dijous, 14 de març del 2024

SANT LLORENÇ DE LES ARENES. FOIXÀ. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

El poble de Sant Llorenç de les Arenes és situat vora la riba dreta del Ter, a la boca d’un dels seus grans meandres. L’església de Sant Llorenç centra el nucli principal de la vila, format per un grup de masies. 

L’església de Sant Llorenç de les Arenes fou donada y pel comte d’Empúries Ponç-Hug II a l’orde dels templers, al final del segle XII. 

Segons Miret i Sans ja hi havia establerta una comanda de l’orde de l’Hospital l’any 1236, però, pel que sembla, aquesta casa ja existia l’any 1225, quan el seu prior Guillem de Malavella amb la comunitat de religiosos se sotmeté a la voluntat del bisbe de Girona, el qual els aixecà l’excomunió que els havia imposat. 

En un document datat l’any 1316 apareix esmentat el locus et parrochia Sancti Laurentii Areniis. Posteriorment un document del 1362, parla del Comendator Domus Hospitalis Sancti Laurentii de Areniis. 

La comanda de l’Hospital de Sant Llorenç de les Arenes vers l’any 1475 fou unida a la d’Avinyonet i totes dues foren refoses, vers l’any 1600, amb les d’Aiguaviva i Castelló d’Empúries. La comanda única quedà extingida a principis del segle XIX. 

L’edifici és una construcció romànica dels segles XII-XIII, formada per una sola nau amb un absis semicircular.

A la façana occidental hi ha la porta, de tres arcs en gradació, amb una llinda i un timpà llisos. El finestral, al centre del frontis, és de doble esqueixada i a la cara externa té dos arcs de mig punt degradats. Un campanar de cadireta corona la façana. 

El mur lateral de migdia de la nau té la rectoria adossada al seu extrem occidental. La resta del llenç és visible al pati d’aquesta casa, on hi hagué el petit claustre de la comanda, actualment desaparegut. En aquest lloc hi ha una estreta porta d’un sol arc de mig punt, actualment aparedada, la qual comunicava amb el claustre. Del mur lateral de tramuntana de la nau només és visible un curt fragment a la banda occidental; la part restant fou malmesa en construir unes capelles laterals. Cal remarcar que en l’edificació d’aquestes capelles foren utilitzats els carreus procedents de l’antiga obra romànica i que fou reutilitzada una finestra de doble biaix. 

A la part central de l’absis hi ha una finestra de doble obertura i arcs de punt rodó. 

La volta de la nau és apuntada i seguida i l’arc acaba en un plec doble, en gradació, també apuntat. Tant a la nau com al presbiteri, la cornisa és incurvada, a diferència de l’exterior de l’edifici, on la forma de la cornisa és excurvada a la capçalera i incurvada a la nau. El parament de l’església és de grossos carreus, ben escairats, els quals formen unes filades perfectament seguides. 

Actualment, el temple de Sant Llorenç de les Arenes manté gairebé intactes totes les estructures de l’obra original; les úniques reformes posteriors a l’època romànica de què ha estat objecte consisteixen en dues capelles laterals, afegides al mur de tramuntana i en un terrabastall sobre la meitat de llevant de la nau, obres dels segles XVII-XVIII. 

El temple té una caixa de sepulcre de pedra, sense cap inscripció ni relleu, la qual recorda que el comte Ponç-Hug d’Empúries, fundador del monestir volgué ésser enterrat a Sant Llorenç. 

Al lloc que ocupava l’antiga comanda hi ha actualment la rectoria: és un casalot no gaire antic (segles XVIII-XIX), on hi ha una creu de Malta, esculpida en un carreu de la porta d’entrada. 

La portada d’aquesta església, que s’obre a la façana de ponent, és de tres arcs de mig punt en gradació, els quals emmarquen el conjunt format per una grossa llinda monolítica i un timpà també monolític i completament llis. Hi ha una motllura incurvada a l’extradós de l’arcada externa que enllaça amb un fris o motllura horitzontal de la mateixa forma que continua pel nivell d’arrencada dels arcs, a manera d’impostes, i per sobre de la llinda en la intersecció amb el timpà. 

La porta és feta amb carreus, dovelles i els altres elements perfectament tallats i polits, que ajusten a la perfecció. Es tracta d’un tipus de porta molt típica del romànic rural d’època tardana d’una àmplia zona dels comtats nord-orientals catalans. Són obres aconseguides amb escassetat de mitjans, però que demostren uns recursos notables per part dels constructors, ja que sense cap mena de decoració esculpida, només amb els elements estructurals, hom aconseguia, dins una gran senzillesa, una indubtable elegància i una certa monumentalitat. 

L’espai geogràfic d’aquest tipus de portada, lligat a esglésies ja amb voltes apuntades i d’una determinada tipologia en tots els seus elements, també amb poques variacions, és centrat en l’eix de la serralada pirinenca en el seu extrem oriental, grosso modo des del Coll d’Ares fins al mar. 

El juny del 2004 van ser robats set capitells romànics, datats entre els segles XI i XII, procedents de l'antiga església romànica i que estaven situats a dins l'església sense cap protecció i amb usos decoratius. Es tracta de blocs de pedra que servien de remat a les columnes que feien de suport al claustre de la parròquia. Tenen una mida aproximada de 30 centímetres d'alçada per 30 més de llargada i estan gravats amb motius florals i geomètrics que serveixen de decoració. De moment només se n'han recuperat dos que s'incorporaran al fons del  Museu Diocesà de Girona. Catalunya Romànica en la seva ressenya dona explicació de cadascun del capitells. 

Sant Llorenç de les Arenes és l’església que vingué a substituir la de Sant Romanç de Cidillà, citada el 1065, que es va traslladar abans del 1313 a l'església de Sant Llorenç. És un monument protegit i inventariat dins el patrimoni arquitectònic català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia.

dimarts, 12 de març del 2024

SANT PERE DE SOBRÀNIGUES. SANT JORDI DESVALLS. GIRONÈS

 PASSEJANT PEL GIRONÈS 

Sobrànigues és un petit nucli de població situat a l'esquerra del riu Ter.  Les seves cases s'agombolen dins del cercle format pels carrers del Nord, de Sant Pere i del Ter, i al bell mig s'hi obre l'espai de la Plaça Vella. 


La capella de Sant Pere data de mitjans de segle XVIII. L'any 1936 la campana va ser destruïda, recentment un grup suís ha fet donació d'una de nova. Després de la restauració de l'any 1985 portada a terme per l'associació de Veïns i Amics de Sobrànigues, la capella a més de la seva funció com a lloc de culte ha esdevingut local social del veïnat. 

És una capella de petites dimensions de planta rectangular, petit absis semicircular a la capçalera i teulada a doble vessant coberta de teula àrab. Murs sense cap obertura, un d'ells atalussat amb contraforts. 

La façana presenta una porta allindada i dovellada a sobre de la qual hi ha una finestra rectangular, acabada amb un campanar d'espadanya curvilínia d'un sol ull i rematada per una petita creu de ferro. Tota la façana es troba arrebossada i la resta de la construcció roman en maçoneria. 

Sant Pere de Sobrànigues és una església  inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

dijous, 7 de març del 2024

SANT ROMÀ DE SIDILLÀ. FOIXÀ. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ

En la nostra visita a Sant Romà de Sidillà no van arribar fins  a dita edificació. Causa l’hora i més important encara, havia que fer una marxa a peu travessant una part de bosc i segons sembla alguns camps Per tant, per il·lustrar aquesta crònica vam aprofitar les fotografies dels cartells informatius.

Sant Romà de Sidillà és un temple preromànic, probablement dels segles X-XI; tanmateix, no apareix documentat fins als segles XIII i XIV, època final del poblat de Sidillà, que quedà abandonat a partir d'aleshores. 

L'estiu del 1973 uns estudiants van netejar parcialment l'interior, i el 1983 el Servei de Restauració de Monuments de la Diputació de Girona va portar a terme obres de desenrunar i consolidació.

L'església preromànica de Sant Romà és una de les poques restes visibles del poble, segurament d'origen alt medieval, que quedà soterrat per les arenes fixades per pins, prop del riu Ter. El poblat i la parròquia de Sidillà, són documentats el segle XII i XIV com a possessions del Bisbat de Girona. No se sap el moment en què van quedar abandonats. Caldria una campanya d'excavacions per precisar-ho. 

L'església de sant Romà, cegada també per les arenes fins fa pocs anys, és de petites dimensions, té una sola nau amb un arc toral i absis trapezoïdal i coberta amb volta de canó de ferradura incipient. 

La porta d'accés al mur S i una altra, de molt petita al N posseeixen també l'arc de lleugera ferradura. Les finestres són força deteriorades. En època posterior s'obrí una porta a la façana W amb muntants de carreus irregulars. 

L'aparell és petit i irregular i només a les cantonades i als muntants de les obertures apareixen lloses una mica més grans, a la nau trobem també opus spicatum. A l'interior, dos murets o basaments de pedra, perpendiculars a cada mur de la nau i que deixen un pas entre ells han fet pensar als historiadors que feien funció de tancament del presbiteri. 

Les opinions són diverses quant a datació de l'edifici: Joan Badia i Homs el situa entre els segles VII i VIII, Xavier Barral i Eduard Junyent el consideren del segle X. La manca de documentació i una excavació sistemàtica fan difícil donar-ne la cronologia. El que és cert, però, és que es tracta d'un edifici anterior al romànic. 

A 100 metres al nord hi ha part de l'antiga església de Sant Sebastià de les Arenes, que va aprofitar un monument funerari de l'època romana. 

Sant Romà de les Arenes o Sant Romà de Sidillà  o Sant Romanç és una església preromànica  inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

dimarts, 5 de març del 2024

SANTA MARIA DE LA SALA. VEÏNAT DE LA SALA DE BAIX. FOIXÀ. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

L'església parroquial de Santa Maria de la Sala és documentada des del darrer terç del segle XIII. Hi apareix la inscripció «Rationes Decimarum Hispaniae, anus 1279 i 1280». L'any 1316 consta que el delme d'aquesta parròquia el posseïen, per meitats, el proper castell de Foixà i el monestir de Santa Maria d'Amer. El text de la làpida citada, de la façana de l'església, informa de la seva reconstrucció en temps del rector Mateu Guàrdia i complementa les dates que figuren a llinda de la porta, abans consignades. Al costat de migdia del temple hi ha l'edifici de la rectoria, fet bastir pel mateix rector. 

Santa Maria de la Sala és una església, d’estil barroc, d'una nau amb absis semicircular, capelles laterals i voltes de llunetes amb motlluratges ornamentals. 

En el fornits hi ha la portada i un finestral superior rectangular i amb llindes monolítiques. A la porta hi ha aquesta inscripció llatina: «HAEC EST DOMVS DEI ET PORTA COELI» (heu  aquí la casa de Déu i la porta del cel), i els anys 1742 i 1764. Al costat de la porta, encastada al mur, hi ha una làpida amb text relatiu a la reedificació de l'església.  

El campanar es dreça sobre l'angle SW de l'edifici. El seu basament és quadrat i el cos superior octagonal; posseeix quatre altes arcades apuntades i un coronament amb balustres, pinacles i rematat amb arcs o nervis entrecreuats. 

L'edifici és construït amb pedres sense treballar lligades amb morter i grans carreus escairats a les cantonades; la façana i l'interior són arrebossats. 

Santa Maria de la Sala és una església que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

dimecres, 28 de febrer del 2024

SANT CEBRIÀ DE FLAÇÀ. GIRONÈS

 PASSEJANT PEL GIRONÈS 

Flaçà és un municipi situat a la riba dreta del Ter i s'estén a cavall de la serra de Vall-lloreda i la plana al·luvial que forma el riu Ter un cop travessa el pas del congost.

 

El terme de Flaçà (Flociano) apareix en una donació de terres que el levita Oliba féu al monestir de Santa Maria de la Grassa, que alguns autors daten al segle IX, però que molt probablement cal situar a l’any 921, al regnat de Carles el Simple. També s’esmenta en altres donacions posteriors, fins el segle XIV, fetes al cenobi de Santa Maria de Ridaura, dependent de la Grassa. En una butlla del papa Benet VIII de l’any 1017 consta que el monestir de Sant Pere de Camprodon també tenia un alou a Flassano.

 

Existeix a l'arxiu del Capítol de la Catedral de Girona un document de 1209 en què se cita l'església de Flaçà en llatí: Floçiano.  És un escrit al bisbe de Girona, Arnau de Creixell, en el qual Arnald III de Llers li restituïa unes esglésies, entre elles la de Flaçà. 

Aquesta parròquia figura en es Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280. També apareix en la relació del Llibre verd de la seu de Girona, del 1362, i als nomenclàtors diocesans de final del segle XIV i del segle XVII. 

Fins a l'any 1922 es conservà l'antic cementiri al costat del temple. L'any 1936 es destruïren les campanes i després de la guerra s'hi col·locaren les de la capella de Sant Fermí (1841) i la de Farreres (1790).  

La construcció de Sant Cebrià finalitzà el 1824 substituint el temple anterior d'estil romànic del qual amb prou feines en conserva vestigis el temple actual. A l'altar major hi ha un retaule de Sant Cebrià del 1856. 

Sant Cebrià és un edifici d'una sola nau amb capelles laterals a ambdues bandes. La cobertura és feta amb una volta apuntada amb llunetes laterals, en les quals hi ha finestres, algunes d'elles pintades sobre la paret, imitant vitralls. Una gran cornisa que recorre tot l'interior de la nau serveix de remat als murs. 

La façana principal és d'inspiració barroca, amb una portalada de carreus de pedra amb pilastres i capitells rematada amb una fornícula amb la imatge del patró Sant Cebrià i una detalls ornamentals d'estil rococó amb data de 1824, que sembla l'any d'acabament de l'església. 

Es conserven restes de l'antiga església romànica del segle XII, en concret hi ha fragments de la façana principal amb la portalada d'accés i un finestral tapiats, també hi ha part de l'absis semicircular a llevant. 


El portal d'entrada a l'antiga església romànica està format per dovelles de pedra i arcs de mig punt en gradació i assentat sobre una línia d'imposta. Es conserva també part de la paret feta amb carreus de pedra i una finestra sobre la porta, en forma d'arc de mig punt, de la mateixa època. Tant el portal com la finestra estan tapiats. 

La nova església es va començar el 15 de novembre de 1784 segons ens ho indica un llevador d'obra que es conserva. Era rector mossèn Narcís Conchs que ho fou fins al 1812. En ell també s'hi detalla el nom dels treballadors, els jornals i els preus dels materials. El nou temple s'inicia per la part de l'absis, orientada a nord, assimilat part de l'antiga església romànica orientada a llevant. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

dimarts, 27 de febrer del 2024

SANT VICENÇ DE RUPIÀ. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

En documents de l'any 1128 ja s'hi anomena a en Guerau de Rupià, del llinatge que posseí el domini feudal del lloc. Aleshores encara es coneixia amb el nom de Rupinianum o Rupiano (de fet, unes formes llatinitzades de Rupià).

Durant molts segles Rupià va ser un dels llocs de domini del bisbe de Girona. La presència del bisbe ha deixat la seva empremta al castell, d'estil gòtic civil, de planta rectangular i construït amb carreuada. També en el nom d'alguns dels carrers i places de la població, i a la casa palau gòtica, restaurada i modificada modernament, que estatja la casa del comú.

Actualment encara són visibles les restes de les muralles construïdes a la fi del segle XV que encerclaven el nucli del municipi. El portal d'Amunt i el portal d'Avall, les dues úniques vies d'accés al nucli antic, encara testimonien el sistema de defenses que protegia la vila. La Generalitat de Catalunya va atorgar al municipi de Rupià la declaració de Conjunt Històric Artístic per tota una seria d’elements que fan d’aquest poble una visita obligada. 

La primera referència documental sobre l'església de sant Vicenç de Rupià data del 1139, com a part d'un conveni de vassallatge entre el bisbe de Girona i Arnau Gausfred. Durant el segle XIII, altres documents confirma l'existència de la parròquia de "sancti Vicenci de Rupiano". 

L'edifici actual mostra en la seva configuració elements d'estils diversos, en correspondència amb les intervencions que ha anat experimentant al llarg del temps. La part més antiga conservada és la nau gòtica (s. XV). Entre els segles XVI i XVII s'hi afegiren les capelles laterals tardo-gòtiques i la sagristia, i al segle XVIII correspon la construcció de la nova façana i del campanar, barrocs, així com de la darrera capella, realitzada ja en estil neoclàssic.

L'església de Sant Vicenç és un edifici de grans dimensions, de planta rectangular amb absis poligonal i cor als peus. A l'interior té una sola nau, amb tres capelles a cada costat; la nau es cobreix amb volta de creueria. La façana principal presenta una estructura simètrica. La porta d'accés, rectangular, es troba decorada amb elements d'inspiració clàssica: pilastres d'emmarcament, tríglifs i mètopes amb relleus a la llinda, i frontó trencat amb tres pinacles descoronament. 

Damunt la porta hi ha una obertura circular resseguida per una motllura senzilla. La façana, on es poden veure encara restes d'esgrafiats, mostra un coronament sinuós. el campanar, que s'aixeca a la banda esquerra, té base quadrada i cos superior octogonal, on s'obren quatre finestres ogivals. L'interior es cobreix amb volta de creueria. El conjunt es corona amb barana de balustres i un cos superior. 

Sant Vicenç de Rupià és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M- Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

dijous, 22 de febrer del 2024

SANT JOAN DE FOIXÀ. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

Visitàvem la comtal vila de Foixà estesa a la dreta del Ter que Josep Pla qualificà de delícia recòndita, pura meravella. 

L’església parroquial de Sant Joan ha aglutinat un dels dos nuclis principals del poble de Foixà; l’altre és el del castell. El lloc apareix esmentat l’any 1019 amb el nom de “Fuxan”. L’església parroquial s’esmenta l’any 1058, en què la comtessa Ermessenda la restituí al bisbe de Girona. 

Figura en les Rationes decimarum de l’any 1280 i en les llistes de parròquies del 1362, del final del segle XIV i d’època posterior. L’edifici actual és del segle XVI amb algun afegitó posterior; sense fer exploracions als murs és impossible de determinar si pot conservar algun vestigi anterior. És remarcable l’escultura que conté, amb temes d’arrel medieval, dins una tradició antiga i de caire popular (segle XVI).

Sant Joan de Foixà és una església d'una nau, capçalera semicircular i capelles laterals. la nau coberta amb volta apuntada-sense creuria- amb arcs torals de la mateixa forma; el presbiteri presenta creueria amb escultura a ma clau i impostes de les nerviacions. La decoració esculpida es repeteix a les impostes dels arcs torals i a la creueria del cor, amb temes de sants, animals i fullatge. 

Al frontis hi ha la portada, amb arquivoltes apuntades en degradació, llinda i timpà; frisos esculpit amb fullatge i amb personatges i animals fabulosos. Sobre la façana es dreça un cloquer d'espadanya-  Probablement en la guerra dels remences el temple serví de fortificació doncs en la part alta del mur de migdia hi ha dues cartel·les que podien haver recolzat un matacà. 

L'edifici és construït amb grans pedres desbastades i carreus escairats a les cantonades; els murs són coberts d'arrebossat. 

L’Ajuntament de Foixà ha fet una important modificació per construir les oficines municipals. 

L'església de Sant Joan de Foixà és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica, Viquipèdia