dissabte, 28 de juny del 2014

SANTA CREU D’OLÓ. SANT JOAN D’OLÓ. BAGES

TERRES DEL BAGES. 

En el V Cicle de Música i Romànic d’Amics de l’Art Romànic del Bages assistíem al quart concert i últim d’aquest any. Per tant, visitàvem l’esglesiola de Santa Creu de la Plana en Sant Joan d’Oló.


Aquesta església apareix citada el 1081 com a Santa Creu de Sant Joan d'Oló, i el 1166 es documenta una sagrera de Santa Creu que ha de correspondre's amb aquesta església.  

El 1175 Pere d'Oló i la seva muller Dolça, senyors del terme, li feren un primer llegat piadós en el seu testament. Segons dades de l'arxiu de Sant Joan d'Oló apareix documentada el 1413 i 1512. Al construir-se la nova parroquial de Sant Joan d'Oló a la Plana, entre el 1629-39, l'església de la santa Creu s'anà eclipsant a l'estar la parroquial tan a prop.  

El 1936 fou profanada i quedà sense culte. Actualment tampoc és realitza cap culte en el seu interior.  

Fa uns anys el propietari de la finca i Amics de l’Art Romànica del Bages. van fer una actuació per consolidar els seus fonaments. La façana mostra esquerdes, però segons uns segells de guix no mostra senyals de moviment posterior. 

Santa Creu de la Plana és una església romànica del segle XI pertanyent al poble disseminat de Sant Joan d'Oló, del terme municipal de Santa Maria d'Oló, al Moianès, si bé administrativament adscrit a la comarca del Bages. 

Està situada a prop i a llevant del petit nucli de Sant Joan d'Oló, al sud-oest de Santa Maria d'Oló. 

Església d'una sola nau coberta amb un embigat de fusta i teula, rematada amb un absis semicircular a sol ixent cobert amb volta de quart d'esfera. Potser en el seus principis podia haver tingut una volta de canó. Les teules mostren espais oberts que en cas de pluja pot convertir la nau en un estany. Al centre de l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada.  

Té un senzill campanar d'espadanya damunt de la façana de ponent. La accés per la portalada adovellada, és també a la façana oest. Al mur de migdia hi ha una finestra romànica de doble esqueixada. 

L'església sofrí modificacions al llarg de l'edat moderna, però ha arribat erecta fins als nostres dies malgrat el seu estat. Hi ha una porta en el mur de migdia obert en època indeterminada. 

El mur que tanca la nau a l'est sobresurt més que la teulada, a doble vessant, i l'absis. Al cim d'aquest mur hi ha una creu que és un dels pocs elements decoratius de l'edifici, tret d’una creu buida construïda damunt la portalada.

 
Al segle XVII o a principis del XVIII l'església fou transformada. Es recobrí d'argamassa i es reforçà amb un contrafort situat a l'extrem sud.  

L'interior de l'església actualment està a pedra vista tret d’una part de l’absis. Alguna vegada es fa servir com a pallissa. 

Entremig de vinyes i ametllers ens rebia agraïda per la nostra visita amb la senzillesa dels humils. Algun dia pensem donar una volta pels seus voltants. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 26 de juny del 2014

TORRE D’ÈGUET. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Visitàvem el poble d’Èguet i ens sorprenia la seva torre dominant tota la població i gran part de la Cerdanya. Per tant, curiosos i amb ganes de saber ens aproparem i férem unes fotografies. Mentrestant admiràvem la panoràmica visible des del gran caos de roques sobre el qual esta assentada. Durant la nostra visita a Font Romeu la clissaven com un guardià a la distància.  

 
Èguet (Égat, nom oficial francès) és un municipi (471 h. 2009)  situat al vessant sud del roc de la Calma, al massís del Carlit. Forma la vall mitjana de la riera d’Èguet, que neix a dit roc i aflueix al Segre a través del riu d’Estaüja. És un dels termes que ha experimentat una recuperació demogràfica important des de la meitat del present segle. 

El poble (1.612 m alt), agrupa majoritàriament tota la població del municipi, (fora del nucli hi ha només el mas de Sant Esteve), és esmentat al 839. Des del s. XII, la majoria del territori va pertànyer a Sant Martí del Canigó, que conservà la senyoria fins a la seva secularització a la fi del s. XVIII. 

La consulta etimològica al diccionari Alcover–Moll ens dona aquesta definició.: del basc egatz ‘vessant de muntanya’ (Coromines Vox Ro. II, 156); en l'Acta de Consagració de la Seu d'Urgell apareix escrit amb la forma Egadde (cfr. BDC, xi, 25). 

La torre dels Maures (probablement moros, com molts altres indrets de la geografia catalana) és una torre del segle X-XI que dona la imatge d’un castell roquer mes no era altre cosa que un lloc d’observació i senyals. Alguna dada ens parla d’un castrum documentat al segle XIII que vigilava el camí d’Angostrina. 

La torre és impressionant, el poble és bonic i sembla pròsper per tant la nostra visita ens va deixar un grat record. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 24 de juny del 2014

SANT VICENÇ DE MORIPOL. GÓSOL. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Seguint una mica les terres berguedanes aquest cop en una sortida, mig a peu, mig en cotxe, visitàvem el lloc de Moripol i la seva església sota l’advocació de Sant Vicenç. 


Moripol (a vegades també Maripol) és un llogaret del municipi de Gósol, situat al vessant oriental de la serra de les Comes, a 1.379 m alt., a la capçalera del torrent de Moripol —afluent de l’aigua de Valls per la dreta—, que neix als contraforts orientals de la serra del Verd. 

El lloc de Moripol és documentat des de la baixa edat mitjana. Formava part del terme casteller de Gósol i en època moderna augmentà el seu poblament. Per aquest motiu es bastí l'església de St. Vicenç que substituí el vell edifici romànic sota l'advocació de St. Miquel.  

Es tenen dades d'aquesta ermita  des del 982, quan el bisbe Salla de la Seu d'Urgell la va donar al noble Ot de Solanes. Al segle XIII el lloc formava par del antic terme del castell de Fraumir,  però en època ja moderna, retornà a Gósol. 

Consultat el diccionaria Alcover-Moll ens dona aquesta definició etimològica.: incerta. En l'Acte de consagració de la Seu d'Urgell (segle IX) apareix escrit Mesapolo com a nom del dit-llogaret. La forma Mesapolo fa pensar en un compost llatí mensa Pauli, ‘taula de Pau’; però aquesta interpretació sembla inversemblant. Davant la variant Mirapol, Meyer-Lübke diu: «En Mirapol existeix indubtablement una variació etimològica popular fonamentada en mirar, i que era tant més fàcil que la s intervocàlica podia canviar-se en r; cf. Iravals de Isavals» (BDC, xi, 27). De totes maneres el nom roman obscur. 

L’església de Sant Vicenç és situada en el lloc despoblat de Moripol amb hi ha un conjunt de cases abandonades i en runes (la majoria ha perdut ja les teulades i poc a poc davallen els seus murs cap a terra) on només passegen els visitants ocasionals i la ramaderia, principalment boví. Dins les restes hi ha dues o tres cases grans. 


Església barroca d'una sola nau coberta amb volta de canó i flanquejada per petites capelles a mode d'arcosolis.  

La porta és al mur de migdia i el campanar de planta quadrada, molt massís, s'alça prop del presbiteri al mur de ponent, destacant les obertures enormes.  

Trobo dades que em diuen que l’església estava en mal estat a causa dels molts anys d’abandonament. Però fa uns anys el propietari va pagar la restauració de l’església i el mossèn la imatge.  

El parament és de carreus irregulars i les obertures, en la seva majoria, són amb llindes de perfil quadrangular. La coberta és d'embigat de fusta i teula àrab a dues aigües.  

L’església parroquial de Sant Vicenç depèn de la d’Espà. 

Text i recull dades Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 21 de juny del 2014

SANT GUILLEM DE LLÍVIA. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

La nostra intenció era visitar un altre indret, però el fort vent ens va desanimar a pujar-hi,. Aleshores, canviant el nostre rumb va visitar altres paratges i al migdia érem a Llívia i visitàvem la seva capella sota l’advocació de Sant Guillem, patró de la vil·la. 

A la rondalla titulada "Sant Guillem de Llívia", escrita per Mossèn Cinto Verdaguer, que la situa en el segle XI, explica que aquest pelegrí anava cap a San Jaume de Galícia i emmalaltí en passar per Isòvol, i  demanà on hi havia una capella dedicada a l'apòstol. Li indicaren que estava la parròquia de Sant Jaume d’Alf (actualment Mas Revellat) entre All i Olopte  i allí fou on morí.  

Fou sebollit al cementiri i, passat un temps, una resplendor lluí sobre la seva tomba; una dona cega a qui li havien explicat s'encomanà al sant que hi hagués i recobrà la vista. Ho explica i llavors dos nobles de Llívia traslladaren d’amagat les seves restes (s’oblidaren del cap) fins a la prada de Llívia, on en memòria seva es construí l’esglesiola. 

Cal especificar que Sant Jaume d'Alf era la capella del llogaret d'Alf, aquest estava situat a prop de l'ermita de Santa Maria de Quadres, "domus hospitalis" del Camí de Sant Jaume de la Cerdanya. Actualment el llogaret d'Alf i la seva capella han desaparegut. No confondre amb Alp. 

Prop del Segre i a 1 km aproximat de la vila hi ha l’ermita de Sant Guillem de la Prada, de molta devoció a la contrada.  

Ermita amb porta de mig punt i amb una obertura d'ull de bou a la façana, damunt la porta d'entrada. Les parets són de còdols, pedra i blocs d'angle, rejuntats amb ciment. La part superior dels murs estan totalment cimentats. La coberta és a dues vessants, i al seu bell mig hi ha un petit campanar d'espadanya.  

 
Segons dades formalment Sant Guillem de Llívia no ha estat canonitzat, però és molt venerat a Llívia i la seva comarca. Per la seva datació l’ermita podia haver estat romànica, però actualment és molt modificada, malgrat tot manté un aspecte immillorable. 

Vertaderament hi ha tants racons i tants pobles per conèixer en el nostre país que val la pena recorre’l i gaudir-ne. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 19 de juny del 2014

SANT SADURNÍ D'ENVEIG. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Aquests vegada ens ha estat necessari més d’un cop per captar la part romànica de l’església d’Enveig però finalment la visitàvem correctament i fotografiàvem la part interessant de l’edifici.  


Enveig (Enveitg en francès) (682 h. 2009) és un municipi situat a la solana, que comprèn un sector pla a la sortida de la vall de Querol (on és troben els pobles d’Enveig I la Vinyola i un sector muntanyós, al vessant meridional del Carlit, format per les valls dels rius de Bena i de Brangolí, que aflueixen per la dreta al Reür. Aquest darrer sector, on hi ha els pobles de Bena, Feners I Brangolí,  hom l’anomena la Muntanya d’Enveig.

En la consulta etimològica el diccionari Alvover Moll ens dona aquesta definició.: pre-romana, amb el sufix -egia (cfr. Meyer-Lübke, BDC, xi, 4). 

Les recerques certifiquen una ocupació força continuada del territori des del neolític (vers 3000-3500 aC) fins a l’època romana. D’altra banda, Enveig ja és citat en l’ACCU (Evegi), al s. X. Tant Cuixà com Urgell hi tenien alous. L’activitat pastoral fou molt rellevant al llarg de tota l’edat mitjana, com ho testimonien tota mena de restes i documentació. Al s. XI, una família prengué el nom d’Enveig i el seu llinatge ostentà la senyoria - i baronia - del territori (la Muntanya, les Cases, Bena, Feners i Brangolí) i del castell.  

Des del s. XVII -1692- i fins a la Revolució Francesa, fou la família de Pastor (o dels Pastors) qui la posseí, i va detenir la varvassoria d’Enveig. Actualment, aquesta família és propietària del casal - que integra una antiga torre - conegut per cal Cavaller d’Enveig o castell d’Enveig - castrum de Invidio, al s. XIV.  

El poble, situat a 1.263 m alt. es troba al llarg de la carretera de la Guingueta a Puimorent. Conserva una certa activitat econòmica que es manté gràcies a l’existència de l’estació del tren de la línia Barcelona- la Tor de Querol, i del tren groc, de via estreta, de Vilafranca de Conflent a la Tor.  

L’església —antigament Sant Andreu— fou esmentada per primer cop en el testament de Ramon d'Enveig, que el 1121 deixà una borda amb totes les seves pertinences a "Sancti Saturnini de Eveg". 

L'edifici, restaurat i profundament modificat el 1847, és de finals del segle XII o començaments del XIII. 

Els únics vestigis que romanen de la primitiva església romànica són un fragment de l'absidiola que es pot veure a l’esquerra des de l’interior de i la molt notable finestra de l'absis.  

Aquesta, que ha romàs en un estat de conservació força bo, consta de tres arquivoltes en degradació emmarcades per dues columnes. L'arquivolta interior està decorada amb una trena a les arestes, mentre que la segona arquivolta té les arestes bisellades i decorades amb una mena de boles esculpides. La volta exterior, i la més gran, té les arestes en forma de trena i està rematada per un fris en arc amb dibuix de dents de serra, travessat parcialment per les dues columnes de banda i banda de la finestra. 


El 4 de setembre del 1936, la finestra absidal romànica va ser declarada monument històric de França.  

L'interior, l’altar major, barroc, és del 1760.  Va dependre del Bisbat de la Seu d'Urgell fins a l'any 1803. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 17 de juny del 2014

SANT MIQUEL DEL VILAR DE CABÓ. ALT URGELL

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Visitàvem el poble de El Vilar de Cabó (també anomenat el Vilar d’Organyà o el Vilar del Segre)  i la seva església sota l’advocació de Sant Miquel. 

El Vilar de Cabó (29 h.2009) és situat  a la dreta del riu de Cabó, aigües avall del cap del municipi. 
La primera menció documental del lloc del Vilar és del 929 i formava part del patrimoni dels Caboet. 

El lloc és documentat també el 1030 (“in val de Capudense in apendicio de Sancto Michael in locum que dictat ipso vilar”). Pertanyia al vescomtat de Castellbò. 

L'església de Sant Miquel és esmentada l'any 1090 en el document de dedicació de l'església de Santa Maria d'Organyà.  

Edifici d'una sola nau de planta trapezoïdal amb absis quadrat i coberta amb volta de canó. La coberta és de teula a un sol vessant amb el pendent cap al mur de migdia. L'absis també té coberta a un sol vessant però orientada a nord.

Posteriorment es va construir un mur que separa l'absis de la resta de l'església i aquest es va servir com a sagristia.  

Al mur de ponent s'obre la porta principal, d'arc de mig punt, i per sobre hi ha una finestra de doble esqueixada i, rematant la façana, el campanar d'espadanya de dos ulls. 

L'interior de l'església ha estat profundament transformat i decorat de manera que no és possible veure les característiques de l'aparell interior. 

Els paraments exteriors són arrebossats però en algun punt es poden veure els carreus allargassats, col·locats de forma ordenada, i la finestra de l'absis de pedra tosca. A la façana de llevant es pot veure el nivell de les cobertes originals, així com la part sobrealçada. 

 
L’església parroquial de Sant Miquel, ha estat força alterada amb el pas dels anys i amb l’afegit d’un edifici modern adossat a tramuntana, conserva alguns vestigis romànics (part de la façana de ponent) i, fins i tot, anteriors, com l’absis rectangular a llevant amb finestra espitllerada.  

Cercant dades veig al 2013 en l’acta de l’Ajuntament una sol·licitud de subvenció per la reparació de l’interior de l’església. Sembla ser que encara té les funcions parroquials però depenent de la parròquia de Coll de Nargó.

Sant Miquel del Vilar de Cabó possiblement bastida a finals del segle X o inicis del XI és un monument del municipi de Cabó (Alt Urgell) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 14 de juny del 2014

SANT COSME I SANT DAMIÀ DE QUEIXANS. FONTANALS. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.  

Seguint el fulletó indicador de Via Romànica, que és el nostre principal guia pel nostre recorregut per les contrades cerdanes visitàvem  el poble de Queixans i la seva església sota l’advocació dels Sants Cosme i Damià. 

 
Dos antics municipis, un munt de petits nuclis i una fusió administrativa, fa menys de 50 anys, va donar lloc al 1969 al naixement d’un nou terme municipal amb totes les característiques de la comarca de la Cerdanya. El nou nat va rebre el nom de Fontanals de Cerdanya, topònim escollit per evitar que no prevalgués cap dels antics noms dels municipis respecte els altres i evitar així possibles picabaralles. 

Així la fusió dels antics municipis d’Urtx i Queixans, amb els seus respectius nuclis del Vilar d’Urtx (capital del municipi actualment), Escadarcs, Estoll, Soriguerola, el mas de Santes Creus i el mas de Soriguera, per la banda d’Urtx i Les Pereres, el mas Montagut, el molí de l’Anglès i el mas d’Amunt per la part de Queixans conformen avui dia el terme municipal de Fontanals de Cerdanya. 
 

El poble de Queixans (1.125 m. alt), amb 168 h el 2009, és situat dalt d’una elevació que vigila el camí de Puigcerdà i la vall del Segre. S'allarga pel raval del Torrent cap al torrent de Queixans.  

Sembla ser que antigament estava dedicada a l'apòstol Sant Jaume el Major.  

No hi ha gaires notícies històriques sobre aquesta església, no obstant això, apareix citada a l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell el segle X (Kexanos). Pertanyia al pagus liviensis i formà part de la baronia d’Urtx. 

L'any 1198, els partidaris del Comte de Foix calaren foc a les portes i s'emportaren tots els ornaments, maltractant la capella.  

El Papa Urbà VIII per tal d'incrementar la devoció als nous Patrons, concedí el 13 d'abril de 1630 indulgència plenària en el dia d'aquella festa del Patró, a tots els qui, prèvia la recepció dels sagraments de penitència i comunicació, visitessin l'església.

L'església parroquial de Queixans és romànica (segle XI) està situada a la part nord del poble, oberta a la plaça Major i voltada pel tancat on hi havia l'antic cementiri. Es tracta d’un edifici molt modificat la part millor conservada són l’absisi i part de la nau.  

L’edifici és d'una nau, amb volta de canó i té dues capelles laterals posteriors a la construcció a manera de transsepte, i absis semicircular amb decoració d'arcuacions llombardes i una finestra absidal de doble esqueixada.  El transsepte segons he vist en un reportatge fotogràfic actual  té una presencia majestuosa. 

 
La portalada és de mig punt i s'hi pot llegir l'any 1775. Les portes de fusta estan cobertes pels ferros forjats originals.
 
S'ha dut a terme una restauració que ha eliminat el cos de la sagristia adossat al braç de migdia del transsepte i el campanar de torre amb coberta piramidal. 

El campanar actual és d'espadanya da dues obertures i corona el frontispici amb l'accés actual.  

Digne de menció és la placa on ens dóna la raó del nom de la campana de l’església.  
 

Al Museu Diocesà d'Urgell es conserva un petit copó de metall argentat, del segle XVIII, que en procedeix.  

Set nuclis, cinc esglésies. Una ruta per l’arquitectura religiosa. Cinc petites joies romàniques esquitxen els nuclis que conformen el terme de Fontanals de Cerdanya. Només dos dels municipis, Escardacs i El Vilar d’Urtx no compten entre els seus encants mostres d’arquitectura religiosa romànica. 

Sant Cosme i Sant Damià de Queixans és una església protegida com a bé cultural d'interès local del municipi de Fontanals de Cerdanya (Cerdanya). 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 12 de juny del 2014

SANT MARTÍ DE NAGOL. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA. 

Aquesta vegada visitàvem el petit poble de Nagol (Nagual, nom antic) (58 h. 2009), situat en un petit planell, a l’esquerra del riu de Certers, a la riba esquerra de la Valira. La nostra intenció era visitar la església de Sant Martí, però ens havien advertit que era un xic perillosa de visitar per la seva situació i per a quest motiu o perquè era força tard van desistir d’arribar-nos. Gràcies a dues fotografies tretes de dos reportatges d’internet aprofito per fer la ressenya.

Aquesta església romànica és esmentada per primera vegada el 7 de maig de 1048, quan Miró en donà les possessions a Santa Maria d’Urgell. Aquestes eren situades entre el riu d’Aubinyà, Sant Martí  i la muntanya anomenada Bragacolls. Posteriorment l’any 1071 és mencionada per la cessió de l’església, feta per l’ardiaca Bernat de la Seu d’Urgell, a la parròquia de Sant Julià de Lòria, per què els seus capellans en tinguessin cura. 

Destaca per la seva situació encastada dins una penya pel lateral nord de la nau i amb un penya-segat que cau per la banda sud, cosa que condiciona la seva orientació. Col·locada en un lloc estratègic, domina l’entrada de la vall de Sant Julià de Lòria, i fa sospitar una primitiva utilització com a lloc de defensa. Des de la capella hi ha una interessant vista panoràmica sobre les gorges del Valira al seu pas per  Sant Julià de Lòria i Bixesarri.

L'edifici original es va construir amb pedres arrancades de la mateixa penya i unides amb morter de calç. La nau és de planta rectangular, un tant irregular: pel costat nord es recolza contra la penya. Per tant la seva orientació és condicionada pel terreny. Només es pot accedir pel costat est, on és la porta, i l'absis és a l'oest en contra del que és habitual. La senzilla porta d'accés, és formada per un arc de mig punt adovellat totalment reconstruït. 

L'absis és semicircular cobert amb una volta de quart d'esfera i amb lloses de llicorella. En el centre de l’absis s'obre una finestra.  L’edifici també té altres tres finestres, una als peus i dues al mur sud.  

La coberta, reconstruïda al segle XX, és de dues vessants. 

A l’interior el soler està tallat directament sobre la roca i l’estret presbiteri està realçat aprofitant el terreny. A banda i banda de la nau i molt a prop de l’absis s’obren dues fornícules semicirculars acabades en quart d’esfera com si fossin absidioles interiors que s’obren a banda i banda.  

El 1981 va ser restaurada pels Serveis del Patrimoni Artístic, ja que es trobava en ruïna conservant-se els murs laterals i l'absis fins l’alçada de les finestres. El mur de la façana, amb la porta i campanar d'espadanya d'un sol forat, està reconstruït sense tenir documentació sobre l'arquitectura original. Per dur-la a terme es van fer dues campanyes d’excavacions, que a més de permetre recuperar part de l’altar original, el basament i l’ara, van treure a la llum restes ceràmiques, monedes i una necròpoli. 

L’església de Sant Martí de Nagol està declarada com a Bé d’Interès Cultural. 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Arxius internet.

dimarts, 10 de juny del 2014

SANT PAU DE PINÓS. SANTA MARIA DE MERLÈS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

En el nostre anar i tornar pel nostre berguedà i contrades limítrofes en aquesta ocasió visitàvem el petit poble disseminat (20 h. 2009) de Sant Pau de Pinós, o Pinós de Biure. Està situat damunt una petita serralada, al cim de la serra de Pinós, de 789 metres d'altitud, als límits entre el Bages i el Berguedà. Queda envoltat de les valls de Gaià, Merlès i Relat; a l'esquerra de la riera de Merlès. 

 
Aquesta església es trobava dins l'antic terme del castell de Merlès, a la part corresponent al comtat d'Osona-Manresa i bisbat de Vic. Apareix esmentada l'any 959. Com a parròquia apareix en unes llistes del bisbat de Vic datades entre els anys 1025-1050. 

El lloc el 1063 formava un petit domini centrat en el castell de Pinós, que donà nom a l’important llinatge dels Pinós 


La parròquia de Sant Pau fou sufragània de Sant Martí de Merlès entre els segles XIV i XIX. Arran d'una reestructuració parroquial, l'any 1878 l'església fou erigida en parròquia independent a la qual fou adscrita Santa Maria de Pinós o de Ginebret, situada prop de l’antic castell de Pinòs o Torre de Ginebret, i la de Sant Amanç de Pedrós. 

L'edifici conserva encara alguns elements de la seva primera construcció romànica del segle XI. Entre els elements que conserva de la seva estructura romànica cal remarcar l'absis semicircular amb una finestra adovellada, llisa i molt rudimentària.  


L'aparell de l'absis i dels fragments de nau conservats és de carreus grossos, ben treballats i col·locats ordenadament a contrapunt en filades força regulars.  

Ha estat molt transformat i desfigurat, sobretot durant el segle XVII (la porta d'entrada, el campanar de planta quadrada, etc.) 

L'estructura de l'església està totalment ofegada per les veïnes construccions més modernes.  


Ens agraden aquestes velles esglésies on al costat del temple poden reposar amb pau les restes dels seus veïns. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 7 de juny del 2014

SANTA MARIA DE PLANÈS. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA.

Enamorats de l’Alta Cerdanya, com de totes les terres de la nostra Catalunya, no podíem deixar de veure una església, que malgrat no està en el fulletó de Via Romànica que ens serveix de guia, havíem trobat dades de  la seva particularitat, una església de nau rodona o millor dit de planta circular. Per tant visitàvem el poble de Planès en les terres on l’Alta Cerdanya comencen a barrejar-se amb les del Conflent. La seva església és sota l’advocació de Santa Maria de Planès, o de la Mare de Déu de Planès (Notre-Dame de la Merci en francès).
 
 
El lloc és esmentat el 1180, quan fou donat per Alfons I de Catalunya-Aragó a l’abadia occitana de Font freda. Pertanyia històricament al Conflent.  

Una altre referència escrita de Planès no la trobem fins al 1282 amb la signatura d'un tal R. Catalani de Planedis de parrochia de Emforcat la qual deixa clar que els habitants de Planès prenien com a referent poblacional la parròquia de Sant Pere dels Forcats, en un moment que Planès en devia ser un simple nucli veïnal adjacent. Planès, així com Sant Pere, depenien de la vegueria de Puigcerdà, tot i que la parròquia pertanyia a la diòcesi del bisbat d'Elna. És documentat altres cops el segle XIV. Segons cita la Gran geografia comarcal de Catalunya molt probablement l'alta jurisdicció de Sant Pere dels Forcats i de Planès al segle XVIII depenia de l'abat de Cuixà, Salvador de Copons, mentre que el mixt imperi segurament requeia a la família dels Vilar. 



Planès (50 h. 2009) és un municipi de l’Alta Cerdanya, estès a la dreta de la Tet, a l’extrem oriental del pla de la Perxa, per la vall de la riera de Planès, que davalla de la serra que la separa de la vall d’Eina (la Torre d’Eina, 2 830 m alt; Cambresdases, 2 711 m alt); el pic de l’Orri (2 561 m) i el serrat de l’Escaldat (2 309 m) la separen de la vall de Balaguer, ja al Conflent. 

El nucli habitat està a una altura de 1.517 m i s'hi accedeix per la carretera de Sant Pere dels Forcats, que és el poble que té més a prop. Les cases es troben disseminades en tres nuclis diferents: el principal és al voltant de l'església de la Mare de Déu de la Mercè; el del Castell de Planès i el de les Cases del Mig. 

L’església és un edifici romànic, probablement del segle XI, malgrat tot el primer document que parla d’aquest temple data del 1442. Popularment se l’anomena la mesquita, atribuint-li un impossible origen musulmà.  

Aquesta original església destaca per la seva planta gens habitual, que consisteix en unes parets mestres que formen una espècie de cercle una mica irregular, el qual està superposat a un triangle equilàter, i al seu torn aquest ho està a una mena de trèvol format per tres absidioles. Així doncs, exteriorment l'església destaca de fet per les absidioles i pels vèrtex del triangle que sobresurten entre cadascuna d'elles.  

El campanar, en la part superior, és d'espadanya amb obertures per a dues campanes. Per dins, del triangle n'arrenca un hexàgon irregular sobre el qual se sosté la cúpula del sostre. Va ser objecte d'una restauració al segle XIX.  

La marededéu de l'interior és una talla policromada del segle XII, i el retaule és dedicat a la Mare de Déu de la Mercè. Té gran devoció popular, que es manifesta especialment pels aplecs, per Corpus i per la Mercè (el 24 de setembre). 

Segons el cartell en francès ens recorda que la Mare de Déu de la Mercè és molt valorada per guarir la febre i l’esterilitat. També és invocada per protegir les collites de la sequera. 

Va ser declarat monument històric de França el 1840. 

Avui dia Planès no viu absent del turisme creixent del Conflent i la Cerdanya. L'obertura d'establiments rurals al mateix poble, una església única i les interessants i variades excursions de la zona han fet que sigui habitual veure turistes pels seus camins. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 5 de juny del 2014

SANT MARTÍ D’URTX. FONTANALS. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Seguint les indicacions del fulletó de via romànica visitàvem el poble d’Urtx i la seva església sota l’advocació de Sant Martí. 



L’antic municipi d’Urtx va unir-se el 1969 amb el de Queixans. Aquest nou terme municipal fou anomenat oficialment Fontanals de Cerdanya, d’acord amb una proposta dels municipis interessats. El cap de municipi és el poble del Vilar d’Urtx. 

El poble d’Urtx (1.180 m. alt i 82 h el 2001), és situat al raiguer del serrat de les Planes. El poble ha crescut els darrers anys del segle XX gràcies a la construcció d’habitatges per a segona residència. Pel seu emplaçament gaudeix d’una bona panoràmica sobre aquesta part de la Cerdanya. 

Aquesta parròquia (Urg), no apareix a l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell. El Bisbe d'Urgell Sant Dot, el 1119 fa donació de l'església d' Urtx al priorat canonical de Santa Maria de Serrabona, en el Vallespir. Aquesta donació fou confirmada primerament a VII calendes novembre 1151, en consagrar-la el Bisbe Bernat, i el 1174 pel seu successor Arnald. Pertanyia al pagus liviensis. 

El poble fou de la família dels Urg, que s'extingí al segle XIV i el 1316 els marmessors testamentaris del darrer baró (Ramon d'Urg) vengueren al rei el dit lloc a mes de Das i Saltèguel. 

L'església, construïda el segle XII, primitivament tenia la planta trapezoïdal amb un absis semicircular a la capçalera. L’edifici és d'una sola nau amb tres capelles laterals, una d'elles més petites, i absis. De les dues capelles grans, una ha estat feta de nou i l'altra està en molt mal estat a causa de la humitat. La volta de la nau, concretament un arc, és de mig punt, malgrat que la seva pilastra tanca de baix.  

Ha estat reformada algunes vegades, tant els seus murs com l'absis són reconstruïts, el campanar també forma part d'aquestes modificacions i el reforç en el gruix de les parets laterals que van aconseguir així una amplada d'1,75 metres. 

A l’afegir-hi el campanar quadrat piramidal la nau va allargar-se, alhora el llosat forma una capella a cada un dels quatre costats. Al campanar s'hi té accés per l'exterior, a la dreta de la porta. Sota el campanar s'hi troba la portalada de pedra granítica que és l’original però que fou traslladada des del seu primer lloc, una mica més endarrere.  

 
Presenta un arc de mig punt amb dues arquivoltes, l'exterior amb motius escultòrics, quatre cares, dos per banda, en el centre un cap de bou i la resta de la decoració són petites piràmides, l'arquivolta interior està formada per un bordó.

Un lloc amb una bona perspectiva visual i com molts llocs del nostre país dignes de conèixer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 3 de juny del 2014

NOSTRA SENYORA DE LES GRACIES. ANGOSTRINA I VILANOVA DE LES ESCALDES. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Pujàvem en direcció de Dorres I en un costat de la carretera al peu mateix de l’asfalt visitàvem l’església sota l’advocació de Nostra Senyora de Gracia.

 
El lloc és anomenat com les Escaldes i és un balneari (1 390 m) del municipi d’Angostrina i Vilanova de les Escaldes, a l’esquerra del torrent de Coma Ermada, al vessant sud del Carlit.


Les aigües, sulfuroses i arsenicals, sorgeixen de diverses fonts, de 18° a 42°C. Fins el 1821 —que fou construït l’actual establiment— hi hagué vestigis d’unes termes romanes. 

Abans del tractat dels Pirineus (1659) en tenia cura el consell de Puigcerdà.

 
Adquirí importància al llarg del s. XIX i primera meitat del XX; actualment només subsisteix com a sanatori.  

La capella, moderna, conserva un retaule gòtic (Mare de Déu del Remei, 1480) del Mestre d’Olot. 

El sanatori helioteràpic i antic balneari de les Escaldes podria estar relacionat amb l’existència d’uns banys termals romans, segons les fonts del s. XVII que parlen de les seves ruïnes.

 
El 1628 és citat com a Les Caldes. L’establiment actual fou aixecat el 1821, després d’haver estat regit pel consell de Puigcerdà fins al 1659 i pel rei francès, posteriorment. 

S’aparca fàcilment al seu costat i té una porta on hi ha unes imatges i depositats diferents ex-vots d’agraïment. 

Llastimosament no he sabut trobar més informació escrita que la present. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.