dijous, 21 de gener de 2021

SANT CRISTÒFOL DE LES PLANES D’HOSTOLES. LA GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

L’església de Sant Cristòfol de les Planes apareix esmentada documentalment L’any 1155, en la definició que Berenguer d’Anglès féu a favor del bisbe de Girona, Berenguer de Llers, de tots els senyorius i drets que retenia “contra justícia” en diverses esglésies situades dins el bisbat.


D’altra banda, en un sentit jurisdiccional, la vila de les Planes estigué inclosa durant l’edat mitjana dins el terme del castell d’Hostoles, proper a la població, i, per tant, foren els senyors de l’esmentada fortalesa els qui exerciren sobre la vila i l’església diversos drets de tipus feudal. 

Sobre això, hi ha constància, per un instrument datat L’any 1319, que Dalmau de Rocabertí, senyor d’Hostoles, en nom de la seva muller Beatriu, prestà homenatge al bisbe de Girona pels delmes que li pertanyien per dret en diversos castells de la contrada, i també pels de la parròquia de Sant Cristòfol de les Planes, entre d’altres parròquies de la mateixa vall. 

Així mateix es consigna, segons diversos documents datats L’any 1341, que el cenobi benedictí de Santa Maria d’Amer posseïa en aquesta parròquia algunes propietats territorials, ja que són moltes les escriptures on diversos veïns de la parròquia reconeixen tenir horts i altres béns dins el seu terme i d’altres de propers, sots domini de l’abat d’aquest monestir. 

En aquest sentit comprovem que l’any esmentat, un personatge anomenat Guillem de Claposa Damont, reconeixia tenir per l’abat d’Amer Ferrer, una peça de terra dita “Selva lobrega”. D’igual manera Guillem Ferrer, habitant de la parròquia de les Planes, es reconeix home propi del monestir d’Amer en mans del seu abat, Ferrer, que tenia per ell un alou pel qual tots els homes i dones que l’habitessin havien de retre-li homenatge i les servituds d’intesties, eixorquies, intrates, empares, firmes directes, firmes d’esponsalici, etc., i totes les altres servituds que pertanyien a qualsevol senyor directe, i, a més, havien de satisfer-li com a cens el dia de Nadal setze diners barcelonesos de tern i les tasques que eren de consuetud. 

L’església  figura relacionada L’any 1362 al Llibre verd del capítol de Girona, i ja al final d’aquesta centúria tenim coneixement, per un instrument datat L’any 1394, que Ramon de Cartellà, hereu universal d’Altibella, muller de Bernat de Palau, va fer consignació de les rendes que Pere de Vilamala, veí de la parròquia de Sant Cristòfol de les Planes, li havia de pagar a fi de sufragar les despeses d’un aniversari que l’esmentada Altibella havia llegat en testament al cenobi de Sant Pere de Besalú. Aquesta consignació, una vegada feta, és acceptada per l’abat de Sant Pere, Dalmau, i els seus monjos. 

Al final del segle XVII, L’any 1691, el temple de “Sancti Christophori de Planis” és esmentat en els sinodals de la diòcesi de Girona, i uns anys després, el 1698, aquesta parròquia és inclosa dins els límits de la batllia reial de la vall d’Hostoles. En l’actualitat, del primitiu temple d’origen romànic de Sant Cristòfol de les Planes, no en resta cap vestigi, ja que malauradament l’edifici fou totalment destruït durant la guerra civil i hagué d’ésser reedificat a partir de l’any 1940. La nova església fou beneïda L’any 1946.

L'església de Sant Cristòfol de les Planes té planta basilical de tres naus sense transsepte. A l'interior, la nau central està coberta amb volta de canó amb llunetes arcs diafragma i les laterals, de menor alçada que la central, amb volta d'aresta. 

Les naus estan separades per arcades de mig punt i entre elles hi ha una pilastra. 

Hi ha tres absis, un per nau, el central més gran que els laterals i tots ells semicirculars. 

La nau central està decorada amb una motllura gris clar que recorre tot el perímetre una mica més amunt de les arcades i, una mica per sobre, hi ha un entaulament que segueix el mateix traçat que la motllura i és d'un color més fosc.

Per sobre de l'entaulament, a l'espai deixat al mur per les llunetes s'obren finestres d'arc de mig punt. 

A la façana principal hi ha un gran porxo que ocupa tota la amplada de les tres naus. Té 5 arcades d'arc de mig punt al front i una arcada a cada costat i l'interior està cobert amb volta d'aresta.


 Una petita escalinata dóna accés al porxo. Per darrera d'ell sobresurt la façana de la nau central on hi ha una rosassa amb una escultura del patró de l'església. 

Al un costat s'alça el campanar, de planta quadrangular i coberta a quatre vessants; a la part superior hi ha dos obertures d'arc de mig punt a cada cara on es troben les campanes. 

L'actual església es va fer seguint el projecte de l'arquitecte barceloní Lluís Bonet - deixeble d'Antoni Gaudí- avalat per Pere Sacrest. 

Text oi recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica i Generalitat (web)

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 19 de gener de 2021

MARE DE DÉU DEL COLL. OSOR. LA SELVA

 PASSEJANT PER LA SELVA

El santuari és situat al coll que li dóna el nom, entre les valls d’Osor i de Susqueda, a la part nord-oest del terme municipal d’Osor, tocant al de Susqueda.

Aquest antic priorat benedictí, filial d’Amer, fou transformat el 1855 en una parròquia rural de la diòcesi de Vic, ara vinculada a la parròquia de Sant Pere d’Osor. Es troba just al límit amb el municipi de Susqueda, al qual pertany ja l’hostal que li fa costat. 

Hom creu que es tracta de l’alou d’Auzor o Ozore, que des del 860 pertanyia al veí monestir de Santa Maria d’Amer. L’església és citada els anys 1184 i el 1187, en els quals rebé donacions que permeteren construir-hi l’església actual i erigir una petita comunitat benedictina, formada en els temps de la seva màxima esplendor per un prior i tres o quatre monjos. 

Una butlla del papa Climent III del 1187 esmenta aquesta església com a priorat dependent d’Amer. El seus priors formaven part de la comunitat d’Amer i alguns passaren a ésser abats de dit monestir. De bon principi tenia la cura d’ànimes sobre un sector de territori i per això estava subjecte al sínode i a les visites del bisbe de Vic, segons una concòrdia del 1320. La seva subjecció a Amer es regulava per una altra concòrdia de l’any 1369. Des del 1482 un monjo d’Amer tenia el títol de prior del Coll, i només residia al monestir un monjo i un sacerdot que tenia la cura d’ànimes. L’any 1592 el seu títol prioral es va refondre amb el títol abacial d’Amer, i l’església fou servida per un sacerdot i un ermità o monjo seglar. El 1835 passà a ple domini de la diòcesi de Vic. 

De l’antic priorat benedictí actualment resten algunes parets de la casa prioral i, sobretot, l’edifici de l’església, conservat gairebé intacte. 

Es tracta d’una església d’una sola nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular que s’hi obre per un doble plec i forma un arc presbiteral. La nau no és perfectament rectangular, ja que es va tancant des de ponent fins a trobar-se amb l’absis a llevant, després de perdre gairebé 1 m d’amplada.


La nau té dues portes: l’entrada actual centrada al mur de ponent i una altra tancada amb un vitrall a la part central del mur de migdia. Sobre la porta de ponent hi ha una finestra de doble esqueixada. El mateix tipus de finestra completament llisa es troba també a banda i banda de la porta de migdia. En aquest mateix mur, prop de l’absis, s’obre una porta posterior a l’edifici, que dóna a una sagristia, únic element afegit, l’any 1893, a l’edifici inicial de l’església. 

Al centre de l’absis s’obre una quarta finestra de doble esqueixada també llisa com les altres i coronada superiorment per un arc de mig punt en gradació. El mur de tramuntana és completament cec, i tant aquest com el de migjorn, a més d’anar tancant cap a l’absis, tenen un punt d’inflexió a partir del qual el tancament és més acusat.


L’absis té una volta de quart d’esfera, però una mica apuntada, i la nau, una volta igualment apuntada a la unió amb l’absis, però més arrodonida a ponent, per la diferència d’amplada de la nau, mantenint l’horitzontalitat de l’intradós de la clau de volta. Les dues voltes arrenquen d’una imposta seguida als murs laterals i a l’absis, situada uns 25 cm damunt les finestres.

Les façanes són llises, sense decoració escultural, llevat de la mènsula cornisa, que corona superiorment les façanes de tramuntana i de migjorn i l’absis, a manera de ràfec. Al cim de la façana de ponent hi ha un campanar d’espadanya, alt i pesant, amb dos nivells d’ulls. 

L’aparell és format per uns carreus no gaire grossos, però molt ben tallats i escairats, amb unes juntes ben estretes. 

Per tots els detalls anteriorment esmentats i per la documentació conservada hom pot assegurar que l’actual edifici fou construït al final del segle XII. 

A més de l’esmentada esquerda central de l’absis, l’edifici en presenta dues més de bastant remarcables. L’una és a la unió de l’absis i la nau i l’altra, a l’altura del punt d’inflexió del mur de tramuntana. També hi ha un problema d’assentament puntual sobre les claus de les dues voltes de la porta d’entrada de ponent. 

Al Museu Episcopal de Vic es conserva una Mare de Déu, tallada en fusta i policromada, procedent de l’església de la Mare de Déu del Coll.

El Museu Episcopal de Vic conserva un frontal procedent de l’església. L’ordenació dels espais d’aquesta peça és molt habitual, amb quatre compartiments delimitats per una aurèola central i una banda horitzontal que imita la pedreria amb relleu.

El Santuari de la Mare de Déu del Coll és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 14 de gener de 2021

SANT JULIÀ DE VILATORTA. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Aquesta església es troba dins l’antic terme del castell de Sant Llorenç, substituït més tard pel de Meda. Des dels seus inicis tingué categoria parroquial, que encara conserva en l’actualitat. 

El lloc de Vilatorta és citat l’any 935, quan Ermengúncia vengué al seu fill Sunyer diversos béns, situats a l’apèndix de Sant Llorenç, al lloc anomenat Vilatorta.

 

La notícia més antiga de l’existència d’una església de Sant Julià proporciona l’acta de consagració de l’any 1050, quan fa referència a una consagració anterior que féu el bisbe de Vic Idalguer i que, per tant, degué tenir lloc entre els anys 899 i 914. Des de l’any 927 es coneix l’església de Sant Julià com a parròquia, quan Avonda i Sabrosa vengueren a Sendred i a la seva muller Donegilda la vila de Quer, situada a l’apèndix de Sant Llorenç, a la parròquia de Sant Julià. Els anys 981 i 982 apareix esmentada com a basílica. 

L’any 1050, l’església consagrada pel bisbe Idalguer fou substituïda per una altra de nova construïda pel sacerdot Bonfill, sens dubte rector de la parròquia, juntament amb tots els veïns, els quals, a llurs expenses l’edificaren de nou i renovaren, millorant-la notablement amb carreus i pedres nobles i elegants. Aquest Bonfill demanà al bisbe de Vic, Guillem de Balsareny, que acudís a consagrar la basílica de Sant Julià de Vilatorta. El bisbe confirmà l’antiga dotació concedida en el moment de la consagració del bisbe Idalguer, a més confirmà la vinculació de les esglésies de Sant Martí de Riudeperes i Sant Ponç de Planeses, amb els delmes i primícies, les oblacions i pertinences. Tot seguit l’acta de consagració descriu el terme parroquial.

D’aquesta consagració es conserva també la lipsanoteca amb tires de pergamins escrites i la fusta que tancava el reconditori en el qual foren col·locades les relíquies, amb grafits amb noms dels assistents a la consagració, encapçalats pel sacerdot Bonfill i els seus familiars. 

L’edifici consagrat l’any 1050 començà a sofrir ampliacions i modificacions a partir del segle XII, quan li fou afegit un atri que ha arribat fins avui, bé que molt modificat. En aquest pòrtic possiblement hi havia una portada esculpida. 

Des dels segles XII i XIII hi ha documentats els altars secundaris de sant Salvador i santa Maria, els quals segurament es devien allotjar en unes absidioles desaparegudes en el curs de les reformes posteriors.

Les reformes més importants es portaren a terme l’any 1592 quan la nau central fou perforada per dos arcs, un a cada banda, per donar pas a les dues naus laterals afegides. El 1655 el temple sofrí una nova reforma que afectà la façana i el pòrtic, el qual fou incorporat a l’església. El segle XIX es procedí a reformar l’interior del temple, amb realçament de la volta de la nau juntament a la de l’absis, que fou decorat en estil neoclàssic. Al final del segle XIX l’any 1896, es construí la capella del Santíssim. Finalment el 1939, a fi de facilitar l’accés a aquesta capella s’obrí un gran arc entre l’església i la capella. Actualment l’església segueix exercint les funcions de parròquia i l’edifici es troba en bon estat de conservació.


De la construcció consagrada l’any 1050 només resta visible avui, dins el conjunt de l’església, l’absis i una part del campanar, de torre, situat al cantó de tramuntana, tots dos elements molt modificats. 

L’absis ha estat sobrealçat i totalment transformat interiorment, però encara conserva la seva façana semicircular, decorada per un fris d’arcuacions llombardes, en sèries de tres entre lesenes, on s’aprecien encara les traces d’una finestra descentrada i restes d’arrebossat. 

Per l’interior només s’aprecia l’estructura romànica en una banqueta dels fonaments de l’absis, accessible mitjançant una trapa en el paviment. La descoberta d’aquesta base, on pot observar-se el parament de carreuons a 80 cm de fondària, tingué lloc en fer unes obres per instal·lar un conducte d’aire per a la calefacció. 

El campanar, molt transformat, conserva només una part de la decoració de motius llombards, consistent en frisos d’arcuacions entre bandes laterals i frisos en dent de serra. Per la posició del campanar en relació amb l’absis és molt probable que l’església de Sant Julià de Vilatorta fos un edifici d’una sola nau.

L’aparell original és de carreuons, ben tallats i escairats, sense polir, disposats molt ordenadament en filades uniformes i regulars, embeguts en morter de calç. Aquest parament despertà l’admiració dels seus contemporanis, i així es fa constar en l’acta de consagració de l’any 1050. 

Seguint els estudis realitzats per Eduard Junyent i el mateix Pladevall observem l’evolució constructiva d’aquesta edificació. La primera església, de principis del segle X, fou ensorrada a fi d’aixecar-ne una altra de més gran. D’aquesta es conserva únicament l’absis, sobrealçat el segle passat amb la finalitat d’enlairar la volta, una part dels murs de l’antiga nau i el campanar adossat al mur de tramuntana. 

Durant unes obres dutes a terme al temple els anys immediats a la postguerra, és a dir, vers l’any 1945, foren trobades dues peces molt interessants a l’interior de l’església de Sant Julià de Vilatorta. Ens referim a la lipsanoteca i a una tapa de fusta que cobria el reconditori en el qual hi havia la lipsanoteca amb les relíquies. 

Lipsanoteca, a l’interior de la qual hi havia trossos de pergamí relatius a la data de la consagració de l’església. Aquesta peça, del segle XI, actualment es conserva al Museu Episcopal de Vic, on ingressà l’any 1948. La lipsanoteca correspon a l’atuell que fou col·locat a l’altar quan l’església fou consagrada l’any 1050 pel bisbe Guillem de Balsareny.

Al mateix moment de trobar la lipsanoteca fou trobada també una tapa de fusta que cobria el reconditori en el qual era guardada aquella. Porta gravat el nom de moltes persones assistents a la consagració de l’església. És una peça del segle XI. 

A diferència de la lipsanoteca, aquesta tapa és molt corcada i malmesa; les vetes de la fusta l’han migpartida i avui és molt fràgil. Es tracta d’un objecte molt singular dintre el romànic català. Com a objecte artístic no té cap valor, puix que no té cap detall decoratiu ni ornamental, però sí que en té pel seu interès epigràfic. 

L'església de Sant Julià de Vilatorta és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons. Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 12 de gener de 2021

SANT MARTÍ DE RIUDEPERES. CALLDETENES. OSONA

 TERRES D’OSONA
 

L’església de Sant Martí es troba situada dins l’antic terme del castell de Sant Llorenç, que comença a aparèixer documentat l’any 881, posteriorment s’anomenà Meda, al lloc anomenat Riudeperes. 

El lloc de Riudeperes apareix l’any 980, quan el comte de Barcelona, Borrell i la seva muller Ledgarda donaren al prevere Sunifred un alou situat a l’apèndix del castell de Sant Llorenç, a Vilatorta, a Riudeperes, si bé ja surt documentat el 948. Altres documents dels segles XI i XII també anomenen el lloc. 

L’església de Sant Martí, però, no surt documentada fins el 1050, en l’acta de consagració de l’església de Sant Julià de Vilatorta, en la qual el bisbe de Vic, Guillem de Balsareny, subjectava l’església de Sant Martí de Riudeperes a la que acabava de consagrar. La vinculació de Sant Julià es mantingué, encara que la de Sant Martí diverses vegades aparegui esmentada com a parròquia; així es féu l’any 1086, quan Adrover vengué a Guifré Guifré i a la seva muller Arseu una peça de terra situada a la parròquia de Sant Martí de Riudeperes. No apareix com a tal en cap de les llistes de parròquies anteriors al 1154, ni en les posteriors i sempre hi ha constància de les seves funcions com a sufragània de Sant Julià. 

L’església sofrí reformes ja en època romànica, ja que el segle XII és construí una portada al mur de ponent, la qual era protegida per un atri o galilea, construït el segle XIII. Aquest atri fou desmuntat quan s’allargà la nau.

 
Els segles XVI i XVII hi foren afegides dues capelles laterals, de les quals la del Roser fou construïda el 1573. També correspon a aquesta època o al segle següent el realçament de la coberta amb una nova volta i la construcció d’un campanar de torre, que potser en substituí un altre d’anterior.


L’església romànica és d’una sola nau, de planta rectangular, construïda en dues etapes diferents, romàniques totes dues, capçada a llevant amb un únic absis semicircular, ornat exteriorment amb arcuacions i bandes llombardes, en un ritme de dos arcs entre les lesenes i sobre les quals s’insinua una cornisa llisa, situada a manera de barbacana, allí on hauria d’arrencar la coberta de l’absis. Situada al punt central de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada amb dovelles.

La llargada de la nau primitiva es distingeix clarament des de l’exterior, de la de construcció posterior, ja que mentre la primera té unes mateixes arcuacions i bandes seguint el ritme de l’absis, en la segona, que pertany a una ampliació feta el segle XII, les bandes i les arcuacions desapareixen i han estat substituïdes per una simple cornisa, que a l’època era la barbacana de la teulada, no essent així avui, per tal com la nau fou sobrealçada el segle XVII, quan incorporà sobre la porta un ull de bou. 

La porta d’entrada, actualment és situada en la part addicionada, i es troba situada sobre el mur de ponent, oposat a l’absis. Aquest cos d’edifici, formava un atri o pòrtic, obert en les seves tres façanes per dues arcades bessones. 

La nau és coberta amb una teulada a dos vessants, igual com l’absis, que també té una teulada improvisada a dos vessants, molt poc afortunada. L’absis és tant sols visible des de l’exterior, ja que per l’interior és totalment amagat darrera l’altar major.

L’edifici romànic fou la base de les ampliacions i addicions d’època barroca que consistiren en l’esmentat aixecament de la nau, l’addició de dues capelles laterals a ambdues bandes de l’absis formant creuer amb la nau existent, i un campanar de planta quadrada cobert a quatre aigües amb teules de ceràmica vidriada. 

Actualment l’interior de l’església és tot enguixat i la volta de la nau plena de cornises, medallons i nervadures.

Davant la porta de l’església hi ha un recinte clos que distribueix, mitjançant portes, l’accés a diferents llocs. L’accés des del camí es fa passant un petit espai cobert, amb un banc a cada banda, que era l’antic comunidor, però que restà separat de l’edifici de l’església. 

De les diverses fases constructives per les quals passà aquest edifici ha pervingut un pòrtic quadrat que al seu temps serví per a allargar la nau. Aquest element posseïa una portada de la qual s’han conservat algunes restes. Es tracta de dos capitells i diversos fragments d’una possible arquivolta. 

Sant Martí de Riudeperes i el seu conjunt són protegits com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau