divendres, 23 de desembre del 2016

NADAL 2016 I ANY NOU 2017.




Tornem a ser a Nadal i un any més volem que tothom en aquest món visqui aquest dies amb pau i amor.

US DESITGEM UNES FELICES FESTES DE NADAL I D’ANY NOU.
Aquests dies vull fer una pausa en els meus relats, tant en “Escrit al Berguedà” com “Indrets d’Escrit al Berguedà”.
Tal vegada fer neteja papers enrederits, més que idees vull ordenar arxius  i tornar a començar.
Aleshores amics, penso publicar, sinó hi ha cap entrebanc, nous escrits a partir del 10 de gener del 2017.
Quan les festes siguin exhaurides i el nou Any ens depari (això ho desitgem de tot cor) força felicitat.
Miquel Pujol Mur.
M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 21 de desembre del 2016

SANTA MARIA DE L’ASSUMPCIÓ. CÓLL. VALL DE BOÍ. ALTA RIBAGORÇA.

PETJADES PER L’ALTA RIBAGORÇA. 

Cóll és un poble (36 h. 2009, 1180 m. alt)) situat en un coster a la dreta de la Noguera de Tor, aigua avall de l’estret de les Cabanasses.

La seva església parroquial modernament sota l’advocació de l’Assumpció abans era anomenada com a Santa Maria. Pertanyia a l'antic terme de Barruera. A la nostre visita s’estaven acabant uns treballs de reparació de l’interior del temple, malgrat el molt tràfec existent ens van permetre fer fotografies de l’exterior. Com suposem que eren de força interès, per tant intentarem arribar-nos en una altra ocasió.

Actualment, forma part del cementiri. No és segur que pertanyés a un antic monestir benedictí, però sí que se sap que va estar relacionada amb Santa Maria d'Alaó. És un temple romànic del segle XII construït amb carreus ben treballats.  

D’antic fou part integrant del terme de Castelló de Tor. Com a tal va ser adquirida pel rei Ramir I l’any 1054. Després , el seu fill Sanç Ramirez la va lliurar a la seu de Roda d’Isavena. A la baixa edat mitjana com a component de l’anomenada honor de Castelló de Tor passà  a la mitra de la seu lleidatana. Forma part de la unitat pastoral de l'arxiprestat de la Ribagorça, i és regida pel rector del Pont de Suert.  

Una llosa de pissarra trobada a principi dels anys noranta del segle XX a l'altar de l'església contenia la inscripció 1110, que podia relacionar-se, pel lloc on va ser trobada, que es tracta de la data de la consagració de l'església.

Cap als anys setanta del mateix segle XX, s'emprengueren unes obres de consolidació de l'edifici, a càrrec de la “Dirección General de Bellas Artes, que permeteren reconstruir la coberta de l'església i construir un mur perimetral de formigó per tal d'evitar l'aparició de noves esquerdes en els murs, i així evitar la degradació de l'edifici. 

El conjunt presenta totes les traces d'un edifici molt unitari, amb poques intervencions posteriors a la seva consagració. Santa Maria de Cóll és una església romànica de nau única, capçada a llevant per un absis semicircular. La nau és coberta amb volta de canó, subdividida en tres trams per dos arcs torals, un dels quals (el més allunyat de l'absis) arrenca d'unes pilastres semicilíndriques amb capitells molt senzillament esculpits al capdamunt. 

L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera. A l'exterior, és el típic absis romànic de tambor, amb decoració llombarda (arcuacions cegues), però sense lesenes, cosa que indica que es tracta d'una obra d'un romànic ja molt avançat. Aquest detall, juntament amb l'aparell de carreus grossos i regulars utilitzat en la construcció del temple, fa que es pugui datar aquesta església en el segle XII.

Va ser afegida al mur nord una capella coberta amb volta de canó, i al sud, un campanar que té la planta baixa oberta a l'església en forma de capella, que queda afrontada a l'altra capella abans esmentada. Com que les dues capelles queden en el primer tram de la nau, immediat a l'arc presbiteral de l'absis, la planta de l'església pren una certa configuració de planta de creu llatina. Ara bé, no es tracta d'un transsepte, sinó de dues capelles afrontades. 

El segon tram de la nau -el central- presenta la paret interior buidada amb dos arcs de mig punt, per tal d'encabir-hi dos altars. Es tracta d'una obra moderna, que no correspon a l'església original. 

Al darrer tram de la nau, l'oest, s'hi va construir un cor, per a la qual cosa es va allargar la nau. La coberta d'aquest afegit és de bigues, mentre que la resta té volta de canó. La barana del cor és gòtica, i una escala de cargol buidada a l'angle sud-oest de l'església hi mena.


La il·luminació original es feia a través de dos ulls de bou enfrontats, un a cada extrem de l'edifici. Un és al mur de ponent, bastant per damunt de la porta d'accés al temple. L'altre, al de llevant, per damunt de la coberta de l'absis. Al mur de migdia, a més, hi ha una finestra coronada per dos arcs de mig punt, en gradació; tots dos tenen l'interior fet en un sol bloc de pedra. Una altra finestra és al centre de l'absis, a llevant. Té un sol arc de mig punt, fet amb una llosa disposada com a timpà, amb dos arquets concèntrics esculpits a la pedra.


Tota l'església presenta un aspecte molt regular. L'aparell és de carreus voluminosos, ben escairats posats en filades horitzontals ben ordenades, travades amb trencajunts. No hi ha cap element decoratiu fins a arribar gairebé al ràfec de la teulada: allí es troba un fris d'arquets cecs d'herència llombarda, cadascun d'ells amb mènsula, que suporta una cornisa de la qual arrenca la teulada. En general, les mènsules són llises, però n'hi ha tres d'esculpides. Una amb un cap humà, una altra amb el d'un bou o una vaca, i el tercer, situat a l'absis, no permet la identificació pel seu mal estat a causa de l'erosió.



La façana occidental té una portada amb dues arquivoltes amb columnes, i un arc de mig punt tancat per un fris escacat en el semicercle exterior. Les columnes tenen capitells historiats i de temes vegetals. 

Sobre la clau de l'arquivolta exterior es veu un crismó, considerat el més bell d'entre tots els de les esglésies de l'entorn; en els angles de la pedra es veuen dos coloms i dos capets humans, un d'ells tocant una banya de caça. Més amunt, al mur, hi ha una obertura rodona emmarcada per una motllura plana, que és l'ull de bou anteriorment esmentat.


La torre del campanar, que a la planta baixa forma la capella sud de l'església, és de dos pisos, per damunt de l'església. Està situada a la façana meridional, a prop de la capçalera, i està parcialment encavalcada damunt de la nau. És de construcció gòtica, amb finestrals apuntats en el primer pis i obertures per a les campanes en el superior, que és el que fa de campanar. 

La ferramenta de la porta de fusta de la portada és d'artesania medieval. Entre el seu mobiliari litúrgic es conserva un interessant frontal romànic que es guarda al Museu Episcopal de Vic.


Els béns mobles integrants de la declaració de BCIN són: imatge de la Verge del Roser de fusta tallada i policromada, lampadari de ferro forjat, barana del cor de fusta tallada, forrellat de ferro forjat, tres bancs de fusta, base de creu de pedra tallada, tres campanes de bronze fos.  

Forma part de les esglésies romàniques catalanes de  la Vall de Boí, per tant, és inscrita dintre de l'apartat de Patrimoni de la Humanitat. 

Després de veure-la, malgrat que fos exteriorment i de les dades trobades, encara som més conscients que hem de tornar per admirar-la més profundament. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 16 de desembre del 2016

SANT MARTÍ DE LLESP. PONT DE SUERT. ALTA RIBAGORÇA.

PETJADES PER L’ALTA RIBAGORÇA. 

El poble de Llesp (62 h. 2009, 944 m. alt) és situat a la riba dreta de la Noguera de Tor. Formà municipi independent fins el 1968. L’antic terme comprenia, a més, el poble de Castelló de Tor, les caseries i llogarets de Casós, Igüerri, Gotarta, Iran, Irgo de Tor i Sarroqueta, i el despoblat de Viuet (amb l’antiga quadra de Marquet).

Segons una notícia retrospectiva que refereix el cartulari de Roda, quan aquest indret va ser ocupat l’any 1006 per Abd al Malik, el bisbe Eimeric de Ribagorça, en la seva fugida dels musulmans, es trasllada interinament a Llesp. Porta diplomes i ornaments de Sant Vicenç de Roda. En aquestes circumstàncies l’església de Llesp va ser la seu del bisbat de Ribagorça, fins a la restauració de Roda.
Tot i aquesta referencia, aleshores Llesp no era cap entitat important, sinó un vilar que des d’antic pertanyia a Castelló de Tor. Així consta en un document de l’any 1054 on consta la venda o permuta feta per Eizolina al rei Ramir I d’Aragó de Castelló de Tor amb els seus termes. El seu fill Sanç Ramírez  transferí e dit castell amb la vila de Llesp a la seu de Sant Vicenç de Roda.

  


L’any 1380, el rei Pere III, el Cerimoniós, concedí al bisbe de Lleida, Romeu Sescomes, els homes i la universitat de Llesp. El bisbat de Lleida va gaudir de la senyoria d’aquest indret fins a la fi de l’antic règim que alhora era infeudada als barons d’Erill.  

Malgrat les notícies de l’indret de Llesp no s’ha localitzat cap document que pugui il·lustrar el passat medieval de Sant Martí.

L’església actual de Sant Martí és un edifici construït amb materials de l’antiga església alt-medieval. És destacable la portalada, actualment a la façana nord, però que, originalment, era a la de migdia, del temple primitiu. És feta d'un arc de mig punt realçat amb una arquivolta bisellada. Manca una arquivolta, perduda en el trasllat, que arrencava dels dos capitells florals amb columna, actualment orfes.  

 

L'exterior de l'església era de carreus de pedra arrebossats. La coberta, igual que tot el poble, és de teula àrab, excepte la del campanar que és de lloses de pissarra així com la del cimbori. Actualment és un edifici deformat que compren diversos estils a partir del romànic.  

Té força semblança amb les esglésies de Sant Climent d'Iran i de Sant Romà de Casós. 

Sant Martí de Llespés és pot datar entre el segle XII, quan es consolidà l'art romànic, i el XVII, quan s’introduïren els cimboris a la Vall de Boí.  

És un edifici protegit com a Bé Cultural d'Interès Local.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 14 de desembre del 2016

SANT CEBRIA DE LA MÓRA. TAGAMANENT. VALLÈS ORIENTAL.

PETJADES PEL VALLES ORIENTAL. 

Seguint les nostres rutes pel Parc Natural del Montseny en aquesta ocasió fèiem a peu el camí que va des de Coll Fòrmic fins a Sant Cebrià de la Móra.

Quan comences nous camins, en aquesta ocasió pèl Montseny, aprens nous llocs i quan parles amb les persones que coneixen l’entorn sempre en surten nous indrets per veure. Això ens passa sovint. Primer va ser anar a Coll fòrmic, simplement una excursió de passada per visitar un monument megalític a Vallgorguina (Escrit al Berguedà).

 
Tot va ser arribar-hi com començar a llegir els indicadors. Aleshores, en veus un que condueix a Sant Cristòfol de la Castanya. Quan arribes al lloc, en aquesta ocasió, parles amb la persona que resideix en la rectoria i et diu que hi ha una altra església, no gaire lluny, que s’anomena de Sant Cebrià de la Móra (també romànica) i els pensaments et diuen: per què no anem a visitar-la.    

El divendres 9 de desembre, armats del nostres patracols de caminar, motxilla i bastons, vam iniciar el nostre camí. Vam travessar el Pla de la Calma per una bona pista de terra fins el Pla de Bassau o coll de Terrús. Aleshores davallàrem per un camí o pista més enfangada fins la casa de camp dita la Caseta i divisàvem a sota l’església de Sant Cebrià de la Móra. Fèiem les pertinents fotografies per il·lustrar l’escrit i tornàvem al lloc de sortida. Una caminada entre 13 o 14 Km. Ara ja ens vam dir d’una nova romànica propera. Així no acabarem mai!

 
L'antiga parròquia de Sant Cebrià de la Móra es troba situada per sota el pla de la Calma, isolada a 950 m d'altura.
 
La “villa Mora” s’esmenta per primera vagada entre els anys 898 i 917 com a domini dels comtes osonencs amb els vilars de Palau (vessants del Moncau) i de Daniel (Valldaneu). Tor i que és possible que el domini comtal ja tingués una església, aquesta no és documentada fins l’any 1009, quan estava emmarcada en el terme de Tagamanent esmentat el 945. La denominació habitual de l’església és l’actual, per bé que a vegades també s’esmenta com a Sant Cebrià de “Biscala” pel nom del vessant -aleshores planta de vinyes- que davallava des del temple. 

L’església va tenir funcions parroquials fins l’any 1936 moment en que va quedar-se sense rector. Agregada a la parròquia d’El Brull, l’any 1952 va restaurar-se l’església i es va arrasar la rectoria en ruïnes, convertint l’antic conjunt parroquial en l’ermita aïllada actual.
 
Sant Cebrià de la móra és una església romànica construïda amb pedra rogenca local. La primera església documentada l’any 1009, fou remodelada després, donat lloc a les parts més antigues de l’edifici actual: la planta rectangular coberta amb volta de canó seguit, capçada allevant per un absis semicircular de quart d’esfera, amb una finestra centrada. Una lesena que no arriba al ràfec i que és el que resta d’una decoració original tipus llombard, així com l’aparell de carreus ben tallats i col·locats, permeten situar el temple en l’arquitectura romànica llombarda de caire rural, segurament del segle XII. 

En una reforma posterior (segles XV- XVI se li afegiren dues capelles lateral cobertes amb voltes gòtiques formant creuer i, encara més tard (segle XVIII), s’afegiren la sagristia i el massís campanar de torre. 

Les teulades són fetes amb lloses rejuntades. El campanar, situat a l'angle nord-oest, du gravada la data 1799 en una pedra. És quadrat, amb dos forats de campana i s'hi accedeix per una porta oberta a la capella i una d’exterior. La portalada d'arc mig punt, del 1722, amb dues pedres allargades en funció de brancals. 

A banda i banda de l'entrada, i fent cantonada amb les capelles, s'obren sengles petits altars a la paret. A la banda Nord i just al costat de la porta principal, una obertura elevada dóna pas del campanar al cor, desaparegut, que reposava sobre un arc pla, les restes del qual es veuen a sobre la porta en tota l'amplada de la nau. A sota d'aquest pas, un armari. 

L'ara de l'altar és una làpida funerària d'època moderna, força llegible.  

Sant Cebrià de la Móra és un edifici religiós inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 9 de desembre del 2016

SANT CRISTÒFOL DE LA CASTANYA. EL BRULL. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

Havien anat unes quantes ocasions a Collformic i llegit un indicador, que surtin des del restaurant, ens indicava el camí fins a l’església. Aquest dia pujarem i deixa’m el cotxe aparcat en el estacionament vam agafar els pals per anar-hi a peu.

 
Aquest poble de cases disseminades anomenat de la Castanya (17 h. 2009), està situat en una raconada del vessant vallesà del Pla de la Calma. Fou inclòs al municipi del Brull entorn del 1840. Té com a centre una antiga vila rural de Chastania, coneguda des del 993.

 
En la recerca habitual de dades he trobat un arxiu de la reforma efectuada per la Diputació de Barcelona, la qual faig servir com a base per publicar aquesta ressenya.
 


La primera notícia referent a l'església de Sant Cristòfol de la Castanya correspon a l'acta de consagració i dotació d'un temple de nova planta, realitzada pel bisbe Berenguer l'any 1082, a instàncies del vescomte Ramon de Cardona, Umbert de les Agudes i Berenguer Sanç de Tagamanent.

 
Era de nau única i absis semicircular, orientat de llevant a ponent, amb porta a la façana sud i coberta amb lloses de pissarra col·locades a doble vessant. El temple actual correspon bàsicament a aquest del segle X, si bé transformat per les reformes que s'hi van anar efectuant al llarg dels segles. 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Al segle XII va aixecar-se un campanar adossat a la paret sud, al costat de l'absis. A part d'aquesta actuació no s'hi van fer noves obres i sols tenim l'esment de l'existència de tres altars a l’interior del temple en aquesta primera època: el major dedicat a sant Cristòfol, el de santa Maria i el de sant Bartomeu.

Cap a final del segle XIV o inici del XV es van fer algunes reformes importants: la substitució de la coberta primitiva -probablement de fusta- per una volta apuntada, la construcció d'una nova porta que es va col·locar al mateix lloc que l'anterior, i l'aixecament d'un campanar nou. AI mateix temps, es va modificar lleugerament l’espai interior amb la creació de dues petites capelles al costat del presbiteri.  

Corresponen també en aquest moment, el conjunt de pintures murals amb sants ¡ àngels recobrint la volta i els arcs que la sostenien, descobertes en la restauració iniciada el 1986. Des del del 1990 al Museu Episcopal de Vic es conserven els fragments de les pintures murals que es van trobar a l’antiga església de Sant Cristòfol. La data d’aquestes pintures, que es creuen gòtiques, se situa entre el final del segle XIII i el començament del XIV. 

La construcció d'un cor als peus de la nau és l'única dada que consta del segle XV a banda d'una visita pastoral de l'any 1473, que indica que l'església es trobava en bon estat. La situació va variar en el decurs del segle següent quan va començar a manifestar-se un problema d'humitats que provenien fonamentalment de la teulada, que va obligar a successives reformes de la coberta. Les humitats afectaven també el campanar.  

L'any 1576, el pintor de Vic Bertran Badia va fer un retaule per a l'altar major. Aquest retaule va ser daurat de nou el 1722 i va desaparèixer durant la guerra civil de 1936-1939. 

Entre 1612 i 1627 es van realitzar diverses reformes a l'interior del temple: es va instal·lar un nou paviment; es van fer més profundes les capelles laterals -probablement una d'elles es va dedicar a la Mare de Déu del Roser- i es va decidir emblanquinar l’església fent desaparèixer gran part de les pintures murals, que segurament es devien trobar malmeses per la humitat que continuava present i que obligava a constants reformes a la coberta. El mateix any 1627 es va arribar a un acord entre el rector i els obrers de la parròquia per construir una nova sagristia que es va adossar a l'angle sud-est del temple, entre el campanar i l'absis, sobre la sagrera. 
Més endavant es va fer una important reforma que va canviar la fesomia del temple: la substitució de l'absis semicircular, possiblement enrunat, per un cos sub-trapezoidal que es va cobrir amb volta cònica. Les parets es van emblanquinar de nou i la coberta es va tornar a reparar. 

A final del segle XVIII tot i que la població havia augmentat considerablement i el temple resultava petit, l'economia de la parròquia continuava sent precària ¡ per tant no s'observen canvis significatius en l'edifici, excepte petits adobs de manteniment, sobretot a la teulada.  
 

Els únics elements nous van ser un púlpit i un paviment de cairons. Cap a final d'aquest segle es van tornar a emblanquinar les parets. 

Al llarg del segle IXX s'ha produït un despoblament progressiu del poble de la Castanya, fet similar al que succeeix en la major part dels nuclis rurals. Com a conseqüència, l’única reforma que es va realitzar va ser la substitució del paviment de cairons per un de formigó i rajola hidràulica, que portava inscrita la data de 1916. 

La Diputació Provincial de Barcelona la va restaurar i il·luminar de manera molt escaient entre el 1986 i el 1989. També es va restaurar el rellotge de sol que hi ha a la façana de migdia del campanar. 

L’església de Sant Cristòfol de la Castanya està catalogada com a Bé Cultural d’interès Local. 

He de mostrar el nostre agraïment a la persona, resident en la rectoria, que amablement ens facilità el pas a l’interior de la església, i fins i tot, la nostra fotògrafa va poder pujar a dalt el campanar.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 7 de desembre del 2016

CASTELL D’ELS ANGLES. CAPCIR. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CAPCIR  

Visitant l’església de Sant Miquel d’Els Angles veiem a poca distancia part del mur i l’entrada de l’antic castell.

El primer esment del lloc dels Angles és de l’any 965, en que el comte Sunifred II de Cerdanya-Besalú llegà en el seu testament l’alou el Angles, juntament amb Matamala, al monestir de Sant Miquel de Cuixà. Arran d’aquesta donació el cenobi de Cuixà es convertí en senyor del terme. 

El 1181 el rei Alfons I autoritzà l’abat de Cuixà a construir fortificacions a les seves terres i fou segurament llavors quan es degué bastir aquest castell, encara que no hi ha cap dada ni vestigi arquitectònic que ho pugui assegurar. De fet, no és fins el 1268 que es documenta el castell dels Angles.  

El monestir de Cuixà fou senyor del terme fins  a la Revolució Francesa. Aquest castell està inclòs dins els acords presos en el tractat de Corbeil (Illa de França) entre els representants de Lluís IX de França i els de Jaume I de Catalunya-Aragó. 

D’acord en les restes que han arribat fins a ara és pot suposar que aquesta fortificació era formada per un recinte de planta quadrangular, del qual s’ha conservat sobretot el costat oriental. Aquesta construcció havia cobrir la major part del promontori. 

En aquesta façana est hi ha restes d’una torre portal i un pany de mur que s’estén a la banda nord. Cap al sud, segurament el mur original resta amagat per unes cases que si adossaren. Els murs nord i sud també foren aprofitats per edificar-hi altres construccions. La paret oest és la més mañmes; devia alçar-se al costat de la plaça que hi ha a prop de l’església. 

L’element més visible del castell és la torre portal, que té una planta lleugerament rectangular. Té una alçada d’uns 10 m. superior a la resta de la fortificació. En aquesta construcció s’obre una porta acabada amb un arc rebaixat format per  13 dovelles. A la cara nord, hi ha dues espitlleres situades a diferents nivells. A la cara interior, oest, es veu una porta elevada, acabada amb un arc de mig punt. 

L’any 1191, el municipi va adquirir els terrenys corresponents a les ruïnes del castell i va fer el necessari per salvaguardar les seves restes. Les campanyes de recerca  han fet descobrir un fossat de defensa situat al peu de la muralla i la porta de la torre. També s’han trobat a diferents fondàries  diverses fases d’ocupació. Una primera al segle XI-XII, una segona datada a la segona meitat del XIII i finalment restes del segle XIV. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 2 de desembre del 2016

SANTA MARIA DE LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.  

Moguts per la nostra curiositat i també per saber del nostre entorn visitàvem la població de la Pobla de Lillet i fotografiàvem la seva església. L’església parroquial és situada al centre de la població i envoltada per carrers estrets que ens encanten.

L'església Santa Maria de Lillet fou construïda a mitjans del segle XVIII sobre les restes del castell dels Mataplana, que s'havia cremat. Al costat del castell, la baronessa es va fer construir durant la primera meitat del segle XIV una capella dedicada a Sant Antoni Abat, reservant el seu ús sols per la família i els nobles cavallers de la baronia. El veïns de la vila havien de seguir anant als actes religiosos al monestir de Santa Maria de Lillet aproximadament a uns dos quilòmetres del nucli urbà.  

A conseqüència del desenvolupament que tingue el municipi al segle XVII i a causa de la incomoditat de desplaçar-se a monestir, es substituí la capella primitiva per la església sota l’advocació de Santa Maria. 

La nova parroquial fou projectada per Josep Morató i Soler al primer terç del segle XVIII. La portada i la finalització de l’obra fou realitzada pel seu germà, Jacint Morató i Soler, entre 1724 i 1737. La construcció fou acabada l'any 1784.

Consta d'una sola nau amb quatre capelles laterals per banda. El campanar, de dimensions considerables, és de planta quadrada i coronat per un cos vuitavat modern.  

A la façana principal (migdia) destaca la porta d'entrada, emmarcada per tota una estructura monumental d'estil barroc: dues pilastres adossades emmarquen la porta i el seu immediat coronament, format per una motllura de traçat còncau-convex que acull l'escut de la vila; dels elements que les culminen sorgeix una altra motllura que defineix l'espai ocupat per la fornícula, acollidora en altre temps d'una marededéu, ara perduda. Al cim de l'estructura del portal s'obre un òcul circular. 
 

Antigament, l'arrebossat simulava un aparell format per maons regulars, però després es va picar l'arrebossat deixant la pedra vista i, a principis del segle XXI, es va tornar a arrebossar i pintar, però sense simular carreus. 

Una altra modificació són les finestres obertes a la banda de l'evangeli -abans de dues fulles i rectangulars- que ara són quadrades i formades per quatre grans blocs de pedra. L'any 1981 es recuperà de l'interior l'escassa decoració neoclàssica que restava, es pintaren les parets, s'arrebossaren els murs i es treballà en el paviment.
 
El segle passat estava dedicada a l'advocació de l'Assumpció de la Verge, prova n'és que encara corona l'altar major una imatge representant aquesta advocació. 

La darrera modificació de l’edifici va realitzar-se a l’any 2005, en que es va realitzar la remodelació d ela façana.  

L'església està decorada amb colors vius i imatges valuoses. De tot el conjunt destaca l'altar major envoltat de columnes jòniques. Presidint aquest altar, en dues columnes del fons, hi ha el Crist en Majestat del monestir.

Crist en majestat: És una gran talla de fusta policromada, gairebé de mida natural (145 x 131 cm), que data del segle XII i que ha sofert moltes restauracions. 

La primera de les reformes realitzades, durant el segle XVIII, va transformar el Crist triomfant en un Crist sofrent: es va variar la inclinació dels braços, que eren rectes, i també la posició del cap, que era enlairat; ambdós passaren a una posició caiguda.

La segona transformació es va produir entre els segles XIX i XX. En aquesta reforma es féu retornar el cap a la posició original, enlairant-lo, però no així els braços. 

De Catalonia Sacra copio una fotografia de la Majestat de Lillet restaurada l’any 2015. 

Mare de Déu de l'Assumpta: Als capitells de les columnes s'hi asseu la base d'un semi-absis que fa de coixí a la imatge. La Mare de Déu de l'Assumpta és una escultura de Frederic Marès que data de l'any 1952. 

Santa Maria de la Pobla de Lillet és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.