SANT ESTEVE D’ESTAÍS. ESPOT. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Estaís és un poble (27 h.2009) situat a  l’esquerra del riu Escrita, aigua avall d’Espot. Fou municipi independent des de la constitució dels ajuntaments a ran de la Constitució de Cadis (1812) fins a la promulgació de la llei que posava el llindar de 30 veïns (cap de casa) com a límit per poder mantenir l'ajuntament independent. En no arribar-hi, el 1847 fou unit a Espot.

La referència documental més antiga coneguda del lloc d’Estaís és de l’any 1090, en la donació d’un excusatum a Estaís, que fan el comte Artau II i els seus familiars al monestir de Santa Maria de Gerri. Per aquest document hom sap que, en aquest moment, Estaís era vila comtal. L’any 1203 l’abat de Gerri concedí dos capmasos a Estaís a Ramon de Castellvell.

No es tenen dades que facin referència específica a l’església parroquial de Sant Esteve, que era plenament integrada a l’organització eclesiàstica del deganat de la Vall d’Àneu. L’any 1553 la parròquia era regida per un co-rector, que passaren a quatre els anys 1566, 1723 i 1770, i es reduïren a tres en el pla del 1781, xifra que es mantenia el 1821. Actualment depèn de la parroquial d’Esterri d’Àneu.

Sant Esteve d’Estaís és un edifici d’una sola nau, coronada a llevant per un absis semicircular, obert a través d’un curt arc presbiteral, i que ha estat profundament modificat de forma que l’absis és l’únic element on es pot evocar el seu origen alt-medieval. La nau ha estat alterada per la construcció d’una capella en la seva façana nord, i dues més i una sagristia en la façana sud, on també, en l’angle sud-oest, s’ha construït un campanar de torre, de proporcions molt baixes.

El seu interior fou totalment redecorat i la coberta original, possiblement resolta amb un embigat de fusta, fou substituïda per tres trams de voltes per aresta, separats per tres arcs torals. Cal assenyalar la presència d’un cor alt adossat a la façana oest, amb embigat de fusta, els caps del qual presenten una decoració esculpida de tradició gòtica.

L’aparell de les parts originals és de carreus ben ordenats, però és poc visible a causa de l’arrebossat que cobreix gairebé totalment els paraments.

L’element més vistent és sens dubte la façana de l’absis on es conserva, força alterada, però, la decoració formada per un fris d’arcuacions, distribuït en sèries de tres entre lesenes, de les quals només és conserva sencera una sèrie i fragments de les altres dues. A l’absis, també, es conserven dues finestres de doble esqueixada, i sobre la coberta absidal hi ha una finestra d’una sola esqueixada que devia il·luminar la nau corresponent a l’obra original.

També sembla anterior al procés de reforma un petit campanar d’espadanya, d’un sol ull, amb arc de ferradura, situat sobre el mur est, prop de l’angle sud-est.

En el seu estat actual es fa difícil precisar els detalls d’aquest interessant edifici, que per la seva decoració absidal es correspon amb les formes de l’arquitectura llombarda de la plenitud del segle XI.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT VICENÇ D’ESTERRI D’ANÈU. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

La vila d’Esterri d’Àneu (aprox. 1000 h./957 msnm.) és situada en una gran part a la dreta de la Noguera Pallaresa, al centre de l’àmplia plana d’Esterri, que s’obre aigua avall de la desembocadura del riu de la Bonaigua i és la més oberta de la vall. El nucli primitiu, segons Morelló, era el més septentrional, proper a les elevacions en què s’alça València d’Àneu, on hi ha encara les restes de la primitiva església romànica de Sant Pere Vell o de Can Carrera (al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva un fragment de les pintures murals, amb la figura d’una donant que recorda la del Burgal). La població s’engrandí vers migdia. i a l’extrem sud-oest s’alça l’església arxiprestal de Sant Vicenç d’Esterri.  

El lloc d’Esterri (Stirri) figura en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, datada el 839. El primitiu centre religiós de la Vall fou l’església de Santa Maria d’Àneu, prop d’Escalarre. El castell de València d’Àneu representà el centre històric de defensa. Però, el govern de la Vall d’Àneu residia a Esterri, a la Casa de la Vall. Segons Joaquim Morelló, historiador de la Vall, aquesta casa, emplaçada al lloc de l’actual rectoria, fou cremada al començament del segle XVII. Desaparegué la documentació, llevat del Llibre d’ordinacions, que conté els privilegis, usos i costums de la Vall d’Àneu.

La jurisdicció del lloc, com la de tota la Vall, fou inicialment dels comtes de Pallars i passà a la fi del segle XV als ducs de Cardona i marquesos de Pallars, que la mantingueren fins a l’acabament de l’Antic Règim.

L’antiga església parroquial de Sant Vicenç d’Esterri d’Àneu apareix documentada en l’acta de consagració (moltes vegades utilitzada con a referència i moltes vegades negada de la catedral de la Seu d’Urgell).  L’actual edifici va ser construït el segle XVIII  per substituir-la. L'edifici pertanyia des del 1624 abans de ser refet a un col·legi per a orfes regentat pels agustins; en tancar-se al 1771 passa a ser parròquia de la població L’acta de consagració de l’altar es datada l’any 1792. 

Consta d'una nau espaiosa coberta amb una volta de llunetes sobre cinc arcs torals de mig punt i de dos passadissos amb voltes d'aresta oberts entre les capelles laterals; al seu damunt s'hi troben unes tribunes; està capçada per un presbiteri recte que ocupa dos dels cinc trams de la nau. El cor amb barana de balustres de fusta descansa sobre un arc carpanell i al damunt d'un ampli atri vidriat.

El frontis té una portalada neoclàssica amb un portal rectangular i dues fines columnes sobre pedestals adossades als muntants, una per banda, un entaulament dòric, una petita fornícula amb imatge al damunt, una rosassa atrompetada a mitja alçada i una minsa cornisa angular. Un segon portal romànic atrompetat amb dues arquivoltes en arc de mig punt i bordó sobre senzilles impostes es troba al mur del migdia. 

Els seus murs tenen panys de petits carreus picats matusserament i altres de maçoneria de llosa vista de peces grisenques mig picades; al frontis hi ha un gran pany central al voltant de la rosassa que es troba arrebossat simulant carreus ben escairats i alineats.

El campanar és datat de l’any 1617, és situat sobre l’ala esquerra del temple fent angle amb el frontis. D’estil barroc i auster com la majoria dels que es veuen en el Pallars Sobirà. Té un primer cos de planta quadrada, el seu alt segon cos és octagonal irregular coronat per una cornisa motllurada i una agulla molt aguda de petites lloses de pissarra negra ben tallades; fa inflexió a la base, té una llucana oberta a la base pel cantó de migdia i un ràfec al seu dessota.

La cel·la té finestres obertes en arc de mig punt, una a cada cara alterna, i una motllura a l'arrencada dels arcs. Els seus murs de pedra fosca grisenca tenen carreus petits i matussers al primer cos i una senzilla motllura a la part alta; al segon, arrebossat i pintat d'un to blanc cremós com el de la majoria dels campanars de la comarca, presenta una esfera horària a mitja alçada a la cara frontal i alguna espitllera a la banda sud; cap altre element decoratiu trenca la nuesa del seus murs. S'arriba a la cel·la mitjançant una escala del tipus català sobre voltes arrapada als murs. Hi pengen quatre campanes, una a cada finestra; són del 1813, del 1853, i dues mes del 1953.

 

La parroquial de la capital d'Àneu disposa de campanes a tots quatre finestrals. És l'únic campanar de la vall que ha sofert una intervenció rigorosa pel què fa a la seva modernització amb l'electrificació de la disposició de les campanes amb motors i la substitució del jou de fusta per jous metàl·lics.

Guarda una pica baptismal romànica amb incisions en espiga distribuïdes en bandes en tota la superfície i amb el peu amb rostres en relleu a cada angle.

Sant Climent d’Esterri d’Àneu és l'església parroquial de la vila, així com el centre d'una agrupació de parròquies, i està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT VICENÇ D’ALINS. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

La vila d’Alins (58 h. 2001/1048 msnm.), ha gaudit sempre de la capitalitat de la Vallferrera. El nucli s’allargassa prop de la carretera al primer eixamplament de la vall, amb la presència del majestuós Monteixo al fons; la població s’estén pel marge esquerre del riu. Era una vila oberta, no murada.

La vila d’Alins ha estat, ja des de temps antic, el centre principal de l’ocupació humana de la Vallferrera, i possiblement per això és el terme que ha generat més referències documentals d’època alt-medieval de tota la vall. Les primeres notícies documentals del lloc daten del segle IX; concretament apareixen en els preceptes carolingis concedits, successivament, per l’emperador Carlemany (800-814), Lluís el Piadós (814 i 835) i Carles el Calb (860), a favor dels bisbes d’Urgell, en els quals la Vallferrera era inclosa dins el pàgus de Tírvia.

Segons l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, document polèmic que abastaria, segons alguns autors, l’estat del bisbat a la fi del segle X o al principi del segle XI, la Vallferrera era denominada vall de Tírvia, i comprenia les parròquies d’Alendo, Farrera, Burg, Virós, Tírvia, Ainet, Alins i Àreu, i, incomprensiblement, els llocs de Tavascan i Baien, totalment apartats de la regió, especialment Baien, si s’identifica amb Baén.

Les referències documentals concretes de l’església de Sant Vicenç d’Alins s’inicien l’any 1055, en què els canonges de Santa Maria de la Seu permutaven al bisbe Guillem la quarta part de la dècima de la ribera de Sió per l’església de Sant Vicenç d’Elins, amb les dècimes, primícies, oblacions i totes les seves pertinences. L’any 1088, Santa Maria de la Seu rebé en donació una casa al terme de Sant Vicenç in villa que vocant Elinse, i l’any 1090 la part dels delmes que el matrimoni Arnau i Maria rebien de la parròquia de Sant Vicenç d’Helinsi. A partir de la baixa edat mitjana consta dins del deganat de Cardós.

L’església parroquial de Sant Vicenç d’Alins, integrada al deganat de Cardós, fou visitada l’any 1314 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. L’any 1391 els dos capellans de l’església d’Alins pagaven la quantitat de 14 sous. Gràcies a l’Spill... del vescomtat de Castellbò coneixem els rectors que regiren la rectoria d’Alins —que era de presentació del vescomte— al llarg del segle XVI. El primer d’ells era Ramon Capdevila, possiblement al final del segle XV; a la seva mort fou substituït per Joan Torres, que, segons una relació de les rectories de l’oficialat de Tírvia. Aquest fou substituït per Andreu de l’Era, prevere de la vila d’Olp, amb col·lació del 1526, i que al seu torn fou rellevat per Joan d’en Gerre, que l’any 1553 era substituït per Onofre Balcells. L’any 1575 era rector de Sant Vicenç “velle de Alins”, Joan Cases.

En la visita pastoral de l’any 1758 el visitador indicà el mal estat de les parets de l’edifici que amenaçaven ruïna. A més de l’altar principal hi havia set altars més, fet que indica que es tractava d’un edifici ampli. No tenia sufragànies, però sí dues capelles públiques, Sant Martí i Sant Quiri, i quatre capelles particulars.

Al peu de la carretera l’actual església de Sant Vicenç d’Alins és un edifici de factura barroca, del segle XVIII, que substitueix l’antiga església romànica alt-medieval. Té una ampla façana amb coberta a dos vessants molt inclinats. Va ser totalment refeta tardanament i té la volta barroca amb llunetes.

De l’edifici romànic només es conserva la base del campanar actual. L’estructura alt-medieval forma la planta baixa del campanar de torre, prismàtic, que presentava les seves façanes ornamentades amb els motius llombards d’un fris d’arcuacions, delimitat per lesenes cantoneres que assenyalaven els diferents pisos. Actualment només es conserva la planta baixa del campanar i el fris d’arcuacions, complementades per un fris en dents de serra, corresponent a la separació entre la planta baixa i el primer pis. A la planta baixa es conserva una finestra espitllerada, i els paraments són coberts d’arrebossat de morter de calç, que en alguns punts deixa entreveure un aparell de carreus irregulars, que juntament amb les característiques formals de la decoració, evidencia les formes pròpies de l’arquitectura del segle XI.

La part superior, del segle XVIII, té els seus murs de paredat de llosa sense arrebossar amb espitlleres en tres pisos per la banda de migdia; el seu perímetre és lleugerament més reduït que la base. El pis superior queda obert amb finestres d'arc de mig punt, una a cada cara; hi pengen tres campanes i una magnífica matraca. Està capçat per una cornisa destacada i una teulada piramidal quadrada amb inflexió a la base coberta amb petites lloses ben tallades de pissarra negra.

Sant Vicenç d'Alins és una església catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

SANT CLIMENT D’ÀREU. ALINS. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ    

      

Àreu és un poble (99 h. 2009/1220 msnm.) situat la dreta de la Noguera de Vallferrera, enfront del puig d’Àreu (o Monteixo ) de 2095 m. alt.

Hi passa el camí que comunica el Pallars amb el país de Foix pel port d’Àreu (o port de Boet). Més amunt, al límit amb Occitània, s'aixeca la Pica d'Estats, que amb els seus 3.143 metres és la muntanya més alta de Catalunya, així com el Pic de Sotllo (3.084 m).

El lloc d'Àreu estava format per dues viles, la vila closa i la vila baixa de cases sense emmurallar. En origen, la parròquia era l'església de Sant Feliu a la vila closa mentre que Sant Joan, a la vila baixa, no era parròquia malgrat tenia la seva pròpia rectoria. Amb el temps, es va traslladar la parròquia a la vila baixa però, en comptes de refer l'antiga església que estava enrunada, es va construir una de nova sota l'advocació de Sant Climent.

Havia pertangut al quarter de Tírvia del vescomtat de Castellbò. Forma una entitat municipal descentralitzada que reprodueix l'antic municipi d'Àreu, agregat a Alins el 1927.    

Sant Climent d'Àreu, en realitat Sant Climent i Sant Feliu, es troba en el centre del nucli de població a la plaça que s'obre davant de la seva façana nord.

L’edifici és una construcció del l’any 1787 de dimensions considerables. D'una sola nau dividida en quatre trams i capelles laterals, coberta amb volta d'arestes. La coberta exterior és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. La porta, en l'eix central de la façana, és d'arc de mig punt adovellat, per sobre, en el mateix eix, hi ha un òcul i per damunt d'aquest una petita finestra.

A la dreta de la porta s'aixeca una alta torre campanar. Té un primer cos de planta rectangular, el segon té els caires aixamfranats i està capçat per una cornisa destacada i una agulla piramidal vuitavada de petites lloses de pissarra grisenca. La cel·la queda oberta amb finestres d'arc de mig punt, una a cada cara; hi penja alguna campana; una altra finestra es troba a  mitja alçada a la banda de lleVant

Remata l'altre extrem de la nau un absis semicircular de la mateixa alçada que la nau. Els murs construïts amb pedra irregular són arrebossats.

A l'interior es conserva una Verge de talla romànica, que podria procedir de santa Maria de la Torre. La Verge està asseguda en un tro amb el nen ajagut sobre el genoll esquerra, amb una mà sosté el nen i amb l'altre un ceptre, que possiblement no és l'original. El nen fa el gest de beneir amb la mà dreta i amb l'altre agafa un rotlle. La talla està estucada i policromada.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT ESTEVE D’ARAÓS. ALINS. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Araós és un poble (37 h. 20097 913 msnm.) situat a la dreta del Noguera de Vallferrera. És el primer poble d’entrada a la vall Ferrera; pertangué des de mitjan segle XIX fins al 1927 al municipi d’Ainet de Besan. Fins al segle XVI, el poble es trobà dividit en dos sectors: la Força, emmurallada (enderrocada pels gascons el 1513), i la vila, foramurs. Actualment és una entitat municipal descentralitzada constituïda en data desconeguda, però, probablement durant la dècada dels cinquanta del segle XX.

Les vicissituds històriques de l’església de Sant Esteve d’Araós són comunes als altres pobles que integren la Vall Ferrera.

La referència documental més antiga atribuïda a la parròquia d’Araós ha estat, segons diversos autors, el document conegut com l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, en la qual s’identificava acríticament el topònim Haravo amb Araós. Actualment, és revisa aquesta identificació, i hom creu que Haravo fa referència a Àreu, ja que, com s’indica més específicament en el capítol sobre Sant Feliu de la força d’Àreu, en documents datats al segle XII, referits, sense cap mena de dubte a Àreu, s’hi troben les variants d’Arao i Arau.

En l’Spill... del vescomtat de Castellbò hi ha una descripció molt interessant del poble d’Araós, en la qual s’esmenta que és dividit en dos nuclis de població, l’un d’ells dit castell o força, que era destruït i desert en aquell moment, i l’altre, anomenat vila o cases baixes, sense muralla, que es correspon amb el poble actual, organitzat al voltant de l’església parroquial de Sant Esteve, que per la seva arquitectura hem de considerar una obra alt-medieval. Per tant, podem suposar que aquesta duplicitat de nuclis urbans ja es produïa a Araós en època alt-medieval.

L’església parroquial de Sant Esteve d’Araós fou visitada, l’any 1314, pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, en el seu recorregut per les esglésies del deganat de Cardós. Figura també en el llibre de la dècima del bisbat d’Urgell del 1391, segons la qual el seu capellà havia de pagar la quantitat d’una lliura i nou sous. Al segle XVI, amb la reestructuració del bisbat d’Urgell, Araós passà a integrar l’oficialat de Tírvia. Per la visita pastoral del 1758, l’edifici de Sant Esteve estava en bon estat, amb un altar principal i tres de secundaris.

Es tracta d’un edifici molt transformat, en què es fa difícil destriar fins a quin punt algunes de les seves parts corresponen a estructures d’època medieval o bé als processos de reforma, que en diferents fases constructives han donat a l’edifici la seva fesomia actual. Així i tot, l’element més genuïnament medieval és l’absis semicircular que corona la nau, i on s’obren dues finestres de doble esqueixada, una centrada, amb llinda, i l’altra situada al sud, resolta amb un arc.

A la façana sud, totalment alterada per l’afegitó de capelles, s’observen alguns fragments de parament arrebossat, en un indret on hi ha un cap de biga que sembla assenyalar l’existència d’un porxo que probablement aixoplugués la porta del temple, la qual se situaria en aquesta façana sud. Aquesta hipòtesi es reforça amb l’evidència que la porta actual, situada a la façana de ponent, es troba capçada per un important campanar d’espadanya de dos ulls.

El campanar d’espadanya és relativament modern en un temple que ha estat molt modificat. Es tracta d’una espadanya de dos ulls d'arc de mig punt amb sengles campanetes. Està cobert per una teuladeta de dos vessants que amb prou feines deixa cornisa als quatre costats. El mur presenta paraments de maçoneria de llosa vista mig picada i amb tendència a procurar filades ordenades.

A la façana nord, també molt modificada, s’hi observen unes arestes prop de l’angle nord-est, que actualment són de difícil interpretació, i que palesen els processos de reforma que patí l’edifici ja abans de la seva transformació i ampliació.

L’aparell, tant de les parts més antigues com de les reformades, és molt homogeni, de reble de pedra llosenca molt irregular, i sense cap tipus d’ornamentació o elements destacats. Tot plegat conforma un edifici de difícil filiació, adscrit a unes formulacions arquitectòniques i constructives comunes a altres esglésies de la vall, que, arrelades a les formes del segle XI, perduren fins a dates molt avançades del segle XII, època a la qual cal adscriure aquesta construcció.

Sant Esteve d’Araós és una edifici catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT JULIÀ D’AINET DE BESAN. ALINS. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Ainet de Besan és un poble (43 h, 2009/ 1225 msnm.) situat a la dreta de la Noguera de Vallferrera.

El poble és adossat a un penyal rocós, que l'empara pel costat nord. El poble més vell s'esglaona de dalt cap avall, en dos carrers paral·lels entre ells i amb la roca i la carretera. Estava situat donant l'esquena a la carretera i al riu. En l'actualitat, a la zona més plana, entre la carretera i el riu hi ha un petit nucli de disset cases adossades, anomenat Habitatges Santana.

A poca distància a l'est-nord-est del poble hi havia hagut una de les fargues de la Vall Ferrera, la Farga de Moles, que havia donat feina a molta gent del poble (el 1860 hi ha enregistrats a Ainet de Besan 425 persones), amb més de 60 cases habitades. Actualment no en queda res més que un fragment del rec que hi duia aigua, ja que el 1937 una forta avinguda d'aigua s'endugué el que quedava de la farga, abandonada d'uns 40 anys abans.

L'ajuntament d'Ainet de Besan fou creat el 1812, arran de les lleis promulgades a partir de la Constitució de Cadis i la reforma de tot l'estat que s'emprengué, i fou suprimit el 1927, amb la seva incorporació al municipi d'Alins.

D’entre les seves cases, agrupades al peu de la muntanyeta de Besan, destaca la torre romànica de l’església parroquial de Sant Julià, esmentada ja el 819 en la consagració de la catedral d’Urgell.

L’església de Sant Julià d’Ainet de Besan és situada a la Vall Ferrera i les seves vicissituds històriques generals són comunes als altres pobles de la vall, i queden explicades en el capítol de Sant Vicenç d’Alins, centre de la vall.

En l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, el lloc d’Asneto era una de les parròquies que integraven la vall de Tírvia. La primera menció, concreta, del lloc i parròquia d’Asnet data del 1075 quan Elliarda, muller de Guitard Isarn de Vallferrera, donava a Santa Maria de la Seu la dècima de la parròquia d’Asnet. Els límits donats en el document, l’església de Sant Martí a llevant —referència a la capella de Santa Martí d’Alins—; el riu de Virós a ponent —referència que tant pot referir-se a l’actual riu de Besan com a alguna de les torrenteres que davallen del bosc de Virós—; el lloc de Monte Venero, al sud; i el caput de Exert, al nord; permeten d’identificar la parròquia d’Asnet amb Ainet de Besan.

Les notícies sobre Ainet continuen al llarg dels següents segles medievals. En el testament de Tedball de Vallferrera, del 1120, aquest llegava al monestir de Santa Maria de Gerri un home d’Ainet. En la butlla del papa Alexandre III, atorgada l’any 1164 a favor d’aquest cenobi, Gerri tenia a la vila d’Ainet diverses possessions que no s’especifiquen. L’any 1231 l’ardiaca Arnau de Galliner donava a Santa Maria de la Seu “omni terra de valle Ferraria, preter villam de Asneto”, i també els béns que el seu nebot Guillem Isarn hi havia adquirit.

L’església de Sant Julià d’Ainet fou visitada l’any 1314 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona en el seu recorregut per les esglésies parroquials del deganat de Cardós. En la visita pastoral del 1575 a l’església de Sant Julià, ara dins l’oficialat de Tírvia, el visitador manà cobrir el campanar. En la visita pastoral del 1758, el visitador assenyalà el bon estat de l’església, a excepció de les portes, que havien de ser refetes; per la seva descripció sembla que és tractava ja de l’edifici que ens ha pervingut, construït en època barroca. Tenia com a sufragània l’església de Besan. Actualment depèn de la parròquia de Llavorsí.

De l'església medieval, romànica, només en queden algunes restes entre les parets del temple que ha arribat als nostres dies, majoritàriament de factura barroca.

L’església actual és una construcció una sola nau amb dues capelles laterals a cada costat, sobre les quals s'obren un parell d'arc amb galeries. La coberta és amb volta de llunetes. A l'est, la nau és rematada per un absis semicircular.

 A l'altre extrem s'aixeca una torre campanar acabada amb un agut xapitell i en la qual hi ha també una altra data gravada: el 1828. La coberta és de llicorella a dues vessants. Els murs exteriors apareixen arrebossats amb calç.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

FESTES NADAL, CAP D’ANY I REIS D’ORIENT 2019- 2020

Amics seguidors.

Aquestes festes  són plenes de trobades  i celebracions que ens omplen de joia.

Malgrat tot ens trenquen el ritme normal de cada dia. Per tant hem de fer uns dies de descans, intentant també netejar una taula plena de papers i il·lusions..

Sinó hi ha res en contra ens tornarem a trobar el 6 de gener.

US DESITGEM UNES FELICES FESTES NADALENQUES.

M. Rosa Planell Grau

Miquel Pujol Mur