dissabte, 20 d’octubre de 2018

MARE DE DIU DETH ROSÈR D'AUBÈRT. VIELHA I MIJARAN. VAL D’ARAN

PETJADES PER LA VAL D’ARAN

Aubèrt (165 h. 2009/912 msnm.) és un poble situat a la dreta de la Garona. El camí cap al gran bosc de la Varicauba travessa la Garona pel pont d’Aubèrt.

A la plaça del poble hi ha l’església del Roser, dels segles XII i XIII, amb un campanar octagonal del segle XVI. Donat que el culte a la Mare de Déu del Roser no va sorgir fins a la fi del segle XVI, és probable que aquesta església fos la que apareix documentada l'any 1313 com Sant Quirze d'Aubert.


Inicialment aquest edifici era una església romànica composta d’una nau amb absis. Aquesta primitiva estructura en arribar al segle XVI fou modificada parcialment al suprimir-se l’absis obert a llevant per aixecar un campanar de torre adjunt a la resta de l’edifici.

La base del campanar és rectangular i actualment exerceix de presbiteri, sobre la qual s’aixecà un segons cos de perímetre octogonal. Disposa d’una porta d’accés mitjançant una escala exterior a la cara Nord.

Actualment, de la construcció romànica es conserven la nau i un petit fragment corresponent a l’antic espai presbiteral, el qual s’interposa entre la nau i l’absis.

La nau és coberta amb volta de canó de mig punt, reforçada per dos arcs torals molt sobresortints, que es recolzen sobre uns ressalts sorgits del murs laterals.

El temple és il·luminat per quatre finestres, de les quals dues s’obren a la base del campanar, mentre que les dues restants perforen les parets de la nau, una a migdia i l’altra a ponent

La porta d’entrada, d’estructura molt simple, és situada al capdavall del mur de migjorn. Aquest portal, probablement original, és format per una arc adovellat de mig punt, sobre el que hi ha un carreuó que exhibeix un crismó molt rudimentari, gravat modernament sobre el ciment.

L’aparell és fet en carrerons de mides diferents, ben escantonats sense polir, que s’empetiteixen a mesura que s’enfilen amunt, bé que conserven la distribució en filades.

El peu d’altar és monolític, molt mal tallat i forma rectangular sense decoració. A la part central hi ha una cavitat a mode de reliquiari.

El vas de la pica beneitera és molt petit. A la part inferior hi ha esculpit en alt relleu un cap humà. La pica està sostinguda per una esvelta columna.


En una paret de les parets del campanar hi ha encastada una estela romana de marbre. A la part superior, sota un arc de mig punt suportat per columnes amb capitells clàssics, hi ha esculpit un bust femení amb un senzill tocat de cabell, partit i recollit darrera. A la part inferior de l'estela hi ha una profunda concavitat rectangular per les ablucions. Està encastada al campanar.

Era Mare de Diu deth Rosèr d'Aubèrt és una església amb elements romànics i renaixentistes inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 18 d’octubre de 2018

SANT JULIÀ D’ESPUI. TORRE DE CABDELLA. PALLARS JUSSÀ

PASSEJANT PEL PALLARS JUSSÀ

Espui és un poble (86 h. 2009/1282 msnm.) situat a la vall Fosca, a la dreta del Flamisell.

L’església de Sant Julià d’origen romànic presideix una petita plaça esgraonada.


La vila del Puig de Cabdella, topònim que ha donat lloc a l’actual Espui, i el seu castell, són esmentats l’any 1178, en una donació feta per Ramon de Cabdella a la comanda de Monsor. Castell i lloc no és confondre amb el que posteriorment serà la Torre de Cabdella.

L’església de Sant Julià del “Puig de Cabdella” fou visitada l’any 1314 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona en el seu recorregut per les esglésies parroquial de l’ardiaconat de Tremp.

Aquesta església devia formar part de les esmentades en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell

L’any 1904, Sant Julià era de l’arxiprestat de de Gerri de la Sal i se l’agrega l’annex de Sant Pere d’Aiguabella.

Originalment era una església d'una sola nau, amb absis a llevant, però el pas del temps l'ha afectada molt, principalment a la part nord i de llevant. El menys afectat, i que, per tant, mostra més l'obra original romànica és la façana de ponent i el campanar de factura romànica.

Aquest darrer és una torre de planta quadrada. Un sòcol de força alçada constitueix el primer element ornamental, i d'ell parteixen unes lesenes que emmarquen cadascuna de les cares del cloquer. La coberta en forma de piràmide és molt posterior, i talla en sec l'obra romànica. Segurament en fer la coberta actual es va suprimir el darrer pis del campanar.

Interiorment, el campanar té sis plantes. La primera, que n'és la base, és cec, cap a l'exterior. La segona i la tercera s'obren a l'exterior mitjançant unes espitlleres, fetes amb petits blocs de pedra, però sempre d'una sola peça a cada muntant i a la llinda. Hi ha incises unes creus i un calvari, en alguna d'aquestes pedres. La quarta presenta unes finestres grosses, d'un sol ull, acabades en volta de mig punt i adovellades amb pedra tosca. La cinquena planta té finestres geminades, amb mainells de pedra d'una sola peça, al damunt dels quals hi ha un capitell trapezoïdal, d'on arrenquen els dos arcs de mig punt de les finestres bessones. El sisè pis, desaparegut, devia ser com el que s'acaba d'explicar.

Per l'aparell i les formes constructives, es tracta d'una església rural del segle XI, que segueix les pautes de les esglésies romàniques pirinenques, com les de la Vall de Boí.

Sant Julià d'Espui, o del Puig de Cabdella, és una església romànica inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 16 d’octubre de 2018

SANT VICENÇ DE CABDELLA. TORRE DE CABDELLA. PALLARS JUSSÀ

PASSEJANT PEL PALLARS JUSSÀ

Cabdella és un poble (26 h. 2009/1422 msnm.) situat damunt un tossal, a la confluència del riu de Cabdella (nom que pren la capçalera del Flamisell) amb el Riquerna i el torrent de Felià.



El primer esment, indirecte, del lloc i de l’església de cabdella és de  l’any 1042, quan Sal·la, clergue de Cabdella, apareix esmentat en l’acta de consagració del monestir de Santa Maria de Senterada. 

Es troba un nou esment l’any 1131, quan Pere Bernat, prevere de Cabdella, i els seus germans, donaren a Santa Maria de la Seu el delme d’una masia de la seva propietat. Aquesta església no es esmentada més fins l’any 1314, que consta com a església parroquial de l’ardiaconat de Tremp.

En el llibre de la dècima del bisbat d’Urgell del 1391 apareix la divisió eclesiàstica del deganat de Cabdella, que inclou únicament la parròquia de Mont-ros.

Possiblement és esmentada en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell.

L’any 1790, en la relació de Francisco de Zamora, es diu que l’església era en bon estat. L’any 1904, formava part de l’arxiprestat de Gerri de la Sal.

L'església de Sant Vicenç de Cabdella està situada sobre una roca a la part més elevada del poble. És una construcció d'una sola nau, amb volta de canó, i un absis semicircular orientat a llevant que té una finestra de mig punt de doble esqueixada. Les arcuacions llombardes de l’absis són molt planes, de doble relleu, de pedra tosca (diferent de la resta de la pedra), que recorden les esglésies de la Vall d'Aran i la Vall de Boí. La nau és coberta amb voltes d'aresta entre arcs torals i l'absis és amb volta de quart d'esfera.

L'accés de la façana de ponent presenta una portalada de dos arcs de mig punt en degradació. El campanar de torre de planta quadrada, una capella i la sagristia són afegits posteriors.


Al Museu d'Art de Catalunya es conserva una imatge talla de Crist, que ha perdut la policromia, de la segona meitat del segle XII, procedent d'aquesta església. 

Al Museu Diocesà d'Urgell es conserva una lipsanoteca romànica procedent també d'aquesta església.


En les excavacions dutes a terme el 2009 per l'equip de l'arqueòleg Albert Roig i Deulofeu s'han fet descobertes importants a l'interior del temple, com restes de pintures romàniques i altres. Està en curs d'estudi de cara a la propera restauració, i encara no es coneixen en detall totes les troballes fetes.

Sant Vicenç de Cabdella és una església parroquial, romànica declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 13 d’octubre de 2018

SANTA EULÀRIA D’ARRÒS. VIELHA I MIJARAN. VAL D’ARAN

PETJADES PER LA VAL D’ARAN

Arròs (Ròs) és un poble 120 h. 2009/956 msnm.) situat al peu del serrat d’Arròs , límit oriental de la ribera de Varradòs, damunt la riba dreta de la Garona (abans de la seva confluència amb el riu de Varradós), als vessants orientals de la muntanya de Mariagata. Pertanyia al terçó de Marcatòsa. Fins el 1970 fou, juntament amb Vila, municipi independent amb el nom d’Arròs i Vila. El poble, esglaonat pel pendent de la muntanya, té a la part baixa l'església parroquial de Santa Eulària.


Santa Eulària d’Arròs és una església d'una sola nau amb volta d'aresta i amb el final d'absis quadrat. L’edifici és gòtic de transició però reformada posteriorment. Van ser afegides posteriorment quatre capelles laterals que desfiguren l’antiga obra.

Té un campanar de planta i cos octogonal adossat al mur de ponent de l'església; consta de sis pisos cada un d'ells delimitats exteriorment per un fris. Els darrers dos pisos tenen obertures per cada una de les cares. La coberta és quasi plana, únic exemplar a tota la Vall d’Aran.

Eln el seu interior conserva una pica baptismal de marbre blanc del segle XII, sense decoració excepte dues petites motllures. El pedestal es recolza sobre una base de tipus àtic. La pica baptismal és composta per cubeta, peu i base. La cubeta de no gaires dimencions presenta una decoració en baix relleu tot representant motius vegetals (la típica tija que volteja tot el perímetre); el peu està decorat de dalt a baix per unes estries en baix relleu que s'eleven en espiral. Per últim la base té forma quadrada i de gruix pla.

Hi ha també una talla gòtica de la Mare de Déu d'Arròs, que abans era policromada, però que el mal estat de conservació li ha fet perdre la policromia. Segons dades hi ha una creu processional gòtica d’argent.


Santa Eulària d'Arròs és una l'església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 11 d’octubre de 2018

MARE DE DÉU DE LA PURIFICACIÓ. ENVINY. SORT. PALLARS SOBIRÀ

PASSEJANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Enviny és un poble (28 h. 1149 msnm.) situat en un vessant enlairat sobre la riba esquerra de la riera de Montardit. Està enfilat a les muntanyes que tanquen per la dreta la vall de la Noguera Pallaresa. El castell d’Enviny fou esmentat ja el 1087. Fou municipi fins l’any 1970; dins l’antic terme es trobaven, a més, els pobles de Llarvén, Olp, Pujalt, Montardit, Ribera de Montardit i el despoblat de Castellviny.


La Mare de Déu de la Candelera d'Enviny, actualment dedicada a la Purificació, està situada a l'extrem de migdia del poble. El 2012 és seu d'una agrupació de parròquies que inclou les de Sant Pere de l'Hostal, Santa Coloma de Llarvén, Sant Andreu de Malmercat, Santa Cecília de Montardit de Dalt, Santa Cecília de Puiforniu i Santa Coloma de Tornafort. També en depenien les capelles i ermites de Sant Miquel d'Enviny, Sant Roc d'Enviny i la capella particular de Santa Llúcia de Casa Aytés. Antigament també n'havia depès la sufragània de Sant Miquel de Bressui.

Església de planta rectangular amb absis semicircular al nord-est. Exteriorment no presenta cap decoració. La base de l'absis, situada al costat mateix del petit torrent que separa l'església del recinte del cementiri, es troba a un nivell considerablement més baix que el del paviment de l'església. 


La nau està dividida en tres trams, cadascun dels quals està cobert amb volta d'aresta. Als dos primers s'obren, als costats, dues capelles. Les dues més allunyades de l'absis són amb volta de canó i arc de mig punt. De les dues més properes a la capçalera, la de la dreta és de volta de canó i arc de mig punt lleugerament apuntat, capella de l'esquerra, d'iguals dimensions, presenta arc i volta apuntats.

El darrer tram de la nau, el més proper a la porta, que no té capelles laterals, té, en canvi, aquests espais ocupats: a la dreta per la pica baptismal i una escala de cargol que dóna accés al campanar i al cor.

El campanar és de secció quadrada i està coronat per una coberta poligonal de llicorella. A la façana sud-oest s'obren una porta amb arc de mig punt i una petita rosassa.


Mare de Déu de la Purificació, abans de la Candelera és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 9 d’octubre de 2018

SANT PERE DE PUJALT. SORT. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Pujalt  és un poble allargassat (31 h/1162 msnm) situat en un esperó pla que s'alça damunt la riba dreta del Barranc de la Font de Llessiu i també queda enlairat pels costats oriental i meridional, a més del nord. Està tot agrupat, formant gairebé un clos, amb un parell de carrers de traçat irregular. Pertanyia a l'antic terme d'Enviny.

Al centre del poble hi ha el Museu de les Papallones de Catalunya, a l'antiga escola (en la qual es va dur a terme la filmació d'algunes escenes de Les veus del Pamano).

Pujalt és un topònim romànic de caràcter descriptiu. Prové de l'aglutinació de les paraules comunes puig i alt, que descriuen perfectament la situació d'aquest poble.

L’església de Sant Pere és a l'extrem nord-oest del petit nucli de població. És una església construïda durant la segona meitat del segle XX, però el seu estil harmonitza perfectament amb la resta d'esglésies de la comarca.

Església de planta rectangular amb capçalera a llevant que presenta a migjorn un cos adossat al centre del qual s'aixeca la torre-campanar. És precisament a la base del campanar, on s'obre la porta d'arc angular i muntants inclinats.

Per damunt del nivell de la coberta de la nau, el campanar té forma de piràmide truncada, adquirint, de nou, al darrer tram la forma cúbica. A aquests darrer pis, s'obre a cada pany de paret un arc angular. Remata la torre-campanar una petita coberta piramidal de llicorella.
L'aparell més emprat és la pedra pissarrosa local en blocs paral·lelepipèdics molt allargats.

A l'interior la nau està coberta amb una original volta d'aresta doble. La il·luminació s'aconsegueix mitjançant unes finestres romboïdals.

Sant Pere de Pujalt és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Acompanyem fotografia d’una petita capella propera a l’església.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 6 d’octubre de 2018

SANT ESTÈUE DE BETREN. VIELHA I MIJARAN . VAL D’ARAN

PETJADES PER LA VAL D’ARAN

La primitiva construcció del segle XII fou una petita capella; a finals del segle següent i inicis del XIV s'enrunà per poder ampliar-la, adquirint la seva forma actual.


Per tant les primeres referències històriques de l’església de Sant Estèue de Betren són del segle XIV, en els preludis de l’art gòtic. Així com ho demostra la convivència del estils romànic i gòtic en la configuració arquitectònica i escultòrica de l’edifici. 


Sant Estèue de Betren és una església d'una sola nau amb volta apuntada. És en l’espai absidal i en la portalada on més s’evidencia la transició entre aquests dos estils artístics. La capçalera de l’església es configura a partir de tres absis poligonals, de cinc cares el central i de tres els laterals, en les quals les finestres van alternant els arcs de mig punt amb els ogivals; per damunt de l’absis central s’obre una finestra de clara vocació gòtica, flanquejada per dues finestres espitlleres que, en canvi, són de tradició romànica. L' absis central és il·luminat per tres petites finestres de doble esqueixada i les absidioles per una.


La portalada d’accés, situada al mur nord, es un dels referents artístics de l’església. Estilísticament gòtica, suposa un avanç en el llenguatge narratiu i naturalista. Tant és així que en els arcs en degradació de la portada podem llegir el Judici Final, amb la representació dels condemnats contraposats als escollits; presideix l’escena, a la part superior, la Mare de Déu amb el Nen a la falda. 


 En el mur de ponent s'obre també una finestra gòtica, tripartida, de dobla derrama, amb tres columnetes a cada cantó, amb petit rosetó calat.

A la part superior del mur de ponent s´aixeca un campanar de cadireta de dos pisos.

El parament de l'església és de bloc de pedra ben escairats, excepte la part superior, sota la coberta, ja que en aquest segle s'aixecaren per construir una doble coberta de fusta.


En l’interior hi ha una pica beneitera de marbre blanc, decorada amb temes vegetals. El vas és renaixentista. Es recolza sobre una esvelta columna i sobre una base romànica molt grossa, decorada amb figures humanes molt tosques en alt relleu.

Sant Estèue de Betren és una església  inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau