dimecres, 31 de maig del 2017

CASTELL DE L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA 

El castell de l'Espunyola és un edifici d'origen medieval d'estil romànic. Les restes es troben en una petita elevació. També és conegut amb el nom de Mas del Castell.

 
La notícia documental més antiga del lloc de l'Espunyola es troba en un document datat l'any 922, a l’acta de consagració i dotació de l’església de Sant Joan de Montdarn, però el castell de l'Espunyola és citat per primera vegada en un document del 950 en què la comtessa Adelaida de Barcelona fa donació d'un alou al monestir de Sant Joan de les Abadesses, per a remei de les ànimes dels seus pares, els comtes de Barcelona Sunyer i Riquilda i la seva pròpia. L'alou era situat dins el terme del castell de l'Espunyola. 

Es tenen referències del llinatge vinculat al castell, els Espunyola en alguns casos relacionades amb fets importants de la història catalana. A l'època de Ramon Berenguer IV, a mitjan segle XII, es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó una concòrdia entre Pere de Berga i Guillem de l'Espunyola a fi de solucionar els conflictes que tenien per la jurisdicció sobre el castell. El 1163, Guillem de l'Espunyola va fer testament. Era casat amb Arsenda i tenia un fill, Guillem, hereu del castell, i dues filles. Tenia un patrimoni important integrat pels castells de l'Espunyola, Albesa, Ça Frareg, Arcs i Montesquiu a més de feus i drets a diversos llocs. Confià la tutoria de la seva família i béns a personatges importants com ara el comte d'Urgell, el vescomte de Cerdanya, Hug de Mataplana, Galceran de Pinós, Guillem de Torroja. Dictat testament, s'incorporà a l'expedició catalana d’Alfons d’Aragó contra els sarraïns de Múrcia, on morí dos anys més tard (1165) segons el necrologi del monestir de Solsona. En el testament del trobador Guillem de Berguedà (1187) s'hi troba, com a marmessor, Guillem de l'Espunyola.

 
En el fogatjament de l'any 1381 ja no apareix el llinatge dels Espunyola residint al castell. El segle XVII el lloc de l'Espunyola era possessió del rei i estava dins la sotsvegueria de Berga i la vegueria de Manresa. 

Les restes actuals podrien pertanyen al segle XVI, quan el castell fou habilitat com a masia, i va perdre les seves funcions defensives i militars. Bona part dels murs de la casa es varen fer amb l'aparell de les muralles de la fortificació. La masia ha continuat en ús fins als nostres dies tot i que hi ha una part molt malmesa.  

No és un castell roquer, com ho són la majoria dels castells del Berguedà, si no un palau fort, la residència d'una família noble, construïda amb un cert refinament. El segle X hi devia haver, segurament, una torre amb un recinte, en mans del representant del comte i amb finalitat de defensa i protecció. Actualment es conserven dues torres de planta rectangular separades, i una capella avui en ruïnes (dedicada a Sant Climent), datades del segle XIII. A l'edat mitjana, les torres deurien ser closes dins una muralla que s'endevina a tramuntana. L'entrada al clos murallat era a la banda sud. Encara es conserva la porta d'entrada al recinte construïda amb  grosses dovelles ben tallades i polides, sobre muntants de carreus, que formen un arc de mig punt.  
 

A llevant hi ha la porta d'entrada al castell amb un arc de mig punt format per 8 dovelles. A migjorn hi ha una finestra gòtica geminada, acabada en dos trifolis. A uns 4,3 m s'hi veuen, a cada una de les quatre parets, dos permòdols, probablement hi havia un trespol. L'aparell constructiu és fet de carreus grossos, ben escairats. Per les seves característiques, aquest edifici, restaurat i consolidat darrerament, devia ésser una torre senyorial feta vers el segle XIII. 

La segona torre, situada a llevant d'aquesta, molt més petita, és, com s'ha dit, de planta rectangular. No s'hi veu cap tipus d'obertura original llevat d'una porta al mur sud; és de llinda plana monolítica i als brancals els mateixos carreus que conformen l’aparell del mur. L'aparell constructiu és molt semblant al de la torre abans esmentada i al de l'església que hi havia hagut uns metres més enllà. Els carreus són grossos i ben treballats. La datació seria la mateixa que la de l'altra torre o poc posterior.

Queden algunes restes de la muralla que tancava el conjunt, tot i que està molt perduda i es creu que gran part dels carreus utilitzats per la construcció de la masia al segle XVI-XVII provenen de la muralla.
 

El castell d’Espunyola està catalogat com a Bé Cultural d'Interès Nacional. 

L’església de Sant Climent de l'Espunyola es trobava dintre el recinte del castell. L'edifici constava d'una sola nau rectangular alçada sobre la roca viva, sense absis i amb una porta a ponent. Malauradament l'edifici fou abandonat al segle XVI i aleshores començà el seu deteriorament progressiu. Actualment l'església es troba esfondrada.  

Actualment el castell de l’Espunyola pot ser llogat com Allotjament Rural. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 26 de maig del 2017

MARE DE DEÚ DE FÀTIMA. VILADA. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA 

En aquesta ocasió havíem anat a Vilada al sepeli d’un familiar i amic celebrat a la parroquial de Sant Joan.  En baixar pels carrers del poble ens trobàvem amb la petita capella de la Mare de Déu de Fàtima. Aquesta capella està situada prop de l'ajuntament de Vilada, en un indret més cèntric que el lloc on es troba l'església parroquial. 

En la recerca trobàvem una fitxa del Patrimoni Cultural de Vilada que ens ha facilitat una extensa explicació. Aprofitant-nos de la seva informació fem aquesta petita crònica.  

La història de la capella de Fàtima és força recent. L'any 1949 la Mare de Déu de Fàtima va ser adoptada com a copatrona en moltes parròquies del bisbat de Solsona. Aleshores a Vilada encara s'estava reconstruint l'església parroquial, devastada durant la guerra civil. El rector Mn. Joan Aymerich, fill de Vilada i gran activista cultural, emmalaltí de càncer i féu vot a la verge de Fàtima de dedicar-li una capella si abans de morir podia veure l'església parroquial acabada. Per aquest motiu, el 1953 va construir-se la capella en uns terrenys que ja pertanyien a la parròquia de Sant Joan. Per la seva inauguració s'organitzaren diversos actes, que varen durar alguns dies, enmig d'un ambient festiu.  

Tanmateix, després de la seva construcció passà alguns anys de força deixadesa, possiblement perquè la major part de celebracions tenien lloc al temple parroquial. Anys més tard, cap a 1985, disminuí el nombre de persones a ofici a l'església parroquial i les misses diàries es van començar a fer a la capella de Fàtima. Aleshores s'aprofità per ampliar l'oratori, per repintar-lo i per a condicionar-lo amb nou mobiliari. L'escola Xarxa de Berga va fer donació d'uns bancs que han substituït als que hi havia, molt deteriorats pel pas dels anys

És una capella moderna advocada a la Mare de Déu de Fàtima. Les seves dimensions són petites i presenta una estructura que recorda, molt de lluny, una petita església romànica. La teulada és disposada a dues vessants, en direcció nord-sud. La part posterior perfila una mica d'absis. També compta amb un petit campanar d'espadanya, on s'hi alberga una campana.  

No obstant, no presenta elements d'interès. Les parets són de maons arrebossats, amb ciment per fora i amb guix per dintre. L'interior és molt senzill i sobri. Solament la imatge de la verge presideix l'altar. Les obertures són molt poques, cosa que fa que la il·luminació sigui bàsicament artificial.  

Quan ja feia temps que era construïda s'amplià uns quants metres, vers ponent, fent ús de part del local parroquial annex. Les reformes d'ampliació també van servir per repintar l'edifici i esculpir un baix relleu en fusta a la porta d'entrada, on s'hi representà la Mare de Déu de Fàtima.  

La imatge de la Mare de Déu de Fàtima i el sagrari han estat restaurats per la restauradora berguedana Maria Herrera. El grup anomenat "Associació Cultural Dones de Fàtima", que habitualment col·labora amb la Parròquia, va fer-se càrrec de cobrir les despeses de restauració.  

Una mostra de com la col·laboració entre les persones del poble i alguna entitat amiga han aconseguit crear un lloc de culte adient al temps actuals. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 24 de maig del 2017

SANT JOAN NOU D’OLÓ. SANTA MARIA D’OLÓ. MOIANÈS

TERRES DEL MOIANÈS 

Visitàvem en una sortida d’Amics del Romànic del Bages l’església de Sant Joan nou d’Oló. 

Sant Joan d'Oló (39 h. 2009) és un antic poble rural, de caràcter disseminat, del municipi de Santa Maria d'Oló, a l’extrem occidental del terme de l’antic castell d’Oló.

 
Sant Joan Nou, com se'n diu popularment, va erigir-se a uns vint-i-cinc minuts vers el SE de l’antiga capella romànica de Santa Creu de la Plana. Es construí entre el 1627 i el 1639, quan la parròquia tenia 26 famílies. 
 
L'actual església de Sant Joan d’Oló va ser beneïda el 25 d’agost de 1639, data molt propera a la degollació de Sant Joan Baptista, titular de la parròquia.
 

L’any 1643 s’hi traslladà el Santíssim Sagrament des de l’església de Sant Joan  Vell. Fou a partir d’aquest moment que el nou edifici assumí totes les funcions parroquials.   

La nova església parroquial de Sant Joan d’Oló es degué edificar quan l’església vella, coneguda popularment com Sant Joan Vell, a més de desavinent, havia esdevingut petita a causa del creixement demogràfic de la zona.  

L’església nova de Sant Joan d’Oló esdevé un clar exemple d’una parròquia rural del segle XVII. L’edifici és d’una sola nau, amb dues capelles laterals a dreta i esquerra seguint el model antic i més baixes que la nau central. Un gran cor s’eleva per sobre l’entrada.  
 

Interiorment la nau és coberta amb volta d'ogiva. Les capelles laterals es comuniquen a través d'uns arcs de mig punt que es recolzen sobre pilars. 
 
L'edifici està encarat cap a migdia i és aquí on es situa la portalada d'accés. Aquesta és de mig punt amb dovelles allargades. En un punt alt de la façana s'obre un ull de bou i una petita finestra al damunt.  Al llarg dels murs laterals s'obren unes petites finestres allargades. Adossada a l'església i pel cantó de ponent es troba la rectoria.
 
Al cantó nord-occ. s'alça un campanar de torre de forma quadrada amb obertures per cada costat, coronades amb arcs de mig punt.
 
 
L'església de Sant Joan d’Oló fou moblada, al llarg d’un segle, amb un conjunt de retaules barrocs força interessants: el de la Mare de Déu del Roser, construït a principis del segle XVII, el retaule major, construït entre els anys 1656 i 1665 per l’escultor manresà Pere Sunyer, i el de Sant Isidre, datat a mitjans del segle XVIII i d’autor desconegut. Els tres retaules comprenen tot el període de l'art barroc de Catalunya. 

Al davant mateix de l’església hi ha un elegant comunidor cobert, lloc on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades. El que hi ha davant l'església nova de Sant Joan d'Oló és una construcció exempta de planta quadrada, oberta als quatre vents amb els murs laterals a mitja alçada, coberta amb un teulat a quatre aigües. L'any 1649 devia estar encara en construcció perquè els obrers de la parròquia van fer pagament de dues lliures i vuit sous als fusters d’Avinyó per lo enfustar lo comunidor. Va ser reconstruït l'any 1953 i restaurat el 1988.
 


El cementiri està adossat al mur esquerra de l’església i té, al centre, una creu de pedra coetània a la construcció del conjunt parroquial.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 19 de maig del 2017

SANT PERE DE MATAMARGÓ. PINÒS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS  

Visitàvem l’església de Sant Pere de Matamargó situada en un promontori i al costat del cementiri on un cartell ens informava de la situació a la part alta, on hi ha una creu, de les restes del desaparegut castell de Matamargó.

 
Matamargó (46 h. 2009) és una de les cinc entitats de població del municipi de Pinós. Ës situada al NE del terme, a la vall mitjana de la riera de Matamargó (nom que pren al curs alt la riera de Salo, afluent del Cardener per la dreta), entre el termes de Su i Salo. El poblament és dispers en les masies que componen l'entitat.  

La plaça de l'església queda emmarcada, pel nord, amb les parets i la porta d'entrada d'un molt acurat cementiri, i pel sud per l'edifici de la rectoria. El conjunt és el centre cívic i supleix l'inexistent nucli de l'entitat de població de Matamargó.

 
El lloc de Matamargó és esmentat ja l'any 1086, any en què el vescomte de Cardona deixa a la seva muller i al seu germà entre altres castells el de "Matamargon"; el lloc era vinculat doncs a la gran família vescomtal, comtal, i ducal de Cardona i formava part de la seva batllia fins al segle XVIII. 

La primera església de Sant Pere deuria ésser l'església també del castell i la parroquial del lloc. Al s. XVII la primitiva església fou ampliada i remodelada totalment i així quedà també modificat totalment l’àmbit casteller.
 
 
El rector Gaspar Brufau va contractar les obres l’any 1650 i el senyor del lloc Josep Lluc hi dugué a la seva inauguració les relíquies de Sant Cristòfol, Santa Caterina, i Sant Antoni de Pàdua de la capella de la Mare de Déu dels Àngels de la masia de les Cases. 

L’església és d’una sola nau amb capelles laterals, amb un presbiteri rectangular al costat de llevant i la façana orientada a ponent. A ponent i tramuntana s’alça també el campanar de l’església , de planta quadrada i coronat per una balustrada .
 

La porta segueix un model molt usual de l’època: és coronada amb un frontó d’arc de mig punt rebaixat que conserva el símbol de Sant Pere i la següent inscripció: “Tu est Petrus et super hanc petram edificabo ecclesiam meam Mattm. 1618” 



El retaule barroc del seu interior és una obra molt notable de diverses generacions dels escultors Pujol. Fou encarregat a Segimon Pujol, escultor de Folgueroles i el seu fill Francesc Pujol, i va ser acabat l’any 1796.  

Per la magnificència del retaule l'església també és coneguda popularment com la Catedral dels Pagesos. Denominació que l'estudiós del barroc Joan Vilamala transmuta en la de Catedral dels Pujol per remarcar-ne les diferents aportacions d'aquesta nissaga d'escultors. 
 

Ja que no hem pogut fotografiar el retaule, l’església era tancada, m’he pres la llibertat d’utilitzar una arxiu de VQ per mostrar la seva bellesa.
 
Sant Pere de Matamargó és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 17 de maig del 2017

SANTA MARIA DE LLADURS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS 

Visitàvem el terme de Lladurs i dalt d’un turó veiem l’església de Santa Maria. Per la forma de l’edifici sabíem que és una construcció moderna. Però quasi sempre en el lloc on hi ha una església actual en moltes ocasions ha hagut una d’anterior. Las recerca de dades ens ho ha confirmat.

 
En la consagració de Sant Llorenç prop Bagà de l’any 983 consta que el monestir posseïa l’església de Santa Maria de Lladurs (Ladurcio). La qual no era la parroquial del lloc atès que l’acta de consagració de Sant Julià de Canalda (Odèn), de l’any 900, ens assabenta que ho era de Sant Martí. L’any 1037 apareix de nou esmentada en la veta d’uns alous (Ladurc). Aleshores possiblement no era una possessió de Sant Llorenç prop Bagà ja que en l’inventari dels béns de Sant Llorenç de Morunys, situable a mitjan del segle XI incloïa aquesta església (Ladurz). L’any 1095 es esmentada en la confrontació d’un alou de Timoneda.

A finals del segle XVIII sembla ser era una sufragània de l’església parroquial de Sant Martí, prop del castell, que mantenia a mitjan del segle XIX. En la reorganització del bisbat de Solsona de l’any 1897  deixa de ser sufragània de Sant Martí. 

La caseria de Lladurs (75 h el 2005), situada a 834 m d’altitud, és el centre més actiu d’aquest terme. És un conjunt de masos disseminats i centrats per l’església parroquial i l’ajuntament. Les restes de l’antic castell de Lladurs i de la primitiva parròquia de Sant Martí de Lladurs s’alcen en un tossal espadat. 

L'any 1928 el bisbe Vidal i Barraquer va fer edificar la nova església, segons consta en la dovella central de la porta d’entrada. 

És una església moderna amb tendències neoclàssiques rurals. L’edifici és d’una nau de planta rectangular.  L’interior està constituit  per quatre trams coberts amb voltes bufades reforçades amb quatre arcs torals de mig punt sostinguts per pilastres. La capçalera és recta.

La façana situada a nord-est té una porta d'arc de mig punt amb llinda de pedra. Té un gros rosetó amb vitralls al damunt. El parament és de pedra i morter, excepte a les cantonades i al campanar que són de pedres picades i tallades. 

Interiorment els murs estan pintats de blanc grisenc i les pilastres i arcs torals de blau clar.

Guarda una imatge policromada del segle XV de la Mare de Déu, procedent segurament d'un retaule.

El campanar pertany a la mateixa época de construcción de l’església. Té planta quadrada està coronat per una cornisa i per un mur baix de merlets esglaonats que envolten una teuladeta piramidal amb una creu de pedra al cim. En la part superior les campanes són situades en una cel·la que queda oberta a cada cara amb amples finestrals d'arc de mig punt.  

Santa Maria de Lladurs és un Bé Inventariat i forma part de la diòcesi de Solsona. 
 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 12 de maig del 2017

SANT JOAN DE BERGA.

TERRA BERGUEDANA

Situat dins el recinte urbà de la ciutat de Berga la primera notícia documentada és de l’any 1220  quan el cavaller Bernard de Saga cedeix al comanador de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, la facultat d’erigir i edificar una església en el lloc anomenat “Hospital de Berga”, indret que els seus avantpassats havien cedit als Hospitalers de Sant Joan. Així la primera església romànica de Sant Joan fou una capella de la casa de l’Hospital, casa que l’any 1236 tenia ja organitzada una comanda a la vila i era plenament independent. 


L’any 1306 el comte de Pallars, Arnau Roger féu construir un altar dedicat a Sant Miquel.
L’any 1377 Brunissenda de Besora, tercera abadessa de Santa Maria de Montbenet, adquirí la casa de l’Hospital de Sant Joan per tal de convertir-la i adaptar-la a les necessitat del monestir cistercenc. Les monges de Montbenet residiren  a l’antic hospital i església fins el 1569. Malgrat sota la mateixa advocació construïren una capella a Sant Bernat  i la imatge de la Mare de Déu presidí l’altar major. 


Entre els anys 1572 i 1575 el monestir fou convertit en un priorat masculí dependent del gran monestir de Santa Maria de Poblet; l’intent de vida comunitària no reeixí i de nou fou abandonat. El 1702  el monestir de Poblet va vendre l’edifici a la família Canudes, la qual el traspassà als mercedaris el 1708, comunitat que l’habità i regentà fins a la exclaustració del 1835. 

El municipi de Berga instal·là les escoles municipals i el control de Consum a les seves dependències. Actualment continua com a església i les dependències han passat a formar part del Casal Cívic de la ciutat.  L’església de Sant Joan fou parròquia de la vila entre els anys 1897 i 1909.

L’any 1911 forma part com a sufragània de l’església parroquial de Santa Eulàlia. 

Fou malmesa l’any 1936 i el servei de la conservació de monuments de la Diputació de Barcelona féu una intervenció.  

Podem dir que l’actual edifici de Sant Joan de Berga respon a diverses etapes constructives les quals agafen un ventall històric molt dilatat. 


Menció especial és un capitell, que conserva restes de policromia, d’una datació propera al segle XII. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau 

dimecres, 10 de maig del 2017

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE QUERALT

TERRA BERGUEDANA 

El Castell de Madrona, malgrat ser molt documentat, presenta una gran dificultat de localització. Seguint les traces de Martí de Riquer, que ha estudiat molt bé la zona, i la documentació referent al tema del seu treball sobre el trobador Guillem de Berguedà, aquest castell: “cal localitzar-lo, sens dubte , a l’imponent tossal escarpat del Castellberguedà, que s’aixeca davant Berga, prop del Santuari de Queralt”. Les seves restes  i l’església de Sant Pere de Madrona formarien part de l'indret on avui s'aixeca el temple.
El Santuari es troba al capdamunt de la Serra de Queralt, a una alçada de 1.200 metres, apartat de qualssevol nucli de població. Per la seva peculiar ubicació se l'ha anomenat el "Balcó de Catalunya". L'amplitud del seu paisatge i les sensacions que provoca són un bon motiu per pujar-hi.  

El conjunt de Queralt està compost pel Santuari on es venera la imatge de la Mare de Déu de Queralt i un notable edifici annex que, en el seu moment, acollí l'hostatgeria; on ara hi ha el restaurant i l'estació del funicular inclinat que s’hi accedeix des dels aparcaments.  

L’església actual, d’estil barroc, es va construir al segle XVIII. L'exterior és força auster i l’estructura es confon amb la resta de les dependències del Santuari. El parament és de pedres unides amb morter, deixades a la vista, i les cobertes són a dues aigües amb teula àrab.


L’interior està format per una sola nau central amb dues capelles laterals. A la part alta hi ha un espaiós cambril on es venera la imatge de la Verge. La sagristia està situada darrere l'altar major.  

Originàriament hi havia un monumental retaule barroc fet per en Pere Costa, destruït el 1936. El projecte de l'actual retaule es deu a l'arquitecte Ramon Masferrer (1958), mentre que l'altar major va ser  ideat per Mn. Josep M. Ballarín (1965) que fou capellà custodi de Queralt.  Està format per tres compartiments: el central dedicat a la Verge amb una capçalera de quatre graons per banda i  dues capelles endinsades a les naus laterals. 

La portalada que dóna accés al temple és obra de l'arquitecte Josep A. Coderch (1966) que va fer una restitució molt simple, però molt ben trobada per a la funcionalitat originària de l'edifici.  

Als anys setanta s'acabà el campanar (una torre circular que s'aixeca independent al costat de l'església) i s'hi van col·locar les noves campanes. Als noranta es féu la restauració definitiva de l'interior de l'església i el cambril, sota la direcció de l'arquitecte berguedà Lluís Boixader que li va conferir l'actual aspecte.  

El present capellà custodi, Mn. Ramon Barniol, ha emprès les últimes reformes importants per a la conservació del Santuari, com la costosa reparació de les parets de l'església i la resolució definitiva dels fums dels llantions; construint un espai que ha originat una nova capella lateral. 

La imatge de Santa Maria de Queralt és una talla de fusta del segle XIV, d’estil gòtic, tot i que conserva trets romànics molt marcats. Es representa asseguda, amb una alçada d’uns cinquanta centímetres. El rostre de la Verge és captivador per la seva mirada i el seu somriure. 

La mà dreta de la Mare de Déu sosté una oreneta, la qual s’ha esdevingut el símbol de Queralt. Amb l’esquerra manté el seu fill, dret damunt del genoll, i  amb el peu trepitja una mostela.  

La llegenda de la Troballa. Segons una antiquíssima tradició, els ramats de Vilaformiu solien pasturar per les solanes de Campmaurí i vessants de Queralt. Un bon dia el pastor veié com un dels bous s'enfilava costa amunt amb una faisó totalment incomprensible. No el pogué atrapar fins a la meitat de la cinglera del Castell Berguedà (nom amb què es coneix el cim més alt de la serralada). En arribar-hi, amb gran sorpresa, veié el bou agenollat davant una petita imatge de la Mare de Déu mig amagada; l'agafà, l'embolicà amb la seva caputxa i, recollint els ramats, se'n tornà a casa seva però, quan volgué ensenyar-la, aquesta havia desaparegut.  

Aquest mateix fet s’esdevingué, novament, l’endemà. Llavors, la família de Vilaformiu decidiren visitar aquell paratge, on van veure la imatge entaforada en un replec de la roca a l'ombra d'un cirerer que havia florit fora de temps. A partir d'aquell moment entengueren que la Verge volia ser venerada en aquell mateix indret, i en aquell lloc s’edificà la Santa Cova.



La Cova. La capella de la Cova, també dita de Santa Helena, es considera com una part del Santuari. És un petit oratori adossat a la roca de Queralt. La construcció presenta dues parts ben diferenciades. La inferior, amb un seguit d'arcs de mig punt sostinguts per grossos pilars de pedra ben treballada, revestida amb formigó i ciment amb diversos bancs. La part superior presenta una estructura de pedra natural de la Serra de Queralt. Un seguit d'òculs escampats per tota la paret i una entrada de mig punt, tancada per una reixa, il·luminen l'interior. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa M. Planell Grau

divendres, 5 de maig del 2017

SANTA CECÍLIA D’ODÈN. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

El poble d’Odèn (18 h. 2005/ 1291 msnm) és format per un conjunt de masies disseminades.

L’església parroquial de Santa Cecília d’Odèn, és esmentada ja el 839, en l'apòcrifa acta de consagració de la Seu d'Urgell. 

Els primers decennis del segle XII foren una època de donació de castells i d'esglésies a la canònica de Solsona. Una d'aquestes donacions fou la que l'any 1114 feien Miró Arnau, la seva muller Guilla i els seus fills quan traspassaven a Santa Maria de Solsona l'església de Santa Cecília d'Odén i el castell del Soler d'Odèn. A partir d'aquest moment l'església surt esmentada en diverses ocasions (1124, 1150, 1163, 1180, 1188) confirmant la seva donació a Santa Maria de Solsona.
Ramon d’Odèn en el seu testament, l’any 1212, abans de peregrinar a Sant Jaume de Galícia, va deixar tots els seus drets sobre els castells d’Odèn i de Timoneda al monestir de Solsona.

Des d’aleshores fins a la desamortització fou del domini dels pabordes de Solsona i després de la comunitat de canonges. La comunitat nomenava el batlle, que sovint era de la masia del Call d’Odèn, veïna al Castell. 

L’antiga església, d’estructura arquitectònica molt primitiva, s’alça al peu de l’encinglerada serra d’Odèn, sota les restes de l’antic castell d’Odèn. 

Aquestes restes, que encara es poden observar al costat de la nova, fan suposar que es tractava d'un edifici d'una sola nau rectangular i coberta amb volta apuntada. A ponent hi resten encara uns metres de la volta apuntada primitiva, on va construir-s’hi la sagristia.

El mur de migjorn  fou aprofitat per a la nova construcció, sent el mur de tramuntana de l'església nova. En aquest mateix mur hi ha una porta tapiada, que coincideix amb una capella, d'arc de mig punt i amb restes de dovelles.


La nova església fou bastida al segle XVIII i modernament ha estat restaurada, almenys pel seu estat actual. No he trobat cap descripció d’aquest nou temple. 

Santa Cecília d'Odèn és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 3 de maig del 2017

SANTA MARIA D’ALPENS. LLUÇANÈS. OSONA

TERRES D’OSONA 

El terme d’Alpens és el més septentrional de la subcomarca del Lluçanès. També és el punt d’unió entre les comarques d’Osona, el Berguedà i el Ripollès.
 

Tot el terme pertanyia a la demarcació del castell de la Guàrdia de Ripoll, prop del santuari de Santa Margarida de Vinyoles, dins el terme de les Llosses. Era format per les parròquies de Santa Maria d’Alpens i Sant Pere de Serrallonga.  

La notícia més antiga del terme és de l’any 1074 quan el noble Folc llegà al monestir de Ripoll un mas situat a Sancta Maria de Pintos. El monestir, ja des del principi el senyor alodial més important, esdevingué senyor total quan l’abat Ramon de Savarrés adquirí el 1363 la jurisdicció del tot el terme del castell de la Guàrdia amb les seves nou parròquies, el qual fou cedit com a dotació del monjo cellerer de Ripoll.
 

El poble d’Alpens (855 msnm.) comença a ser conegut a la fi del segle XVI, gràcies a l’arxiu parroquial, que es conserva a l’Arxiu Episcopal de Vic. És un nucli amb aspecte de poble de muntanya, situat al peu de la serra de Santa Margarida de Vinyoles, tot justa a la capçalera de la Riera Gavarresa. 

 
El poble és conegut pels seus treball de forja. Deambular pels seus carrers permet contemplar molts exemples d’aquesta faceta artística. Les obres són en gran part del ferrer Joan Prat (1898-1985).  

L’església parroquial de Santa Maria és un edifici barroc-neoclàssic, molt modificat. Reedificat l’any 1708 fou cremada durant la primera guerra Carlina (1833-40) i restaurada en 1840-45. Davant l'església hi ha una creu petita de pedra, així com un petit mur que encercla una placeta davantera.
 
Església de grans dimensions amb diferents cossos superposats; es distingeixen dues parts ben diferenciades pel seu material i fase de construcció.  

El campanar que correspon al segle XV-XVI es construït a la zona més antiga. La base és feta amb pedres irregulars i morter. Les pedres cantoneres són ben tallades.. En la part alta els carreus són ben tallats i té les obertures de mig punt per a les campanes. A la part superior, la balustrada és del segle XVIII.

 
La campana segons una inscripció va ser construïda el 1655. És decorada amb diverses franges llises formant grups de dos, quatre o sis línies i de diverses amplades. 

El rellotge format per l'engranatge de ferro, situat a la part baixa del campanar, les peses, que originàriament eren de pedra però que ara són de ferro, i les campanes. La maquinaria però es va baixar per tal que fos més fàcil de donar-li corda, perquè encara funciona.  

L'altre cos és el de la capella central, amb un portal d'entrada en pedra treballada formant dos pilars adossats als laterals; sobre la porta s'obre un petit nínxol en forma de capella. Al centre de la façana hi ha una rosassa. 
 

La capella del baptisteri és situada en el fons de l'església, adossada al mur occidental, a la dreta de l'entrada principal. Esta formada per una arc rebaixat a l'interior del mur, deixant un espai rectangular on hi ha la pica baptismal. Aquesta pica té una conca semicircular amb relleus de flors i fulles d'acant a l'exterior, i un peu circular on hi ha, també en relleu, una serp cargolada amb una poma a la boca, representant el pecat que es redimeix amb el baptisme.

La capella del Sagrat Cor sembla que és originària del segle XVI, juntament amb la capella lateral dreta dedicada a la Mare de Déu del Carme. Les diverses transformacions que ha sofert l'església també han modificat aquestes dues capelles, actualment repintades després de la reconstrucció posterior a la guerra de 1936. 

Al mur oriental de l'església hi ha un retaule de Sant Pere de Serrallonga del segle XVII. Trobem també l'altar major de Santa Maria del segle XVIII. 

En aquesta església es donà un fet transcendental en les guerres carlines: el 9 de juliol de 1873, el brigadier Josep Cabrinetty que comandava les tropes governamentals rebé un tret que li causà la mort i que sembla que fou disparat des del campanar de dita església. Els carlins encapçalats pel general Savall guanyaren així l'anomenada Batalla d'Alpens. Carles VII donà al general el títol de Marquès d'Alpens. 

Santa Maria d'Alpens és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau