Interessats sempre en conèixer la
nostra terra catalana i per damunt de tot la de la nostra pròpia identitat berguedana
va arribar a les nostres oïdes un nou descobriment.
Vam visitar-lo, malgrat sigui tancat,
des de fora vam fer unes poques fotografies de excavació.
Aleshores en Catalunya Romànica vaig
cercar dades adients:
Aquesta és una
església situada dins l’antic terme del castell de Casserres, al comtat de
Berga, i pertanyia a la jurisdicció eclesiàstica del bisbat d’Urgell; a partir
del segle XI l’església de Sant Pere de Casserres fou una possessió del
monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles amb categoria de priorat. La primera
notícia del lloc és molt antiga, de l’any 789, quan Lluís el Piadós encarregà
al comte Borrell la missió d’ocupar militarment les places fortes d’Osona,
Cardona i Casserres, amb la finalitat de repobla-les i organitzar-les,. Així
Casserres és un dels punts de l’avantguarda repobladora.
La primera
notícia de l’església, indirecta, però, és de l’any 889; en una venda d’una
vinya amb els seus arbres al terme del castell de Casserres, una de les
afrontacions esmentades de la vinya de
Sant Pere.
Les
referències a l’església sovintegen durant el segle XI. L’any 1009 el vicari
Guifré i la seva muller Igilberga donaren a Santa Maria de Serrateix un alou situat al comtat de Berga, al terme
de Casserres i concretament al lloc de Tiurana; un dels límits d’aquest alou és
l’església de Sant Pere. El 1040 l’abat Guillem de Sant Sadurní de Tavèrnoles i
altres homes, com a marmessors del testament de Guillem Ramon de Torricela,
permutà un alou a Sanavastre per
l’església de Sant Pere de Casserres, amb totes les seves pertinències. A partir
d’aquest moment Sant Pere de Casserres, aleshores parròquia , passà
definitivament al domini del monestir de la vall de Valira, el qual l’havia
enregistrat, uns mesos abans d’aquesta permuta
com una de les seves possessions, el 17 de gener de 1040, quan es
consagrva l’església del monestir de Tavèrnoles.
Cal esmentar
que el segle XI el monestir de Sant Serni es trobava en plena vitalitat; així
crea un priorat de curta durada, com el de Sant Ermenter i Sant Celdoni de
Cellers.
Aquest priorat
benedictí va tenir una curat vida monàstica, car l’any 1212 ja no tenia
comunitat, però conservava encara la categoria de priorat dependent de
Tavèrnoles i rebia deixes testamentàries encara durant tot el segle XIII.
Possiblement el lloc fou ja abandonat al segle XIV i avui no se’n conserva cap
testimoni.
Fa poc temps s’ha trobat les restes
que poden pertànyer els vestigis d’aquest monestir.
Els mitjans actuals permeten un
millor tractament de dades. No hem d’oblidar que Catalunya Romànica, una gran
obra de descoberta, va ser editada l’any 1985.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
