dimarts, 2 de juny de 2020

SANT MARTÍ DE CASTELL DE VERNET . CONFLENT. CATALUNYA NORD.

PETJADES PEL CONFLENT

En la nostra visita a al monestir de Sant Martí del Canigó fotografiàvem  l’església del poble de Castell de Vernet i la seva església sota l’advocació, també de Sant Martí.  


Pujant  al monestir hi ha l’església de Sant Martí Vell situada a llevant del poble i al peu del començament  de la pujada al monestir de Sant Martí del Canigó. Aquesta església és situada en el lloc on havia estat el Castell de Vernet


El poble de Castell de Vernet és situat a la vall del Cadi, al nord del terme comunal del seu mateix nom, poc abans que el Cadi surti del seu terme per entrar en el de Vernet. El poble és a la zona menys muntanyosa del terme municipal.


És un poble poc cohesionat, d'hàbitat dispers, amb l'església de Sant Martí en una posició aproximadament central entre les cases poc agrupades que formen el poble.



Sant Martí de Castell de Vernet és un edifici d'època moderna, construït a baix el poble per tal de substituir la vella església de sant Martí, Sant Martí Vell, que es va convertir en oratori i gradualment va ser abandonada.



Amb l'espoli del monestir de Sant Martí del Canigó, aquesta església en va acollir diverses restes, entre elles capitells i altres elements del claustre, que el 1922 foren restituïdes al monestir.

Text i recull dades:  Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 30 de maig de 2020

SANT PERE DE MATAMALA. CAPCIR. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CAPCIR

El poble de Matamala està situat al centre de la meitat septentrional del seu terme comunal. Més de la meitat del poble és situat a l'esquerra de l’Aude però, ja des d’antic, hi ha una part situada a la dreta d'aquest riu. Uneix les dues parts del poble el Pont de Vorada, o de les Nines. És a poc més d'un quilòmetre de la resclosa de l’extrem nord de l'embassament, o Llac de Matamala.


No és un poble compacte, sinó un grup de cases disperses al voltant de l'actual església parroquial de Sant Pere, edifici que es pot datar a finals del segle XVII o a començaments del XVIII (el primer esment que se'n té és del 1701). S'hi van fer canvis significatius el 1869, com el campanar, que fou reconstruït.


Si bé el lloc es documentat  des de l’any 965, en el testament del comte Sunifred II de Cerdanya-Besalú, que el donà  a l’abadia de Cuixà, juntament amb el territori dels Angles. Per la manca de notícies antigues se suposa que l’antiga església de Matamala es construí en època més tardana (al segle XIII o potser al segle següent).


Originalment, aquesta església devia ser uns 550 metres al nord-oest del poble actual, com testimonia el topònim Sant Pere Vell localitzat en aquell lloc, on, tanmateix, no queda cap resta de l'església antiga de Matamala.

El primer esment de l’església parroquial de Matamala és, en canvi més tardà: de l’any 1413. Aquest any Joan de Berques, estudiant de dret designà procuradors per prendre possessió, en el seu nom, de la rectoria de l’església , aleshores pertanyent a la diòcesi d’Alet.


Aquest domini es perllongà en el temps fins a la Revolució Francesa i la fi de l'Antic Règim.

L’actual església, potser del segle XIII, ha tingut diverses restauracions i modificacions, com les de 1413 i 1626,

La nau és romànica, i fou restaurada després del 1957; conté dos arcs de diafragma (un fa la funció d'arc triomfal). Aquests dos arcs suporten la volta de maó des de la restauració del 1957.


 La portalada, situada a la façana meridional, té gravada a la clau de volta la inscripció Matamala 1626.

Les capelles nord i sud, els mobles, l'altar, una pedra molt gruixuda de granit polit, i el retaule, daten del segle XVI.

L'església conté un calze de plata que data del 1708. La Mare de Déu del Roser, a l'esquerra de l'altar, està tallada en fusta de bedoll per l'arquitecte Raaymakers, qui també va reparar les estàtues barroques de sant Pere, santa Anna, sant Joaquim i la creu de fusta vella.


Curiosament hi ha una campana al costat d’una de les portes.

L’església de Sant Pere de Matamala és una edificació  catalogada des del 1958 com a monument històric.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 28 de maig de 2020

SANTA MARIA DE CORBIAC. MOSSET. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

L’edifici que vam veure i fotografiar des de la carretera ens va semblar una notable construcció romànica. Però, a la vida mai la felicitat és completa, i aquesta vegada un cartell que deia “Propietat Privada” ens va impedir l’accés.


El lloc de Corbiac fou el bressol d’un llinatge homònim, el primer membre documentat del qual és B. de Corbiach, que figura en una escriptura de l’any 1192; aquest llinatge s’establí a partir del segle XIII a les poblacions de Vinçà i Marcèvol.

De l’església d’aquest indret és consignada una primera referència documental l’any 1334, quan Bernat de Palol, veí de Vilafranca de Conflent, hi fa una deixa en el seu testament.

En el mateix indret, Guerau de Cruïlles i de Santa Pau, senyor de Mosset, s'hi féu construir el 1549 el mausoleu dels Cruïlles de Santa Pau, i hi fundà un priorat trinitari el 1575.  que apareix esmentat en la documentació l’any 1579. El primer abat fou Pere d'Oriola. Tanmateix aquest priorat no prosperà i ja consta abandonat l’any 1608. Els monjos agustinians succeïen els trinitaris a Corbiac i encara constaven en aquest indret el 1688.

Durant el segle xix, l'església va ser engolida per una granja que es bastí al seu voltant, i l'església es deteriorà progressivament. El 1989 l'edifici fou adquirit per una parella d'escriptors anglesos, i posteriorment fou venut el 2006; les restauracions que uns i altres propietaris hi emprengueren permeteren de trobar unes pintures murals del segle XVI que són una peça única de l'art renaixentista al Rosselló.

L’església de Santa Maria de Corbiac ocupa el costat nord del conjunt d’edificis, i és una construcció d’una sola nau coberta amb volta de canó de perfil apuntat, i capçada a llevant per un absis semicircular obert a través d’un arc presbiteral. La porta original s’obriria a la façana sud o a la de ponent, a la zona ocupada per les edificacions annexes, que altera totalment la fesomia d’aquest sector, on es veuen diverses obertures corresponents a les diferents reformes de l’edifici.

A la façana nord també hi ha portes i obertures corresponents a aquests processos de reforma, entre les quals destaca una finestra baixa de factura gòtica i diverses finestres altes i circulars, de factura barroca. L’única finestra visible que podem considerar original és situada al centre de l’absis, i és resolta amb una obertura de doble esqueixada, emfasitzada per una arquivolta recta a l’exterior.

Les façanes, totalment alterades, no tenen ornamentació, llevat del ràfec absidal, resolt amb un fris de permòdols en cavet que suporten una cornisa bisellada. En el mur de ponent es dreça un campanar d’espadanya de dos ulls.

L’interior és totalment arrebossat i les façanes presenten paraments també arrebossats, en els quals s’entreveu un aparell de carreuó, amb reble irregular, embegut en morter de calç, amb interposició de grans carreus ben tallats en els angles de la construcció. Aquest tipus de parament palesa, tot i la seva barroeria, una tecnologia força evolucionada que, juntament amb les proporcions generals de l’església, permet de considerar-la una obra tardana, de ben entrat el segle XIII, sense excloure una datació encara posterior, però dins la tradició arquitectònica romànica.

Procedent d’aquesta església es conserva a l’església parroquial de Sant Julià de Mosset una marededéu romànica, coneguda com a Mare de Déu de Corbiac.

Santa Maria de Corbiac l’any 2000 fou declarada com a monument històric de França.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Font majoritàriament; Catalunya Romànica
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 26 de maig de 2020

SANT SILVESTRE DE VILLERAC. CLARÀ I VILLERAC. CONFLENT. CATALUNYA NORD.

PETJADES PEL CONFLENT

Villerac  (Villerach, en francès) és un poble de la comuna de Clarà i Villerac,  Entre 1790 i 1823 gaudí d'independència municipal, fins que fou agregat a Clarà, que fins aquell moment tenia també comuna pròpia. El 1790 la comuna de Villerac fou inclosa en el cantó de Prada, i hi va romandre després de la seva annexió a la comuna de Clarà el 1822, a través d'aquesta altra comuna, fins a la creació del Cantó dels Pirineus Catalans.


Del lloc de Villerac, dins el terme del castell de Sant Esteve de Pomers (conegut també amb el nom de castell de Villerac), se’n tenen referències des del segle XII. 

La seva església, ara sufragània de l’església parroquial de Sant Martí de Clerà, és coneguda des del 1348, en què apareix anomenat Tolosa Imbert, rector de l’església de Villerac.

Des del 1590 es troba instituït un benefici en aquesta església en honor de sant Silvestre. A partir d’aquestes dates, es degué substituir el titular primitiu de l’església, sant Salvador, per l’actual.

És un edifici d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, que ha estat profundament transformat, especialment els sostres i les cobertes i tot el sector de llevant. De fet, només manté de l’estructura primitiva la part de ponent de la nau, en la qual es conserva, a la façana sud, la porta d’accés al temple, resolta en arc de mig punt, sobre la qual se situa una finestra d’una sola esqueixada, paredada interiorment.

La façana oest, on es desclou una altra finestra, és coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls.


L’aparell de les parts originals és de reble, amb tendència a formar filades horitzontals, amb carreus ben tallats en la formació de l’arc de la porta, que presenta els brancals monolítics.


Tot i l’escassa rellevància de les parts originals conservades, l’estructura dels paraments palesa les formes pròpies de l’arquitectura del segle XI, d’acord amb les tecnologies imposades per les formulacions llombardes.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Font preferent. Catalunya Romànica
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 23 de maig de 2020

SANTA MARIA DE CAMPOME. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

El poble de Campome (107 h 2009/560 msnm.) a la dreta del riu de la Castellana, aigua amunt dels banys de Molig, agrupa tota la població del municipi. 

El terme és accidentat per la serra que separa la vall de la Castellana de les Garrotxes de Conflent. 
Campome té el nucli vell d'hàbitatges agrupat en un turó amb l'església parroquial de Santa Maria en el vessant septentrional del turó, quasi en el seu punt més baix.

Santa Maria de Campome és un edifici d'època moderna, petit, amb una façana simple al sud-est coronada per un campanar d'espadanya.

Al fons de l'església darrere de l'absis, al nord-oest, hi ha una torre campanar quadrada, d'una alçada i esveltesa considerables.

L'església conserva alguns notables retaules barrocs.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 21 de maig de 2020

SANT SALVADOR D’ARBOÇOLS. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

Arboçols (Arboussols, en francès) és un poble i municipi (107 h. 2009/750  msnm.) situat al límit amb la Fenolleda i en vistes al Canigó. El terme és drenat per una sèrie de rieres que desemboquen a la Tet, per l’esquerra (a l’indret del pantà de Vinçà).


El poble situat sota el coll de Gues, és un petit agrupament de cases al voltant de l'església parroquial, que forma un petit recinte, sense que es pugui parlar d'una cellera, atès que el poble primitivament era en un emplaçament diferent: més al nord, al voltant de l'església de Santa Eulàlia. Tanmateix, es tracta d'un traçat urbà de caràcter medieval. Està documentat des del 950, i fou sempre, fins a la fi de l'Antic Règim, una dependència de Sant Miquel de Cuixà.

El poble vell està quasi intacte des de fa dos-cents anys: al Cadastre napoleònic, hi consta un plànol del poble pràcticament igual a com és en l'actualitat. Modernament, el poble s'ha estès lleugerament cap al nord-oest, sobretot a causa de l'augment de segones residències o cases noves construïdes per persones grans procedents del nord, de França o de més enllà.

L’església de Sant Salvador d’Arboçols, en el seu origen, era una simple capella sufragània de la parròquia de Santa Eulàlia d’Arboçols, per esdevenir més tard la seu de la parròquia.


Depengué des de mitjan segle XII de Santa Maria de Marcèvol. Al seu voltant es formà l’actual poble, resultat del desplaçament de la població primitiva, propera a Santa Eulàlia d’Arboçols. Les raons d’aquest desplaçament s’han de buscar en la proximitat de les terres de conreu, dels molins, de la via conflentana al llarg de la Tet i també en qüestions de seguretat (el turó rocallós on era situada l’església de Sant Salvador era més apte per a una fortificació).

Restà vinculada a Marcèvol des del 1142, en què Bernat d’Arboçols es féu canonge de Marcèvol i llegà a aquest monestir l’església de Sant Salvador, amb els seus delmes, els seus molins i la seva casa; encarregà als priors de fer dir un cert nombre de misses per la seva ànima a l’església parroquial de Santa Eulàlia d’Arboçols.

La capella de Sant Salvador esdevingué parròquia d’Arboçols en un moment indeterminat entre el final del segle XIV i el principi del segle XVII. El retaule de l’altar major de l’actual església parroquial (de la primera meitat del segle XIX) és dedicat a les santes Eulàlia i Júlia.


Unes obres recents de desarrebossada de les parets exteriors d’aquesta església han fet aparèixer el que sembla ben bé la part occidental de la capella primitiva, amb una petita finestra d’arc de mig punt a ponent i una porta també de mig punt, aparellada de pedra picada i aparedada, a migdia.

Aquesta part s’obre a la nau actual a través d’un arc de mig punt. Aquesta nau és molt més elevada i és coberta amb volta de canó llis apuntat, amb parets d’un gruix d’1, 35 m.

A l’exterior, el sector de la nau es mostra molt distint de la part on s’ha descobert la porta paredada i la finestra i té tota l’aparença d’una torre rectangular o casa forta, com sembla indicar-ho unes pedres d’angle que estan en contacte directe amb la part pertanyent a la primitiva església.

Aquesta possible torre no té cap obertura, excepte a migdia, a la proximitat de l’angle SE, on hi ha una petita finestra aparedada de tipus pre-romànic (d’esqueixada simple i amb l’arquet practicat dins una llinda), possible reutilització d’un element de la capella primitiva.


A migdia i a llevant, sembla que s’hi afegiren posteriorment uns potents contraforts en el moment de la construcció de la volta i de la utilització de la torre com a nau, cosa que podria haver coincidit (entre els segles XIV i XVI o principi del XVII) amb la translació del títol parroquial de l’antiga església de Santa Eulàlia a Sant Salvador.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Font principal. Catalunya Romànica
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 19 de maig de 2020

SANTA MARIA DE VEDRINYANS. MOSSET. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

L’església de Santa Maria de Vedrinyans, també anomenada de la Concepció, i popularment de Coma Gelada, és a la part alta de la població de Mosset, entre la plaça de la Capelleta i el carrer del Portal de Comagelada.


Tot i que la capella de Vedrinyans, revela arquitectònicament un origen romànic, les escasses notícies documentals de què hom disposa són ja d’època moderna. La primera notícia data de l’any 1536, quan Llorenç Fabre, veí de Mosset, li atorgà un llegat d’un sou. La segona referència és del 1608, any en què Antoni Tomàs, també habitant de Mosset, fundà en aquesta capella un aniversari. De l’any 1616 fons el 1707 va ser el lloc de reunió dels consellers de Mosset.

És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó i capçada per un absis semicircular, obert directament a la nau.


 La porta, resolta en arc de mig punt, s’obre en la façana de ponent, en una posició excèntrica a causa de l’emplaçament de l’església, adossada al desnivell del terreny, que condiciona la seva orientació i la situació de les finestres, car la finestra absidal és fortament descentrada, a causa del colgament parcial del semicilindre absidal. Aquesta finestra és resolta amb una obertura de doble esqueixada, amb l’arc exterior retallat en una llinda monolítica, on hi ha una creu gravada.

A la façana de ponent hi ha un bloc de marbre blanc, reaprofitat, corresponent a l’arc monolític d’una finestra desapareguda.

Les façanes no presenten cap tipus d’ornamentació, llevat d’un plec vertical, que resol la unió de l’absis amb el mur de llevant, el qual no sabem si era acompanyat per algun altre tipus d’ornament sota el ràfec, desaparegut en el curs de les transformacions que ha sofert l’edifici.


De fet, la part que podem atribuir a l’època alt-medieval es redueix a la part absidal i l’inici de la nau, on s’observa una clara junta en el parament, que passa de l’aparell de reble i carreuó irregular de la zona absidal a un aparell de reble irregular en el bloc de la nau, on s’obren diverses finestres quadrades, de factura tardana.

Tot i la rusticitat de la construcció, l’obra sembla tardana, probablement ja del segle XIII.

Actualment s’utilitza per fer actes culturals (exposicions, concerts, conferències).


El porta de Coma Gelada sembla ser que en el segle XIII donava accés a l’antic camí de Sournià.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Font preferent Catalunya Romànica
Fotografia: M. Rosa Planell Grau