dimarts, 19 de juny de 2018

SANT JULIÀ DE RABÓS. ALT EMPORDÀ

PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ

Rabós és un poble (159 h. 2005/106 m. alt.) que forma un nucli habitat compacte, al redós de l’església parroquial, al vessant de migdia d’un serrat d’escassa elevació. Als peus del turó, a llevant del poble, el riu Orlina passa afondalat i és travessat per un pont d’un sol arc. Les cases del poble formen un notable conjunt d’arquitectura popular, dels segles XVII al XIX. Els carrers són estrets i curts, de traçat irregular i força costeruts, i molts conserven l’antic empedrat de còdols. El nucli urbà presenta una sèrie de teulades a diferent nivell.


L’origen del nom de Rabós no ha estat esclarit. Alguns estudiosos diuen que podria haver-se originat per la proliferació d’un animal salvatgí com altres llocs anomenats la Rabosa o el Raboser.

L’església segons la web oficial de l’ajuntament de Rabós està sota l’advocació de Sant Julià i Santa Basilissa,.

En un primer document de l'any 844, l'autenticitat del qual és força dubtosa, s'esmenta l'església de Rabós dins d'un grup de dotze esglésies pertanyents al monestir de Sant Quirze de Colera contra les pretensions del comte d'Empúries, que les havia usurpat. Joan Badia i Homs no accepta l'autenticitat d'aquest document i argumenta que és una falsificació per part dels monjos de Colera, realitzada el segle XIII, per tal de reafirmar llurs drets davant del comte d'Empúries. 

L'any 1072, en la dotació de Berenguer Renard de Quermançó al seu fill Dalmau, amb motiu de la seva admissió a la canònica de Girona, el bisbe Berenguer promet que a la mort del pare, concediria a Dalmau l'església de "Rabidonis", en feu de la seu gironina. Durant el segle XIII surt esmentada amb diferents variants del nom. A finals de segle, en un document de compra per part de l'abat Berenguer de Vilatenim, apareix nomenada com "Parrochia Sti Juliani de Rabadonibus". L'any 1362 apareix al Llibre verd de la seu de Girona.

És una església d'una sola nau amb absis de planta semicircular. La nau presenta volta apuntada mentre que l'absis està cobert amb una volta de quart d'esfera. L'arc triomfal està format per un doble plec de mig punt en gradació amb la nau.

Els murs laterals, de força gruix i rematats per una cornisa motllurada, presenten quatre capelles encastades i cobertes amb volta de mig punt, les quals no sobrepassen el gruix de l'estructura cap a l'exterior. Les dues capelles de la zona presbiteral presenten cornises de cavet, mentre que les de la nau estan arrebossades i pintades i foren afegides amb posterioritat. A migdia hi ha la sagristia, a la que s'accedeix a través d'una volta de mig punt que perfora el gruix del mur.

Als peus del temple hi ha el cor, sostingut per un gran arc rebaixat bastit amb carreus desbastats, que es recolza als murs de la nau. El temple presenta quatre finestres d'arc de mig punt per il·luminar l'interior, tres són de doble esqueixada i l'altra d'un sol biaix, totes de mida gran.
La façana principal, orientada a ponent, presenta un portal d'accés format per dos arcs de mig punt en gradació i timpà llis ubicat damunt una llinda gravada amb la inscripció "1313, ANNO DOMINI M CC XIII" i la representació força esquemàtica de l'anyell de Déu flanquejat per dos lleons rampants. Damunt la porta hi ha una finestra força gran, de doble esqueixada i arcs de mig punt.

La façana està rematada amb un campanar d'espadanya format per tres pilastres cobertes amb dos arcs de mig punt. Tant damunt del campanar com de la resta del temple s'aixeca una gran obra de fortificació construïda a finals del segle XIV. El campanar està rematat per una corsera sostinguda per vuit falsos arquets triangulars damunt cartel·les.

Més tardanament, damunt la fortificació s'aixecà un altre campanar d'espadanya d'un sol ull, arrebossat i pintat. La resta de la fortificació està força degradada, tot i que es conserva millor a la part de tramuntana i a l'absis, on el gran mur bastit damunt seu li dóna aparença de torre defensiva. Encara manté algun merlet rectangular, amb una petita espitllera al centre.


El temple presenta els murs laterals bastits amb pedra desbastada disposada irregularment i lligada amb abundant morter de calç. La façana principal, en canvi, presenta un parament de carreus ben escairats, disposats formant filades regulars. L'interior del temple presenta tots els paraments de pedra vistos, exceptuant les dues capelles laterals i la volta de la nau principal, arrebossades i pintades de blanc.

Sant Julià de Rabós és un edifici que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Rabós és un poble força interessant per passejar i conèixer.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 16 de juny de 2018

SANT PERE D’ULLASTRET. BAIX EMPORDÀ

PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ

El poble d’Ullastret és situat sobre una petita elevació de 49 m d’altitud, al sud-oest del puig de Sant Andreu, on estigué emplaçada la ciutat ibèrica d’Ullastret. Les muralles medievals, força ben conservades, encerclen un petit nucli de carrers estrets i costeruts situat al cim d’una petita eminència o tossal, on hi ha l’església parroquial de Sant Pere i, davant seu una esplanada bastant àmplia, que se suposa que era el recinte sobirà del castell. El conjunt del poble ha estat declarat monument historicoartístic.


Les primeres notícies d'aquest temple es tenen en un precepte del rei Carles el Simple, de l'any 899, en que es fa referència a una església dedicada a Sant Pere i a Sant Joan. Durant els segles XVII i XVIII va patir diverses reformes que van afectar especialment a la porta i les capelles laterals que van afegir-se a la planta primitiva.


La construcció és de planta basilical de forma trapezoïdal, essent més estreta la capçalera. Les tres naus, la central amb més altura; tenen volta de canó, reforçades amb dos arcs torals. Tant l'absis central com les absidioles estan cobertes amb voltes de quart d'esfera. Antigament les naus es comunicaven entre sí per tres arcs formers, que com els torals, arrencaven de pilars adossats. Els arcs més propers a la capçalera es van substituir per una única arcada rebaixada. També es van retallar substancialment els arcs torals d'aquest tram. En canvi, encara podem trobar l'estructura original a la part més propera a la façana.


Destaquen les dues impostes de l'arc toral de la nau central, representant en una d'elles un lleó i en l'altra dues sirenes, una femenina i altra masculina. Es consideren com una de les mostres d’escultura romànica més primitiva conservada a l’Empordà.


A l'exterior, els absis estan amb decoració llombarda, amb arcuacions cegues en sèries de quatre entre lesenes en el central i l'absis de la part nord té un fris amb sis arcuacions entre lesenes i l'absidiola del sud té dues sèries de dos i tres arcs també entre lesenes. A les lesenes de l'absis central es poden trobar algunes pedres amb inscripcions ibèriques, procedents amb tota probabilitat del poblat del puig de Sant Andreu. En els laterals del temple, malgrat haver-se afegit les capelles, també es conserven trams de decoració llombarda.


El campanar és de cadireta amb dues parelles d'arcs. Damunt de la coberta, sobre la nau central, destaca el comunidor, construït en les reformes del segle XVII, de planta quadrangular amb teulada i finestres a quatre vents.

La porta d’accés, d’estil barroc correspon a la reforma del segle XVIII

Sant Pere d'Ullastret és una església, situada al centre del nucli antic, que està protegida i inventariada dins el Patrimoni Arquitectònic Català.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 14 de juny de 2018

MONESTIR DE SANT QUIRZE DE COLERA. RABÓS DE L’EMPORDÀ. ALT EMPORDÀ I

PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ

Els orígens de San Quirze de Colera són difícils de precisar a causa a la problemàtica d'un document que molts historiadors consideren una falsificació del segle XIII. En aquest s'assenyala que la fundació fou avalada ja a inicis del segle IX per Carlemany. En aquest s'esmenta que vers l'any 785 dos germans, Libenci i Assinari juntament amb els seus familiars, fundaren un monestir tant per fer vida cenobítica i per poder treballar les terres. Després d'aprisiar aquestes terres varen anar a la cort de Carlemany per obtenir un precepte de possessió.


Abans de l’any 815 van aconseguir un precepte reial on s’esmentaria ja el monestir, alhora que el feia beneficiari de diversos béns. Tot i la poca fiabilitat d’aquestes dades, s’han descobert importants elements arquitectònics i enterraments d’aquella època que demostren, si més no, la seva antiguitat. Aquell precepte de Carlemany va significar el tret de sortida d’una sèrie de donacions i fundacions de parròquies sota la direcció del monestir de Sant Quirze.

Més endavant el monestir, que era una fundació particular propietat de la família dels fundadors, va rebre d’aquests la propietat dels béns. Després d’un intent d’intromissió per part del comte d’Empúries Alaric, l’abat de Sant Quirze va demanar el 844 a Lluís I el Pietós el reconeixement de la fundació i dels drets adquirits.

Després d’un període sense notícies del monestir, possiblement motivat per algunes incursions bèl·liques, es torna a esmentar a l’any 927, i el nom del seu abat, Manuel, que marca el començament d’un període de puixança, amb diverses donacions al seu favor.

El 935 el bisbe de Girona va inaugurar l’església monàstica, aixecada gràcies a l’ajut econòmic del comte Gausbert d’Empúries, que va beneficiar Sant Quirze amb més propietats i drets. En els anys següents el monestir intervingué decididament en diversos actes relatius a altres centres monàstics de l’entorn.


L’any 1123, el bisbe Berenguer de Girona va presidir la cerimònia de consagració de la nova església i en aquell moment també es va esmentar l’església de Santa Maria. Ens els anys següents es continuaren registrant donacions importants a favor del monestir. El 1288 es lloc va patir els efectes del pas de tropes franceses.

Al segle XV comencen a trobar-se indicis de decadència, i de l’existència d’abats comendataris. Hi ha constància que el 1441 el claustre es trobava en perill de ruïna. El 1592 el monestir fou suprimit, extingint-se la comunitat i integrant-se amb el de Sant Pere de Besalú.

Amb l’exclaustració de 1835, els béns de Sant Pere de Besalú foren subhastats. El monestir de Sant Quirze de Colera, amb totes les seves pertinences i terres, va ser adquirit pel general liberal Ramon de Nouviles i de Ràfols. Els edificis foren utilitzats amb finalitats agrícoles i abandonat en ocasions. El 1931 fou declarat Monument Nacional. Els descendents del Ramon de Nouviles n'han estat propietaris fins que el 1994 el van vendre a l'Ajuntament de Rabós per la quantitat simbòlica de 1.000 pessetes. En els darrers temps s’hi han fet obres de consolidació i restauració.

La consagració de l'església del monestir a Sant Quirze, Sant Andreu i Sant Benet no fou fins a l'any 935, quan el bisbe Guiu de Girona, a demanda de l'abat Manuel, consentí. En el text que recull la consagració també s'esmenta que l'església havia estat reedificada enderrocant parts inútils fins als fonaments i mantenint les parts aprofitables, es parla dels ornaments reparats, dels canals i de les construccions útils reformades, de les campanes i les obres refetes. Cal esmentar que sota el protagonisme de l'abat Manuel, el cenobi va viure un període d'engrandiment i prosperitat.

Encara de més significació pel futur del monestir foren els importants alous que li van llegar els comtes d'Empúries Rosselló Gausbert i el seu fill Gausfred durant gran part del segle X. Amb aquestes possessions l'abadia consolidà uns forts dominis jurisdiccionals al llarg d'un ampli territori que s'estenia per l'Albera i que comprenia, ja en aquest moment, el tram de litoral que, aproximadament, correspon al que avui pertany als municipis de Portbou i Colera.
Aquesta no fou l'única consagració, donat que es tenen notícies d'una altra l'octubre del 1123 als mateixos sants del monestir, però també de l'església de Sant Maria, aquesta vegada a mans del bisbe Berenguer de Girona, en presència d'Arnau, bisbe de Carcassona, de Pere, bisbe d'Elna i de molts altres personatges, tant laics com religiosos. Aquest és un moment d'intensa renovació edilícia i que també correspongué a un període d'ampliació dels territoris del monestir vers tramuntana. Al segle XIII es consoliden els seus drets jurisdiccionals amb diverses butlles papals, compres de terres, etc. Malgrat això, també fou objectiu militar; durant la campanya de Felip l'Ardit (1285), fou envaït per tropes de Jaume de Mallorca (1288).

L'església de Sant Quirze és de planta basilical de tres naus, amb transsepte i tres absis semicirculars, orientats a llevant. La nau central i el creuer estan coberts amb volta de canó, mentre que les naus laterals i els absis presenten voltes de quart d'esfera. L'absis central, de mida més gran que les absidioles laterals, també presenta arcuacions llombardes a l'interior del temple i s'obre a la nau mitjançant un doble arc de mig punt en gradació, amb les impostes bisellades, que també es repeteix a l'absidiola de tramuntana. La de migdia, en canvi, presenta un arc rebaixat que fou modificat tardanament.


Entre l'absis central i l'absidiola meridional es construí posteriorment una capella de planta rectangular, coberta amb volta apuntada i oberta al transsepte mitjançant un arc també apuntat. Les naus són separades per pilars cruciformes als que s'adossen les pilastres que sostenen els arcs torals i formers. Els arcs interns del temple són de mig punt.

Pel que fa a les obertures, cada absis presenta una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt. N'hi ha dues més de les mateixes característiques situades al creuer, una al mur de migdia i l'altra a l'extrem nord-oest de l'estructura. A la part superior de la nau central, damunt de l'absis, hi ha una finestra circular adovellada. El temple també compte amb tres portes d'accés, tot i que les de tramuntana i ponent estan actualment tapiades. 

La porta situada al mur de migdia, actual accés a l'interior, és d'arc de mig punt adovellat, amb els brancals fets de carreus desbastats. La porta ubicada al frontis, a la banda de ponent, està formada per dos arcs de mig punt en gradació, amb una llinda de força amplada i el timpà omplert amb carreus escairats. Damunt seu hi ha una finestra de grans dimensions de doble esqueixada i arcs de mig punt. A banda i banda hi ha dues finestres de les mateixes característiques, tot i que de mida més petita.


La façana està rematada per un campanar d'espadanya format per quatre grans pilastres sense cloure, més el basament de dues més. Exteriorment, la capçalera triabsidal és l'única part de l'edifici que presenta decoració llombarda. La construcció està bastida amb pedres poc treballades de mida mitjana, disposades en filades. Als murs de migdia i tramuntana, l'aparell combina la tècnica de l'opus spicatum amb petits carreus alineats sense espiga. Davant de la façana principal, i adossades al costat de migdia del creuer, hi ha restes del primitiu temple preromànic, consistents en unes escales de pedra i la primera crugia del temple primitiu, així com rastres del basament d'un absis al costat de l'actual absidiola de migdia.

Com considerem que la nostra visita ha quedat curta, donada la importància de l’obra del monestir, i del seu interior, properament acabarem aquesta crònica.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau


dimarts, 12 de juny de 2018

SANTA MARIA DE COLERA. RABÓS DE L’EMPORDÀ. ALT EMPORDÀ

PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ

Visitàvem el monestir de Sant Quirze de Colera, magnífica mostra del romànic, al que dedicaré una propera crònica. I potser una altra de posterior, per que la informació trobada ens diu que bé mereix conèixer-lo més profundament, sobretot el seu interior.


A pocs metres del monestir de Sant Quirze de Colera trobem l’església de Santa Maria que ens obra la porta, de bat a bat, per que coneguem el seu interior.

Santa Maria de Colera apareix documentada per primera vegada en l'acta de consagració de l'església abacial de 1123.  En aquest document es fa constar que es va traslladar l'altar de Santa Maria a l'interior del temple de Sant Quirze, on es va consagrar. Això s'ha interpretat com que ja existia el petit temple de Santa Maria abans d'aquesta data i que el seu estat de conservació no era el més indicat i es va traslladar l'altar amb l'objectiu de poder reconstruir el temple. 


Un cop acabades les obres, es va consagrar l'església l'any 1135 com a parròquia dels súbdits i servents del cenobi.

El temple té una sola nau de planta rectangular, coberta amb una volta apuntada i acabada en un absis semicircular de volta ametllada més estret que la nau. Aquest espai s'obre a la nau mitjançant dos arcs apuntats adovellats. Adossat al parament de tramuntana hi ha un basament sobresortit.

En el mur sud s'obre la porta d'accés, formada per dos arcs de mig punt en gradació, que envolten un timpa semicircular i una gran llinda llisos.


L'interior del temple s'il·lumina gràcies a tres finestres de doble esqueixada i arc adovellat que trobem en el mur de migdia i dues de menors dimensions que es trobem en el frontis i en la part central de l'absis.

La construcció és bastida amb carreus de pedra desbastats, disposats en filades regulars

L'església va quedar abandonada i durant molt de temps es va fer servir com estable, fets que provocaren el seu deteriorament, visible especialment en l'absis i en el mur occidental. 


En el decurs dels darrers anys s'han anat efectuant diverses tasques de consolidació i restauració de l'edifici, que encara continuen.

Santa Maria de Colera és una església romànica que forma part del conjunt de Sant Quirze de Colera, obra declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. Pertany al Parc Natural de l'Albera.

Text i recull dades Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau

dissabte, 9 de juny de 2018

SANTA ANNA DE MONTCORTÈS. PLANS DE SIÓ. SEGARRA

PAS A PAS PER LA SEGARRA

El petit nucli de Montcortès de Segarra (11 h. 2009/ 467 m. alt ) és format per petites cases de pagès dels segles XVII i XVIII al redós del castell de Montcortès i l'església de Santa Anna del segle XVI.


Santa Anna de Montcortès és una església d'origen medieval, probablement del segle XI. L'edifici actual és coetani al castell, de fet apareix esmentat al contracte d'obra del castell de l’any 1493. L’església es troba situada a la part més alta del nucli, davant del castell.


Santa Anna de Montcortès es tracta d'un edifici d'una sola nau amb dues capelles laterals, i coberta a dues aigües, destacant la capella situada a l'esquerra que es va ampliar posteriorment, tal com es pot observar per la part posterior.

La façana presenta la porta d'accés, motllurada amb un mínim treball decoratiu als brancals i la llinda monolítica. En el mateix mur destaca únicament el campanar d'espadanya de dos ulls situat al capdamunt.


Les capelles laterals presenten petites obertures en forma d'òcul i amb una mínima decoració.

Davant mateix impressiona la gran construcció del castell de Montcortès. El castell de Montcortès ja existia al 1095, quan el cavaller Guillem Isarn de Trevics el deixà en testament al seu fill. Entre el segle XIII i IV es va substituir l’antic castell per l’edifici que podem veure actualment construït el 1493.

L’obra del nou castell va donar com a resultat una majestuosa fortalesa de pedra picada, planta rectangular, una gran portalada de mig punt adovellada, finestrals de tipus renaixentista i galeria d’arcs rebaixats al pis superior.


Té dues grans torres bessones quadrades que presideixen la fortalesa que fan encara més gran el contrast entre el castell i el petit nucli de Montcortès de Segarra.

Santa Anna de Montcortès és una església  inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

El nostre més sincer agraïment a les persones que amablement ens van atendre en la nostra visita i ven mostrar-nos la seva cordial atenció.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 7 de juny de 2018

SANT MARTÍ DE CELLERS. TORÀ. SOLSONÈS

PAS A PAS PER LA SEGARRA

Cellers és un poble ( 27 h  2009/ 564m. alt.)  situat a la vall de Cellers , drenada pel torrent de Cellers , afluent per l’esquerra de la riera de Llanera. L'església està situada dalt d'un turó, a llevant de les runes de l'antic castell, dominant les cases del nucli que el rodegen pel sud i ponent.


D'aquesta església hi ha poca informació. Hi ha un document de l'any 1038 que parla d'una donació feta per Borrell i Adelaida, juntament amb els seus fills a tres frares anomenats Guillem, Seniofred i Galid. Als quals donen l'església de Sant Martí i Sant Celdoni de Cellers amb la condició que hi hauran de residir servint a Déu i a Santa Maria.

Fou senyor feudatari del lloc Bernat d'Anglesola; passà als Pinós i el 1514 era del mateix senyor de Claret. Fins l’any 1968 el lloc de Cellers va pertànyer al municipi de Llanera de Solsonès .

L’església de Sant Martí de Cellers, si bé tindria un origen romànic, ha sofert  al segle XVIII diferents remodelacions que li han conferit el seu aspecte actual.

Edifici d'una sola nau. La coberta és amb volta de canó i teulada a doble vessant (nord-sud), acabada amb teules. La construcció està feta amb carreus escairats, enfilats però de mida variable.

L'interior es troba arrebossat, hi ha dos arcs torals esbiaixats. S'observa que hi havia un absis a la zona on ara hi ha el campanar.

Al mur sud, hi ha l'entrada d'accés, d'arc carpanell adovellat amb la data inscrita de "1819". A la seva dreta hi ha una finestra acabada en arc que actualment es troba tapiada. A la façana oest, hi ha una finestra esqueixada i llinda oberta cap a l'exterior. També se li va afegir la sagristia.

A la façana est hi ha adjunt el campanar. Aquest, és de planta quadrada amb quatre obertures d'arc de mig punt orientades als quatre punts cardinals. A la part superior culmina amb una cornisa.


Sant Martí de Cellers és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.

La nostra visita va ser breu i ràpida per què ens van dir que l’edifici era tancat per perill de la construcció?

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 5 de juny de 2018

SANT CELDONI I SANT ERMENTER DE CELLERS. TORÀ. SEGARRA

PAS A PAS PER LA SEGARRA

Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers és un monestir benedictí (577 m. alt) situat al fons de la vall de Cellers, on comencen les serralades cap a Pinós. La primera referencia documental existent del monestir s’insereix en una donació a Santa Maria de la Seu del Castell de Figuerola de l’any 986.


Aquest nom de Cellers fa pensar en l'existència en aquest indret de cel·les o ermitoris de tipus monacal, al voltant de l'església de Sant Celdoni. Aquí es custodiaven les relíquies dels màrtirs Celdoni i Ermenter, soldats romans sacrificats en temps de l'emperador Domicià. Procedecien d'un monestir d'Aragó (Calahorra), per enterrar-les lluny del perill musulmà en un lloc segur, i aixecar-hi una església.

El 1038 els monjos Guillem, Galid i Seniofred rebien un donatiu per tenir cura de l'església de Sant Celdoni i Sant Ermenter. El 1071 l’església fou unida a Sant Serni de Tavèrnoles com a priorat depenent, sembla que fou a partir d'aquesta data que s'organitzà monàsticament segons la regla benedictina.


En aquest moment és quan es van fer importants treballs de construcció, que es perllongaren fins el segle XIV. A mitjan del segle XIV va patir una forta davallada que va agreujar l'estat de la precària comunitat, de fet només es mantingué el títol de prior, que no residia al monestir, quedant pràcticament deshabitat. Per la qual cosa el comte de Cardona, Joan Ramon Folc, d'acord amb el senyor feudal de la contrada, Ramon de Pinós, considerà que la solitud del lloc no era adient per a tenir-hi les relíquies dels sants. Foren traslladades el 19 d'octubre de 1399, un diumenge segons diu l'acta del notari, a l'església parroquial de Sant Miquel de Cardona i col·locades en el seu altar major. La versió popular diu, però, que els cossos foren robats pel comte o en tot cas comprats. Així també ho explica el Martirologi Català de F. Reirola Masferret, 1880. Finalment el trasllat fou molt polèmic, ja que el comte Ramon folch va necessitar la signatura d’un decret apostòlic d’absolució del Papa Benet XIII per haver traslladat les relíquies sense llicencia legítima. 

Finalment, per una butlla de 1593, les rendes del monestir quedaren incorporades a la canongia de la catedral de Solsona. Devia patir alguns desperfectes durant la Guerra dels Segadors, així trobem que part de la paret del frontispici és de carreus molt treballats provinents d'una restauració que data del 1700, segons està inscrit en una pedra de la girola central i en els ferros forjats de la porta.

L'església continuà com a santuari, de forta devoció local, el 1797 es va construir una nova rectoria.

L'església és l'element principal d'aquest antic monestir. La seva planta és molt particular, formada per una nau quasi quadrada, amb un absis central i dos de laterals que formen el transsepte i la façana. A més trobem, a la zona de l’absis central, un presbiteri elevat i una cripta, amb una escala per banda, sostinguda per dotze pilars de capitells bizantins. Els capitells són l’element més singular de la cripta. En conjunt mostren unes formes i decoracions similars, el els quals ressalten grans flors rodones i rostres humans amb un aire formes grotesc. Un fet a remarcar és l’àbac, ben treballat i amb motllures. Segons el panell informatiu és necessari un estudi detallat dels capitells per conèixer la seva autoria, l’època i la procedència del conjunt.

En el creuer, l'espai central de la nau, s'alça una cúpula sobre quatre petxines, que exteriorment es transforma en un cimbori quadrat amb teulada a quatre vessants. La coberta està coronada amb un campanar d’espadanya de dos ulls.

La portalada d’entrada, refeta a les darreries del segle XIX, seguint la factura d’imitació romànica conserva un interessant treball de forja a la porta adornada en ferros del segle XVIII.

Externament l’església es troba parcialment tapada per diverses dependències annexes d’èpoques posteriors, com són la Casa dels Sants, dos patis i la rectoria per tal d’oferir un espai d’acollida abans de l’entrada a missa, hospedtga i acollida per pobre i peregrins.

Dues escultures modernes de Sant Celdoni i Sant Ermenter presideixen l’altar major.


Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers, més conegut a la comarca com Monestir de Cellers, és un monument declarat com a Bé Cultural d’interès Nacional.

Text i recull dades : Miquel Pujol Mur
Fotografia : M. Rosa Planell Grau