PETJADES PEL CONFLENT
El poble de Catllà (Catllar, oficialment en francès) (693 h.
1990/320 msnm.) és troba vers el centre de la meitat meridional del terme
comunal. Ës situat a la riba esquerra de la Castellana, a l’indret on la
riera deixa el congost i s’obre a la vall de la Tet.
Al
voltant de la sagrera o cellera de l'església parroquial de Sant
Andreu es formà la part primigènia del poble. Es conserva el traçat en la
seva part sud-oriental: la mateixa església, en el seu engrandiment en època
moderna, en destruí almenys tota la part nord i nord-oest. Durant l'edat
mitjana el poble cresqué cap al pendís lleugerament ascendent situat al
seu sud-oest, on es formà un poble murat.
Aquesta
església fou una possessió del monestir de Sant Miquel de Cuixà des de mitjan
segle X. Per una carta del 13 de setembre de l’any 948, Bernat, fill de Guantà,
donà al monestir de Cuixà “l’església consagrada en honor de sant Andreu
apòstol, amb la seva cel·la i la seva finca que es trobava en la villa de
Catllà, amb el seu alou i els delmes. Aquesta cel·la, dependent de l’església
parroquial de Sant Andreu de Catllà, s’ha d’identificar amb Santa Maria de
Riquer.
Al
segle XI l’abat Oliba (1008-46) assignà els rèdits de Sant Andreu de Catllà i
de Santa Maria de Riquer al cavaller Sunyer Arnau, a títol vitalici, en
recompensa dels seus serveis. Els seus descendents, però, no retornaren
l’església de Catllà amb els seus rèdits al monestir de Cuixà i compraren
successivament el consentiment d’aquesta apropiació als comtes de Cerdanya
Ramon Guifré (1036-68) i Guillem Ramon (1068-95). L’any 1100 —com a efecte de
la reforma gregoriana, aleshores al màxim de la seva eficàcia— l’abat Pere
Guillem de Cuixà obtingué del comte Guillem Jordà una ordre de restitució
íntegra del conjunt dels béns donats al monestir de Cuixà.
No
obstant —exemple de les dificultats a les quals els reformadors havien
d’enfrontar-se—, després de la mort del comte Bernat Guillem, germà i successor
de Guillem Jordà (1117), Bernat Sunyer i els seus, descendents de Sunyer Arnau,
s’apoderaren una vegada més de la parròquia de Catllà. Calgué finalment que
l’abat Bernat I, successor de Pere Guillem, arribés a un acord amb Ramon Isarn
i Bernat Isarn, hereus de l’anterior, els quals acceptaren d’abandonar
l’església de Sant Andreu a canvi del fruïment vitalici dels delmes (21 de juny
de 1117).
Des
d’aquell moment, o més exactament després de la mort de l’un i de l’altre,
l’església restà com a possessió de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà fins a la
fi de l’antic règim.
De
l’església romànica, subsisteix únicament la façana meridional, amb el portal
romànic, d’arc de mig punt, amb llinda i el timpà esculpit amb una creu grega;
els dos primers nivells d’un campanar de planta quadrada, adossat a la paret
meridional, a la unió de la nau i la capçalera; i la capçalera mateixa,
interiorment convertida en capella lateral de l’església nova.
Fou
engrandida i en bona part reconstruïda a partir de l’any 1662, segons la data
inscrita a la façana sud, on s’obrí el nou portal, a l’esquerra de la porta
romànica primitiva. En aquest moment es canvià l’orientació de l’església, que
ara és nord-sud.
La
capçalera, semicircular, presenta un aparell de pedres de granit rogenc local,
escalabornades amb el martell i disposades en filades horitzontals, les quals
han conservat parcialment al costat nord les juntes solcades característiques
del segle XI.
En
canvi, la paret sud de la nau (i també l’angle nord-est, a l’indret d’unió de
la nau amb l’absis), com també la base del campanar, presenten un bell aparell
de granit tallat, de color daurat, de mida gran o mitjana. És el testimoni
d’una reconstrucció de la nau a mitjan segle XII, que coincideix probablement
amb la recuperació de l’església per l’abat Bernat i dels delmes parroquials a
la mort de Ramon Isarn i Bernat Isarn, potser en temps de l’abat Gregori,
successor de l’abat Bernat, del 1120 al 1146, o dels seus successors immediats.
Hi ha un sòcol motllurat a la base de la paret sud, i una cornisa també
motllurada ressegueix el ràfec.
El
campanar té tres pisos, els dos primers són romànics i decorats
exteriorment amb arcuacions de tradició
llombarda. El tercer pis sembla de construcció recent. Una estreta finestra
d’arc de mig punt s’obre a la paret sud del primer pis. Hi ha un sòcol
motllurat de bisell a la base del campanar, que continua el de la paret sud de
la nau. El bell aparell de la torre és encara en gran part amagat per una capa
moderna de ciment.
A
la portada romànica del mur meridional de l’església parroquial de Catllà, al
centre del timpà, hi ha esculpida, com ja s’ha esmentat, una creu grega.
La
creu és inscrita dins un cercle i amb un peu, que ocupa tota la seva alçada.
Tant els pals de la creu com el cercle són figurats a base d’uns ressalts
llisos, de relleu ben destacat.
L'altar
major, barroc, és una obra de fusta de Josep Sunyer (segle XVII). La
decoració és formada pel retaule de l'altar major (1688) i els
dedicats al Roser (1681), a Sant Nicolau (1695), a Sant Roc, del Sant Crist i
de la Pietat (els tres del segle XVII), el de les Ànimes (1709) i el de Sant
Joan Baptista (segle xviii). Dues taules de començaments del XVIII foren
pintades per Antoni Guerra (fill).
L'església
conserva una peça molt interessant, una capa pluvial de vellut porpra
del segle XVI, que ara és de propietat municipal. Del 1589, va ser obra de
Martí Laredo, brodador a Perpinyà, i ha estat restaurada modernament per
Isabelle Bedat el 2005. És una peça feta de vellut i seda, amb fils d'or, plata
i cànem. En el contracte inicial s'hi indicava que a la capa hi haurien de
figurar les armes de Catllà i la data de confecció. Va ser classificada com a
monument històric el 1892.
Sant
Andreu de Catllà va ser declarada monument històric de França el
1973.
Text i
recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
El
1653, els Perapertusa, que no s'havien sotmès al rei francès, foren desposseïts
de la senyoria de Rigardà, que adquirí Francesc de Calbó, mariscal de camp
de Lluís XIV de França. El 1659 fou restituïda als Perapertusa, però a
cada nou conflicte bèl·lic, tornava a mans dels de Calbó en detriment dels
Perapertusa, fins que el 1690 passà a mans de Josep de Camp-redon i Armengol.
Poc abans de la Revolució Francesa encara consta un nou senyor de
Rigardà: el Marquès de La Rupy.
