diumenge, 1 de juliol de 2018

APRECIATS AMICS I SEGUIDORS DE: ESCRIT AL BERGUEDÀ / INDRETS D’ESCRIT AL BERGUEDÀ


Tothom espera aquestes dates per descansar, malgrat sigui un xic, del dia a dia.

Nosaltres no volem ser menys, per tant aquestes dos blocs deixaran de publicar noves cròniques fins el 30 de juliol, que retornarem a ser amb vosaltres.

Les vacances són ideals per reciclar-se, emprendre de nou coses deixades de costat i agafar noves forces per continuar amb il·lusió.

Miquel


Com acomiadar-se només amb paraules queda molt sec, us deixen la fotografia d’una flor fotografiada per la M. Rosa

Juliol 2018

dissabte, 30 de juny de 2018

SANTA MARIA DE TORREDENEGÓ. LLOBERA. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

Torredenegó (també Torredenagó) és un poble (34 h. 2009/841 m. alt.) disseminat proper al santuari del Miracle


La primera notícia de l’església és del 1142. És un document que l'anomena "Sancte Marie de Turre de Negó". Aquest topònim fa referència a una torre o un mas fortificat, al voltant del qual s'estenia una zona que devia tenir per senyor un tal Enneg o Ennegó, senyor de Canalda, el maig de l’any 1000, emigrà de la muntanya per establir-se en les terres reconquerides als moros.


En el seu terme al segle XI hi havia diverses propietats feudals sota el domini dels comtes d'Urgell. Al segle XI apareix com a senyor Amaltruda, de la família vescomtal de Cardona. El 1158 posseïen aquest sector Pere i Arnau de Freixenet, que feren donacions de terres a Santa Maria de Solsona. Als documents, doncs, dels segles XI-XII, Torredenegó és entès com un terme més o menys estès, amb diferents masos escampats.

L'any 1313 va ser visitada pel bisbe d’Urgell, Ramon Treballa. És el primer document on consta com a temple parroquial. El 1593, amb la creació del Bisbat de Solsona, encara la mantenia, per bé que posteriorment la perdé. Segons una llinda datada l'any 1660, a la segona meitat del segle XVII l'església va ser ampliada pel cantó nord amb un cos que servia de sagristia. També s'hi afegí un cor postís.

Des de 1936 la seva portalada es conserva al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. A l'església en el seu lloc hi havia una porta nova, que intentava recordar l'original. Finalment la direcció del Museu, a instàncies de la gent del poble, el 1988, restituí a la portalada del temple el complement de columnes, capitells i arcada que hi havia hagut.

Conserva encara l'estructura romànica del segle XII. La planta és rectangular i de nau única. L'interior de la nau presenta una volta de canó i l'absis s'obre amb un arc preabsidal. L'absis és semicircular amb el parament format per grans carreus escairats i de bona talla menys a la base, on són més grans i irregulars. L'absis presenta una cornisa de peces trapezoïdals en bisell i dues obertures: una al centre, amb arc de mig punt de pedra única i d'una esqueixada; l'altra rectangular al cantó de migdia.


La portalada s'obre al mur de migdia. Té dues columnes a banda i banda amb base llisa i capitell decorat amb motius vegetals. L'arquivolta té un bordó que segueix les columnes, una franja ampla sense decoració i una banda lleugerament encorbada, decorada amb palmetes sense interrupció. Alguns elements originals es conserven al Museu Diocesà de Solsona.


Al frontis s'alça un campanar d'espadanya amb dues obertures. No es pot dir res d’aquest mur al haver enganxada la rectoria.

Santa Maria de Torredenegó és un monument protegit i inventariat com a Bé Cultural d’Interès Local dins el Patrimoni Arquitectònic Català.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 28 de juny de 2018

SANT MIQUEL DE PINEDA. SANT FELIU DE PALLEROLS. GARROTXA

PASSEJANT PER LA GARROTXA

Sant Miquel de Pineda és un poble (29 h. 2009), situat a l’esquerra del riu Brugent, vora la riera de Sant Iscle. L'església formava part del terme del castell d'Hostoles. Al segle XVII era de la batllia reial d'Hostoles.


Com alguns dels edificis religiosos de la zona de la Garrotxa , l’església de Sant Miquel de Pineda patí els efectes devastadors de la sèrie sísmica de l’any 1428.

En la visita pastoral de l‘any 1430 consta que l’església es troba totalment arruïnada i que l’altar estava instal·lat en una construcció provisional.

L’any 1600 el bisbe mana que es faci una petita intervenció en el cementiri parroquial.

Com a centre parroquial s’hi instauren diferents beneficis, destacant el de Santa Cecília (amb una capella pròpia).

Entre el segles XVI-XVIII l’església era sufragània de Sant Iscle de Colltort.

Sant Miquel de Pineda és una construcció del segle XI, romànica d’una sola nau, amb capelles afegides posteriorment.

L'absis és sobrealçat i eixalbat. El campanar és de torre quadrada. A ponent hi ha la porta, d'època més moderna. A la part posterior hi ha un petit cementiri.


Sant Miquel de Pineda és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 26 de juny de 2018

SANT ISCLE DE COLLTORT. SANT FELIU DE PALLEROLS. GARROTXA


PASSEJANT PER LA GARROTXA

Sant Iscle de Colltort (30 h. 2009) és un nucli de població, majoritàriament disseminada, que té com a punt de referència principal l’església de Sant Iscle de Colltort. Situat a l’extrem oriental de la serra de Marboleny, al peu del castell de Colltort (845 m d'altitud) i a la capçalera de la riera de Sant Iscle, afluent per l’esquerra del riu Brugent.


El castell de Colltort està documentat el 1017 en què havia estat donat en feu pel comte de Barcelona Ramon Borrell. Possiblement en aquella data ja existia l’església depenen del castell.

El primer document que parla de l’església data de 1020. Procedeix d’un testament de Bernat Tallaferro, el qual llegà al seu fill Guillem el lloc i l’església. El 1184 es torna a esmentar en el testament de Dulcia, senyora de la vall i castell d’Hostoles. El 1394, Altibella, esposa de Bernat de Palau, llega diversos béns de la parròquia de sant Iscle  al monestir de Sant Pere de Besalú. I el 1472, Anna, esposa del baró de Santa Pau, Guillem d’Oix, concedeix diversos privilegis als habitants de la parroquia. El segle XVIII pertanyia a la batllia reial d'Hostoles.
La primitiva església romànica construïda el segle XI va desaparèixer amb els terratrèmols. Al seu lloc se’n bastí una altra a partir del segle XV – època de la qual se’n conserven pintures – i va ser reformada àmpliament fins el segle XVIII. L’absis fou substituït a l’ampliació del temple. A migdia hi ha restes del seu origen romànic.

A l'entrada hi ha un petit porxo amb un ull de bou a la part superior. El portal d'entrada està treballat en pedra. La part superior del frontis està coronada de merlets.

Al seu costat l’edifici de la rectoria s’ha convertit en una casa de turisme rural.


En el periodo entre 1985- 1987 es va procedir a la seva restauració. Es van realitzar les següents obres: repàs de la teulada del porxo, rascat de les arcuacions de pedra de les capelles laterals, massissat de pilars i parets de la nau central, enderroc de maçoneria en el full que revesteix la torre dins la sagristia, excavació del replè de pedres i formigó dins el paviment original, neteja i extracció de la calç de la volta i descoberta de les pintures del segle XV, fixació de les pintures, enderroc del cor i repicat i cates a les parets.

Es creu que l’església es troba sobre un assentament visigòtic.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 23 de juny de 2018

SANT ROMÀ DE DELFIÀ. RABÓS DE L’EMPORDÀ. ALT EMPORDÀ

Delfià ( 25h. 2009) és un petit nucli de població, del terme municipal de Rabós, format a més per algunes masies i la mateixa església.


Sant Romà de Delfià és una església romànica que va ser construïda segurament a la segona meitat del segle XI. Encara que el primer esment del lloc de Delfià ja és documentat en l'acta de consagració de Sant Quirze de Colera l'any 935, no es troba una referència directa de l'església de Delfià fins als anys 1279 i 1280. Figura posteriorment com a parroquial en els nomenclàtors de la diòcesi del segle XIV. 

Queda entredit un document que hom considera fals d'una suposada sentència de Carles el Calb, datada l'any 844, a favor del monestir de Sant Quirze de Colera i en contra del comte Alaric d'Empúries i que suposadament fou escrit vers el segle XII o XIII en un intent dels monjos de Sant Quirze d'atribuir-se el control d'una bona part del territori de Peralada, mitjançant  les esglésies que en ell hi figuraven.  Posteriorment en convertí en sufragània de l'Església de Santa Eulàlia de Noves, encara que vers el 1691 ja no consta en el llistat de parròquies.


Sant Romà de Delfià és un temple de petites dimensions d'una sola nau amb absis semicircular capçat a llevant. La nau està coberta per una volta rebaixada de maó pla, de construcció tardana, mentre que l'absis presenta una volta de quart d'esfera. Aquest últim està obert a la nau mitjançant un doble arc de mig punt en gradació, amb les impostes motllurades. L'antic espai del presbiteri està convertit en la sagristia actual.

Els murs laterals de la nau presenten bancs d'obra correguts. La porta d'accés està ubicada al mur de migdia. Està formada per dos arcs de mig punt adovellats en gradació, sense cap element decoratiu interessant. Damunt seu hi ha una finestra d'arc de punt rodó i doble esbiaix.

La façana està rematada per una cornisa motllurada. El frontis presenta una única finestra de grans dimensions, de doble biaix i arcs de mig punt adovellats. A la part superior s'aixeca el campanar d'espadanya, format per dos arcs de mig punt rematats per una teulada a dues aigües.


La construcció està bastida amb pedres desbastades i carreus, disposats en filades regulars i lligats amb morter de calç. L'interior està totalment cobert de calç.

Sant Romà de Delfià és una església que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 21 de juny de 2018

MONESTIR DE SANT QUIRZE DE COLERA. RABÓS DE L’EMPORDÀ. ALT EMPORDÀ II

PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ

Les restes del claustre del monestir estan ubicades a la banda de migdia de la basílica. Adossades a l'extrem de ponent del mur de migdia del temple hi ha restes d'una de les dependències monàstiques i, disposat en paral·lel a la part restant del mur, hi ha el fragment d'una de les galeries del claustre. Està format per dues arcades dobles de mig punt adovellades, separades per un gran pilar carreuat i recolzades en columnes i grans capitells. A la banda de llevant del pati del claustre hi ha un fragment de mur amb aparell d'opus spicatum pertanyent a un dels edificis de les antigues dependències monàstiques.


Tancant el claustre per la banda de ponent hi ha un edifici de planta rectangular força allargada, amb la coberta d'un sol vessant a l'exterior i volta apuntada seguida internament, tot i que a la part sud està esfondrada. La façana principal està orientada al claustre i presenta dos portals d'accés de mig punt adovellat a la planta baixa i, al pis, dues finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt. La façana de ponent, encarada a l'exterior del recinte, presenta el basament atalussat i una llarga espitllera. Al pis hi ha dues finestres de doble biaix, pràcticament idèntiques a les de la façana principal. L'aparell és bastit amb carreus de pedra ben desbastats, disposats en filades. La construcció ha estat identificada com el refectori o bé el dormitori del monestir.


A la banda de migdia hi ha un altre edifici que s'ha identificat com la casa de l'abat, i que ha servit de masia fins no fa gaire temps. És rectangular, està format per tres cossos adossats amb les cobertes d'un sol vessant i distribuït en planta baixa i pis. La façana principal, orientada a l'exterior del recinte, presenta un portal de mig punt adovellat i una llarga espitllera a la planta baixa, mentre que al pis hi ha dues finestres rectangulars emmarcades en carreus i amb les llindes biforades amb arquets trilobulats i les impostes motllurades. La banda nord de la construcció presenta una gran volta de mig punt bastida en pedra, a la planta baixa, i finestres reformades fetes amb maons al pis. A l'interior hi ha estances cobertes amb voltes de canó i restes de l'encanyissat i arcs torals adovellats, a la planta baixa. Es conserva un mur en “opus spicatum” pertanyent a la construcció del segle X o anterior.


Darrere de l'absis de la basílica hi ha les restes de les fortificacions que delimitaven el recinte. Des de l'extrem nord-est de la capçalera surt un tram de muralla que conserva diverses sageteres. Un altre tram de muralla estava disposat en paral·lel a l'anterior, a migdia, delimitant un recinte que comunicava els edificis del monestir amb la torre angular, situada a uns trenta metres a llevant.

La torre és de planta quadrada i presenta diverses espitlleres i finestres disposades a diferent nivell. Actualment ha perdut la seva coberta. A la cantonada nord-oest de la basílica, gràcies a les tasques arqueològiques dutes a terme els últims anys, també es localitzen restes d'un mur fortificat amb sageteres integrades al parament.


Les restes de l'edifici que ha estat identificat com l'hospital estan situades al nord-oest del conjunt monàstic, en una zona una mica elevada. Es tracta d'un edifici de planta rectangular, sense coberta i mig enrunat, bastit en pedra sense treballar i fragments de material constructiu, lligat amb abundant morter de calç.

Encara hi ha un altre edifici aïllat situat al nord-est del monestir, actualment destinat a bar-restaurant, tot i que havia servit de corral.

L'any 1979 van començar diverses campanyes de restauració i d'excavació que han posat al descobert unes pintures romàniques del segle XII, de gran qualitat a l'absidiola sud de la basílica. Tot i que es troben en un estat alt de degradació, s’hi distingeix una màndorla, dos àngels, el sol i la lluna. També s’ha posat al descobert les restes d'una tercera església o cel·la (la més primitiva), envoltada de tombes antropomòrfiques.

Entre els anys 1983 i 1984 començà una altra intervenció en la que es va realitzar l'aixecament de plànols, la formació d'una escala d'entrada i la consolidació parcial de l'edifici annex de l'antiga masoveria. Després de l'adquisició dels edificis a la família Nouvilas l’any 1994 l'Ajuntament de Rabós creà el Patronat Municipal de Sant Quirze de Colera, amb representació de diferents institucions, que té per objectiu promoure'n la recuperació, l'estudi i la difusió. Des d'aleshores s'hi han efectuat campanyes d'excavacions arqueològiques i intervencions de consolidació i restauració.


El 1995 s'encarregà un projecte general a Joan Falgueras i Font. Els anys 2004-2005 es realitzaren diferents excavacions i també s'arranjà el camí que va de Rabós a Colera. Actualment encara està en procés restauració.

En el marc d'aquestes campanyes i intervencions, s'han recuperat pintures romàniques del segle XII en un dels arcs i s'han localitzat tombes antropomòrfiques al refetor que confirmen la primera ocupació medieval de la zona en el segle VIII. Després d'estar tancat al públic durant molts anys, el monument és visitable des de 2007 i s'hi celebren concerts d'estiu.

El monestir de Sant Quirze de Colera és una abadia benedictina de l'antic comtat d'Empúries, dins els límits del bisbat de Girona. El conjunt arquitectònic és format per la basílica de Sant Quirze, diverses dependències monàstiques organitzades al voltant del pati del claustre, una torre de defensa i restes d'un pany de muralla, l'església de Santa Maria i les restes de l'antic hospital. L’edificació perviu dins el Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera.


Després d’un llarg procés de recuperació, Sant Quirze encara transmet allò que els seus constructors hi van imprimir al segle X, amb una sòlida arquitectura de pedra d'estil romànic amb influències del Rosselló i decoració llombarda.

En el marc de la restauració segurament es trobaran noves troballes que donaran encara més informació.

El conjunt del monestir de Sant Quirze de Colera és una obra romànica declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 19 de juny de 2018

SANT JULIÀ DE RABÓS. ALT EMPORDÀ

PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ

Rabós és un poble (159 h. 2005/106 m. alt.) que forma un nucli habitat compacte, al redós de l’església parroquial, al vessant de migdia d’un serrat d’escassa elevació. Als peus del turó, a llevant del poble, el riu Orlina passa afondalat i és travessat per un pont d’un sol arc. Les cases del poble formen un notable conjunt d’arquitectura popular, dels segles XVII al XIX. Els carrers són estrets i curts, de traçat irregular i força costeruts, i molts conserven l’antic empedrat de còdols. El nucli urbà presenta una sèrie de teulades a diferent nivell.


L’origen del nom de Rabós no ha estat esclarit. Alguns estudiosos diuen que podria haver-se originat per la proliferació d’un animal salvatgí com altres llocs anomenats la Rabosa o el Raboser.

L’església segons la web oficial de l’ajuntament de Rabós està sota l’advocació de Sant Julià i Santa Basilissa,.

En un primer document de l'any 844, l'autenticitat del qual és força dubtosa, s'esmenta l'església de Rabós dins d'un grup de dotze esglésies pertanyents al monestir de Sant Quirze de Colera contra les pretensions del comte d'Empúries, que les havia usurpat. Joan Badia i Homs no accepta l'autenticitat d'aquest document i argumenta que és una falsificació per part dels monjos de Colera, realitzada el segle XIII, per tal de reafirmar llurs drets davant del comte d'Empúries. 

L'any 1072, en la dotació de Berenguer Renard de Quermançó al seu fill Dalmau, amb motiu de la seva admissió a la canònica de Girona, el bisbe Berenguer promet que a la mort del pare, concediria a Dalmau l'església de "Rabidonis", en feu de la seu gironina. Durant el segle XIII surt esmentada amb diferents variants del nom. A finals de segle, en un document de compra per part de l'abat Berenguer de Vilatenim, apareix nomenada com "Parrochia Sti Juliani de Rabadonibus". L'any 1362 apareix al Llibre verd de la seu de Girona.

És una església d'una sola nau amb absis de planta semicircular. La nau presenta volta apuntada mentre que l'absis està cobert amb una volta de quart d'esfera. L'arc triomfal està format per un doble plec de mig punt en gradació amb la nau.

Els murs laterals, de força gruix i rematats per una cornisa motllurada, presenten quatre capelles encastades i cobertes amb volta de mig punt, les quals no sobrepassen el gruix de l'estructura cap a l'exterior. Les dues capelles de la zona presbiteral presenten cornises de cavet, mentre que les de la nau estan arrebossades i pintades i foren afegides amb posterioritat. A migdia hi ha la sagristia, a la que s'accedeix a través d'una volta de mig punt que perfora el gruix del mur.

Als peus del temple hi ha el cor, sostingut per un gran arc rebaixat bastit amb carreus desbastats, que es recolza als murs de la nau. El temple presenta quatre finestres d'arc de mig punt per il·luminar l'interior, tres són de doble esqueixada i l'altra d'un sol biaix, totes de mida gran.
La façana principal, orientada a ponent, presenta un portal d'accés format per dos arcs de mig punt en gradació i timpà llis ubicat damunt una llinda gravada amb la inscripció "1313, ANNO DOMINI M CC XIII" i la representació força esquemàtica de l'anyell de Déu flanquejat per dos lleons rampants. Damunt la porta hi ha una finestra força gran, de doble esqueixada i arcs de mig punt.

La façana està rematada amb un campanar d'espadanya format per tres pilastres cobertes amb dos arcs de mig punt. Tant damunt del campanar com de la resta del temple s'aixeca una gran obra de fortificació construïda a finals del segle XIV. El campanar està rematat per una corsera sostinguda per vuit falsos arquets triangulars damunt cartel·les.

Més tardanament, damunt la fortificació s'aixecà un altre campanar d'espadanya d'un sol ull, arrebossat i pintat. La resta de la fortificació està força degradada, tot i que es conserva millor a la part de tramuntana i a l'absis, on el gran mur bastit damunt seu li dóna aparença de torre defensiva. Encara manté algun merlet rectangular, amb una petita espitllera al centre.


El temple presenta els murs laterals bastits amb pedra desbastada disposada irregularment i lligada amb abundant morter de calç. La façana principal, en canvi, presenta un parament de carreus ben escairats, disposats formant filades regulars. L'interior del temple presenta tots els paraments de pedra vistos, exceptuant les dues capelles laterals i la volta de la nau principal, arrebossades i pintades de blanc.

Sant Julià de Rabós és un edifici que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Rabós és un poble força interessant per passejar i conèixer.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau