dissabte, 28 de febrer del 2015

SANT QUINTÍ DE MONTCLAR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Una vegada vam anar-hi amb cotxe, però, ens van dir que el mateix dia havien tret un cotxe enfangat a causa de l’estat de la pista. En aquesta ocasió hem deixat el cotxe, i caminant i enfangant-nos en arribat al lloc. Per fi, visitàvem l’església sota l’advocació de Sant Quintí.
 
 
Sant Quintí de Montclar fou possiblement sempre una església sufragània dependent de la parròquia de Sant Martí, dins el bisbat d’Urgell. 

Feta la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ho defineix així.: del llatí monte claro, ‘muntanya clara’. 

Les notícies del lloc de Montclar es remunten a l’any 983.

L’any 1020, surt esmentada l’església de Sant Quintí en una venda feta per Guinedella d’un alou al terme del castell d’Avià, al lloc de Clarà, a un tal Ramon, per la quantitat de tres-cents sous d’or i argent, més cavalls i mules. Un dels límits d’aquest important alou és l’església de Sant Quintí (et de meridie ad ipsa eclessia sancti Quintini).  

L’església de Sant Quintí mantenia el seu lligam amb la parroquial el segle XVIII. Avui resta sense culte i ja ha començat el seu procés d’enrunament. 

Així ens ho explica Catalunya Romànica aproximadament trenta anys enrere. Actualment els murs de l’església és mantenen en peu però el seu interior és obert a totes les inclemències atmosfèriques. El sostre ha cedit i la fotografia de l’interior podem estalviar-nos-la. El conjunt de l’església amb el mas del seu costat estan tancats per una ret de plàstic i un pilons de fusta que fan de suport.  

Església és una construcció senzilla i humil d'una sola nau rectangular coberta amb volta de canó amb un absis semicircular orientat a llevant cobert amb quart d'esfera. Entre aquests cossos de l’edifici s’interposa un ampli ressalt que fa la degradació i que com l’arc absidal és acabat amb un arc de mig punt, però una mica asimètric.  

Els murs interiors descarreguen sobre dos arcs de mig punt, situades a banda i banda, de les quals la que s’obre al mur de migdia dóna pas a un cos d’edifici modern construït per fer les funcions de sagristia, amb la interposició d’un estret envà on mitjançant una porta es comunica amb la nau. Tot els paraments interior estan totalment arrebossats.  

La porta és a migjorn, mostra una estructura molt simple, consistent en un simple arc de mig punt adovellat. El temple rebia llum a través de dues finestres situades una al centre de l’absis, actualment tapiada, i l’altra al mur frontal. Totes dues de doble esqueixada i són rematades amb arcs de mig punt. 

L’únic element decoratiu de l’exterior és una cornisa que giravolta la part superior de l’absis, rematada encara per una filada de petits carreus.  

Als peus hi ha un campanar de cadireta que inicialment tenia dues obertures de les quals ara falta la del costat sud.  

La coberta exterior és a dues aigües amb teula àrab.

 
Destaquem el parament divers depenent del sector, possiblement degut a alguna campanya de reformes de l'edifici original.  

Catalunya Romànica ens parla del deplorable estat de conservació i sembla un miracle que l’edifici es mantinguí dempeus. Déu protegeix als que l’estimen. 

De l’interior de l’altar fou trobada una curiosa lipsanoteca (reliquiari) que actualment es conserva en el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, on ingressà l’any 1910. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 26 de febrer del 2015

SANT PERE DE SOMONT. VALLS DE VALIRA. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Després de donar voltes sense saber trobar-la finalment demanaven informació a l’Espai Ermengol a la Seu. Van indicar-nos el lloc i tornant van arribar-hi després de  intentar dues aproximacions. Aleshores vam adonar-nos com era de fàcil arribar-hi. Llàstima de la manca d’informació. Amb un sospir de satisfacció visitàvem l’esglesiola. També vam tindre el goig de veure que estaven netejant els arbres del seu voltant i lluïa conservada en el seu espai natural.

 


La història d’aquesta església és força confusa. Segons la documentació, l’església del lloc de Somont , documentada des del segle X dins el terme de Santa Maria de la Seu, era dedicada a Sant Julià, de manera que l’edifici actual dedicat a Sant Pere podria correspondre a aquesta església de Sant Julià. Tanmateix, ens inclinem a pensar, a partir de les afrontacions que hi ha en alguns documents en què la vila de Somont és situada prop del terme de Sant Feliu de Ciutat, que Sant Julià correspondria a una església desapareguda i que l’actual temple de Sant Pere de Somont es podria identificar amb alguns topònims que situats al terme de Santa Maria de la Seu d’Urgell i la ribera del riu Segre, es vinculen a l’advocació de sant Pere, com és el cas de Sant Pere de la vila Mesela o vila Miseria.

 


Es tracta d’una petita esglesiola de morfologia molt comuna, de dimensions reduïdes, amb una nau sensiblement trapezoïdal coberta amb volta de canó seguida, en part apuntada i en part rebaixada a causa de les diferents amplades de la nau, i capçada a llevant amb un absis semicircular llis, esbiaixat, cobert amb una volta de canó de quart d’esfera i obert a la nau en un arc. 

Com a elements arquitectònics té dues finestres absidals i dues portes. La més antiga és a la façana de migjorn, i l’altra, la més recent, que és la que s’utilitza habitualment, és centrada a la façana de ponent, que així mateix és encapçalada amb un campanar refet de cadireta.
 

La volta de canó arrenca curiosament més a l’interior dels murs laterals i de l’absis, de manera que els paraments verticals acaben amb una banqueta. 

L’aparell és fet amb carreus grossos i petits , amb unes juntes bastants gruixudes de morter de calç, i presenta les filades amb certa irregularitat, on s’hi observen carreus tallats interposats en el parament. 

La coberta és de llosa de llicorella ben refeta i conservada, i acaba als laterals en un petit ràfec. L’obra en general té les característiques de les obres rurals del segle XII. 

Sant Pere Somont és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 24 de febrer del 2015

SANT LLORENÇ DE MORUNYS. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

En la sortida organitzada per Amics del Romànic del Berguedà visitàvem en aquesta ocasió l’església de  Sant Llorenç de Morunys que ens ha sorprès agradablement. 

 
L'antic monestir de Sant Llorenç de Morunys fou fundat per una petita comunitat de monjos documentada ja a principis del segle X que s’establí en el que llavors era una simple cruïlla de camins. Afavorit per diverses donacions dels comtes d'Urgell en el darrer terç d'aquell segle, el 1019 fou unit pel bisbe Ermengol i la comtessa Ermessenda al cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles, perquè hi introduís la regla benedictina. Des d'aleshores continuà com a priorat dependent de Tavèrnoles, tot i que el 1078, quan es trobava en plena decadència, fou unit al monestir de Tresponts i, l'any següent, juntament amb Tresponts, al de Ripoll.
 

Tanmateix, el 1084 Tavèrnoles reeixí a recuperar el priorat, que conservà fins a la seva extinció. El 1297 el vescomte de Cardona, Ramon Folc, amb l'aprovació del prior de Morunys i de l'abat de Tavèrnoles, féu edificar i fortificar a redós del monestir una vila franca, que aviat adquirí prosperitat gràcies a la fabricació de draps de llana, dits "piteus".  

Al llarg de tot el segle XVI es feren obres de millora al monestir, fins que el 1592 fou secularitzat. L'església, que ja era parròquia del poble, restà com a col·legiata. De les antigues edificacions monàstiques, conserva, a més de l'església romànica, aixecada a la primera meitat del segle XI, el claustre i la casa del priorat, d'època posterior. Entre els anys 1994 i 1997 es dugueren a terme obres de restauració que afectaren el claustre i el campanar.  

Actualment és l’església parroquial del poble. 

L'església és de planta basilical, de tres naus separades per pilars cruciformes, i cobertes amb volta de canó sobre arcs torals la central, i amb voltes d'aresta les laterals, més baixes. El seu aspecte actual és fruit de la restauració, no gaire reeixida, feta als anys 1960-63, i que suprimí la decoració barroca de guix.

 
Al creuer s'aixeca un cimbori romànic, de planta octogonal sobre petxines, decorat interiorment amb pintures barroques. Dels tres absis originals, el de la dreta fou suprimit al segle XVIII per a fer-hi la capella de la Mare de Déu dels Colls, mentre que els altres dos es troben embeguts en una construcció veïna.  

L'absis major, amb decoració llombarda a l'exterior, queda mig amagat entre les construccions de les cases de la vila. És de planta semicircular i presenta tres finestres d'arc de mig punt dovellades i les típiques bandes llombardes i arcuacions cegues. Conserva, en molt mal estat, unes pintures del segle XIII. Sota el paviment s'han trobat restes de l'antiga cripta, que es veu a l'exterior amb tres finestres baixes.

 

El campanar renaixentista és de planta quadrada (6,38 m) i 27 m d'alçada i uns murs de 60 cm de gruix. Consta de 108 esglaons que porten al recinte de les campanes il·luminades per finestres d'arcs de mig punt. Una finestra tapiada porta la data de 1570, quan fou aixecat pel mestre Robert als peus de l'església, fora del recinte murallat. L'any 1569 s'encarregà la nova campana grossa, anomenada dels Colls. L'any 1596 s'arreglava encara la teulada del campanar i la façana nord.

El portal d'entrada romànica s'obre al mur de tramuntana i correspon a la porta que donava al cementiri de Sant Llorenç que al segle XVI ja fou traslladat fora els murs de la muralla de la vila. És un elegant exemplar, format per un arc de mig punt dovellat i rematat per una cornisa. L'acompanyen, en la degradació lleugera de la porta dues arquivoltes molt fines sostingudes per fines columnes i una cornisa que ressegueix els capitells formant una imposta. Sobre la porta fou oberta posteriorment una petit fornícula on es col·locà la imatge de Sant Llorenç. 

El claustre, adossat al SE de l'església, fou edificat en els darrers anys del segle XV o primers del XVI, probablement sobre un claustre anterior. De planta trapezoïdal, té dues galeries d'arcs rodons que descansen sobre columnes de fust llis. És en mal estat de conservació. La rectoria, antiga casa del priorat, és també una construcció dels segles XV-XVI, adossada al claustre. Conserva encara motllures de portes i un teginat de guix d'època renaixentista.  

En les quatre primeres entrades hem parlat del quatre elements, retaule de l’altar major, retaules gòtics i capella de la verge del Colls que destaquen dins del recinte. 

L’església de Sant Llorenç de Morunys està catalogada com a Be Cultural d’Interès Nacional.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 21 de febrer del 2015

CAPELLA DE LA VERGE DELS COLLS. SANT LLORENÇ DE MORUNYS. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS.

Per acabar la nostra visita pels retaules i l’interior de l’església de Sant Llorenç de Morunys vam contemplar la capella de la Verge dels Colls. I s'hi fins llavors havien quedat admirats per la vellesa del retaules en aquesta ocasió el nostres ulls van quedar atònits davant de la riquesa ornamental de l’obra que cobreix les parets i el sostre de la capella.

 
Narra el pare Narcís Camós, en la seva obra “Jardín de María”, que els monges benedictins sortien a passejar prop del monestir, per exercitar-se en actes de virtut. Dos van arribar al lloc del Colls o Descolls (on actualment hi ha l’aparcament a l’entrada del poble) on havia un pastor que pasturava el ramat. El sagal va escoltar unes veus , s’apropa i trobar la imatge de la verge amb el Nen a la falda donant la benedicció al poble.  

La capella de la Verge dels Colls, meravella del barroc català, fou obrada entre els anys 1773 i 1784 per l’escultor de Folgueroles, Josep Pujol i Juhí. L’estil correspon a un barroc tardà ja molt carregat. 

 
És molt destacable la cúpula, però en general tot el conjunt expressa la gran capacitat compositiva i escènica de l’escultor. Encara enalteix més l’obra escultòrica l’excel·lent daurat i pintat realitzat de 1784 i 1789 per Ramon Moliner. 

Tots el temes esculpits són dedicats a la Verge: El Magnificat al gran plafó de la dreta, la Salve a la cúpula i les Lletanies als pilars. La capella té un cambril amb la imatge refeta de la Verge.  

El conjunt escultòric va patir greus mutilacions en el decurs de la guerra civil. La imatge de la Mare de Déu dels Colls del centre del cambril també fou gairebé destruïda. Tot i així es va conservar gran part del cap i gràcies a la documentació fotogràfica, l’artista Jaume Pujols, alies “El Pipes ” la va reconstruir entre 1942 i 1944. 
 

Pot observar-se en la base de part dels desperfectes produïts l’any 1936. 

La capella fou sufragada per la confraria dels Colls. Una congregació laïcal d’origen medieval molt influent en la història de la Vila. 

Josep Pujol i Juhí (Folgueroles, 1734 – Sant Llorenç de Morunys, 1809) fou l'últim gran escultor del barroc català. 

Comença la nissaga dels Pujol el seu avi Segimon Pujol, que va fer l’aprenentatge al taller dels Grau, en Manresa. Aleshores va treballar al servei de Josep Sunyer en el retaule Major de Prada de Conflent i en el de Prats de Lluçanès on s’establí. Va continuar el seu treball i anys després se l’uní el seu fill, també Segimon ( mort prematurament als 35 anys). Josep Pujol i Juhí, després de la mort prematura del seu progenitor, continuà l'ofici familiar de la mà del seu avi i del seu oncle. Moltes esglésies del Berguedà tenen obres de la seva autoria. Els seus fills Segimon, Josep, i Francesc Pujol i Santaló col·laboraren assíduament amb ell i executaren individualment algunes altres obres. 
 

Un simple i mortal ull humà necessita molt temps per poder visualitzar tota la riquesa arquitectònica i els relleus de l’obra sembla tanmateix com si onades daurades i platejades d’un mar tempestuós omplis cada racó de la capella. 

Diria que és una obra que val la pena conèixer. Solament costa desplaçar-se al poble de Sant Llorenç de Morunys. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

dijous, 19 de febrer del 2015

RETAULE MAJOR DE SANT LLORENÇ. SANT LLORENÇ DE MORUNYS. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

Continuarem explicant part de la història dels retaules que tant cridar-nos l’atenció a la visita feta a l’església de Sant Llorenç de Morunys.  Va ésser una sortida molt profitosa que van fer amb els Amics del Romànic del Berguedà. En aquest escrit parlarem del retaule de l’altar major. 

Dades segons fulletó rebut en el transcurs de la visita. 

El retaule major està dedicat a Sant Llorenç i data de l’any 1712. És obra de l’escultor vigatà Joan Francesc Morató. El pintat i el daurat fou realitzat l’any 1740 per Miquel Pernau. 

 
El retaule disposava originàriament de dos pisos aixecats sobre un ampli basament. Emmarcades per columnes salomòniques molt adornades, les fornícules contenien escultures de sants a mida natural. 

Els estralls de 1936 afectaren el cos superior del retaule, totes les figures dels sants i la mesa de l’altar. Malgrat tot, s’aprecia la qualitat de la talla en els relleus originals encara existents que han estat recentment restaurats. 

El procés de restauració s’ha completat amb la col·locació del medalló superior de la dreta i les talles de Sant Josep i Sant Benet, tot plegat obrat de bell nou per l’artista local Joan Herrada.
 

Sincerament, val la pena asseure’s davant del retaule i observar, poc a poc, els detalls de l’obra. Aleshores encara trobés més a faltar la seva part alta. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.  

dimarts, 17 de febrer del 2015

RETAULE DE L’ESPERIT SANT. SANT LLORENC DE MORUNYS. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

El darrer escrit parlava del retaule de Sant Joan i Sant Miquel i aquesta parlaré de l’altre retaule gótic. El de l’Esperit Sant situat en l’antiga capella dels Apòstols, decorada al segle XVII amb motius musicals perquè albergava el benefici eclesiàstic de l’organista de l’esglèsia.

 
A més del retaule un dels elements que ens cridà l’atenció era el magnífic organ situat a la nau de l’església. Segons paraules del guía és de prodedència francesa. I segons dades trobades és dels més grans i millor conservats de Catalunya. Participa en cicles de música de Lleida.

Dades segons fulletó rebut en el transcurs de la visita. 

El retaule gòtic del Sant Esperit data de les acaballes del segle XIV i fou realitzat pel reconegut pintor barcelonès Pere Serra.  

Originàriament el retaule presidia l’altar funerari dels Còdol, una benestant nissaga de mercaders de la vila relacionats amb l’activitat dels draps de llana. 

La taula central conté una representació de la Pentecosta. A l’esquerra trobem : el esposoris de la Verge, l’Anunciació i el Baptisme de Jesús. A la dreta: l’acusació dels sants Joan i Pere, el martiri llegendari de Sant Joan i la resurrecció de la vídua d’Efes. 

En el cimal hi ha una pintura de Sant Joan escrivint l’Evangeli. 

Actualment restaurat llueix amb tot el seu esplendor.  

Val la pena fer una escapada a Sant Llorenç de Morunys per veure aquesta meravellosa obra. En nostra terra hi ha molts records de la nostra cultura i tradicions, no deixem de conèixer-la.  

Els dos retaules són preciosos i de bon grat m’hauria portat un a casa. Vana creença, però ens van robar el cor. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 14 de febrer del 2015

RETAULE DE SANT JOAN I SANT MIQUEL. SANT LLORENC DE MORUNYS. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

Durant la última sortida d’Amics del Romànic del Berguedà visitàvem l’església romànica de Sant Llorenç de Morunys. Ens va admirar que aquesta fosca església, situada enmig del poble de Morunys, tingués, almenys pel meu gust, uns retaules que sincerament ens van deixar admirats, a mi i als companys amantes del romànic. 

Però no us parlaré d’obres romàniques en aquest escrit sinó que voldria fer menció a un dels dos retaules gòtics que atresora en el seu interior l’església.  

Dades segons fulletó rebut en el transcurs de la visita. 

Es tracta d’un retaule del primer terç del segle XV, obra de Jaume Cirera i Bernat Despuig, dos destacats artistes ja dins el gòtic internacional. 

Es destacable la suavitat i delicadesa en el dibuix i pintura dels personatges. El retaule és dedicat a Sant Joan Baptista que apareix amb l’Agnus Dei i  Sant Miquel armat amb la llança i que ocupen la taula central.  

Els tres quadres laterals a l’esquerra mostren episodis relacionats amb la Arcàngel: pecat i caiguda dels dimonis, el miracle de Gàrgano i Sant Miquel  pesant les ànimes. En aquest darrer quadre és divertit veure al dimoni tibant del platet per fer trampa i apoderar-se de les ànimes. Els quadres de la dreta es refereixen al Baptista: el seu naixement, el baptisme de Jesús i el banquet d’Herodes. 

Al cimal del retaules hi trobem un calvari, i a a baix, la predel·la, que conté set quadres, tres a banda i banda del central que representa a Jesús en el moment de la passió. 

Segons va comentar el guia aquest retaule va estar perdut després de la guerra, i retornat quasi 60 anys després sota secret de confessió, per persones desconegudes. 

Actualment restaurat llueix tot el seu esplendor en la capella al costat de l’altar principal.  

Val la pena fer una escapada a Sant Llorenç de Morunys per veure aquesta meravellosa obra. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

dijous, 12 de febrer del 2015

SANT LLORENÇ DE GUARDIOLA DEL BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

En aquesta ocasió visitàvem no l’important església de Sant Llorenç prop Bagà, recentment batejada com Sant Llorenç de Guardiola, sinó la nova església situada en el poble i també sota l’advocació del mateix Sant. 


El poble de Guardiola de Berguedà (720 m i 1007 h. 2009) és situat a la dreta del Llobregat, a la confluència d’aquest riu amb el Bastareny. L’integren els barris de la Farga, del Bastareny i de les Cases Noves del Collet. És un petit nucli comercial, sorgit a les vies de comunicació de les valls del Bastareny i del Llobregat, als peus de l’antiga abadia de Sant Llorenç prop Bagà. 

Rep el nom —diminutiu— d’una petita guàrdia o castell que hi havia, avui en ruïnes. La primera notícia conservada és del 939. 


La nova església de Sant Llorenç va ser construïda entre 1956 i 1959 per tal de dotar al municipi d'una nova església ja que l'antiga del monestir quedava massa lluny del nucli urbà. Es consagrà el 1959.  

Ens sorprengué a l’exterior les arcuacions cegues i les lesenes pròpies del romànic fins a trobar aquesta explicació. Es tracta d'una construcció neoromànica dins d'un moviment historicista fet després de la guerra civil.  

Església de tres naus de planta basilical coronada per un absis central flanquejat per absidioles. Als peus de l'edifici, a la façana a ponent, trobem una torre campanar de planta quadrada.  

La coberta és a dues aigües amb teula àrab i el parament de carreus de pedra irregulars units amb morter. 


L'entrada principal és un arc de mig punt amb arquivoltes i columnes filiformes als muntants.  

Sempre és bo veure que la fe del nostres pares es conserva en l’actualitat. Malgrat les esglésies, tret de alguna honrosa excepció són tancades durant gran part de la setmana.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 10 de febrer del 2015

SANTUARI DE SANTA MARIA DE FALGARS. POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Una vegada més visitàvem el santuari de Falgars sota l’advocació de santa Maria. Ha estat final i principi de moltes excursions tant en cotxe com a peu. També hem gaudit de la ballar la dansa de Falgars en diferents aplecs. Es un lloc fàcil d’arribar tant des de Sant Julià com des de la carretera de la Pobla de Lillet i permet boniques excursions amb bones vistes de la serra del Catllaràs.

 
L’església de Falgars és un santuari marià a 1288 m d'altitud (Santa Maria de Falgars) del municipi i de la parròquia de la Pobla de Lillet, a la serra de Falgars. Es troba entre planells de camps i prats voltats de bosc, al cim d'una carena. L'horitzó és immens i espectacular: a tramuntana, la gran serralada formada pel Cadí i el Moixeró; a llevant, Montgrony, el Puigmal i els Rasos de Tubau; a migjorn, els boscos del Catllaràs, i a ponent, el Pedraforca, els Rasos de Peguera i Ensija.

En la consulta al diccionari Alcover-Moll ens dóna la següent definició etimològica.: forma plural de falgar. En un document de l'any 974 es parla de Villa Felgari, i en un de l'any 922 s'anomena un pago Felcarias (cf. Alsius Nomencl. 132). Falgar o falguerar dóna la raó a l’altre resposta trobada en diferents mitjans.: lloc poblat de falgueres.  

Segons Catalunya Romànica la primera notícia del lloc de Falgars és del any 984-5 que apareix com una propietat i un dels límits de la desapareguda església de Sant Cristòfor de Vallfogona en la seva acta de  consagració (ipso Falgars).
 
El primitiu santuari seria d'estil romànic, ja que a la porta hi consta data de l'any 1049. Malgrat tot les seves primeres notícies certes són del 30 de març de 1120, els seus propietaris, Ramon i Elisardis, varen donar aquesta església al monestir de Sant Llorenç amb la condició que fos cuidada. L’església tenia com a dotació tots els drets que els fundadors tenien al Berguedà, Cerdanya i Conflent i la cedien amb la condició que l’església fos sempre cuidada i construïda i que s’hi complissin les funciones religioses encomanades al monestir i que sempre preguessin per l’ànima del fundadors i la dels seus parents. 

Per tal d’arrodonir els dominis sobre el lloc l’any 1182 l’abat Joan de Sant Llorenç prop Bagà comprava a Bernat de Vilanova un camp proper a l’església (campum quem habeo ad Stam. Mariam de Falgars) 

Des del segle XIII va ser objecte de deixes testamentaries de diversos senyors com G.R de Murturols i B. de Colomers de Brocà. Els senyors de Pinós afavorien també l’afavorien també dotant-la de censos sobre les cases de la rodalia. El seu caràcter parroquial quedà evidenciat en la visita al deganat del Berguedà de l’any 1312. 

Primer era regida pel rector de Sant Cristòfol, després tingué benefici propi (1352). Més tard al segle XIV un capellà ermità nomenat pel paborde de Santa Maria de Lillet tenia cura del santuari. 

El 19 de març de 1646 s'hi va posar la primera pedra de l'actual església, i sobre la porta s'hi conserva encara la pedra clau amb data de l'església anterior, de la qual encara existeixen restes de parets.

És una edificació massissa i de considerables dimensions que consta d'església i hostatgeries. Consta de grosses parets de pedra i coberta a dues vessants amb teula aràbiga. Algunes estances estan cobertes amb volta.  

El 1721 Antoni de Marimon, procurador de Felix de Marimon, marques de Cerdanyola, donà als administradors de Falgars els horts i uns terrenys al seu voltant per reomplir la hostatgeria. La hostatgeria  ha sofert múltiples ampliacions i remodelacions. La part més nova és un cos perpendicular a l'església i que té un porxo cobert amb falsa volta.  

En quan l'església, disposa de campanar d'espadanya de dues obertures a mitja teulada. Queden restes de l'antiga església romànica perdudes en el conjunt i es conserva l'antiga porta romànica ferrada a l'entrada del santuari.  

Aquesta porta és de dues fulles que s'obren endins, la fusta és moderna però la ferramenta és romànica. El disseny és fet a base d'unes cintes juxtaposades i planes, dividides per un nervi central, les quals es cargolen als extrems formant volutes; al batent del costat esquerra les tiges tenen una disposició horitzontal, mentre que les del batent dret les té en vertical.

 
És una imatge de principis del gòtic esculpida en alabastre i datada del segle XV. La primitiva imatge desaparegué arran d'alguna guerra. La llegenda diu que un pastor de Saus mentre estava pasturant els bous a l’obaga de Falgars (un lloc on hi havia moltes falgueres) va notar que una de les bèsties feia uns senyals curiosos prop d’una balma, al lloc, hi trobaren la Verge. Segurament la va amagar algun fugitiu de les guerres que assetjaven els pobles més grans i que obligaren als seus habitants a buscar recés a les muntanyes pirinenques. 

A mitja obaga de Falgars hi ha restaurada la cova i el lloc on es trobà la Verge primitiva que fou portada al monestir de la poble de Lillet fins que fou edificada la capella de Falgars.  La Verge es mostra donant el pit al seu fill.
 


Altres detalls a tindre en compte són: en l’edifici és el rellotge de sol i a escoltar els goigs a la Verge. 

Val la pena visitar-la ja que sempre ha estat un lloc d’actiu pelegrinatge.  

He gaudit aquesta vegada a l’escriure aquesta ressenya de la gran quantitat d’informació trobada. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 7 de febrer del 2015

SANT MARTÍ D’ÀVIA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

En moltes ocasions a les nostres caminades hem passat per davant i també pel carreró de darrere per arribar-nos a Santa Maria d’Àvia. però aquesta vegada fotografiàvem i visitàvem l’església de Sant Martí. 


El poble d’Avià és el cap del municipi del mateix nom (2258h. 2014). Està  situat a la dreta del Llobregat, a la zona de contacte entre els Prepirineu (cingles de Coforb) i les vores de la Depressió Central. Hi aflueix la riera de Coforb i també en drena el territori la riera de Clarà, que forma en part el límit su-oest i desguassa al Llobregat dins del terme de Casserres. A l’oest limita amb el terme de Capolat, al sud-est i al sud amb l’Espunyola, un enclavament de Montclar i Casserres, i, a l’altra banda del Llobregat, per l’est, amb el terme d’Olvan. 

En la consulta al diccionari Alcover-moll sobre la definició etimològica ens dóna aquesta resposta.: del cognom llatí Avitiānum, deriv. del nom propi Avitius. En un doc. de l'any 888, el nom d'Avià apareix escrit Avizano (Udina Arch. 109). 

L’antiga església de Sant Martí era la pròpia del castell d’Avià, al comtat de Berga i des de la seva construcció va ser església parroquial subjecta al bisbat d’Urgell. Aquesta església, com totes les preromàniques de les nostres contrades, devia ser més aviat una petita capella, molt senzilla.  

Entre el 20-21 de gener de 907 el bisbe Nantigís de la Seu d’Urgell. Fou el seu fill Miró el jove qui la féu consagrar com a església de iam villam nominatam Avizano cum suis villaribus. Està situada a la zona més antiga de la població, prop de la casa del comú. El poble d’Avià va néixer al voltant de l’església parroquial. Es troben encara algunes restes dels seus capitells. 

Durant els segles X i XII rebé força donacions.  

De l’actual edifici d’estil neoclàssic van començar.se les obres l’any 1797.  

Església d'una sola nau sense absis i amb capelles laterals. El parament mural del cos de l'edifici és a base de grans carreus de pedra ben escairats i disposats en filades després arrebossat.  

Aquest difereix del campanar, carreus polits, perfectament escairats i deixats a la vista; possiblement respon a una segona campanya constructiva.  

L'església està coberta a dues aigües amb teula àrab. La façana, força austera, està a la cara nord, obrint-se als carrers del poble. 

Destaca el campanar als peus de l'església, de planta quadrada, alçada considerable, amb obertures només a l'últim pis i amb una barana balustrada com remat.  

Il·luminant el presbiteri hi ha dues petites obertures quadrades als laterals i a la zona superior, un òcul. Adossada al mur de llevant trobem la rectoria, també del segle XVIII. 

 
Durant la primera Guerra carlina, abans de la presa de Berga, a la rectoria d'Avià s'hi va instal·lar el quarter general carlí, i també el comte d'Espanya, que va ser destituït el 26 d'octubre de 1839 i fet presoner a la mateixa rectoria abans de ser assassinat el 2 de novembre d'aquell mateix any. 

Tres del retaules que ornamenten l’interior són obres dels escultors Josep Pujol I Juhí i el seu oncle Francesc: Retaules del Sant Crist, Divina Pastora i del Roser. Llastimosament s’ignora el nom dels escultors que obraren el retaule major. Però si en aquells moments a Puig-reig, hi treballaven els abans esmentats: Per què no podien ser ells els executors de l’obra més important? 

Es conserva una preciosa creu processional d’època renaixentista (1620). 

L’església de Sant Martí d’Avià esta protegida com a Bé Cultural d’Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 5 de febrer del 2015

SANT ANTONI ABAT DE JUNYENT. VALLS D’AGUILAR. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Mentre pujàvem a la part alta del poble portats pel nostre interès en la recerca de l’església romànica de Sant Esteve de Junyent no vam poder evitar fer una ullada a la petita capella d’una casa.

 
Aquesta construcció ens obria la porta com per saludar-nos i convidar-nos  a veure el seu cuidat interior.
 


No podíem per menys que fotografiar-la com a testimoni de la fe de les persones d’aquest nostre país. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 3 de febrer del 2015

SANT ESTEVE DE JUNYENT. VALLS D’AGUILAR ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Aquest va ser un dia que vam donar moltes voltes cercant entre altres el poble de Biscarbó. Potser sense una ruta prou clara voltaven una vegada i altre entremig de les moltes carreteres i pistes de les Valls d’Aguilar. Finalment van veure el camí però la tardana hora no ens va semblar adient per emprendre la pista de terra que no sabíem ben bé per on ens portaria. 

En aquells moments ens trobàvem en el poble de Junyent i vam opinar que un poble com aquell on si veia força vida no podria ser que no tingués una església i deixant el cotxe començarem la nostra recerca que ens portar a la part alta del poble on està l’església en aquell moment en obres de restauració. Malgrat les bastides que ens impedien veure l’edifici visitàrem el seu entorn i preníem les pertinents fotografies. 

Junyent és un petit poble (11 h. 2009) situat (1380 m. d’alt.) a l’esquerra del riu de Castellàs, aigües amunt del cap del municipi.

 


Aquí voldria fer una observació: Castellàs històricament havia pertangut al comtat d’Urgell i al vescomtat de Castellbó. La divisió comarcal del 1936 es posà a la comarca del Pallars Sobirà atès que el seu mercat més proper era el de Sort. 

Va tenir municipi propi fins que es va crear el nou terme municipal de les Valls d'Aguilar per fusió d'altres antics municipis (la Guàrdia d'Ares, Noves de Segre i Taús). Anteriorment, el 1857, havia incorporat Biscarbó i Junyent. 

En la nostra consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: Del llatí iŭngĕnte, “que uneix, ajuntador” ( segurament en sentit geogràfic de “confluència”: ( cf. Balari Oríg. 133,134). L’origen de Junyent és el mot comú junyent, en el sentit de lloc on s’uneixen dos rius, dos torrents, etc. És, doncs, un topònim romànic de caràcter descriptiu. 

Sant Esteve de Junyent és una església d’una sola nau amb absis a llevant, tot dins les línies característiques del romànic del segle XI. 

Edifici religiós d'una nau coberta amb quatre trams de volta de canó amb llunetes, separats per tres arcs faixons sense prolongació als murs. A la nau s'obren dues capelles laterals oposades a través de dos arcs de mig punt. Són de planta quadrangular i cobertes amb volta de canó.  

Els murs de la nau estan decorats amb policromia, imitant un mur de carreus. El conjunt presenta un cor de fusta en alt als peus.  

La porta d'accés és d'arc de mig punt, amb dovelles de pedra tosca i un ull de bou al damunt. A sobre de la porta hi ha una dovella amb la data 1785. 

El campanar és d'espadanya, de dos ulls, amb coberta a dues vessants. El conjunt també presenta una coberta de llosa de doble vessant.  

Sant Esteve de Junyent és un monument inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Ens agradaria en un altre ocasió tornar a visitar l’església, una vegada acabades les obres de restauració, ja que hi ha unes dades no coincidents. Però malgrat tot em de cridar al·leluia al veure unes obres per conservar la riquesa històrica del nostre país. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.