SANTA MARIA DE COVET. ISONA I CONCA DELLA. PALLARS JUSSÀ

CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ

Vam assistir com invitats per “Amigos del Románico” a una instructiva conferencia al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, a Valldoreix. Entre els diferents monuments ressenyats es va parlar de l’església de Covet, com una joia del romànic per la seva portalada.  Curiosos per conèixer la nostra terra vam decidir malgrat fos a corre cuita fer-hi una visita. Un diumenge al matí vam anar fins a Covet. Poc ens pensàvem el valor del que anàvem a veure. Mai ens imaginàvem que en un poble tan petit  trobaríem aquesta meravella. Després en la recerca de dades he trobat tantes dades del seu interior que ens ha quedat el desig de tornar-hi i veure’l per poder fotografiar-lo.

Covet és un poble (5 h.2009/711 msnm.) situat un km a la dreta del riu de Conques.

El lloc de Covet ja apareix documentat l'any 1033 com a límit pel sud del Castell de Llordà, venut pels comtes d’Urgell a Arnau Mir de Tost. Les primeres notícies d'aquesta església daten del 1107, quan apareix citada en unes donacions fetes per Guitard Isarn, senyor de Caboet. En el testament de Guillem Bernat del l’any 1116, s’inclou la deixa d’una unça, una vinya i quatre oliveres per la il·luminació de l’església.

Les cròniques ens parlen d'un important conflicte entre Sant Pere d'Àger i la comunitat canonical de Sant Sadurní de Llordà, afins al bisbe d'Urgell pel control d'aquesta comunitat i del castell de Llordà. La disputa va acabar amb la intervenció papal, que en 1092 va confirmar la dependència de Sant Sadurní respecte la col·legiata d'Àger. Per aquest motiu la comunitat de monjos va deixar Llordà i es va traslladar a la propera església de Covet, que possiblement llavors ja es trobava estava sota la jurisdicció de la Seu d'Urgell.

Tot i no disposar d'acta de consagració de l'església, ha estat datada entre 1150 i 1160. Hom creu que fou construïda damunt d'anteriors construccions visigòtiques, ampliant una petita esglesiola rural (la zona de l'absis sud). Probablement va ser en aquest motiu que es va iniciar la construcció d'un nou temple, adaptat a les necessitats de la comunitat canonical.

Aquesta comunitat no va durar gaire, ja que l’any 1315 ja apareix com a simple parròquia dins del terme del Castell de Llordà, dins l’ardiaconat de Tremp. 

Malauradament, de l'antic cenobi només s'ha conservat l'església. És sense cap mena de dubte una de les més espectaculars de la comarca, especialment pel que fa a la seva decoració. Les recents actuacions han posat de manifest uns problemes estructurals en el sector sud-oest, que cal resoldre aviat. De moment s'ha aconseguit frenar el desplaçament dels murs laterals a l'alçada dels peus de la nau i estabilitzar les inquietants esquerdes que van aparèixer. Per aquest motiu s'ha decidit posposar l'estudi arqueològic de l'espai que hi ha al sud del temple, on probablement hi havia el claustre, per evitar debilitar l'estructura de l'església. Cal un estudi previ sobre l'estat dels fonaments abans d'iniciar cap actuació.

Santa Maria de Covet és una església amb planta de creu llatina –d'una nau amb transsepte- i tres absis mirant a llevant. Tots tres tenen una finestra de doble esqueixada i són decorats al seu interior, i el central també a l'exterior. La nau de l'església és coberta per una volta de canó apuntada, dividida en tres trams per dos arcs torals que recolzen sobre columnes adossades amb capitells esculpits. En el mur interior de la paret nord s'obren dues portetes que donen accés l'una al campanar i l'altra a l'exterior, coneguda popularment com "la porta de les dones". En el mur del costat sud hi ha una columna adossada que correspondria a un tercer arc toral però que mor al nivell de les impostes.

Oberta parcialment en el gruix del mur de ponent, just sobre la portalada i darrere de la rosassa, hi ha una galeria interior força original. Està formada per quatre arcs de mig punt damunt columnes que sostenen cinc capitells dignes d'admiració pel seu volum i exuberància. Hom pot accedir a aquesta galeria per les dues escales de cargol construïdes als flancs que sobresurten de la façana.

La gran rosassa de la façana s'obre amb formes lobulades i columnetes radials. Els vitralls són posteriors a l'any 1939.

La portalada principal del mur de ponent és la part més visible, impressionant i notable de l'església de Covet, que forma un cos rectangular avançat, coronat per una cornisa plana sobre mènsules. Es compon de quatre arquivoltes en degradació, que descansen sobre dues columnes amb capitell a cada banda, i d'un timpà que recolza sobre mènsules. Tant les arquivoltes com els capitells, les mènsules i el timpà presenten una ornamentació figurativa, vegetal i geomètrica. La factura del timpà no és gaire reeixida, però la de la resta dels elements, tenen un acabat extremament minuciós i detallista.

Els artistes que esculpiren Covet tenien influències de l'escola tolosana, entre altres. S'hi pot veure representat tot un programa iconogràfic i teològic de les diferents creences de l'època, algunes d'elles no gaire dins de l'ortodòxia catòlica. La interpretació, cal fer-la de fora cap a endins, transmetent la idea que, com més al centre, som més a prop de Déu.

L'arquivolta externa representa "el pecat" amb un recull de comportaments o pràctiques considerades pecaminoses; amb una imatge central d'Adam i Eva després del pecat original, continua amb dovelles esculpides al·lusives a l'astrologia, representada per un Gèmini, el diable, acròbates, homes desesperats que s'estiren els cabells i músics.

La següent arquivolta conté "els profetes i l'anunci de la salvació"; es pot veure a l'esquerra la Mare de Déu amb l'Infant acompanyats d'un profeta, probablement Isaïes, un home flanquejat per dos lleons, un àngel i un home amb dos colomins.

A les altres arquivoltes hi ha esculpits "àngels i evangelistes, l'arribada de la redempció"; un lleó alat símbol de Sant Marc i un àngel matant un drac, possiblement sant Miquel.

El centre del timpà (malauradament esquerdat) l'ocupa una Maiestas entronitzada dins una màndorla que sostenen un serafí i un querubí, als costats hi ha un home que porta un llibre, sant Mateu, i una àguila, sant Joan.

Tot aquest conjunt és un dels exemplars cabdals del Pallars Jussà i un conjunt escultòric singularíssim a tot Catalunya. 

Adossada al mur nord es troba la torre campanar, de planta rectangular. No està clar si es va acabar o bé les obres es van aturar a mig construir el segon pis. Actualment presenta un pis inferior tan alt com la nau i cobert amb un cúpula, oberta en la seva part central. Presenta una sola finestra de mig punt en el mur est. 

El pis superior està fet amb una fàbrica diferent a base de carreus més petits i irregulars. Te dues finestres en els murs nord i sud, que serveixen per allotjar-hi les campanes. En el mur oest s'obre una porta de mig punt per accedir a la teulada. S'ha especulat que la torre del campanar fóra una antiga construcció de guaita, possiblement tardo-romana, tot i que més aviat sembla una construcció posterior adossada a la nau principal.

Les portes de l'església són les originals, així com la forja.

La imatge de la Mare de Déu de Covet és una talla policromada amb el dors buidat parcialment, datada al segle XII- XIII i de fusta d'àlber. És una Mare de Déu amb Nen; Santa Maria es troba asseguda al tron decorat amb dibuixos geomètrics sobre fons blau. Porta una magrana a la mà dreta i amb l'esquerra suporta el Nen damunt del seu genoll. Duu una túnica i mantell amb vel blanc guarnit amb ratlles, fulles blanques i està coronada. Descansa els peus damunt d'un doble sòcol. El Nen, coronat també, beneeix amb la mà dreta i porta un llibre a l'esquerra. El daurat de les corones fou renovat modernament. Hi manca la part inferior dels costats del tron. Aquesta imatge formà part d'un grup d'escultures que, potser, sortiren plegades d'un mateix taller i que –d'un aspecte més rústic- són conservades al Museu Diocesà de Lleida.

La talla romànica original de la marededéu es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya a Barcelona. El 26 d'agost de 1989 l'Associació d'Amics de Covet lliurà a la parròquia de Covet una rèplica de la imatge de la Mare i el Nen, per al seu dipòsit dins de l'església.

El 2017 s'han reposat a l'absis lateral esquerra les imatges (s. XX) que es van retirar amb motiu de la restauració de l'interior del temple als anys 80 

D'aquesta església, la tradició popular diu que hi procedeix la imatge del Sant Crist de Conques, talla gòtica cremada el 1936 durant els avalots de la guerra civil espanyola i venerada a l'església de Sant Miquel de Conques, on hi ha ara una imatge reproduïda.

L'edifici de l'església de Santa Maria de Covet fou declarat Monument Nacional per Reial Ordre de l'11 de gener del 1921.

El 13 de juliol de 1986, es constituí l'Associació d'amics de Covet per tal de recuperar, mantenir i potenciar el patrimoni cultural del lloc.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT ESTEVE DE PALLEROLS DE RIALB. BARONIA DE RIALB. NOGUERA

POC A POC PER LA NOGUERA

Pallerols és un poble (27 h. 2009) de poblament disseminat, situat al sector nord-est del terme de la Baronia de Rialb, als vessants oest de la muntanya de Sant Marc.

Sant Esteve de Pallerols de Rialb és una església medieval catalana neoclàssica però d'origen romànic. Juntament amb l'església s'hi troba l'antiga escola i la rectoria, que actualment es troba en fase de rehabilitació per tal de convertir-se en un punt de trobada pel peregrins del camí de Pallerols a Andorra.

Hi ha notícies del lloc des del segle IX, per l'acta de consagració de l'església de la Seu d'Urgell; pel document subseqüent, que era el capbreu de la mateixa església catedral. L'acta posa aquesta parròquia entre altres; en aquests i d'altres documents successius de l'església d'Urgell s'hi troba la parròquia de Pallerols, com una de les parròquies del Rialb, si bé deslligada de les altres d'aquest municipi.

El titular de Sant Esteve es troba en altres esglésies d'aquesta contrada des dels primers anys del segle XI i d'aquest temps havia de ser el de la parròquia de Pallerols; segons un document de Gualter anterior a l'any 1100 aquesta església tenia el titular de sant Esteve.

Encara que sempre ha constat com del comtat i de l'església d'Urgell, en un document de 1033 es dóna a entendre que el jutge Miró de Bellera s'havia apoderat del monestir de Santa Grata (Pallars Jussà) i de les seves pertinences, entre les quals hi figura Pallerols; en aquesta data ho recupera el bisbe d'Urgell, Ermengol; segons el context es refereix a aquesta església. La dècima beneficial de 1279 i altres posteriors indiquen que aquesta parròquia no depenia de cap monestir i està comptabilitzada dins els llistat de l'església d'Urgell.

L'edifici actual és una construcció neoclàssica, si bé originalment era una església romànica; el fet és que va patir una profunda modificació el 1793. La seva façana principal es troba de cara a migdia, amb l'altar al nord; en posició transversal es veuen les construccions anteriors, una part a llevant, que són els absis i altra a ponent, que és un fragment del frontis. Aquestes restes conformen unes mides de 15 metres per 16 de frontis. S'hi observa un tipus d'edificació que segueix unes característiques semblants amb Santa Maria de Palau, amb Sant Cristòfol de Salinoves, amb la rústica de Sant Girvés de la Torre, i que en temps posterior i en un estil més evolucionat s'ha vist a Gualter.

El tret comú és l'amplada, les cobertes, més alta la del mig, els tres absis i la façana i portalada a ponent, fora de Sant Girvés. Per l'amplada, aquestes edificacions donen la impressió de poca alçada; aquest tipus d'esglésies d'eixamplen i l'alçada no creix en la mateixa proporció. Tampoc tenen campanar primitiu en forma de torre; sobre la façana s'hi alça l'espadanya. El campanar de Pallerols és posterior.

En el mur lateral de ponent s'hi veu un pany de paret de parament de filades de blocs força regular picat a cops de maceta; a la part superior hi ha una finestra de dues esqueixades i de dovelles petites; més avall en posició simètrica hi ha dues finestres geminades que estan tapiades. Es conserva l'absis que correspon a aquesta façana; el cercle està desviat a nord, amb la finestra de dues esqueixades, encara més descentrada. A l'absis central, també una mica desviat a nord, es troben dues finestres del mateix estil, l'una de direcció a sud-est i l'altra quelcom al nord-oest. En l'època posterior aquest absis fou realçat o sobreaixecat.

S'observen els absis en l'interior; el petit serveix de sagristia, i per tant, està parcialment tapat per l'envà; l'altre és una capella lateral. Tanmateix, pel que fa a l'antiguitat d'aquesta parròquia, és possible que les restes romàniques que s'hi veuen no siguin les primitives i que probablement hi hagué una església anterior. En un inici devia ser d'una nau amb creuer, absis i dues absidioles, de les quals en resta una. Al cim del turonet adjacent a Sant Esteve s'hi troba el basament d'una antiga casa forta o castell d'origen també romànic.

Sant Esteve de Pallerols forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA DE GUALTER. BARONIA DE RIALB. NOGUERA

POC A POC PER LA NOGUERA

Gualter és un poble i cap del municipi (106 h. 2009/ 391 msnm.) situat  a 1 km a ponent del monestir de Gualter.

Després de la Guerra Civil Espanyola es va construir aquesta església dedicada al Sagrat Cor, en substitució  de l’església del monestir de Santa Maria destruïda per una explosió.

És un edifici de planta rectangular, amb senzilla composició a sobre d'un eix remarcat per les escales d'accés. Té una sagristia annexa al lateral de ponent.

La façana principal està blanquejada, ressaltant la porta d'accés de mig punt, el rosetó del cor i el campanar de cadireta de dues obertures, que té una campana de bronze i una altra que és un obús. Les cantonades i cèrcols són de carreus ben escairat.

Santa Maria és l'església parroquial de Gualter que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

MONESTIR DE SANTA MARIA DE GUALTER. BARONIA DE RIALB. NOGUERA

POC A POC PER LA NOGUERA

L'antic monestir de Santa Maria de Gualter és situat a la riba dreta del Segre,  en un indret que fou ocupat pel comte Guifré el Pelós abans del 890 i cedit al monestir de Ripoll perquè hi establís un priorat benedictí. El 1079 el comte Ermengol IV d'Urgell repetí la donació del lloc, amb la primera l’església de Santa Maria ja arruïnada,  al monestir de Ripoll, amb la condició que hi establís definitivament el priorat. El mateix comte, per ajudar l'establiment del nou monestir, va cedir a l'abat de Ripoll la meitat de les primícies dels pobles que havia acabat de conquerir als àrabs i dels que guanyés en endavant dins el pla de Mascançà, a partir de la serra d'Almenar.

L’any 1118, amb la constitució d'una confraria de clergues i laics per a dur a terme les obres, la primitiva esglesiola existent fou substituïda per una altra, que fou consagrada el 1207. El monestir, que no va passar mai de ser un simple priorat, fou afavorit pels comtes d'Urgell, en especial Ermengol VIII, que ajudaren a reunir-hi un bon patrimoni. Malgrat tot, mai no va passar de ser un petit priorat, que comptava només amb un prior, quatre monjos i alguns preveres beneficiats.

La vida monàstica va decaure molt al segle XV i el papa Climent VIII  va suprimir el cenobi totalment el 1593 a fi de dotar amb les seves rendes el capítol de Solsona. En endavant fou una simple església parroquial.  El conjunt monàstic entrà aleshores en un estat d'abandó progressiu.

El conjunt monàstic es va anar deteriorant progressivament. Durant la Guerra Civil  (1936-1939) va servir de polvorí, l’esclat de la munició el va destruir.

Santa Maria de Gualter és un conjunt format per una església monàstica de planta basilical i un recinte claustral. Encara es poden veure els murs perimetrals de l’església. La nau central era coberta per una volta de canó lleugerament apuntada, que descansava sobre tres arcs torals, i les laterals per una volta de canó, a un nivell més baix. El transsepte sobresortia lleugerament dels murs laterals i donava lloc a un cimbori octogonal, que cobria l'espai del creuer amb una cúpula sobre petxines.

A l'absis central, sense les arcuacions llombardes del primer romànic, hi havia tres finestrals, amb l'arc de mig punt i petites dovelles, amb columneta a cada banda de l'arcada inferior, feta de dovelles que s'endinsen en forma d'embut. Als altres absis una finestra al centre donen llum i ornamenten el mur; són de dues esqueixades i de petites dovelles que s'endinsen en forma cònica. Una cornisa a l'arrencament de la corba de l'absis és sostinguda i ornamentada amb petites cartel·les.

El cimbori era de quatre cares i quatre xamfrans; hi havia sobre els arcs torals de la llanterna unes finestres. A la mateixa alçada de la cornisa de l'absis, a tot el llarg dels murs de la nau central, continuava una cornisa sense les cartel·les. L'arc preabsidial era sostingut per columnes bessones i capitells florejats, ara força destruïts o perduts. Recentment, s'ha retrobat una de les impostes, decorada amb entrellaçats. En les voltes laterals s'hi conserven dos arcs torals a cada banda; tota la volta de migdia és més estreta que la de nord. Les voltes estan sostingudes per tres parells de grossos pilars, amb planta de creu grega, sobreposada a un quadrat. Junt a la porta d'entrada i entre el mur de frontis i els dos primers pilars s'hi conserva una volta de bona pedra i apuntada, que podia ser del cor.

Exteriorment, les parets de les naus i de l'absis són totalment llises i construïdes a base de grans carreus de pedra, on només destaquen les obertures de les petites finestres.

Algunes portalades i trossos del mur pertanyen a les construccions primeres o anteriors a l'església actual. De les altres galeries del claustre només en queden els murs del fons, els forats o suports de la coberta i part del fonament del mur on descansaven les arcades.

L'església tal com es manté actualment conserva quasi tot el mur de migdia, que toca al claustre i uns metres d'alçada del restant; són dempeus un arc toral de la nau central i els quatre que sostenien el cimbori al creuer; de l'absis central en falta la meitat i el mur que resta està esquerdat. Quan explotà el polvorí durant la guerra, tant el mur frontal de la façana com el del nord i l'absis central en varen quedar força perjudicats.

Del claustre original, d’estil romànic, només es conserva la galeria sud; es una estructura del segle XII amb coberta de fusta i amb uns arcs de mig punt, sostinguts per unes curtes columnes rematades per uns capitells esculpits amb temes vegetals. Altra resta d'aquest temps pot ser una portalada i mur de la banda sud del pati destinat a ser el claustre. 

De la façana se'n veuen unes tres metres d'alçada i l'obertura de la portalada, que té uns dos metres de llum. Segons fotografies anteriors a la guerra, la portalada consistia en un arc de mig punt amb dovelles de tipus mitjà; al davant una columna per banda sostenia l’arcàdia de corbes circulars; més endavant i de més diàmetre altra arcada de dovelles més grans, que en conjunt feien una arquivolta. A la mateixa façana hi havia un finestral de doble esqueixada i una altra a cada banda enfront de cada nau lateral; tenia una espadanya de dos ulls al cim.

En el mur de migdia, a una alçada d'uns sis metres i distribuïdes simètricament, hi ha tres finestres de doble esqueixada; té dues cornises paral·leles sota el ràfec, separades per un espai d'un metre a tota la llargada de la paret que està a la vista. A l'indret de la nau del creuer s'hi conserva una portalada d'uns tres metres d'alçada, arc de mig punt i dovelles petites, que junt amb un tros de mur i una finestra tapiada, prop de l'absis, semblen d'una construcció anterior. Al mateix mur, més a prop del frontis, hi ha una obertura cega amb arcosoli apuntat i motllura a l'entorn, de cavets i cordons, sobre impostes de tall semicircular.

Hi hagué una ossera sobre mènsules, segons les fotografies anteriors; hi havia l'emblema de l'ala; amb aquest gravat i un altre esborrat, a l'interior de la nau central hi ha una ossera. Hi ha dues osseres més al Museu Diocesà de la catedral d'Urgell, a la Seu d'Urgell.

Sembla que l'estructura de la residència del monestir ha estat la mateixa des del començament; l'església orientada amb l'altar major cap a llevant al costat del migdia hi ha el convent amb el claustre al mig. Durant la segona meitat del segle XI hi hauria alguna obra en curs, com ho dóna a comprendre la promoció de la confraria que havia d'ajudar les construccions que es portaven a cap.

L’interior de l’església albergava el retaule gòtic (cap a 1385) de Sant Esteve de Gualter, obra de Jaume Serra, actualment en el Museu Nacional d’Art de Catalunya.  El retaule és un conjunt pictòric realitzat amb la tècnica del tremp sobre fusta i estructurat en tres carrers.  Manquen la predel·la i el guardapols. 

 

Actualment, el Patronat d’Amics i Protectors del Monestir de Santa Maria de Gualter, amb l’ajut institucional de l’Ajuntament de la Baronia de Rialb, té cura de la rehabilitació del conjunt monàstic. Els treballs de restauració i reforçament de l’estructura deixa veure encara la grandesa i la bellesa de la gran església. En resten els murs i els arcs torals de la volta, ruïnes del claustre i d’altres dependències.

Les  dependències annexes del claustre, restaurat  l’any 1986, s’han adaptat com a seu de l’ajuntament i de l’oficina de turisme.

El monestir o priorat de Santa Maria de Gualter és un edifici declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT MARTI DE CAMBRILS. ODÈN. SOLSONÉS.

TERRES DEL SOLSONÈS

Cambrils és un poble (49 h. 2009/1.140 msnm.) i l’agrupament més important del municipi d’Odèn, al sud-oest de la tossa de Cambrils (1.813 m), a l’extrem oriental de la serra d’Odèn, que el coll de Cambrils (1.260 m) uneix a la serra de Turp.

Sota el veïnat de Llinars, prop del qual hi ha la Font Salada, neix la Ribera Salada (que en el seu primer tram també és coneguda amb el nom de Riu Fred). Passa pel molí de Cambrils i pel molí de la Sal (o salí de Cambrils), on es preparava la sal recollida per evaporació al llarg del riu. El Salí de Cambrils és una de les poques salines de muntanya de Catalunya. La sal de Cambrils ha estat molt utilitzada per al bestiar.

El lloc ja és esmentat el 839 en l’apòcrifa acta de consagració de la Seu d’Urgell. La senyoria pertangué als vescomtes de Cardona.

Cambrils  és una de les nou entitats de població en què es divideix el municipi d'Odèn. Tot i que no es pot parlar que tingui un nucli de poblament agrupat, sí que a l'entorn de l'antic castell de Cambrils i de l'església parroquial hi ha un grup d'edificis dispersos (majoritàriament masies) que, encara que no tinguin cap estructura urbana, permeten que se'l pugui considerar com un poble. En qualsevol cas, és en aquest nucli on hi ha l'ajuntament, cosa que fa que Cambrils pugui ser considerat com la capital del municipi.

Sant Martí de Cambrils l’any 1051 fou consagrada pel bisbe de la Seu d'Urgell, Guillem Guifré. A la còpia del segle Xi, conservada a l’arxiu Capitular de la Seu d’Urgell – l’original a desaparegut) consta que a l’acte assistí el comte Sunifred. Sembla ser un error del copista puix en aquella època el Comte d’Urgell era Ermengol III. A l’acte assistiren els dotadors de l’església Ricard i “Richelle” i un bon nombre de clergues i laics.

La meitat de la parròquia de Cambrils pertanyia a Santa Maria de la Seu d'Urgell i l'altra a Sant Miquel de Cuixà; els bisbes havien de cedir a Sal·la Guillem d'Alinyà i a Oliba Esclua una tercera part dels rèdits que els corresponien per tal que la defensessin dels sarraïns i d'altres possibles agressors, i s'establia com a condició no elegir cap altre senyor sinó l'església de Sant Martí i els seus clergues i no vendre, sense el seu consentiment, res que li pertanyés.

De l’any 1135 en el testament de P. guardat a l’Arxiu Diocesà de Solsona, deixa a Santa Maria de Solsona, entre altres donacions, el seu alou de Cambrils i a Sant Martí el seu dret sobre un moli.

L'església de Sant Martí ha estat recentment restaurada (2000-2002).

És un edifici d'origen romànic refet al segle XVII. De la construcció romànica resta l'estructura de la nau rectangular, però ha estat sobrealçada. La capçalera, d'absis semicircular més baix que la nau, cobert amb volta de quart d'esfera i amb una finestra de doble esqueixada. L’absis és resseguit per una cornisa de pedres trapezoïdals amb bisell.  

La nau és coberta amb volta lleugerament apuntada. A banda i banda de la nau hi ha diverses capelles buidades als murs. El mur nord es va obrir per donar accés a un cos afegit on s'hi troba una altra capella i la rectoria.

La porta d’entrada, amb arcs en degradació, és en arc de mig punt amb grans dovelles. Conserva ferros de disseny senzill. També al frontis, damunt la porta, hi ha una finestra , probablement havia estat de doble esqueixada.

Al mur de tramuntana hi ha un campanar de torre rectangular que s’alça per damunt de la nau, on s’observa una finestra d’arc adovellat  de mig punt a cadascú dels murs.

A l’interior de l’església es guarda una pica de pedra amb peu, decorada amb relleus geomètrics.

Sant Martí de Cambrils és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT PERE DE MONTCALB. GUIXERS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

Aquest vegada em sorprèn la diferencia d’advocació d’aquesta església. Trobo el nom de Sant Pere que sembla ser el correcte segons el cartell, però consultant Catalunya Romànica em surt el nom de Sant Esteve. Lleguin la descripció és molts semblant. Tal vegada quasi idèntica. Aleshores li posarem en aquesta crònica el nom actual.

Montcalb és un poble, (17 h. 2009/1420 msnm.), situat damunt la serra de Montcalb, contrafort sud de la serra d’Ensija, que separa les conques de l’aigua de Valls i de l’aigua de Llinars (capçalera de l’aigua d’Ora).

Situada a la Vall de Lord, segurament dins de l'antic terme del castell de Sisquer, tingué durant un temps la consideració de parròquia, però aviat la perdé i quedà com a sufragània de la de Sant Esteve de Sisquer. És una de les esglésies de Sant Llorenç de Morunys a la vall del Lord. No figura al capbreu de parròquies establertes pel Comte Guifré i el bisbe Galderic d'Urgell (872-878) a la vall del Lord, senyal que en aquell moment no tenia la consideració de parròquia. Consta va exercir aquesta funció als segles X-XI segons l'apòcrifa acta de la Seu d'Urgell on apareix amb el nom de "Montecalvo". Es constata l’any 1040 la seva la dependència del Monestir de Sant Llorenç segons l'acta de l'església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, de la qual depenia el de Sant Llorenç de Morunys.

Les funcions parroquials les perdé aviat, ja que no hi ha constància en les vivites pastorals dels delegats arquebisbals al segle XIV (1312-1314). Deuria ser aleshores sufragània del Sisquer. Avui està vinculada a la parròquia de la Vall de Llinars.

La nau de l'església, orientada al nord, és rectangular i està enguixada al seu interior. L'estat interior és dolent i no té absis. A l'esquerra de l'església hi ha un edifici mig enrunat adossat a l'església. Segons uns veïns de l'indret és la rectoria que mai es va acabar de construir. En sí, l’edifici no sembla conservi cap resta de l’època romànica.

Sant Pere de Montcalb és un monument (romànic) protegit com a Bé Cultural d'Interès Local

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau