TERRES DEL BAGES
Viladordis és una entitat de
població i barriada a l'est del nucli urbà de Manresa, vorejant la dreta
del riu Llobregat.
Aquesta església es trobava dins
l’antic terme de la ciutat de Manresa, al lloc de Vilamajor o Viladordis. De
molt aviat degué adquirir funcions de parròquia, que perdé durant un temps, per
recuperar-les després. Depengué del paborde de la canònica manresana.
El lloc apareix documentat des del
segle X, oscil·lant entre el de Vilamajor, que apareix el 982, i el de
Viladordis, que ho fa el 970. Un fet semblant passà amb l’església de Santa
Maria, el 1020; el primer cop que apareix esmentada ho és com a Santa Maria de
Vilamajor, i continua alternant-se entre un nom i l’altre fins a triomfar el de
Viladordis, que és l’actual.
L’església podria haver estat
edificada abans de la meitat del segle X, tot i que no apareix citada fins al
1020, quan es féu la restitució de la dotació de l’església de Santa Maria de
Manresa, que havia estat consagrada i dotada pel bisbe Jordi de Vic, amb la
presència i a petició, suposem, del comte Sunyer en una data incerta que
oscil·la entre el 914 i el 947, quan ambdós personatges exercien les
respectives funcions de govern. Per això hom pot suposar que entre aquests anys
es devia dotar l’església de Santa Maria de Manresa, i se li uniren totes o la
majoria de les esglésies del terme de la ciutat; així, els pabordes de Manresa
exercien el patronatge de l’església.
A partir del 1094 l’església es
documenta com a parròquia, funció que mantingué, però en el segle XIV començà
una certa decadència amb l’absentisme dels rectors que la regien, que ja abans
del 1315 vivien a Manresa, deixant el manteniment del temple a ermitans que
vivien en una casa propera. Això no impedí que perdés la categoria de parròquia
i que el 1756 fos unida a la parròquia de Sant Iscle de Bages com a sufragània,
i en les mateixes condicions el 1878 fou agregada a la parròquia del Pont de
Vilomara.
S’han fet diverses hipòtesis sobre
les diverses etapes de les possibles edificacions. Històricament podem apuntar
dues possibles destruccions de l’església: una el 999, quan les forces
d’al-Mansur arrasaren l’església de Manresa fins als fonaments, i l’altra en la
devastació que sofrí el Bages arran d’una incursió d’un exèrcit almoràvit.
Documentalment hem trobat que a partir del 1282 es produeixen diversos llegats
per a l’obra de Santa Maria de Viladordis, moment que coincideix amb el
regiment de la parròquia pel rector Guillem de Condamina.
El segle XVI començaren les
reformes, de les quals destaca la construcció del campanar el 1543, refet més
tard en la part superior. El segle següent, a més de les capelles del Roser i
Sant Isidre, es féu un portal nou i s’amplià la nau pel costat esquerre.
Després d’haver recuperat la funció
parroquial, s’han anat fent obres de reforma i de restauració amb molt
d’encert. La darrera, dels primers mesos del 1984, ha permès de comprovar els
fonaments de l’església i corroborar l’existència d’un absis anterior a
l’actual i d’haver-se construït sobre un paviment d’una possible vil·la
romanovisigòtica.
L’edifici eclesial és una
construcció romànica formada per una sola nau, que és ampliada, a llevant, per
un absis semicircular que s’uneix a la nau, precedit per un ampli espai
presbiteral. La nau és coberta amb una volta de mig punt, reforçada amb tres
arcs torals, mentre que l’absis és aixoplugat amb una volta d’un quart
d’esfera.
L’aparell que recobreix l’absis i
una part de la volta fins al primer arc toral, com l’aparellat de les restants
arcades, és fet amb carreus ben carejats, tret que no es dóna a la resta de la
coberta de la nau, on l’aparell és molt groller.
L’arrencada de les voltes de la nau
i de l’absis s’origina a partir d’una cornisa que recorre tot el perímetre del
temple, amb els arcs torals inclosos, bé que, a l’absis i a l’espai
presbiteral, ocupa un lloc lleugerament més elevat. L’únic tram on falta és al
mur de ponent.
Actualment hom entra al temple per
la façana occidental, on hi ha obert un portal modern, sobre el qual hi ha un
finestral allargassat, força ostentós, de doble esqueixada i rematat amb un arc
de mig punt adovellat. Amb tot, al capdavall de la nau i a la paret de migdia,
bé que avançat respecte al mur, es conserva el portal romànic, que introdueix a
la capella del Sant Crist. Aquest portal, malgrat la seva simplicitat, és força
fastuós, per tal com es desclou per mitjà de quatre arcs de mig punt en degradació
fets amb dovelles.
L’aspecte exterior de la capella no
és gaire atraient, ja que és adossada a la rectoria per la banda de migjorn,
mentre que a tramuntana és desparençada pels afegitons moderns.
L’absis, que és l’element més
reeixit des de fora estant, és perforat per una finestra central de doble
esqueixada, rematada amb un arc de mig punt monolític. A la part superior, sota
el ràfec de la teulada, hi ha una cornisa que giravolta tot el perímetre de
l’hemicicle, l’aparell del qual és molt endreçat, ja que ha estat fet amb blocs
de pedra polida, disposats ordenadament en filades i distribuïts a trencajunt,
amb les juntures ben perfilades, trets que no es fan tan patents a la resta de
paraments, llevat del portal romànic, on l’aparell també mostra molt bona
factura.
Aquest edifici, amb el transcurs del
temps, experimentà tota una sèrie de vicissituds, que pressuposaren diverses
destruccions i refeccions de l’església, les quals foren encara ampliades amb
afegitons moderns i finalitzades amb unes restauracions realitzades recentment.
L’església actual, doncs, acusa tots
aquests avatars, fins al punt que en la bibliografia existent no es dóna cap
uniformitat de criteris pel que fa a l’anàlisi de l’edifici i les seves etapes
constructives. En alguns autors, fins i tot, hi trobem contradiccions ben
ostensibles. Amb tot, darrerament, aprofitant que hom volia canviar el
paviment, els Amics de l’Art Romànic del Bages realitzaren unes excavacions al
subsòl de l’església, les quals han contribuït a aportar noves dades i a
clarificar la cronologia de l’edifici.
Així, doncs, l’església actual
s’aixeca al mateix solar on abans s’havia erigit una capella pre-romànica, la
qual, però, fou destruïda fins als fonaments per les forces d’al-Mansur, la
qual cosa propicià la construcció d’una nova església al segle XI, l’absis de
la qual aflorà en les excavacions. Aquest nou temple, dissortadament, també fou
devastat l’any 1114 en una incursió de l’exèrcit almoràvit, les conseqüències
de la qual foren també nefastes, ja que l’edifici devia quedar molt desfet,
fins al punt que al final del XII, hom el refeia pràcticament de nou,
aprofitant només de l’anterior una part de la nau o, potser, ni fins i tot
això. Amb tot, per bé que les parets de la nau han estat poc o molt
reestructurades, no sembla que encaixin gaire bé amb els arcs torals que
reforcen la volta, cosa que mena a pensar en un reaprofitament quan hom
reedificà el temple el segle XII, acabant-lo segurament al principi del segle
XIII, amb la construcció de l’absis i del portal, elements aquests que semblen
els darrers que hom construí, i que poden ésser avalats per diversos llegats
per a l’obra que apareixen documentats a prtir del 1282.
Posteriorment, en el transcurs dels
segles XVI i XVII, l’edifici fou modificat amb l’erecció d’un campanar de torre
i amb l’ampliació de capelles laterals i amb l’obertura d’un nou portal a la
façana de ponent.
L’edifici és molt ben conservat i, a
desgrat dels afegitons, el seu aspecte és molt digne, cosa que cal agrair als
veïns del lloc, que han contribuït a la seva restauració d’una manera
desinteressada.
Al solar estès davant la capella hi
ha exposat un bloc de pedra que per les seves característiques, sembla
correspondre a una imposta pertanyent a l’arc triomfal de la primitiva església
pre-romànica.
Al solar que davanteja l’església es
conserva un sarcòfag de pedra romànic, de factura molt simple i sense cap mena
d’ornamentació. Es tracta d’una peça formada per dos cossos, dels quals l’un
acollia les restes del difunt, mentre que l’altre les protegia en forma de
tapa.
A l’angle nord-oest del temple i a
l’indret que ara fa les funcions d’atri, hom pot observar una pica baptismal
romànica, la datació de la qual és probablement del segle XII, la qual encara
és utilitzada per a batejar.
Aquest objecte litúrgic consisteix
en un bloc de pedra de forma ovalada que descansa sobre un suport circular, i
el seu interior ha estat perforat per tal d’ésser omplert amb les aigües
baptismals.
La petjada de Sant Ignasi de Loiola.
Viladordis és un dels llocs ignasians més importants de la ciutat de Manresa.
L'any 1522 Sant Ignasi va passar a Manresa onze mesos i durant
l'estada que va realitzar a la ciutat anava freqüentment al santuari a resar i
a demanar caritat a la Casa de les Marcetes, una casa que es troba a prop de
l'església, on hi residien els que exercien el patronat i cuidaven l'església
abans que hi hagués un mossèn resident.
Sant Ignasi es va convertir en un
gran devot. Actualment a l'entrada del santuari hi ha una pedra que recorda el
lloc on s'agenollava per resar, la pedra conté la inscripció "Any 15 22
JHS Padre de S Ignasi". També hi ha des de l'any 1632 un quadre
a l'oli que recorda al sant.
Santa
Maria de Viladordis és
una església que està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Està dedicada a la Mare de Déu de Viladordis o de la Salut.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau
Fons: Catalunya Romànica i
Viquipèdia
