divendres, 24 de febrer del 2017

SANT FELIU DE VALLCEBOLLERA. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

En el nostre periple per terres de la Catalunya Nord visitàvem el poble de Vallcebollera (nom oficial en francès Valcebollère).
 

Vallcebollera és un municipi (44h. 2009) situat a la confluència de les rieres de Peguera i del Prat del Rector, que davallen del pla de les Salines, amb la de Faitó, que davalla del massís del Puigmal, origen de la Llavanera. 

El poble, situat a 1 500 m alt, és dominat per l’església parroquial refeta de nou al s XIX. El terme comprèn el poble del Puig de Vallcebollera i l’ermita de Sant Bernabé.

Trobem una definició del topònim que ens  dona aquesta definició : està registrat al segle XIII com Valle Cebollera, una vall on abunden cebollins o cebes silvestres. 

La seva església depengué de la parròquia de Sant Pere d’Osseja i, a traves d’aquesta de la canònica de Santa Maria de Lillet. 

Es mencionada per primera vegada en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere d’Osseja del 2 de novembre de 1219. Segons aquesta document, el bisbe de la Seu, Pere de Puigverd, pregat per Berenguer, prepòsit de Santa Maria de Lillet, subjectà la parròquia de Sant Pere amb les seves sufragànies, Sant Feliu de Vallcebollera i Sant Hilari del Puig, a Santa Maria de Lillet, a la qual fèu donació perpetua. 

L’any 1288, R. de Cavanelles i la seva muller Beatriu van vendre a Arnau de Llorà, per cinc anys, tots els seus delmes de Valezabolera i del vilar i la parròquia de Sant Feliu de Vallcebollera.  

Sant Feliu de Vallcebollera és una església d'una sola nau, amb volta de canó trencat i un absis a l'est. A la part sud i nord es troba la capella. Les parets de la nau són fortament inclinades.

La part superior té el campanar d'espadanya amb tres ulls en forma d'arc, dos dels quals porten campanes, disposats en un triangle. Està coronat per una creu i un penell.

L’església de Sant Feliu és un edifici molt restaurat, l’any 1867, amb un campanar d’espadanya de tradició romànica. La campana va ser beneïda el 13 de gener de 1868. Té una porta de granit amb una pedra angular de data 1867. 
 

Part de les parets de la zona central de la nau semblen encara d’època romànica. El sostre és de pissarra tradicional. 

El 1911, algunes parets i sostres de l'església es van ensorrar.  

El sostre de l'església va ser renovat en 1935. 

L'església de Sant Feliu fou restaurada parcialment en l'any 2011-2012 on es va reconstruir la teulada, es van instal·lar canaletes per conduir l'aigua de pluja, es van rehabilitar els revestiments de la façana oest i, parcialment, de les façanes nord i sud. També es van recuperar els segells de la torre i la il·luminació interior i exterior. 
 
 
El mobiliari de l'església va ser traslladat a l'església de Sant Pere d'Oceja. El mobiliari inclou una estàtua de Sant Hilari, element central d'un retaule que es conserva al Palau dels Reis de Mallorca i realitzat cap al 1685, així com una estàtua de Sant Miquel del segle XVIII. 

Hi ha un recorregut de 15 Km., anada i tornada, que forma part dels camins de memòria. Caminant per aquestes terres molts catalans i espanyols van haver de marxar del país, al final de la Guerra Civil, per refugiar-se a França. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 22 de febrer del 2017

SANT MARC I SANTA EULÀLIA DE CANELLES DEL SEGRE. FÍGOLS I ALINYÀ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Visitàvem el poble de Canelles (actualment Canelles del Segre) (4h.2009) situat prop de la confluència del riu de Canelles amb el riu de Perles, afluent del Segre.

 
Sant Marc i Santa Eulàlia de Canelles de Segre és una església  situada dins l’antic municipi de Fígols d’Organyà, sufragània de la de Perles, actualment és annexa a la parròquia d’Organyà.

El lloc de Kanelles és esmentat en el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell i en la donació a Santa Maria de la Seu d’Urgell de la església de Sant Pere prop Canelles. 

Els altres esments que és coneixen d’aquesta parròquia són escadussers, no gaire segurs, i no fan referència a la seva església. Així l’esment. L’any 1044 del Casto de Chanelas, o del 1074 de la terra in Sancta Eulàlia, afrontació d’una terra situada a Sant Victor in vila subirana de la vall de Fígols.

 
En el llibre de la dècima de la diòcesi d’Urgell del 1391, el capellà de Caneles pertanyia al deganat d’Urgellet 

En el Spill... del vescomtat de Castellbó, redactat l’any 1519, s’inclou el llc de Canelles dins el quarter d’Organyà, i s’hi fa constar que pertany al capítol de Santa Maria d’Organyà i “fa de salvaguarda a la “señora” Regina e vescomtessa una lliura de pebre”. 

Apareix documentada en les visites pastorals del Bisbat d'Urgell de 1575 i 1758. El 1758 l'església consta sota l'advocació de Santa Eulàlia, encara que ja es fa notar la devoció popular a Sant Marc. 

L’any 1831 era encara senyoria del capítol de la col·legiata d’Organyà. 

L'església de Sant Marc i Santa Eulàlia de Canelles és un petit temple d'una sola nau, capçada a llevant amb una capçalera plana i coberta amb volta de canó. El terra està tot pavimentat amb lloses quadrangulars de terrissa. Un cor de fusta en alt, situat als peus de l'església, ocupa pràcticament la meitat de la llargada de la nau. S'hi accedeix per una escala de fusta adossada al mur nord.  

El presbiteri està enlairat i per accedir-hi cal pujar un graó. Dins d'aquest àmbit, en el mur adossat de l'altar major, hi ha un programa decoratiu policromat, amb elements que simulen fornícules d'un retaule on s'hi situen les peanyes que fan de suport a les imatges. Corona aquest conjunt de pintures un fris decoratiu, també pintat sobre el mur, i la imatge del Sagrat Cor de Jesús.  

Tant l'arrebossat dels murs de l'interior del temple, que el cobreix en la seva integritat, com les pintures que ornamenten el mur de l'altar major, estan en força mal estat a causa de les humitats. 

L'únic accés de l'església es troba a la façana oest, a través d'una porta a la qual s'hi accedeix a través de quatre graons adossats també a la façana de ponent. La porta, en arc de mig punt, és centrada en la façana i, a la seva vertical, s'hi obre un ull de bou circular com a únic punt d'entrada de llum del temple, junt amb la mateixa porta.  

Corona la façana un campanar d'espadanya de dos ulls, amb una única campana.  

Els paraments del temple són construïts a base de carreuons totalment irregulars sense cap mena de disposició. Només a les cantonades de l'edifici hi ha carreus ben treballats de pedra calcària i carreus de pedra tosca a la porta d'accés. La presència d'una estela discoïdal aprofitada al parament que hi ha damunt de la porta ens permet parlar de reaprofitament de carreus per a la construcció del temple. L'estela presenta una creu inscrita del disc i restes d'escriptura a la part inferior, difícil d'interpretar.

 
El conjunt és cobert amb una coberta de teula a doble vessant.  

Sant Marc i Santa Eulàlia és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Els nostre interès particular és haver escoltat anomenar aquest poble, millor dit la carretera, com un lloc on el pare d’un amic havia treballat, com a presoner de guerra, en la construcció de la pista d’accés. 

Text i recull dades Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 17 de febrer del 2017

MARE DE DÉU DE LA TROBADA. MONTFERRER. MONTFERRER I CASTELLBÓ. ALT URGELL

TERRES DE L’ALT URGELL.  

Visitàvem el poble de Montferrer (278 h. 2009/732 m alt.), cap del municipi de Montferrer i Castellbò, situat a la dreta del Segre.
 

El nostre interès era conèixer l’interior de l’església ja que en una anterior ocasió no vam poder accedir-hi per obres, malgrat l’amabilitat del personal de l’Ajuntament, situat en la mateixa plaça, que ens va atendre. Aquesta vegada ens mostraren el seu interior i a més van explicar-nos diferents detalls.

 
La construcció de l'actual església de Santa Maria de la Trobada, fou iniciada l'any 1602 i experimentà nombroses reformes durant el segle XVIII. Anteriorment, hi havia hagut una església romànica, construïda al segle XI i identificada com Sant Pere i Sant Feliu de Iel, advocació que es perd durant la baixa edat mitjana, moment en què l'església experimenta una profunda reforma i s'hi afegeixen els paviments de còdols encara visibles avui en dia.
 


La realització de diferents campanyes arqueològiques que es porten a terme des de l'any 1998 ha portat com a resultat una sèrie d'importants troballes com una important superposició d'estructures que il·lustren la pervivència i transformació de llocs de culte des de l'antiguitat tardana fins els nostres dies. Els treballs arqueològics daten aquesta fase cap als segles VI o VII, en una època contemporània a la implantació del cristianisme en aquest sector del Pirineu i a la creació del bisbat d'Urgell.
 


S'han identificat fins a 5 fases cronològiques:

·         Anterior al segle VI. Amb la troballa d'un mur en direcció nord-sud, tallat per una tomba amb coberta de tegulae, de tradició tardoromana. S'han trobat també materials ceràmics anteriors al segle VI fora de context i en les proximitats del jaciment.
 
·         2. Segles VI-X. Coincidint amb la consolidació del bisbat, s'estructura al voltant de la Seu d' Urgell tot un sistema d'esglésies amb finalitats diverses. Les estructures localitzades que podrien correspondre a una església d'aquesta època són una capçalera quadrada, arrebossada, i un enterrament de tegulae.
 
·         3. Segles XI-XV. Aquest temple primitiu, del que es tenen poques informacions sobre la seva estructura, fou substituït durant la primera meitat del segle XI per un temple de disposició singular, del qual en destaca una cripta que perpetua la dimensió mistèrica i martirial que tindria el temple anterior. Té una sola nau de 5,80 metres d'amplada i 20 metres de llargada. Funcionava a dos nivells diferents, ja que el presbiteri es troba elevat 2,30 metres del nivell del paviment, a causa de la cripta. Aquesta té forma rectangular, amb el mur de ponent semicircular, sobre el qual s'alçava l'absis, també semicircular, decorat amb bandes llombardes. La coberta de la cripta és una volta d'aresta que arrenquen del paviment i s'adapten a la planta, lleugerament irregular. A l'extrem oriental hi ha una finestra de doble esqueixada de pedra tosca i al mur sud, hi ha una fornícula amb fragments de bipedalia i tegulae reaprofitats dels bastiments. Ha estat excavada parcialment la necròpolis associada a aquest moment, on han aparegut una dotzena d'enterraments infantils. L'església funcionava com a església parroquial d'un poblet anomenat Iel, que fou abandonat parcialment cap el segle XII, en construir-se el castell de Montferrer i augmentar la inseguretat de la plana per la pressió militar dels vescomtes de Castellbò (l'església es troba als peus d'una de les sortides naturals de la vall de Castellbò).
 
·         4. Segles XV-XVI. L'església romànica va patir al llarg del segle XV o començaments del XVI una reforma en profunditat, probablement provocada per un creixement sobtat dels nivells per culpa de d'inundacions catastròfiques. Com a resultat d'aquesta reforma es va reduir la llargària del temple en cinc metres. La cota de la nau va anivellar-se amb la del presbiteri deixant la cripta com a un element marginal i sense ús. El conjunt es va completar amb un paviment de còdols de riu formant motius geomètrics d'una certa complexitat, de la que es troben paral·lels a esglésies pallareses. Probablement l'església va restar abandonada i al temps de la reforma va rebre una nova advocació, la Mare de Déu de la Trobada. La llegenda de la troballa de la Mare de Déu que encara es conserva al temple dataria d'aquest moment.
 
·         5. Segles XVII-XVIII. El temple actual és una construcció del segle XVII, reformat amb profunditat a mitjan del segle XVIII.  

L'excavació del jaciment encara no ha acabat. S'espera completar l'excavació de l'atri i de la capçalera, i iniciar la de l'interior de la cripta.
 

Actualment l’església és un edifici d’una sola nau rectangular capçada a llevant per una capçalera de planta quadrangular, més estreta que la nau a la qual s’obre mitjançant un arc de mig punt. La capçalera està coberta amb volta de canó i té dues finestres amb arc de mig punt. Aquesta nau és coberta per cinc trams de volta de llunetes que sostenen un llosat a doble vessant. A la part alta de la nau, als seus extrems de llevant i de ponent, hi ha dos ulls de bou amb vitralls moderns.

 
La porta del temple és a la façana occidental, i s'obre directament a la nau a través d'un arc de mig punt. Està flanquejada per dues finestres quadrangulars amb reixes de forja.  


Adossat a aquesta façana hi ha un porxo cobert per un llosat de fusta de doble vessant, més baix que la façana i amb embigats que reposen sobre uns pilars de secció quadrangular.  

Els murs laterals de l'edifici són reforçats per cinc grans contraforts a banda i banda. 

La Mare de Déu de la Trobada és un temple protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 15 de febrer del 2017

SANTA CECÍLIA DE MONTSERRAT. MARGANELL. BAGÈS.

TERRES DEL BAGES. 

En una de les nostres visites a Montserrat, muntanya senyera dels catalans, visitàvem l’església de Santa Cecília de Montserrat. El lloc és esplèndid per la seva panoràmica i per la seva situació, malgrat l’edifici era tancat al públic.

 
En la nostra recerca habitual trobàvem en l’Enciclopèdia Catalana tota una informació en la que basem la nostra crònica, acompanyada per les nostres fotografies. 

Antiga abadia benedictina que al segle XIX prengué el nom oficial de Santa Cecília de Montserrat. Situada a llevant de la muntanya de Montserrat, prop de l’antic castell Marro, sota l’espadat de Sant Jeroni: La parròquia de Marganell fou donada al monestir pel bisbe de Vic el 1143.  

Tot i que la fama i el prestigi del monestir i santuari de Santa Maria eclipsaren els de Santa Cecília, cal tenir present que aquest és el primer cenobi montserratí històricament documentat; fent excepció del probable monasteriol de la part baixa i els ermitatges disseminats pels alts de la muntanya santa.
 
Efectivament, data de l’any 937 la primera notícia d’“una casa de Santa Cecília”, vora la qual al cap d’un any es construïa un cenobi. La fundació d’aquest monestir fou obra del seu primer abat Cesari i patrocinada pels comtes de Barcelona, Sunyer i Riquilda.  

Al juny del 945, el bisbe Jordi, de Vic, autoritzava la institució del monestir, que havia de regir-se segons la regla de sant Benet i de mantenir-se sota l’obediència canònica dels bisbes de Vic. El cenobi és titulat de Sant Pere, Santa Maria i Santa Cecília; aquest darrer fou el nom que prevalgué.  

Després de la mort de Cesari, Santa Cecília perillà de passar a dependència del monestir de Ripoll, que a Montserrat mateix posseïa el de Santa Maria i una bona part del territori de la muntanya. Les propietats de Santa Cecília eren més aviat situades a les valls del repeu montserratí i a l’entorn immediat de l’abadia. L’antic Castell Marro, els masos sorgits sota la protecció d’aquest i l’església de Sant Esteve de Marganell pertanyien a l’abat i als monjos de Santa Cecília, a la cura espiritual dels quals eren també confiats.
 

A partir del 1108 i durant una cinquantena d’anys, el monestir estigué sotmès al de Sant Cugat del Vallès. No obstant l’esforç tenaç dels seus monjos per mantenir-ne la independència i fins per sostreure's de la jurisdicció dels bisbes vigatans, romangueren sotmesos al bisbe des del 1220. Dos petits monestirs de la Segarra i l’Urgell van ser priorats dependents de Santa Cecília. 

La decadència del monestir és patent des del segle XIV. Vers el 1331, la comunitat era només de sis monjos i l’abat; el convent s’havia convertit en lloc de parada i hostal dels pelegrins de Montserrat. Santa Cecília entrà aviat en l’òrbita del cada dia més important monestir i santuari de Santa Maria, i el 1539 s’unia definitivament a aquest per la cessió oficial que en féu l’abat comendatari Joan de Cordelles.  

A partir d’aquest moment, residiren a Santa Cecília uns sacerdots encarregats de l’assistència espiritual de la feligresia de Marganell. Compartien l’habitatge amb uns quants servents de Montserrat, que tenien cura de les terres. 

El pas de les tropes franceses, els anys 1811 i 1812, esdevingué funest per a l’església i el casal de Santa Cecília. Després de la guerra, els serveis parroquials passaren definitivament a Marganell. L'abat Miquel Muntades féu la primera restauració el 1862 sota la direcció de l'arquitecte Villar i Carmona. El 1930 se'n realitza una segona impulsada per l'abat Marcet i dirigida per Josep Puig i Cadafalch. 

Santa Cecília es convertí en una de les múltiples esglesioles del contorn montserratí, fins que els anys 1940-54 retornà a la seva antiga funció monàstica, en donar aixopluc a una comunitat de monges benedictines, foragitades per la revolució del 1936 de llurs convents de Barcelona i Mataró. 

La migradesa de l’espai disponible i la manca de condicions per a la vida regular de la comunitat, que assolí un gran esplet, feren necessari el seu trasllat al nou monestir de Sant Benet, construït en un altre replà de la muntanya, més avall i a llevant de Santa Cecília.  

D’aleshores ençà, el casal de Santa Cecília —dependència de Montserrat— fou utilitzat durant molts anys com a refugi per a excursionistes. Entre l’abril del 2014 i el febrer del 2015 el monestir fou objecte d’una rehabilitació en profunditat amb l’objectiu de recuperar el seu valor arquitectònic. El juny d’aquest any s’hi inaugurà l'Espai d'Art Sean Scully, adscrit al Museu de Montserrat, que acull l’obra que aquest artista irlandès ha realitzat especialment per al monestir, entre les quals diverses pintures de gran format, vitralls, pintures al fresc, un reraltar de cristall, i creus de vidres i canelobres. Aquesta funció coexisteix amb la tradicional com a lloc de culte religiós.  

La datació de l’església de Santa Cecília és una qüestió força polèmica. La majoria d’estudiosos opina que no queda res de l’església preromànica consagrada l’any 957, i que, per tant, es tracta d’un edifici del segle XI totalment romànic. Tanmateix, alguns experts creuen que el cos de les naus podria correspondre al temple del segle X.  

L’església té planta basilical, amb tres naus capçades a l’est per absis de planta semicircular. La peculiaritat de la planta d’aquest edifici consisteix en la major llargària de la nau central, que es perllonga cap a l’oest. La cobertura de les naus consisteix en voltes de canó paral·leles. Les naus laterals es comuniquen amb la central mitjançant sengles arcades de mig punt, que es troben prop de la capçalera.  

L’absis central, de la mateixa amplada que la nau, té dues fornícules obertes a cada costat. Les absidioles s’uneixen amb les naus laterals per mitjà d’un doble ressalt, que fa la gradació.  

Vuit finestres il·luminen el temple, totes de doble esqueixada. Una finestra s’obre al centre de cada absidiola, a l’absis central n’hi ha tres, i una més al mur oest de cada nau. Les finestres dels absis queden capçades per arcs de mig punt, extradossats per una filada de lloses. A l’exterior, els absis presenten decoració llombarda consistent en sèries de dues arcuacions cegues entre lesenes.  

 
Al mur oest de la nau central i de la nau lateral nord s’obren sengles portes. Al costat de la porta de la nau central n’hi ha una altra de tapiada i en un nivell més elevat que el terra actual, i això fa sospitar que, en algun moment, es va rebaixar el nivell del sòl.  

L’aparell és de petits carreus, molt poc treballats, disposats en filades sense cap mena d’ordre i units amb força morter de calç. Els angles queden reforçats amb carreus més grans.  

Al costat d’una de les fornícules de l’absis central, es conserva una decoració pictòrica d’època romànica que, pel seu estil lineal i esquemàtic, es pot considerar més un grafit que una part d’una composició pictòrica. Es tracta del bust d’una figura, potser un bisbe, amb un capell triangular decorat amb unes creus inscrites en cercles vermells.  

Provinents del monestir, a Santa Maria de Montserrat es conserven els fragments d’unes làpides amb inscripcions que daten del s. X, quan es va erigir la canònica.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 10 de febrer del 2017

SANTA MARIA DE TALAMANCA. BAGES.

TERRES DEL BAGES. 

Acompanyant a Amics de l’Art Romànic del Bages a la seva activitat ”Música i Romànic” vam visitar el poble de Talamanca i la seva església sota l’advocació de Santa Maria.
 
 
El poble de Talamanca (134 h. 2006/ 552 m. alt.), és format per cases velles amb portals adovellats o amb rústiques llindes de pedra amb dates que van del 1621 al 1861, moltes de les quals han estat restaurades a causa de l’estiueig. El nucli té racons que conserven el caràcter rústic de l’indret. 

 
Del vell castell de Talamanca, resta una part de torre restaurada i modificada i alguns murs arrapats als penyals de sobre l’edifici del segle XVIII conegut pel castell. Aquest casal fou aixecat pels marquesos de Castellbell, aprofitant murs i finestres antigues després que el primitiu castell fou destruït el 1714 en la guerra de Successió. 

 
L'edifici actual de Santa Maria de Talamanca és de finals del segle XII i fou consagrat cap al 1183, perquè en aquest any es documenta una donació de cent sous per la dedicació del temple. Amb anterioritat hi havia una construcció més antiga, esmentada ja al segle XI, però que fou substituïda per l'actual, de finals del segle XII. 

Al segle XVIII es va ampliar el creuer de l’església, de forma que passà de tenir una nau a tenir-ne tres, tot i que les laterals són més curtes. S'afegiren aleshores les noves capelles del Roser, Sant Joan i Sant Isidre. Però la reforma no va fer perdre a aquesta església la seva línia romànica.
 

L'aparell de l’edifici és obrat a base de carreus ben tallats i col·locats en filades. Als cantons de l'edifici hi ha contraforts que contribueixen a donar solidesa a l'església. La nau principal és coberta amb volta de canó reforçada amb arcs torals. Tota l’església té sota la teulada un fris sostingut per mènsules.
 

Un absis semicircular tanca pel cantó oriental la construcció. L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera i ornamentat amb arcuacions cegues i finestral de triple arcada. 

El campanar és de tipus torre, tot i que originàriament era d'espadanya. 

La portalada és senzilla, sòbria i elegant. Estructura en doble arc de mig punt dovellat en degradació. Cal destacar a l'intradós dels arcs una arquivolta treballada amb entrellaçats de vímet que es recolza sobre unes columnes llises amb basaments i capitells de temàtica vegetal. Sobre els capitells hi ha una imposta ornamentada també amb fulles. el capitell de la dreta presenta dos nivells de fulles i volutes que es cargolen cap a l'exterior. el capitell de l'esquerra, malgrat tenir el mateix tema, no presenta la mateixa flexibilitat que l'anterior. Les fulles del primer pis no es corben cap a l'exterior i les del segon pis ho fan molt tènuement. La comparació del capitell de l'esquerra amb alguns dels del claustre de l'Estany permeten confirmar la datació dins l'últim quart del segle XII que pot coincidir perfectament amb la de 1183, any de la consagració del temple. 

Quan Berenguer de Talamanca morí el 1325, la seva vídua Blanca li erigí una tomba o mausoleu dintre l’església de Santa Maria. El sepulcre està situat dins un arcosoli al creuer del temple. Cal diferenciar dues parts: el vas on hi ha les despulles i la tapa. El primer presenta en la part frontal sis escuts gòtics penjats per la corretja, amb els símbols de la família excepte en el del mig on hi ha una inscripció funerària. A la tapa de doble vessant, trobem l'estàtua jacent del finat. Recolza el cap sobre un coixí i els peus sobre un petit animal. Porta una túnica fina a mitja cama i la cota de malla lleugerament més curta. Té els braços creuats sobre l'estómac i aquests embolcallen l'espasa de cavaller amb l'escut al pom. Només queda al descobert una cara ovalada d'ulls tancats, en actitud d'etern repòs.

 
Santa Maria de Talamanca és una església romànica inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 8 de febrer del 2017

SANTA MARIA I SANT JAUME DE BELLVER DE CERDANYA. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.

Bellver de Cerdanya és una vila (1341 h. 2001) i municipi ( 2231 h. 2009) de la comarca de la Baixa Cerdanya. El municipi és un conglomerat de diferents pobles, masies aïllades i llogarrets diversos que conformen un dels més grans municipis de la comarca. Bellver és el principal nucli de la sub-comarca de la Batllia, situada al sud-oest de la Cerdanya, i que també inclou els municipis de Prullans i Riu de Cerdanya. Aquesta porció sud de la comarca també l'anomenen els de Bellver la "Petita Cerdanya".

 
Administrativament pertany a la província de Lleida, encara que els lligams històrics i geogràfics la vinculen estretament a Puigcerdà, capital de la comarca, a La Seu d'Urgell i a Ripoll i Vic. Bellver es troba a mig camí de Puigcerdà i la Seu d'Urgell.
 

La vila de Bellver de Cerdanya (1.061 m d’altitud) és situada al cim d’un turó calcari espadat en bona part, a l’esquerra del Segre, dominant el camí natural.
 
Al segle X aquest territori constituïa el pagus de Talló, que juntament amb la vall de la Llosa formà a la baixa edat mitjana la sotsvegueria de Baridà. Amb la fundació de Bellver de Cerdanya aquesta població esdevingué el centre del territori.

Bellver havia estat fundada per Nuno Sanç, senyor de Rosselló i Cerdanya, el 1225. El comte, amb la fundació de Bellver, devia pretendre també l’establiment d’una administració particular per al país del Baridà, que seria l’origen de la sotsvegueria de Baridà. Aquests privilegis, que s’inspiraven en la carta de Puigcerdà del 1182, foren confirmats per Jaume I, que ordenà també que el camí de la Seu d’Urgell a Puigcerdà passés per Bellver. El mateix monarca, dos anys més tard, concedia a la vila de Bellver l’exempció de la quèstia reial en canvi de la construcció d’una muralla amb les seves torres i fossats. Els sobirans posteriors confirmaren i fins i tot ampliaren aquests privilegis. Així, Jaume II de Mallorca, el 1277, va confirmar els drets que havia atorgat el seu pare. La seva ubicació era estratègica, a la frontera entre el comtat de Cerdanya i el comtat d'Urgell, al costat del camí Ral (avui Camí de Sant Jaume) que unia la Seu i Puigcerdà, i més enllà el Pla de Lleida amb el Rosselló i el Comtat de Foix. 

 
La consulta etimològica al DCVB ens fa aquesta definició: del llatí bĕllu vidēre, ‘bell veure’.

Dominant la visió de la vila s’aixeca el campanar de l’església de Sant Jaume, al costat de la plaça Major porticada i l’Ajuntament. Al punt més alt del turó, s’hi dreçava l’antic castell de Bellver, del qual només resta la cisterna. Prop seu hi ha l’església parroquial de Santa Maria i Sant Jaume, que segueix la tradició del gòtic català.
 
L’església de la vila de Bellver és esmentada per primera vegada l’any 1271, en què Galceran IV de Pinós vengué durant dos anys, a P. Riba de Puigcerdà tots el rèdits, les justícies i altres drets que rebia en els termes dels castells de Bellver i Prats, i en la batllia de Bolvir, excepte els redelmes del temple i de la batllia de Bellver.  

L’església de Bellver depengué en un primer moment de la gaire llunyana de Santa Maria de Talló, esdevinguda canònica, que gaudia d’una posició administrativa preponderant a la zona, tal com recull en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu. A partir del segle XVI la parròquia de Bellver aconseguí la preeminència sobre la de Talló fins el punt que els canonges de Talló es traslladaren a l’església de Bellver. 
 
L’església actual, d’estil gòtic, potser és la mateixa esmentada el 1271. Conservava la coberta de fusta original, sobre arcs de diafragmes abans d’un incendi que afectà l’església el 1897. Fa pocs anys, aquesta coberta li fou restituïda. Aquesta coberta fou restituïda, ja que després de l’incendi del 1897 havia estat substituïda per voltes de maó.   

Es tracta d'una construcció de pedra i maçoneria amb una coberta a dues aigües amb embigat de fusta. Presenta una sola nau amb sengles capelles a manera de transsepte, amb arcs formers que conformen capelles a cada costat. Quatre de les capelles laterals tenen volta de canó i dues volta d'aresta. A la façana hi ha un òcul i una obertura al costat de l'Evangeli. La portada és d'arc apuntat amb dovelles de pedra, de construcció recent.  

Als peus es troba la torre campanar, al costat de l'Epístola, de dos cossos, realitzada en pedra i maçoneria i amb rellotge incorporat. Al llarg del temps ha estat sotmesa a ampliacions i transformacions.  

L’església conserva encara la imatge de la Mare de Déu del Roser, del segle XVIII, que fou salvada el 1936. 

Al seu costat, formant part de l’edifici, l’antic convent de les monges es va reformar i s’hi ha instal·lat una sala d’exposicions sobre el Parc Natural de Cadí-Moixeró i, al pati, l’apartat de vegetació del Museu del Bosc, que té diverses seccions, com la ja instal·lada a l’antiga fàbrica del Sequer de les Pinyes. 

L'església de Santa Maria i Sant Jaume està inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Gustavo Adolfo Bécquer va passar uns mesos de l’estiu del 1860 a Bellver de Cerdanya, i visqué  L’antiga fonda de cal Patanó. Durant la seva estància va aprofitar l'estada per escriure una de les seves llegendes: "La creu del diable". Un dels punts que van inspirar la seva imaginació va ser Sant Martí dels Castells. Se'n pot veure la placa commemorativa a la façana de la que va viure. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 3 de febrer del 2017

SANTA MARIA DE PUIGCERDÀ. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Visitàvem la vila de Puigcerdà (6762 h. 2011), capital del municipi de la Baixa Cerdanya (8810 h. 2016). La ciutat és situada damunt un puig, (1202 m. alt.) a la vorera del Segre i a molt poca distància de la frontera francesa.

La consulta etimològica al DCVB ens fa aquesta definició.: del llatí vg. Pŏdĭu Ceretānu, ‘muntanya dels Ceretans’. 

La vila de Puigcerdà va ser fundada pel rei Alfons I de Catalunya-Aragó a primers del 1178, quan hi traslladà la població d’Ix, lloc que juntament amb Llívia havia estat fins aleshores seu dels comtes. Llívia havia estat capital del comtat. Alfons cercà per a nova capital de la Cerdanya un lloc estratègicament més apropiat, condicions que coincidien al lloc de Montcerdà, com s’anomenà a la primeria, per la seva situació elevada, que domina la plana de Cerdanya. El Mons Cerdanum era un turonet elevat entre les valls del Reür i del Segre i del riu de Querol. Sembla que l’indret, quan Alfons I féu la fundació de la nova vila, no era despoblat del tot, i fins i tot és possible que hi hagués alguna torre de fortificació.  

El lloc de Montcerdà era molt a prop de l’alou de Rigolisa, propietat del monestir de Cuixà, que hi tenia una església dedicada a sant Jaume, per la qual cosa el sobirà hagué d’adquirir del dit cenobi el territori on volia emplaçar la nova població.  

Pel març del 1178 sembla que ja hi havia una població resident al nou indret, car aleshores el rei va assignar al bisbe d’Urgell uns terrenys a Montcerdà perquè aquest hi edifiqués l’església parroquial. Consta documentalment que al llarg d’aquest any 1178 i del següent s’havien construït ja, a més de l’església, la casa del rei, l’episcopal i, a més, hi havia un recinte assenyalat on se celebrava mercat.  

El seu veïnat va rebre del mateix sobirà fundador, el 31 d’octubre de 1181, un estatut jurídic o carta de privilegis i franqueses. Es declarava els habitants lliures de tot servei i prestació, en canvi de completar la urbanització de la vila i d’aixecar-hi una muralla a l’entorn. 

El procés d’organització jurídica de la població es completà amb el privilegi de Jaume I del 1243, que és en el fons una confirmació de les anteriors franqueses, a més d’alguns additaments de caire jurídic. Posteriorment, diferents sobirans de la corona catalanoaragonesa i del Regne de Mallorca anaren atorgant nous privilegis a Puigcerdà. Va ser gràcies a aquests privilegis reials que la vila es va poder refer fàcilment de dos importants incendis que sofrí els anys 1281 i 1308.
 


Al segle XIV la vila, entrà en una fase decisiva del seu progrés en estructurar el propi règim municipal, amb cònsols i prohoms. De les regles pertinents o ordinacions se'n té notícia ja el 1342 i es conserven escrites en el llibre del 1485 i llibres subsegüents d’ordinacions que tractaven del règim de la vila. L’any 1754 foren abolides per la Nova Planta.  

L'església de Santa Maria de Puigcerdà era l'antiga parròquia de la vila de la qual les úniques restes conservades són el campanar, ascendible des de finals del s. XX, i una portalada, traslladada a l'església de Sant Domènec.

 
Actualment, al seu espai hi ha la plaça de Santa Maria. Sembla que l'inici de la construcció del temple és el març de 1178, i l'11 d'octubre del mateix any el papa Alexandre III va concedir la possessió al bisbe Arnau de Preixens. 

Al segle XIV, entre els anys 1312 i 1214, l’ecclesia Sancte Marie de Podio Ciritani, consta en la relació de parròquies visitades pel delegats de l’arquebisbe de Tarragona.   

Va començar sent un edifici romànic ampliat i reformat a finals del XIII en estil gòtic. L'any 1936 durant la guerra civil va ser enderrocat.
 


Era formada per tres naus i un atri campanar als peus. L'edifici va ser ampliat i remodelat des de l'inici, en un procés que esdevé força complex. Les naus laterals, fetes amb volta de creueria, tenien diverses capelles entre els contraforts, catorze a finals del segle XIX.  

Probablement, les reformes més important s'hi feren durant els segles XIV i XVIII, en l'últim cas a causa d'un incendi documentat l'1 de juny de 1785, que afectà l'altar major, el presbiteri, les sagristies, l'arxiu i l'orgue; és a dir, la totalitat de l'església. A finals del XIX l'església ja no tenia absis. 
 
 
Del conjunt era destacable la portalada d'entrada de ponent, del segle XIV, que actuava com a atri, feta amb marbre vermell d'Isòvol i en què hi havia diverses làpides a terra. L'entrada comunicava amb el cor i la nau central. S'hi observen arquivoltes ogivals, amb motllures pentagonals i rodones, que se sostenen sobre deu columnes rodones culminades amb capitells, decorats amb motius vegetals, com dues pinyes. A la dreta encara és visible el baix relleu d'un traginer. 

La porta de migdia, feta amb el mateix tipus de pedra que l'anterior, tenia uns esglaons que baixaven a l'alçada de l'actual campanar, ja que la plaça actual es construí sobrepujada amb les runes de l'església. Constava de cinc arquivoltes ogivals de motllura rodona amb cinc columnes, del mateix estil, i els capitells estaven decorats amb caps de gatons. Una de les arquivoltes es restaurà i es va reinstal·lar a l'església de Sant Domènec de Puigcerdà, al costat de la porta principal, que dóna pas al baptisteri.
 


El campanar era quadrat i ample, amb un acabament de plom l'arranjament del qual va causar un incendi el 6 de juliol de 1650, amb què es van fondre campanes i rellotge. La coberta era coronada amb un motiu daurat. L'accés era una escala de cargol de granit i s'hi conserven les obertures originals i ogivals a banda i banda. A les altres dues bandes i hi ha dues rosasses de granit. Al tram superior, que és més llarg i fou construït durant les reformes del XVIII, el campanar passa a ser octogonal i només apareixen carreus als angles del polígon. El coronament és del XIX. 

En aquest moment l'interès de l'interior romania en làpides sepulcrals, com la de Margarida Cadell, morta el 1308, que actualment es pot visitar al MNAC.  

Sincerament nosaltres perdrien el nord visitant aquesta ciutat que entre els seus carrers conté tanta història. Una visita a l’estany i deambular pels seus carrers omplen de goig el cor. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.