dimarts, 21 d’agost de 2018

SANT JOAN FUMAT. VALLS DE VALIRA. ALT URGELL


TERRES DE L’ALT URGELL

Sant Joan Fumat és un poble (36 h. 2009/1011 m. alt.) situat vora el riu de Civís, aigua avall del poble d’Ars.


La vall de Sant Joan Fumat, que davalla del ras de Conques i aflueix a la Valira, per la dreta, prop de la Farga de Moles, comprèn una gran part de l’antic municipi d’Ars (Ars, Ministrells, Sant Joan Fumat, Ferrera dels Llops) i una part del de Civís (Asnurri); el mateix poble de Civís es troba a la capçalera de la riera de Civís, tributària d’aquesta vall. Els llocs d’Argolell i d’Arduix, a la ratlla d’Andorra, encara que geogràficament en són exclosos, es troben molt relacionats amb la vall de Sant Joan.

Sant Joan Fumat va pertànyer fins el 1970 al municipi d’Ars, i avui és una entitat municipal descentralitzada.

El lloc de Sancti Iohannis, esmentat en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, degué ser el centre d la vall de Sant Joan, possessió de la família Caboet, en feu de l’església d’Urgell i després dels seus hereus, el vescomtes de Castellbó. A final del segle XV la vall de Sant Joan era una de les batllies del quarter de Ciutat d’aquest vescomtat.

En la visita episcopal de 1758, Sant Joan Fumat era sufragània d’Asnurri, amb cementiri propi.


Sant Joan Fumat és un edifici religiós d'una nau i absis semicircular. La nau és coberta amb fusta i el cos preabsidal amb volta de canó. Tot l'exterior és arrebossat. La porta és oberta al frontis.

La campanar de torre és adossat al mur de tramontana, vora de l'absis, de planta quadrada i el pis superior vuitavat. 

La nau acaba amb un gran absis, però no és d’època romànica, sinó que es fa refer als segles XVII i XVIII i va ser restaurat fa uns anys.

L'església de Sant Joan Fumat és un monument protegit com a Be Cultural d’Interès Local.

Recomanació pels amics de la bona i abundosa taula, hi ha un magnífic restaurant.

Texy i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 18 d’agost de 2018

SANTUARI DEL FAR. SUSQUEDA. LA SELVA

PASSEJANT PER LA SELVA 

El Santuari de la Mare de Déu del Far corona la punta d'una colossal i impressionant cinglera, de silueta inconfusible, a 1.123 metres d'altitud. Els cingles del Far, són dels més impressionants de Catalunya. Constitueixen l’extrem oriental de la gran cinglera de Tavertet que limita pel sud-est l’altiplà de Collsacabra, damunt el Ter; prenen la forma d’una proa avançada damunt la riera de Rupit (oest) i la vall d’Hostoles (est), a la punta de la qual hi ha el santuari.

 
El Far pertany territorialment a Collsacabra, per bé que les modernes divisions administratives l'incloguin en la província de Girona. Històricament, el Far és terra osonenca, propietat dels vescomtes d'Osona i lligada durant segles a la jurisdicció de la baronia, després marquesat, de Rupit. 

Les primeres notícies del Santuari es remunten al 25 d'agost del 1269 gràcies al testament de Pere Jaume, fill de Berenguer de Sesqueions (del Mas Esqueions prop de la Jaça, a Rupit, (una placa ens recorda aquest primer devot) de la parròquia de Sant Martí, que llegà amb motiu d'un viatge a Jerusalem i que deixa dotze diners a la capella de Santa Maria des Far. L'any 1332 algun fidel o el rector de l'església devia arribar a la ciutat d'Avinyó on aconseguí de la cort papal de Joan XXII una butlla d'indulgències tant per al Santuari com per a l'altar de la màrtir Sant Fe. La primitiva església fou enderrocada per un terratrèmol el 1425. L’edifici actual fou bastit en 1599-1648.  

La documentació dóna notícies d'obres fetes a partir del 1601, com uns bancs el 1607, les portes que féu el fuster de Rupit Gaspar Auger el 1628 o la pica d'aigua beneitera del 1638. Entre 1650 i 1691 es va construir l'hostatgeria.

 
El segle XVII fou molt important per l'augment de la devoció a la Mare de Déu del Far. El 1375 s’havia fundat una confraria, que el 1648 va ser renovada i arribà a tenir un miler de fidels. L'església patí diverses renovacions entre el 1580 i el 1590.  

El segle XVIII va ser un dels més nefastos pel Santuari. Les causes serien la competència del Santuari de la Salut, la prohibició el 1726 feta pel bisbe Marimón de què les parròquies de la vall d'Hostoles pugessin al far en processó i la Guerra de Successió. 

Malgrat tot, els llibres de l'administració del Santuari confirmem que es van fer algunes obres. La façana actual data del 1726, poc després d'acabar-se el campanar el 1720 ja que el coronament piramidal de l'anterior havia estat destruït per un llamp el 1654. Els estralls del llamp també afectaren la campana major i obligaren a refer la volta del campanar. Tot i haver-hi parallamps el 1823 un altre llamp va malmetre el campanar que aleshores es deixà amb un coronament pla. Els llibres de comptes esmenten despeses per a 84 quarters de calç i mil teules per a l'església i que el 1757 es construí la sagristia nova.

 
La darrera i més important obra, abans de la restauració, es va fer el 1863, quan es van homogeneïtzar, cobrint-los amb un sol teulat, l'església i els dos cossos d'edifici que li fan costat. Al segle XIX el Santuari recuperà, gràcies al mossèn Pere Piugcorber part del prestigi perdut. Paral·lelament les peregrinacions es van tornar a fer dotant de nova vitalitat el lloc.

Durant el segle XX es renovà la decoració de l'altar i l'antic cambril entorn el 1922. La Guerra Civil destruí bona part d l'antic altar i paraments de l'església, però uns fidels salvaren la imatge de Santa Maria, del segle XV.  

En aquest darrer segle s'han realitzat tres importants restauracions el 1922, el 1939 i el 1970. Entre el 1965 i durant quatre anys el Santuari quedà abandonat i la imatge es traslladà a Vic on restà fins al 1970, quan l'església fou restaurada totalment, arrencant l'arrebossat tardà, i traient el retaule neoclàssic cosa que deixà el mur de pedra vista al descobert.  

L'església del Far, actualment dissimulada per unes reformes i afegitons del segle XVII, és un edifici rectangular de desproporcionada fondària. És una obra massissa, de volta apuntada, feta tota ella de còdols poc desbastats i lligats amb morter, no disposats en filades regulars. Ni la nau ni el presbiteri no tenen cap arc toral o ressalt que trenqui la monotonia dels seus murs o la impressió de túnel.

 
A uns tres quarts de la seva longitud, s'obre, a banda i banda de la nau, uns arcs de pedra picada que emmarquen dues capelles laterals. El de la banda esquerra, que corresponia a l'antiga capella de Sant Marc, ara del Santíssim, és molt més antic i té gravada, a la pedra clau del seu arc, la data de 1648, mentre que el d'enfront, que es comunica per una porta amb l'hostatgeria, fou fet el 1884, i el seu altar era dedicat a Sant Adjutori abat. Ambdós arcs, per la seva gran alçada, han mutilat un xic l'arrencada de la volta de l'església en la seva part superior. 

L'edifici guarda l'orientació típica de les esglésies romàniques, ja que té el presbiteri orientat a llevant. L'església pel fet de trobar-se entre dos cossos més tardans d'edificació, no té cap finestra i rep tota la seva llum pel rosetó o ull de bou de la façana i ara també a través del modern cancell de vidre.

La façana de l'església del Far és molt austera. Té un gran portal quadrat amb llinda i muntants de pedra, una fornícula, la part superior de la qual està acanalada. En la qual per donació d'uns devots hi ha actualment una imatge de Sant Jordi, i, més amunt, una pedra, en la qual es pot llegir la inscripció STELLA MARIS. Un gran rosetó o ull de bou completa l'ornamentació de la façana, que té un coronament o pinacle triangular amb una creu al capdamunt i uns petits pilons acabats amb boles.

 
El segon element en entrar en escena és el campanar, el qual està ubicat a la part nord de la façana i que  fou completat el 1720. És precisament aquí on arranca la base ample i rabassuda del campanar, només amb dues petites finestretes o espitlleres en els dos pisos inferiors, i quatre finestrals allargassats per a les campanes en les quatre cares. La poca alçada del campanar es deu als continus ensurts provocats pels llamps. A causa d’això, es va optar per deixar el campanar pla, amb un petit terrat a dalt i una caseta o garita per a suport del parallamps 

La Mare de Déu del Far és l’emblema o símbol del Santuari. Es tracta d'una imatge d'alabastre de poc més d'un metre d'alçada, una de les millors icones marianes que es conserven del final del període gòtic entre mitjan i final del segle XV. Fou restaurada l’any 1922. Santa Maria del Far se'ns mostra com una reforçada matrona de peu dret, sense cap vel al cap, complementada només per una esvelta corona règia de la qual brolla una abundant i espessa cabellera daurada. Per la seva banda l'Infant està assegut a la mà esquerra de la mare, la qual té un escot en diagonal que deixa al descobert tot el pit esquerre, que l'Infant pren amb les dues mans mentre acosta els llavis al mugró. Amb l'altra mà la Verge sosté l'Infant. És un infant de galtes rodones i cabell arrissat que es prepara enèrgicament per a la funció vital de mamar.
 

 Tot i presentar-se com un conjunt força homogeni, l'edificació actual de l'hostatgeria del Far no és pas una obra unitària ni pensada en conjunt; cada segle ha deixat la seva petjada. L'hostatgeria que podem contemplar avui en dia s'ha traduït a la pràctica en un únic edifici allargat, situat perpendicularment a l'església. 

Exemptes a l'església trobem una sèrie de dependències i construccions importants. Entre aquestes cal destacar especialment la petita capella ubicada ben bé davant de la façana de l'església. Es tracta d'una petita construcció de planta quadrada coberta amb una petita volta d'arc de mig punt. Coneguda popularment com la capella de les Ofrenes, està presidida per una reproducció de la Mare de Déu. 

Segons la llegenda, el Santuari fou aixecat per uns mariners que, trobant-se en perill de naufragar, veieren el cim del far des de mar estant. Tanmateix cal recordar que el mot far s'aplica a una foguera que servia de senyal, tant prop del mar com terra endins.  

 
A causa de l’afluència de públic, pels voltants s'han habilitat tot un conjunt de instal·lacions necessàries a les zones de pícnic. 

El Santuari del Far és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 16 d’agost de 2018

SANTA ANNA DEL GRAU. SUSQUEDA. LA SELVA

PASSEJANT PER LA SELVA

Anàvem a visitar el Santuari del Far, quan per la pista que hi condueix van trobar un modest edifici eclesiàstic, sense cap senyal visible del més petit campanar que indiques la seva utilitat. A la seva paret un senzill cartell informatiu ens presentava el lloc: Santa Anna del Grau.


Aquesta capella, sota l’advocació de Santa Anna, la mare de la Verge Maria,  fou consagrada l'any 1498. El 1640 se li afegí un pòrtic d'entrada. EL 1898 van fer-se diverses reformes i el 1998, amb motiu del 500 aniversari de la seva consagració fou restaurada.

Santa Anna és un petit edifici d’una sola nau i una gran porta d’arc rebaixat format per dos cossos de semblants dimensions, el pòrtic i la capella. La coberta és de doble vessant a laterals i la planta és rectangular.

El pòrtic està cobert amb un sostre de bigues de fusta. Dins hi ha bancs i el portal d'entrada, emmarcat de pedra sorrenca i amb una llinda monolítica datada del 1640.

L'aparell constructiu són pedres cantoneres ben tallades de sorrenca i maçoneria arrebossada de calcària desbastada.

Actualment es troba en un estat de conservació molt bo.


A Viquipèdia he trobat una foto del seu interior, com m’ha sorprès per la seva bellesa, aprofito per incloure’l i en aquesta crònica.

Santa Anna del Grau és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 14 d’agost de 2018

SANT ROMÀ DE JOANETES: VALL D’EN BAS. GARROTXA.

PASSEJANT PER LA GARROTXA

Joanetes és un poble (275 h. 2009) situat a l’esquerra de la riera de Joanetes, format per un grup de cases (la població és en gran part disseminada) al voltant de l’església parroquial de Sant Romà.

Es troba a la zona que separa la plana d'en Bas de les valls de Vidrà. Al nord, la vall de Joanetes queda envoltada pel Puigsacalm i per la serra de Santa Magdalena del Mont. A llevant hi ha la serra de la Guàrdia. Al sud i situat als cingles de Cabrera, es troba l'antic terme de Falgars d'en Bas.

Formava un municipi independent fins el 1968. L’antic terme comprenia, a més, el poble de Falgars d’En Bas, el veïnat de Can Trona i la masia i església de Pujolriu. L’any 1970 fou agregat al terme municipal de la Vall d’en Bas, de nova creació.

Apareix esmentat per primera vegada el topònim del lloc en un precepte de Carles el Simple de l’any 898 a favor de la Seu de Girona. Dins la segona meitat del segle X, en un document datat el 957 es fa esment de l’indret.

En l’acta de consagració de l’església del monestir de Sant Joan de les Abadesses, l’any 1150, que hi ha la primera menció al temple de Sant Romà de Joanetes. Segons el text li foren confirmats per part dels bisbes i abats assistents a aquest cenobi tots els béns i esglésies que posseïa, entre les quals figura Sant Romà de Joanetes, amb tots els delmes, primícies, pertinences i oblacions dels parroquians.

El temple de Joanetes era ja possessió del monestir de Sant Joan des de temps antics, segurament des del segle X, i per aquest motiu els abats tingueren el privilegi de la provisió de rectors.

Dins un concepte més ampli el lloc de Joanetes es trobava inclòs territorialment dins les extenses possessions del vescomtat de Bas, i foren, doncs, els vescomtes d’aquesta nissaga els qui ostentaren la plena jurisdicció civil i criminal sobre aquesta vila.

Hi ha notícia que l’any 1208 Gerald de Cartellà, la seva muller i llurs fills vengueren a la canònica de Santa Maria de Besalú la meitat d’un camp situat a la parròquia de Sant Romà de Joanetes.


Posteriorment, dins encara la tretzena centúria, l’església de Sant Romà és esmentada en les Rationes decimarum de l’any 1279,.

Ja al segle XIV, en el Llibre verd del capítol de Girona datat el 1362 és consignat el temple i en els nomenclàtors diocesans de final de segle també hi figura.


La construcció original és del primer romànic, feta amb materials més rudimentaris i que foren substituïts per les restes romàniques que es conservaren, que es poden datar del segle XII. Sembla que fou restaurada l'any 1737, si bé hi ha peces, com a l'entrada, que són d'altres edificacions.

És un temple romànic molt modificat. De l'estructura primitiva només es queda una nau amb volta de canó però a causa de les ampliacions, ha arribat als nostres dies amb planta basilical.

Resten a l'església 3 peces romàniques importants: dos permòdols amb forma de cap d'home i d'una fera i una pila baptismal. Hi ha una llinda de pedra que dóna a la sagristia, amb un relleu en forma d'estrella de 8 puntes datada al 1737.

La porta s’obre a la façana occidental i és formada per un conjunt d’arquivoltes —afegides modernament al segle XVIII—, sense decoració, el qual descansa sobre columnes dobles amb quatre capitells de decoració. El fust i la base de les columnes són llisos i recolzen sobre dos blocs de pedra situats al costat del llindar de la porta. La decoració escultòrica s’acumula a quatre capitells, aparellats els dos de la dreta amb els dos de l’esquerra que repeteixen els mateixos motius ornamentals a banda i banda.

Especialment interessant és el campanar, una torre quadrada aixecada al centre de la façana antiga, i no es pot descartar que correspongui, bé que molt alterat, a l’obra original. L’aparell és format per petits carreus sense polir, ben escairats, disposats en filades uniformes, dintre els tipus constructius rurals del segle XII, on encara és viva la tradició del segle anterior. Sembla que la seva darrera restauració podia haver estat el 1910-

Pica baptismal guardada a l’interior de l’església. És decorada amb tres cordes que es reparteixen per la superfície de la cara.

En una petita capella, a l’angle de migjorn, als peus de l’església de Sant Romà de Joanetes es conserva una pica baptismal de tradició romànica del tipus d’immersió.


Aquest objecte d’utilització litúrgica consisteix en una peça de pedra calcària de forma troncocònica que s’estreny a la part inferior, fins a arribar a una motllura que torna a ésser més prominent, ja a la base de la pica. Conserva, a la part superior, una tapa de fusta partida, i dues frontisses permeten que se’n pugui aixecar la meitat

Sant Romà de Joanetes és una església romànica protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 11 d’agost de 2018

SANT JULIÀ DE BOADA. PALAU-SATOR. BAIX EMPORDÀ

PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ

Sant Julià de Boada, també anomenat Boadella, és un poble (26 h. 2009). El llogaret és format per sis masies i situat a la plana al·luvial, uns 2 km a tramuntana de Sant Feliu de Boada, prop de la carretera de la Bisbal a Pals. El lloc formava part del castell i després batllia reial de Palau-sator.


L’antiga església de Sant Julià és un notable exemplar preromànic. L'edifici no constitueix un exemple com obra d'art però té un gran mèrit històric i com estudi del desenvolupament de l'arquitectura rural d'aquesta època.

Com ja hem indicat en referir-nos a la parròquia veïna de Sant Feliu de Boada, algunes notícies històriques alt-medievals poden correspondre a qualsevol dels dos llocs de Sant Julià i Sant Feliu, ja que s’hi esmenta únicament el topònim Boada.

L'església de Sant Julià de Boada és una església mossàrab de les més antigues de tota la regió, testificada per un document de 934. A Sant Julià de Boada es deu referir la deixa feta pel comte Ramon Berenguer III en el seu testament de l’any 1131 de l’“Ecclesiam de Buada” a la seu de Girona.

En un document de 1362 es nomena a aquesta església com Sant Joan de Buadela i l'historiador Manuel Gómez Moreno la nomena Sant Julià de Buada.

En època medieval Sant Julià de Boada tenia categoria parroquial. L’any 1638 fou unida a la veïna parròquia de Fontclara. L’any 1734, a causa del mal estat del temple, fou suprimida definitivament la parròquia, i l’església restà sense culte.

El 1835, amb les lleis de desamortització, quedà privatitzada.

L’església és formada per una nau de planta rectangular capçada a llevant per un absis trapezoïdal, desviat del seu eix vers migdia. En l'absis s'obre una finestra axial en ull de pany que recorda a les que es veuen dins les esglésies mossàrabs de Galícia.

L'arc més antic és el triomfal de l'absis, sobrepassat en un terç, que pot ser visigot, la curvatura del qual harmonitza amb la de la volta. Les juntes de les dovelles estan orientades de manera confusa.

L’església en origen (possiblement visigot) constava d'una sola nau separada de l'absis per l'arc triomfal de 36 dovelles de pedra que van a punts diversos, amb poca regularitat. Les impostes s'adornen amb relleus com de dents de llop, sent aquest un model gairebé únic a Catalunya i cosa insòlita entre els monuments coneguts que poden correspondre a la mateixa època. 

La nau és dividida per un arc toral. Aquest arc del centre de la nau té estructura i característiques mossàrabs: Està sobrepassat en un mitjà i les 30 dovelles que ho conformen convergeixen cap al centre de la línia d'impostes.


Una segona reconstrucció ja mossàrab del segle X va afegir l'altre tram separat per l'arc mossàrab, eliminant la porta primitiva. Es va fer llavors un reforçament de murs i pilastres. En tota aquesta segona obra es veu la mà d'un mestre format al gust islàmic del moment.

L'església està construïda amb materials pobres. La nau està coberta per volta de mig canó, lleugerament sobrepassada en l'absis. Pot veure's encara el senyal de l’encanyissat que es van usar.

El sòl, amb un notable desnivell, conserva un enllosat antic, format per peces rectangulars de pedra sorrenca, possiblement podria ser el primitiu.


Tant la capella com el seu arc mostren vestigis de pintures al fresc de sants en què dominaven els colors vermell i groc. Gómez Moreno creu que poguessin datar del període romànic. L’argamassa que recobreix les parets a trossos) fa suposar que tota l’església devia ésser decorada seguint la tradició romànica de decorar amb pintures totes les parts del temple.

Sobre la capçalera de la nau s’aixeca un senzill campanar de cadireta de tres pilastres de secció quadrada, sense arcades.

Al mur de migdia i al tram de ponent fou oberta una porta rectangular, relativament moderna, que substituí la primitiva. Ha estat reconstruïda amb arc de ferradura a partir dels brancals.


Malgrat que el 1931 l’església preromànica fou declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional, fins l’any 1958, que fou adquirida per la Diputació de Girona, va ser utilitzada com estable i celler.

Recentment hi ha estat feta una important obra de consolidació i restauració per part dels serveis de la Diputació de Girona, segons projecte de l’arquitecte Joan M. de Ribot. La inauguració de les obres, amb la consagració de l’església i el retorn del culte, se celebrà el 17 de gener de 1982.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 9 d’agost de 2018

SANT TOMÀS DE FLUVIÀ. TORROELLA DE FLUVIÀ. ALT EMPORDÀ

PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ

Sant Tomàs de Fluvià, per altres noms Sant Tomàs de Canyà o Canyà és un petit poble (30 h. 2009) situat en un indret d’elevacions suaus que assenyalen el límit occidental de la plana empordanesa. El nucli habitat, format per una dotzena de masies que s’agrupen entorn de l’església, es troba vora un camí antic anomenat popularment “el camí ral”.


El priorat de Sant Tomàs de Fluvià fou bastit el segle XI, sobre les restes de construccions anteriors, probablement dels segles VII i VIII, i potser d’una església pre-medieval. Els orígens i la història del priorat benedictí de Sant Tomàs de Fluvià no són gaire coneguts per manca de documentació. N’hi ha una primera notícia de l’any 1098. Sembla que els monjos de Sant Víctor de Marsella fundaren el priorat vers l’any 1070 en unes terres que els havia donat Guillem de Fonollers després de discutir-les al monestir de Sant Miquel de Fluvià.

La consagració de l’església del priorat hauria estat celebrada pel bisbe de Girona Bernat Umbert, que regí la diòcesi entre el 1093 i el 1111. La dada es desprèn d’un document de l’any 1146, segons el qual aquest any el bisbe Berenguer Dalmau, després d’un judici, restituí al priorat de Sant Tomàs la parròquia de Sant Genís de Palol que li havia estat donada amb motiu d’aquesta consagració.

L’any 1151 Guillem Umbert de Basella, nebot de l’esmentat bisbe Bernat Umbert, en el seu testament deixà dos esclaus sarraïns al monestir de Sant Tomàs. En tres butlles papals del segle XII i una altra del XIII, dels anys 1113, 1135, 1150 i 1218, recollides en el cartoral de Sant Víctor de Marsella, és confirmada a aquesta abadia la possessió de Sant Tomàs.

Tanmateix, ja l’any 1314, Sant Tomàs, a més de prioral, consta que tenia funció de parròquia, tot i que en els nomenclàtors posteriors, del final del segle XIV, Sant Martí de Canyà encara figura com a parroquial, però ja no més tard. En aquestes llistes diocesanes figura també el priorat de Sant Tomàs.

Sembla que la comunitat monàstica sempre fou molt reduïda, i ja en curs d’extinció al segle XIV. Així, l’any 1314 només hi havia un monjo i un clergue secular; el prior no hi residia i els edificis s’anaven degradant. Pels anys 1338 i 1341 el prior Pere de Vic residia al monestir juntament amb un monjo i un clergue. Al final del segle XV ja no hi ha havia rastres de comunitat, ja que el 1490 el prior no hi vivia i no hi havia cap monjo, només el sacerdot que servia la parròquia. Al segle XVI, entre el 1508 i el 1511, el priorat monacal restà anul·lat legalment. La dependència de Sant Víctor de Marsella s’havia extingit. L'any 1835, com a conseqüència de la desamortització, el priorat de Sant Tomàs de Fluvià va ser extingit definitivament.

Es tracta d'una senzilla construcció aïllada en el moment de la construcció, però adossada actualment per una de les seves façanes laterals a una altra construcció.

És una església d'una sola nau amb transsepte i capçalera de tres absis de planta semicircular a l'exterior i de ferradura a l'interior; l'absis central correspon a la nau i les absidioles laterals als braços del transsepte. Pot veure’s notables irregularitats en  planta, sobretot l’acusat desviament del braç de tramuntana del transsepte i l’absidiola del mateix costat. Cadascun dels tres absis té una finestra d’una sola esqueixada. La nau té volta de canó amb arcs torals, i volta apuntada en el tram del transsepte.

La coberta és de teula, a dues vessants a dos nivells, més baix el dels extrems del transsepte. La façana presenta una porta d'accés d'arc de mig punt amb grans dovelles de pedra i escut a la clau doble obertura amb dos arcs escarsers, de maó.


Exteriorment un mur sobrealçant assenyala la separació entre els absis i la nau i amaga la superior alçada de la nau i el transsepte en relació als absis. El material emprat en la construcció va ser la pedra, amb aparell regular disposat en filades horitzontals, i carreus ben escairats als angles.

Durant les obres de consolidació de la coberta del temple, el 1982, es va descobrir un conjunt de pintures murals romàniques de gran interès. A l'absis s'hi troba la figura del Senyor en Majestat dins d'una màndorla i rodejat pel tetramorf i àngels. Al costat nord s'hi veu l'entrada de Jesús a Jerusalem el diumenge de Rams, a sobre de la qual hi ha representat el Sant Sopar, i a continuació l'empresonament de Jesús, apareix com Sant Pere talla una orella a Malcus i després la figura de Jesús qui el cura, mentre un soldat li agafa l'altra braç. La següent escena és la Crucifixió. L'últim tema és de les tres Maries davant del sepulcre. Per la forma del tractament de les imatges podria ser que fossin pintades en èpoques diferents, segle XII i XIII


A l'interior de l'església es conserva una pica baptismal d'època romànica i aspecte rudimentari. Sembla més l’obra d’un picapedrer que no pas d’escultor.

L’església de Sant Tomàs de Fluvià és una església romànica declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 7 d’agost de 2018

SANT ESTEVE DE CANAPOST. FORALLAC. BAIX EMPORDÀ

PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ

Canapost és un nucli de población (59 h. 2009). El poble  està format per una dotzena escassa de masies bastides a la vora de l'església parroquial; i alguns altres masos dispersos, que també hi pertanyen. Formava part de l'antic municipi de Peratallada, abans del naixement del nou municipi de Forallac.


L'indret s'esmenta per primera vegada en un document de l'any 901 amb el nom de Caneposto. L’any 904 en l’acta de consagració de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Joan de Fontanet (la Bisbal) figura una persona anomenada Audesind que feia donació de dues vinyes situades a Canapost. Segons consta a la seva acta fundacional del 1019 la Canònica de la Seu de Girona, s'al·ludeix a un alou de la parròquia de Canapost.


L'any 1064 l'església i de la seva sagrera s'esmenta en el testament de Ponç, preceptor de l'Església de Girona. El 1208 el prior del monestir de Cruïlles establi a Guerau Ramon i a Berenguer Casabó els drets que tenia sobre diferents parròquies, entre ells la de Sant Esteve de Canapost. Surt esmentada en diferents documents i a mitjans del segle XIII passà a ser sufragània de l’església de Sant Esteve de Peratallada.


Aquesta església havia estat també sota l’advocació, o havia tingut culte, a Sant Clet o Cletus, el tercer papa. Cal tenir en compte que el temple consta de dues naus, una de preromànica i l’altra romànica, potser una de les dues era dedicada a aquest Sant. La informació no permet aclarir si aquest culte era d’origen antic, o bé, va ser iniciat en època tardana.

L’església es tracta, en realitat de dos temples de planta rectangular que es comuniquen per dins, un de més arcaic, preromànic del segle IX o X al costat sud, i un altre de romànic del segle XI al costat nord. Ambdues naus estan capçades a l'est per sengles absis. La comunicació entre ambdues naus es fa a través de tres arcs adovellats de mig punt.


La nau preromànica està encapçalada per un absis trapezial i transsepte elevat, sobre el que s'hi sustenta en part la torre del campanar. Aquesta nau està coberta amb una volta de canó feta amb pedruscall barrejat amb morter, mentre que la volta transversal del creuer és de ferradura. L'absis està il·luminat pel centre per una finestra d'esqueixada i destaca per ser un dels pocs de la seva època que ha conservat a la cornisa un fris decorat geomètricament amb relleus romboïdals.

La nau romànica té l'absis semicircular amb una finestra d'una esqueixada. Està coberta per una volta de canó i el tram presbiteral que condueix a l'absis queda cobert amb una volta de quart d'esfera. L'absis és ornamentat amb arcuacions cegues que es recolzen sobre mènsules llises.


La nau més antiga té dues portes. La primitiva, al costat de migdia, és adovellada i amb dos arcs de mig punt en gradació. En aquest mur s'hi poden observar filades d'opus spicatum. La modificació post medieval que presenta l’església és la reforma total de la façana de ponent feta als segles XVII o XVIII. Aquest frontis comú a tot l’edifici, hi ha una portada (amb decoració barroca) que s’obre a la nau preromànica i un finestral que il·lumina la nau romànica. Una rosassa es va començar a construir en època gòtica, però no es va acabar. Es pot observar actualment darrere els absis, a terra, d'exposició.

L'element més notable del conjunt és el campanar inacabat. Es va aixecar al segle XII amb estil llombard. El segon pis, emmarcant unes finestres de mig punt, és ornamentat per unes arcuacions cegues amb mènsules esculpides i un fris de dents de serra.


A l'interior de la nau preromànica es conserven restes de decoració mural en molt mal estat, tret d'un fragment amb caps de personatges nimbats, una franja vermella i extrems d'ales, a la volta del transsepte.

El retaule gòtic, obra pictòrica sobre fusta de l'anònim Mestre de Canapost, de la segona meitat del segle XV, dedicat a la Mare de Déu de la Llet, es guardava en aquesta església fins que després de la guerra fou traslladat al Museu Diocesà de Girona, avui Museu d'Art de Girona. És una obra d'influència francesa, o d'un autor d'origen francès, dins de l'estil proper a Jean Foquet. Aquest retaule es trobava a l'altar esquerre (absis romànic) de l'església de Canapost.


L’església de Canapost fou erigida en un lloc que fou poblat en època romana. Al seu costat, hi ha les restes d’una necròpolis, la qual, pels elements més arcaics coneguts, sembla que és d’origen anterior a les estructures arquitectòniques més antigues que conserva el temple.

Sant Esteve de Canapost és una església romànica protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau