SANT SERNI D’ALTRON. SORT. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Altron és un poble (56 h. 2009/ 935 msnm.) situat a la vall d’Àssua, a la dreta del riu de Pamano, prop de l’aiguabarreig amb la riera de Sall.

Formà part del vescomtat de Castellbò, en el quarter de Rialb i vall d’Àssua, des del 1460. Altron estigué integrat, al segle XII dins de la Baronia de Bellera, però més tard, aproximadament 1460, i per la resta de l'edat mitjana, apareix en el Vescomtat de Castellbò, integrant-se en el Quarter de Rialb i la Vall d'Àssua.

El 1518 Altron retorna a la corona, la qual, anys després, cedeix la senyoria a Josep Sobirà, que té la seva casa pairal a Altron, sempre dins del marc del Vescomtat de Castellbò, on es mantingué fins a l'extinció dels senyorius, ja al segle XIX.

Fou municipi independent fins el 1976, any en què fou annexat a Sort. Comprenia els nuclis d’Altron, cap de municipi, Sorre, Bernui i el despoblat d’Espós.

Poble agrícola, que per la proximitat de l’estació d’esquí de Llessui s’hi ha desenvolupat el sector del turisme. L’església parroquial és dedicada a sant Sadurní i a llevant del poble hi ha l’oratori de Montserrat.

Altron es troba al límit nord d'un pla, penjat damunt la riba dreta del Barranc d'Altron. Les cases del poble estan agrupades a l'entorn d'un sol carrer que adopta la forma d'una A, amb l'església de Sant Serni gairebé en el centr

L’església parroquial de Sant Serni pertanyia  ja a l'antic municipi d'Altron. Es troba en el mateix nucli de població, a l'extrem nord del que fou la vila closa d'Altron.

Sant Serni d’Altron és una església mitjanament gran, d'una sola nau. L’edifici és de planta rectangular amb la capçalera orientada i la porta d'arc de mig punt a la façana oest, sobre la qual s'obre també una rosassa.

Al costat sud d'aquesta façana s'aixeca la torre-campanar de secció quadrada que passa a ser octogonal per sobre del nivell de la coberta de l'església, coronada per una coberta de licorella, material també emprat en el llosat de dues aigües que cobreix la nau.

En depenia la capella particular de la Immaculada de Casa Sobirà.

Sant Serni d’Altron és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

L'escriptora Maria Barbal és originària de Casa Pona d'Altron i la seva obra Pedra de tartera narra una història del poble. Alguns dels personatges de Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, són nascuts a Altron.

Montserrat de Moner, filla de Casa Sobirà d'Altron ha escrit Catorze generacions d'una casa pairal del Pallars, on ens aproxima a la transformació social, econòmica, històrica i cultural de la vall d'Àssua a través de les vivències dels habitants de tres nissagues familiars de casa Sobirà d'Altron.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA DE BERNUI. SORT. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Bernui, antigament Bernui del Vescomtat, és un poble (15h. 2011/1209,4 msnm.) situat a la Vall d’Àssua. Fins al 1976 formà part del terme d' Altron.

Bernui és a ponent d'Altron, a llevant de Saurí i al sud-est de Lessui i de la Torre. És a l'esquerra del Barranc de Pamano, a l'extrem sud-oest dels Plans de Bernui.

Bernui no és un poble compacte. Les seves cases, set i la rectoria, estan esteses a l'extrem d'un planell, sota del qual hi ha un coster bastant acusat. L'església de Santa Maria és a l'extrem nord de la part central del poble.

Els esments cronològicament més antics, però de data molt dubtosa, que es coneixen de Santa Maria de Bernui corresponen als documents coneguts com a falsos VI, VIII i XI de Gerri.

El primer esment autèntic que posa en evidència la relació entre la parròquia de Bernui i el monestir de Gerri data de l’any 1105, quan Ot, bisbe d’Urgell, restitueix al monestir de Gerri algunes de les esglésies que li havien estat usurpades, entre elles Santa Maria de Bernui. A partir d’aquest moment, la parròquia de Bernui apareix sempre vinculada al monestir de Gerri. L’any 1146, l’abat Ponç de Gerri donà l’església de Bernui al prepòsit Berenguer i nomenà un vicari perquè la servís.

L’any 1302 l’abat Sanç Aner de Gerri donà l’església de Bernui, amb la cura d’ànimes, a Pere de Pals, que havia de prestar-li obediència canònica. El 1477 s’esmenta un Pere Codó com a monjo i prior de Bernui, que havia fet col·lació del priorat de les Maleses a Joan Guillem Claverol, cambrer.

Al principi del segle XVI, en el moment de redactar-se el Spill… del vescomtat de Castellbò, s’esmenta el priorat de Bernui com l’església parroquial: “és del orde de Sanct Benet, és constituït dins la jurisdictió spiritual del abat de Gerri e súbdit a dit abat. Com a possessió de Gerri, no s’esmenta en les detallades visites pastorals del bisbat d’Urgell del 1575 i el 1758.

El 1518 Bernui retorna a la corona, la qual, anys després, cedeix la senyoria al baró de Claret, sempre dins del marc del Vescomtat de Castellbò, on es mantingué fins a l'extinció dels senyorius, ja al segle XIX.

L’església de Santa Maria de Berniu és un edifici molt transformat. Es conserven part del mur nord i tota la façana sud de l’edifici original, que ha perdut la capçalera, de la qual no es coneixen dades sobre l’estructura que tenia, però podem suposar que devia tractar-se d’un absis semicircular.

Actualment és un edifici d'una única nau, amb una capçalera rectangular a l'est. En el mur del migdia, s'obre l'antiga porta romànica, constituïda per un senzill arc de mig punt que formaven petites dovelles tallades, disposades radialment i rematades per una motllura a mode d'arquivolta exterior. Modernament es tapià aquesta porta i s'obrí la que existeixen aquest moment als peus de la nau, afegint-se també a la fàbrica romànica unes dependències.

Sobre l'antiga porta romànica, i en el mateix angle que forma la nau, s'aixeca una graciosa espadanya de dos ulls, Sota el mateix d'aquesta, s'obre una estreta finestra bocinada. Els murs són d'aparell petit, paral·lelepipèdic, de proporcions molt allargades i de mides molt homogènies.

En el seu interior, es conserva la imatge romànica de la Mare de Déu de Bernui.

Santa Maria de Bernui és una església romànica, malgrat que molt ampliada i modificada, inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Actualment és sufragània de Sant Serni d’Altron

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT VÍCTOR DE SAURÍ. SORT. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Saurí, de vegades escrit Seurí, és un poble (22 h. 2009/ 1233 msnm.) situat és al fons de la Vall d'Àssua, al nord del seu actual cap de municipi,  i a prop, a migdia de Lessuí, (població amb la que anteriorment  formà municipi) compartint el mateix coster, uns 200 metres més avall. És a la esquerra del Barranc de Pamano. També és a prop, a ponent, del poble de Bernuí. La trentena de cases del poble formen una massa bastant compacta, esglaonada en els 50 metres de desnivell existents entre les cases més altes i les més baixes

La primera notícia que es coneix és de l'any 852 quan sembla ser pertanyia al monestir de Sant Genis de Bellera (municipi de Senterada, Pallars Jussà). En el document figura que el convers Sompró i Beresenda donaren al monestir unes terres situades al pagus de Bellera, a la vall de Sant Vicenç, que Ramon d'Abadal identificà amb Seurí. En aquest mateix supòsit s'inclouen els dos documents datats de l'any 898 corresponents a les compres fetes pel prevere Lodegari, que Ramon d'Abadal suposa que era el regent de l'església de Seurí de terres situades al lloc de Palau. És diferent el document de l'any 899 en què el prevere Penell comprà unes terres situades a la serra de Terregos al terme de Savarisi.

Cap a l'any 970 es data la donació que el comte Ramon III de Pallars, amb els seus germans Borrell, Sunyer i Sunifred feren a favor de Sant Vicenç i Sant Esteve de la vila Savariense, de l'alou que tenien dels seus avantpassats Isarn i Llop a la vila d'Enviny. L'any 979, Singeric donava una vinya al grau Etab i unes terres a Pujalto i a la vila de Letone.

Altra vegada, l'any 981 trobem un prevere cognominat Atila que comprà terres i béns a la vila de Seurí. Unes terres situades prop de l'església de Sant Esteve Í que afronten amb la terra de Sant Vicenç.

A partir d'aquests documents es planteja l'interrogant de si hi havia edificades dues esglésies diferents dedicades, una a Sant Vicenç i l'altre, a Sant Esteve o es tractava d'una sola església amb doble advocació als dos sants. Si es pren per bona la primera hipòtesi es pot establir una segona hipòtesi que identifica l'església de Saní Esteve amb la de Sant Esteve de Menauri.

La hipòtesi de l'existència de dues esglésies seria refermada amb el document fals I de Bellera (i la seva còpia FB-IV) que Puig i Ferreter creu que foren redactats al final dels segle XI, inicis del XII. Aquest document datat de l'any 986 recull la donació que el comte Sunyer de Pallars i el seu fill Ramon feren del monestir de Sant Genis de Bellera i dels seus béns a l'Església d'Urgell, entre aquest béns hi constaven les esglésies de Sant Vicenç i Sant Esteve de Seurí. Aquest document ens reafirma a més, la pertinença de les esglésies de Seurí al monestir de Sant Genis de Bellera i més tard i com a possessió d'aquest, al monestir de Santa Maria de Lavaix (municipi de Pont de Suert, Alta Ribagorça).

La darrera notícia que es coneix de les dues esglésies data del 1043 i fa referència a la seva vinculació al monestir de Bellera. En aquesta data el comte del Pallars Jussà, Ramon III retornà al monestir de Bellera les esglésies de Sant Vicenç i Sant Esteve de Seurí, fundades pel seu pare, el comte Sunyer i usurpades injustament per ell i donades al monestir de Lavaix.

En la visita que els delegats de l’arquebisbe de Tarragona realitzaren a les parròquies del deganat de Montenartró, els anys 1314 i 1315, consta l’església de Sant Víctor de Sarui. Desconeixem quan es produí el canvi d’advocació. En la visita pastoral del 1575, Saurí forma part de l’oficialitat de Sort. En la visita pastoral del 1758, el visitador fa constar que les parets són ennegrides i la sagristia és molt petita (possiblement l’absis de l’església medieval?), per la qual cosa s’ha d’enderrocar i fer-ne una de nova. Actualment depèn de la parròquia de Rialb.

Sant Víctor de saurí és una església d'una nau amb capçalera rectangular a orient i una porta als peus de la nau que s'obre en un petit atri afegit posteriorment a la construcció de l'església. També s'hi ha afegit algunes capelles laterals i d'altres dependències. Al costat de migdia s'aixeca la torre-campanar, de secció quadrada a la base, que es transforma en octogonal a partir del nivell de la coberta feta amb llicorella. L'aparell utilitzat en aquesta construcció és la pedra pissarrosa sense desbastar.

Es tracta d'un edifici que ha sofert restauracions amb el pas del temps i que per tant, conserva pocs vestigis de l'edifici alt-medieval, visibles a les façanes oest i nord; i especialment en el mur sud, on es conserven dues cantonades assenyalades en el parament que semblarien correspondre a un transsepte. Si aquesta hipòtesi fos confirmada parlaríem d'una església d'una sola nau amb transsepte.

En el mur de llevant s'observa una gran arcada, paredada que, podria correspondre a l'obertura absidal. Com la resta d'esglésies de la vall, l'aparell dels murs es format per carreus allargats disposats ordenadament. L'aparença actual es la d'un edifici barroc, d'estil popular remodelat íntegrament entre els segles XVII-XVIII, amb modificacions posteriors.

D'una sola nau i coberta de doble vessant, d'enllosat de pissarra a l'exterior i fusta a l'interior. A sota, voltes decoratives amb llunetes. Hi destaca al costat dret de l'edifici, el campanar de torre vuitavat i coberta piramidal amb quatre obertures d'arc de mig punt, característic d'aquest tipus d'arquitectura pirinenca. La coberta de l'edifici com en molts altres edificis pirinencs de les mateixes característiques es de fusta i això suposa un tret singular a Catalunya, on l'ús de la volta de canó és molt antic. Aquesta solució arquitectònica respon de ben segur a l'adequació de l'edifici a les inclemències meteorològiques.

La capçalera és rectangular i té dues sagristies a cada banda a les quals s'accedeix des del presbiteri a través de portes de fusta. Té tres capelles laterals, una al costat esquerre i dues al costat dret, una de les quals es de menors dimensions. El cor està situat als peus de l'edifici, en una tribuna de fusta a la primera planta.

A la dreta de l'entrada de l'església, trobem l'accés al cor de la primera planta i al campanar. Darrera d'aquest accés, una petita habitació amb una pica baptismal de pedra i una petita finestra i entre aquesta habitació i l'accés a la part superior trobem un dipòsit d'oli amb tapa i una senzilla pica beneitera de pedra sense cap tipus d'ornamentació. A la part esquerra de l'edifici abans de trobar la capella lateral, trobem un púlpit al qual s'hi accedeix per unes escales.

La il·luminació natural prové de l'ull de bou situat a la façana principal, sobra la porta d'accés. La resta de petites obertures les trobem, una a la capella lateral del costat dret i l'altra en l'accés al cor al primer pis. La porta d'accés al temple es d'arc de mig punt i està situada a la façana de ponent dins d'un atri afegit posteriorment i il·luminat a través d'una finestra.

Destaquen diverses pintures al fresc (2015). El projecte s’ha dut a terme gràcies a la col·laboració institucional de l’Ajuntament de Sort, el Bisbat d’Urgell, el Departament de Cultura i la Diputació de Lleida. És una intervenció pictòrica de l'artista Santi Moix basant-se en quatre pilars: La natura com a element de la cosmogonia religiosa, els colors, la gent de la vall i l'espai de recolliment, meditació i pregària.

Es tracta d'un treball ple de color i energia que traspua espiritualitat amb l'objectiu que els feligresos i visitants es sentin a gust, es trobin amb la fe i amb ells mateixos, amb el seu món interior. Una decoració plena de naturalesa i flors que fa referència a l'entorn. Tot i que no es tracta d'un treball figuratiu, sinó de la representació de la naturalesa i la llum, trobem referències religioses com els símbols dels quatre evangelistes, els peus de Crist i l'escena de la fugida d'Egipte ai presbiteri. A més de la presència de textos evocadors de poetes com Kavafis, J.V. Foix o Vicent Andrés Estellés.

Sant Víctor de Saurí es una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT SERNI DE BAIASCA. LLAVORSÍ. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Havíem escoltat converses sobre la possible procedència de les pintures de Baiasca, segurament obra del mestre o del taller de Pedret. Aquest nom es prou significatiu i apreciat en les nostres terres berguedanes. Per tant vam visitar l’església, sota l’advocació de Sant Serni, en el lloc de Baiasca.

Baiasca és un poble (22 h.2009/1313 msnm.) situat a la vall de Baiasca, drenada pel riu de Baiasca, afluent de la Noguera Pallaresa per la dreta. És una vall d’origen glacial, encaixada i suspesa i coberta de bosc.

Ens comentava l’amable senyora que ens obrí de l’església que fa molts anys el poble era força més habitat. Havia bestiar i els camps llaurats s’estenien per on actualment només hi ha bosc. Però d’això han passat molts anys. Aquestes paraules en les confirma Pascual Madoz en un article del seu “Diccionario geogràfico” publicat en els anys 1846-1850.

Les cases de Baiasca estan disposades longitudinalment en el coster de solana, formant uns tres nivells diferents, entre els quals no discorren uns carrers urbanitzats, sinó uns espais entre les cases que fan de carrer. L'església de Sant Serni és al nord del centre de la població, a l'alçada de la línia de cases més enlairada. Enmig i als dos costats del poble hi ha restes de les cases que han anat caient amb el pas del temps. Sembla haver interès en conservar i millorar l’estructura del petit poble

Segons s’extreu del Spill… del vescomtat de Castellbò, redactat al principi del segle XVI, la vall de Baiasca era anomenada antigament Vall Costar, i comprenia, a més, els llocs d’Arestui, Vilamitjana i Ansui, que aleshores era ja despoblat, però hi havia intenció de repoblar-ho. En aquesta època, tota la vall de Baiasca era integrada al quarter de Rialp, dins la divisió administrativa d’aquest vescomtat.

L’església parroquial de Sant Serni no és documentada fins a l’any 1758, en la visita pastoral d’aquest any, on es fa constar que pertanyia a l’oficialitat de Cardós i es trobava en bon estat, llevat d’un angle de la paret del cor. Actualment, aquesta església està supeditada a la parròquia de Llavorsí.

Es tracta d’un edifici molt transformat, sobre una base medieval, de la qual només és visible l’absis, orientat a llevant, que a l’interior conserva parts molt notables de decoració pictòrica. En el seu estat actual no es pot precisar si, sota la decoració de la nau, es conserven altres elements de l’edifici original, del qual només es pot saber que era d’una nau, possiblement la base de l’edifici actual.

L’absis és dividit internament en dos nivells formant una mena de cripta que no ha estat buidada ni explorada, motiu pel qual no se’n poden precisar les característiques o el procés constructiu. Sí s’ha excavat però sense cap resultat conegut.  Exteriorment, l’absis ha estat restaurat i alliberat de les edificacions que se li adossaren, i presenta una decoració, a la façana, formada per frisos d’arcuacions, en sèries de dues entre lesenes, en dos nivells superposats corresponents aproximadament a la divisió interior.

L’aparell és de carreus ben ordenats en els paraments absidals, amb peces de tosca en la formació de lesenes i arcuacions i finestres, de les quals n’hi ha dues a l’absis corresponents una a cada nivell interior, la superior centrada i la inferior descentrada cap al sud, totes dues de doble esqueixada. 

L’element més destacable de la seva arquitectura —que en general cal situar dins el segle XII o la fi del segle XI, dins les formes evolucionades de l’arquitectura llombarda—, és aquest doble nivell de l’absis, decorat exteriorment amb arcuacions en cada una de les parts superposades, solució que no té paral·lelismes en l’arquitectura catalana del moment. En el seu estat actual no es pot precisar si aquest doble nivell absidal correspon realment a una cripta, o bé a un primer projecte interromput i reprès immediatament, sense excloure la possibilitat que es tracti d’una fórmula d’absis de dos nivells, com el santuari de Sant Pere del Burgal, amb la diferència, a Baiasca, de la manifestació externa del doble nivell interior.                                                                                                         

L’església de Sant Serni de Baiasca conserva un petit conjunt de pintures murals que van ser trobades darrere del retaule barroc que cobria l’absis romànic. L’any 1977 hom en notificà el descobriment i la recuperació i restauració. Un seguit de bastides col·locades en el reduït espai que hi ha entre l’esmentat retaule i el fons de l’absis fan gairebé impossible, avui, fer-se una idea del conjunt de les pintures i emprendre’n un estudi complet.. Malgrat aquests inconvenients, estem segurs que ens trobem davant d’una troballa important que enriqueix el ja abundant camp de la pintura romànica catalana.

Els frescos, que romanen in situ, només cobreixen una part de la conca i del semicilindre absidal, sense que això vulgui dir que, anys a venir, no es puguin trobar altres parts de l’església que potser també estigueren pintades. Les restes actuals són molt fragmentàries i la paret es troba molt picada i feta malbé. A la conca absidal presideix la Maiestas Domini, de la qual només es conserven la part inferior i la mà esquerra que sosté el llibre tancat damunt dels genolls.

L’autor utilitzà una paleta rica en vermells, blancs brillants i blaus intensos molt semblants als que hom ha vist en altres llocs, com Pedret o Taüll. S’endevina un bon dibuixant en el realitzador de la Maiestas i dels àngels que porten els símbols, molt acostat també a la manera com realitzaven les cares el mestre de Pedret i el seu taller, malgrat que aquí els traços s’han fet més durs i de menys plasticitat.

Al Museu Diocesà d'Urgell es conserva, procedent d'aquesta església, una talla romànica de la Mare de Déu amb l'Infant datada dels segles XIII-XIV.

Tallada de fusta policromada, que té el nen en posició central, col·locat una mica cap a l'esquerra de la faldilla.

L’església de Sant Serni de Baiasca està catalogada en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT MARTÍ D’ARESTUÍ. LLAVORSÍ. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Arestuí és una petit poble (17 h. 2009/1141 msnm.) situat a la vall de Baiasca, a la dreta del riu de Baiasca. El poble es troba al mig d’una extensa massa forestal.

Malauradament no es poden aportar noves dades sobre la vila d’Arestui que les conegudes sobre el seu castell, documentat des de l’any 1296. Els castells i les viles de Biuse, Arestui, Tírvia, Glorieta i Farrera foren empenyorats l’any 1296 per la comtessa vídua Blanca de Bellera al comte Roger Bernat III de Foix. Inclosa dins la baronia de Rialb, la jurisdicció d’Arestui passà l’any 1435 dels Bellera als comtes de Foix i vescomtes de Castellbò.

L’església de Sant Martí és troba a l’extrem nord-oriental del poble entremig de les edificacions del poble. En depenia l’ermita de Sant Jaume.

L’església de Sant Martí devia mantenir encara el seu edifici primitiu l’any 1758, quan el visitador el descriu sense sagristia i amb un campanar “a lo antiguo”, fent referència al seu campanar d’espadanya.

Sant Martí d’Arestuí és una petita església d'una sola nau, amb façana a migdia i capçalera rectangular al nord. La façana, mig amagada per edificacions adossades, presenta una porta de mig punt dovellada, amb clau o dovella central més alta que les altres, per damunt de la qual s'obre un petit òcul.

Originàriament, la coberta era a dues aigües, amb porta i òcul de la façana centrats respecte al pinyó. Posteriorment, el llosat passà a ser d'una sola vessant, transformació visible en l'aparell de la part alta de la façana.

A l'esquerra de la nau i sobresortint entre les altres edificacions adossades, es troba el campanar, rematat per un capitell de llicorella. La façana és mig coberta per un arrebossat de calç.

Sant Martí d’Arestuí és una església catalogada en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA DE COVET. ISONA I CONCA DELLÀ. PALLARS JUSSÀ IV

 CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ

DECORACIÓ DE L’ABSIS CENTRAL

Exteriorment, l'absis central presenta decoració a nivell de la teulada, que es recolza en mènsules esculpides.

Destaquen les figures humanes en accions quotidianes. La seva factura, és simple, com la de la imposta de l'interior, el que fa pensar que van ser fetes pel mateix taller.

Les dues mènsules més exteriors del costat esquerre estan tan erosionades que no es pot intuir amb quin motiu van estar esculpides. La primera que podem descriure sembla correspondre's amb el cap d'un animal, potser un ós, que treu la llengua. A continuació veiem un cap humà amb barba, al que segueix una mènsula amb una bèstia que està devorant un animal.

El següent motiu esculpit és una parella de pinyes. A la seva dreta trobem una imatge molt erosionada, que no podem identificar. Sembla tractar-se d'una figura humana, com la que hi ha a continuació. En aquest cas si podem reconèixer a un home tocant un instrument de vent.

La següent mènsula presenta un cap animal, potser una cabra. També trobem un cap, en aquest cas humà i en actitud grotesca, en la següent imatge representada.

Les següents imatges també representen caps humans, si bé amb diferents disposicions. Primer trobem un cap disposat horitzontalment, al que segueix un disposat cap per avall, un altre força erosionat però del que encara reconeixem una expressió de patiment i per últim un rostre amb forces arrugues.

El segueixen dos caps oposats amb forma de mitja lluna. També podem veure un cap d'un home fent ganyotes i un força particular, del que li surten dos cares a les galtes.

 

Novament ens trobem amb un animal que està devorant un altre i un cap tricèfal, si bé en aquest cas els dos petits caps surten del front. La següent mènsula està ocupada per un ésser demoníac en actitud burlesca, estirant els llavis amb els dits.

A continuació trobem un contorsionista, un rostre masculí amb clars signes de dolor, un altre cap tricèfal, un músic tocant un instrument de vent i el rostre d'una dona.

Completen la decoració de l'absis una figura humana que té les cames al costat de les orelles (un contorsionista?), un rostre amb un gest de dolor, el cap d'un bou, un altre animal devorant una presa i el que sembla una cara humana. Aquesta darrera mènsula és de difícil interpretació per què o bé està erosionada impedint observar les faccions del rostre o bé per que no es va acabar.

Us desitgem que un dia pugueu gaudir de visitar Santa Maria de Covet.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA DE COVET. ISONA I CONCA DELLÀ. PALLARS JUSSÀ III

CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ. INTERIOR DE L’ESGLÉSIA

Els arcs doblers es recolzen en semi columnes adossades a pilastres rectangulars. Aquestes tenen els seus capitells esculpits. El capitell esquerre de l'arc més oriental està decorat amb fulles d'acant, distribuïts en dos nivells.  

El capitell del costat dret presenta dos animals afrontats. Algunes fonts afirmen que són lleons, mentre que d'altres pensen que podrien ser llops.

Els capitells de l'altre arc dobler són d'interpretació més complicada. El del costat esquerre té esculpits cinc personatges. La figura de més a la dreta  i la central agafen pels cabells a la segona, mentre que aquesta els agafa per la cintura. També la quarta figura es agafada pels cabells per la tercera i cinquena.  

El del costat dret té volutes esculpides en els angles i una figura humana amb les mans alçades en la part central.  

En el mur sud trobem una tercera columna, que no continua en un arc ni té parella en el mur nord. El seu capitell té també dos animals afrontats, si bé de factura molt esquemàtica. Entre ells hi ha una columna, al capdamunt de la qual hi ha una flor. En el cimaci hi ha esculpides cinc boles.  

Aquesta columna, com hem comentat, no té la seva parella en el mur nord, doncs aquest té una estructura diferent. En ell s'obren tres grans arcs de mig punt en gradació.                            

Però  sens dubte, el que més ens crida l'atenció del seu interior és la galeria elevada que trobem en el mur oest. En aquest moment constructiu no existeixen triforis en els temples catalans, a diferència del que ja començava a succeir en la resta d'Europa. Això fa que aquesta galeria, juntament amb la de la Seu d'Urgell, siguin dos elements únics i excepcionals a Catalunya.

S'accedeix a ella per dues torres, situades en els angles més occidentals de la nau, en l'interior de les quals es troba una escala de cargol.      

La galeria està formada per quatre arcs de mig punt que es recolzen en columnes, que tenen els seus capitells bellament decorats.

És una autèntica delícia i totalment recomanable pujar fins aquest espai per poder veure amb tot detall les figures esculpides en aquests capitells.

Novament iniciarem el nostre recorregut per la part de tramuntana. El primer capitell té esculpida una au que picoteja una planta en el costat occidental, mentre que en la cara frontal veiem un simi ajupit. En la cara oriental hi ha una bèstia i un home, però desconeixem que volen representar.  

En el segon capitell trobem dos lleons afrontats, que comparteixen el cap i tenen com a presa un home. En les altres cares s'han esculpit motius vegetals i petits caps humans que surten entre les fulles.  

També hi lleons enfrontats en el tercer capitell. En la cara més septentrional veiem un home lluitant amb un lleó.  

El següent capitell sembla inacabat. S'hi poden veure pinyes i rosetes en unes cares sense decorar. En les altres dues veiem una figura humana vestida amb túnica, que agafa pels cabells a un altre. A l'altre mà té un garrot.  

El darrer capitell té esculpides unes fulles d'acant que sembla menjar-ne algunes. També veiem a dos ocells enfrontats i que es mengen una planta que creix entre tots dos.

Tant Catalunya Romànica com VQ, fons d’aquest treball, tenen una extensa documentació.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau