dijous, 27 de juny de 2019

SANTA EULÀLIA I SANT JULIÀ DE RIGARDÀ. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

Rigardà és un municipi del Conflent, situat a la zona de contacte entre els darrers contraforts del Canigó i la plana regada de la dreta de la Tet que centra Vinçà. Situat una mica desplaçat cap al sud-oest respecte del centre de la comuna, el poble de Rigardà és a l'esquerra de la Ribera de Rigardà, que neix al vessant septentrional de la muntanya de Santa Anna dels Quatre Termes, dins el municipi de Glorianes, i aflueix, per la dreta, a la Tet, prop de Rodés. El poble és tot just uns 10 metres per damunt del riu, en una elevació molt lleugera a la carena que separa aquesta ribera del Còrrec de les Escomes, proper a ponent.


És en aquest pla inclinat on es troben les cases del poble amb l'església parroquial de Santa Eulàlia de Rigardà en el seu extrem sud-oest. També hi ha restes de l'antiga Torre de Rigardà, si bé molt desfetes, i de la Torre o Castell de Terraça, també molt desfetes.


El poble (144 h. 1981/ 298 msnm.), actualment conegut com a barri de la Plaça Vella, va créixer en primer lloc a través dels barris del Carrer de Baix, del Cim de la Costa i de la Costa. Actualment és majoritàriament d'hàbitat dispers, sobretot a partir de les seves urbanitzacions.


La senyoria de Rigardà, documentada des del 969, pertanyia als comtes de Cerdanya, dels quals passà als de Barcelona i, per tant, a la sobirania reial catalana. El 1393 fou venuda a Ponç de Perellós, senyor de Jóc, i passà als Perapertusa per enllaços familiars.

El 1653, els Perapertusa, que no s'havien sotmès al rei francès, foren desposseïts de la senyoria de Rigardà, que adquirí Francesc de Calbó, mariscal de camp de Lluís XIV de França. El 1659 fou restituïda als Perapertusa, però a cada nou conflicte bèl·lic, tornava a mans dels de Calbó en detriment dels Perapertusa, fins que el 1690 passà a mans de Josep de Camp-redon i Armengol. Poc abans de la Revolució Francesa encara consta un nou senyor de Rigardà: el Marquès de La Rupy.

L'edifici actual fou construït entre 1630 i 1640, i incorporà diversos elements procedents de l'antiga església de Vilella, també dedicada a Santa Eulàlia, com la porta romànica, de marbre blanc, amb dues arquivoltes i timpà llis, i alguns retaules, com el de Santa Eulàlia. Un altre retaule, el de Sant Martí, procedeix de Sant Miquel de Cuixà.

Segons dades també s’hi conserva una creu processional i una custòdia d’argent, del segle XV, procedent així mateix del veí despoblat de Vilella.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 25 de juny de 2019

SANT ANDREU DE CATLLÀ. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

El poble de Catllà (Catllar, oficialment en francès) (693 h. 1990/320 msnm.) és troba vers el centre de la meitat meridional del terme comunal. Ës situat a la riba esquerra de la Castellana, a l’indret on la riera deixa el congost i s’obre a la vall de la Tet.


Al voltant de la sagrera o cellera de l'església parroquial de Sant Andreu es formà la part primigènia del poble. Es conserva el traçat en la seva part sud-oriental: la mateixa església, en el seu engrandiment en època moderna, en destruí almenys tota la part nord i nord-oest. Durant l'edat mitjana el poble cresqué cap al pendís lleugerament ascendent situat al seu sud-oest, on es formà un poble murat.

Aquesta església fou una possessió del monestir de Sant Miquel de Cuixà des de mitjan segle X. Per una carta del 13 de setembre de l’any 948, Bernat, fill de Guantà, donà al monestir de Cuixà “l’església consagrada en honor de sant Andreu apòstol, amb la seva cel·la i la seva finca que es trobava en la villa de Catllà, amb el seu alou i els delmes. Aquesta cel·la, dependent de l’església parroquial de Sant Andreu de Catllà, s’ha d’identificar amb Santa Maria de Riquer.


Al segle XI l’abat Oliba (1008-46) assignà els rèdits de Sant Andreu de Catllà i de Santa Maria de Riquer al cavaller Sunyer Arnau, a títol vitalici, en recompensa dels seus serveis. Els seus descendents, però, no retornaren l’església de Catllà amb els seus rèdits al monestir de Cuixà i compraren successivament el consentiment d’aquesta apropiació als comtes de Cerdanya Ramon Guifré (1036-68) i Guillem Ramon (1068-95). L’any 1100 —com a efecte de la reforma gregoriana, aleshores al màxim de la seva eficàcia— l’abat Pere Guillem de Cuixà obtingué del comte Guillem Jordà una ordre de restitució íntegra del conjunt dels béns donats al monestir de Cuixà.

No obstant —exemple de les dificultats a les quals els reformadors havien d’enfrontar-se—, després de la mort del comte Bernat Guillem, germà i successor de Guillem Jordà (1117), Bernat Sunyer i els seus, descendents de Sunyer Arnau, s’apoderaren una vegada més de la parròquia de Catllà. Calgué finalment que l’abat Bernat I, successor de Pere Guillem, arribés a un acord amb Ramon Isarn i Bernat Isarn, hereus de l’anterior, els quals acceptaren d’abandonar l’església de Sant Andreu a canvi del fruïment vitalici dels delmes (21 de juny de 1117).


Des d’aquell moment, o més exactament després de la mort de l’un i de l’altre, l’església restà com a possessió de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà fins a la fi de l’antic règim.

De l’església romànica, subsisteix únicament la façana meridional, amb el portal romànic, d’arc de mig punt, amb llinda i el timpà esculpit amb una creu grega; els dos primers nivells d’un campanar de planta quadrada, adossat a la paret meridional, a la unió de la nau i la capçalera; i la capçalera mateixa, interiorment convertida en capella lateral de l’església nova.  

Fou engrandida i en bona part reconstruïda a partir de l’any 1662, segons la data inscrita a la façana sud, on s’obrí el nou portal, a l’esquerra de la porta romànica primitiva. En aquest moment es canvià l’orientació de l’església, que ara és nord-sud.


La capçalera, semicircular, presenta un aparell de pedres de granit rogenc local, escalabornades amb el martell i disposades en filades horitzontals, les quals han conservat parcialment al costat nord les juntes solcades característiques del segle XI.

En canvi, la paret sud de la nau (i també l’angle nord-est, a l’indret d’unió de la nau amb l’absis), com també la base del campanar, presenten un bell aparell de granit tallat, de color daurat, de mida gran o mitjana. És el testimoni d’una reconstrucció de la nau a mitjan segle XII, que coincideix probablement amb la recuperació de l’església per l’abat Bernat i dels delmes parroquials a la mort de Ramon Isarn i Bernat Isarn, potser en temps de l’abat Gregori, successor de l’abat Bernat, del 1120 al 1146, o dels seus successors immediats. Hi ha un sòcol motllurat a la base de la paret sud, i una cornisa també motllurada ressegueix el ràfec.


El campanar té tres pisos, els dos primers són romànics i decorats exteriorment  amb arcuacions de tradició llombarda. El tercer pis sembla de construcció recent. Una estreta finestra d’arc de mig punt s’obre a la paret sud del primer pis. Hi ha un sòcol motllurat de bisell a la base del campanar, que continua el de la paret sud de la nau. El bell aparell de la torre és encara en gran part amagat per una capa moderna de ciment.

A la portada romànica del mur meridional de l’església parroquial de Catllà, al centre del timpà, hi ha esculpida, com ja s’ha esmentat, una creu grega.
La creu és inscrita dins un cercle i amb un peu, que ocupa tota la seva alçada. Tant els pals de la creu com el cercle són figurats a base d’uns ressalts llisos, de relleu ben destacat.


L'altar major, barroc, és una obra de fusta de Josep Sunyer (segle XVII). La decoració és formada pel retaule de l'altar major (1688) i els dedicats al Roser (1681), a Sant Nicolau (1695), a Sant Roc, del Sant Crist i de la Pietat (els tres del segle XVII), el de les Ànimes (1709) i el de Sant Joan Baptista (segle xviii). Dues taules de començaments del XVIII foren pintades per Antoni Guerra (fill).

L'església conserva una peça molt interessant, una capa pluvial de vellut porpra del segle XVI, que ara és de propietat municipal. Del 1589, va ser obra de Martí Laredo, brodador a Perpinyà, i ha estat restaurada modernament per Isabelle Bedat el 2005. És una peça feta de vellut i seda, amb fils d'or, plata i cànem. En el contracte inicial s'hi indicava que a la capa hi haurien de figurar les armes de Catllà i la data de confecció. Va ser classificada com a monument històric el 1892.

Sant Andreu de Catllà va ser declarada monument històric de França el 1973.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 22 de juny de 2019

SANTA EULÀLIA DE MARQUIXANES. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

El poble de Marquixanes (307 h.1982/ 272 msnm.) està lleugerament aturonat a la dreta de la Tet, a prop del lloc on desemboca en aquest riu el Còrrec de la Coma d'Espirà, Marqueixanes conserva bona part de la Cellera de la qual nasqué el poble i d'un segon recinte murallat més tardà, del segle XII. La Cellera es formà a l'entorn de l'església parroquial de Santa Eulàlia de Marqueixanes i prop del Castell de Marqueixanes. A partir del nucli medieval, el poble de Marqueixanes s'ha estès cap al sud en una sèrie de barris nous entre el poble vell i el cementiri, i cap al nord-oest, resseguint el traçat de la carretera general, que passa pel nord del poble.


El lloc és esmentat el 1007; el 1035 el comte Guifré donà l’alou de Marquixanes al monestir del Canigó. El rei Alfons I autoritzà l’abat del Canigó a construir-hi un recinte fortificat, i Pere III concedí el permís de reconstruir el castell el 1351 (probablement havia estat enderrocat el 1344, en la guerra contra el rei de Mallorca); en resta encara la part nord de la muralla poligonal, i dins el poble es conserven tres portals (el que mena a l’església parroquial, sencer).

Fou una pertinença de Sant Martí de Canigó fins a la secularització d'aquest monestir el 1784, poc abans de la Revolució Francesa.

La primera menció que s’ha localitzat de l’església parroquial de Santa Eulàlia data de l’any 1025, quan l’abat Esclua de l’abadia del Canigó permutà amb el bisbe Berenguer d’Elna l’església de Marquixanes amb tot els seus termes per l’església de Sant Sadurní de Vernet.

Malgrat la permuta esmentada, l’església de Marquixanes fou reintegrada posteriorment als dominis de l’abadia del Canigó, ja que, segons la butlla de confirmació de béns del papa Alexandre III de l’any 1163 atorgada en favor d’aquell monestir, es relaciona com a propietat seva. En un document de l’any 1180 torna a ésser citada l’església de Santa Eulàlia de Marquixanes.

A la darreria del segle XIII, els anys 1279 i 1280, consta que la parròquia de Marquixanes va contribuir a satisfer la dècima recaptada en aquells anys a la diòcesi d’Elna. Una última referència data del 1393, any en què la rectoria d’aquesta església fou cedida a Pere Esteve per defunció de l’antic rector.

L’església parroquial de Santa Eulàlia és situada a la part més alta i al centre de la vila de Marquixanes. L’església actual correspon a un edifici dels segles XVI i XVII. A la seva façana de ponent hi ha la porta d’entrada, d’un arc adovellat, amb la imatge en relleu de santa Eulàlia, a la clau.

Aquesta façana dóna a una placeta que és delimitada al costat nord per l’alta paret del campanar. És una torre de planta quadrada que forma angle recte amb la dita façana del temple parroquial.

A la part baixa del mur del campanar és visible una resta de l’església romànica, incorporada en el basament de la torre. A la part superior afecta una marcada curvatura que correspon a l’arrencada d’una volta. Ens trobem amb la cara del mur que donava a l’interior d’una nau. A l’extrem de llevant, on aquest mur s’ajunta amb la façana de l’església, hi ha el pilar adossat d’un arc, del qual ha quedat també l’inici de la curvatura, amb allgunes dovelles.

A l’extrem oposat, de ponent, és visible el lloc on incidia un mur perpendicular, segurament el frontis de l’església romànica.

Tots els elements esmentats semblen indicar que el mur romànic que subsisteix pertanyia a la tramada més occidental de la nau (o una de les naus) del temple anterior a l’actual. Aquesta nau era coberta amb una volta, reforçada per arcs torals sobre pilars rectangulars.

L’aparell del dit mur romànic és fet a base de carreus de mida petita i mitjana, escairats, però sense poliment. El morter que els lliga és ben visible en els junts, on hi ha incisions dobles i paral·leles. També s’observen vestigis d’una capa d’arrebossat d’aspecte arcaic, que segueix pel pilar de l’arc toral.

L’aparell de carreuons, amb juntes remarcades per solcs incisos, és característic de l’arquitectura del segle XI, anterior als edificis construïts amb perfecta carreuada. A la dita època cal atribuir, amb moltes possibilitats d’encert, aquesta única resta conservada —o identificable actualment— del temple romànic de Santa Eulàlia de Marquixanes.

Al centre del parament romànic es va obrir una grossa finestra rectangular. A la llinda té esculpida la data 1611, la qual ens pot indicar l’època d’erecció del campanar.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 20 de juny de 2019

SANT MARTÍ DE RIUTORT. PUIGBALADOR. CAPCIR. CATALUNYA NORD.

PETJADES PEL CAPCIR

Riutort és un poble (1540 msnm.) situat en una vall lateral que aflueix, per l’esquerra, al riu de Galba.


És un poble petit, semi agrupat, amb l'església parroquial al seu extrem nord-est, al costat del cementiri. El poble, no gaire més petit que el seu cap comunal, té un annex de la Casa del Comú, la central de la qual és a Puigbalador.

El primer esment del lloc i de l’església de Riutort és de l’any 1019, en que Guifré, arquebisbe de Narbona, acudir al Capcir a consagrar l’església de Santa Maria de Formiguera, que l’abat Aribert de Sant Jacme de Jocó i el paborde Salomó havien ampliat. El paborde Salomó demanà a l’arquebisbe, que aprofitant la seva estada, es traslladés a Riutort per consagrar també l’església de Sant Martí, bastida feia poc per iniciativa seva. 


En el mateix acte el comte Guifré II de Cerdanya féu donació a l’església de Sant Martí d’un camp situat al costat del temple perquè es convertís en cementiri. Com la majoria de les esglésies del Capcir, Sant Martí de Riutort depengué del monestir de Sant Jacme de Jocó a través de la pabordia de Formiguera. Un precepte de Carles el Simple de l’any 908 adreçat a Sant Jacme de Jocó, que es considera fals i redactat en realitat al segles XIII-XIV, també confirma aquesta subjecció.

L’església de Sant Martí de Riutort  és un edifici profundament transformat però que conserva la part essencial de l’edifici original. La seva estructura és d'una sola nau coberta amb volta de canó, capçada a llevant -de fet, al sud-est- per un absis semicircular ornamentat amb lesenes i arcuacions llombardes. Interiorment, l'absis s'obre directament a la nau, sense arc presbiteral, i el fons de l'absis roman amagat rere un retaule barroc.


Al costat septentrional hi ha una capella, tardana, i al meridional, una sagristia construïda el 1807. Damunt del frontis occidental es construí un campanar de torre amb coberta de forma piramidal, molt esvelta.

Els murs de la nau foren regruixits interiorment per suportar la volta, que es construí tardanament i, també foren sobrealçats, en una refacció de la coberta que afecta també l’absis.

La porta actual s’obre en la façana sud, prop de l’angle sud-oest i porta la data de 1901. Al mur sud prop de la porta actual es conserva la porta original , paredada i feta amb un arc de mig punt, de dovelles estretes i extradossades per una arquivolta de llosses planes Les quatre finestres actuals també corresponen a processos de reforma de l’obra original.


L'element mobiliari més destacat és el retaule barroc del segle XVIII que tapa l'absis. D'altra banda, al bell mig del cementiri es conserva, capgirada, una pica baptismal.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 18 de juny de 2019

SANT MARTÍ DE CANAVELLES. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

El poble de Canavelles (49 h.2009/ 932 msnm.) és situat en un replà del vessant oriental del roc de Concalles, bastant a prop d’Oleta, Orellà i Soanyes. Té les cases graonades en el coster on es troba, des d'on es domina la vall de la Tet. Està format bàsicament per dos barris. El de més al nord-est té l'església parroquial al costat del cementiri.


Des del segle IX, la major part del territori de Canavelles era posseït pel monestir de Sant Andreu d’Eixalada i, després de la seva destrucció (878), per l’abadia de Sant Germà i Sant Miquel de Cuixà. Gràcies sobretot a la liberalitat de la comtessa Rotruda, filla de Berà I, comte de Rasès (i Conflent) el 812 i, del 801 al 820, de Barcelona, i d’Anna, filla de Rotruda i d’Alaric, comte d’Empúries (843). El monestir de Sant Miquel de Cuixà (en concret el cambrer de Cuixà, almenys des del segle XVI) en conservaria la senyoria fins a la fi de l’antic règim.


Una família d’aquest nom —potser en origen castlans del lloc pel monestir de Sant Miquel de Cuixà— hi apareix des del segle XII (Arnau de Canavelles, 1165), la qual es perpetuà amb aquest nom fins al segle XIV. La presència d’aquests cavallers, que percebien dues parts del delme de Canavelles, s’explica per l’existència d’antigues fortaleses en el terme, com la de Serola, de les quals asseguraven la guarda.


Gairebé l’única informació històrica que tenim de l’església és que ja a l’inici del segle XI depenia del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Apareix entre les parròquies del deganat de Conflent que contribuïren a la dècima del 1279 i el 1280.

Sant Martí de Canavelles és una església de nau única, amb capçalera semicircular i coberta amb volta de canó llis apuntada. Entre la nau i la capçalera, un tram de cor, més baix, presenta una volta de canó de mig punt, com l’arc presbiteral. Una finestra d’arc de mig punt de doble esqueixada il·lumina l’absis a llevant. Una finestra idèntica s’obria a la paret meridional de la nau, però fou aparedada quan hom hi construí un porxo adossat, cobert amb una volta en quart de cercle. La porta meridional primitiva és d’arc de mig punt, sense timpà, i té dues arquivoltes.


Exteriorment, és notable la gradació de la teulada del tram del cor, més alta que la de la capçalera i més baixa que la de la nau.

L’aparell de la nau, ben visible al N, és d’esquist disposat en filades més o menys regulars, algunes en espina de peix, amb pedres tallades de grans dimensions als angles. A partir d’un metre sota la teulada, una neta represa de la maçoneria suggereix que la volta de la nau fou construïda dins una segona campanya, potser en substitució d’una coberta de fustam, i probablement al mateix temps que el porxo meridional, destinat a servir de contrafort a la paret meridional primitiva. Aquesta presenta encara a l’exterior les juntes solcades típiques del segle XI.


Un campanar quadrat s’aixeca a migdia, a la intersecció del tram de cor i de l’absis, immediatament a l’est del porxo. La façana de migdia presenta una finestra d’arc de mig punt al primer pis de caràcter romànic, sota una sobre edificació posterior.

La construcció del campanar hagué de succeir a la de la nau, potser al segle XII, i la del porxo a la del campanar, potser al segle XIII.

L’església de Sant Martí de Canavelles conserva en el seu interior una pica baptismal, de granit de decoració molt senzilla. El cos és ornamentat a partir d’arcuacions invertides de mig punt i dins d’aquests espais hi ha incloses mitges esferes. La datació de la pica es podria circumscriure al segle XIII.


El temple de Canavelles havia guardat una talla romànica (ara desapareguda) de la Mare de Déu asseguda  i amb l’Infant en posició central.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 15 de juny de 2019

SANTA MARIA DE SA VILA. CASTELLAR DE LA RIBERA. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

Santa Maria de sa Vila es troba situada a la part nord-oest del terme municipal, al marge dret de la Ribera Salada, als camps del sud de la serra de Comardons. S'alça a uns 150 metres de la masia de la Vila de Perdiguers, que queda al nord.


De l’antic temple, aixecat en un turonet, enfront de la vila de Perdiguers, no queda cap rastre. Les primeres notícies històriques que trobades són del segle XIII. El 13 de maig de 1250 Bernat de Zouró en el seu testament deixa cinc sous a Santa Maria de Zavilla. Segles més tard, el 1775, Josep Vila i Lavall, propietari de la vila de Perdiguers, obtingué del bisbe de Solsona Lasala permís per a traslladar el temple de lloc. El trasllat tingué lloc el 13 de novembre de 1781, però encara de manera provisional, puix que el temple, bastit amb carreus de l’antiga església, no fou acabat fins l’any 1788. L’actual edifici es troba situat a uns 800 m del primitiu, sobre la font de la Mare de Déu, vora el camí.

Santa Maria de sa Vila és una construcció d'una sola nau rectangular i sense absis. A destacar la porta d’accés al cementiri al seu costat.

Destaca el campanar d'espadanya, amb dues finestres cobertes amb voltes de mig punt i arcs adovellats. Al frontis hi ha un ull de bou, construït de diferents pedres. El parament està format per carreus escudejats i rebles de totes mides


La Mare de Déu de sa Vila és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 13 de juny de 2019

SANTA MAGDALENA DEL MAS DE VILAPRINYÓ. CASTELLAR DE LA RIBERA. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

No era precisament l’església que cercaven però ja posats en el lloc van aprofitar per fer les pertinents fotografies. El mas de Vilaprinyó és situat a (601 msnm) dalt d’un pujol. Des de la seva encastellada posició gaudeix de una gran panoràmica.


La capella està adossada a la masia de Vilaprinyó, als altiplans dels marges dret de la Ribera Salada i del barranc de Querol.

La capella de Santa Magdalena del mas de Vilaprinyó és una construcció de nau única i planta rectangular. El campanar d'espadanya és d'una sola finestra amb arc de mig punt. Al frontis hi ha un ull de bou, construït d'un sol bloc de pedra.


L'església està partida per un sostre. La part de dalt, està condicionada com a habitació que dóna a la casa. Per l'escala de cargol (escala del cor) s'accedeix al pis de sota, condicionat com a local per assajos musicals.

Santa Magdalena del mas Vilaprinyó és una capella inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau