dimarts, 6 d’octubre de 2020

SANT JUST I SANT PASTOR DE SON. ALT ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ. INTERIOR

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

Aquesta estada a les terres del Pallars Sobirà ens ha permet conèixer entre altres l’església de Sant Just i Sant Pastor de Son en el seu interior. Si  la part externa de l’edifici sempre ens ha meravellat, no podem amagar el goig de conèixer les obres que amaga dins la seva nau. 

En l’església es conserven tres piques de pedra, una baptismal i dues d’oli.

 La primera es troba en una cambra que hi ha al costat nord de la nau, al nivell del cor, i conserva una decoració esculpida força interessant. La seva secció és lleugerament el·líptica. La decoració, que ocupa gairebé la totalitat de la cara externa del vas, se centra en un fris força pla, limitat a dalt i a baix per sengles motllures. És decorat amb motius variats, a partir d’un treball en baix relleu. Hi figuren, en un tram, tiges entrellaçades formant un arabesc, i la figura molt esquemàtica d’un animal. Segueixen, a continuació, altres motius vegetals, com tiges decorades amb espirals, fulles lanceolades, flors de lis, palmetes amb una forma simplificada o botons amb un encordat. La motllura superior i la inferior es creuen en un punt determinat, tot formant un “8”, i més enllà s’enllacen formant una “X”. El vas recolza sobre tres peus o columnetes decorades amb motius cordats i helicoides. Hem de datar aquesta pica cap al segle XII i la podem relacionar amb altres piques semiesfèriques que hi ha en aquestes contrades. 

Als peus de l’església, en una cambra situada al nord-oest, es troben les altres dues piques. Una d’elles, feta segurament per a guardar els olis sagrats, resta adossada al mur. D’estructura gairebé prismàtica, amb una secció lleugerament trapezoïdal. Algunes de les seves cares exteriors són decorades amb un treball de baix relleu i incisions. 


En una de les cares estretes es concentra la decoració més important d’aquesta pica, que consisteix bàsicament en tres personatges flanquejats, per una mena de flor radial i un motiu circular. El personatge de la dreta és el que té una mida més gran. Tots tres sobresurten del fons i resten emmarcats. És distribueixen també en diferents alçades i segueixen un ritme com si fos una mena de processó. La figura de més a l’esquerra, força malmesa, porta una creu a la mà (la qual cosa ens fa pensar en la idea de processó). Els trets del seu rostre, figurat a partir de línies simples i poc acurades, són força esquemàtics, fet que li dóna un to arcaic. L’orientació dels peus cap a l’esquerra reforça la idea de processó i indica el moviment de les figures, malgrat que els cossos presentin una frontalitat. Cal indicar també la manca de proporcions a l’hora de representar els cossos, entre les mides del cap, del cos, de les mans o de les cames i els peus. 

Ja hem indicat la importància de la figura de la dreta: té unes dimensions més grans, és un personatge potser assegut, emmarcat i envoltat de motius ornamentals. Aquests motius són el resultat de la simplificació d’elements vegetals. 

Al costat llarg, just a l’extrem més proper de la cara que acabem de descriure, veiem representat un animal que podem identificar clarament amb un cavall en moviment cap a l’esquerra. Creiem, però, que la seva factura és posterior al període que ens ocupa. 

L’altra pica d’oli situada als peus de l’església és d’estructura prismàtica i recolza sobre una llosa de pedra, de manera que queda adossada per una de les cares laterals o estretes al mur. Conserva una tapa i té, a la part superior, una petita obertura tapada. 

En les tres cares visibles hi ha relleus esculpits. A la cara lateral hi ha representat un animal similar a un felí: són perfectament definits el cap, disposat frontalment i a la dreta, les potes —amb urpes— del davant i del darrere i una cua que cau sobre l’esquena. Probablement és un lleó amb rostre humà força simplificat.


En un dels frontals, hi figura un altre lleó, en aquest cas amb el cap de perfil i amb actitud de saltar: mostra les potes anteriors estirades endavant i les posteriors, una endarrere i l’altra endavant. El cap, amb una gran cabellera, es gira cap endarrere. S’hi representa també la cua, llarga i cargolada per tal d’omplir l’extrem de la superfície, i, fins i tot, sembla que hi ha esculpit el sexe de l’animal. 

A l’altre frontal hi ha representada una au que agafa, segurament, la seva presa —potser un conill— amb les urpes. És una escena que aconsegueix una certa sensació de moviment. Més cap a la dreta hi ha representada una gran palmeta que omple tot l’espai restant. 

Els relleus corresponents a les tres cares semblen fets per una mateixa mà. D’altra banda, gairebé totes les representacions que hi veiem les podem trobar, amb poques variacions, en altres piques de la zona. 

Malgrat que el relleu de Són presenta un realisme superior, cal posar-lo en relació amb alguns lleons de l’escola rossellonesa-besaluenca, com ara els de Sant Pere de Besalú, Queralbs o Serrabona. El lleó deu ésser representat per les qualitats que hom creia que tenia.


L’altra escena força realista és la de l’ocell, segurament una àguila o un esparver. La representació d’ocells de presa en el romànic és molt usual, encara que aquí segurament té un sentit negatiu. 

Hem de datar aquesta pica de són entre el segle XII i el XIII i cal relacionar-la amb moltes altres piques d’aquestes contrades.


El retaule de Son aquesta obra es troba integrada per diferents compartiments que representen els Goigs de Maria, juntament amb altres dedicades als sants Just i Pastor, els patrons de la parròquia. La part superior del retaule i les portes són obra de Pere Espallargues, però la predel·la, dedicada a la Passió de Crist i avui disgregada, la va executar un altre pintor, el denominat Mestre de Son. Espallargues era un col·laborador del prestigiós artista Pere Garcia de Benavarri.
 

El retaule va aconseguir lliurar-se de la guerra del 1936, però el conflicte va obligar a que fos trasllat a Lleida. Malauradament, en el marc d’aquest trasllat va desaparèixer la predel·la, que avui es conserva dispersa entre diferents museus i col·leccions particulars. El 1940 el retaule regressava al poble d’on no tornaria a sortir fins el 1989, quan va ser traslladat a Barcelona per ser definitivament restaurat. El 25 d’octubre de 1991 va ser restituït al lloc actual, on avui llueix com una de les principals joies del gòtic a les terres de Lleida. 

El rellotge de Son: un tresor del segle XVII: Aquest rellotge és una màquina constituïda per una seria d’engranatges reductors que transformen la força d’uns pesos sostinguts per cordes, en moviments de les broques i els martells que tocaven les campanes. Normalment aquets rellotges els fabricaven els mestres forjadors assessorats per mestres francesos. 

Si en alguna ocasió visiteu el Pallars Sobirà no és perdeu aquesta visita, es enriquidora. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica (piques)i publicació Museu de Lleida (retaule Gòtic)

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 1 d’octubre de 2020

TORRE DE SON. ALT ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

El que avui és conegut com a Torre de les Hores o com a comunidor, es va construir sobre l'antiga torre de defensa de Son, d'època romànica. 

La torre o comunidor de Son flanqueja el portal d’entrada al clos de l’església parroquial de Sant Just i Sant Pastor. El conjunt del recinte es troba a l’entrada del poble, aixecat en un planell a 1393 m d’altitud, al vessant esquerre de la vall de són i dominant la vall de la Noguera damunt d’Esterri. Una part de la construcció que uneix la torre a l’edifici eclesial va servir també, segons vam sentir, de presó i rectoria. 

La vila de Son fou commutada pel comte Ramon V de Pallars Jussà als comtes Artau I (1064) i Artau II (1094) de Pallars Sobirà. A conseqüència de la revolta contra Pere el Gran, l’any 1281 el comte de Pallars hagué de cedir el domini directe de Son a l’infant Alfons. Amb la resta de dominis comtals de la vall d’Àneu i del Pallars, són caigué en poder dels ducs de Cardona l’any 1491. 

Aquesta construcció, considerada el comunidor, sembla que a la base es fonamenta en una torre d’època romànica. Els dos primers metres de l’edifici corresponen segurament a una torre de planta circular, amb un diàmetre intern de 3,8 m i amb un gruix del mur d’1,3 m; són fets amb pedres de mida mitjana, lleugerament allargades i ben arrenglerades. La resta de la construcció és de planta bàsicament rectangular, bé que amb tot el costat meridional arrodonit (precisament a causa d’adaptar-se a la construcció anterior), és dels darrers segles medievals o d’època moderna.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons:  Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 29 de setembre de 2020

SANT PERE DE SON. ALT ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

L’antiga església de Sant Pere de són és situada a poca distància de l’església parroquial del Sant Just i Sant Pastor, dins el nucli urbà de Son. 

No s’han trobat referències documentals concretes d’aquesta església, que devia estar supeditada a la propera parroquial de Sant Just i Sant Pastor. 

L’església de Sant Pere de Son fou desafectada en una data incerta i convertida en escola, allotjament dels mestres, ajuntament i rectoria, (d'on el nom d'Abadia que a vegades també s’hi coneix). Des de el darrer terç del segle XX és una casa particular, de manera que les seves característiques interiors han estat totalment alterades per l’adaptació al nou ús. 

Per tant, podem dir que de l’edifici alt-medieval conservem fonamentalment el perímetre exterior, que correspon a un edifici d’una sola nau, coronada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un tram presbiteral que s’acusa a l’exterior mitjançant un cos interposat entre la nau i l’absis. Sembla probable que la nau fos coberta amb estructura d’embigat, i que l’absis i el tram presbiteral ho estiguessin per una volta. 

La porta s’obre en la façana sud, on totes les obertures existents corresponen als processos de reforma i transformació, i s’observen les traces de tres finestres paredades de doble esqueixada, una a l’absis, al costat sud, i dues a la nau; d’aquestes, la situada més a ponent presenta l’arc doblat per un segon arc, solució constructiva que també es troba en la porta original, de la qual només és conserva la meitat de l’arc i se n’han perdut totalment els brancals. 

Les façanes són totalment òrfenes d’ornamentació, i no hi ha traces d’haver-n’hi hagut. 

L’aparell és molt alterat per les successives reformes que han sofert els paraments, però les parts originals presenten un carreu petit sense polir, ben disposat en filades uniformes, amb els arcs formats per dovelles ben tallades que semblen indicar les formes constructives del segle XII, però fortament ancorades en la tradició constructiva d’època anterior. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons majoritàriament: Catalunya Romànica.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 24 de setembre de 2020

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU D’ÀNEU. LA GUINGUETA D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ. “INTERIOR I PINTURES”

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

El passat 11 de febrer el present any vaig publicar una crònica de la nostra visita al Santuari de la Mare de Déu d’Àneu. Com sempre és habitual la nostra visita és per la part exterior tret d’alguna fotografia que alguna escletxa de la porta ens permet fer. En aquesta ocasió vam poder realitzar una visita guiada a l’interior de la nau.

 

Si l’edifici ja és una grandiosa estructura exteriorment quan entres et quedes sospirés de la seves dimensions.  Les tres naus s’ha unificat i s’han alçat les seves parets permeten construir uns passadissos amb baranes en la part superior a la mateixa alçada que el cor. 

De la decoració mural de Santa Maria d’Àneu, conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya,  tan sols ens han arribat les pintures de l’absis central, les quals constitueixen un dels conjunts més importants de pintura romànica catalana per la seva qualitat plàstica i la seva originalitat iconogràfica. 

Les pintures, que és troben força malmeses, mostren dos nivells de composició amb sengles narracions.Si bé és comú iniciar la descripció dels absis per les imatges representades a la seva conca, aquí cal fer-ho per la part inferior del tambor. En aquest punt, i sota la finestra axial de les tres que s’obren a l’hemicicle, hi ha les quatre rodes de foc del carro de Jahvè descrites per Ezequiel. Al seu costat s’erigeixen dos serafins amb tres parells d’ales que il·lustren la visió d’Isaïes: “L’any que morí el rei Ozies, vaig veure el Senyor assegut en un tron elevat i excels, amb el ròssec del seu mantell que omplia el santuari. Uns serafins que estaven davant d’ell tenien cadascun sis ales; dues per a cobrir-se la cara, dues per a cobrir-se els peus i dues per a volar. I és cridaven l’un a l’altre aquestes paraules: “Sant, sant, sant és Jahvè Sabaot” .

Seguint la tipologia habitual d’aquests personatges, les ales i les mans dels serafins presenten ulls. Ambdós sostenen pinces amb sengles brases que acosten als llavis dels dos profetes, que s’agenollen al seu costat, tot purificant-los, segons el text d’Isaïes. El personatge d’Isaïes s’identifica per una inscripció de la qual només s’ha conservat la inicial, mentre que l’altre personatge és més problemàtic. Excepcionalment es tracta d’Elies (Elia), que segons els textos de l’Antic Testament no veié l’Etern fins a l’hora de pujar al cel; hauria estat més lògic que el personatge fos Jeremies o Ezequiel. La presència d’Elies, dona una significació suplementària de les rodes de foc, i les acosta a aquelles que portaren al cel l’Home de Déu. 

Ambdós profetes, nimbats i vestits amb túnica probablement talar de color vermell i mantell blau, representen el missatge de la bona nova anunciada per Isaïes. Cal remarcar que la franja que separa els dos registres narratius és molt tènue, i és composta per una franja de petites ondulacions amb elements flordelisats. Altres elements vegetals decoren l’intradós de les finestres, amb formes helicoïdals a les laterals i de filigrana d’inspiració clàssica a la central.

 La figura de la Maiestas Mariae ha desaparegut gairebé del tot, però es pot reconèixer el tron d’orfebreria i la indumentària de la Verge composta per una túnica talar porpra, el mantell blau, encaputxat a la manera bizantina, i sabates blaves amb franges de pedreria que reposen sobre un marxapeu. La màndorla apuntada, decorada amb motius geomètrics, tanca un camper groc.


La Verge presenta l’Infant als reis, que es troben situats asimètricament als dos costats de la conca absidal. Melcior, en genuflexió, presenta la seva ofrena. Gaspar i Baltasar han desaparegut en la seva meitat superior. Tanmateix, se’ls pot reconèixer perquè tots tres vesteixen túnica curta sota la qual mostren les cames cobertes per calces fins als peus, calçats amb sabata estreta. El mantell obert sobre l’espatlla dreta mostra, en les seves extremitats, una placa metàl·lica amb pedres. Aquesta no és, però, l’única analogia possible entre les dues obres de l’anomenat mestre de Pedret. La presència en tots dos casos de les figures dels arcàngels Miquel
  i Gabriel, aquest desaparegut gairebé del tot, evidencien els paral·lelismes entre aquests dos conjunts. 

A l’esquerra de l’espectador veiem l’arcàngel Miquel vestit a la manera bizantina, sostenint l’estendard amb la mà esquerra i el roleu amb la dreta, sobre el qual apareix una inscripció mentre que la desapareguda figura de sant Gabriel conservava el roleu amb una inscripció. Així, doncs, es tracta dels àngels advocats que demanen a Déu el perdó per als pecadors, els quals també apareixen representats a Sant Pere del Burgal, Esterri de Cardós i Estaon. Així, doncs, la grandesa del moment és legitimada per la presència dels arcàngels. 

om a Galliano, el nostre conjunt incorpora la figura del comitent. A Santa Maria d’Àneu són dos i es troben representats l’un sobre l’altre a l’esquerra de la composició, tot ocupant l’extrem del registre semicilíndric. El personatge superior, imberbe, vesteix paraments sacerdotals, casulla i túnica blanca. Amb la mà esquerra, velada, sosté un llibre, mentre que la mà dreta és mostrada oberta sobre el pit. La figura inferior, pitjor conservada, llueix tonsura com l’anterior i barba. Les figures no duen aura, i si acceptem que una de les figures és sant Bernat, canonitzat l’any 1173, avancem d’una manera molt important la datació de les pintures. També es fa difícil acceptar que sant Benet sigui representat com un home tan jove. Malgrat tot, cal remarcar que el personatge superior duu paraments sacerdotals, no de diaca. 

A l’extrem oposat del registre apareix la figura de l’arcàngel Rafael que vesteix túnica vermella i mantell groc i mostra l’espasa del missatger de Déu. Es podria entendre pel seu paper d’advocat dels dos personatges oposats a ell. 

Pel que fa a composició i forma, l’absis presenta una sèrie d’elements originals. Aquí l’autor s’allunyà de les normes tradicionals creant efectes d’asimetria o fent sortir les figures del seu espai marcat, com en el cas dels peus dels Mags. 

El pintor demostra un gran coneixement de la tècnica pictòrica, un gran domini de la línia, dels colors i de les veladures. La gamma cromàtica és àmplia: s’utilitzen els colors groc, porpra, vermell, blanc, blau, negre i una gamma d’ocres i marrons.

Estilísticament, les pintures de Santa Maria d’Àneu han estat inscrites dins el cercle del Mestre de Pedret, el qual treballà durant un llarg període de temps, i les seves obres es troben en un ampli marc geogràfic. Aquesta àrea correspon a la zona del Pallars i la Vall d’Aran (Santa Maria d’Àneu, Sant Pere del Burgal, Tredós), amb altres localitzacions com, és clar, Sant Quirze de Pedret (Berguedà), Àger (Noguera) o Saint-Lizier, a l’Arieja. Tanmateix la seva activitat influí en els mestres d’Estaon, Orcau i Cardós. 

Tanmateix, la consagració de Saint-Lizier el 1117 fa pensar que l’obra del Mestre de Pedret a casa nostra es realitzà a cavall del segle XI i XII. 

Hom conserva un document de concòrdia i de condonació de l’església de Santa Maria d’Àneu, signat pel comte Artau II de Pallars Sobirà i el bisbe Bernat d’Urgell i datat el 30 de març de 1085, que correspon probablement a l’època de construcció de l’església de tipus llombard de tres naus, que al segle XIV havia de canviar la seva estructura. Aquesta data pot ajudar a situar el límit inferior de la datació de les nostres pintures, límit que es podria tancar al començament del segle XII. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 22 de setembre de 2020

SANTA ANNA DE SORRE. SORT. PALLARS SOBIRÀ

CAMINAT PEL PALLASRS SOBIRÀ 

Caminant per la pista que porta al poble de Caregue trobaven aquest petit edifici religiós. Santa Anna de Sorre és una ermita del poble de Sorre. Anteriorment pertanyia al terme de l’antic municipi d’Altron.

Està situada uns 800 metres al nord nord-est de Sorre, a prop (550 metres) ja d'Escàs. És a l'extrem de llevant del Serrat dels Solanets, al nord dels Prats. Queda molt a prop, dessota i a llevant de la Pista de Caregue.

 

És una ermita de muntanya, molt petita, d'una sola nau, sense absis aparent a l'exterior. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

dijous, 17 de setembre de 2020

SANTUARI LA MARE DE DÉU DE LA MUNTANYA. CAREGUE. RIALP. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

El Santuari de la Mare de Déu de la Muntanya està situat a la dreta del riu de Caregue, aigua amunt de Surp.


Existeix una llegenda sobre la imatge de la Mare de Déu que acull aquesta capella. Es diu que la va trobar un pastor i que va intentar dur-la cap al poble i no ho va aconseguir. Va ser per això que varen construir la capella, refeta en època moderna.

Es tracta d'una capella de planta rectangular, amb una coberta a doble vessant coronada per un campanar d'espadanya. Té adossats dos edificis que no formen part de la capella però que s'integren dins un mateix volum.

Les parets són de maçoneria amb fang i arrebossades exteriorment amb morter de calç i coronades amb voltes que serveixen per a suport de la coberta a base d'una estructura de fusta amb al damunt pissarra.

Són notables les inscripcions del medallons i dels noms de persones inscrites en el mur

A l'interior conserva un retaule barroc de la Mare de Déu de la Muntanya del segle XVI que va ser restaurat.

També una còpia de la imatge de la Mare de Déu de la Muntanya feta per l'artista pallarés Josep Calvet, conegut amb el sobrenom de "Terrisses". La imatge original data del segle XIII i es troba al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell des de 1986.

El Santuari de la Mare de Déu de la Muntanya està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 15 de setembre de 2020

SANT ESTEVE DE MENEURI. SORT. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

Aquesta crònica la començaré de diferent manera a l’habitual. Havíem visitat anteriorment la vall d’Àssua, també el poble de Seurí (Saurí) i ens havia quedat sense fer l’església de Sant Esteve de Meneuri (Menauri). Aquest cop érem una petita colla que van fer la petita travessa de Seurí a Meneuri. Seguint unes marques grogues davallaven del poble i arribàvem al barranc i riu de Pamamo, nom actualment força conegut a causa de l’obra literària. Pujàvem per un viarany i arribàvem a l’església de Sant Esteve de Meneuri.  Una runes que mercè a  la placa posada en un pany del mur ens assabentava que havíem arribat al lloc. 


Meneuri és una casa i antic lloc de la Vall d’Àssua situada a la dreta del riu de Pamano, enfront del nucli de Sauri, de l’antic municipi del qual formà part al segle XIX. 

No s’han trobat dades documentals d’època medieval referents a aquesta església de la Vall d’Àssua, que l’any 1758 era una capella dependent de la parròquia de Sant Víctor de Saurí, i que segons el visitador episcopal estava “con toda decencia”. Encara que hem de tenir en compte la possibilitat d’identificar l’església de Sant Esteve de Menauri amb l’església de Sant Esteve de Saurí que apareix en documents datats els anys 970, 979, 981 o 1043, i al fals IV de Gerri, datat el 986. 

L’església era un edifici d’una nau, de la qual només es conserven part dels murs de ponent i llevant, i el mur sud, en tota la seva alçada, que és assentat a frec de la penya. En el seu estat actual, és ben visible l’estructura d’una nau, de la qual no es conserven vestigis de la coberta, possiblement resolta amb estructura d’embigat de fusta, si tenim en compte que no hi ha restes de volta a la nau. Aquesta és capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un tram presbiteral, que l’any 1979 conservava part de l’arc i de la volta absidal, suportats per un mur tardà que tancava l’obertura absidal. 

No hi ha vestigis del lloc on devia obrir-se la porta, que no era al mur sud, i per tant, sembla raonable suposar que fos situada en el desaparegut mur de ponent. Tampoc no hi ha vestigis de finestres, llevat d’unes traces incertes en la façana sud, que podrien correspondre a una finestra de doble esqueixada. En la façana absidal, que ha perdut tota la part alta, es conserven dues lesenes, que fan suposar l’existència d’una decoració de tipus llombard, sense excloure la possibilitat que hi hagués una relació amb la decoració de l’absis de Sant Pere de Llessui, si aquest no fos modificat i es tractés d’un tipus ornamental amb lesenes mancades d’arcuacions en la part alta. 

L’aparell presenta els trets característics de la construcció de les esglésies de la Vall d’Àssua, format per carreus molt ben tallats, i disposats ordenadament, amb una filada de carreus col·locats verticalment en la part baixa del mur sud com a filada d’assentament del mur sobre la penya. 

Dintre el grup de les esglésies de la Vall d’Àssua construïdes al segle XI amb unes característiques comunes, l’església de Menauri, juntament amb la de Llessui, són els edificis que conserven una ornamentació absidal que, malgrat les mancances, palesa la seva relació amb les formes llombardes.   

 Sant Esteve de Meneurí és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons : Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau