SANT GENÍS DE PACS DEL PENEDÈS

 CONÈIXER EL PENEDÈS 

L’església parroquial de Pacs, sota l’advocació de Sant Genís es troba al lloc on hi hagué una església romànica, la qual fou completament enderrocada en fer-se l’actual. 

S’esmenta per primera vegada l’any 992 dins el terme del castell d’Olèrdola. En el testament de Guisla de Santmartí, filla de Gombau de Besora, del 1080 (?), es concedí al monestir de Sant Cugat el seu pa i vi amb els cups i les botes que hi havia al castell de Pacs, excepte la meitat d’un cafís d’ordi que restà per a l’església de Sant Genís de Pacs. La parròquia de Pacs és esmentada des del 1177, que Bertran de Pujades i Sança, la seva muller, donaren tots els alous que tenien al terme de Pacs, a la parròquia de Sant Genís, a llur fill Bernat. El 1492 es realitzà una visita pastoral a l’església parroquial del castell de Pacs, i hom notà la presència d’una imatge de sant Genís a l’altar major. 

L'església de Sant Genís de Pacs va ser construïda el segle XVII, d'acord amb la inscripció que apareix a la façana (1669). És un edifici d'una sola nau, amb volta de creueria de sis arcs sobre mènsules i clau de volta a la capçalera. La volta de la nau és d'aresta. Els capitells presenten decoració escultòrica. El portal és allindat, amb columnes i frontó, i decoració figurativa a la part superior. El campanar és de base quadrada, amb finestres i coberta de pavelló. 

La pica baptismal té forma de copa. Actualment no es conserva el peu que deuria sostenir el vas de la pica i que acabaria de donar-li l'esmentada forma. El vas està dividit en dos parts: la superior de parets bastant convexes i la part inferior de parets còncaves i decoració agallonada. Fou tallada d'un bloc de pedra calcària molt tova. Aquesta pica fou trobada penjada al fer unes obres per tal d'engrandir l'església per la banda de l'actual entrada essent utilitzada des d'aleshores com a jardinera en un racó de l'atri. L'any 1984 fou recuperada i dipositada a l'interior de l'església parroquial, entrant a mà esquerra, dins del petit recinte dedicat a baptisteri i tancat per una reixa. 

Sant Genís és una església al costat del cementiri, als afores del nucli urbà inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Enciclopèdia Catalana/ Viquipèdia

SANT SALVADOR D’ALMENARA ALTA. AGRAMUNT. URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL 

Aquesta església fou construïda a causa de l'enderrocament i destrucció de l'antiga església de Sant Vicenç d'Almenara, situada encara avui, en ruïnes, en el cim de la serra d'Almenara, juntament amb Pilar també d'Almenara. 

L’església es conservà relativament bé fins a la Guerra Civil Espanyola, quan gran part dels seus carreus foren aprofitats per a bastir nius de metralladores de la xarxa de fortificacions que alçaren les tropes republicanes al cim de la serra. 

El petit llogaret de Almenara Alta, està constituït bàsicament per una plaça, oberta pel costat de migdia. 

És una església de reduïdes dimensions inserida entre murs de cases a banda i a banda. És un edifici d'una sola nau, de planta rectangular, amb una capçalera plana i una volta de canó a l'interior. Per l'exterior presenta un parament a base de grans carreus regulars disposats en filades horitzontals i lligats en morter. Al centre de la façana de l'església (únic element visible a l'exterior) s'hi obre una porta allindada reforçada amb estructures de pedra que li fan d'emmarcament. Just a sobre d'aquesta porta d'ingrés a l'església parroquial s'hi observa una petita fornícula semicircular, amb una decoració en forma de venera, on hi ha inserida una imatge en pedra identificada com una Puríssima. A més al voltant d'aquesta fornícula hi ha gravada la data de construcció de l'església: 1693. 

Aquesta façana es completa amb el rosetó que hi ha just a sobre de la fornícula anteriormente descrita. És un rosetó d'època moderna, circular, formant amb totxanes i dos barres de ferro que s'entre creuen en el seu interior. Aquest element ajuda a donar llum a la petita esglésiola. La façana acabada amb un frontón triangular on al centre del qual s'hi aixeca un petit campanar d'espadanya, també d'estructura triangular, amb un sol ull el qual aixopluga una petita campaneta. 

El Pilar d'Almenara és una muntanya de 459 metres situada al capdamunt de la serra d'Almenara. Al cim, s'hi pot trobar una torre cristiana anomenada també Pilar d'Almenara i un vèrtex geodèsic. Aquest cim està inclòs a la llista dels 100 cims de la FEEC. 

Sant Salvador d'Almenara és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia

 

APRECIATS AMICS:

PER UNS DIES DEIXARÉ DE PUBLICAR.

A CERTS MOMENTS  HEM DE TRENCAR EL RITME

PER PODER RETORNAR MÉS ENDAVANT.

FINS A FINALS DE JUNY

UNA ABRAÇADA CORDIAL

MIQUEL

SANT GENIS D’ORRIOLS. BÀSCARA. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

El poble d’Orriols és a la capçalera de la riera de Cinyana, afluent al Ter, a la part de migjorn del terme municipal, a la carena d’un tossal que marca el començament del sector de terraprims, a ponent de la plana de l’Alt Empordà. L’església es troba al punt més enlairat del petit nucli habitat, vora el castell palau. 

El “terminus Orioles “apareix com a límit meridional de l’alou de Bàscara, possessió del bisbat de Girona, en un document de l’any 922. L’any 921 o el 925 el lloc és esmentat com a “Oriolus villae” i el 1027 es troba documentat el “Fiscus de Orriols”. 

L’església parroquial de Sant Genís és esmentada ja l’any 1066. 

El lloc formà part del comtat de Girona i la jurisdicció del castell, documentat d’ençà del 1265, pertanyia a la família Orriols, la qual —molt influent al segle XIV— posseí també Foixà i Albons. Al final d’aquest segle passà als Avellaneda, els quals emparentaren amb els Desbac.

 
El delme de la parròquia el tingueren, pel bisbe, els senyors del castell d’Orriols, segons consta l’any 1226, que el posseïa Pere d’Orriols, i el 1323, que era en mans de Bernat d’Orriols. 

Al segle XIX hom dugué a terme obres a l’església de Sant Genís, tal com indica la data de 1861 a la llinda de la porta.

 L’església de Sant Genís d’Orriols és un edifici d’una nau coberta amb volta de canó, lleugerament apuntada, i reforçada per un arc toral que és centrat a la nau. A llevant és capçada per un absis semicircular, que s’obre mitjançant un doble plec de mig punt que fa la gradació. La seva estructura fou alterada amb la construcció de capelles laterals, dues afegides al mur de tramuntana i una altra al de migjorn, una sagristia afegida al sud de l’absis i pel sobre alçament de la coberta de la nau.

La porta actual, datada l’any 1861, s’obre a la façana de ponent, on també hi ha un ull de bou, i les traces del campanar de cadireta original. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada. 

Exteriorment, l’església és totalment nua d’ornamentació, llevat d’un fris de dent de serra, que hi ha per sota del ràfec que ornamenta els murs laterals de la nau i l’absis, en una disposició poc freqüent d’aquest tema ornamental. L’aparell ha estat fet amb carreus ben tallats i escairats, disposats molt regularment, i cal assenyalar la presència de dos curts contraforts a l’extrem de ponent dels murs laterals de la nau, que fan més ampla la façana de ponent. 

Per les seves característiques, l’església de Sant Genís d’Orriols s’inscriu perfectament en les formes de l’arquitectura del segle XII. 

Sant Genís d'Orriols és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Punjol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica

SANTUARI DE SANT ROC DE VILADEMIRES. CABANELLES. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

El poble de Vilademires és uns 4 km a ponent de Cabanelles.  La seva població disseminada se centra en l’església parroquial, que només té a la vora la rectoria, al cap d’un serrat poc elevat, a la dreta de la riera de Sant Jaume. 

El santuari de Sant Roc és uns 200 m a ponent de l’església de Sant Mateu és una petita capella del segle XVIII, molt arranjada al segle XX. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Enciclopèdia Catalana

SANT VICENÇ DE MAIÀ DE MONTCAL. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

L'església de "Sancti Vicencii in villa Maliano" s'esmenta l'any 978, en la donació feta pel comte Miró Bonfill al monestir de Sant Pere de Besalú. El topònim del lloc, al llarg del segle XI, ve documentat com a "Maliano" (1011) o "Malano" (1027), però de l'església no torna a haver-hi referències fins al 1175, citada com a "Sancti Vicencio de Maiano" en el testament d'Hug, vescomte de Bas, el qual llegà deu sous a l'esmentada parròquia. El 1362 surt com a "Santi Vicenccii de Mayano", denominació que apareix ja igualment escrita en la centúria anterior. 

Les visites parroquials dels anys 1851 i 1858 fan constar el bon estat de la parròquia, això reflecteix l'ús constant que s'ha fet d'ella. 

El temple és d'una sola nau amb volta de canó apuntada i capcer semicircular. Una cornisa, que ressegueix tot l'edifici, marca l'alçada de l'església avanç del seu realçament. A ponent i damunt la porta principal hi ha un campanar que no és de la construcció original sinó que es va fer en la fase d'ampliació aprofitant una part de l'espadanya original; és de secció quadrada amb teulat a quatre vessants i obertures d'arc de mig punt per les campanes.

 

El perímetre de l'absis és recorregut per un fris sustentat per cinc mènsules treballades que representen: un cap d'home, una gran fulla amb els nervis molt marcats, fulles d'acant, un home portant quelcom a les espatlles i un àngel amb les ales esteses. 

La porta al mur de ponent i formada per arcs en degradació, llum rectangular, llinda i timpà llis, tot protegit per un guardapols semicircular. La porta guarda el forrellat fet de ferro forjat que probablement és coetani a la construcció del temple. Els dos batents de la porta estan recoberts completament per planxes de ferro subjectats i reforçats per claus; al centre es troba el passador que té l'extrem amb forma de cap de serp i les anelles que l'aguanten estan decorades amb motius de cercles. 

Sant Vicenç de Maià de Montcal és una església  que fou restaurada el 1978 coincidint amb el mil·lenari de la primera cita documental del temple. La construcció que ha arribat fins als nostres dies és, però, romànica, del segle XII. Està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANT CEBRIÀ D’ESPONELLÀ. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

El poble d'Esponellà és situat a la vora la riba dreta del Fluvià.  

L'església de Sant Cebrià i el lloc d'Esponellà són documentats des de l'any 921. En aquell any se celebrà un judici dintre del temple ("Sancti Cipriani... basilica in villa Espondiliano") per confirmar el domini del bisbe de Girona sobre diversos béns del lloc de Bàscara en presència del comte de Besalú Miró I el Jove, els vescomtes Seguer i Ènnec, el bisbe de Girona Guiu o Guigó i molts altres personatges, tots els quals juraren sobre les relíquies de l'altar de Sant Cebrià. 

Els barons d'Esponellà del llinatge dels Corbera van efectuar importants reformes estructurals a l'edifici i a l'ornamentació del portal durant els segles XV i XVI. Els escuts de la portalada corresponen a Aldonça de Corbera, senyora d'Esponellà, i al seu marit Guerau Desplà i d'Oms (mort el 1516), cavaller, senyor de la casa d'Alella i del castell de Güell o Desgüell (Llers), conseller de Ferran II i mestre racional, que era germà de l'ardiaca de Barcelona Lluís Desplà. 

Actualment, presenta la nau única del temple original romànic, lleugerament apuntada, i una altra d'època posterior, paral·lela a la primera. L'absis semicircular sobrealçat és del temple original, si bé està molt deformat a l'interior amb modificacions de l'època moderna. L'aparell dels murs originals és de carreus de pedra travertí d'Espolla. El temple romànic es construí en el segle XIII. 

A la façana principal hi ha el portal d'accés, romànic, una finestra superior d'arc de mig punt i doble esqueixada, de l'edifici original, i dos finestrals tapiats procedents de l'antic campanar d'espadanya també del temple primitiu. El campanar actual segurament va ser afegit al segle XVI. És de planta quadrangular i té coberta en forma de petita cúpula, construïda cap a 1920. 

El portal d'accés té quatre arcs de mig punt en degradació. Tant els arcs com els brancals estan fets de pedra treballada. L'arc exterior, gòtic, té un guardapols motllurat acabat en ogiva. Tots els arcs arrenquen d'una imposta de pedra motllurada que descansa sobre dos escuts heràldics gòtics, un a cada banda, situats a l'arrencada de l'arc ogival a manera de mènsules. L'escut de l'esquerra és el de la família Corbera (d'or, amb un corb de sable passant cap a l'esquerra), senyors de la baronia d'Esponellà al segle XV. El de la dreta és el de la família Desplà (losanjat d'or i sable, amb bordura de gules, carregada de vuit roses d'or), que enllaçà amb l'anterior. En una reforma posterior van esculpir un arc conopial a la llinda. L'intradós és cec i està fet de carreus.

La porta, de fusta, està coberta de reforços de ferro forjat en forma d'espiral, romànics, si bé reaprofitats d'almenys dues portes i col·locats en el lloc actual durant les reformes dels segles XV i XVI. Té dos picaportes i dos panys, un d'ells amb un cap de serp o drac, també de forja.

S'hi venera una imatge gòtica de la Mare de Déu amb el Nen Jesús, de marbre policromat, del segle xv, que és segurament de l'escola de Girona. Durant unes obres es trobà una altra imatge gòtica de la Mare de Déu amb el Nen Jesús, de fusta, trencada, i es restaurà. També s'hi conserven sis taules d'un retaule dedicat a la Mare de Déu del Roser, del segle XVI. 

Igualment, s'hi guarda una creu processional de plata del segle XVI, d'estil gòtic o plateresc. A més, hi ha un calze i uns encensers de plata del segle XV. 

Sant Cebrià d'Esponellà és una església amb elements romànics i gòtics). Té la protecció de Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental.: Viquipèdia