MONESTIR DE SANT ANDREU DE SUREDA. ROSSELLÓ

 PETJADES PEL ROSSELLÓ 

Sureda, (oficialment en francès, Sorède), és un poble que s'estén sobre la serra de l'Albera. El poble vell de Sureda es formà a partir d'una cruïlla de camins, per la qual cosa té una forma allargassada, resseguint els camins que es troben en el nucli vell. 

El poble apareix esmentat en la documentació l'any 898 en un acte jurídic on és anomenat locum Sunvereta. El 981 el precepte del rei Lotari a favor de Sant Genís de Fontanes confirmava a aquesta abadia un alou in villa Suvereda. Una acta de 1451 parla de Sancti Ciscli de Sureta. Tingueren possessions a Sureda tant el monestir de Sant Genís de Fontanes com el de Sant Andreu de Sureda, a més de les esglésies de Sant Salvador i de Santa Maria de Besalú.

L'església de Sant Andreu, que fou seu d'un monestir benedictí està situada al centre de la població, però al costat nord-oest de l'antic recinte de la cellera del poble: el monestir quedava fora, al marge de la població. Dins del nucli de població hi havia una altra església, la de Santa Maria, que feia les funcions d'església parroquial, atès que la del monestir quedava reservada a l'ús monacal.

 

Fundat per l'abat Miró vers el 800, el monestir primerament era emplaçat a la Vall de Sant Martí, i més tard es traslladà al costat del riu de Tatzó, on és actualment. Miró fundà també les cel·les de Sant Martí de Montforcat, Sant Hilari i Sant Martí de Fenollar.

El monestir va conèixer la prosperitat molt aviat i el 823 ja posseïa les viles de Sant Martí de la Vall i de Tatzó d'Amunt, a més del nucli de Garrigues i les terres adjacents. L'any 1109 la comtessa Ava, regent del Rosselló, l'uní a Santa Maria de la Grassa, encara que mantingué la protecció dels comtes de Rosselló

 L'església fou consagrada el 1121 per Pere, bisbe d'Elna, que també va confirmar la possessió de l'església de Santa Maria, contigua al monestir i parroquial del nucli, a més d'altres de la comarca. 

La importància de l'abadia va anar creixent al llarg del segle XII, però a partir del segle XIII començà a declinar. Malgrat tot, el 1225 Nunó Sanç, senyor del Rosselló, el va restaurar i assegurar la protecció. El 1592 el rei Felip II va obtenir del papa Climent VIII la unió de Sant Andreu de Sureda a l'abadia d'Arles, lligam que va subsistir fins a la Revolució Francesa. Des d'aleshores, els abats d'Arles s'anomenaren també abats de Sant Andreu de Sureda. La sèrie d'abats, alguns simples administradors nomenats pel rei, fou continuada fins al 1801.

L'església romànica sota l’advocació de Sant Andreu és l'únic edifici que resta de l'antic monestir, ja que tant el claustre com els edificis monacals estan perduts. Conserva elements de tres etapes constructives que s'aprecien clarament en el parament dels murs. La planta correspon sens dubte a l'etapa més primitiva, la preromànica. És de creu llatina, amb una nau, transsepte i capçalera triabsidal, amb l'absis central força profund. 

A banda i banda de la nau hi ha uns estrets passadissos que no arriben a ser naus col·laterals; no tenen comunicació amb la capçalera i estan separats de la nau per pilars de basament forca alt i semicolumnes adossades de capitell simple que sostenen els arcs torals.

Tots els espais del temple són coberts amb voltes de canó, menys l'absis i les absidioles, que són de quart d'esfera. L'arc triomfal, adovellat i amb la clau sortint a l'estil clàssic, és sostingut per dues columnes prismàtiques -que han estat restaurades-, amb capitell esculpit. 

A la façana oest hi ha la portada, coronada amb un arc de mig punt que queda definit per un arc guardapols, un timpà decorat per una creu grega esculpida i un crismó inscrit dins un cercle, decorat amb motius florals i geomètrics, així com una llinda esculpida de gran qualitat, semblant a la de Sant Genís de Fontanes. Els relleus mostren Crist en majestat al centre, envoltat d'una aurèola sostinguda per dos àngels i flanquejat per dos serafins i dues parelles d'apòstols, tots ells emmarcats per un arc i envoltats per una ampla sanefa d'ornaments vegetals. 

Al damunt del portal hi ha altres elements decorats: al tram del segon tipus d'aparell (petit i sense escairar), hi ha dos carreus amb figures esculpides en alt relleu que representen dos animals lleonins devorant una serp (a l'esquerra) i un altre animal quadrúpede (a la dreta). 

Corona la portada una finestra composta per tres muntants de marbre blanc amb relleus esculpits del segle XI, que originàriament formaven part d'un altre conjunt. Els muntants laterals presenten una decoració a base de sanefes vegetals i acaben en un medalló amb el símbol dels evangelistes Mateu (l'ànqel) i Joan (l'àguila). El muntant inferior presenta quatre cercles amb les figures dels evangelistes Marc (el lleó) i Lluc (el bou), als extrems, i àngels amb trompetes al centre, separats per serafins.

A l'interior, a la mesa de l'altar major, del mateix mestre que el timpà, hi ha una pica d'aigua beneita i un apòstol encastat als murs, que en fan un dels primers testimoniatges de l'escultura romànica catalana. Tres làpides cippi romanes indiquen que al lloc existí una vella edificació romana. Sobre un pilar de l'església i en un dels murs de l'antic i destruït claustre es troben també restes d'antiga pintura romànica.

 Malgrat que actualment el claustre no existeix com a tal, se'n saben algunes coses i se'n conserven algunes restes. Sembla que podria haver estat destruït el maig del 1285 per les tropes de Felip III, l'Ardit, durant la guerra d'aquest rei amb Pere II el Gran. 

Els capitells que s'atribueixen a aquest claustre el situarien en la segona meitat del segle XII, cosa que fa pensar que es tracta d'una construcció subsegüent a la unió al monestir de la Grassa. El claustre, pels vestigis trobats, era a l'angle format per la façana nord del temple i el braç nord del transsepte. Hi ha restes de la cobertura, així com d'una porteta que el devia comunicar amb l'església. 

Diversos són els capitells trobats en diferents llocs i procedents de Sant Andreu de Sureda. Tots ells molt propers als de Sant Miquel de Cuixà. Es tracta d'obres de qualitat, tallades en marbre blanc de Ceret, i de mides molt semblants. Un d'ells estava integrat en el cor de la mateixa església del monestir; un segon, sostenint la pica beneitera de la mateixa església. 

Sant Andreu de Sureda està catalogat com a monument romànic històric. Molt a prop un petit museu ens mostra peces recuperades del monestir.

 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documenta: Viquipèdia

SANT JULIÀ I SANTA BASILISSA DE VINÇÀ. CONFLENT

 PETJADES PEL CONFLENT 

La vila de Vinçà apareix documentada com a vila fortificada des del 939, i conserva l'estructura de la vila lleugerament aturonada, a la dreta de la Tet, organitzada a l'entorn de la cellera originària i l'església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa, esmentada des del segle XI.

L'església està documentada des del segle XI, dins del període romànic, però el 1376 consta la construcció d'una església nova per tal de substituir la vella església parroquial. El 1403 i 1405 diversos documentats parlen encara de les obres que s'hi feien. El 1630 hom va decidir construir-ne el campanar, com és també documentat; el 1648 se'n posava la primera pedra.

A començaments del segle XVIII la parròquia va rebre una deixa testamentària del fill de la vila, Carles Perpinyà i Folcrà, amb la qual s'emprengué la reconstrucció total de l'església, que es dugué a termes des del 1730 al 1769, en diverses etapes. Aquesta reconstrucció conservà una part de l'obra gòtica, i fou empresa per l'arquitecte Francesc Morató. La construcció fou dirigida per Pierre Figeac, mestre d'obres de Narbona. 

Sant Julià i Santa Basilissa de Vinçà és una església bàsicament gòtica, amb ampliacions i modificacions posteriors, però que segueix quasi del tot l'espai de l'església romànica prèvia, de la qual resten alguns fragments en els murs del temple actual. És de nau única amb cinc trams, amb capelles a banda i banda, les dues primeres de les quals són més fondes i amples i fan de transsepte, i posseeix una capçalera de cinc. 

El conjunt és cobert amb voltes sobre creuers d'ogives. Als peus de la nau hi ha la capella del Roser, construïda a finals del segle XVII; és quadrada, coberta amb una cúpula amb llanterna i absis semicircular. Està adossada al campanar quadrat, la base del qual allotja la capella del Crist. 

El campanar té tres nivells, marcats per bandes; a cada pis hi ha una finestra geminada, que, en el pis superior, té un oculus al damunt (el meridional conté el rellotge). El coronen quatre torrelles d'angle cilíndriques, unides per una línia de merlets decoratius. 

La portalada, de marbre, és de finals del segle xviii. Dues columnes rematades per un capitell pla enquadren l'obertura de la porta, de punt rodó. Suporten una estructura amb un doble nínxol on es troben els dos sants titulars de la parròquia. Els ventalls de la porta de fusta estan ornamentats amb la ferramenta, romànica, de l'església primitiva, descrita a continuació. 

S'hi conserva, tanmateix, la ferramenta romànica de la porta principal, tot i que muntada en una porta del XVII. 

D'altres obres rellevants són a l'interior del temple, repartides entre l'altar major i les capelles laterals. Per exemple, l'antic retaule gòtic procedent de l'altar major de l'església antiga, obra Lluís Generes, datat el 1662, actualment en una capella lateral, o el retaule de la Transfiguració, del 1697, obra de Jaume Meler, actualment a la capella del Santíssim. D'altres obres són la Mare de Déu dels Rèptils, del segle xiv, un quadre de sant Sebastià, atribuït a Gerard van Honthorst, del segle XVII. 

L'església Sant Julià i Santa Basilissa de Vinçà  fou objecte de classificació com a monument històric el 27 de gener del 1987. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

NOSTRA SRA. DEL ROSER DE PALÀ VELL. NAVÀS. BAGES

 TERRES DEL BAGES 

El Palà de Torroella, o Palà Vell és situat al marge esquerre del riu Cardener, a partir de les aigües del qual s'hi alçà la fàbrica i la colònia Palà de Torroella que foren l'origen del poble. 

En terres del mas Palà, el seu propietari, Joan Palà i Valls, hi instal·là l'any 1877 una fàbrica de filats i de teixits. Construí els pisos de la colònia al costat de la fàbrica i al barri de la Rata. Disposà aviat de tota mena de serveis. Els anys vint i trenta foren un dels moments àlgids de Palà. La fàbrica tancà les portes el 1971.

 

Des de molt antic el mas Palà ja tenia un oratori o capelleta interior. L’església exterior fou fundada l’any 1601 per l’hereu, Joan Palà, i tenia un emplaçament proper a l’actual. Estava dedicada a la Mare de Déu i a Sant Joan Baptista. Per això molts dels hereus del mas tenien el nom de Joan. Era una capella privada i sempre fou sufragània de la parròquia de Torroella, coneguda popularment com a Sant Joan del Camp. Va ser objecte de nombroses reformes, com la que s’hi va fer el 1869, força important. El 1879 va ser beneïda com a capella pública, i això va suposar probablement noves reformes. Sembla que a partir de 1890 la capella ja estaria al servei del culte i formació religiosa de la colònia, atès que ja disposava de capellà propi. 

En aquesta primera església, s’hi va col·locar un antic retaule de l’oratori particular del mas. La porta del temple s’orientava a llevant, lleugerament desviada de l’orientació que té actualment. Era un edifici de construcció senzilla, d’una sola nau amb una petita espadanya. L’entrada era per un costat, de cara a l’altar.

La primitiva església del mas tenia la rectoria annexada pel costat sud. L’església va ser destruïda durant la Guerra Civil, junt amb els sants, que van cremar a la plaça de davant del temple. També es va destruir el retaule major, col·locat en substitució de l’antic, obsequi de Joan de Palà a la seva esposa Patrocini Bertran. Feia pocs anys que presidia l’església i els altars laterals hi feien conjunt. 

L’altar antic (del segle XVII) s’havia col·locat en una de les capelles laterals. Aquest antic retaule era presidit per una imatge de la Mare de Déu del Roser molt venerada a l’època. 

Després de la guerra la capella va ser substituïda per una església de nova planta d’estil neogòtic i va adquirir també l’advocació de sant Llorenç de Brindisi, patró del mas i de la colònia. La relació amb aquest sant ve de lluny, arran d’un episodi miraculós que sant Llorenç va obrar en aquesta mateixa església l’any 1603, quan s’hostatjà a l’hostal del mas Palà durant un viatge que feia per Catalunya.

La reforma integral de l’església fou l’obra més rellevant a la colònia a la dècada de 1940. La va dur a terme el constructor cardoní Casimir Sala. Va ser inaugurada pel bisbe Comellas el 24 de juny de 1942. En l’obra hi van col·laborar altres artistes, alguns vinguts de Barcelona. Els retaules van ser construïts per l’escultor Josep Planas. La imatgeria va ser fabricada als tallers d’escultura religiosa del carrer de Sant Sever de Barcelona. Els vitralls van ser confeccionats per Granell i Companyia. Els treballs en pedra els va executar el marbrista manresà Josep Andreu Borges. La Forja va ser obra de J. Fló, i tota la fusta havia estat treballada pel mestre Santamaria de Cardona. 

El nou campanar era l’element més espectacular. S’hi van col·locar campanes noves en substitució de l’antiga, destruïda durant la guerra. Van ser foses a Olo, l’any 1944, a la foneria de la casa Barberí. Van ser anomenades Joana, la grossa, Francisca la segona i Teresa la petita, que recuperava el nom de l’antiga. 

Després d’aquesta primera reconstrucció dels anys immediats de postguerra l’església va ser objecte encara d’una segona reforma entorn de la dècada de 1950. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Mapes Patrimoni Cult. Diputació Barcelona

MONESTIR DE SANTA MARIA DE L’ESTANY. MOIANÈS

 TERRES DEL MOIANÈS 

El poble de l'Estany i el Raval del Prat són les dues úniques entitats de població agrupada del terme municipal. Són molt a prop, el poble al nord i el Raval del Prat al peu de l'antic camí de Moià. El raval és, de fet, una agrupació de masies arrenglerades al llarg de l'antic camí. 

L'Estany aprofita el marge oest del pla de l'estany. Al lloc més baix hi ha el monestir de Santa Maria de l'Estany, amb la Plaça del Monestir al davant de la porta d'accés al conjunt monumental, on hi ha l'església, el claustre, el museu i l'arxiu. També hi ha, en antigues dependències del monestir, la Casa de la Vila de l'Estany. L'antiga casa abacial acull la Casa de la Vila de l'Estany. 

El monestir de Santa Maria de l'Estany Tot i que des de principis del segle XIX és l'església parroquial del poble, originàriament no ho era, sinó que era un monestir de canonges augustinians. El seu claustre és una de les joies del romànic català. 

Fundat el 1080, l'església actual va ser consagrada el 1131, moment en què van ser fetes al monestir nombroses donacions, entre les quals destaca l'església de Santa Maria de Moià, amb tots els seus béns, drets i privilegis. Posteriorment, encara continuà rebent donacions que enriquiren el patrimoni i augmentaren el poder del monestir. La vídua d’Ot de Moncada, Sibil·la, l’any 1369, va vendre el seu castell a Santa Maria de l'Estany a causa de deutes derivats del seu dot. Els dos castells i el terme estaven empenyorats, en aquell moment. Així, el castell d'Oló va passar a dependre del monestir de l'Estany el 1369., tot i que els homes d’Oló en un primer moment van veure de bons ulls el traspàs de propietat, ja que d'aquella manera es desfeien del domini dels Oló, desprès se’n penedien. 

La confrontació amb el monestir de l'Estany fou dura i cruenta: els homes d'Oló assaltaren i incendiaren el monestir el 15 d'agost del 1395; hi hagué càstigs i represàlies, així com una lluita constant, tot i que vers 1420 els olonencs coadjuvaren en la restauració directa del monestir. Abans d'acabar l'edat mitjana, el 1487 hi hagué nous intents de redempció, que continuarien els segles següents, fins al 1606. 

El patrimoni anà augmentant, i al segle XV el monestir de l'Estany tenia sota el seu domini gran quantitat d’esglésies parroquials  Per una butlla del papa Climent VIII, el 1592 el monestir de canonges regulars de Sant Agustí va quedar secularitzat, convertit en col·legiata, i, finalment el 1775 el bisbe Bartolomé Sarmentero, de Vic, la va convertir en una simple parròquia que, a més, era considerada d'entrada, és a dir, de la categoria més baixa, on anaven destinats els capellans acabats d'ordenar. 

L'església de Santa Maria de l'Estany, amb el seu claustre, constitueix un important monument romànic, flanquejat per les antigues dependències de la comunitat de canonges, que actualment centren la població.

L'església actual correspon bàsicament a la consagrada el 1133. És d'una gran sobrietat, d'una nau amb transsepte capçat per tres absis rodons. Al creuer s'aixeca un cimbori, sobre el qual reposa el campanar, refet el 1648 després que el terratrèmol de 1448 el fes caure sobre la volta, tot provocant-ne l'esfondrament. 

L'església fou coberta aleshores amb un sostre embigat sobre arcs diafragma gòtics, que el 1670 foren camuflats per una volta de creueria feta amb rajol, substituït novament per una volta de canó arran de la restauració dels anys 1966-1970. En la mateixa restauració es van refer les dues absidioles, mutilades el segle XVIII per fer-hi una capella i la sagristia. L'escultura dels seus elements ornamentals és per tant totalment moderna, tot i que imita les de l'absis major. Adossada al costat S del creuer hi ha l'antiga sala capitular, o capella de Sant Nicolau, ara capella del Santíssim.

El claustre, comunicat amb l'església per un portal gòtic del segle XVI, constitueix l'element més interessant del conjunt. Situat a migdia de l'església, és de planta quadrada, força regular, amb quatre galeries de deu arcs que reposen sobre nou parells de columnes, excepte als angles, on hi ha un grup de cinc columnes (que havien estat massissades i foren refetes en la restauració dels anys 50). Té un total de 72 capitells, molt ben conservats, només amb algunes mutilacions intencionades. El sostre és embigat, tot i que abans sembla que era amb volta. La seva construcció s'allargà a mitja segle XII fins a finals del XIII o principis del XIV, amb la intervenció de diversos tallers d'escultura, tal com reflecteix la diversitat temàtica dels seus capitells. L'ala més primitiva és la de tramuntana (la més propera a l'església). En els seus capitells s'escenifica la vida de Jesús, entre dos capitells (situats als extrems) que al·ludeixen a la redempció: el pecat original, d'un costat, i el passament d'una ànima, de l'altre. A l'ala de llevant destaquen els temes profans (una noia pentinant-se, les esposalles d'una parella), així com diversos motius vegetals. A les altres dues ales predominen els motius florals, de bestiari, geomètrics o heràldics. Així, trobem una sèrie de capitells en els quals destaca la seva talla volumètrica i les diferents temàtiques pròpies del romànic. 

Originàriament, el claustre tenia dos pisos. El superior, amb una façana totalment llisa interrompuda només per dos finestrals per banda, fou suprimit en la restauració duta a terme els anys 1948-58, i novament refet, en un llenguatge arquitectònic totalment diferent, els anys 1981-83. Aquesta última intervenció comportà la construcció d'un polèmic voladís de grans dimensions, de formigó armat, bastit per protegir els capitells de les inclemències del temps.

Envolten el claustre les antigues dependències monàstiques, bastides entre els segles XIV i XVII, ara destinades a rectoria, biblioteca pública i museu. A l'altar principal de l'església hi ha la imatge de la Mare de Déu de la Llet, gòtica, realitzada en alabastre policromat. 

Adossats als murs del monestir hi ha els Sarcòfags de l'abat Jaume de Rocafort o de Rocabertí. Dels Senyors de Peguera. El Sarcòfag de l'abat Berenguer de Vall. També el de Berenguer de Riudeperes. 

El conjunt fou restaurat en 1948-58 pel Servei de Monuments de la Diputació de Barcelona, sota la direcció de Jeroni Martorell, i en una nova campanya en els anys 1967-1970 pel mateix Servei, ara sota la direcció de l'arquitecte Camil Pallàs. L'última intervenció ha anat a càrrec del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya (1981-1983). 

El Monestir de Santa Maria de l’Estany està declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANT ANDREU DE CASTELLNOU. BAGES

 TERRES DEL BAGES 

El poble de Castellnou està situat entre el Llobregat i el Cardener.  El límit més meridional, al cim de la Costa de la Vila és un esplèndid balcó natural del des del qual hom pot contemplar el Pla de Bages, amb la silueta de Montserrat com a teló de fons. 

Aquesta església es trobava dins l’antic terme de Buc, que després canvià de nom i s’anomenà Castellnou de Bages. Depengué de la parròquia de Sant Vicenç de Cardona. 

El lloc de Buc és documentat des del 952, i el de Castellnou des del 1001. L’església apareix citada el 981, quan es jurà el testament d’un tal Guitard sobre l’altar de Santa Maria, la basílica en honor de la qual es trobava al comtat de Manresa, al lloc anomenat Buco. 

Aquesta dada pot confondre i fer pensar que l’església era dedicada a Santa Maria, però cal tenir present que aquest tipus d’actes es feien, sempre que hi era, en un altar lateral, i algun cop es feia constar com a titular únic de l’església, com passava a l’església de Sant Miquel de Manresa, on els juraments es feien a l’altar de Sant Julià. 

Ja amb l’advocació de Sant Andreu i amb la categoria de parròquia apareix el 1032. Entre el 1126 i el 1142 el vescomte de Barcelona Reverter donà les esglésies de Castellnou a la comunitat canonical de Sant Vicenç de Cardona. 

L’edifici és un magnífic exemplar romànic del segle XI que, per l’abundor d’ornaments externs, s’adapta del tot a les formes llombardes, pròpies d’aquesta centúria. 

L’edifici eclesial té tres naus de les quals la central és la més alta. Està coberta amb voltes de canó, l'absis i les absidioles amb voltes de quart d'esfera. La nau central comunica amb les laterals mitjançant tres arcs formers que es recolzen sobre pilars cruciformes.

A la capçalera trobem un absis central i dues absidioles laterals, estan decorades a l'exterior amb la típica decoració llombarda: un fris d'arcades cegues organitzades en grups de quatre i separades per lesenes en l'absis central i sense lesenes en les absidioles. 

Aquest motiu de les arcades cegues es repeteix a la nau central i a la façana principal. Com a obertures es veuen tres finestres de doble esqueixada a l'absis i una a cadascuna de les absidioles. 

L’edifici sofrí diverses reformes entre els segles XVI i XVII que el mutilaren i l’emmascararen. Actualment el portal s'obre en el mur de ponent, modificació que data dels segles XVI i XVII, quan també es construí un campanar de torre.

 La coberta de les naus és de teula àrab a dues vessants i la de l'absis i les absidioles és col·locada en cascada. L'aparell del conjunt és a base de carreus de pedra escairats de mode irregular i disposats en fileres. 

Però a partir del 1976 el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments  amb la col·laboració d’alguns feligresos de Castellnou, començà unes campanyes de restauració que l’han tornat a l’estat primitiu. que van consistir bàsicament a refer la capçalera i rebaixar les teulades laterals. A més hom feu una primera neteja, tant a l’interior com als voltants de l’església. 

L’any 1992 s’iniciaren les obres de restauració del campanar de torre d’aquesta important església, a càrrec de l’Ajuntament de Castellnou de Bages, el bisbat de Vic i les aportacions dels feligresos. 

Sant Andreu de Castellnou, és una església romànica, inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text I recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i Catalunya Romànica: Conté una explicació      força més extensa

SANTA MARIA, O SANTA GRATA, DE SENTERADA. PALLARS JUSSÀ

 CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ 

El poble de Senterada, és situat a la confluència de la vall de Bellera o de Bosia amb el Flamisell, en un cruïlla de camins. 

El lloc té el seu origen en el monestir de tradició visigòtica de Senterada (l’advocació era de Santa Grata, forma que derivà en Senterada per evolució fonètica), que es correspon amb la posterior parròquia de Senterada (les restes de les primitives construccions són pràcticament nul·les, en tot cas restes d’un mur antic). 

Aquest monestir, en un lloc estratègicament ben situat, al camí vers el Pont de Suert i a l’entrada de la Vall Fosca, després d’una època d’abandonament imprecisa, fou fundat de nou poc abans del 814 pel bisbe d’Urgell Possidoni, a la qual sotmeté la cel·la monàstica de Sant Fruitós de Balestui (del terme de Peramea). 

Un privilegi de Lluís el Piadós, del 823, donava la immunitat a la nova casa i alhora hi confirmava la regla de Sant Benet, però els bisbes d’Urgell hi tingueren un clar domini. L’abat Agilà obtingué el 844 un nou precepte d’immunitat de Carles el Calb. Però aviat la comunitat anà decaient fins al punt que el 1042 el bisbe d’Urgell Guillem de Cerdanya la substituí per una comunitat canonical que el 1312 perdurava amb tres clergues, però aviat ja no es troba cap constància de la comunitat, i l’església, amb la mateixa advocació de Santa Maria de Senterada, fou la parròquia del lloc. 

El primer document conegut referent al monestir de Senterada és un precepte de l’emperador Lluís el Pietós, emès a Frankfurt el 21 de juny de l’any 823, a precs del comte Matfred d’Orleans, pel qual rebia sota el seu domini, defensa i tuïció el monestir de Santa Maria, dit de Santa Grata, que havia fundat el bisbe Possidoni d’Urgell (successor del bisbe Fèlix) en virtut d’una concessió que el mateix emperador havia efectuat quan era rei d’Aquitània, és a dir, abans de l’any 814, junt amb la cel·la de Sant Fruitós (de Balestui). Alhora li confirmà la lliure elecció d’abat sota la regla de Sant Benet, que en el document d’abans del 814 s’establia a partir de la mort del fundador, en aquest cas el bisbe Possidoni. 

En aquest precepte és fa constar que el bisbe Possidoni havia reedificat el monestir, fet que porta a Ramon d’Abadal, atenent el funcionament de la cancelleria imperial, a suposar que al lloc de Senterada hauria existit un monestir anterior, com a mínim del segle VIII, dedicat a santa Grata, i possiblement abandonat en el moment en què el bisbe d’Urgell hi fundà el nou monestir amb l’advocació de santa Maria. En el seu testament, de l’any 839, el mateix bisbe Possidoni deixà al monestir un llibre de comentaris de l’Evangeli segons Sant Mateu.

 L’any 844 l’abat Agilà obtingué del rei Carles el Calb un precepte de confirmació del precepte de l’any 823, pel qual és posà sota domini reial el monestir de Santa Maria, dit de Santa Grata, amb la cel·la de Sant Fruitós (de Balestui), i la villa Serra; també és confirmà la lliure elecció d’abat. 

Tot i aquests privilegis d’immunitat, que declaraven el monestir com a possessió reial, i la reserva que és feia del poder episcopal en el privilegi anterior al 814, el monestir de Senterada continuà essent considerat pels bisbes sotmès a la Seu urgel·litana, i aquestes pretensions és fan paleses en el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, datat l’any 819, on és fa constar és una de les possessions del bisbat d’Urgell. 

Aquesta pretensió de l’acta resulta contradictòria amb el privilegi anterior a l’any 814, atès que un cop mort el bisbe Possidoni (l’acta de la Seu és signada pel bisbe Sisebut), d’acord amb el privilegi, el monestir de Senterada havia passat a ser possessió reial i gaudia d’immunitat davant el poder episcopal, circumstàncies que certament és devien produir, no exemptes de tensions, quan l’abat Agilà reclamà un precepte de confirmació dels béns i els privilegis del cenobi. Tots aquests factors són elements que contribueixen a confirmar la falsedat de l’acta de la Seu i la seva redacció en un moment posterior en què la Seu tenia efectivament el domini sobre el monestir.

L’any 848, l’abat Agilà “Geila abba praesens fuit” assisteix a la fundació del monestir de Sant Julià de Sentís feta per l’abat Trasoari de Lavaix, circumstància que posa en evidència un cert prestigi de la casa de Senterada. 

L’any 923 és produeix un judici davant del comte Isarn i els seus jutges, en presència dels comtes Isarn i Llop, entre els servents de les cases de Santa Maria (de Senterada) i Sant Genís (de Bellera) i els homes de Rivert i de Toralla, sobre les possessions de l’abat Egami de Bellera i el prevere Domnul de Senterada. 

És remarcable en aquest document que els interessos de Bellera estiguin representats pel seu abat, mentre que els de Senterada ho siguin per un prevere, sense cap referència a la vida monàstica o a la comunitat de Senterada, que Ramon d’Abadal suposa, amb raó, que ja s’hauria extingit en aquest moment i la seva església s’hauria vist reduïda a parròquia. 

L’any 995 trobem una nova confirmació de la pèrdua del caràcter monacal de la casa de Senterada, quan és produeix un judici de reivindicació de béns del monestir de Bellera, en el qual actua com a jutge un tal Fedac, custodi de Senterada. 

En aquest moment, a la fi del segle X, hauria desaparegut la vida monàstica a Senterada, i és molt probable que aquest fet s’hagués produït ja abans de l’any 923. No és pot descartar la hipòtesi que l’abat Agilà fos l’únic abat de Senterada, i que les tensions per les pretensions del bisbat, que sembla que devien estar en l’origen del privilegi del 844, haguessin acabat amb la submissió del monestir al poder episcopal. 

El 1042 és produeix una restauració de la casa de Senterada, que havia estat ocupada injustament per uns particulars (signe de la decadència de la casa) que se n’evacuen a favor del bisbe Guillem Guifred de la Seu d’Urgell, el qual estableix la casa a favor de quatre preveres. En aquest moment, la casa de Senterada és manifestament sota el domini del bisbe d’Urgell. La comunitat monàstica ha desaparegut totalment i és substituïda per un grup de preveres, que en tot cas, conformarien una comunitat de tipus canonical, totalment sotmesa al poder episcopal. 

La relació de Senterada amb el bisbat d’Urgell fou interferida per les pretensions del monestir de Gerri, que és palesen en el document conegut com fals V de Gerri, en el qual el comte Ramon de Tolosa, amb el consentiment del bisbe Radulf, donà al monestir de Gerri el monestir de Sant Genís de Bellera i totes les esglésies, des del riu Bòsia al Noguera. 

El 1076 el comte Artau II donà a Gerri diversos béns, entre els quals totes les esglésies i parròquies que són de Sancta Deograta usque in Molleto. Entre el 1055 i el 1098 hi ha constància d’un conveni signat entre Ermessenda de Sancta Arada i els comtes de Pallars Jussà, però les referències documentals de la casa són ja molt escadusseres. L’any 1312 consta que la casa mantenia tres clergues, que possiblement formaven una petita comunitat de tipus canonical, continuació de la creada l’any 1042, desvinculada del domini de Gerri, que no arribaria a reeixir en les seves pretensions. En la visita arquebisbal del 1314, l’església de Sancta Arada és inclosa a l’ardiaconat de Tremp i no és fa cap referència a la comunitat, que ja no tornarà a aparèixer documentada. 

En la dècima del 1391 el capellà de Sancte Arate consta amb la quantitat d’una lliura i deu sous. En aquesta relació apareix el deganat de Senterada, que sembla que incloïa sols les parròquies de Senterada, Cérvoles i Olp, amb les sufragànies corresponents. Al final del segle XIV l’església ja tenia un caràcter exclusivament parroquial, categoria que ha mantingut fins avui. 

Al costat de llevant de l’actual església, de factura tardana, hi ha una estructura semicircular que pot correspondre a un absis d’una església antiga, possiblement del segle XI, cosa que no és pot precisar. 

Santa Maria de Senterada és una església en origen romànica molt reformada posteriorment i que conserva unes restes de l'absis antic del segle XI de cap el 1042. 

Consta d'una nau coberta amb una volta de canó reforçada amb nervis; té la capçalera recta i dues capelles fondes a manera de fals transsepte. El cor amb barana metàl·lica descansa en una volta de creueria i en un embigat horitzontal. El frontis té un portal dovellat en arc de mig punt amb el marc lleugerament ressaltat i un òcul atrompetat sota una cornisa horitzontal. Els seus murs estan arrebossats i emblanquinats però han perdut el seu color original ja que avui (2005) es veuen enfosquits i amb humitats. Es distingeixen escassament uns carreus a les cantoneres. 

Guarda una pica beneitera que sembla antiga en un bloc de pedra circular de poc fons amb detalls en relleu que formen unes arcades cegues de punt rodó que omplen tota la superfície externa sota mateix d'una banda que emmarca la boca.

El campanar és d’estil neoclàssic del segle XIX, situat damunt l'ala dreta del temple fent angle al sud-est del frontis encarat a migdia. Té un primer cos de planta gairebé quadrada i un de segon amb els caires aixamfranats. Està capçat per una cornisa motllurada i una agulla piramidal vuitavada amb inflexió a la base recoberta de lloses de pissarra.

La cel·la queda oberta amb quatre finestres d'arc de mig punt, una a cada cara; hi pengen dues campanes. Els seus murs es veuen arrebossats i pintats de blanc; amb el temps s'han tornat grisencs i enfosquits en part. L'escala que puja per l'interior, donades les reduïdes dimensions del campanar, és estreta; comença per la que porta fins al cor, des d'allí s'enfila campanar amunt arrapada a les parets, sobre voltes.

L’església de Santa Maria de Senterada, o de la Grata és un Bé Integrant del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Campaners de la Cat. de  València

IB Publicat 12/09/2023

SANTA CECÍLIA DE MONTARDIT DE DALT. SORT. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

Montardit de Dalt, és anomenat simplement amb l'antic nom de Montardit, sobretot perquè Montardit de Baix, rep també el nom de Ribera de Montardit. Fins al 1976 formà part del terme d' Enveny. Montardit de Dalt és enfilat a les muntanyes que marquen el marge dret de la Noguera Pallaresa. Està situat a l'esquerra del Barranc de Montardit. 

Montardit de Dalt és en un coster, en el qual la vintena de cases que el formen estan agrupades formant uns quatre o cinc carrers, en part aprofitant els camins i pistes d'accés al poble.

L'església de Santa Cecília i el cementiri parroquial són a la part baixa, a l'extrem sud-oriental del poble. 

Santa Cecília està situada a l'extrem sud-oriental del poble, al costat del cementiri. Església parroquial, tenia com a sufragànies les de Sant Pere de l'Hostal i Santa Coloma de Llarvén, així com l'ermita de la Mare de Déu del Soler i l'antiga església de la Santa Creu d'Enviny. 

L’edifici és una construcció del segle XVII amb tres naus de les quals la central és de majors proporcions i alçada, amb un pis superior sobre les dues laterals. A cadascuna d'aquestes s'obre una galeria. 

La capçalera és rectangular i està orientada. Les naus estan cobertes amb voltes d'aresta. La porta es troba a la façana de ponent. Molt senzilla, es tracta d'un arc de mig punt format per dovelles ben tallades. A la mateixa façana s'hi obre, per damunt de la porta, una petita rosassa. 

A la dreta s'aixeca la torre-campanar de secció quadrangular que es transforma en octogonal a partir del nivell de la coberta de llicorella. 

Santa Cecília És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipédia