PASSEJANT PER L’ALT
EMPORDÀ
Vilanova
de la Muga és un poble situat a l’esquerra de la Muga, davant la confluència
amb el riu Manol, en un indret molt perjudicat per les riuades.
El
primer esment de l'indret es produeix l'any 898, en la venda d'un camp que
fa Castellà als esposos Anderic i Abel·lolònia pel valor d'1 sou, recollida al
cartoral del monestir de Santa Maria de Roses.
L'any
1019, en l'acta de consagració de la canònica de la seu Girona, s'esmenta per
primer cop l'església de Santa Eulàlia de Vilanova, que fou donada als canonges
pel bisbe Pere de Carcassona, amb tots els
seus delmes, primícies i oblacions. Des de finals del segle
X i fins al final de l'edat mitjana hi va tenir diversos dominis el
monestir de Sant Pere de Rodes, confirmats per una epístola del 974 del
papa Benet VI a l'abat Hildesind.
Al
llarg de la baixa edat mitjana també van tenir-hi drets i possessions
altres famílies de cavallers, com les famílies Quermançó, Alió (amb dret sobre
un dels beneficis), Espasens, Sord i Bascarons (es conserva un sepulcre a
l'interior del temple), o els mateixos comtes d'Empúries. L'any 1598 es
canvià de lloc l'altar de Sant Miquel.
El
17 d'abril de 1602 es beneí una campana. A principis del segle XVII el
bisbe disposà que els obrers de l'església de Santa Eulàlia fossin els mateixos
que administressin l'hospital de la població. A finals
de 1618 començaren a vendre ciris per a pagar un retaule de
la Mare de Déu del Roser. Al segle xviii l'activitat dels
feligresos (coincidint amb un augment de població) fou intensa, i es fundaren
les confraries de Santa Eulàlia (1727) i del Santíssim
(1751).
L’església
de Santa Eulàlia de Vilanova de la Muga és un edifici de la segona meitat
del segle XI (segurament reformada als segles XII - XIII), de
tres naus capçades a l'est amb tres absis semicirculars. La
nau principal està coberta amb volta de canó seguida, i les laterals amb quart
de volta.
S'aprecia
una diferència clara entre el tipus de parament de l'absis i la nau central,
obrat amb carreus ben escairats de dimensions considerables, respecte de les
laterals, més irregular. A banda, destaca el parament exterior de l'absis
septentrional, on és visible el reaprofitament de diversos elements d'època
clàssica i paleocristiana, com llambordes, bipedals i tegulae, que
demostren l'antiguitat de l'ocupació del lloc i tal vegada l'existència
d'una vil·la romana.
L'entrada
principal, a la façana de ponent, és una porta de dos arcs de mig punt en
gradació, i una llinda llisa amb l'única decoració de tres creus gregues
inscrites en un cercle. La morfologia actual de l'edifici va poder ser alterada
per les possibles reparacions a resultes de la forta crescuda de la Muga l'any 1421,
o per la profanació de l'interior del temple pels soldats francesos el 1661.
L'aspecte original romànic també es veu condicionat per les nombroses
modificacions dutes a terme en època moderna.
Destaquen
la construcció d'un cor i la sagristia (s. XVI-XVII), i el campanar de torre,
octogonal, amb un pis superior sobrealçat (s. XVIII- XIX). Segurament
aquest campanar va substituir una espadanya d'origen medieval, i potser un
campanar quadrangular de menors dimensions, com es pot apreciar al basament.
En
l'interior es conserven diversos elements petris d'interès. En l'absidiola
nord, una pica baptismal semicircular, tallada en un sol bloc de pedra calcària
i decorada per l'exterior de la meitat inferior amb un fris d'arcuacions cegues
sostingudes per fusts i capitells llisos. Per la topologia es podria pensar en
una datació dins el segle XII.
Sobre
un altar de la nau de l'epístola hi ha el sepulcre del cavaller Guillem
Bascaró, manat fer per la seva esposa Dolça l'any 1375. Es tracta d'una
ossera rectangular amb tapa trapezoïdal, tallada en pedra calcària. Al frontis
s'hi pot llegir la inscripció funerària, flanquejada per dos escuts del
llinatge inserits en dues cartel·les lobulades. Els Bascaró eren una família
que al segle XIV residien a Pedret. S'ignora la ubicació
original de la peça, que l'any 1910 es trobava emparedada a la sagristia.
En
l'absis central es pot apreciar un espectacular conjunt de pintura mural d'època
romànica, ordenat en tres registres decoratius i datable dins segle XIII.
En la petxina absidal hi ha representada la Maiestas Domini dins una
màndorla, flanquejat pels símbols del tetramorf dels quatre evangelistes,
i dos querubins als extrems, segons la iconografia deriva del llibre
de l'Apocalipsi i les visions d'Isaïes i Ezequiel. Al registre central, on
es concentren la majoria de continguts, s'hi representen les escenes de
l'arribada de Jesús a Jerusalem, el lavatori dels peus a Sant
Pere (a l'esqueixada interior de la finestra central) i l'últim sopar. El
registre inferior es divideix en una franja amb decoracions vegetals i
geomètriques que sorgeixen de dins uns calzes, i una altra a la base amb
simulació de cortinatges.
L'autor
és desconegut, però els historiadors de l'art han vinculat aquestes pintures
amb el corrent bizantí i les obres murals de Sixena i del mestre
d'Avià.
L'any 1946 foren
objecte d'una restauració que va comportar la reintegració (i repintat)
d'algunes parts que s'havien perdut quasi del tot. Recentment, en dues fases
entre 2018 i 2019, s'ha procedit a la neteja i consolidació dels
frescos, alhora que s'han identificat les parts intervingudes en la restauració
de 1946. Alhora també s'han pogut descobrir pintures realitzades amb
posterioritat a l'arc triomfal, datables vers els segles XVII-XVIII. El conjunt
és un dels més grans i més ben conservats in situ de tota la pintura
romànica catalana.
Santa Eulàlia és
una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fons:
Viquipèdia
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
