dimarts, 18 de desembre de 2018

SANT PERE DE CASSERRES. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA

Interessats sempre en conèixer la nostra terra catalana i per damunt de tot la de la nostra pròpia identitat berguedana va arribar a les nostres oïdes un nou descobriment.

Vam visitar-lo, malgrat sigui tancat, des de fora vam fer unes poques fotografies de excavació.

Aleshores en Catalunya Romànica vaig cercar dades adients:


Aquesta és una església situada dins l’antic terme del castell de Casserres, al comtat de Berga, i pertanyia a la jurisdicció eclesiàstica del bisbat d’Urgell; a partir del segle XI l’església de Sant Pere de Casserres fou una possessió del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles amb categoria de priorat. La primera notícia del lloc és molt antiga, de l’any 789, quan Lluís el Piadós encarregà al comte Borrell la missió d’ocupar militarment les places fortes d’Osona, Cardona i Casserres, amb la finalitat de repobla-les i organitzar-les,. Així Casserres és un dels punts de l’avantguarda repobladora.

La primera notícia de l’església, indirecta, però, és de l’any 889; en una venda d’una vinya amb els seus arbres al terme del castell de Casserres, una de les afrontacions esmentades de la vinya  de Sant Pere.  

Les referències a l’església sovintegen durant el segle XI. L’any 1009 el vicari Guifré i la seva muller Igilberga donaren a Santa Maria de Serrateix  un alou situat al comtat de Berga, al terme de Casserres i concretament al lloc de Tiurana; un dels límits d’aquest alou és l’església de Sant Pere. El 1040 l’abat Guillem de Sant Sadurní de Tavèrnoles i altres homes, com a marmessors del testament de Guillem Ramon de Torricela, permutà un alou a Sanavastre  per l’església de Sant Pere de Casserres, amb totes les seves pertinències. A partir d’aquest moment Sant Pere de Casserres, aleshores parròquia , passà definitivament al domini del monestir de la vall de Valira, el qual l’havia enregistrat, uns mesos abans d’aquesta permuta  com una de les seves possessions, el 17 de gener de 1040, quan es consagrva l’església del monestir de Tavèrnoles.


Cal esmentar que el segle XI el monestir de Sant Serni es trobava en plena vitalitat; així crea un priorat de curta durada, com el de Sant Ermenter i Sant Celdoni de Cellers.

Aquest priorat benedictí va tenir una curat vida monàstica, car l’any 1212 ja no tenia comunitat, però conservava encara la categoria de priorat dependent de Tavèrnoles i rebia deixes testamentàries encara durant tot el segle XIII. Possiblement el lloc fou ja abandonat al segle XIV i avui no se’n conserva cap testimoni.

Fa poc temps s’ha trobat les restes que poden pertànyer els vestigis d’aquest monestir.
Els mitjans actuals permeten un millor tractament de dades. No hem d’oblidar que Catalunya Romànica, una gran obra de descoberta, va ser editada l’any 1985.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 15 de desembre de 2018

SANT ANDREU DE SALARDÚ. NAUT ARAN. VAL D’ARAN

PETJADES PER LA VAL D’ARAN

La vila de Salardú (592 h. 2017/1267 msnm.) és situada a la dreta de la Garona, prop de l’aiguabarreig d’aquesta amb la Unhòla, que envolta el nucli pel N i per l’E.


La seva situació estratègica a l’entrada de la vall pel port de la Bonaigua donà lloc que des d’època medieval la vila fos fortificada i considerada com a segona plaça reial de la vall, cap del terçó de Pujòlo, on tenien residència un dels batlles i dos cònsols. Pel costat de llevant tenia una gruixuda muralla amb baluards i torres de defensa que protegien la porta dita de Pallars (portal petit, d’arc apuntat, fet al segle XIII, que al principi del segle XX encara es conservava); la muralla continuava pels altres costats, però el 1613, ja es trobava derruïda. 


A la part alta, on hi ha l’església, hi havia el castell de Salardú, amb recinte de planta quadrada, amb mur i contramur (el primer amb la porta a llevant, amb torres, i el segon amb portal a migdia). La torre mestra devia ser l’actual campanar, elevada al mig de la plaça d’armes. Resten molt escasses restes de la fortificació.


L’església de Sant Andreu de Salardú és una construcció de transició dels segles XII-XIII, dins el romànic tardà dit d’escola lleidatana, s’emparenta també amb el romànic més genuí de les valls de Boí i d’Aran. L’edifici és de tres naus, la central coberta amb volta per aresta que descansa sobre pilars cruciformes, i les laterals amb volta de quart de cercle, reforçada per robusts contraforts..


La capçalera és formada per tres absis semicirculars, decorats exteriorment amb un seguit de permòdols esculpits que ressegueixen també la cornisa de la nau. 


La portada, romànica, al mur de migdia, és formada per cinc arquivoltes en degradació que descansen, la primera, sobre dos permòdols amb capets humans esculturals, i la resta sobre quatre columnes per banda, de fust llis i capitells decorats amb flors i motius geomètrics.

Just a sobre del guardapols de la portalada hi ha un crismó que conté els típics elements iconogràfics, però presenta certes peculiaritats respecte als crismons d'altres esglésies araneses; l'alfa, l'omega i la S (Sant Pau) estan solucionades de manera diferent i són més elaborades; el pal de la T no roman incorporat en el pal inferior de la P sinó formant part d'un dels braços de la X .
La façana és situada a la nau de l'epístola, a migdia. Està aparellada amb petits carreus i està reforçada per un gruixut contrafort. La finestra de migdia consta de triple arquivolta apuntada sostinguda per columnes de fust llarg i petits capitells decorats amb fullatges i entrellaçats. L'arquivolta exterior és l'única decorada amb dibuixos geomètrics. El capitell de l'antic pòrtic ocupava la part central de la façana de migdia de l'església, aproximadament a dos terços d'altura es poden encara veure les obertures que servien de suport de les bigues que formaven la coberta. En el mur i a l'esquerra de la porta s'obren dues arcades cegues simètriques, unides per una columna central monolítica exempta, rematada per un capitell, ben treballat, decorats amb ocells que tenen als caps fruits i porten en els becs un animal. L'arquitrau està decorat amb serps i rosetes.



A la façana nord-oest de l'església hi ha una fornícula excavada a darrere d'una de les columnes del costat nord i inserida dins d'un arc de mig punt tancat a la part inferior per una llinda. Sota d'aquesta llinda hi ha encastada una pedra amb símbols esculpits en baix relleu; aquests símbols consisteixen en una creu grega dins d'una esfera; al mig un motiu ornamental en forma de vas amb un braç al centre; i en l'altre extrem un símbol estel·lar o solar de sis puntes també inserida dins d'un cercle. És possible que es tractés d'una pica beneitera per la seva ubicació just a l'altre extrem de l'entrada.



El campanar és octogonal i afegit, de dos pisos (segle XV), forma un cos a part de l'angle sud-oest, és molt esvelt i està proveït de sageteres que li donen un caràcter defensiu.


La capçalera està formada per tres absis semicirculars ornats amb permòdols i coronada per un campanar de cadireta.

A l'interior es conserva un dels exemplars més interessants d'escultura romànica, la talla del Crist o Majestat de Salardú (segle XIII). L’imatge de Crist és clavada en una creu acabada als seus extrems en quatre plafons quadrats i una espiga llarga a l’inferior que servia de mànec. Conserva restes de policromia i la imatge tenia una corona de metall que perdé quan el 1936, en ocasió de la Guerra Civil, fou amagada a l’estranger. D’una bellesa que recorda la del Crist de Mijaran, la figura porta barba, el cos és cobert per un faldellí de talla i té els dos peus clavats amb dos claus. És obra del mateix autor del Crist de Mijaran. Presideix l’altar major amb les pintures al fresc restaurades recentment.

Es conserven pintures murals, unes que representen Les Virtuts, del segle XVI, estan situades a la nau de l'evangeli. Les altres, representant els símbols dels evangelistes, es troben a la capella del costat de l'evangeli i van ser realitzades al segle XIX.



Cal esmentar també una pica baptismal d'immersió, preromànica (segles IX-X), que es troba encastada al mur de ponent sota un finestral gòtic (segle XIII). Només es veu la cara frontal, que té decoracions de semiesferes als costats d'una estranya i ampla creu grega.


Cal ressenyar també la reixa de ferro, forjada el 1597, que separa l'absis principal de la nau. Està feta de travessers rematats per espigues acabades en punxa. La porta està molt ben treballada, amb una mena de filigrana amb volutes. Al seu voltant es donen dues tradicions llegendàries.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 13 de desembre de 2018

SANT PERE DEL SOLER. BARONIA DE RIALB. NOGUERA

POC A POC PER LA NOGUERA

Sant Pere del Soler es troba a la part sud del terme municipal, al llom del serrat (653 msnm.) que es forma entre el barranc de la Bastida, a llevant, i el Rialb a ponent.


Queda a mig camí entre Politg i Pallerols, poc més enllà de la masia de cal Soler de Pallerols, que li dóna nom. Es veu la capella a la dreta, enmig de camps de conreu.


Sant Pere del Soler és una ermita d’una sola nau rectangular coberta de volta de canó i encapçalada per un absis semicircular. L’interior és il·luminat per la finestra central de doble esqueixada de l’absis. L’arc de la finestra és de pedra tosca


La porta original és tapiada a migjorn i dona al fossar. La porta nova a ponent, té un arc monolític (d'una sola pedra) i ràfec de pedra bisellat. Remata amb una senzilla espadanya. La coberta de l’absis i la nau són de lloses de pedra.


Fa pocs anys va ser rehabilitada i està en molt bones condiciones de conservació.

Sant Pere del Soler és una església romànica que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 11 de desembre de 2018

SANT MIQUEL DE VILAPLANA. BARONIA DE RIALB. NOGUERA

POC A POC PER LA NOGUERA

En una nova jornada de visites guiades a terres de la Baronia de Rialb ens aprofitàvem per conèixer una mica més el seu territori, portats per les paraules i ensenyances del nostra guia, en Jaume.


Vilaplana és un poble (17h. /626 msnm.) situada al sud-est del terme municipal  i a la dreta del Segre, entre la Clua i Tiurana. Bona part del terreny adjacent ha restat negada per les aigües del pantà de Rialb des del 1999. Formava part de la baronia de Tiurana.

El nucli de Vilaplana i la seva església es troben  al llom de la carena que s'aixeca entre les aigües del pantà de Rialb (enfront de Tiurana) a llevant, i el barranc de la Bastida a ponent. És un indret molt aïllat i allunyat dels principals eixos de comunicacions.


El lloc i el castell de Vilaplana són documentats des de l'any 1042 quan el castell apareix com afrontació del castell de la Clua.

Sant Miquel de Vilaplana fou seu d'una parròquia. Consta que el seu capellà, el 1280, pagà la dècima beneficial. N'hi hagué fins als temps moderns. El titular, Sant Miquel, i la situació encastellada són alguns indicis de la seva fundació o construcció relativament primitiva. Aquesta parròquia té un terme gran, que va des del Segre al terme de Pallerols de Rialb i Peramola.


És un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó, suportada per arcs formers i reforçada per un arc toral, tots de mig punt. La nau és capçada per un absis semicircular, obert amb un arc presbiteral.

La porta, de mig punt, s'obre a la façana nord. Té una finestra de doble esqueixada i una altra que s'obrí posteriorment durant les reformes en què es va afegir la sagristia.

A la façana oest hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls i un ull de bou circular. Al centre de l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada.


Els murs són llisos, sense cap ornamentació, tret d'un ràfec bisellat a l'absis. L'aparell és de carreus, sense polir, però ben escairats, disposats en filades molt uniformes i regulars, que posen en evidència les fórmules de principis del segle XII.

Sant Miquel de Vilaplana  és una església romànica que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau

dissabte, 8 de desembre de 2018

SANTA MARIA D’ARTIES. SALARDÚ. NAUT ARAN. VAL D’ARAN

PETJADES PER LA VAL D’ARAN

Arties és un poble (487 h. 2009/1144 msnm.) que es troba a la confluència del riu de Valarties amb la Garona. Arties era cap municipal independent fins el 1968, que fou annexat a Salardú.


Al nucli antic es destaca, a més de la torre d'Entransaigües, única resta de l’antiga fortalesa, l’església parroquial de Santa Maria d’Arties. L’església de Santa Maria d’Arties representa un dels estendards de l’arquitectura romànica aranesa.


Santa Maria d'Arties és un edifici de planta basilical de tres naus, encapçalades per tres absis dels quals només es conserven els dos laterals, semicirculars. L'absis central es va perdre i ha estat reconstruït modernament. En els absis laterals hi ha decoració d'arquets cecs i una franja d'escacat en diagonal. En l'absis sud els arcs llombards descansen sobre mènsules adornades amb motius i línies horitzontals, amb algun detall com una creu entre dos dels arcs, o un motiu esquemàtic en vegetal. En la decoració de l'absis nord hi una forma de cara.


La nau central és de volta de canó i sofria un procés d'obertura que encara es pot veure en els desploms de les pilastres. L'any 1999 s'hi va fer una intervenció per solucionar aquesta disfunció. Les naus laterals són de volta d'un quart de circumferència i queden separades de la central per una arcada d'arcs de mig punt que reposen damunt de sis pilars cilíndrics que separen el temple longitudinalment en quatre trams.


L'edifici està datat del segle XII, relativament tard en comparació a altres esglésies araneses, i malgrat les reformes conserva el seu aspecte romànic inicial, especialment als absis i la porta nord. A la paret sud hi ha quatre contraforts moderns, així com un sortint a la paret nord.

Té dues portalades d'accés. La portalada principal s'obre a la façana nord presenta sis arcs de mig punt, adovellats, suportats per muntants amb el mateix nombre de pilastres cilíndriques.  La decoració presenta motius com l'escacat i botons semicirculars. L'última arquivolta està rematada amb una sanefa amb escacat en diagonal, idèntica a la de la cornisa dels absis. Dues pedres mènsules estan decorades amb forma de cares masculines. Una creu està gravada en un dels blocs al costat de la porta.

La porta encarada al sud comunica amb el cementiri, i presenta tres arcs de mig punt en degradació, transmesos als muntants, sense decoració. Al mur sud hi ha una finestra estreta i allargada, amb decoració amb motius vegetals sobre l'arc d'obertura, format per un únic bloc de pedra. Una segona finestra està al tram proper a la capçalera, amb un arc apuntat, una mica gòtic, i tres arcs sobre parells de columnes. La part superior dels arcs conserva restes de pintura.
A l'extrem oest hi ha un campanar de 5 pisos amb coberta piramidal, d'estil situat entre el romànic i el gòtic, executat a finals del segle XIII o principis del XIV. A l'extrem est hi ha un campanar d'espadanya.


A l'interior de l'edifici hi ha una pila baptismal, a l'entrada, concebuda pel baptisme per submersió i decorada amb motius geomètrics. L'altar està suportar per un "tenante" del segle XI. Diversos retaules barrocs del segle XVIII han estat incorporats als laterals del presbiteri.



L'església compta amb un retaule originari del segle XV, que representa diverses escenes bíbliques de la vida de la Verge Maria. És considerat una obra mestra de la pintura gòtica. Ha estat recentment restaurat pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Sant Cugat.


Al sostre del presbiteri hi ha unes magistrals pintures murals, d'autor desconegut, que representen les escenes bíbliques del Judici Final amb l'infern, el cel i la resurrecció dels morts. Es conserven en molt bon estat i són d'una execució excel·lent. Datades als voltants de 1580, són de les pintures murals més importants que es conserven als Pirineus. Les imatges reflectides a les pintures han estat comparades amb les d'El Bosco, a causa de la riquesa de detalls i l'emotivitat que transmeten.


El conjunt representa diversos episodis del dia del Judici Final. Algunes figures són devorades per un enorme drac de dents afilades, empentades per dimonis amb ales, i d'altres es couen dins una caldera atiada per deixebles de Llucifer.



El 2012 l'Obra Social "la Caixa", el Departament de Cultura i el Bisbat d'Urgell va presentar la restauració de l'església. La intervenció va permetre actuar en profunditat a la interior de l'església i completar la seva rehabilitació integral. La intervenció va comptar amb un equip tècnic multidisciplinari amb tasques d'arquitectura, restauració, construcció i restauració artística. Les obres van tenir una durada de sis mesos.



En el marc del Programa Romànic Obert, les obres van permetre cloure els treballs iniciats en anys anteriors per restaurar l'estructura i l'interior de l'església. Entre les actuacions que es van realitzar, hi ha el canvi del paviment així com la renovació de la calefacció, amb la instal·lació d'un nou sistema impulsat per aire. També es va adequar el cancell d'entrada al temple, construït amb paraments de vidre laminat i polivinil transparent.


 Així mateix, es va restaurar la finestra gòtica situada a la portada de migdia. Es va desmuntar la part cega deixant la seva obertura en la dimensió original que tenia, i es va refer el basament amb pedra així com la part malmesa de l'exterior. També es va rehabilitar el cor de fusta existent en el primer pis i també la balconada interior de fusta. Per últim, també es va dur a terme una restauració de les pintures murals situades a les voltes de les dues naus laterals.


Santa Maria d'Arties és una església romànica declarada com Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 6 de desembre de 2018

SANT ANDREU DE VALÈNCIA D’ÀNEU. ALT ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT  PEL PALLARS SOBIRÀ

València d’Àneu és un poble (188h.2009/1085 msnm.) i cap del municipi d’Alt Àneu, situat en un replà a la dreta del riu de la Bonaigua, a 1 km de la seva confluència amb la Noguera Pallaresa.


L'església parroquial de Sant Andreu de València d'Àneu s'emplaça en la part més elevada del poble i s’hi accedeix mitjançant una amplia esgraonada. Conserva l’absis i el presbiteri del segle XII i té un esvelt campanar barroc vuitavat del segle XVIII amb coberta piramidal similar als de la resta de la vall.

No és conserven referències documentals d’època alt medieval d’aquest edifici. Malgrat tot, les restes arquitectòniques, que palesen una construcció del segle XII, evidencien que aquesta església ja existia en aqueix moment històric. Val a dir, que tot i trobar-se fora del nucli fortificat del castell de València d’Àneu, el qual, no obstant, no apareix documentat fins el segle XIII, havia de tenir una relació directa amb la construcció castral. 

És un edifici concebut amb un ple domini de les fórmules expressives i constructives del segle XII, o ja del segle XIII, estretament emparentada amb l'església de Sant Llorenç d'Isavarre i el moviment artístic, molt ornamental, que es fa palès en les reformes de les esglésies d'Isil.

L'edifici té una sola nau, coberta per voltes d'aresta, amb capelles adossades als laterals nord i sud. La porta es troba situada a l'extrem sud coberta per un porxo que protegeix l’accés a l’església. 

Del temple romànic només es conserva la capçalera i el presbiteri. Està formada per un absis semicircular, precedit d'un ampli tram presbiteral, cobert amb una volta de canó.

Al tambor absidal s'obren tres grans finestres de doble esqueixada. El seu arc de mig punt està tallat directament en un boc de pedra sorrenca, de color molt més fosc que la resta de carreus, on s'han gravat unes incisions que simulen dovelles. Una finestra de similars característiques s'obre en el mur sud del presbiteri.

  
Sota la coberta de la capçalera hi ha una cornisa decorada amb un escacat, que es recolza en mènsules esculpides amb motius geomètrics.   

També es repeteix aquesta decoració en el presbiteri.
  
En el Museu Diocesà d'Urgell, es conserven tres plafons amb fragments de les pintures murals que decoraven l'absis d'aquesta església i representaven l'escena de l'Epifania. En la part central estava la Maiestas Mariae, és a dir, la imatge de Maria com a tron del Nen Jesús, que està assegut a la seva falda. A la seva esquerra veiem al rei Gaspar amb un àngel, mentre que a la dreta trobem als reis Melcior i Baltasar avançant cap a Maria i el Nen, als que assenyalen amb la mà esquerra. A la mà dreta hi porten les ofrenes.  

En el Museu Frederic Marès, es conserva una talla d'un Crist Crucificat, datat durant la segona meitat del segle XII.

També fora del temple trobem una lipsanoteca de pedra datada en el segle XI i que es conserva en el Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, de Vilafranca del Penedès. La tapa, de forma piramidal, està decorada amb petites plaques metàl·liques subjectades per tres claus.

Sant Andreu de València d’Àneu és una església declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau