dilluns, 21 de desembre del 2015

NADAL 2015 . ANY NOU 2016.


 
AMICS DE i SEGUIDORS DE

“ESCRIT AL BERGUEDÀ” I 

”INDRETS D’ESCRIT AL BERGUEDÀ

 
Em pertoca felicitar-vos per les properes diades nadalenques i també desitjar-vos què el proper 2016 sigui força venturós. 
 

En aquest dies nadalencs tinc el propòsit  de no publicar res en els blogs. Potser un dies de tranquil·litat també convenen al pensament per agafar noves idees.
 

 Per tant des d’avui fins l’11 de gener en aquest el vostre blog restaran només les narracions publicades anteriorment.
 

Torno a repetir de tot cor: Us desitjo unes Bones Festes.
 

CANÇÓ DE NADAL

Bruc i galzeran

per guarnir el pessebre

i un trosset de gebre

al raig de la font que tomba ventant,

bruc i galzeran.

Josep M. Guasch

M. Rosa Planell Grau
Miquel Pujol Mur.
Nadal 2015

divendres, 18 de desembre del 2015

CAMÍ RAL I COMUNIDOR A VALLFOGONA DEL RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Mentre passejàvem per Vallfogona del Ripollès, va ser un dia força profitós, sense sortir del bonic poble vam veure i fotografiar molts detalls de la seva història.
 
Caminàvem a visitar l’església, amb vestigis romànics, de Sant Julià quan ens trobàvem, primer en el cartell del Camí Ral i després, el del Comunidor. Com eren dos temes que ens cridaren l’atenció he aprofitat per fer dues breus ressenyes copiades dels mateixos indicadors. 

Camí Ral de Vallfogona:

Antic camí medieval documentat al segle X, que travessa tota la vall de Vallfogona, des de Tenes fins el coll de Canes, seguint el curs de la riera que porta el mateix nom.
 


Actualment encara són visibles alguns trams primitius d’aquesta via, on el camí es conserva enfonsat entre dos marges i amb un ferm fet amb pedres o lloses més o menys irregulars, ben clavades a terra.   

El Comunidor:

Conegut popularment com el “Relliquer”, és una petita edificació en forma de porxo, oberta als quatre vents i coberta. S’erigí en el segle XVII; amb el pas del temps s’esfondrà i posteriorment fou reconstruït l’any 1985.

 
En altres temps, en aquesta mena de porxo es comunien o allunyaven les pedregades i tempestes que amenaçaven els conreus. S’emprava per conjurar les bruixes i els mals esperits, i se’n feia ús per a la benedicció del terme. Això explica les seves obertures als quatre punts cardinals. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 16 de desembre del 2015

PONT MEDIEVAL DE VALLFOGONA DE RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Durant la nostra visita a Vallfogona de Ripollès, mentre deambulàvem pels seus carrers i places admirant a més la neteja i bona presència del poble, ens cridava l’atenció un cartell indicador que deia Camins de l’abat Oliba.

 
Els Camins del Bisbe i  Abat Oliba és una ruta d’art romànic que uneix la comarca del Bages, d’Osona i del Ripollès utilitzant com a fil conductor el Bisbe i Abat Oliba. 

I no ens ho vam pensar gaire. Poc a poc, els anys també tenen la seva importància tant per l’equilibri com per a precaució, davallàvem la curta però empinada costa i el trencadís camí. Finalment davant nostre el pont medieval i el seu cartell que ens aportava poques dades.
 


En la recerca per internet poques més aconseguíem.  

Sembla que va ser construït al segle XIV pels senyors de Milany, que precisament en l'època de l'edificació del pont van traslladar la seva residència del castell de Milany al de Vallfogona. La seva funció era per travessar la riera de Vallfogona, el camí que unia el poble amb el castell de Milany i Vidrà.

 
Pont d'una arcada, d'esquena d'ase, tot de pedra amb baranes. Sobre la riera de Vallfogona, afluent del Ter. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 14 de desembre del 2015

LA SALA O CASTELL DE VALFOGONA DEL RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Passejant per Vallfogona del Ripollès observa’m dalt del turó que domina el poble una gran casa. A l’aproximar-nos trobàvem un cartell que deia propietat privada i aleshores des de fora fotografiàvem l’edificació.

 
Com la paraula Sala pot induir a confusió en els temps actuals he cercat la paraula amb el Diccionari d’Estudis Catalans i la primera definició és.: ARQUIT 1 ant Casa d'una sola habitació gran, residència senyorial, normalment dintre els murs d'un castell o fortalesa. 

Després en Catalunya Romànica trobàvem una explicació de la construcció. Només hi ha que puntualitzar un detall i és que actualment la casa és habitada i en bones condicions.
 
Aquesta fortalesa es trobava dins l’antic terme del castell de Milany, al casal on residí la família Milany a partir del segle XIII. La primera notícia de l’existència d’aquesta fortalesa és de l’any 1280, quan Sibil·la, comtessa d’Empúries i vescomtessa de Bas, vengué al seu possible nebot, Dalmau de Palau, la seva sala o estatge del castell de Milany, amb Vallfogona, i les parròquies de Llaés i Puigmal.  


El nou feudatari i cap de la tercera família Milany, l’any 1295 reféu la fortalesa, la qual cosa féu que l’abat de Sant Joan, que era el seu senyor superior, li aixequés un plet l’any 1297 per haver reconstruït el castell de Milany i refet la fortalesa de Vallfogona anomenada la Sala i haver-ne construït una nova a Vidrà, puix que el feudatari no estva autoritzat de fer obres sense el permís de l’abat. 

Encara més tard, vers l’any 1330,la Sala fou reconstruïda per Ramon de Milany. A causa del fet de residir la família Milany a la Sala de Vallfogona, el nom de Vallfogona anà apareixet més sovint al costat del castell de Milany i quan l’any 1600 es concedí un nou títol a Miquel Galceran de Pinós, que era baró de Milany, se li dóna el de comte de Vallfogona i no de Milany. Actualment són els ducs d’Híjar  els que ostenten aquest càrrec. 

Al principi del segle XX el Casal de la Sala  de Vallfogona fou reparat pel seu propietari, Eusebi Budallés. Catalunya Romànica ens diu que quan van visitar-la estava en males condiciones, segurament a tornar a ser reconstruïda.

 
La planta és rectangular amb tres pisos i una torre amb teulat d’una sola vessant de planta i set pisos d’alçada. L’edifici és de pedra de bons carreus amb murs de gruix de 2 metres a la base. 

Actualment és propietat de la família Budallés, i conserva una masoveria en la part baixa. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 11 de desembre del 2015

EL CAVALLER DE VIDRÀ. OSONA.

TERRES D'OSONA.

Des de la plaça principal de Vidrà observàvem una gran construcció  i com som curiosos de mena  vam voler saber alguna cosa més. Ho hem consultat via internet, aquest cop a  Viquipèdia, d’on hem tret aquesta informació.
 


El Cavaller de Vidrà és una masia del terme municipal de Vidrà, a Osona, considerada com una de les més importants de Catalunya.  L'actual edifici és un notable exemple del barroc de 1787. 

Els inicis del mas es remunten al segle XIII; Guillem Cavaller va adquirir una casa a la sagrera de Vidrà. Durant més de dotze generacions la casa va pertànyer a la mateixa família, fins que el 1640 la pubilla de la família va contraure matrimoni amb l'hereu de la família Vila de Buscarons.
 


El 1771 el llavors propietari Francesc Vila Cavaller va contractar un arquitecte d'origen francès per construir una nova casa en el mateix indret on hi havia edificada la finca inicial, amb l'objectiu de donar-li un regal i una sorpresa a la seva dona, Josefa Pons. El fet va ser notícia a la zona i durant un temps la construcció es va conèixer com La Casa Nova de Vidrà, ja que la seva construcció havia pujat a unes 9.500 lliures.  

Es va edificar una casa atípica a la zona, ja que es tractava d'una casa senyorial de muntanya, de tres plantes, feta d'una sola peça i només un estil arquitectònic, amb interiors molt ben il·luminats i un cos central sobresortint al centre de la teulada. Les habitacions comptaven amb balcons i finestres. 

A més, l'edifici comptava amb una petita capella d'estil barroc, dedicada a la Mare de Déu de la Mercè.
 

 Amb els anys, la finca va passar a ser propietat de la família Vila i d'Abadal de gran trajectòria política en la nostra pàtria.  

Durant la guerra dels carlins es va fer servir com a quarter general i escola militar. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 9 de desembre del 2015

SANTA LLÚCIA DE CIURET. VIDRÀ. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

En la nostra sortida a conèixer Santa Margarida de Cabagès primer visitàvem el bonic i enlairat poble de Ciuret, també Siuret, i fotografiàvem la seva església sota l’advocació de Santa Llúcia. Observo que segons la dada consultada en dóna un o altre dels dos noms. La dada de l’ajuntament de Vidrà és Ciuret.

 
La consulta etimològica al diccionari Alcover Moll ens facilta aquesta definició.: del llatí suberētu, ‘sureda’ 

Ciuret és un poble disseminat (15 h. 2009) , a migjorn de Santa Magdalena de Cambrils, a la capçalera del riu Ges. 

El veïnat de Ciuret situat a 1.155 m. d’alçada està format per els masos de, la Casa de Baix o la Quintana, Can Font, El Moreu i Can Púbill. 

Situada en el sector central del terme l’església de Santa Llúcia, antic oratori construït vers el 1754 per desig dels feligresos de l’entorn, a fi de tenir més a prop un lloc de culte religiós.  Posteriorment l’any 1772 va ser ampliada. L’any 1860 esdevingué parròquia independent, com a hereva i substituta de l’antiga parròquia de Santa Margarida de Cabagès. Finalment va passar a ser sufragània de Sant Hilari de Vidrà.
 
Desgraciadament no he sabut trobar dades de l’arquitectura de l’església i només puc admirar el seu campanar. 

El prats de pastura i les muntanyes que envolten aquest nucli de cases i masies fan que sigui un lloc encisador.  

Quants racons desconeguts i formosos té el nostre petit país. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 7 de desembre del 2015

SANT BARTOMEU DE COVILDASES. VIDRÀ. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

Sant Bartomeu de Covildases éstà situada llevant del terme de Vidrà, al vessant meridional de puig de Cubell (1.482 m alt.), damunt la riera de Sant Bartomeu, afluent per l’esquerra del riu Ges. El cotxe va haver de treballar força per anar per una pista de terra, algun cop cimentada, i passar dels 982 m. d’alt. de Vidrà als 1482 m. alt. on ens troba l’església en un recorregut aproximadament d’uns 7 quilometres.
 

És el terme més septentrional de la comarca d’Osona, a la qual pertany des de l’any 1989, ja que fins aleshores havia format part de la comarca del Ripollès. 

El lloc de Covildases, igual com altres indrets de la vall de Vidrà, és esmentat l’any 960 a l’acta de consagració de l’església de Sant Hilari de Vidrà. Entre altres possessions va rebre com a dotació les “decimes et primicias et oblaciones fidelium [...] villa cuil de Asinos”. 

S'erigí al pas del s. XI al XII. Funcionava com a sufragània el 1123. El terratrèmol del 1425 destruí la volta i l’edificació, que fou reparada definitivament el 1548. No té culte des del 1936; l’edificació romànica és en curs de restauració.

 
A la llista de parròquies del bisbat de Vic , redactada entre els anys 1026 i 1050 apareix amb el nom de “Sancto Bartolomeo de Chuildasens”. En successives llistes des de 1154 a 1540 apareix cada cop anomenada amb diferents variants. 

A l’igual que la vila de Cabagès, d’aparició simultània, es trobava sota la jurisdicció dels castlans de Milany, si bé cal recordar que el senyor alodial era el monestir de Sant Joan de les Abadesses, i comprenia les viles rurals de Bosquerons i la vall de Curull.
 
L’església de Sant Bartomeu de Covildases i de Cubell, segons apareix denominada en algunes visites pastorals del segle XVII, fou construïda al pas del segle XI al XII, un xic abans del 1123, any que consta per primera vegada que existia. 

Els terratrèmols de l’any 1425 ensorraren la volta, que l’any 1428 encara no s’havia refet, car el bisbat de Vic donà llicència per a poder celebrar missa a una capelleta de fusta, fins que l’església tornés a estar feta.  

El 31 d’agost de 1448 els obrers i parroquians de Covildases encarregaren a dos mestres de cases de Torelló obres de reparació del campanar, la porta i la coberta. L’any 1608 s’havia de reparar l’altar major  i el cementiri. L’any 1634 el visitador manà que fossin reparats els degoters. La petita sagristia situada a la part de migdia consta que fou construïda l’any 1782. 

Modernament ha esta objecte d’unes campayes de neteja i llueix joiosa dal del turó. 

Es tracta d’un edific d’una nau, coberta amb volta de canó seguit reforçat al mig per un arc toral i capçada a llevant per un absis semicircular cobert en quart d’esfera i oberta a la nau per un arc en degradació. 

Hi ha dues finestres absidals i una altra al mur de migjorn de doble esqueixada. La existent al mur de ponent és d’esqueixada simple i potser no es romànica. La porta oberta a la façana de migjorn, amb una arcada adovellada, amb unes dovelles molt grosses d’època més tardana. 

La façana exterior de l’absis ha estat ornamentada amb tres lesenes que divideixen un fris d’arcuacions llombardes en parelles. A la cara de migjorn s’afegit un edifici destinat a sagristia. A la de pponent el campanr de cadireta, de dos ulls.
 
 
Les façanes es troben arrebossades, però en algun lloc deix veure l’aparell fet amb carrerons petits, força irregulars però molt ben col·locats. 

Per l’ornamentació absidal i l’estructura l’església de Sant Bartomeu de Covildases pertany perfectament a les formes rurals de l’arquitectura del segle XI. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 4 de desembre del 2015

SANTA MARGARIDA DE CABAGÈS O DEL PUJOL. VIDRÀ. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

Després de corbes i corbes, de seguir una pista primer asfaltada i després de terra i roques aconseguíem arribar a l’església de Santa Margarida. Aquest edifici més aviat una ermita és situada prop de mas Pujol i custodiada per vaques i vaques. Els animals ens miraven sorpresos per la nostra presència i seguien amb mirada distreta les nostres passes.


El municipi de Vidrà és el terme més septentrional de la comarca d’Osona, a la qual pertany des de l’any 1989, ja que fins aleshores havia format part de la comarca del Ripollès. 

Una explicació al nom de Cabagès be donada pel naixement molt a prop del riu Ges i vindria a ser una contracció en el seguit del segles de cap  o capçalera del Ges.

La vila de Cabagès apareix esmentada a l’acta de consagració de l’església de Sant Hilari de Vidrà, datada el 19 d’abril del 960, com a part de les possessions, amb els delmes i primícies de la qual, el bisbe Ató de Vic dotà la nova església.

Posteriorment la parròquia apareix esmentada a les llistes parroquials dels segles XI i XII del bisbat de  Vic. Subjecta a la jurisdicció dels senyors del castell de Milany. tenia com a senyor alodial el monestir de Sant Joan de les Abadesses. 

La parròquia de Santa Margarida de Cabagès, que comprenia a més de la vila de Cabagès, la de Covilplana i de Siuret, s’independitza de Vidrà, i comptà amb rectors propis fins a mitjan segle XIV, quan causa del seu despoblament passà a ser sufragània de Sant Hilari de Vidrà. Finalment fou substituïda per l’església de Santa Llúcia de Siuret, edificada el 1754 i erigida parròquia independent l’any 1860, de la qual passa a ser sufragània.

 
En les visites parroquials de Vidrà queda palès l’abandonament de que fou objecte l’edifici de l’església de Santa Margarida, si més no, a partir del segle XVII. Així, a la visita pastoral de l’any 1600 es comminà l’hereu del Coll, com a propietari de la coma de Cabagès, i d’altres parroquians, a recobrir l’església. L’any 1602, en ésser feta una nova campana per a Vidrà, hi forn portats fragments d’una campana de Cabagès. 

L’any 1633 és manà fer unes portes noves, però no es degueren fer, perquè l’any 1636 fou prohibit fer-hi cap celebració fins que l’església no tingués portes noves amb pany i clau, i com a mínim un retaule o quadre “decent”.
 
Problemes semblants es repeteixen els anys 1642, 1728, i 1791, quan es torna a prohibir la celebració fins que l’església fos arreglada. 

L’any 1974 fou restaurada pel propietari del veí mas Pujol i oberta novament al culte després d’anys d’abandonament. 

Aquesta església és un edifici amb una planta d’una nau allargada i coberta amb volta de canó seguit, capçada vers llevant per un absis semicircular, el qual  es cobreix  amb una volta de quart d’esfera i s’obre a la nau amb un arc en degradació. 
 

Com a característica singular, l’absis té el seu eix desviat respecte  a l’eix de la nau, circumstància manifesta especialment en la curvatura de la planta de l’absis i en la situació de la finestra absidal. 

Les altre dues finestres de l’edifici són de mida petita i es troben repartides entre la façana de migjorn, on hi ha també la porta, i la de ponent. 

Com elements afegits posteriorment, cal considerar el campanar de cadireta, a la façana de ponent i dos contraforts al mur de tramuntana. La volta de l’absis ha estat feta amb carrerons posats a plec de llibre, molt ben conservats. Ha esta objecte de una restauració acurada, rejuntat amb mortes de calç totes les juntures, i recobrint  la coberta amb lloses de pedra. 

Després de la darrera restauració l’estat de conservació és molt bo. 

Per la seva estructura i les seves característiques aquesta església pot incloure’s dins dels edificis construïts seguint les normes del segle XI, ja ben entrat el segle següent.


En moltes ocasions llegir la importància històrica de llocs de tan difícil accés i de tanta solitud et sorprèn.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 2 de desembre del 2015

MARE DE DÉU DEL PÒPULO (O PÒPUL) VALLFOGONA DE RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Passejant per la població és veu la imatge del campanar convertit en rellotge. Les restes de l’antiga capella de la Mare de Déu del Pòpul encara és poden veure prop de castell de Vallfogona. Fou edificada pels senyors del castell o de la Sala, al final del segle XII. 


Les restes no és esmentada per la documentació fins l’any 1282, quan Dalmau de Palou li llegà uns camps; s’anomena aleshores “de Sancta Maria sita prope stadium de Sala faecunda”. 

Tenia culte , segons les visites pastorals dels anys 1387 i 1432. En aquesta darrera data acabava d’ésser reparada la coberta o volta que devia haver caigut a causa dels terratrèmols  del 1428. 

L’altar i la imatge de la Mare de Déu del Pòpul, l’any 1778 foren traslladats al Santuari de la Mare de Déu de la Salut, proper a l’església parroquial. 
Resta dempeus només el petit campanar quadrat, amb finestres dobles sota el ràfec. La resta  ha estat molt transformada per servir de lloc al rellotge de lpoblació. Al seu costat es veu un tros de l’antiga nau. 

De l’antiga església parroquial, actualment només resten alguns fragments del mur de tramuntana, fins l’arrancada de la volta i el campanar, afegit al costat de tramuntana de l’església. 

Aquest campanar és una petita torre de planta quadrada, amb només, un nivell de finestres, situades a la part alta, vora el ràfec de la coberta, què a quatre vessants. 

Les finestres són petites, amb un arc de mig punt, i distribuïdes per parelles a cadascuna de les quatre cares. 

L’aparell ha esta fet amb petits carreus escairats a cop de maceta, disposats en filades poc uniformes, però regulars. 

L’església només és pot dir que era de nau única sense poder precisar-ne els detalls. Per les característiques de l’aparell, es pot considerar que es tracta d’una construcció del segle XII, bé que fidel encara a les característiques tecnològiques del segle anterior. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 30 de novembre del 2015

SANTA CECÍLIA DE RAGORT. VALLFOGONA DEL RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Aquesta vegada hem visitat el municipi de Vallfogona de Ripollès. i prop de la masia de Ragort hem conegut l’església de Santa Cecília, també de Ragort.
 

De l’església de Santa Cecília de Ragort, malauradament, igual com succeeix amb altres esglésies i capelles del país , poques, per no dir ni una, són les noticies documentals que hi ha, tan sols aquelles que el mateix edifici dóna. 

Hom sap que Santa Cecília de Ragort fou erigida per cobrir el servei religiós d’un antic nucli rural, però que molt aviat fou absorbida per la parròquia de Sant Julià de Vallfogona.
 
 
L’edifici de l’església, obra del segle XII, fou afectat els terratrèmols del segle XV, que vàrem incidir a la comarca, especialment el de l’any 1428, després del qual fou reconstruïda. 

L’any 1611, el visitador episcopal demanà que fos restaurada, puix que tornava a estar en ruïnes, situació en la qual continua actualment, i més quan des de l’any 1936 no té servei.

 
Es tracta  d’un edifici d’una sola nau. de planta rectangular, coberta amb volta de canó seguit i capçada vers llevant per un absis de forma sensiblement ultra semicircular a l’interior i semicircular, de parets llises a l’exterior. 

Té una finestra absidal de esqueixada simple i dues més al mur de migjorn, on havia la primitiva porta, actualment tapiada. 

A la porta de ponent hi ha la porta nova i un ull de bou refets. El mur lateral de tramuntana té més gruixària que no pas l’oposat i, a més, presenta una degradació interior i exterior vers l’absis, que no es veu al canto de migjorn, de manera que la planta resta asimètrica respecte a l‘eix longitudinal.

 

La coberta, deia fa trenta anys Catalunya Romànica, apareix gairebé tapada per la vegetació arbòria. Actualment les herbes i l’heura tenen la mateixa finalitat de no deixar-la veure.  Fou feta amb lloses de pedra  barrejades en teules de ceràmic a amb un petit ràfec de pedra. 

Es pot observar l’aparell de la volta, potser refeta , amb carrerons a plec de llibre molt ben col·locats i conservat a pesar de l’abandó. 

L’Enciclopèdia Romànica  assenyala que l’edifici havia estat utilitzat com estable, actualment alguna ànima misericordiosa ha lligat un palet a la porta impedint l’entrada del bestiar. 

 
La seva extrema senzillesa fa difícil la datació amb tot es pot aventurà per la seva arquitectura  que pertany al segle XII. 

Segons van sentir dir per una persona del poble fa trenta anys va haver la intenció de refer la coberta. Potser l'herbei a completat aquesta missió.    

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 27 de novembre del 2015

TORRE CAVALLERA. CAMPRODON. RIPOLLÈS

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Pujàvem des de la Colònia Estebanell a visitar l’església de Sant Miquel de Cavallera i des de la pista observàvem la Torre Cavallera. Una vegada visitat Sant Miquel ens apropàvem a conèixer la visible Torre, però potser la manca de temps ens va aconsellar fotografiar-la de lluny.

 
La torre Cavallera està situada al cim d'un turó, punt estratègic de la serra del mateix nom, des del qual es domina tota la vall del riu Ter fins a Sant Pau de Segúries. En aquest punt el riu Ter s’engorja bastant, per tant, el pas de persones, mercaderies, exèrcits es pot controlar millor. Era simplement una guaita, un lloc on hi havia una guarnició i no tenia funció d'habitatge. 

Aquesta torre o fortalesa, encara que es trobava a la vall de Camprodon, pertanyia al bisbat d’Urgell i no al comtat de Cerdanya, tal com succeïa amb totes les parròquies del bisbat d’Urgell d’aquesta comarca;  depengué del comtat de Besalú. El seu terme devia ser el mateix que el de la parròquia  i la seva funció devia ésser controlar el pas per la vall. Ajudava en aquesta funció el castell de Creixenturri, situat gairebé enfront. 

Les primeres notícies del lloc de Cavallera es troben en la documentació del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Les més antigues corresponen a una venda feta l’any 911 entre persones privades d’un alou. L’any 913 arran d’una reclamació de l’abadessa Emma de Sant Joan de les Abadesses, es reuní un tribunal presidit pel comte Miró de Cerdanya  i el comte Sunyer de Barcelona, i els vescomtes Ermemir d’Osona i Unifred de Conflent ( no és segur que també ho fos de Cerdanya). L’abadessa reclamava la propietat de diverses viles i les seves terres, la qual cosa hagueren d’admetre el habitants dels pobles , però foren excloses les possessions dels homes de la vila Cavallera. La parròquia de Cavallera apareix en la relació de parròquies del bisbat d’Urgell, del  final del segle X o principi de l’XI. continguda en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell.

Posteriorment el monestir adquirí diversos béns a la vila de Cavallera. A partir dels anys 936 i 937 comença a documentar-se l’existència d’una fortalesa, ja que dues peces de terra donades aquests anys al monestir  se situen en la fortalesa del terme de Cavallera i en 937-938 és venuda un peça de terra situada al terme.

La vinculació al comtat de Besalú es confirma en la donació que l’any 959 féu el comte Miró de Besalú al monestir de Sant Joan de les Abadesses de la vila de Cavallera. 

Malgrat el domini del monestir, la fortalesa no semblà hi depengués. L’any 1328 el monestir pretengué el domini de la fortalesa enfront dels vescomtes de Bas, però sembla que reeixís en la seva reclamació , perquè les notícies posteriors estructuren el domini del rei, el vescomte de Bas i el més hipotètic, de la família Desbac. L’any 1265, l’abat de Camprodon comprà a Pere Desbac les senyories que posseïa a Camprodon i Cavallera. Aquesta venda no devia implicar la del castell de Cavallera , ja que l’any 1278 Sibil·la, comtessa d’Empúries i vescomtessa de Bas, reconegué al rei Pere el Gran que tenia en feu el castell de Cavallera pel rei i els seus successors. Aquest domini encara es mantenia l’any 1328, quan el monestir de Sant Joan de les Abadesses el reclamà als vescomtes de Bas. 

L’any 1292, durant la guerra amb Jaume II de Mallorca, els comissionats del rei declararen que calia s’instal·lés una guàrdia de dotze homes. En una llista de fortificacions del vescomtat de Bas s’esmenta la torre. 

Els vescomtes degueren vendre els seus drets doncs en el fogatge de l'any 1358, consta que el domini del castell de Cavallera pertanyia a Pere Palomera i a Francesc de Casademunt els quals també alienaren els seus drets, ja que en el fogatge de 1365-1370, té el domini Dalmau de Barcelona. 

En endavant, les notícies sobre el domini del castell s'esvaeixen i només se sap, esporàdicament (principis del s XVII i principis del s XIX), que havien passat a la corona. Poc després d'aquest últim esment, les senyories jurisdiccionals s'aboleixen. El paper estratègic de la torre minva a partir del s XIV. Amb tot, s'hi poden veure diversos búnquers fets durant la guerra civil del 1936-1939. 

Torre de planta quadrada; els murs, a l'exterior, tenen una longitud de 6,50 m. El gruix sobrepassa un metre. L'alçada és d'uns 11 m. Tenia un nivell inferior sense cap obertura i dos pisos superiors. La porta és situada al primer pis del mur nord-oriental, a uns 4 m de terra i s'hi accedia mitjançant una escala llevadissa. 

 Les voltes que suportaven els dos trespols eren apuntades. La porta és composta per un arc de mig punt format per vuit dovelles ben treballades de mides diverses. Encara és ben visible la volta de canó que formava el primer sostre. 

El primer pis hi ha dues espitlleres de 60 cm d'ample (interior) i 10 cm d'ample (exterior). A l'exterior són formades per tres parelles de carreus situats banda i banda. A excepció de les pedres dels angles i dels cantells de la porta i finestres, ben treballades, els carreus restants són escairats i no gaire treballats. Les mides varien molt, 15 x 75, 30 x 20,... A l'interior l'aparell encara és més irregular. Fins i tot, i segurament per raons de construcció, en un racó hi ha unes filades amb opus spicatum. 

Pel que fa a la datació, malgrat la fortalesa és documentada el segle X i la torre el segle XII però la torre actual fou segurament construïda entre els segles XIII i XIV. 

La Torre Cavallera està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 25 de novembre del 2015

SANTA MARIA DE BOLÒS. CAMPRODON. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

El poble de Bolòs (20 h.2009) situat a la vall de Llierca, al costat del veïnat de Salarça (Beget), en el que era l'antic municipi de Freixanet incorporat a Camprodon el 1965. Administrativament doncs és part del Ripollès tot i que geogràficament pertany a l'Alta Garrotxa i humana i econòmicament a la Vall de Camprodon.

 
L’antiga parròquia de Santa Maria de Bolòs es troba darrere la serra de Nevà, en un fondal on s’origina la riera de Bolòs, en el veïnat del mateix nom, fora de la vall de Camprodon estricta, prop del límit de llevant del terme municipal que limita amb la Garrotxa. 

L’església de Santa Maria de Bolòs fou consagrada l’any 1050. És esmentada en el testament d’Ermessenda , vescomtessa de Bas, datat l’any 1119 en el que deixa un alou situat a Santa Maria de Bolòs al monestir de Sant Joan les Fonts. L’any 1159  Pere Arnau restitueix un mas al monestir de Sant Pere de Camprodon. També hi ha constància a, l’any 1195, d’una donació feta a la catedral de Girona per part de Pere de Cervera i l seva mare Marquesa d’unes propietats a la parròquia.

 
Actualment l’església es troba abandonada però hi ha un grup de persones que hi tenen cura per evitar la seva degradació. 

L’antiga església parroquial, avui molt modificada en algun indret, originàriament constava d’una sola nau, amb un planta rectangular, culminada a llevant per un presbiteri, diferenciat a l’exterior, i coberta amb volta de canó seguit, molt apuntada.

L’edifici a llevant es complementava amb un absis semicircular, esfondrat, al qual actualment hi ha construïda una sagristia. Tant les parets com les voltes foren regruixades interiorment, potser per reforçar i aguantar l’empenta de la volta i el campanar, que devien correspondre a una reforma. 

El campanar de planta quadrada, es troba situat a l’extrem nord –occidental i sembla haver estat mutilat a l’altura de la coberta de la nau i coronat per un cos quadrat, cobert amb lloses de llicorella a quatre vessants, i amb obertures grosses. 

La façana nord-oriental presenta una sèrie de cinc arcuacions cegues al campanar, les quals formen un grup independent dels que constitueixen les que hi ha situades al mur de la nau, on hi ha sèries de dues arcuacions al mur de la nau, separades per lesenes, que acaben al mur llis. 

La façana oposada es troba parcialment arrebossada sobretot la part superior i caldria escatir-lo per veure si les possible bandes i arcuacions foren tapades en les reformes.
 


Els paraments interiors es troben enguixats i no s’ha aprecia cap element decoratiu ni constructius. 

La porta, coberta amb un arcada adovellada, i una finestra de doble esqueixada, es troben a la façana sud-occidental. 

El poc aparell visible en aquesta façana és de carrerons ben tallats, posats en filades i ben travats.  

La construcció d’aquest edifici és pot situar vers els finals del segle XII, data que podria correspondre a les parts més antigues.
 


Al fons de l'església, al costat oposat de l'altar, hi ha una escala de fusta que permet pujar fins al petit cor. 

Santa Maria de Bolòs està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.