Apreciats amics seguidors.
Com és habitual en aquestes dates les aprofitem per intentar ordenar
les idees.
Una forma tan vàlida com altres per dir que intentarem no fer cap
escrit.
Una mica de repòs no va gens malament.
Malgrat tot, sé ben bé que no ho farem. O cercarem nous indrets o,
noves esglésies.
AMICS D’INDRETS D'ESCRIT AL BERGUEDÀ fins el 10
de gener del 2023.
Aquí hauria de posar: Si Déu vol!! Espero que així sigui.
M. Rosa Planell Grau i Miquel Pujol Mur
CONEIXER SOBRAB
La villa de Pla pertany a la vall de Gistau (Val de Chistau a l’ aragonès xistabí) es troba als voltants del Parc Natural Posets- Maladeta. Al sud del poble de troba les altives penyes de les Deu, les Onze i Migdia que formen part del massís de Cotiella. Passa al costat de Pla el riu Cinqueta, afluent del Cinca .
A Pla encara és possible sentir parlar en xistabí , que és un dialecte de l'aragonès o fabla.
La primera cita documental es troba a l’any 1295 en els privilegis atorgats pels Reis Catòlics.
L'Església parroquial de Sant
Esteve. és romànica. Consta de tres naus paral·leles: la central i
les laterals. La distingeixen tres ampliacions: el buit, base de la torre
campanar, als peus de la nau central, la sagristia acoblada a l'angle exterior
entre absis i nau nord, i el pòrtic afegit a la porta d'entrada.
La façana, al migdia, va reforçada per grossos contraforts de construcció recent. El pòrtic consta de tres arquivoltes de mig punt en llis. Està construït en marbre de tons vermellosos, semblant al d'altres esglésies de la vall i realitzats entre finals del segle XVIII i principis del segle XIX.
Una nota anecdòtica del poble de
Pla: La “caravana de dones”
El 1985 el nom d'aquest poble va saltar als mitjans de comunicació a causa de la iniciativa dels seus veïns d'organitzar una "caravana de dones" després de veure la pel·lícula del mateix títol ( Caravana de dones, William Wellman, 1951). Aleshores hi havia al poble més de 40 homes solters, i tan sols una dona soltera. La majoria de les dones havien emigrat. Van llançar un anunci al diari sol·licitant "dones d'entre 20 i 40 anys amb fins matrimonials per a poble al Pirineu" va donar com a resultat 33 matrimonis que van insuflar una renovada vitalitat a Pla.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Viquipèdia
CONÈIXER EL SOBRARB
Poques dades he aconseguit sobre l’església de Sant Vicenç Màrtir de Gistaín, dels habituals mitjans que em serveixen per a fer aquestes croniques. Però el lloc, el petit poble, situat en una vessant de la muntanya ens va enamorar.
Gistaín (en aragonès , Chistén ) és una dels pobles més bonics de la vall de Chistau. Es troba entre les valls de Bielsa i Benasc o Benàs, també al Pirineu aragonès.
Gistaín està situat al coster de muntanya amb prats i bordes en el marge dreta del riu Cinqueta a una altitud de 1378 m. Dintre seu amaga una total arquitectura de pedra i pissarra.
Se l’anomena el poble de les tres torres ja que conserva la de la Casa El Tardan, una casa forta del segle XVI, la torre de Casa Rins i el campanar de l’església de Sant Vicenç Màrtir. A destacar que a l’entrada del poble hi ha una font que conserva inscripcions medievals.
L’església de Sant Vicenç és un edifici d’una sola nau construïda en el segles XVI i XVII, segons la placa situada sobre el portal. Malgrat tot sembla que, potser, aquesta portalada podia pertànyer a una antiga església d’origen romànic. No tinc cap dada per afirmar-ho.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
PASSEJANT BAIX EMPORDÀ
El poble de Sant Sadurní de l’Heura està format per un conjunt de carrers estrets i llargs, amb alguns eixamples o ravals als extrems. Moltes cases tenen llindes de pedra dels segles XVIII I XIX.
Una referència sobre Salzet (“Saliceto”)
“que en diuen Sant Sadurní” apareix en un document de l’any 978, quan un
alou situat en aquest terme o al lloc de Maçanet passà a la seu de Girona. El domini
episcopal, després de la canònica de la seu gironina, s’anà acreixent en el
futur, sobretot amb la deixa feta pel cabiscol Ponç, de la seu, i terratinent
important, amb un patrimoni escampat per les Gavarres i centrat a Sant Sadurní.
Pel topònim, cal suposar que l’església de Sant Sadurní ja existia al segle X. L’any 1044 aquesta església “Sancti Saturnini di Saltedo” és esmentada en un document de compra feta pel cabiscol Ponç.
Són nombroses les notícies sobre el
lloc i l’església durant els segles XI i XII, lligades a Ponç, al seu hereu i
nebot, el clergue Berenguer Amat. El castell de Sant Sadurní, que tenien els
Amat com a castellans en feu del bisbe, és documentat ja l’any 1052.
L'església parroquial de Sant Sadurní de l'Heura és una construcció de grans dimensions, d'una nau amb capelles laterals de diferents alçades. Els murs lateral presenten contraforts i les capelles tenen coberta de teula a una vessant, mentre que la nau és coberta a dues vessants. A la façana principal, orientada a migdia, hi ha la portada, amb obertura d'arc rebaixat i pilastres a banda i banda amb motllures en relleu a la part superior, cobrades i coronades per semiesferes sobre pinacles. A la part superior d'aquest conjunt hi ha una fornícula d'arc de mig punt decorada amb relleus i, més amunt encara, una rosassa motllurada. La façana es corona amb cornisa mixtilínia.
A la banda de ponent de la façana s'alça un campanar de base quadrada, un altre campanar anomenat el «campanar vell», també de base quadrada, que queda integrat al parament est de la nau; conserva restes d'espitlleres i dels arcs originals, actualment tapiats, ja que els arcs de mig punt que presenta i la coberta de pavelló són d'època posterior. Hom creu que aquest campanar va formar part de les defenses del desaparegut castell de Sant Sadurní. Així es considera tenint en compte les dues sageteres que presenta, l'emmerletat, la seva notable altura i la seva fermesa constructiva. A la cara de llevant s'endevinen les arcades romàniques que s'obrien al pis superior. La resta d'elements antics es troben totalment tapats per l'arrebossat.
Hi ha documentació relativa a l'església de Sant Sadurní des del 978, encara que l'edifici actual és obra en la seva major part entre els anys 1773 i 1777. Del període romànic conserva l'antic campanar, anomenat "campanar vell", que ha estat objecte en diverses ocasions d'obres de remodelació. Les espitlleres conservades posen de manifest la seva utilització amb finalitat defensiva.
Església de Sant Sadurní de l'Heura forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental. Catalunya
Romànica/Viquipèdia
PASSEJANT BAIX EMPORDÀ
L’església de Sant Fruitós es troba al centre del reduït nucli de poblament compacte de Llofriu, a la plaça major.
El lloc de Llofriu, en època medieval, pertanyia al terme del castell de Palafrugell. És esmentat, amb aquest darrer lloc, com a possessió directa dels comtes de Barcelona-Girona, en un conveni que signaren el 25 d’abril de l’any 1062 Ramon Berenguer I i Almodis amb Dalmau Bernat de Peratallada. Aquest cavaller va retre fidelitat als comtes pel castell i el feu de Begur. Entre altres compromisos, havia de defensar les senyories comtals veïnes de Palacio Frugelli, de Lofrid i de Torrodela (el darrer lloc, Torroella, s’identifica amb Mont-ras). Així mateix, es confirma com a domini comtal l’any 1151.
En el seu testament de l’any 1196, el rei Alfons el Cast determinà que les viles de Palafrugell i Llofriu havien de passar a l’orde del Sant Sepulcre a la mort de Dalmau de Palol, que les tenia en feu. A mitjan segle XIII els priors de Santa Anna de Barcelona —del dit orde— reberen el domini efectiu del castell de Palafrugell i el seu terme, que incloïa Llofriu, senyoria que ostentaren fins a l’abolició dels drets feudals.
A Llofriu, hi tingué, també, un alou el monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols (com en els llocs propers de Palafrugell, Mont-ras, Vall-llobrega i Boada), confirmat pel papa Alexandre III en una butlla de l’any 1163.
L’església és citada en el testament del clergue Berenguer Amat, senyor de Sant Sadurní de l’Heura, datat el 26 de febrer de l’any 1121, text que ha estat donat a conèixer força recentment. Entre d’altres llegats, Berenguer Amat deixava al monestir de Sant Miquel de Cruïlles un alou i les cases que hi havia al costat de l’església de Sant Fruitós de Llofriu.
A les Rationes decimarum de l’any 1280 figura l’església de Llofriu. L’any 1362 consta com a sufragània de la parròquia de Palafrugell, igual que en els nomenclàtors diocesans del final del segle XIV. Al segle XVII apareix com a parròquia independent, condició que ha mantingut.
L’església medieval de Sant Fruitós de Llofriu fou substituïda del tot per l’actual, aixecada a mitjan segle XVIII (a la llinda d’una finestra de la sagristia hi ha la data del 1751).
Aquesta església no ha conservat estructures arquitectòniques anteriors a la reconstrucció del segle XVIII, almenys que siguin identificables en el seu estat actual. Només, potser, alguns carreus de cantonada, de mida mitjana, tallats en pedra sorrenca, podrien haver estat reutilitzats, procedents de l’edifici anterior; però això és molt dubtós.
La nova església de Sant Fruitós de
Llofriu és un edifici d'una nau amb capelles laterals, absis poligonal
i coberta de teula a dues vessants. A l'exterior hi ha contraforts laterals
entre les capelles. La porta d'accés és a la façana de migdia, amb pilastres
adossades i llinda, i s'hi accedeix a través d'una petita plaça que es troba
elevada respecte del nivell del terra del nucli. És una obertura senzilla,
d'arc rebaixat, sense decoració. El campanar s'eleva a l'angle nord-oest de
l'edifici; és de base quadrada, i presenta arcs de mig punt i
coronament amb arcs. La
construcció és de pedres sense treballar i grans carreus angulars. Al Sud Est
de l'edifici s'adossa la sagristia. En una làpida col·locada a l'exterior del
mur de capçalera, ja molt esborrada, s'hi llegeix “3 Maig 17(6)
Els únics elements clars del temple
més antic són algunes peces de ferramenta que han estat col·locades en els
batents de fusta de la portada actual, oberta al costat de migdia. Aquestes
peces o jocs són les restes d’un conjunt de forja romànica o de tradició
romànica que devia tenir la portalada de l’església anterior. Els dos batents
de fusta de la portada actual són de diferent amplada, molt més gros el de
l’esquerra, el qual conté la portella que és utilitzada normalment.
Durant la Guerra Civil espanyola fou destruït un retaule de l'altar major d'estil barroc. No se'n coneixia l'autor però segurament va ésser fet sota la influència de l'escultor Pau Costa i del seu deixeble Josep Pol. Es guarden fotografies del retaule a l'Arxiu Municipal de Palafrugell.
Sant Fruitós de Llofriu (o Sant Fructuós de Llofriu) és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Catalunya Romànica/
Viquipèdia
CONÈIXER EL SOBRAB
La primera referència documental del poble de Sant Joan de Pla data de l’any 1020. Fins època recent , apareix amb els noms de San Xuan de Baldexistau i San Xuan de la Muntanya, que actualment es transcriurien com Sant Chuan, essent aquest el nom del poble en “chistabí”, la llengua aragonesa de la vall de Gistau.
El poble de Ligüés o les seves ruïnes mai no s'han trobat, i se suposa que la seva existència va ser també imaginària, o bé una deformació de la paraula "lacuers" (vocalitzada /lacués ) doncs, aquesta era la pronunciació del terme lacuercos abans de la gradual castellanització de l'aragonès local.
Part del seu terme municipal està ocupat pel Parc natural Posets-Maladeta i el Monument natural de les Glaceres Pirinenques .
L'església de Sant Joan, consagrada al mateix sant que la localitat (Sant Joan Baptista ), és romànica i es troba ben conservada, encara que com tantes esglésies de l' Alt Aragó , es va reformar al segle XVI i va perdre alguns dels trets típics dels seus orígens. L'església, feta a la part baixa del nucli de població i al costat del riu, té el cementiri davant.
L’església de Sant Joan és un edifici complex, casi polièdric, resultat de l’avenir històric, i de totes aquelles empremtes que hi van deixar els seus habitants en les darreres èpoques.
Malgrat el caòtic que pugui resultar una anàlisi historicoartística del temple, el cert és que els seus orígens són romànics, i n'és una prova el semi ocult absis de planta semicircular. Es tracta d'una estructura completament llisa, treballada amb carreu, en un aparell força irregular. L'única decoració es presenta en forma de mènsules senzillament bisellades. A l´interior, l´absis es cobreix amb volta de cambra d´esfera.
A excepció d'aquesta petita estructura d'origen romànic, que es podria datar cap a finals del segle XII, la resta de l'edifici es compon d'afegits posteriors, des del segle XVI, com correspon al seu accés, però també dels segles XVII i XVIII.
La porta quedaria originalment, centrada en dita façana i per l’altre costat, la torre de construcció posterior, estaria situada a la capçalera, però no integrada a l’edificació.
La recent restauració dels murs exteriors i teulades ha deixat al descobert la maçoneria original de l’edifici, mostrant les seves dimensions antigues que resulten visibles , sobretot, en la façana de la porta d’accés i en la torre.
Són evidents també les successives ampliacions que a sofert a partir del segle XVI. Els diferents afegits d’una maçoneria un tant desigual, es portaren a terme fins a arribar a l’actual configuració de l’edifici. Així , als elements medievals, (Absis semicircular de quart d’esfera, nau amb volta de canó i la base de la torre quadrangular) s’anirien afegint elements de forma que avui el temple presenta capelles en el costat de la nau, un passadís al costat nord, porta d’arc de mig punt als peus i sagristia adossada a la capçalera. A més l’edifici integra el campanar al que s’accedeix des de l’exterior.
En aquesta església va tenir lloc un truculent episodi a finals del segle XVI, l’assassinat de “el Siñor de Sant Joan”. Segons la tradició i certa documentació que ho testimonià el Senyor de la contrada va morir a mans del poble, cansat de viure submís a la seva voluntat.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Cartell informatiu de
l’església i Viquipèdia
CONÈIXER EL
SOBRAB
Santa Maria de Buil (també Boil, en català) és un lloc petit, habitat, i que compta amb dues esglésies. La de Sant Martí, de gran transcendència artística i la ruïnosa de Santa Maria, d'origen romànic però molt modificada en clau gòtica que actualment (final 2009) està sent restaurada.
L'església de Sant Martí és un temple que no deixa indiferent. La primera vegada que un ho visita nota és diferent. Que té “alguna cosa”. En successives visites es comencen a percebre aquests detalls aparentment intranscendents però sens dubte de gran valor a l'hora de comprendre no només els seus fets sinó els avatars que les van propiciar i la relació amb altres zones properes.
El nucli es troba a la falda d'un turó que s'ha relacionat habitualment amb el castell de Buil, documentat des de 1017. L'església, amb advocació a Sant Martí de Tours , té adossada, l'antiga casa abadia (del segle XVIII) a la seva cantonada SO.
Entre el 1040 i el 1050 es van poder aixecar les zones més antigues de l'edifici (nau i torre). És probable que cap al 1070 es construïssin els absis sense seguir el projecte original de nau i torre. Hi va haver una interrupció de les obres o bé una substitució de la capçalera original, ja que els absis actuals estan desviats respecte a l'eix de les seves naus, no estan alineats a l'exterior i s'han acoblat de manera deficient amb els murs.
Al segle XVI es produeix l'obertura de capella nord, arcosoli sud, construcció del tercer cos de la torre i possible afegit del pòrtic sud. Amb la planta basilical i les tres naus amb voltes a diferents alçades que es tanca amb un absis triple, fan d'aquest recinte religiós un dels més rellevants de la comarca.
La torre pòrtic i tribuna, de model llombard, datada cap al 1070, se situa als peus de l'església adossada al seu mur occidental. La capçalera, decorada amb tosques lesenes i arquera cega, recorda el romànic gallec. Es mostra una diferència entre l'arquitectura de l'absis triple de la capçalera i de la resta de la construcció en haver estat els absis renovats a finals del segle XI .
Al segle XVIII convertiren el seu interior en una sola nau mitjançant l'eliminació de columnes. Conserva l'altar major original de grans carreus amb cantons en motllura.
Al segle XVII es modifica totalment l'espai interior, amb la supressió dels pilars davanters i la comunicació de les naus entre si mitjançant amplis arcs formers i al XVIII es fa la decoració pictòrica de l'interior. Conserva l'altar major original de grans carreus amb cantons en motllura.
En la dècada dels anys 70 es realitzen diferents obres de restauració del temple
Des de l'exterior, els elements més característics són els absis i la torre construïts seguint les formes constructives de l'arquitectura llombarda.
L'església de Sant Martí està declarada Monument Nacional i Bé d'Interès Cultural per la Diputació General d'Aragó.
A. García Omedes en la web Romànic Aragonès ofereix una detallada i extensa explicació d’aquest
temple i altres d’Aragó.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau
Fons documentals: Viquipèdia i
Románico Aragonés
PASSEJANT BAIX EMPORDÀ
L’església parroquial de Sant Cugat d’Albons es troba a la plaça Major al bell mig del poble.
El lloc d’Albons és documentat l’any 959 (Alborz) i el 980 (Alburne) com a pertanyent al comtat d’Empúries. Segons el testament sacramental del clergue Guigó, fill de Vítiza i d’Aió, conspicu terratinent, l’església de Sant Cugat d’Albons rebé una vinya situada a la mateixa parròquia. El comte Gausfred d’Empúries-Rosselló, en el testament de l’any 989, llegà unes vinyes del terme d’Alburze a l’església d’Empúries.
En el testament de l’any 1220 Dalmau de Creixell llegà a la seva germana Blanca unes propietats a Albons i a Torroella de Fluvià. Al començament del segle XIII eren senyors del castell d’Albons els Torrent (o Destorrent). El castell és al costat de tramuntana de l’església parroquial; actualment és un edifici amb elements d’època gòtica i posteriors. Berenguer de Torrent, senyor d’Albons, en testament de l’any 1273, deixà la meitat dels molins d’Albons a la Pia Almoina de la seu de Girona.
L’església d’Albons figura a les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280. Sant Cugat d’Albons també es relaciona entre les parròquies en els nomenclàtors de la diòcesi de Girona del 1362, del final del segle XIV i de datació posterior. Ha mantingut fins al moment present la seva funció parroquial.
L’església de Sant Cugat d’Albons, és d’una sola nau força ampla i llarga, orientada a llevant, on és rematada per un absis de planta semicircular aprofundida i un xic passada de radi.
La nau és coberta amb una volta de canó de mig punt —de fet, lleugerament ultrapassada— que recolza damunt quatre arcs torals de mig punt, també amb tendència a la forma passada de radi. Un altre arc, aquest apuntat i d’època més tardana, resta adossat al frontis.
L’absis presenta una estructura força singular, ja que és d’amplada i alçada molt poc inferiors a la nau; la diferència hi és mínima. La seva volta és de quart d’esfera; un arc triomfal de mig punt, o lleument ultrapassat, crea la comunicació amb la nau. La relació de mides esmentada motiva que l’arc presbiteral sigui de molta llum, i que tingui idèntiques proporcions i estructura que els torals que sostenen la coberta de la nau.
L’interior de l’església és arrebossat i encalcinat, llevat només de les arcades. Aquesta capa de calç i morter fou renovada a la postguerra, quan hom agençà el temple després d’haver estat destruït l’antic mobiliari que contenia.
Els quatre arcs torals i el triomfal són fets amb dovelles estretes i molt llargues no gaire ben allisades. Sembla que les impostes, si existiren, han estat arranades. Els arcs són al descobert, però l’arrebossat n’amaga els pilars o muntants. L’arc triomfal o presbiteral és l’únic amb pilars adossats visibles i també és l’únic que actualment té impostes, bisellades i llises força prominents.
Tots aquests arcs clouen en un nivell un xic més baix que el punt de la volta i per això damunt d’ells hi ha uns reduïts fragments de mur. En canvi, a cada costat, a l’arrencada dels arcs, les dovelles queden imbuïdes, al mateix pla que la curvatura de la volta. A la nau les tramades entre els arcs torals són de llargades marcadament irregulars.
La nau primitiva fou allargada vers ponent en època tardo-romànica; hom pot comprovar aquest fet a través dels canvis dels aparells exteriors, com precisarem més endavant. A aquesta refecció pertany l’altre arc toral, adossat al mur del frontis interiorment, que és apuntat, sobre pilastres rectangulars. És fet amb dovelles grosses, ben tallades i polides; posseix impostes amb la característica decoració d’escaquejat en relleu.
Als murs laterals de la nau, interiorment i a cada costat, hi ha, disposats amb simetria i fets als paraments, una rastellera d’espais de poca profunditat en forma d’arcades cegues de mig punt. La separació entre alguns d’aquests espais correspon, de fet, als pilars o muntants dels arcs torals.
Aquests espais i també llurs arcades són arrebossats. Se n’exceptuen només dos arcs del costat meridional. El que es troba a l’extrem de llevant del mur esmentat, a tocar de l’arc triomfal, resta al descobert, però només l’arc i no pas els muntants. Per la seva estructura formal, pel tipus de dovelles, sobretot, és idèntic als quatre grans arcs torals i al triomfal ja esmentats, dels quals només es diferencia per les mides que, lògicament, són molt més reduïdes.
D’altra banda, aquest arc no és cec com els altres dels murs laterals —actualment almenys—, ja que dóna pas a una capella afegida molt tardanament (segles XVII o XVIII) en aquest costat del temple. Cal remarcar també que a l’altre costat de la nau, a tramuntana, no hi ha un arc pareller enfront d’aquest, ja que la tramada corresponent és l’única on no hi ha una arcada cega.
L’altre arc lateral que no és cobert de calç es troba a l’extrem oposat del mateix mur de migdia, a ponent. El seu espai serveix de baptisteri i és un xic més profund que el de les altres arcades cegues. Creiem que aquest arc és coetani de l’allargament de la primitiva nau en època tardo-romànica. És de mig punt, sense impostes, de dovelles i carreus de mida gran, perfectament tallats i polits, els quals formen també el seu curt tram de volta de canó.
Les obertures antigues de l’església han estat modificades en diferents moments. Tanmateix, al mur de tramuntana de la nau hi ha una curiosa porta, de dimensions petites, aparedada ja de força antic i ara només visible en el parament exterior. És rectangular i té per llinda una llosa de pissarra molt llarga i estreta, la qual cosa li dóna un aspecte inusual. Aquest mur només es pot veure exteriorment des del pati del castell situat al costat de tramuntana de l’església. Hom es pot preguntar si aquesta porta és de l’època de la nau del temple o bé fou oberta posteriorment per comunicar amb el castell.
La façana de ponent fou, segurament, molt refeta. Ha estat arrebossada modernament, però ja apareix també coberta de calç en algunes fotografies antigues, gràcies a les quals podem comprovar que la porta d’arcades actual n’ha substituïda una d’anterior de llinda monolítica.
El campanar de torre, que avui es dreça sobre l’angle nord-oest de l’edifici, pertany a les obres de postguerra; anteriorment n’hi havia un altre d’inacabat, sembla que de construcció molt moderna.
A més de la capella lateral de migdia, esmentada, hi ha l’afegitó d’una sagristia al costat de tramuntana de l’absis, la qual comunica directament a través d’una porta amb el presbiteri.
Els paraments romànics són visibles exteriorment a l’absis —al sector no amagat per la sagristia— i als murs laterals de la nau, especialment al de tramuntana, sobretot d’uns anys ençà, després d’haver-ne estat derruïts alguns elements parasitaris que hi havia dins el pati del castell. Al mur de migdia es poden observar, però presenten algun fragment alterat. Als murs de la nau hi ha restes d’una cornisa bisellada, de gres, poc prominent i ara molt erosionada. A l’absis la cornisa és formada per unes simples lloses escairades.
Hi ha un predomini, a la nau,
d’aparell molt rústec, a base de blocs de pedra —majoritàriament calcària— de
mides diverses, en general molt petits, només escantonats (alguns són blocs
rierencs simplement escapçats). Malgrat la seva irregularitat, aquest material
es disposa en filades regulars, excepte en algun espai, on les pedres són
encara més petites i gairebé sense treballar. A les juntures, hi és visible el
morter amb petits rebles. Aquest mode constructiu coexisteix amb espais de mur
aparellat amb carreus un xic més grossos i una mica més treballats, però sense
polir, que predominen a l’absis. Al mur de tramuntana hi ha també alguns
carreus encara més grossos, de pedra.
Ambdós tipus d’aparell creiem que són coetanis per la manera de barrejar-se en els paraments. Les cantonades eren de carreus grossos, de pedra sorrenca, força ben escairats i col·locats al llarg i de través. Al mur de tramuntana hi ha encara, perfectament conservada, la cantonada de carreus que senyala l’extrem de la nau abans de l’allargament occidental i el nivell del primitiu frontis.
Hi ha una diferència molt evident, en ambdós murs laterals, entre el parament primitiu de la nau —amb els aparells al·ludits— i el tram occidental que correspon a l’ampliació d’època posterior ja esmentada. L’aparell d’aquest tram afegit a ponent és de carreus rectangulars, en general força allargats, ben escairats i polits amb cura, els quals s’arrengleren amb uniformitat, a trenca junt i s’ajusten a la perfecció. Al mur de tramuntana hi ha encara la cornisa exterior, de bisell, molt destacada.
Aquest afegitó pot ésser considerat del segle XII o del XIII per la tipologia dels elements conservats. Per la situació de l’arc toral apuntat que hi pertany, tocant al frontis, hom podria pensar que la reforma projectada aquest moment devia restar inacabada, ja que potser hom pretenia allargar encara més la nau.
Pels elements formals avui observables, entenem que l’església de Sant Cugat d’Albons fou probablement bastida a les primeres dècades del segle XI, seguint, en part, models constructius anteriors. Algunes de les seves estructures són de marcada singularitat.
A l’església parroquial d’Albons es conserva una pica baptismal romànica, que es troba a la capelleta d’arc de mig punt del mur meridional, propera a l’entrada, que ja hem esmentat.
La pica, tallada en un sol bloc de pedra calcària, té forma de copa: semiovoide i amb un peu cilíndric de poca alçada. És decorada a la part superior per un fris d’arcuacions de mig punt sobre el qual corre una motllura cordonada.Aquesta peça data, probablement, del segle XII. Es conserva en molt bon estat.
L'artista Ramon Pujolboira va pintar un Sant Sopar per a l'absis d'aquesta parròquia l'any 2017, amb el Montgrí, vistes del poble de fons i convilatans seus -Pujolboira vivia a Albons- com a models.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Catalunya Romànica
PASSEJANT BAIX EMPORDÀ
La capella o santuari de Sant Grau
es troba, aïllat, al sector occidental del terme d’Albons. Es dreça al cim d’un
puig (65 m d’altitud), cobert de bosc de pins i alzines, a la serra de Sant Grau.
Prop de l’església, al vessant de tramuntana del pujol, hi ha la Font de Sant
Grau.
Al segle XVIII és probable que l’església medieval hagués caigut parcialment en ruïna, degradació que devia afectar la seva capçalera. Actualment, la nau conserva l’estructura romànica, però l’orientació del temple ha estat capgirada i l’antic absis ha desaparegut totalment. El primitiu frontis (façana de ponent) fou convertit en mur de capçalera en traslladar l’altar a l’extrem occidental de la nau. Al costat de llevant, en comptes de l’antiga capçalera, hi ha una façana on es troba l’actual porta d’entrada amb llinda monolítica que té gravat l’any 1753; el mur és rematat per una petita espadanya moderna. La data de la llinda sens dubte és indicativa del moment en què hom portà a terme aquesta important reforma.
L’església fou restaurada pels serveis de la Diputació de Girona; l’obra fou inaugurada l’any 1986. A més d’una convenient consolidació, hom ha recuperat la fesomia del frontis romànic en restaurar les obertures que romanien tapiades. La porta resta, ara, closa per un element transparent —que permet la visió de l’interior del temple—, ja que aquest mur continua fent funció de capçalera. S’ha repicat l’interior, llevant els gruixos d’arrebossats que abans cobrien els murs i la volta, i s’ha refet la pavimentació. La petita espadanya de ponent —obra popular, de maó— ha estat substituïda per una altra de pedra picada. També han estat anihilades unes ruïnes de la casa de l’ermità que havia estat adossada al mur de ponent.
L’única nau de l’església de Sant Grau, de planta rectangular, conserva l’estructura romànica, com ja hem indicat, i per les seves característiques podem considerar que és del segle XI. Uns vestigis dels fonaments de la capçalera desapareguda s’insinuaven (encara que molt poc) just davant la façana construïda al segle XVIII al costat de llevant, en el terreny exterior al temple. Aquests rastres marcaven una curvatura, detall que permet de suposar que aquesta nau romànica estigué, a l’origen, capçada a llevant per un absis semicircular.
La nau és coberta amb una volta de secció lleugerament apuntada, feta amb pedra amorterada i en la qual resten ben visibles les empremtes longitudinals de l’encanyissat; una cornisa de bisell assenyala, a cada costat, la seva línia d’arrencada.
Al frontis romànic, a ponent (mur de capçalera actual), hi ha la portada primitiva, d’arc extern de mig punt, de dovelles poc grosses, ben tallades i polides. El seu vessant interior és degradat, amb dos arcs; s’hi han conservat les pollegueres de pedra.
Al mateix frontis hi ha una petita finestra cruciforme. El mur de migdia és perforat per una finestra de doble esqueixada, d’arcs de mig punt adovellats, que té els vessants molt oberts.
L’aparell romànic, de filades uniformes, és de petits carreus de pedra calcària, tallats a cops de martell, no gaire ben escairats i deixats sense polir; hi ha també algunes filades, entremig, de carreus més grossos. L’argamassa és visible entre les pedres, i a diferents sectors —sobretot al mur de migjorn— es conserven les característiques incisions formant rectangles. La talla, un xic desairada, dels blocs dels paraments, contrasta amb l’allisat curós dels elements de les obertures i dels carreus de les cantonades.
Els paraments exteriors d’ambdós murs laterals de la nau són coronats —com a l’interior— per una cornisa de bisell. Aquesta cornisa segueix, fins i tot, a cada costat, en els trams de l’extrem de llevant dels paraments esmentats, on l’aparell hi és visiblement malmès per la reformació del segle XVIII. És evident, tanmateix, que en aquests fragments reformats —d’uns 2 m de llargada— fou reutilitzat material procedent del sector romànic enderrocat.
Les estructures romàniques
conservades a Sant Grau d’Albons poden datar de cap al final del segle XI o els
primers temps del segle XII.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Catalunya Romànica
PASSEJANT BAIX EMPORDÀ
Sant Pau de Fontclara era un cenobi benedictí existent darreries del segle IX. L'any 889 el seu primer abat, Saborell, acudí a Orleans on recaptà un precepte del rei Odó en el qual li són confirmades diverses possessions al Baix Empordà amb el mateix lloc on hi ha la font "Clara, in ipso monasterio defluente". S'hi fa constar que Saborell havia fundat el monestir amb l'ajut dels veïns de l'indret.
La vida independent del cenobi fou efímera, car en un precepte del rei Carles el Simple de l'any 908 consta com a depenent de l'abadia occitana de Santa Maria de la Grassa. Es desconeix en quin moment desaparegué la comunitat monàstica. A darreries del segle xii és citada com a parroquial.
Durant els segles XVI i XVII en unes reformes que es van fer, es van afegir unes capelles laterals.
Sant Pau de Fontclara és una església romànica d'una nau amb absis de planta semicircular, decorat externament amb lesenes o faixes llombardes (però sense arcuacions). Hi ha tres finestrals de doble biaix. La volta de la nau és apuntada i seguida, però l'arc triomfal és de mig punt i la coberta absidal de quart d'esfera. Al presbiteri hi ha pintures murals romàniques.
A la nau s'hi afegiren dues capelles laterals a cada banda, dues amb volta apuntada i les altres de creueria, sobre una de les quals hi ha un escut i una inscripció datada el 1627. El parament romànic és de carreus petits i rectangulars.
Conserva in situ unes interessants pintures murals situades a l'arc triomfal i a l'absis. Estan presidides per la imatge de Maiestas Domini, dintre d'una màndorla envoltada pels símbols dels quatre evangelistes, i amb els dotze apòstols disposats a la part inferior. Les altres pintures, es troben en pitjor estat de conservació, representant la vida de sant Pau. El colorit és vermell, ocre i blau. Han estat datades d'inici del segle XIII, dintre d'un estil semblant a les de l'església de Sant Julià de Boada o Cruïlles.
Les pintures murals que tenen unes dimensions de 15 m², van ser descobertes el 1940, quan es va fer una primera restauració poc respectuosa amb l'original, segons les mateixes fonts.
La restauració de l'any 2007 la van dur a terme tècnics del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, que han recuperat l'aspecte original de la pintura.
Sant Pau de Fontclara és una església romànica inclòsa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental. Viquipèdia
