CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ
Aquesta estada a les terres del Pallars Sobirà ens ha permet conèixer entre altres l’església de Sant Just i Sant Pastor de Son en el seu interior. Si la part externa de l’edifici sempre ens ha meravellat, no podem amagar el goig de conèixer les obres que amaga dins la seva nau.
En l’església es conserven tres piques de pedra, una baptismal i dues d’oli.
Als peus de l’església, en una cambra situada al nord-oest, es troben les altres dues piques. Una d’elles, feta segurament per a guardar els olis sagrats, resta adossada al mur. D’estructura gairebé prismàtica, amb una secció lleugerament trapezoïdal. Algunes de les seves cares exteriors són decorades amb un treball de baix relleu i incisions.
En una de les cares estretes es concentra la decoració més important d’aquesta pica, que consisteix bàsicament en tres personatges flanquejats, per una mena de flor radial i un motiu circular. El personatge de la dreta és el que té una mida més gran. Tots tres sobresurten del fons i resten emmarcats. És distribueixen també en diferents alçades i segueixen un ritme com si fos una mena de processó. La figura de més a l’esquerra, força malmesa, porta una creu a la mà (la qual cosa ens fa pensar en la idea de processó). Els trets del seu rostre, figurat a partir de línies simples i poc acurades, són força esquemàtics, fet que li dóna un to arcaic. L’orientació dels peus cap a l’esquerra reforça la idea de processó i indica el moviment de les figures, malgrat que els cossos presentin una frontalitat. Cal indicar també la manca de proporcions a l’hora de representar els cossos, entre les mides del cap, del cos, de les mans o de les cames i els peus.
Ja hem indicat la importància de la figura de la dreta: té unes dimensions més grans, és un personatge potser assegut, emmarcat i envoltat de motius ornamentals. Aquests motius són el resultat de la simplificació d’elements vegetals.
Al costat llarg, just a l’extrem més proper de la cara que acabem de descriure, veiem representat un animal que podem identificar clarament amb un cavall en moviment cap a l’esquerra. Creiem, però, que la seva factura és posterior al període que ens ocupa.
L’altra pica d’oli situada als peus de l’església és d’estructura prismàtica i recolza sobre una llosa de pedra, de manera que queda adossada per una de les cares laterals o estretes al mur. Conserva una tapa i té, a la part superior, una petita obertura tapada.
En
les tres cares visibles hi ha relleus esculpits. A la cara lateral hi ha
representat un animal similar a un felí: són perfectament definits el cap,
disposat frontalment i a la dreta, les potes —amb urpes— del davant i del
darrere i una cua que cau sobre l’esquena. Probablement és un lleó amb rostre
humà força simplificat.
A l’altre frontal hi ha representada una au que agafa, segurament, la seva presa —potser un conill— amb les urpes. És una escena que aconsegueix una certa sensació de moviment. Més cap a la dreta hi ha representada una gran palmeta que omple tot l’espai restant.
Els relleus corresponents a les tres cares semblen fets per una mateixa mà. D’altra banda, gairebé totes les representacions que hi veiem les podem trobar, amb poques variacions, en altres piques de la zona.
Malgrat
que el relleu de Són presenta un realisme superior, cal posar-lo en relació amb
alguns lleons de l’escola rossellonesa-besaluenca, com ara els de Sant Pere de
Besalú, Queralbs o Serrabona. El lleó deu ésser representat per les qualitats
que hom creia que tenia.
L’altra escena força realista és la de l’ocell, segurament una àguila o un esparver. La representació d’ocells de presa en el romànic és molt usual, encara que aquí segurament té un sentit negatiu.
Hem
de datar aquesta pica de són entre el segle XII i el XIII i cal relacionar-la
amb moltes altres piques d’aquestes contrades.
El retaule de Son aquesta obra es troba integrada per diferents compartiments que representen els Goigs de Maria, juntament amb altres dedicades als sants Just i Pastor, els patrons de la parròquia. La part superior del retaule i les portes són obra de Pere Espallargues, però la predel·la, dedicada a la Passió de Crist i avui disgregada, la va executar un altre pintor, el denominat Mestre de Son. Espallargues era un col·laborador del prestigiós artista Pere Garcia de Benavarri.
El retaule va aconseguir lliurar-se de la guerra del 1936, però el conflicte va obligar a que fos trasllat a Lleida. Malauradament, en el marc d’aquest trasllat va desaparèixer la predel·la, que avui es conserva dispersa entre diferents museus i col·leccions particulars. El 1940 el retaule regressava al poble d’on no tornaria a sortir fins el 1989, quan va ser traslladat a Barcelona per ser definitivament restaurat. El 25 d’octubre de 1991 va ser restituït al lloc actual, on avui llueix com una de les principals joies del gòtic a les terres de Lleida.
El rellotge de Son: un tresor del segle XVII: Aquest rellotge és una màquina constituïda per una seria d’engranatges reductors que transformen la força d’uns pesos sostinguts per cordes, en moviments de les broques i els martells que tocaven les campanes. Normalment aquets rellotges els fabricaven els mestres forjadors assessorats per mestres francesos.
Si en alguna ocasió visiteu el Pallars Sobirà no és perdeu aquesta visita, es enriquidora.
Text
i recull dades. Miquel Pujol Mur
Fons:
Catalunya Romànica (piques)i publicació Museu de Lleida (retaule Gòtic)
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
