanya, amb els noms de Tosos, Duaria i Nevano. El portum de Tosa o collada de Toses surt en el testament del comte Guifré de Cerdanya del 1035, i la vila de Toses en la cessió d’un mas, feta a Ripoll el 1102 pel comte cerdà Guillem Jordà. 

Tota la Vall de Toses tenia com a centre jurisdiccional el castell de Toses, ben documentat des del segle XIII, quan ja pertanyia als nobles cerdans cognominats Urg o Urtx, que s'uniren als Mataplana pel casament de Galceran d'Urtx amb Blanca de Mataplana, efectuat abans del 1240. 

Amb el fill d’aquest matrimoni, Ramon d’Urtx, la vall de Toses, amb Dòrria i Campelles, passà a formar una de les batllies del gran domini dels barons de Mataplana. Aquest domini prengué, avançat el segle XIV, el nom de baronia de Toses. Més tard la baronia passà als ducs d’Híxar.  

La història posterior del terme es relaciona amb totes les vicissituds i els canvis de domini del gran lot territorial de les baronies de Pinós i de Mataplana, de la Portella i de la vall de Toses, que al segle XVII pertanyia als ducs d’Alba. 

El poblet (1.444 m d’altitud), el més alt de la comarca, ha sofert molts contratemps i destruccions, a causa de la seva situació fronterera; així, consta que ja l’any 1794 els francesos cremaren 46 cases del poble.  

L’església és, sense dubte, l’element més remarcable, és un edifici del segle XI, d’una nau, acabada amb un absis senzill que sembla renovat o construït al segle XII per la seva part superior. Té adossades dues capelles que li donen forma de creu llatina. 

La coberta és de volta de canó apuntada. La façana té dues finestretes romàniques. És notable també la faixa de carreuons disposats en opus spicatum (tècnica constructiva utilitzada pels romans).  

La portalada amb una simple llinda, situada al mur de sud-est, conserva una bonica porta que conserva l’antiga ferramenta d’ornamentació, una mostra més dels treballs de forja de ferro d’aquesta zona.  

La capella de la dreta s'allotja sota el campanar de torre, rabassut i massís de dos pisos, el primer té un fris de decoració d'arcuacions llombardes, i un pis superior, cobert a doble vessant, amb una gran finestra oberta i altres que es veuen tapiades, cosa que revela modificacions en la seva cobertura i segurament en l’altitud.  

L’interior de l’església és arrebossat  i es conserva una pica d'aigua beneita, de 30 cm de diàmetre i una de baptismal decorada amb el relleu d'una creu. 

A la capella de la dreta, degut a les humitats, han aparegut sota la darrera decoració, pintures que poden ésser d´època barroca, i hom podria pensar que a més a sota podrien trobar-se-n´hi altres de més antigues. En l´actualitat s´ha col·locat el terra nou de fusta, i la instal·lació elèctrica.  

Les pintures murals originals van ser traslladades al Museu Nacional d'Art de Catalunya l'any 1952, així com la biga travessera policromada de l'absis, les pintures sobre taula del baldaquí i una imatge de la Mare de Déu del segle XIII. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 11 de setembre del 2014

DIADA DE CATALUNYA. 11 SEPTEMBRE 2014.


 
Avui és un dia força important per escriure sobre una història prou coneguda i reivindicada en moltes ocasions per  persones que escriuen i parlen molt millor que un servidor. 

Només dir que potser ja es hora que es permeti a una nació amb una llengua i cultura pròpia decidir el seu futur.

Han passat 300 anys -1714-2014- d’un situació que no havia de produir-se mai.

La guerra i el sotmetiment no és una solució que beneficiï a ningú. 

Negar als drets dels ciutadans sense negociar, tampoc. Desitjo que el seny guanyi amb la seva lluita i almenys s’acordi, legítimament, votar la raó de ser del poble català. 

Els mitjans per fer-ho són a les mans dels uns i el altres. Desitjo que la intel·ligència i la bona voluntat també. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 9 de setembre del 2014

MARE DE DÉU DEL CARME DE BATET. RIBES DE FRESSER. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Tornàvem de Queralbs i al veure una senyal indicadora amb el nom de Batet van decidir conèixer el lloc i veure quina església hi havia. Així, per una pista asfaltada, amb una amplada justa per passar dos vehicles, arribàvem al petit nucli de població i visitàvem Batet, i la seva capella sota l’advocació de Nostre Senyora del Carme. A nosaltres ens encanten les petites esglésies de racons amagats del nostre país. 


Batet és un veïnat (28 h. 2009) situat a  la dreta del Freser.

La consulta etimològica al diccionari Alcover- Moll ens dóna aquesta definició.: desconeguda. La forma Batet ja apareix a un doc. de l'any 977 (Botet Geogr. Gir. 723).  

Hom pensa que la capella del Carme de Batet, va lligada a la vida i història del veïnat. La distribució de la seva façana troba paral·lels en altres capelles de la comarca, com a les de Dolors i el Remei a Villallonga, Sant Antoni a Ribes, o la Salut a Vallfogona; o sigui, porta rectangular amb llinda amb inscripció, dues finestres laterals al costat de la porta i un ull de bou al damunt.  

Això ens fa pensar, malgrat l'aspecte rústec i antic de la capella, que aquesta es degué construir entre els segles XVII i XVIII, essent més o menys coetànies de les esmentades.  

La primera impressió per la seva aparença ens recordà alguna església preromànica andorrana, però la biga davantera del atri porta una inscripció gravada que ens aclarir les nostres idees 1686-1986. 

La capella de la Mare de Deu del Carme, és un petit edifici de planta rectangular, edificat sobre un penyal en el mig del veïnat de Batet. Els seus murs són de pedra rústega i la seva coberta de llicorella del país. Té un petit campanaret d'espadanya damunt de l'atri.  

L'element més interessant és l'atri reposador amb bancs laterals abans de l'entrada de la capella. Per la part posterior, l'església s'aboca vers un penya-segat. Recentment ha set restaurada amb bastant bon criteri.  

Hi ha una tradició que diu que malgrat estar edificada totalment en pedra – amb excepció del teulat de fusta - en els dies més freds de l’hivern, hom sent una ‘especial escalfor’ quan entra dins. Segurament la fe és un gran detonant espiritual. 


I cercant dades ens ha sorgit aquesta dita de Cultura popular que diu.—«Els de Batet, porten la camisa més llarga que el fasset» (Serra Notes geogr. folkl.). Fasset: Gipó encotonat que es portava sota l'armadura, i altres més. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 6 de setembre del 2014

SANT SADURNÍ DE TARGASONA. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

En la nostra recerca per terres de l’Alta Cerdanya visitàvem el poble de Targasona i fotografiàvem la seva església sota l’advocació de Sant Sadurní. 

Aquest municipi és estès entre el roc de la Calm (2.137 m. alt. al pic dels Moros) al massís del Carlit, i l’enclavament de Llívia (Baixa Cerdanya). 


Comprèn dues valls; a ponent, la que domina el mas de Vilalta, resta viva del que fou el poble del mateix nom. A llevant, la que centra el propi poble de Targasona, sector més baix de la coma de Mollet, drenada pel rec de Rivals.  

El territori fou ocupat en època prehistòrica, segurament des del neolític com a mínim, i s'hi han localitzat restes de l’edat del bronze i del ferro, com el lloc dit de l’Avellanosa. Targasona ja apareixia citat amb aquest nom al segle X, a l’ACCU.

A més, es té coneixement dels antics llocs de Palmanill (Palmanill, el 1265) al SE, encara en un petit sector de la vall d’Èguet ; Torba (Turba, el 1011) i Pardinella (Pardinella, el 1017). 

El poble (60 h.1982); (1.597 m alt), un dels més alts de la Cerdanya, és format per dos barris; el de ponent, al voltant de l’església parroquial i el de llevant que és anomenat la Torre. 

L'església de Sant Sadurní va ser consagrada l’any 1048 pel Bisbe d’Urgell Guillem Guifré. Al segle XI pertanyia a Sant Martí del Canigó com a alou, i al següent, també la parròquia de Sant Vicenç de Vilalta. La seva senyoria fou conservada pel monestir fins a la fi de l’Antic Règim. Fins al 1790 va pertànyer a la "viguerie de Cerdagne" (Sallagosa).  

L’edifici és d’una església romànica del segle XII d'una sola nau de planta rectangular, sense absis i molt modificada al llarg dels anys. Actualment pertany al Bisbat de Perpinyà. Va dependre del Bisbat de la Seu d'Urgell fins l'any 1803.

Recentment n'ha desaparegut una notable talla policromada de la Mare de Déu, romànica, del començament del segle XIII.  

En direcció a Angostrina es troba, dins el terme, l’extraordinari caos de Targasona, format per blocs de granit despresos del pic dels Moros, erosionats in situ al llarg del temps, i que presenten una multitud de formes ben capritxoses, a algunes de les quals hom li ha donat nom.  

Dins el terme, hom ha construït la central elèctrica solar de Thémis (1983), explotada per Electricitat de França. És la més important d’Europa del seu gènere.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.