dissabte, 31 d’agost del 2013

SANTA CREU DE CASTELLBÒ. MONTFERRER I CASTELLBÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL

Una vegada posats a seguir els diferents pobles propers a Sant Joan de l’Erm, aquest cop van veure situat dalt d’un serrat a 1290 m. d’altitud i visible des de tot arreu el poble de Santa Creu i en la part superior i dominant el nucli de població la seva església parroquial de Santa Creu de Castellbò que dona el seu nom a tot el municipi.

 
Estranyament en arribar a les envistes de l’edifici va sorprendre’ns que l’església i els seus voltants, el cementiri, estan en fase de reconstrucció de la seva estructura. Per nosaltres, llecs en tema de construcció, va semblar-nos, com és habitual, massa capa gris de ciment. Però més val això que veure esglésies caigudes o a punt d’enrunar-se.

L'església de Santa Creu, és ja citada en la controvertida acta de consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell de l’any 839. També és esmentada l'any 935 com a límit del terme de Pallerols del Cantó.

Durant el segle XI els esments són més sovintejats.

L'església de Santa Creu figura en la relació de la visita pastoral realitzada pels delegats de l'arquebisbe de Tarragona els anys 1312 i 1314, així com també al llibre de la dècima del Bisbat d'Urgell de 1391, dins del deganat de l'Urgellet.

L'església parroquial de Santa Creu ha tingut tradicionalment com a sufragània la de Sant Serni de Seix, i l'any 1758 consta també com a tal la de Sant Andreu de Castellbò.

L'any 1904, Sant Martí d'Albet també passà a ser sufragània de Santa Creu. Formà part de l’antic terme de la Vall de  Castellbò.

És una església d'una sola nau, capçada al nord amb capçalera plana, i coberta amb volta de canó que suporta un llosat a doble vesant.

A banda i banda presenta dues capelles laterals, obertes a la nau a través d'un arc de mig punt, que sobresurten de la nau en planta. La del mur de llevant està adossada a la sagristia.

 
La porta d'accés, a la façana meridional, és en arc rebaixat i presenta una motllura enguixada, igual que l'ull de bou circular que la corona.

Culminant el frontis del mur occidental hi ha un campanar d'espadanya d'un sol ull. 

La construcció és rústega de pedres unides amb morter sense fer filades.

L’església de Santa Creu de Castellbó està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.


divendres, 30 d’agost del 2013

SANT MARTÍ D'ALBET. MONTFERRER I CASTELLBÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Continuant en les nostres voltes pels voltants de Sant Joan de l’Erm i després de visitar Sant Andreu de Castellbó poc després fèiem camí cap a Albes, petit poble, però on he de remarcar que encara hi ha força vida humana. Ens crida l’atenció com a Sant Andreu el coronament arrodonit del campanar.

 
Sant Martí d'Albet és un antic monestir, actualment església sufragània, del veïnat d'Albet en el municipi de Montferrer i Castellbò, Alt Urgell.

Originàriament, l'església d'Albet fou un monestir que ja no tenia comunitat l'any 914. L'any 1040, en l'acta de consagració de Sant Serni de Tavèrnoles, entre les parròquies amb què fou dotat, consta la d'Albes, que s'ha identificat amb la població d'Albet.

En la visita pastoral de 1575 l'església d'Albet consta com a sufragània de Sant Vicenç dels Torrents. Mentre que en la visita de 1758, on es fa constar el mal estat de l'escala del campanar, era sufragània de Sant Vicenç de Sendes.

Després de la reforma parroquial de 1904, passaria a ser-ho de Santa Creu de Castellbò.

És una església d'una sola nau rectangular, capçada a llevant per un mur de perfil semicircular que resulta d'una prolongació dels murs laterals sense solució de continuïtat.

La nau és coberta amb volta de canó rebaixada que sosté un llosat a doble vessant.

La porta d'accés és al mur nord, pròxima a la capçalera, ressaltada per una ampla motllura arrebossada. Al mur sud hi ha una altra porta cegada.

La capçalera de l'edifici és coronada per un campanar d'espadanya d'un sol ull.

Construcció rústega de pedres unides amb morter sense fer filades com la majoria dels edificis de la part central i més antiga del poble.

 
L’església de Sant Martí d’Albet està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Situada a un altar, hi ha una talla de fusta policromada barroca de sant Martí del segle XVII.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 29 d’agost del 2013

SANT ANDREU DE CASTELLBÓ. MONTFERRER I CASTELLBÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL

És extraordinari comparar les fotografies fetes per A. Moras en l’any 1985 i comparar-les amb l’actual estat de l’edifici i del poble.

 
Sant Andreu de Castellbó és actualment una església difícilment fotografiable a causa de les noves edificacions. Ara que més val així que veure l’abandonament d’altres esglésies i pobles de la contrada.

Sant Andreu de Castellbò és l’església romànica (segle XII) romànica del poble de Sant Andreu de Castellbó  que ha adoptat el nom de l'església, en el municipi de Montferrer i Castellbó en l’Alt Urgell. Està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Es troba a la carretera de Castellbó, a un parell de quilòmetres més a munt del despoblat de les Eres. A una alçada de a 1.329 metres passat el barranc de Sant Andreu i el vessant oriental del turó de l'Orri. És un poble apinyat que arribà a 61 habitants el 1857, que baixà a 36 el 1960, i a 11 el 1991.

 
El topònim de Sant Andreu apareix en un document de l'any 914 del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, on apareixen diversos cenobis de la vall de Castellbò sotmesos pel bisbe d'Urgell al monestir, entre els quals hi consta un Sant Andreu, tot i que s'especifica la seva ubicació. Com a indret de la vall de Castellbò, la seva història està íntimament vinculada a la del vescomtat de Castellbò. L'església de Sant Andreu, sufragània de la de Santa Creu de Castellbò, ha estat annexada més recentment a la parròquia de Santa Maria de Castellbó.

És una església d'una sola nau en volta de canó, molt modificada per les ampliacions. La nau i l’absis han estat molt modificats per l'afegitó d'altars laterals i d'un matusser i singular campanar de cadireta semicircular de dos ulls, recolzat sobre una part de l’absis tot seguint-ne la superfície cilíndrica, que li dóna una vista exterior força xocant. La part superior del campanar queda coberta en dues seccions, una més alta que l'altra, però seguint els dos pendents de la nau.
 

La planta és lleugerament trapezoïdal, seccionada amb arcs faixons apuntats, és encapçalada a llevant per un absis semicircular llis cobert en volta de quart d’esfera.

Presenta una finestra absidal i dues més en la primitiva nau que donen al mur de migdia, on hi ha també la portalada de simples dovelles a la part afegida a la nau.

L'aparell és fet de lloses de pedra unides sense fer filades gairebé col·locades sense morter i ben conservades.

A la façana de ponent hi ha un parell de filades en opus spicatum.

 
Guarda a una figura barroca de fusta policromada de Sant Andreu de principi del segle XVIII.

De sota el poble surt la pista asfaltada que porta a Sant Joan de l’Erm.

Des de l’emplaçament del petit poble recordàvem les paraules de la cançó de Lluis Llach: 

El meu país és tant petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
 

Davant nostre divisàvem les esglésies i campanars dels propers pobles de Santa Creu, Seix i Albet.  

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur. 
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 28 d’agost del 2013

SANTA MARIA DE ROCA-SANÇA. GUARDIOLA DE BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.
 
Pujant cap a coll de Pal sempre ens havia cridat l’atenció el petit campanar de cadireta que sobresortia de la teulada de la masia i aquest cop va aproximar-nos a fer unes fotografies.

 
Aquest indret és documentat l’any 1262, a l’acta de partició dels regnes, feta per Jaume I. L’església de Santa Maria de Roca-sança fou construïda al segle XIII, al peu del camí ral que des de Baga portava a la Cerdanya; pel coll de Jou a Puigcerdà i pel coll de Pendís a Bellver. La importància d’aquest camí aconsellà d’instal·lar-hi un Hospital per acollir vianants, pelegrins i malalts, hospital que fou conegut amb el nom d’Hospitalet de Roca-sança.

Al costat de l’hospital i casa de hostatge fou construïda la capella sota l’advocació de Santa Maria. L'hospital és documentat des del 1279 i l'església, des del s. XIII, quan era regida per un rector amb alguns servents que captaven per l'església i s'encarregaven dels malalts i dels vianants. Ja al s. XIV en tingueren cura els donants i ermitans del lloc.

L’església no va arribar mai a ser parroquial.

Al 1314 fou encara objecte de llegats testamentaris. A partir d’aquest segle XIV se’n perden les notícies, car probablement les funcions de l’edifici i l’església quedaren anul·lades i absorbides per l’hospital de Bagà.

L’any 1479, durant l’ocupació francesa, hi ha notícies que es dugueren algunes obres, hom ha firmat que fou construït un nou hospital, però es creu que només fou refet el vell, el qual esdevingué masia.

La masia és documentada ja l’any 1553 en el fogatge (Joan Coll del Spitalet) i s’ha de pensar que l’església sempre més fou una capella particular.

La petita església d'una sola nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada que arrenca d'un mur molt baix, fet que fa que l'edifici sigui força robust. La nau hi l'absis estan units per l'arc triomfal adovellat; l'absis és semicircular obert a llevant de l'església i amb una finestra a la zona central. La porta d'entrada és a migjorn, molt reformada en diverses campanyes de restauració. Adossada a la casa de Roca-sança, l'exterior és tapat per les construccions de la masia.

La Masia de planta rectangular amb coberta a dues aigües de teula àrab amb el carener perpendicular a la façana principal. S'estructura en planta baixa i tres pisos superiors, adaptant-se al cert desnivell del terreny.

Bàsicament la masia fou construïda en dues campanyes, un primer cos que deuria pertànyer a l'edifici de l'hospital de Roca-sança i el segon, ampliat per les necessitats de la masia.

Aquests moments constructius diversos es poden distingir a través del parament.

 
La façana principal és adossada a l'absis de l'església de Roca-sança, orientada a migdia, amb una disposició totalment simètrica pel que fan les finestres i altres obertures. La coberta és a dues aigües amb teula àrab. 

A la capella de l’Hospitalet era venerada una imatge de la Mare de Déu. La qual fou cremada durant la guerra del 1936-1939.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 27 d’agost del 2013

SANT JOAN D'AVELLANET. MONTFERRER I CASTELLBÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL

Sant Joan d'Avellanet és l'església romànica del poble d'Avellanet, en el municipi de Montferrer i Castellbó (Alt Urgell), protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

La vila d'Avellanet apareix esmentada l'any 1080 a l'acta de consagració de l'església de Santa Cecília d’Elins, com a indret assignat a aquest cenobi.

 
L’any 1086 sur esmentat en la venda d’una terra en la vall d’Elins; i l’any 1148 en la donació d’un mas a Santa Maria de la Seu d’Urgell.

El lloc d’Avellanet malgrat pertànyer geogràficament a la vall d’Elins o de Pallerols, històricament, però, ha estat vinculada a la vall de Castellbó i, per tant, al vescomtat de Castellbó.

Les primeres notícies relatives a l'església daten dels anys 1312-1314, en el context de la visita ordenada per l'arquebisbe de Tarragona a les parròquies de la diòcesi d’Urgell, en la qual figura com a església parroquial, condició que perdria posteriorment.

És una església romànica del segle XII d'una sola nau, coberta amb volta de canó, i capçada a llevant amb un absis semicircular en degradació i volta de quart d'esfera. L'absis és ben llis, sense cap element decoratiu.

La coberta de llosa a doble vessant de la nau manté el ràfec al mateix nivell, seguint el perímetre de l'absis.

La porta d'accés, adovellat de pedra arenosa vermella, es troba a la façana meridional.

En la façana de ponent hi ha un ull de bou circular en alt i descentrat, i és culminada per un campanar d'espadanya d'un sol ull, actualment mig enrunat.

L'aparell és força irregular, amb juntes molt plenes de morter de calç i lloses de formes molt diverses.

L'edifici té dos elements afegits: la sagristia adossada al mur nord i una capelleta al mur meridional.

 
Malgrat l’església és anomenada en Via Romànica de l’Alt Urgell el seu estat de conservació és precari ja què el mur d’accés que protegeix a l’escala en el moment de la nostra visita era caigut i el mur de la sagristia té un esborranc com és pot veure en una de les fotografies.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 26 d’agost del 2013

SANT MARTÍ DE BISCARBÓ. VALLS D’AGUILAR. ALT URGELL.

TERRES D’ALT URGELL

Després de diferents temptatives, precs i preguntes per fi vam trobar el poble de Biscarbó i l’error havia estat nostre perquè era visible des de la pista que seguíem, però la manca de retolació fins a l’entrada del lloc ens serveix de disculpa. Biscarbó es situat en el punt de mestissatge de les terres del Pallars i l’Alt Urgell.


Es trobem referències del lloc de Biscarbó (1550 m. d’alt.) en dos documents referents a la vila de Llacunes, de la comarca del Pallars Sobirà. L'any 1071 apareix en una publicació sagramental d'un testament i també el 1081 en un altre testament.

Als dos capbreus del vescomtat de Castellbò que coneixem entre finals del segle XV i començaments del XVI, consta que el lloc de Biscarbó formava part de la batllia de Castellàs.

A ran la visita pastoral de 1575 s'obrí una espitllera per il·luminar l'altar.

Sant Martí de Biscarbó és l'església parroquial romànica del poble de Biscarbó, pertanyent al terme de les Valls d’Aguilar, de l’Alt Urgell. Formava part de l'antic terme de Castellàs, de la comarca del Pallars Sobirà.


Està situada en el poble mateix de Biscarbó, en el seu sector occidental.

L'església de Sant Martí de Biscarbó presenta una tipologia diferent respecte de la majoria d'esglésies medievals. Té similituds amb les esglésies de Sant Serni de Vila-rubla, amb l'ermita de Sant Quiri i Santa Julita de les Valls d'Aguilar, així com Sant Lluc d'Anyús o Santa Coloma d'Argestues. Tots aquests edificis són situats a la vall del riu Castellàs, a l'Alt Urgell. La rusticitat de la seva construcció ha fet pensar en una obra de tradició antiga, i fins i tot ha servit per definir una suposada tipologia dins el romànic, pròpia de les Valls d’Aguilar anomenada romànic de Biscarbó.

La porta i la finestra de doble esqueixada a la façana sud, així com dos carreus amb incisions, són clarament d'època medieval, no es descarta però que s'hagi aprofitat d’una altra construcció.

El temple consta d'una nau rectangular, gairebé quadrada, l'angle nord-oest de la qual fou escapçat. A llevant té un absis rectangular. Hi ha una diferència d'amplada entre la nau i la volta de canó. Aquesta diferència en el cas de l'absis se salva mitjançant l'engruiximent dels murs.


La nau està coberta per una estructura d'embigat de fusta que sosté una teulada de llosa rogenca, que es va respectar en la restauració duta a terme el 1980.

La porta, d'arc dovellat, es situada a la façana sud, prop de l'angle sud-oest, i sobre d'ella hi ha una finestra de doble esqueixada. Hi ha una finestra d'una sola esqueixada en el mateix mur.

El mur de ponent és coronat per un senzill campanar d'espadanya d'un sol ull.

L'interior és arrebossat i pintat. L'aparell constructiu, només visible a l'exterior, és molt irregular. Les característiques de Sant Martí de Biscarbó no permeten establir una datació fiable.

De tota manera aquesta església és un dels exemples més significatius d'una modalitat constructiva que es dóna en algunes zones recloses de la comarca de l'Alt Urgell.

El lloc de Biscarbó una vegada trobat és una delícia als nostres ulls i als sentits per la pau que si respira. Proper hi ha el dolmen de Biscarbó que si pot ser visitarem en altra ocasió.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 25 d’agost del 2013

SANTA MAGDALENA DE RIBALERA. FARRERA. PALLARS

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ.

Pràcticament perdent-nos per les muntanyes i després de conduir per una pista enfangada vam arribar a aquesta ermita turonada davant nostre.


Situada en el Pallars Sobirà on les terres de l’Alt Urgell cedeixen els paisatges pirinencs a la seva veïna comarca.

Pocs metres abans d’arribar hi ha dos pistes que porten a pobles situats en les valls d’Andorra com Os de Civis.

Es conserven poques referències documentals d'aquesta església, integrada al segle XV a l'Oficialat de Tírvia, del Vescomtat de Castellbó, i consta ja com a despoblat en aquell moment. De l'antic poblat de la Ribalera, només en queda aquesta capella.

La capella depèn de la diòcesi de l’Urgell. Actualment està en dessús però en la seva nau deu quedar una resta de fe, ja què damunt l’altar hi ha ofrenes i ciris com acte de veneració.

Santa Magdalena de Ribalera, o de Farrera, és una antiga capella romànica del terme municipal de Farrera a la comarca del Pallars Sobirà.

És a l'extrem oriental del terme municipal, a tocar ja amb el de les Valls de Valira, de la comarca de l’Alt Urgell. De fet, queda més a prop del poble valirenc de Civis que no pas de Farrera. És a la dreta del riu de Santa Magdalena, en el vessant sud-est del Cap de l’Orri vell i a migdia de les Bordes de Bedet.

A cavall de les comarques de l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà, la vall de Santa Magdalena és una extensa conca gairebé deshabitada, amb aspecte de terra de ningú i accessible únicament per elevays colls de muntanya que romanen tancats tots l’hivern.

Situada als peus de l’imponent cim del Salòria, sostre de l’Alt Urgell, el seu paisatge és un mosaic de grans boscúries de pins i avets, refugi d’ocells tan escassos com el gall fer o el mussol pirinenc, i de fèrtils prats de dall i de pastura, on s’alimenta una important cabana ramadera.

L’activitat humana, modeladora d’aquest paisatge, l’ha embellit amb extraordinaris nuclis o barris de bordes, petites ermites amagades i, fins i tot, restes de santuaris o pobles medievals.

Petita edificació romànica (segle XI) de planta rectangular i absis semicircular a orient sense finestres.

La porta d'accés es troba situada a l'extrem de la façana de ponent i és d'arc de mig punt.

La nau està coberta amb volta de canó.
Els murs són de pedra seca a les parts antigues i travats amb morter a les reconstruïdes.


La capella ha estat objecte de moltes reconstruccions, testimoni de les quals són dos carreus situats sobre la porta on hi ha gravades respectivament dues dates.

A l'interior i al fons de l'absis, un monòlit commemora la darrera restauració efectuada l'any 1960.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 24 d’agost del 2013

SANTA MARIA DE JOSA DEL CADÍ. JOSA I TUIXENT. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

En la nostra anada a veure les XVII Jornades Càtares a Josa vam voler fotografiar l’ermita de Santa Maria, abans parroquial i actualment reduïda a les funcions d’església del fossar. Des d’allà es veu una vista fantàstica del poble.


Davant per davant del poble, al peu de Cadinell, aproximadament a 500 m al nord, es troba l'ermita romànica de Santa Maria de Josa, documentada amb el nom de Iaussa a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell com pertanyent a la vall de La Vansa.

En un document del 998 l’alou motiu de venda, situat a Cornellana afrontava a llevant “in collo de Guuello de Josa. Surt esmentada en un testament del 1082. Per sengles documents del segle XIII se sap que el monestir de Sant Llorenç de Morunys tenia possessions al castell de Josa.

La parròquia de Josa (Gosa) en la relació de la dècima del 1279 i 1280 era integradad en el deganat de la vall de Lord, mentre que en el llibre de la dècima de la diòcesi d’Urgell havia passat al deganat d’Urgellet. Hi ha també una relació dels diferents capellans des de 1258 fins a 1397.

Edifici d’una nau capçada a llevant per un absis semicircular obert a la nau amb un plec que forma l’arc presbiteral.

La nau és coberta amb volta de canó reforçada per dos arcs torals. A l’interior l’absis és tapat per un retaule barroc.

La llum entre per tres finestres situades una al centre de l’absis, d’esqueixada senzilla, una a la façana de ponent de doble esqueixada, i una tercera d’esqueixada simple a la façana sud

Ala mateixa façana sud s’obre també la porta adovellada d’accés al temple en arc de mig punt.

El campanar d’espadanya s’alça a la façana de ponent. D’un sol ull amb la linda monolítica retallada en forma d’arc per la seva part interior.

Quatre contraforts construïts abans de 1979 reforcen i asseguren l’estabilitat de l’edifici.

Construcció en filades de pedres sols desbastades i unides amb fang.

El temple ha estat restaurat.

L’església de Santa Maria es considera una obra del segle XII amb influències del segle anterior.


Val la pena anar-hi si pot ser el primer diumenge d’agost i gaudir de les XVII Jornades dels Refugis Càtars que s’hi celebra cada any.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
 

divendres, 23 d’agost del 2013

SANT CLIMENT D'ESTANA. MONTELLÀ I MARTINET. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.

En la nostra sortida ens crida l’atenció el bell campanar del poble d’Estana. Estana és una entitat de població del municipi de Montellà i Martinet.


Junt amb Villec va formar un municipi anomenat Villec i Estana fins la seva incorporació a Montellà i Martinet el 1970. Actualment Víllec i Estana formen una pedania dins el municipi de Montellà i Martinet, i compten amb un alcalde pedani. Al 2005 tenia 22 habitants.

El petit nucli d'Estana es troba a 1.488 m. d’altitud al peu de la serra del Cadí, entre les valls dels torrents del Quer i de Bastanist. La seva importància queda refermada per haver tingut dues esglésies, l’actual parròquia de Sant Climent, i en un serrat sobre el poble hi ha escassos vestigis de l’església de Sant Joan de Bassot, ara enrunada. De la parroquial de Sant Climent depenia el santuari de Bastanist.

Estana és envoltat de boscos i zones de pastures que ens recorden la seva tradició ramadera.

L'església és dedicada a Sant Climent i va ser edificada substituint una altra de més antiga i amb la mateixa advocació, ara completament enrunada. L’edifici de Sant Climent és una obra popular del segle XVI-XVII.

Es tracta d'una construcció de pedra i maçoneria i amb coberta de teula àrab.

D'una sola nau de volta d’aresta incompleta i tres cossos amb arcs formers que conformen les capelles.

El cor, als peus, està construït amb pedra i fusta. L’interior és emblanquinat i amb restes de pintures.

La portada als peus de mig punt dovellada. Hi ha un òcul a la façana. 

La capçalera és plana, potser arrodonida al costat del carrer per permetre la circulació de vehicles per l’estret pas.

La sòlida torre campanar es situada als peus, a ponent, de tres cossos d'alçada construïda amb pedra i maçoneria.

Sant Climent d'Estana és un monument protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

Estana és el punt de partida de moltes excursions al proper Cadí.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

dijous, 22 d’agost del 2013

SANT MIQUEL DE COMAPOSADA. MONTMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Anàvem en direcció a Solsona i després de la cruïlla de les carreteres de Berga, Cardona i Solsona vam trobar-nos un cartell que ens indicava l’església de Sant Miquel de Comaposada. Com és normal en el nostre tarannà vam desitjar conèixer-la. Feia mesos havíem trobat el camí tallat per un arbre caigut en una tempesta de vent però actualment la pista de terra, com totes les pistes de terra, sotraguejada, ens permeté arribar-hi.

L'enclavament de Comesposada és al peu dels cingles de Capolat, entre els termes de Capolat, l'Espunyola i Navès (Solsonès). El terme municipal de Montmajor és molt irregular. Per la banda del sud-oest s'introdueix en el terme de Navès. Al nord penetra dins el terme de l'Espunyola; després de la Casanova de Correà i les Cots entrem de nou al terme de l'Espunyola. Altres cases de la part alta i al nord de la parròquia de Correà, com Sant Miquel de Comaposada, són del municipi de Montmajor; en canvi cases properes a la parròquia de Montmajor, com Muntanyà i Ferreria són de l'Espunyola. Montmajor també té dues illes dins dels termes de Castellar del Riu i de Fígols, que són la casa i el terme de Balielles i el terme de Sant Martí de Canals , anomenat també de Catllarí. Segons dades de l’Inventari del Patrimoni Cultural/Memòria de Montmajor.

El lloc és molt agradable amb l’arbreda i el dia de la nostra visita un exuberant herbei verd entapissava la terra.  


Comaposada (surt al fogatge de 1553). La capella de Sant Miquel és d’origen romànic. Fou restaurada i beneïda per segona vegada el 19 de juny de 1696. En l'actualitat no conserva l'absis semicircular.

Sorprenen la llinda de pedra amb la data de la reconstrucció.


L’església tal com la vam veure forma una dependència del mas on és recolza. El mas és buit però mostra detalls que hi ha persones que cuiden la seva conservació.

Ens enamora el carro situat en un porxo.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.



dimecres, 21 d’agost del 2013

SANT MARCEL DE BOR. BELLVER DE CERDANYA. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA

A migdia de Beders hi ha el poble de Bor (1 100 m), que tenia 94 h el 2001, en un emplaçament privilegiat al peu del serrat de la Quera.


El lloc de Bor figura a l'acta de Consagració de la Seu d'Urgell, en el 839. Però la primera referència segura la trobem en un precepte del rei Lotari del segle X. Formava part del Pagus Tollonensis.


La capella és documentada des del segle X, amb el nom de "Borre". Als segles IX i X apareix escrit en diferents documents els noms de Borre, Borr, i Villa Borro. Se suposo d’origen bascoide; Bora significa cova, caverna, potser per la presencia en la mateixa contrada de la Fou de Bor. 

L’església de Sant Marcel de Bor és romànica, amb un campanar d’espadanya de dos ulls a ponent.

Construcció feta amb pedra i maçoneria i coberta a dues aigües amb llosa. D'una sola nau amb volta de canó rebaixada i creuer amb volta de canó.

L’absis presenta a l’exterior quatre feixes verticals de pedra tosca que el divideixen amb arcuacions entre lesenes desaparegudes. A l'absis s'observa una obertura central.

De l'antiga construcció romànica es conserva una bona part de l'absis i dels murs, edificats amb pedra desigual i molt poc treballada. Al llarg dels segles ha sofert nombroses reformes.

El portal, situat al peus de l’església és d’arc de mig punt fet amb grans dovelles de pedra. La clau està ornamentada amb la Creu de Malta. La porta amb forrellat de forja, presenta ferros i forrellat en zig-zag són del segle XVI o XVII. Al refer-se el frontispici al segle XVI-XVII s’incorporà la portalada.

Les capelles laterals van ser afegides durant la primera meitat del XVIII.

Les pintures al fresc que ornen l’absis (amb el pantocràtor i la vida del sant titular) són obres de l’orfebre i pintor català Manuel Capdevila i Massana (Barcelona 1910- 2006) a qui va ser atorgada la Creu de Sant Jordi l’any 1986. S’inspira en la distribució de les pintures romàniques.

L’església fou restaurada en acabar la guerra civil de 1936-39, gràcies a les gestions de Pere Pons, mestre de l’escola, que va ser un dels primers exploradors de la fou de Bor, cova d’interès arqueològic.

La cova de la Fou de Bor, dins la qual s’han trobats restes de l’època neolítica, és una xarxa de galeries, de les quals s’han reconegut prop de 5 Km., de gran atractiu espeleològic, a les que es pot accedir per diferents entrades: la Tuta Gran és la boca principal, i pujant amunt podem trobar les tutes Freda, Petita i de Dalt. 

La cova, localitzada el 1885, fou excavada per Joan Maluquer de Motes i Jordi Rovira, que n'establiren la cronologia d’ús des del bronze final fins a l’època romana. Algunes de les grutes també foren utilitzades com a necròpoli.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 20 d’agost del 2013

SANT JULIÀ DE PEDRA. BELLVER DE CERDANYA. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.

El petit poble de Pedra, situat al peu de la serra de Moixeró i agregat al terme municipal de Bellver de Cerdanya, és presidit per l'església parroquial de Sant Julià, situada dalt d'un penyal.


El lloc de Pedra és documentat ja l'any 966 i la seva església romànica, de cronologia incerta, podria datar-se a finals del segle XI. El segle XII consta ja com a parròquia, i el 1198 fou saquejada pels albigesos, a les ordres del comte de Foix i del vescomte Arnau de Castellbò, que tal com s'explica es "van emportar blat, farina i un llibre pertanyent al capellà".

Té planta en forma de trapezi i la part més antiga correspon a finals del segle X o inicis del XI. És de nau única amb un absis central semicircular i dues absidioles laterals localitzades als extrems d'un petit  creuer.

Durant el segle XII es degué construir una volta de canó, s'engruixiren les parets per sostenir-la, i s'alçà una nova capçalera amb absis semicircular i dues absidioles als costats que no es veuen des de l'exterior.

Edifici antigament era cobert amb volta sostinguda en uns reforçaments fets a la cara interior dels murs de la nau mitjançant grans arcades que simulen capelles laterals.

La volta degué caure potser en els terratrèmols del segle XV, i fou substituïda per una encavallada de fusta.

L'absis té la volta lleugerament apuntada amb una petita finestra d’arc de mig punt format amb petites dovelles, per la part exterior es troba decorada amb una arquivolta arrodonida.

L'absidiola del costat de l’epístola, està coberta amb volta d'arc apuntat, mentre que l'altra absidiola, a la reforma soferta es va reconstruir amb planta rectangular.

La façana de ponent, amb un portal de mig punt és del segle XVIII, amb tres graons per sobre el nivell del terreny, és rematada per un campanar d'espadanya, de la mateixa amplada de la nau, amb dues obertures per a les campanes.

Va ser incendiada el 1936 i s'esfondrà la volta i el mur de migdia. La Generalitat la va fer restaurar el 1984 per l’arquitecte Lluís M. Vidal i Arderiu.

El mateix 1984 va ser declarada monument històric-artístic nacional.

Un bon lloc per visitar a la Cerdanya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 19 d’agost del 2013

SANT JOAN DEGOLLAT. PUIG REIG. BERGUEDÀ.

TERRES BERGUEDANES.

Havíem passat pel seu costat en sortides anteriors però aquesta vegada al fer la caminada de Puig Reig, el lloc era molt visible des de la CASAGRAN, el lloc d’avituallament escollit per l’organització. El camí per accedir-hi surt des del camp que hi ha davant de la casa.


L'ermita de Sant Joan Degollat (563 m. alt) pertany al municipi de Puig-Reig en terres del Berguedà.

No hi ha dades documentals dels seus orígens.

Al segle XVIII era una capella rural sufragània de Sant Martí de Puig-Reig.

La planta és d'una sola nau de forma rectangular, sense absis i orientada de llevant a ponent.

La coberta de la nau és de volta de pedra de construcció tardana, i clarament apuntalada.


La capçalera és plana amb una finestra de doble esqueixada, igual a la que hi ha al mur de ponent .

La porta està situada al mur de migjorn, amb arc de mig punt i adovellada i coberta amb una arquivolta de dovelles més petites. La porta d’entrada, està coberta una planxa, que malgrat el seu mal estat, protegeix la fusta.

Es conserva la part inferior de l'espadanya.

L'església s'il·lumina amb la finestra al mur de ponent i uns forats a manera d'espitlleres per totes les cares de l'edifici.

Els murs de l'exterior de l'església, estan fets amb carreus de mida gran i ben treballats.

El terra és de cairons. Exteriorment la teulada és de teula àrab.

Podem afirmar que es tracta d'un edifici construït en època romànica  tardana quasi en període gòtic.

També se sap que l'any 1905 la va visitar l'excursionista Cèsar August Torres, i que va trobar-hi un retaule dedicat a Sant Joan, que va desaparèixer durant els primers anys d'aquest segle.

La capella aïllada de Sant Joan Degollat es troba en un indret elevat i envoltada de camps.

Lamentablement s’ha de dir que potser el mateix oblit és el protector de la modesta ermita.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
 

diumenge, 18 d’agost del 2013

SANT ROMÀ D’AINETO. LLADORRE. PALLARS SOBIRÀ.

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ.

En la nostra sortida de Amics del Romànic del Berguedà aquest cop vam visitar l’església de Sant Romà d’Aineto.


La vil·la d’Aineto ( uns 1200 m.) és un petit nucli de cases de pedres edificades sobre la vessant est del Pic de Serra Plana (2306 m) un centenar de metres per damunt del vall de la Noguera de Cardós a l’alçada del pantà de Tavascan.


Segons Joan Coromines, el nom d'Aineto és dels relativament pocs topònims pallaresos que no són d'origen iberobasc. En aquest cas es tracta o bé del llatí asinetum, paratge on hi ha molts ases, o on es crien i recrien aquests animals equins, o bé del també llatí anetumherba aromàtica.

L’església pels seus materials de construcció i les seves dimensions fan que estigui perfectament integrada dins el poble, on hi queden pocs habitants tot l’any. Segons habitants del lloc a l’hivern només hi roman una sola persona.


Segons la “Memòria d’excavació d’urgència realitzada a l’església de Sant Romà d’Aineto” al terme de Lladorre i signat per Joan Martínez Tomàs les fonts documentals donen com a referència d’aquesta església romànica  l’acta de consagració, l’any 1145, del monestir de Sant Martí de Cardós  (desaparegut) a l’antic comtat de Pallars feta sota la presència del Bisbe d’Urgell, Bernat Sanç. En l’acta de consagració i dotació apareix el nom d’Aineto que farà una aportació de mitja mida de blat.

Església d'una sola nau amb presbiteri cobert amb volta de canó i absis semicircular amb volta de quart d'esfera, decorat exteriorment en la cornisa per arcuacions llombardes. En la part central de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada.

La nau presenta coberta de fusta a dues vessants. A la façana oest s'aixeca sobre el pinyó una espadanya amb una arcada d'arc rebaixat que suporta dues campanes.

Un altra espadanya amb arc peraltat, es troba situat en el lateral de migdia, en el mur que separa el cos de la nau del més baix que forma el presbiteri.

Al costat meridional, s'obre una simple porta. Els murs de l'absis són d'un aparell de mida regular, toscament escairats i en filades. La resta és d'aparell de mida inferior i sense escairar. El paviment de l'interior de la nau és de terra.

En el Museu Diocesà de la Seu d’Urgell es guarden les pintures murals del temple que poden ser datades de finals del segle XII o principis del XIII. Es representa un Pantocràtor del que solament es conserva la meitat superior, alguns fragments de la decoració geomètrica de les sanefes i els àngels. També hi ha una imatge de Sant Romà.

Aineto es troba dins d’un marc incomparable, el Parc Natural de l’Alt Pirineu.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 17 d’agost del 2013

SANTUARI DE SANTA MARIA DE PUIG-AGUILAR. GUIXERS. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS.

El santuari de la Mare de Déu de Puig-Aguilar és un santuari que s'aixeca dalt d'un pujol meridional del Puig-Aguilar al terme de la Corriu, pertanyent al municipi de Guixers, a la comarca del Solsonès.


Puig-Aguilar és un indret on segons la llegenda s’aparegué la Mare de Déu a un pastor de la gran masia fortificada de Torre de Corriu. L’admiració dels veïns de Vilacireres, Pratformiu (la Coma i la Pedra), Sisquer (Guixers) i Moripol (Gósol) féu que construïssin un santuari.

Sembla ser que no s’ha trobat cap document que hi faci referència a la dada exacta de construcció de l’església. És un edifici dubtosament romànic. Les poques dades històriques que he pogut recollir em donen la seva edificació en els segles XI- XIII i XVII i de l’estil és considerat com romànic- barroc. Potser en el seu moment era una simple capella i posteriorment a rebut múltiples modificacions.

Església d'una nau rectangular capçada per un absis quadrat. La coberta és de teula a dues vessants. L'edifici actual és del segle XVII amb estructura clàssica, orientada de sud a nord i un porxo típic al davant. A finals del segle XIX una part de la volta s'ensorrà i és reféu. L'absis està orientat a tramuntana.


El parament està fet per pedres sense escairar. El conjunt ha sofert un sobre alçament i l'afegit d'un cos rectangular a la capçalera per ser utilitzat com a sagristia. També es va afegir el porxo que cobreix la porta d'entrada.

No es veu cap finestra a la part antiga. A l'interior hi ha una volta de canó que arrenca d'una motllura. Hi ha també dos arcs torals de mig punt .

El campanar és un element molt posterior. Situat al cantó de llevant és un campanar quadrat, amb quatre finestres obertes amb un arc de mig punt amb teulada a quatre vessants.

La portalada és aprofitada de l'anterior construcció romànica. La porta s'obre a l'angle sud-est del mur frontal. Està constituïda per dos arcs de mig punt en degradació que arrenquen d'impostes que es desenvolupen sobretot a mà dreta. Hi ha elements esculpits en algunes de les dovelles de l'arc exterior, a l'intradós d'ambdós arcs i a les impostes de mà dreta.

En una de les dovelles es representa la figura d'un àngel frontal amb les ales caigudes, a la clau la Mare de Déu amb el nen assegut i, a la dreta, un sarcòfag vist des de d'alt amb un personatge nu a l'interior, possiblement un albat.

A l'intradós de l'arc exterior, de manera esquemàtica, hi ha tres personatges, dos dels quals sembla que s'agafin les mans i l'altre apareix sol, amb el cap girat en direcció al costat oposat al d'aquells.

A l'intradós interior hi ha un motiu floral radial de set pètals inscrit en un cercle. A les impostes hi ha un motiu geomètric consistent en la juxtaposició d'una estrella de vuit puntes.

Es un monument protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

Terres interiors moltes vegades desconegudes si no és pels seus habitants i molt sorprenents de conèixer.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.