PASSEJANT PER LA
GARROTXA
El
poble de Sant Esteve d’en Bas, que és centrat per l’església , és situat prop del riu Fluvià, a la seva riba
dreta, sobre un pujol, al peu de la muntanya de Murrià.
És
en un precepte del rei carolingi Carles el Simple de data l’any 898 i que
tradicionalment s’atribuïa a l’any 904, apareix una de les primeres referències
documentals al lloc de Sant Esteve d’en Bas.
Al començament del segle XI, aquesta població consta inclosa dins la
jurisdicció del comtat de Besalú, i la seva parròquia apareix consignada en la
carta de dotació de l’efímer bisbat de Besalú atorgada pel comte Bernat
Tallaferro l’any 1017.
El
temple de Sant Esteve fou consagrat l’any 1119 pel bisbe de Girona Berenguer
Dalmau, el qual li concedí amb motiu d’aquest acte solemne ultra la immunitat
de trenta passos al voltant del cementiri, els delmes, les primícies i les
oblacions dels fidels. En l’acta de consagració segons el pergamí original conservat a l’Arxiu
Episcopal de Girona, s’esmenta com l’església , i també s’hi especifiquen els
seus límits territorials.
Pocs
anys després hi ha constància que Udalard, vescomte de Bas, atorgà en el seu
testament datat l’any 1127 una heretat situada a la parròquia de sant Esteve al monestir de Santa Maria de Ripoll.
D’altra
banda l’any 1161 és consignada una permuta feta entre Ramon de Sant Esteve d’en
Bas i el prior de Santa Maria de Besalú, per la qual Ramon dóna al prior Bernat
un alou que hi posseïa, i a canvi, rep d’aquest prior tots els beneficis que
percebia de la parròquia de Sant Fruitós d’Ossinyà.
A
la darreria d’aquesta centúria, concretament l’any 1175, s’enregistra en el
testament d’Hug, vescomte de Bas, un llegat de deu sous. La vila de Sant Esteve
d’en Bas formà part des de les primeres dècades del segle XII dels territoris
sotmesos a la jurisdicció feudal dels vescomtes de Bas. Al final del segle XII,
dins la relació d’esglésies consta que contribuïen amb el delme al sosteniment
de les croades figura els anys 1279 i 1280.
També aquest darrer any, el 1280, hi ha
notícia que Sibil·la, vescomtessa de Bas i alhora comtessa d’Empúries pel seu
casament amb Hug V d’Empúries, hi féu reconeixement a favor del bisbe de
Girona, Bernat de Vilacert. A la segona
dècada del segle XIV, una referència d’idèntiques característiques a l’anterior
assabenta que Malgaulí, comte d’Empúries i vescomte de Bas, reconegué l’any
1316 en benefici del bisbe de Girona Guillem els delmes que posseïa en diverses
parròquies.
Vers
mitjan de la mateixa centúria es constaten documentalment algunes notícies que
posen en evidència la potestat jurisdiccional que, a causa de diverses
propietats, exercí el priorat de Sant Corneli i Santa Magdalena del Mont sobre
alguns veïns de la parròquia de Sant Esteve. Per exemple, que l’any 1347
Berenguer de Camps, veí de l’esmentada parròquia, es reconeix mitjançant una
escriptura home propi de Guillem Berenguer, prior de Sant Corneli del Mont.
L’església
de Sant Esteve apareix relacionada l’any 1362 en el Llibre verd del
capítol de Girona; així mateix figura esmentada en els nomenclàtors de la
diòcesi gironina del final d’aquest mateix segle.
D’altra
banda la vila de Sant Esteve d’en Bas patí en gran manera les conseqüències
dels terratrèmols del segle XV, ja que en un memorial escrit el 10 de maig de
l’any 1427 pels jurats de Girona i adreçat al rei, es relaciona la vila de Sant
Esteve d’en Bas. També del mateix any 1427 data un important privilegi concedit
per Bernat Joan de Cabrera, vescomte de Bas, als habitants de la vila. Al final
del segle XVII el temple, és relacionat en els Sinodals de la diòcesis
Gerundense publicats l’any 1691 per Francesc Romaguera.
Consta
per altra banda que el 1698 la vila de “Sant Esteve de Sahull” restava
inclosa entre d’altres llocs, dins el vescomtat de Bas, el qual era sotmès a la
jurisdicció del marquès d’Aitona.
Una
última notícia documental que hem pogut localitzar refereix que l’any 1760 Joan
d’Oriola, prior de la canònica augustiniana de Santa Maria de Besalú, arrendà
els delmes, les primícies, les tasques, els censos i altres drets feudals que
acostumava a percebre el priorat de Sant Corneli del Mont, de nombroses viles
del bisbat gironí, entre les quals hi és mencionada.
L’església
parroquial de Sant Esteve d’en Bas és un notable edifici d’origen romànic, que
ha estat molt modificat en el transcurs del temps. La seva estructura conserva
actualment, malgrat les transformacions, diversos elements que corresponen al
temple consagrat l’any 1119, el qual era conformat per una planta de creu
llatina, amb una sola nau, transsepte i tres absis.
Actualment
l’església consta de tres naus, transsepte i una capçalera triabsidal, amb els
dos absis laterals semicirculars i amb el central poligonal, amb cinc costats.
Aquest és decorat externament per mitjà d’unes arcuacions amb finestres cegues
geminades. A l’interior també és dividit en cinc trams, separats per sis
columnes, les quals sostenen unes arcades adossades als murs, sense conservar
el traçat poligonal de l’exterior, de manera que s’acosta més a la forma
semicircular.
Segons
aquesta mateixa planta, l’absis central era encaixat a una forma poligonal de
cinc costats, forma que també conservava l’interior. Segons aquesta mateixa
planta, la nau central era dividida en tres trams amb d’altres tants arcs
formers. Actualment acusa les modificacions que ha sofert al llarg del temps
per tal de donar accés a les naus laterals, amb les quals més tard fou ampliada
l’església.
L’any
1432 fou encomanada una campanya d’obres a Guillem Font, el qual restaurà la
capella de Santa Maria, l’exterior de l’absis de la capella de Sant Joan i el
remodelatge del mur de tramuntana. En aquesta mateixa campanya fou erigit
novament el mur de migjorn, en el qual calgué construir dues finestres i la
porta principal, porta formada per tres arcs en gradació amb les corresponents
columnes i capitells, a més del timpà. D’aquesta porta actualment no resta cap
vestigi per tal com desaparegué en ésser ampliat el temple amb una nau, al
segle XVIII.
L’any
1442 hom inicià una altra campanya d’obres, encarregada a Joan de Farrés. En
aquesta campanya hom continuà bàsicament amb les obres que ja havia començat
Guillem Font anteriorment. Hom dotà l’edifici de diversos arcs, fou refeta la
volta de la nau central i la coberta a partir del creuer. També foren
construïdes la façana de ponent i el campanar.
Són
d’època més tardana la porta d’entrada actual, oberta a la façana de ponent, i
la que hi ha al mur de migjorn, amb una fornícula damunt. També s’evidencien
reformes posteriors al campanar, amb finestres de doble obertura a cadascuna de
les seves cares i coronat amb una balustrada.
L’any
1947 fou restaurat l’absis principal, en quedar al descobert l’any 1936, quan
es perdé el retaule que el tapava. Era un retaule barroc dedicat a sant Esteve.
Pel
que fa a l’aspecte tipològic, Sant Esteve d’en Bas presenta una planta que és
excepcional a la comarca. Però, sens dubte, l’element més excel·lent és el seu
absis poligonal.
Aquesta
església fou restaurada l’any 1980 i les obres posaren a la vista l’elegància i
la simplicitat a la vegada que tenen els absis de les dues capelles laterals.
L’escultura
monumental de l’església de Sant Esteve d’en Bas es desenvolupa a sis capitells
de l’interior de la conca absidal, als dos capitells de l’intradós de l’arc
triomfal, als dos del costat de llevant del creuer i al que és situat a la nau
de tramuntana, a l’eix nord-oest del creuer. Quant a la datació de l’escultura
de Sant Esteve d’en Bas, tenim com a punt de referència la data de consagració
de l’església romànica actual, l’any 1119.
Sant
Esteve d’en Bas posseeix un relleu on hi ha representat un calvari. Fins l’any
1988 la pedra era encastada a les golfes de l’església, però actualment hom la
pot admirar, convenientment acondiciada, dintre l’església parroquial. L’estat
de conservació en què es troba és força dolent, fins al punt que la major part
dels trets de les figures han quedat esborrats.
Sant Esteve d'en Bas és una església protegida com a Bé
Cultural d'Interès Local.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fons
principal: Catalunya Romànica
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
