dimecres, 30 de novembre del 2016

SANT ROMÀ DE CIVÍS. VALLS DE VALIRA. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Visitàvem el poble de Civís ( antigament Cevís, entre altres grafies). 

Aquest poble és situat a 1.511 m d’altitud, als vessants de ponent del bony de la Caubera (en la divisòria amb Andorra), a l’esquerra del riu de Civís. Les cases, amb teulats a doble vessant de llicorella, s’esglaonen pel pendís. 

L’antic terme de Civís, que fou municipi independent fins el 1970, comprenia, a més, els pobles d'Argolell, Asnurri, Aós i el llogaret d'Arduix; hi ha també nombroses bordes esparses com les de Conflent, Cortvassill, Llosar, Vallbiguera i Sobirà. Actualment, Civís constitueix una entitat municipal descentralitzada.

El castell de Civís antigament fou posseït pels Caboet en feu de l’Església d’Urgell. Així, és documentat que Guillem Guitard de Caboet, pel seu testament del 1110, llegà els dits castells a l’Església d’Urgell, tot disposant que la seva filla Ermengarda els posseís en feu per aquella. El 1199 els béns i feus de la casa de Caboet s’integraren en els dominis dels vescomtat de Castellbò.  

El lloc de Civís apareix esmentat en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell juntament amb l’església. També l’any 1084 en la venda d’unes terres (“ amb el nom de Zevic”. L’església de Sant Romà de Seviç fou visitada l’any 1312 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. El capellà d’aquesta església  figura en la relació de la dècima de l’any 1280 i un segle més tard en el llibre de la dècima de la diòcesi del 1391. 

A la primeria del segle XVI el lloc s’integrava dins el quarter de Ciutat del vescomtat de Castellbò. Civís era en aquelles dates vila closa i així es documentada en el Spill del 1519. A Civís hi havia un lloctinent del batlle de Ciutat. Els homes havien de fer guaites i obres al castell de Ciutat, i també host i cavalcada a requeriment del vescomte.

És un edifici rectangular, amb l’altar a ponent. Al costat de la façana, amb portal rectangular, a llevant, es dreça el campanar de torre, potser del segle XVII.  

L’església ha estat reconstruïda en època més recent; però conserva,  fragments d’un mur més antic, que es prolonga més enllà de la façana i, també, una capella quadrada amb finestra de biaix interior. La porta és quadrada amb llinda de fusta.

Tant al pujar com el baixar la perspectiva de l’indret com el groc i verd de la naturalesa meravellaven els nostres ulls.
Quins racons més bonics té el nostre petit/gran país! 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 25 de novembre del 2016

SANTA MARIA MITJANÇERA. EL BRULL. OSONA

TERRES D'OSONA.

Pujàvem d’El Brull en direcció a Collformic quan els nostres ull van veure una senyal que en indicava la direcció de l’ermita de Santa Maria Mitjancera. Immediatament paràvem el vehicle i per una curta i encimentada pista ens arribàvem a veure i conèixer l’indret.

 
Situada en un petit pla sobre la font del Faig trobàvem la petita construcció d’una sola nau amb el campanar en un costat de l’edifici i dues portes d’accés al temple . Rere el petit campanar una petita construcció que deu fer de sagristia. Curiosament les portes són al costat de l’altar.   Els murs són construïts de la pedra vermell  pròpia de la contrada.
 


A la part dreta superior una petita placa ens recorda a Mn. Narcís Casanova Pujol que va ser el promotor d’aquest petit temple. Aquesta sacerdot va morir a l’edat de 91 anys. Van celebrar-se la missa exequial a l’església parroquial de sant Genis de Taradell.
Trobàvem dues plaques situades al costat de la font, una amb el poema de Mn. Jacint Verdaguer titulat “Dalt de l’ermita” que reproduïm a continuació ja que és illegible en la foto. L’altre és dedicat a la Verge Maria per que faci de Mitjancera davant el seu Fill dels pecats dels homes per aconseguir la seva redempció.

DALT DE L’ERMITA 
 

Quan ja l’alegre estiu és a la posta
i arrencant a les selves son cabell
l’octubre lleganyós plorant s’acosta
de boires abrigat amb gris mantell,

Les formigues alades ací es venen
de la reina del cel a despedir,
en sa peanya a voliors s’estenen
per adorar ses plantes i morir.

Del formiguer humà pobre formiga
per ma dissort ales posí també:
volant, volant deixí ma terra amiga
i son cel blau únic que he vist serè.

Més puix hi so tornat a ma nau vella
cap il•lusió la treurà més del port;
l’hivern arriba: obriu-me la capella,
Bon ermità, i esperaré la mort.


Jacint Verdaguer 
 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 23 de novembre del 2016

SANTA EULÀLIA D'ARGENÇOLA. CASTELLNOU DE BAGES.

TERRES DEL BAGES. 

En la nostra anada a la Fira Medieval de Súria passàvem per davant, i per tant no podíem deixar de visitar, l’església de Santa Eulàlia d’Argençola.  

 
Argençola és un llogaret (11h. 2009) a la dreta de la riera de Sant Cugat, al peu de la serra de Castelladral (400 m alt.). 

La seva antiga església parroquial de Santa Eulàlia, a la vall de la riera de Tordell, a l’extrem superior del terme i dintre la demarcació del castell d’Argençola, antic castell molt poc documentat.  

Coneguda com a parròquia des del segle X, fou agregada després a la de Sant Cugat del Racó. L'actual església data del segle XVIII (1787) i és parròquia sufragània de la parròquia de Sant Andreu de Castellnou.

Santa Eulàlia d’Argençola és un  edifici d'una sola nau i de planta rectangular que té la coberta de dos vessants que desaigüen a les façanes laterals. El ràfec es troba decorat amb tres fileres de rajols i teules ceràmiques. 

En la façana principal, hi ha un campanar que sobresurt en alçada, i que té la teulada també a dos vessants. Té dues obertures d'arc de mig punt amb dues campanes. En la seva part més alta hi ha una creu llatina de pedra 

La façana principal, orientada a ponent, consta d'un portal centrat d'arc de mig punt adovellat. Tanca la clau una dovella de gran dimensions . A un costat d'aquest, hi ha una imatge i una inscripció amb rajoles vidrades on hi ha una il·lustració de Santa Eulàlia, i una explicació dels orígens de l'església. 

Sobre del portal, presenta una petita obertura circular construïda amb  pedra carejada de forma quadrangular.

Tant la façana de tramuntana com a la de migdia s’han adossat dos cossos de planta baixa. El mur és arrebossat i pintat de color ocre. Els angles entre façanes es troben ornats per carreus de pedra de mida mitjana. 

A l'interior i totes les parets es troben enguixades. Posseeix un altar amb un senzill retaule. Completa el mobiliari un confessionari, una capella amb un sant, tres figures de sants al voltant de l'altar (amb Sant Antoni, Sant Isidre i Santa Eulàlia), un baptisteri, etc. 

Santa Eulàlia d'Argençola és una església d'origen romànic segons sembla ser esmentada l'any 993. 

Prop de l’entrada hi ha un cartell que ens assenyala la proximitat del llac d’Argençola. L’embassament d’Argençola ocupa una superfície d’1,5 hectàrees. La zona humida inclou l'embassament i les zones adjacents. 


L'embassament està situat a la riera d’Argençola, tributària del Cardener. Es tracta d’un petit embassament la resclosa del qual fou construïda als anys 20 pel propietari de la zona, ja preocupat pel medi ambient i amb una sensibilitat paisatgística notòria. Actualment, l’aportació constant de sediments per la riera ha reduït en un 95% la superfície de l’estany que havia estat conegut com el «Llac d’Argençola».

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 18 de novembre del 2016

SANT RAMON DE SOBIRANA DE FERRANS. BALSARENY. BAGES.

TERRES DEL BAGES. 

Anant de Balsareny a Súria visitàvem l’església de Sant Martí de Sobirana de Ferrans. Destaquen l’edifici de la casa i de l’església dalt d’un turó, essent força visible i ben assenyalada per arribar-hi.
 


A la caseria de Sobirana de Ferrans situada en un petit serrat que domina la vall de Ferrans, i construïda durant el segle XII, trobem una altra peça arquitectònica interessant, restaurada amb gran encert. 

Aquesta església es trobava dins l'antic terme del castell de Balsareny, en el lloc conegut com la vall de Ferrans, documentat des del 967: Vall de Fernandos. L'església apareix el 1154 en les primeres llistes del bisbat de Vic, amb categoria de parròquia, però sense l'advocació. Als segle XIV, el 1311, apareix l'església de Sen Digmenge de Ferrans, i el 1398 la dedicació es llatinitza Sancti Domini de Ferrans. Ha estat dedicada a Santa Maria, a Sant Domènec i actualment a Sant Ramon. Ara bé,si hagués hagut una advocació més antiga no queda aclarida.  

Al segle XIV deixà de ser parròquia i passà a ser sufragània de la parroquial de Balsareny. El 1849 l'església juntament amb el mas Sobirana passà a ser propietat de la comunitat de Canonges de Santa Maria de Manresa. El 1959 passà a dependre del bisbat de Solsona, deixant el de Vic, del qual havia depès.
 


L'església de Sant Ramon, és una antiga parròquia; d'estil romànic tardà, que forma un sol cos amb la masia de Sobirana, de la qual pren el nom. De dues naus, fou reformada al segle XIII, quan es va bastir el campanar. El 1979, després d'una restauració, fou beneïda i restablerta al culte. 

Església amb planta de dues naus; una de principal, gran i de forma allargada, i l'altra al cantó nord, petita i gairebé quadrada. Té tota l’aparença d’una construcció que es començà a fer pensant que havia de tenir tres naus i forma basilical, o bé planta de creu llatina, amb un potent campanar. La realitat, però sembla que un cop començada, segurament per manca de diners s’acabà una mica com es va poder.
 
Ambdues naus estant encapçalades per un absis de dimensions concordants amb la grandària respectiva de les naus. Aquestes són cobertes amb una volta de canó lleugerament apuntada, i els absis amb volta de quart d'esfera. Dos arcs apuntats en degradació relacionen l'absis principal amb la nau. Al centre dels absis s'obren unes petites finestres de doble esqueixada i d’arc de mig punt construït en una sola pedra.  

La porta d'accés es troba al mur de migdia; és formada per tres arcs de mig punt en degradació, obrats amb dovelles. La decoració del portal és senzilla, només presenta alguns elements esculpits: uns botons en l'arquivolta, uns motius geomètrics, i una figura antropomorfa.

 
En època gòtica la nau principal s'engrandí pel cantó de ponent adossant-hi un cos d'edifici, posteriorment s'enlairà amb una torre quadrada. 

Sant Ramon de Sobirana de Ferrans és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 16 de novembre del 2016

SANTA MARGARIDA DE VILADEPOST. CASTELLNOU DE BAGES.

TERRES DEL BAGES. 

Anàvem a veure la Fira Medieval de Súria i en circular per la carretera de Balsareny a aquesta població, paràvem un moment per fotografiar aquesta església. Per fortuna aquesta vegada gràcies a l’amabilitat d’unes persones que visitaven l’edifici podíem accedir al seu interior.
 

D’Enciclopèdia Catalana traiem aquesta definició: Santa Margarida de Viladepost és una antiga parròquia del castell d’Argençola. D’estil romànic tardà, és esmentada al segle X, situada a prop del Mas de Viladepost. 

L'origen de l'ermita de Santa Margarida de Viladepost podria ser una capella dedicada a Santa Maria que apareix citada en la demarcació del Castell d'Argençola.

 
La primera notícia documental que es datada l’any 1205, quan apareix amb el nom de Santa Margarida de Villa Porcorum. Els anys 1294 i 1295 torna a ser esmentada  i apareix associada a la masia del Puig, que també es coneix com el Puig de Viladepost. 

Santa Margarida de Viladepost del Puig és una ermita de petites dimensions, que té la coberta de dues vessants que desaigüen a les façanes laterals. Consta d'una sola nau rectangular, i es troba orientada a migdia.
 

Per la façana de ponent, presenta una petita finestra de pedra carejada amb llinda d'arc de mig punt, i a la part del carener hi ha un campanar de cadireta probablement també afegit al segle XVII que ha perdut la campana.  

Al voltant de la segona meitat del segle XVII el portal fou canviat pel que veiem actualment, així com es va afegir el campanar de cadireta.
 
A la façana de migdia hi ha l'entrada, que consisteix en un portal de pedra carejada i de llinda plana, on hi consta la inscripció "1646". Pot observar-se sota aquesta porta la marca de l’antiga porta d’arc de mig punt. A destacar també les pedres laterals inferiors de la porta actual que apareixen força desgastades com si corresponguessin a la primitiva entrada. Hi ha, en un dels laterals del portal, una petita finestra de pedra amb la llinda plana. Les reformes foren poques; a més del portal i el campanar de espadanya en aquelles dates s'arrebossava l'exterior i s'enguixava l'interior.

A la façana est hi ha l'absis semicircular, al centre del qual hi ha una finestra semblant a la de ponent, és a dir, que és feta de pedra carejada amb llinda d'arc de mig punt. 

El tractament del mur és a base de petits carreus disposats en filades regulars. Al ràfec es troba decorat amb una filera de tres rajols i teules ceràmiques.

A l'interior, davant de l'entrada hi ha a nivell del sòl una tomba amb una llosa que té inscripcions.
 
Consta d'un altar-retaule senzill, que separa la sagristia, que es troba a la part de l'absis, de la resta de la nau. Tot l'interior es troba arrebossat i pintat de color blanc.

 
Ha estat restaurada recentment, pel que es veu per l’afegit arremolinat de pòrtland a la coberta de l'absis i entre els carreus dels murs.

A l'interior, hi ha un retaule-altar fet per la casa Barons de Sallent. Durant la guerra civil fou incendiada, del que encara hi ha restes a l'interior, ja que la tomba del seu interior, datada de 1705, i el paviment, van quedar malmesos.
 

Santa Margarida és un punt de la ruta del Maquis que condueix fins a Castellnou de Bages. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 11 de novembre del 2016

SANTA MARIA DE CARDET. VALL DE BOÍ. ALTA RIBAGORÇA.

PETJADES PER L’ALTA RIBAGORÇA. 

En un dia emboirat i plujós van pujar fins el poble de Cardet i voltant pels seus carrers  finalment ens van mullar. 

Cardet és un poble (12 h. 2009) situat a la dreta de la Noguera de Tor, a la vall de Boí, aigua amunt de l’estret de les Cabanasses.

La seva església parroquial, romànica del segle XI), és dedicada a la Mare de Déu de les Cabanasses, imatge procedent de l’hostal de les Cabanasses. La jurisdicció pertanyia al monestir de Lavaix. 

La implantació de l'església de Cardet seria posterior als primers anys del segle XIII, i com el resultat d'una operació promoguda pel monestir de Lavaix, senyor del lloc. Les parts romàniques del temple actual han de situar-se dins d'aquesta cronologia, que ve a coincidir amb la del frontal que procedent del temple es conserva al Museu d'Art de Catalunya.


El temple de Santa Maria és d'origen romànic, d'una sola nau amb absis semicircular, i s'adapta al pendent natural del terreny mitjançant la superposició de dues plantes, de manera que una part de l'edifici presenta un nivell semisoterrani.  

L'absis, amagat rere del retaule barroc, presenta una característica obra romànica. És cobert amb volta de mitja esfera, que queda per damunt de la coberta de la nau, refeta posteriorment. Presenta tres finestres de doble esqueixada, de les quals només la central roman oberta. A l'exterior, l'absis és l'únic element que presenta ornamentació: un fris de dents de serra, amb un altre d'arcuacions cegues en grups de tres separades per lesenes a sota.  

La cripta, que aprofita el buit deixat sota el presbiteri per la mateixa inclinació del terreny, és coberta amb volta semiesfèrica de pedra amb traces d'encanyissat del cindri, a la que s'accedeix des del pla de la nau. Té una finestra central d'una sola esqueixada, i una renglera de fornícules rectangulars.
L'interior de l'església està considerablement transformat respecte al seu estat originari. Tota la nau del temple està arrebossada i parcialment pintada. El paviment té dos sectors una part cimentada i l'altra amb un empostissat de fusta.  

La façana de ponent la sobremunta un cloquer d'espadanya amb dues arcades al nivell baix i una al superior. Protegeix l'entrada un petit porxo cobert amb teulada a dues vessants que l’aixopluga, com moltes esglésies pirinenques. El portal és construït amb un arc de mig punt que té les dovelles extradossades per un segon arc de lloses. Fou afectada per la construcció d'un segon arc rebaixat que en redueix l'alçada i l'empetiteix.
L'ornamentació de la porta és molt interessant. Hi ha, a les dovelles de la porta, un crismó molt rudimentari i una creu incisa al costat dret. Més amunt de la porta, per damunt de la coberta del porxo, hi ha dues finestres d'una sola esqueixada. La porta de fusta té encara part de la ferramenta original romànica.

El tram inferior de la nau, damunt la porta, està ocupat per un cor entresolat de fusta. La nau és totalment enguixada, i no se n'aprecia la construcció original. L'absis, a l'interior presenta també un fris de dents de serra, que roman amagat rere el retaule barroc. 

En èpoques tardanes foren afegides a l'església una sagristia i una capella al nord, que desfiguren una mica l'obra original romànica. L'aparell de construcció presenta diverses fases. la façana sud i part de l'occidental tenen un aparell fet de petits carreus irregulars disposats en filades horitzontals desiguals; la part de l'absis està feta de carreus més grossos i escairats, que s'alternen amb pedres tosques per acolorir i augmentar d'aquesta manera els elements singulars, com les lesenes. Les arcuacions llombardes són esculpides en el mateix bloc que els fan de suport. Un d'ells presenta un cap humà com a motiu ornamental.



Del mobiliari destaca el retaule barroc de l'absis central, obra del segle XVIII, i al Museu d'Art de Catalunya es conserva un frontal romànic del segle XIII.  

El frontal d'altar actualment al MNAC és dedicat a la Mare de Déu, que ocupa, juntament amb el Nen, el registre central, en màndorla. El Nen està en actitud de beneir, mirant cap a la seva dreta, com la Mare. La màndorla està envoltada pels símbols dels evangelistes, i la resta de l'espai es divideix en quatre espais rectangulars. El de dalt a l'esquerra hi ha pintades l'Anunciació i la Visitació, separades per una columna pintada. A dalt a la dreta, la Nativitat i la visita dels pastors, en una escena que recorda els actuals pessebres. A baix a l'esquerra, la visita dels Reis Mags (l'Epifania); a baix a la dreta, la persecució dels innocents, amb un Hèrodes donant ordres en un segon pla, i la Fugida a Egipte.
A l'església hi havia encara alguna altra resta de pintures romàniques, com a biga travessera original de l’absis, també actualment al MNAC, amagada rere el retaule barroc. Totes aquestes pintures són datables al segle XIII. 

Els béns mobles integrants de la declaració de Bé Cultural d'Interés Nacional són la pica baptismal de pedra; la pica beneitera de pedra; el forrellat de ferro forjat; un retaule de fusta policromada del segle XVIII; una imatge de Santa Maria, de fusta policromada, del segle XVIII; un retaule de fusta tallada i policromada; un Salomó de torn i talla dels segles XVIII-XIX; un lampadari de ferro forjat del segle XIX; un hostier de fosa de ferro; un aiguamans de ceràmica del segle XVIII; un fanal de processó de llauna retallada del segle XIX, i canelobres de llautó repussat i gravat del segle XIX.  

Tot plegat permet pensar en una església en part construïda al segle XI i en part al XII, possiblement reformada coincidint amb el moment en què es consagra el principal grup d'esglésies de la vall: les de Taüll, Erill la Vall i Boí.



Santa Maria de Cardet és una de les Esglésies romàniques de la Vall de Boí declarades Patrimoni de la Humanitat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 9 de novembre del 2016

SANT MARTÍ DE NOEDES. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT 

Després de seguir una estreta carretera, més aviat una pista asfaltada, arribaven al poble de Noedes. Davant nostre la panoràmica fabulosa de la reserva natural del mateix nom.

Noedes (Nohèdes, en francès) és un municipi del Conflent (74 h. 2009), estès des del massís de Madres —del roc Negre (2459 m) al pic de Portapàs (1798 m)— fins a la Tartera (1790 m) i el coll de Marçac (1056 m).

És comprès en l’alta vall de la riera de Noedes, emissària dels gorgs de Noedes, que forma a Conat, juntament amb la riera d’Orbanyà, la riera de Callau, afluent de la Tet per l’esquerra. El sector meridional, la baga, és coberta de boscs (vessants del Montcornat i de la Tartera).

El poble (952 m alt) és a l’esquerra de la riera de Noedes. En la recerca etimològica el Diccionari Alcover Moll ens fa aquesta definició.: del llatí *nucētas, ‘noguerars’. 

El topònim de Noedes  és documentat des de l’any 888 en que es consigna el rio de Noseto. Com a lloc habitat s’esmenta en la segon meitat del segle XII, escrit com a Nosedes, l’any 1181, i Noheda, l’any 1188. Aleshores depenia dels senyors de Conat.  

La parròquia de Sant Martí de Noedes es coneguda a partir del 1279 en que consta contribuí a la dècima de la diòcesi d’Elna. També apareix entre les parròquies el deganat del Conflent pagadores de la dècima de 1280. 

El 1551 consta que era sufragània de la parròquia veïna de Sant Esteve d’Orbanyà.

Sant Martí de Noedes és una església d’una sola nau amb un absis semicircular al costat de llevant. La nau és coberta amb una volta apuntada i seguida , mentre que l’absis té volta de quart d’esfera comunicant amb la nau per un doble plec de mig punt fet amb dovelles petites. 

El temple és situat en un terreny en fort pendent vers migdia. La major part del parament septentrional és colgat per les terres que han baixat del pendent. L’edifici romànic ha estat reformat en diferents ocasions i ha sofert algunes alteracions. 

Damunt de la nau s’afegí un pis en època tardana que té una coberta d’un sol vessant amb caiguda vers el sud. 

Al segle XIX o principis del XX es construí un cos d’edificació més baix i sortint a manera de pòrtic per l’entrada actual.

El campanar és una torre quadrada i poc alta, afegida també en època tardana. Té obertures rectangulars i es adossada a ponent del mur nord. 
A migdia de la nau, l’única totalment visible hi ha la portada romànica actualment tapiada. És una porta simple, que consta de dos arcs de mig punt en degradació. 

La finestra de l’absis i la franja superior, ambdues de tova d’un color “torrat” contrasten dins el to gris molt fosc del parament i la cornisa tallats en pissarra. 

Per la seva tipologia Sant Martí de Noedes fou bastida probablement dins la segona meitat del segle XII. 

El poble de Neodes i el seu entorn tenen llocs bellíssims per visitar i gaudir de la muntanya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 4 de novembre del 2016

SANT MIQUEL D’ELS ANGLES . CAPCIR. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CAPCIR 

Aquesta vegada van travessar la frontera per conèixer, com en moltes més ocasions, també la propera Catalunya Nord. Des de Mont-Lluis vam enfilar la ruta que ens portà fins Els Angles.

A la part alta del poble emergeix el campanar de l’església i com sempre van voler veure l’edifici religiós. Ens van alegrar trobar-la oberta a les persones, tant per visitar-la, com també per resar.

Els Angles (en francès les Angles és un municipi de 575 h. 2007) el seu terme comprèn la capçalera de l’Aude, un petit sector de la vall de Lladura, amb la del seu afluent el torrent de Vallsera i, a l’alta vall de la Tet, el territori comprès entre el pantà de la Bullosa i el pantà de Matamala. ). Entre els 1600 i 2400 m d’altitud hi ha una important estació d’esports de neu.

El poble, que agrupa la major part de la població del municipi, es troba sobre un turó, a 1650 m d’altitud, on hi ha encara part de la muralla i la torre del castell. 

La primera menció d’un lloc de culte al poble d’Els Angles és de l’any 908 sota l’advocació de Sant Salvador. El rei Carles III, anomenat el Simple, en un document confirma la propietat d’aquesta església a l’abadia de Sant Jacques de Jocou, en Razès. 

Aquesta església serà reedificada a l’emplaçament actual durant el segles X-XI conservant el mateix nom de Sant Salvador. 

L’any 965 el comte Sunifred II de Cerdanya-Besalú donà en el seu testament el poble i l’església a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà. L’any 1106 Ricard, bisbe de Narbona consagrà l’altar major. 

En el període entre 1863 i 1866 l’edifici va ser reconstruït per amenaçar  ruïna i aleshores la nova església va ser posada sota l’advocació de Sant Miquel.



Ës un edifici de una sola nau amb un absis semicircular i dues capelles laterals. Les arcuacions llombardes, el fris de dents d’engranatge de l’antiga església, com també les pedres tallades de l’època romànica van ser conservades en el seu emplaçament original. La resta de material de l’antiga construcció va ser reutilitzat, com és pot veure en una pedra situada a la part baixa de la façana principal. Cadascuna de les famílies del poble va participar activament en el finançament i la reconstrucció així com el seu  embelliment. L’interior del temple és d’estil neogòtic.



El campanar es una torre de planta quadrada que havia en un principi acabar en una teulada a quatre costats. Problemes econòmics del l’època i la fallida de l’empresa de construcció va fer que finalment s’optés  per finalitzar-la amb una talaia on són col·locades dues campanes del poble desaparegut de Vallsera. 

El retaule de l'Epifania i l'Adoració dels Reis Mags, situats a l'entrada a la dreta, són del segle XVIII. Provenen de l'antiga església de Sant Salvador. El retaule està classificat com a monument històric des de l'any 2000. També hi ha objectes com una creu, la pica baptismal i alters més dignes de veure.

Val la pena visitar Els Angles, veure el castell, passejar pels seus carrers, força ornats, i observar el llac de Matamala al fons de la vall. 

La major part de les notes són traduïdes del text en francès del cartell situat a l’entrada del lloc de culte. Les traduccions no són la meva millor arma. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 2 de novembre del 2016

SANTA MAGDALENA DE TALAMANCA. BAGES

TERRES DEL BAGES. 

De nou vaig passar per la carretera que de Terrassa condueix fins a Navarcles. Una ruta que abans havia fet en moltes ocasions. I de cop va sorgir als meus ulls l’església de Santa Magdalena. Recordo que quan era jove aquell turó semblava cobert de vegetació com mols altres turons de la nostra terra. Va ser a partir dels incendis del 2005, que van devastar també el càmping la Tatgera, quan als meus ulls van veure les runes dels blocs de pedra que formaven l’edifici. He llegit que el seu emplaçament ja era conegut de segles, però a mi no m’havia cridat mai l’atenció pugues haver un edifici en aquell punt.

 
Hi ha notícies d'aquesta església des de finals del segle XIII, quan als anys 1282 i 1294 se li feren diversos llegats, tot i que l'edifici podria ser anterior. Fou una capella rural, que donava servei al sector ponent del terme  (propera als límits de Navarcles). Aquesta situació és documentada el 1553 i el 1686 dins del mas Escaiola, que tenia cura del temple.  

Els habitants del mas cuidaven el conreu de les vinyes del voltant de la capella alhora que feien la funció d’ermitans. El 1870 apareixen documents sobre l'existència d'aquesta església, que segons aquests es trobava en molt bon estat de conservació, i sobre l'existència d'un cementiri al costat, avui dia desaparegut. 

Pel llibre "Recopilació de Dades Sísmiques de les Terres Catalanes, entre 1100 i 1906", d'Eduard Fontserè i Josep Iglesias, sabem que l'any 1437, el Dr. Segismon Cunill, prev., el qual fou arxiver de Vic, per conducte de D. Tomás Balvey havia comunicat als autors de l'esmentada publicació la següent informació, procedent de l'Arxiu Cur. Vic (Lib. Just): 'a 19 de setembre del 1437, fou concedida llicència pel Vicari General de Vich, per captar almoines per la reparació de la capella de Santa Magdalena, situada a la parròquia del Castell de Talamanca, malparada pels terratrèmols i altres calamitats'. La capella seria posteriorment reparada i ampliada.

 
L'ermita va ser cedida al municipi per un particular el 2009, i ha estat restaurada tota sencera. Abans de les obres amb prou feines en quedaven les parets, i el sostre feia temps que s'havia esfondrat. Ara ha estat reconstruïda tota, incloent-hi l'absis, la campana i una antiga cisterna al costat de l'edifici principal. 

L’edifici, actualment  restaurat, és una ermita romànica tardana, construïda a la primera meitat del segle XIII amb un estil humil que segueix el pla tradicional d’una nau capçada per un absis semicircular. Al centre de l’absis hi ha una finestra rematada amb arc de mig punt adovellat i, al sostre, una pintura al fresc que representa la volta celeste. 

Aquest edifici al llarg dels anys l’edifici fou àmpliament modificat, reestructurat i transformat, però ja a principis de segle XX estava completament en runes. No només havia sofert el pas del temps, sinó que també havia patit els greuges de la Guerra Civil i de la llegenda de Santa Magdalena. Resulta que a finals del segle XIX, quan va quedar abandonada, es deia que hi havia un tresor que havien deixat els amos del mas Escaiola. Això va provocar que molta gent es dediqués a buscar-lo i, per fer-ho, van arribar a obrir murs de l’ermita, i fins i tot, aixecar l’altar i algunes pedres de l’edifici. Mai el van trobar.

 
Per això s’ha portat a terme un ampli projecte de restauració que ha consistit en rehabilitar l’ermita d’acord amb l’estructura i parets existents.  

Ara, just al peu del camí que porta cap a l’ermita, al costat de l’aparcament que s’hi ha habilitat, hi ha el centre d’interpretació de Santa Magdalena. En aquest espai es pot conèixer Talamanca, el seu entorn i la seva història en tots els seus sentits però també com a porta d’entrada a la Batalla de Talamanca, la darrera victòria catalana contra les tropes borbòniques. 

També s’explica que una de les peculiaritats més singulars i potents d’aquesta ermita és que està situada en un punt energètic d’una gran intensitat. Segons proves de radioestèsia, just a sota l’absis hi ha un punt de confluència de tota la força tel·lúrica de la vall.  

També s’explica que un brot de pesta negra que hi va haver al segle XVI no va arribar al poble de Talamanca, perquè es va parar just a l’entorn de l’ermita. El poble ha recuperat l’aplec a la santa com acció de gràcies per aquest fet.
 
Santa Magdalena de Talamanca està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.