dissabte, 29 de febrer de 2020

SANT SERNI DE BESORA. NAVÈS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

Besora és un poble de població disseminada (39 h.2009/821 msnm.) situat damunt la carena que separa les aigües del Cardener i de l’aigua d’Ora.


Aquesta església romànica es trobava a la vall de Lord, dins el terme del castell de Besora. No figura al capbreu de parròquies constituïdes entre els anys 872 i 878 pel comte Guifré i el bisbe d’Urgell, Galderic. La primera notícia de l’església correspon a la llista de parròquies del final del segle X o l’inici de l’XI, continguda en l’apòcrifa acta de consagració de la Seu d’Urgell, on entre les parròquies de la vall de Lord figura la de Besora.

L’església de la parròquia de Besora era dedicada a sant Sadurní (encara que s’hagi afirmat que antigament ho havia estat a sant Pere), ja que l’any 1068 ja figura amb aquesta advocació, i així consta en el testament d’Arsenda, muller d’Arnau Mir de Tost, feudatari pel bisbe Guadall de Barcelona; aquesta dama féu una deixa a Sant Sadurní de Besora. L’any 1071, en el seu testament, Arnau Mir de Tost, féu una altra donació a la mateixa església.


En l’arxiu diocesà de Solsona,es conserva una consueta de l’any 1369 que porta el nom de Dodalia, en els quals consten els drets i deures del rector, sacrista i ajudants de la parròquia.

Al segle XVII, devia estar en males condicions ja que el bisbe de Solsona, va ordenar que es construís una de nova, més avall que la primitiva, i millor situada, al centre del terme.

L'església es va fer de nou en època barroca  i es va començar el 2 d'abril de 1651 pel rector Pere Condó. No es va edificar al lloc que volia el bisbe sinó que aprofitant la pedra de l'església vella, es va fer uns dos-cents metres més avall. Va ser inaugurada l’any 1655.


Sant Serni de Besora és una església d’una sola nau rectangular coberta amb una volta de canó damunt arcs torals i una senzilla imposta de pedra grisenca que destaca dels murs pintats de blanc; té la capçalera recta i algunes capelles als laterals. Els seus murs són de carreus grossers de pedra vermellosa i amb el morter de calç ben visibles entre les juntures.

El portal és obert al mur lateral de ponent amb detalls clàssics com la llinda motllurada, brancals estriats, ràfec i, al damunt, un frontó trapezial amb una fornícula sense imatge al timpà. 

El campanar del segle XVIII és mig insert en els peus de la nau on comença una construcció que devia ser l’antiga rectoria.  Ës una construcció d'un barroc senzill i merament funcional. Té planta quadrada i està coronat per una cornisa amb gàrgoles als angles i un terrat amb barana de carreus i pinacles de bola als caires. La cel·la queda oberta amb quatre finestres d'arc de mig punt, una a cada cara; té una fina motllura a la seva base. Els seus murs són de grans carreus ben escairats de pedra marronosa i nus.


Entre el 1684 i el 1688, l'escultor de Solsona Joan Balius va construir l'altar major i va ser daurat per Joan Andreu, daurador de Sant Llorenç de Morunys. Abans i després, es van fer altres cinc altars.

Sant Serni de Besora és una església que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català.

dijous, 27 de febrer de 2020

SANTA MARIA DE VALLFEROSA. TORÀ. SEGARRA

PAS A PAS PER LA SEGARRA

Malgrat l’indicador a la carretera indica Santa Maria de Sasserra, per la seva situació respectaré el topònim de l’Enciclopèdia de la Llengua Catalana.  


Santa Maria de Vallferosa (661 msnm.) està situada al llom de la serra que fa de partió entre el barranc dels Quadros a llevant, de la rasa de la Font de Vilella a ponent.

Església de nau  de planta rectangular coberta de volta de canó amb llunetes i amb la capçalera plana. Està adossada a la rectoria i a la casa dels masovers del mas Clavells, entre les quals està encastada, de manera que exteriorment costa d'identificar amb una església.


S'hi accedeix a través d'un porxat adherit al mur de ponent. El portal és rectangular i es troba emmarcat per una motllura ampla i llisa que es recolza damunt d'un petit basament.

El porxo presenta una coberta a dues aigües amb teula àrab que reposa sobre dues columnes octogonals de pedra. Dos graons salven el desnivell entre el sòl i el paviment del porxo, que queda tancat en tot el seu perímetre per un muret. Hi ha dues piques als peus de l’escala.


Centrat damunt del porxo podem observar un campanar d'espadanya amb un arc de mig punt i una campana de mitjans del segle XX, que ha substituït a un altre campanar d'espadanya que es troba al NE de l'edifici, també d'un sòl ull i coberta amb una estructura a dues aigües.

Tot i que té un origen alt-medieval (hi ha documentació que l'esmenta de l'any 1189), l'edifici actual és bàsicament del segle XVIII. De fet, el pintat de l’altar major data de 1724. A la llinda de la porta hi ha la data de 1795. El campanar de maó vist és modern, de l'any 1965.


Santa Maria de Vallferosa, coneguda també com a Santa Maria de Sasserra, és una església  inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 25 de febrer de 2020

ERMITA SANT GABRIEL. RINER. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

L'ermita de Sant Gabriel es troba situada sobre un turó (862 msnm.) a poc més de 900 m. del Santuari del Miracle i al costat del Dolmen del Roc de la Mare de Déu.  Des de la seva elevada posició es pot observar gran part de Catalunya.


  La capella fou construïda abans que la del Santuari. Està dedicada actualment a Sant Gabriel.  Va ser feta aixecar al segle XV, just després del suposat miracle de l’aparició de la Mare de Déu en forma de nena (la Verge Nena), que dona raó de ser al Santuari. 

Petita capella, d’estil gòtic-renaixement situada en mig del bosc, dalt del turó de Sant Gabriel. És d'una sola nau i no té absis. El parament és de pedres regulars i rectangulars, col·locades en filades.

A la façana principal hi ha la porta d'arc de mig punt amb dovelles de grans dimensions; damunt hi ha un petit rosetó. Corona la façana un campanar d'espadanya per una sola campana

L’ermita o capella de Sant Gabriel  és una església  inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 21 de febrer de 2020

SANTUARI DE PINÓS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

Centre de devoció comarcal s'alça a més de 904 msnm., dominant una magnífica panoràmica que arriba des del Pirineu, a Collsacabra i al Montseny.


Situada dins l’antic terme del castell de Pinós. Anteriorment havia una ermita romànica sota l’advocació de la Mare de Déu de l’Alba, fins que es convertí en un important santuari marià. Les primeres notícies de l’església són de l’any 1285, quan Berenguer de Pinós, resident a Manresa, féu testament, en el qual consta que féu deixes a totes les esglésies del terme de Pinós, entre les quals es trobava la de Santa Maria de Pinós.


El Santuari fou edificat l'any 1312 pels hospitalers.  L´any 1505 en Bernat Casas, veí i pagès de Matamargó, quant feia camí cap a Biosca va parar a resar i en aquell moment se li va aparèixer la Verge i li va preguntar com anava la pesta que hi havia per tota la comarca des de feia temps i finalment li va dir que feia anys que s´havia perdut la devoció a la Verge i li manà que fes construir una Església per lloar Déu i la seva mare. Confirmat el fet de l´aparició pel Tribunal eclesiàstic s´hi va construir una nova església que no es correspon amb l'actual, que és posterior.


El santuari surt esmentat en testaments del segle XIV i al XVI la devoció popular va prendre tanta volada que l'administrador Mn. Garriga sol·licità a Elisabet de Josa, senyora de la baronia, ajudes per la construcció de l'hostal i la casa. El comanador de Cervera, l'Ametlla i Puig-reig nomenava sempre el prior d'aquest santuari. És un dels molts llocs de Catalunya on la Verge recull l'advocació de Verge trobada.


Santuari de planta rectangular cobert de doble vessant i amb el carener paral·lel a la façana principal. El portal, al bell mig de l'austera façana, repeteix la fórmula del frontó triangular sostingut per dues columnes  estriades amb capitells dòrics sobre massisses pilastres.

Un òcul il·lumina l'interior de l'església i dos parells de finestres rectangulars a banda i banda de la porta són les úniques obertures de l'edifici. Al costat llevant de l'església santuari hi ha el gran edifici de l'hostaleria i les dependències annexes.

Al cambril hi ha la talla policromada de la Mare de Déu de Pinós, barroca. Formava part d'un retaule que es va perdre l'any 1939. A sobre l'altar també es pot observar un fragment del retaule barroc amb l'escena de la trobada de la Verge.

A la plaça davant l'església hi ha la Creu de Terme i en un lateral l'Hostal del Santuari, el més antic que es manté obert a Catalunya, va ser inaugurat l’any 1524.

Santa Maria de Pinós, o Santuari de Pinós, o Mare de Déu de Pinós  és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 20 de febrer de 2020

SANTA MARIA DE LA MOLSOSA. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

El poble de La Molsosa (63 h.2008/665,5 msnm.) es troba situat al Pla de la Molsosa. Just a la capçalera de la Rasa dels Plans, que més endavant esdevindrà el Llobregós. El poble es va formar a redós del Castell de la Molsosa i de l'antiga parròquia de Santa Maria.


La Molsosa és un municipi de la comarca del Solsonès. Rep el nom del nucli de població homònim dels tres que hi ha al municipi. Fins al 1990 pertanyia a la comarca de l'Anoia.

El terme de la Molsosa fou des del seu origen un domini de la casa vescomtal de Cardona. El lloc surt documentat el 1018 i de nou el 1021, quan foren donades a l’església canonical de Sant Vicenç de Cardona terres situades a Prades, del terme de la Molsosa, en sufragi de l’ànima del fill dels vescomtes Ramon i Engúncia, de nom Isovard, que morí lluitant a la Molsosa, segurament en una brega contra els moros. Els mateixos vescomtes uniren l’església de Santa Maria de la Molsosa com a dotació del monestir canonical de Cardona.


El terme tenia com a centre jurisdiccional el castell de la Molsosa, ara desaparegut, les restes del qual, però, s’endevinen prop de l’església vella de la Molsosa o església del Collet, dalt d’un puig de 846 m. El castell fou sempre del domini dels vescomtes, però aquests al pas dels segles XI al XII hi tenien per castlans els Òdena i després altres cavallers. El rei Jaume I el 1265 va demanar la potestat d’aquest castell al vescomte i de nou surt esmentat el 1375 en la creació del comtat de Cardona i en altres documents anteriors i posteriors. La Molsosa, amb Prades i Enfesta, formava part de l’administració cardonina de la batllia de Torà. S'erigí en municipi al principi del segle XIX i aquest englobà l’enclavament d’Enfesta

El 1925, per l’estat en que es trobava l’antiga parròquia i el difícil accés, es decidí construir una església nova a la solana de la Passada, prop del lloc on el 1920 es construïren les escoles municipals i la casa del comú. Amb l’aportació popular es féu nova església parroquial de Santa Maria de la Molsosa amb una rectoria annexa de línies neoromàniques. El seu principal promotor fou Mossèn Ramon Puigpelat, fill de La Molsosa i, ecònom del Carme de Barcelona, el qual va encarregar el projecte de l'obra al reconegut  arquitecte Enric Sagnier, autor entre altres coses del temple del Tibidabo de Barcelona.


El culte fou traslladat a l’església nova, i cap al 1930 se'n tragueren els retaules i els ornaments de l’antiga romànica.

Santa Maria de la Molsosa és una església de planta rectangular i campanar de torre, de planta quadrada. A la façana de ponent hi ha el portal d'entrada, precedit d'un pòrtic amb tres arcs de mig punt. Al mur de migdia hi ha adossat l'edifici de la rectoria i altres dependències auxiliars. Tant el campanar com el pòrtic d'entrada, van ser construïts uns anys més tard que la resta de l'església, concretament l'any 1952.

El repertori arquitectònic, ornamental i figuratiu que exhibeixen els retaules ens situa al segle XVII. El més antic és el major, dedicat a l’Assumpta, datat de 1647. Els altres dos, ubicats en capelles laterals, s’haurien de datar a partir dels anys seixanta del mil sis-cents, dècada a partir de la qual l’ús de la columna salomònica començarà a ser comú al Principat.

El retaule major s’ha atribuït a Joan Grau, un escultor d’origen tarragoní que s’instal·là a Manresa cap al 1629. El de la capella lateral del cantó sud, dedicat a sant Isidre, ha de ser obra de Josep Generes, un escultor bagenc contemporani de Joan Grau. Del tercer retaule, situat a la capella de tramuntana i dedicat a la Mare de Déu del Roser, se’n desconeix l’autor, però també ha de ser d’àmbit bagenc. Va perdre les figures originals però els relleus l’acosten a la mà del mateix Josep Generes.

Santa Maria de la Molsosa és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 18 de febrer de 2020

SANT CRISTÒFOL DE FREIXENET. RINER. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

Freixenet és un poble (98 h. 2009/680 msnm.) constituït per un petit nucli de cases agrupades al voltant de l’església i algunes masies disperses. Apareix documentat l’any 1.058 en un testament de Berenguer de Freixenet.  El senyoriu de Freixenet havia estat de la família de Pinós. Ramon de Pinós el va vendre l'any 1408 a Sant Vicenç de Cardona.

Sant Cristòfol de Freixenet és una església d’estil neoclàssic rural de nau rectangular orientada a l’est. Hi ha una petita construcció adossada a la cara sud, per tal d’obrir una capella a l’interior de la nau.

La portada, de composició classicista és situada a la cara sud, és amb llinda i està flanquejada per dues pilastres motllurades que sustenten un entaulament amb frontó triangular. En la part central del timpà hi ha una fornícula apetxinada amb la figura del patró Sant Cristòfol i al damunt un petit rosetó. Corona la façana un campanar de espadanya de dos ulls. La porta té la data de 1698.

Al davant de l'església hi ha tres esgraons de pedra picada. El parament és de carreus tallats i col·locat en filades.

Al costat de l'església hi ha la rectoria, construïda l'any 1866.

En el seu interior s’hi conserven dos interessants exemples de la retaulística catalana dels segles XVII i XVIII: El retaule major és obra del fuster Isidre Clusa i de l’escultor Agustí Claramunt, que el emprengueren associats i és datat entre 1663 i 1675.
   
El retaule del Roser, situat en una capella lateral oberta a principis del segle XVIII, fou esculpit per Pere Casassas, una de les figures amb més entitat de la retaulística catalana del moment, natural de Sant Julià de Vilatorta (Osona) i format al taller vigatà de Pau Costa. El retaule li fou encarregat el 5 d’agost del 1715 a Berga, on se’l sap actiu les quatre primeres dècades del Set-cents.



Sant Cristòfol de Freixenet és una església que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia : M. Rosa Planell Grau

dissabte, 15 de febrer de 2020

MARE DE DÉU DE LA MEDINA. VILAMUR. SORIGUERA. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Vilamur és una vila (63 h,2009/ 1264 m alt.) situada al vessant sud-occidental del pic de l’Orri, dominant, per la dreta, la vall del riu del Cantó.
Avui dia exerceix de capital del municipi. Destaca el vell castell de Vilamur, que fou el centre del Vescomtat de Vilamur. De fet, Vilamur sempre ha estat el centre del seu territori, fos el Vescomtat de Vilamur o sigui l'actual terme municipal de Soriguera.


En la dotació de la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell per part del bisbe Ermengol, l’any 1010, entre els béns que se li atorgaren apareix entre altres la església de Santa Maria. L’any 1251 l’església de Santa Maria de Vilamur era ja sota la jurisdicció de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, ja que aquest any el prior Bernat Ramon de Sant Pere de les Maleses lliurà 140 sous al comanador hospitaler de Vilamur.

En el recorregut per les esglésies parroquials del deganat de Montenartró realitzat pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona els anys 1314-15 figura l’església de Santa Maria de Vilamur. En la visita pastoral del 1575, Santa Maria, dins l’oficialat de Sort, consta com a església de l’orde de Sant Joan de Jerusalem. Curiosament, l’església de Vilamur no apareix en l’acurada visita pastoral del 1758. Actualment, amb l’advocació de la Mare de Déu de Medina, depèn de la parróquia de Rialb.



L’església de la Mare de Déu de la Medina és un edifici d’una sola nau, amb una estructura molt complexa, fruit d’importants processos de reforma —que no podem precisar amb exactitud, en el seu estat actual—, però dels quals es veuen prou vestigis per a poder-ne valorar la importància.

L’interior presenta actualment una estructura barroca, amb la nau coberta amb volta de canó de perfil semicircular, amb llunetes, capçada a llevant per un absis semicircular i amb capelles obertes en els murs laterals. Per sobre de la volta, en l’espai ocupat per les golfes, és perfectament visible que l’estructura barroca està encaixonada dins l’edifici preexistent, del qual es pot veure clarament l’arrencada d’una volta de canó, de perfil semicircular, realitzada amb carreus molt ben tallats i polits. L’element més extraordinari que és visible en aquest espai de les golfes són uns arcs diafragma, de perfil acusadament apuntat, que conserven encara els permòdols de fusta tallada que suportaven l’embigat de la coberta, a dues vessants.

Resulta, doncs, força clar que l’estructura original conformava una església d’una nau coberta amb volta de canó, capçada a llevant per un absis semicircular, que probablement es correspongui en part a l’absis actual, molt refet. Per l’estat actual del sector de llevant, sembla que la capçalera original disposava d’una mena de transsepte, del qual l’element més visible és al costat sud, on el mur s’ha ensulsiat, i ha posat en evidència un tram cobert amb volta de canó, i on es conserven dues finestres, una de doble esqueixada i l’altra d’esqueixada simple. Aquest sector, com la volta, és construït amb un aparell de carreus de gres vermell, ben tallat i disposat, mentre que la resta és construït amb un aparell de carreu ben escairat i disposat molt uniformement.


Aquest primer edifici, que sembla correspondre a una obra del segle XII, fou reformat del tot possiblement al segle XIV, amb la reconstrucció de la nau i la substitució de la volta per la coberta d’embigat sobre arcs diafragmes; també s’obrí la porta conservada en la façana sud, resolta en arc apuntat i emfasitzada per arquivoltes, seguint un esquema de porta ornamentada, plenament definit al segle XII, i executat en llenguatge formal gòtic.


Aquests elements permeten de copsar la importància dels diferents processos constructius que incideixen en la forma actual de l’església de Vilamur.

El portal actual obert a ponent, en arc dovellat de mig punt, és relativament modern; l'anterior gòtic avui paredat es veu a la façana de migdia amb una arquivolta i bordó sobre imposta; per damunt de l'actual hi ha un òcul a mitja alçada i una minsa cornisa que hi deixa la teulada d'un sol vessant.


Damunt l’ala esquerra del temple i fen angle amb el frontis és troba el campanar. Campanar barroc amb un primer cos de planta rectangular. El segon cos és de caires aixamfranats i està coronat per una cornisa i una agulla piramidal de pissarra amb lleugera inflexió a la base. La coberta és a base de petites lloses de pissarra negra i té una creu metàl·lica al cim. La cel·la queda oberta amb finestres d'arc de mig punt, una a cada cara; hi pengen campanes. Els seus murs, com a la resta de l'edifici, són de carreus de pedra rogenca, aquí força més matussers o molt desgastats per l'erosió.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau

dijous, 13 de febrer de 2020

SANT MARTÍ D’ESCALARRE. LA GUINGUETA D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Escalarre és un poble (29 h.2009/993 m alt.) de la vall d’Àneu situat a l’esquerra del riu d’Unarre i a la dreta del riuet de Burgo. En aquest lloc s’uneixen aquest dos cursos d’aigua i a la seva confluència en la Noguera Pallaresa es forma el pantà de la Torrassa.  



El primer esment conegut del lloc d’Escalarre data dels anys 981-985, quan el comte Ramon de Pallars retornà al monestir de Gerri uns alous, entre el quals figura el lloc d’Escalarre. El 1090 el comte Artau II i la seva muller Eslonça donà al mateix monestir un excusatum, a Martí Oriol, de la vila d’Escalarr, que amb tota probabilitat deu correspondre al mas de Bernat Arisde que figura en el llibre de comptes del capbreu de la cambreria de Gerri, datat vers el 1338.


L’església de Sant Martí d’Escalarre és la costat del cementiri, als afores del poble.Es tracta d'una església documentada des del segle XIV, en documents del Deganat de la Vall d'Àneu, al qual pertanyia, tot i que la factura de l'església presenta característiques indubtablement anteriors. Arribà a tenir el servei de 4 co-rectors, el 1770. Escalate és esmentada com a parròquia de l’oficialat de la Vall d’Àneu, en el llibre de visites del 1574


La forma actual de l’edifici és el resultat de diversos processos constructius de lectura molt complexa, que arrenquen d’una base alt-medieval de la qual no es pot precisar si fou ampliada, o al contrari, reduïda. Devia ser un edifici de planta basilical, de tres naus, de les quals es conserven la central, ara meridional, i la septentrional. Presenta dos absis semicirculars a llevant, un dels quals actualment convertit en sagristia. La coberta és de volta de canó, acusadament apuntada.

Al mur sud, on hi hauria d’haver adossada la tercera nau si es tractés d’un edifici de planta basilical, no es conserven traces de la comunicació amb aquesta hipotètica nau, i hi ha adossades dues capelles. Tot i que no es pot excloure que aquest mur hagués estat totalment refet, el seu aspecte dóna peu a plantejar la hipòtesi que l’edifici actual és el resultat d’afegir una nau més ampla al sud d’una església preexistent, que seria l’actual nau nord, que s’hauria ampliat configurant una asimètrica església de dues naus. A l’absis nord hi ha dues finestres de doble esqueixada, paredades, i a l’absis sud dues més, molt reformades, també de doble esqueixada.


La portada d’accés a l’església de Sant Martí d’Escalarre és formada per dues arcades en degradació, amb cantonades abossellades que descansen sobre una base amb decoració asimètrica, i una tercera a manera de guardapols. Tots els elements que la componen són fets amb el mateix material. L’arcada exterior, o guardapols que emmarca el conjunt, és formada per sis peces i concentra la major part del treball escultòric. És decorada amb tres caps, dos a l’alçada del que seria la línia d’impostes, en combinació amb un motiu floral inscrit per un cercle, i un tercer centrat sobre la porta. D’aspecte esquemàtic, els trets facials són insinuats amb incisions i baix relleu; el rostre de l’esquerra sembla apuntar un somriure. La resta d’ornamentació és feta amb semicilindres i motius florals inscrits per un cercle en alternança, repertori usual en algunes esglésies de la Vall d’Àneu: una combinació semblant es pot trobar en les portades de Sant Llorenç d’Isavarre, Sant Joan d’Isil i Sant Lliser d’Alós d’Isil, i en algunes de les piques de la comarca.


Establir una datació per a aquest conjunt és difícil, sobretot per la senzillesa dels ornaments i la seva repetició al llarg del temps. Malgrat tot, potser per la relació esmentada abans amb altres conjunts de la comarca, caldria pensar en un període a cavall entre el segle XII i el XIII.

 A l’interior de Sant Martí d’Escalarre és conserva una pica baptismal amb vas d’estructura semiesfèrica i peu cúbic. El vas és treballat amb pedra granítica i el peu amb pedra calcària. Una figura esquemàtica, braços en creu i cames separades, i una creu de braços patents completen l’ornamentació de la pica; totes dues és troben inscrites en formes romboïdals.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 11 de febrer de 2020

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU D'ÀNEU. LA GUINGUETA D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

El monestir de Santa Maria d'Àneu pertany a l'àmbit del poble d'Escalarre, dins del territori de l'antic terme d'Unarre. Està situat a la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, en el Pla de Salito, en el lloc conegut com els Plans.
Té annexa la Casa de Santa Maria, que és el que queda de les dependències de l'antic monestir.


Apareix documentat l'any 838 a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell. Es creu que el seu origen va ser un monestir visigòtic dedicat a Santa Deodata. Sembla ser que fins a finals del segle X estigué dedicat a Sant Pere.

El 1064, el comte de Pallars va cedir el cenobi, juntament amb el de Sant Pere del Burgal i el de Sant Pere de Maleses al comte Ramon V, del comtat del Pallars Jussà. A canvi li va ser lliurat el monestir de Santa maria de Lavaix, així com altres possessions.


El segle XI es va construir el monestir benedictí que el 1216 va passar a ser canònica de l'orde dels agustinians. Va anar decaient a poc a poc amb el pas dels anys, fins que el 1723 tenia solament un prior, un sub-prior i un germà llec; al cap de poc s'arribà a la seva extinció com convent. Va passar a formar part del deganat d'Àneu i es va convertir en un centre de peregrinació de tota la regió.


La pèrdua de les estructures annexes a l’església, que devien acompanyar-la, i les transformacions sofertes en la fàbrica, fan que les evidències arquitectòniques no aportin noves dades a la història i la concepció original, que de ben segur devia ser diferent a la de santuari que té actualment.

Actualment funciona com a santuari dedicat a la Mare de Déu d'Àneu.


Datada la seva construcció a la primera meitat del segle XI, consta de planta de tres naus amb absis central (l'únic que es conserva) i dues absidioles laterals amb voltes d'aresta. Es pot veure la decoració llombarda d'arcs cecs i lesenes a l'absis central. Té un petit campanar de cadireta. La façana va ser reformada per complet al segle XX.

Amb les reformes que s’hi van fer el segles XV i XVI la planta va créixer cap a ponent. Al mateix temps , un volum interior es va transformar de manera sorprenent en unificar-se en una sola les tres naus primitives. Aquestes obres posen en evidència que en aquell moment es trobava en ple funcionament i que seguia sent un indret clau en la zona.

Hi destaquen les pintures murals que decoraven la zona del presbiteri. El tema central es troba molt deteriorat i estava dedicat a l'Epifania i a l'Adoració dels Reis Mags. S'ha conservat en molt bon estat una sèrie de serafins amb ales plenes d'ulls (que simbolitzaven la vigilància). Estan envoltats per lletres del Sanctus, que apareixen tres vegades repetides, i una representació de les visions d'Isaïes i Ezequiel. Són pintures amb abundant policromia, atribuïdes al Mestre de Pedret, encara que poden ser posteriors. Les pintures es troben en el Museu Nacional d'Art de Catalunya.

La restauració es va executar entre el període comprés de febrer 2014 a setembre 2014. Va consistir a la consolidació i millorar l’estabilitat estructural, mitjançant reforç estructural dels arcs diafragmàtics: travat de l’actual estructura de fusta i incorporació de platabandes d’acer; cosit de paraments, atirantat longitudinal de la nau mitjançant perforació en ancoratge de murs, col·locació de tensors i injecció de ciment fluid sense retracció; rehabilitació de les cobertes mitjançant desmuntatge de cobertes, reconeixement, substitució o doblat dels elements en mal estat, caps de bigues, llates i tauler de suport, amb posterior col·locació de llosa de pissarra de recuperació en la zona de l’absis i llosa de pissarra de nova aportació per a la resta de la nau; segellat de juntes i rebliment d’esquerdes dels paraments interiors; tractament dels paviments exteriors perimetrals i arrebossat esquerdejat del sòcol de la façana nord; reposició del paviment interior de l’església, realitzat amb formigó ruletejat manualment; rehabilitació del paviment de fusta del cor i naus laterals; conservació i restauració de les baranes de fusta del cor; nou paviment de fusta del presbiteri i realització de la base de la trona i del suport de la imatge de la Verge de Santa Maria d’Àneu i construcció del nou ambó.


Durant la Guerra Civil espanyola va ser cremada la talla de Santa Maria amb el Nen del segle XIII; es va substituir per una reproducció.

Santa Maria d’Àneu està catalogada com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

En aquesta crònica anoto les dades més fonamentals, ja que he trobat altres més extenses i segurament igualment verídiques, que no acaben de coincidir. Però qui pugui fer-ho li recomano visitar l’indret. Els Palalrs són fabulosos de conèixer.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 8 de febrer de 2020

NOSTRA SENYORA DE L’ASSUMPCIÓ. L'ARANYÓ. PLANS DE SIÓ. SEGARRA

PAS A PAS PER LA SEGARRA

L’Aranyó és un poble (8 h.2009/461 msnm) situat a la ribera del riu Sió, és gairebé deshabitat. Al castell del poble, edificat al segle XVI, hi va néixer l'escriptor Manuel de Pedrolo. També són destacables dues grans roques de sauló molt erosionades, no lluny del nucli urbà, conegudes com els pallers de pedra per la forma que tenen i que han donat peu a una llegenda popular. Fins a l'any 1974, l'Aranyó fou un municipi independent.


L’església de Nostra Senyora de l’Assumpció és una petita construcció situada als afores del nucli de l'Aranyó. L’edifici presenta una nau central i un altre de lateral  al costat dret de la construcció, amb coberta a dues aigües i realitzat amb paredat i arrebossat, amb absis recte.

La façana presenta la porta d'accés graonada, amb arc de mig punt adovellat, resseguit per un guardapols, per sobre de la qual es pot observar una petita obertura rectangular, culminant amb un campanar d'espadanya de dos ulls. També cal destacar la presència de contraforts al llarg de l'edifici, posteriors a la construcció original
.

L'Assumpció de l'Aranyó és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 6 de febrer de 2020

SANTA ANNA DE LLAVORSÍ. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

La vila de Llavorsí (246 h. 2001/811msnm.) és situada a la dreta de la Noguera Pallaresa, a la confluència amb la Noguera de Cardós, en un lloc on la vall és estreta i voltada de muntanyes que cauen abruptament sobre la població. A Llavorsí, la Noguera Pallaresa canvia de direcció; hi fa un canvi de direcció (hi arriba procedint del nord-oest i se'n va girant cap al sud-oest), alhora que abandona la Vall d'Àneu per entrar en un tram del curs del riu caracteritzat per l'estretor de la vall i els forts pendissos que l'emmarquen.

Les cases de Llavorsí s’esglaonen en els forts pendents, centrades per la plaça de l’església.

La jurisdicció dels distints llocs que formen el municipi de Llavorsí no fou homogènia. Llavorsí, esmentat el 1163 en unes donacions al monestir de Gerri, el pròxim castell de Gilareny (darrer reducte del comtat del Pallars), mencionat ja el 1076 i que tingué un paper defensiu important al llarg de l’edat mitjana a l’entrada de la Vall d’Àneu i de les valls de Cardós i Ferrera, i el poble d’Aidí formaren part dels dominis dels comtes de Pallars, que passaren a la fi del segle XV als ducs de Cardona i marquesos de Pallars fins a l’acabament de l’Antic Règim.


Santa Anna de Llavorsí és una església construïda l’any 1758 amb aires neoclàssics i modificada el 1963. Consta d'una nau de quatre trams coberta amb voltes de llunetes i de dos passadissos comunicats amb la nau per arcs formers de mig punt sobre dos robustos pilars rectangulars; està capçada per un absis semicircular. El cor amb una barana de balustres de fusta descansa en un arc rebaixat i un embigat de fusta; es prolonga als laterals per dues tribunes per banda.

El frontis té el portal en arc de mig punt a base de lloses en ventall i brancals de peces mig picades; també el marc de l'òcul situat a mitja alçada el formen lloses en ventall; el portal està protegit per un ràfec de dues vessants; el coronament de la façana té una cornisa angular sobre caps de biga; dues finestres d'arc de mig punt es troben a mitja alçada, una a cada banda del frontis. Els seus murs són de pedra vista amb tècnica de maçoneria de llosa, ben deixats.

El campanar de torre és troba adossat a l'angle esquerre al nord-oest del frontis orientat a ponent, sobre mateix del carrer, per la qual cosa els baixos del campanar formen un petit túnel o pas cobert amb volta de canó; fa angle recte ja que des de la plaça de davant del temple s'entra pel sud i se surt per l'oest per accedir al carrer lateral

Campanar rústic coetani del temple. Té un primer cos de planta rectangular; el segon de caires aixamfranats està coronat per una gran cornisa sobre caps de biga i per una agulla piramidal vuitavada amb inflexió a la base i coberta de lloses de pissarra amb una creu metàl·lica al cim (creu no inclosa en la mesura de l'alçada). La cel·la queda oberta amb quatre finestres d'arc de mig punt, una a cada cara; hi pengen tres campanes; un rellotge d'esfera es troba sota la finestra frontal. Els seus murs són com la resta de l'edifici de pedra vista amb tècnica de maçoneria de llosa. A la cel·la s'hi va per una escala de pedra, entrant a la dreta del temple, que arriba al cor; en travessar-lo s'entra al campanar situat a l'esquerra i s'hi puja per una escala de cargol de fusta en no massa bon estat.

Santa Anna de Llavorsí està catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 4 de febrer de 2020

SANTA MARIA DE VALLDEFLORS. RIALP. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Rialp (nom oficial) o Rialb (grafia etimològica), és una vila sovint també anomenada amb el complement de Noguera davant de l'existència d'altres topònims semblants.


Està situada just al sud de la meitat nord de la comarca, o bé al nord de la zona central, a prop i al nord de Sort. La vila és a la dreta de la Noguera Pallaresa, mentre que el terme comprèn la major part de la vall. El 1969 fou unit al terme antic de Rialb el de Surp, per tal de formar el municipi actual, molt més extens que el primigeni.


L’església parroquial de Rialp degué anar vinculada a les vicissituds històriques de la vila i castell de Rialp, documentat des de 1065, però no es té referència directa fins a la relació d’esglésies parroquials del deganat de Montenartró, visitades pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona els anys 1314-15. En la visita parroquial de 1575, l’església de Santa Maria de Rialb, de l’oficialitat de Sort , pertanyia a l’ordre de Sant Joan de Jerusalem, circumstància que ja es produïa l’any 1519, en el moment de redactar-se l’ Spill... del vescomtat de Castellbó , on es fa constar que Santa Maria de Rialb és una església parroquial de la qual té la provisió el prior de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem. Santa Maria de Rialb, dita actualment Santa Maria de Valldeflors, ha perdut les seves estructures medievals al ser anorreades  per la construcció de l’actual edifici, per la qual cosa el temple no presenta cap element arquitectònic romànic. 



L’actual església de Santa Maria de Valldeflors és una església d’estil barroc aixecada el 1697 sobre les restes de l’anterior edifici romànic. Està situada en el centre de la vila, en el carrer del Mig. Consta d'una nau capçada per un absis semicircular romànic que pertanyia a l’antic edifici. 


El frontis encarat a migdia té un portal tardo-renaixentista en arc de mig punt a base de dovelles i carreus ben escairats i unes pilastres adossades als muntants; té un entaulament senzill i un frontó truncat amb el timpà nu, un ull de bou atrompetat a mitja alçada i una finestreta de punt rodó sota la cornisa angular; tant el portal com l'ull de bou estan lleugerament escorats cap a l'esquerra de l'eix del frontis. Al mur d'aquesta façana arrebossada i pintada en un blanc grisenc i amb simulacions de carreus rectangulars i poligonals hi ha anotada la data del 1927.

El campanar és adossat el mur de ponent fent angle al sud-oest del frontis encarat a migdia. Merament funcional i d'aspecte rústic amb una aparença, pel que fa al primer alt cos, d'una antiga torre de defensa potser anterior a l'edifici del temple. Queda coronat per un segon cos o cel·la de l'època del barroc. Té planta rectangular i un segon cos octagonal coronat per una cornisa motllurada i una teulada piramidal de pissarra amb inflexió a la base. La cel·la queda oberta amb quatre finestres d'arc de mig punt, una a cada cara alterna; hi pengen quatre campanes i s'hi guarda una matraca. Te una motllura al capdamunt del primer cos i una més al dessota de les finestres. Els seus murs són de pedra vista de lloses; té algun contrafort a la seva base i algunes finestres obertes en diversos pisos a la cara frontal.


En el seu interior guarda una talla policromada del segle XIII, o potser XIV, de la Mare de Déu de Valldeflors amb el Nen a la falda; i unes altres de Sant Cosme i Sant Damià; té un quadre degudament restaurat sobre les Ànimes. Conserva una pica baptismal de pedra, semiesfèrica passada, sense estar decorada, segurament d'orígens alt-medievals.

Santa Maria de Valldeflors està catalogada com a Bé Inventariat.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau