dijous, 25 de febrer de 2021

SANT JUST I SANTA BASILISSA DE VULLPELLAC. FORRALLAC. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

El lloc de Vullpellac apareix documentat per primer cop a finals del segle IX (894). Durant els segles XIII i XIV, hi tenen dret els comtes d'Empúries i del feudal lloc, el bisbe de Girona i el priorat de Sant Miquel de Cruïlles. El 1358, trobem com a senyor de Vulpellac Guillem Sarriera. Aquesta família aconseguí una puixança molt gran, especialment des de la guerra de la Generalitat contra Joan II. Durant els segles XV i, especialment el XVI, els Sarriera reformaren el castell, convertint-lo en un sumptuós palau. 



L'església de Sant Julià i Santa Basilissa es troba situada al costat del castell, al centre del nucli fortificat, del qual era l'antiga capella. En l'actualitat, ambdós edificis són separats per una reixa. La primitiva església, de la qual s'han trobat alguns vestigis, degué ser d'època romànica. L'edifici actual data del segle XVI, i va ser bastit en estil gòtic tardà, probablement en el moment de reforma del castell en temps de Miquel Sarriera.

La restauració de l'església fa uns anys, realitzada al mateix temps que la del castell-palau, va deixar al descobert la decoració mural barroca de l'interior. 

Sant Justa i Santa Basilissa és una església d'una sola nau amb contraforts exteriors, absis poligonal a l'interior i semicircular a l'exterior, i coberta de teula a dues vessants. La façana principal es troba orientada a ponent i presenta un parament de carreus molt ben treballats. 

La porta d'accés és d'arc ogival i té llinda i timpà sense decoració. Els únics elements ornamentals d'aquesta porta són les bases de les tres arquivoltes, amb relleus vegetals i testes de persona. Al centre de la façana hi ha una senzilla rosassa.

L'edifici es completa amb uns pilars que serveixen de base a un campanar de paret inacabat. El campanar, de base quadrada i molt estilitzat, s'eleva a l'angle nord-oest de l'església. L'interior, cobert amb volta de creueria, conserva l’escut dels Sarriera en algunes impostes. 

El nucli del poble és un conjunt monument declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. Està format pel Castell, un notable exemplar de l'arquitectura civil gòtic-renaixentista, i l'església de Sant Julià i Santa Basilissa. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: IPA

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 23 de febrer de 2021

SANT LLORENÇ DE MAFET. AGRAMUNT. L’URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL 

El terme de Mafet fou conquerit per Ermengol IV d’Urgell el mateix 1070 i donat en alou. Consta que el 1090 Ramon de Sedó i esposa donaren a la seva filla Berenguera, muller de Ramon de Camporrells, el castell de Mafet juntament amb el de la Donzell i el de Sedó. Al segle XV pertanyia als Meca (Gaspar de Meca és esmentat el 1453) i el 1639 era domini del mercader agramuntí Pere Solanes per uns drets adquirits a carta de gràcia amb anterioritat, els quals conservà fins a la seva mort (1643). 

Sant Llorenç de Mafet és una església amb carreus de pedra regulars amb portalada d'arc de mig punt adovellat, sobre la qual hi ha una inscripció datada el 1617. L'únic detall decoratiu figuratiu d'aquesta sòbria entrada és el tondo amb una mà inscrita fent referència al poble de Mafet. 


Al centre superior de la façana s'aixeca un campanar d'espadanya inutilitzat perquè no hi ha la presència de les campanes. Al centre de la façana s'obre una petita rosassa d'estil gòtic flamíger. En canvi, a la banda esquerra hi ha un segon campanar adossat de planta quadrada i obertures en arc de mig punt. 

Interiorment l'església es distribueix amb una nau única coberta amb volta de canó reforçada amb arcs torals. Té un cantador i un absis poligonal. Lateralment es distribueix en dues capelles per banda. Cada capella té una estructura diferent.

Conserva una pica baptismal molt robusta amb un basament quadrat equilàter. A sobre hi ha un fust cilíndric emmarcat per dues àmplies anelles a banda i banda, La pica, de gran gruix, és molt oberta i ampla. És llisa excepte la part davantera central superior, on hi ha un baix relleu amb un escut on es representa un palmell d'una mà, fent referència a la vila de Mafet. La pica finalitza amb un fris on hi ha gravada la data d'execució de la pica: 1620. 

Sant Llorenç de Mafet és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: IPA

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 18 de febrer de 2021

SANT MIQUEL DE MONTFALCÓ D’OSSÓ. OSSÓ DE SIÓ. L’URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL 

També anomenada com de Monfalcó d’Agramunt. Inicialment fou una església d'estil romànic.

El poble de Montfalcó d’Agramunt es troba al sud-oest de Castellnou, sobre un petit tossal (389 m d’altitud) als contraforts llevantins de la serra d’Almenara. 

El lloc fou conquerit vers l’any 1070 pel comte Ermengol IV d’Urgell, i poc després es bastí un castell. Tot i que no han pervingut dades documentals, és molt probable que l’origen de l’antiga església parroquial de Sant Llorenç sigui paral·lel al de la fortalesa, com solia ser habitual en els indrets que es conquerien per tal d’atreure i establir-hi poblament.

Hi havia llavors dues esglésies: la parròquia de Sant Llorenç, situada vora el cementiri, i la més gran i nova, amb cor i sagristia, dedicada a sant Miquel, que tenia una capella lateral amb la imatge d’aquest sant i una talla de la Mare de Déu a l’altar major. 

És molt probable, segons aquesta interessant informació, que l’església parroquial de Sant Llorenç, a causa de les seves reduïdes dimensions i al mal estat de l’edifici, deixés de tenir la categoria de parròquia, i que les funcions parroquials fossin traslladades al nou temple de Sant Miquel en una data desconeguda, però segurament al segle XVI. Avui dia no resta cap vestigi de la primitiva parròquia de Sant Llorenç. 

Sant Miquel de Montfalcó d’Ossó és una església feta amb carreus de pedra regulars. A la part central de la façana destaca la portalada emmarcada per un arc de mig punt adovellat. Les dovelles són llises i allargades, la central té inscrita la data 1614, moment en que fou totalment reformada. 

L'interior rep llum mitjançant un petit rosetó situat al frontispici. La façana, que té un cert regust romànic, està rematada per un campanar d'espadanya de tres obertures que acull dues campanes.

L'església té una sola nau, coberta amb volta de canó puntada dividida en dos trams, amb dues capelles laterals, absis poligonal i un contracor elevat. 

A l'altar major es pot observar la imatge de la Verge de Santa Maria de Montmagastrell, romànica, realitzada en pedra. 

Sant Miquel de Montfalcó d'Ossó és una església barroca inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica i IPAC

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 16 de febrer de 2021

SANT PERE DE BELLVER DE SIÓ. OSSÓ DE SIÓ. L’URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL 

L’església parroquial de Sant Pere s’emplaça a la part més elevada del poble de Bellver de Sió, el qual és situat sobre un petit tossal de 400 m d’altitud, a la dreta del Sió. 

El lloc de Bellver de Sió formà part del territori conquerit al segle XI pel comte Ermengol IV d’Urgell, i la seva existència com a nucli de poblament és ja testimoniada en l’acta de consagració de Santa Maria de Guissona, de l’any 1098, quan s’esmenta l’església de Belveder com a subjecta a l’esmentada canònica i dins el bisbat d’Urgell.

La dependència d’aquesta parròquia respecte de la canònica de Guissona no es mantingué gaire temps, ja que en la butlla de confirmació de béns que el papa Eugeni III concedí a la canònica de Santa Maria de Solsona l’any 1151, l’església de Bellver consta com a possessió seva. Pocs anys després, el 1163, en l’acta de la tercera consagració de Santa Maria de Solsona, es torna a ratificar aquesta parròquia entre les seves propietats. 

El 1279 i el 1280 el rector de Sant Pere de Bellver contribuí a sufragar la dècima papal recaptada a la diòcesi d’Urgell en aquells anys, així com també participà en la dècima col·lectada a la mateixa diòcesi el 1391. 

Al principi dels anys vuitanta el temple fou restaurat. 

Aquesta església ha experimentat al llarg del temps profundes transformacions en la seva estructura. La part occidental de l’edifici, això és, la façana amb la porta d’entrada, el campanar i l’espai interior fins al primer arc toral foren afegits a la segona meitat del segle XVIII.

La resta ha sofert també moltes modificacions i destrosses, com va quedar ben patent al mes de febrer de l’any 1980, quan es va fer una neteja total del parament interior. En successives restauracions posteriors s’ha intentat, fins on ha estat possible, recuperar amb carreus de pedra les formes arquitectòniques de la primitiva església romànica, un temple d’una sola nau amb un absis semicircular encarat a llevant. 

L’església és edificada damunt una gran roca, al cim del tossal on està situat el poble. Probablement amb el pes de les gruixudes parets, la roca ha tingut algun moviment d’assentament, cosa que ha provocat esquerdes, visibles fins fa poc de dalt a baix de l’absis, i potser també algun esfondrament parcial de l’edifici. Per això es van construir dos grans contraforts al costat sud de la nau, i el mateix transsepte, situat entre els dos contraforts, es devia bastir amb una doble finalitat: apuntalar l’edifici i augmentar una mica les dimensions interiors de l’església. 

La nau actualment fa 17 m de llargada per 4, 5 m d’amplària i el transsepte fa 11 m d’extrem a extrem. L’absis —alliberat d’un cos estrany que tenia adossat al costat nord— és l’element arquitectònic més íntegre i homogeni i el que millor indica la naturalesa romànica de la primitiva construcció. A l’exterior mostra un aparell amb filades de pedra ben tallada, de gruixària diversa. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada, d’arc de mig punt monolític decorat. Un altre arc de pedres rectangulars ressegueix l’extradós de l’arc. Al costat del muntant nord d’aquesta finestra hi ha una altra pedra de mides similars, que té gravada la figura esquemàtica d’un home amb els braços oberts, feta amb profunda incisió. 

La cornisa que orna la part superior de l’absis també presenta decoració esculpida. Al damunt d’aquesta cornisa hi ha un sobrealçament de l’absis, de tres filades de pedres. A sota hi ha una filera de vint arquets cecs monolítics recolzats sobre mènsules esculpides, de forma semblant a la cornisa de l’interior. Els timpans dels ares cecs són completament llisos excepte tres que porten algun motiu en relleu. Els petits carcanyols són ocupats per peces triangulars.

Fins al moment de la restauració, la part inferior de l’absis romànic fins a l’altura de la cornisa estava molt malmesa. Només el sector central amb la finestra s’havia preservat intacte. La restauració restituí a l’absis el seu aspecte inicial a partir de les pedres primitives trobades senceres sota el nivell del paviment actual del presbiteri. La volta de quart d’esfera de l’absis, que arrenca airosament de la cornisa, una vegada netejada de l’arrebossat que la cobria, va aparèixer gairebé intacta. L’arc preabsidal de mig punt, l’estructura primitiva del qual no s’ha pogut recuperar i que resta cobert de guix, descansa sobre dues pilastres adossades i les respectives impostes trapezoïdals. 

La finestra de doble esqueixada de l’absis presenta a l’interior un arc monolític. A l’extradós hi ha un altre arc de descàrrega adovellat. La cornisa forma una mena d’escacat molt evolucionat. Ha estat refeta amb material artificial a partir del fragment preservat al centre de l’absis. 

A la mateixa altura de l’absis, la nau també presenta una cornisa als murs nord i sud, molt treballada, formada per una motllura feta de pedres trapezoïdals no bisellades; la seva variada decoració és tota de-tipus geomètric. Aquesta motllura es troba íntegra als dos costats del primer tram de la nau a partir de l’absis i ha desaparegut als dos trams següents a causa de la construcció dels arcs del transsepte i de dues capelles laterals buidades al gruix dels murs. La tornem a trobar al tram següent, l’últim que subsisteix de la primitiva construcció romànica, encara que només al parament del costat sud. 

El parament del costat nord és completament llis de dalt a baix i res no fa pensar que mai hi hagués hagut cap motllura en aquest indret. En la part inferior a banda i banda d’aquest tram, els murs també havien estat profundament excavats per encabir-hi confessionaris. Actualment han estat refets amb filades de pedres treballades a punta, com la resta de l’antic parament. 

Les dues portes amb llinda i muntants de pedra, situades al primer tram de la nau prop de l’absis, són de construcció recent. Però al mur del costat sud hi ha encara dues finestres romàniques, similars a la de l’absis: totes dues són de doble esqueixada i tenen l’arc de mig punt monolític, sense cap decoració. Una no és visible a l’exterior per culpa del braç dret del transsepte que li fou adossat; l’altra no és visible a l’interior de la nau perquè està tapada per la imposta d’un dels arcs torals.


La volta de canó original que cobria la nau no s’ha conservat. Ha estat substituïda per una volta de llunetes, feta de maons i guix. La volta descansa sobre quatre arcs torals —un de semicircular i tres de lleugerament apuntats—, els quals recolzen sobre unes impostes de guix adossades al parament. 

L’estructura decorativa de l’absis fa d’aquesta església un exemple molt interessant per seguir l’evolució dels motius ornamentals llombards. Es tracta d’un edifici del segle XII amb una interpretació molt personalitzada dels elements decoratius que no té paral·lelismes en altres edificis catalans de l’època. 

La porta central presenta un baix relleu de Sant Pere. El campanar és un sòlid cub petri, adossat a la banda esquerra de l'església, es transforma en una torre octogonal coronada per vuit pinacles rematats per boles. El campanar només té una petita finestra rectangular.   

A l’interior de l’església de Sant Pere de Bellver de Sió es conserven, com ja s’ha indicat, restes de decoració escultòrica. A la zona de l’absis la decoració es troba repartida; d’una banda a la finestra de doble esqueixada i d’arc de mig punt monolític que manté la mateixa decoració a l’exterior que a l’interior. Aquesta decoració consisteix en un soguejat incís i emmarcat entre la finestra i un altre arc que formen les dovelles a l’extradós. 

Amb motiu de la realització d’unes obres de reparació al mur de contenció situat a la part posterior de l’absis de l’església de Sant Pere de Bellver de Sió, aparegueren una sèrie de sepultures excavades a la roca que motivaren la realització d’una excavació d’urgència al desembre del 1984 per part del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Els treballs arqueològics, dirigits per N. Rafel, donaren com a resultat la identificació d’un total de 12 tombes, algunes de les quals ja eren visibles abans de la intervenció del Servei d’Arqueologia. Totes les sepultures són excavades a la roca i en la seva major part situades en funció de l’absis de l’església, en disposició radial.


Sant Pere de Bellver de Sió és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons. Catalunya Romànica i IPAC

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 11 de febrer de 2021

MARE DE DÉU DEL REMEI D’OSSÓ DE SIÓ. URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL 

Tot i que el terme d’Ossó de Sió fou conquerit vers el 1070 pel comte Ermengol IV d’Urgell, fins a l’any 1139 no és documentada l’església del lloc en la relació d’esglésies que contribuïren a la dècima recaptada al bisbat d’Urgell aquell any. En aquesta relació encara no s’esmenta com a parròquia, però se sap que era atesa per un canonge de Guissona, dit Colldejou, que tenia el títol de beneficiat d’Ossó de Sió. 

Per bé que l’estructura que ha quedat de l’antiga església correspon al final de l’època romànica, cal suposar que es trobava en peu més d’un segle abans i que va canviar la seva titulació original, potser Santa Maria, per la de Santa Maria del Remei, devoció popularitzada al país a partir de la darreria del segle XIV. 

L’església de la Mare de Déu de Remei es una edificació d’estil romànic tardà, d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular. L’estructura primitiva ha estat molt modificada, tant per dins com per fora, per reformes posteriors.

De l’església romànica només és visible la part nord i est de l’absis que flanqueja la finestra central, la meitat dels murs de la nau i el frontis o façana de ponent. La finestra de l’absis té un arc de mig punt adovellat. Està tapada, però atesa la gran amplada de la sortida es pot suposar que és de doble esqueixada. Tant l’absis com el mur de la banda sud de la nau estan edificats sobre un sòcol força alt. 

La cornisa del ràfec de l’edifici està feta de pedres de secció trapezoïdal bisellada, sense decoració. El parament, bastant ben conservat, és de carreus de pedra polida, treballada amb punta, amb tendència a la forma quadrada. La façana principal de l’església és completament llisa. 

La porta, a la façana de ponent, no és al centre del mur, sinó prop de la cantonada nord; és una obertura d’arc de mig punt fet amb dovelles llargues, sense cap tipus de decoració. Al bell mig del frontis hi ha un òcul o petita rosassa; l’havien transformat en un gran finestral rectangular però ha estat refet recentment prenent per model un fragment existent de l’obertura primitiva. La part central de la façana, per sobre de la teulada, és coronada per un campanar d’espadanya amb dos ulls per a les campanes. Al costat nord del transsepte hi ha un ull de bou, de doble esqueixada, probablement aprofitat d’una obra anterior, i al costat sud hi ha una petita rosassa monolítica de mida similar a la de la façana.

L’interior de l’església fa 15, 50 m de llargada per 4, 40 m d’amplada en la nau, i el transsepte afegit fa 12 m de punta a punta. No hi ha cap element visible de la primitiva construcció. Ha desaparegut tota la conca de l’absis, la qual ha estat substituïda per una forma plana, davant la qual, i sobre un podi de marbre, hi ha un gran frontal lleugerament corbat i pintat al fresc, que en dos plafons representa una processó del poble d’Ossó amb la Mare de Déu del Remei, patrona de l’església.


La coberta de la nau té l’aspecte de volta de canó sense arcs torals. L’absis és precedit per un senzill arc preabsidal, un xic apuntat, i un petit tram amb volta de llunetes. Tot està recobert de guix i pintura, de manera que l’obra primitiva, si hi és, no és visible. Dos arcs laterals de mig punt i llargues dovelles sobre pilastres, també de pedra, cobreixen l’entrada de dues Capellades profundes o transseptes, que estan cobertes amb volta de creueria. Prop de l’entrada, han estat excavades als murs dues fornícules per col·locar-hi altars. Tots aquests elements i afegits són evidentment posteriors al romànic. I encara durant la dècada dels seixanta es va iniciar la construcció d’un nou campanar d’estil neogòtic gaudinià. 

Els darrers anys, l’Ajuntament d’Ossó de Sió i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya han portat a terme obres de restauració en aquesta església. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 9 de febrer de 2021

SANT PERE DE CASTELLNOU D'OSSÓ. OSSÓ DE SIÓ. URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL 

L’església de Sant Pere es troba en un indret elevat a uns 100 m al NE del nucli de cases que formen el poble de Castellnou d’Ossó, situat al marge dret del Sió.

No s’han localitzat referències documentals d’aquesta església fins a la darreria del segle XIII. Consta que l’any 1279, en les relacions d’esglésies i parròquies que contribuïren a sufragar la dècima papal recaptada al bisbat d’Urgell, s’esmenta dins el deganat d’Urgell. En aquella ocasió el seu rector satisféu la quantitat d’11 sous. 

A la darreria del segle XIV, l’any 1391, el rector de la parròquia de Castellnou pagà 17 sous en la dècima col·lectada aquell any a la diòcesi urgellenca; d’aquest any es coneix el nom del rector, Joan Dianda, el qual compartia aquest càrrec amb l’església de Sant Miquel de Montfalcó d’Agramunt i gaudia d’un benefici a la parròquia de Santa Maria d’Agramunt. 

Segons la visita canònica realitzada pel bisbe d’Urgell l’any 1515, l’església estava llavors en molt mal estat. Aleshores, el rector de la parròquia vivia a Montfalcó d’Agramunt.

És un edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular precedit d’un estret arc presbiteral. La nau és coberta amb volta de canó, de perfil semicircular, que arrenca d’una senzilla imposta bisellada. 

Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada i a la façana de ponent s’obre la porta, d’arc de mig punt emfasitzat per dues arquivoltes suportades per sengles columnes amb capitells llisos i bases molt simples. 

Aquesta façana oest és coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls.

La volta de la nau és molt deformada. Aquesta patologia es devia produir poc després d’acabar l’edifici, car foren afegits a la nau sis contraforts amb coronament bisellat de construcció molt acurada.

A part de la porta, les façanes no presenten cap tipus de decoració, llevat del ràfec format per una motllura bisellada, present tant a la nau com a l’absis. Els paraments presenten un aparell de carreus escodats disposats molt ordenadament, la qual cosa palesa una construcció tardana, datable al segle XIII. 

A l’interior de l’església es troba un sarcòfag exempt que es pot datar a mitjan segle XII. El sarcòfag està situat arran del mur sud de l’església i és de pedra grisa pròpia de la zona. Es compon de quatre peces: una caixa paral·lelepipèdica que fa la funció pròpiament dita de sarcòfag, amb decoració figurativa, una tapa rectangular i dos peus amb forma d’arc triomfal també amb decoració esculpida.

Sant Pere de Castellnou d'Ossó és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 4 de febrer de 2021

SANT PERE DE LA DONZELL. AGRAMUNT. L’URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL 

La Donzell és un poble que forma un clos tancat i reclòs sobre si mateix, amb un entramat interior de placetes i carrers ombrívols, de passos coberts i típics racons. Aquest és un dels pobles més secaners de la Ribera de Sió. 

El terme de la Donzell fou conquerit per Ermengol IV, i el 1190 n'era senyor Ramon de Sedó, que, amb la seva muller, el deixà a la seva filla Berenguera, casada amb Ramon de Camporrells (amb Mafet); el castell de la Donzell, esmentat el 1328, quan Jaume II donà el comtat d’Urgell al seu fill Alfons, era el 1462 de Joan de Casaldàliga, ciutadà de Lleida. Esdevingué centre de la baronia de la Donzell, que, a mitjan segle XVII, fou comprada, juntament amb Rocabertí, pels Solà. A mitjan segle XVIII era senyora de la Donzell i Tudela Maria Helena de Lanuza, muller del marquès de Dosaigües, però a la fi de l’Antic Règim era de nou dels Solà. Malgrat el nom oficial de Donzell d’Urgell, el nom que figura en els antics documents i que és viu en la gent del país és el de la Donzell.

No es coneixen notícies històriques d’aquesta església anteriors al 1300. No obstant això, tenint en compte que el castell de la Donzell és documentat des del segle XII, és probable que l’església de la Donzell existís ja en època romànica. 

L’església parroquial de Sant Pere, situada a l’exterior del recinte clos del poble antic, fou molt reformada al segle XVI-XVII. És un edifici d’una nau, amb un campanar de torre quadrada. 

Església construïda a base de carreus regulars simètrics que formen un edifici rectangular amb una coberta apuntada i un campanar quadrangular de tres cossos a la dreta de l'edifici. Aquesta torre denota més d'una època de construcció, ja que el carruatge inferior és més auster i tosc que els dos cossos superiors.

La seva portalada és el més destacable de l'església: porta amb llinda amb pilastres adossades motllurades als dos costats i rematada per un frontó triangular escapçat amb la inscripció de la data de consagració de l'església: 1678. Al centre d'aquest frontó s'hi pot veure un nínxol en forma de petxina que no alberga cap escultura, és buida. Més amunt, al centre de la façana un rosetó molt simple. 

El seu interior és de nau única coberta amb volta de canó. Als laterals hi ha dos capelletes cobertes amb volta d'aresta. L'altar és poligonal amb dos obertures estretes i allargassades.

Hi ha diverses constàncies que indiquen que el conjunt de l'església ha experimentat mutacions cronològiques. 

Sant Pere de la Donzell d'Urgell és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau