dilluns, 30 de novembre del 2015

SANTA CECÍLIA DE RAGORT. VALLFOGONA DEL RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Aquesta vegada hem visitat el municipi de Vallfogona de Ripollès. i prop de la masia de Ragort hem conegut l’església de Santa Cecília, també de Ragort.
 

De l’església de Santa Cecília de Ragort, malauradament, igual com succeeix amb altres esglésies i capelles del país , poques, per no dir ni una, són les noticies documentals que hi ha, tan sols aquelles que el mateix edifici dóna. 

Hom sap que Santa Cecília de Ragort fou erigida per cobrir el servei religiós d’un antic nucli rural, però que molt aviat fou absorbida per la parròquia de Sant Julià de Vallfogona.
 
 
L’edifici de l’església, obra del segle XII, fou afectat els terratrèmols del segle XV, que vàrem incidir a la comarca, especialment el de l’any 1428, després del qual fou reconstruïda. 

L’any 1611, el visitador episcopal demanà que fos restaurada, puix que tornava a estar en ruïnes, situació en la qual continua actualment, i més quan des de l’any 1936 no té servei.

 
Es tracta  d’un edifici d’una sola nau. de planta rectangular, coberta amb volta de canó seguit i capçada vers llevant per un absis de forma sensiblement ultra semicircular a l’interior i semicircular, de parets llises a l’exterior. 

Té una finestra absidal de esqueixada simple i dues més al mur de migjorn, on havia la primitiva porta, actualment tapiada. 

A la porta de ponent hi ha la porta nova i un ull de bou refets. El mur lateral de tramuntana té més gruixària que no pas l’oposat i, a més, presenta una degradació interior i exterior vers l’absis, que no es veu al canto de migjorn, de manera que la planta resta asimètrica respecte a l‘eix longitudinal.

 

La coberta, deia fa trenta anys Catalunya Romànica, apareix gairebé tapada per la vegetació arbòria. Actualment les herbes i l’heura tenen la mateixa finalitat de no deixar-la veure.  Fou feta amb lloses de pedra  barrejades en teules de ceràmic a amb un petit ràfec de pedra. 

Es pot observar l’aparell de la volta, potser refeta , amb carrerons a plec de llibre molt ben col·locats i conservat a pesar de l’abandó. 

L’Enciclopèdia Romànica  assenyala que l’edifici havia estat utilitzat com estable, actualment alguna ànima misericordiosa ha lligat un palet a la porta impedint l’entrada del bestiar. 

 
La seva extrema senzillesa fa difícil la datació amb tot es pot aventurà per la seva arquitectura  que pertany al segle XII. 

Segons van sentir dir per una persona del poble fa trenta anys va haver la intenció de refer la coberta. Potser l'herbei a completat aquesta missió.    

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 27 de novembre del 2015

TORRE CAVALLERA. CAMPRODON. RIPOLLÈS

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Pujàvem des de la Colònia Estebanell a visitar l’església de Sant Miquel de Cavallera i des de la pista observàvem la Torre Cavallera. Una vegada visitat Sant Miquel ens apropàvem a conèixer la visible Torre, però potser la manca de temps ens va aconsellar fotografiar-la de lluny.

 
La torre Cavallera està situada al cim d'un turó, punt estratègic de la serra del mateix nom, des del qual es domina tota la vall del riu Ter fins a Sant Pau de Segúries. En aquest punt el riu Ter s’engorja bastant, per tant, el pas de persones, mercaderies, exèrcits es pot controlar millor. Era simplement una guaita, un lloc on hi havia una guarnició i no tenia funció d'habitatge. 

Aquesta torre o fortalesa, encara que es trobava a la vall de Camprodon, pertanyia al bisbat d’Urgell i no al comtat de Cerdanya, tal com succeïa amb totes les parròquies del bisbat d’Urgell d’aquesta comarca;  depengué del comtat de Besalú. El seu terme devia ser el mateix que el de la parròquia  i la seva funció devia ésser controlar el pas per la vall. Ajudava en aquesta funció el castell de Creixenturri, situat gairebé enfront. 

Les primeres notícies del lloc de Cavallera es troben en la documentació del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Les més antigues corresponen a una venda feta l’any 911 entre persones privades d’un alou. L’any 913 arran d’una reclamació de l’abadessa Emma de Sant Joan de les Abadesses, es reuní un tribunal presidit pel comte Miró de Cerdanya  i el comte Sunyer de Barcelona, i els vescomtes Ermemir d’Osona i Unifred de Conflent ( no és segur que també ho fos de Cerdanya). L’abadessa reclamava la propietat de diverses viles i les seves terres, la qual cosa hagueren d’admetre el habitants dels pobles , però foren excloses les possessions dels homes de la vila Cavallera. La parròquia de Cavallera apareix en la relació de parròquies del bisbat d’Urgell, del  final del segle X o principi de l’XI. continguda en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell.

Posteriorment el monestir adquirí diversos béns a la vila de Cavallera. A partir dels anys 936 i 937 comença a documentar-se l’existència d’una fortalesa, ja que dues peces de terra donades aquests anys al monestir  se situen en la fortalesa del terme de Cavallera i en 937-938 és venuda un peça de terra situada al terme.

La vinculació al comtat de Besalú es confirma en la donació que l’any 959 féu el comte Miró de Besalú al monestir de Sant Joan de les Abadesses de la vila de Cavallera. 

Malgrat el domini del monestir, la fortalesa no semblà hi depengués. L’any 1328 el monestir pretengué el domini de la fortalesa enfront dels vescomtes de Bas, però sembla que reeixís en la seva reclamació , perquè les notícies posteriors estructuren el domini del rei, el vescomte de Bas i el més hipotètic, de la família Desbac. L’any 1265, l’abat de Camprodon comprà a Pere Desbac les senyories que posseïa a Camprodon i Cavallera. Aquesta venda no devia implicar la del castell de Cavallera , ja que l’any 1278 Sibil·la, comtessa d’Empúries i vescomtessa de Bas, reconegué al rei Pere el Gran que tenia en feu el castell de Cavallera pel rei i els seus successors. Aquest domini encara es mantenia l’any 1328, quan el monestir de Sant Joan de les Abadesses el reclamà als vescomtes de Bas. 

L’any 1292, durant la guerra amb Jaume II de Mallorca, els comissionats del rei declararen que calia s’instal·lés una guàrdia de dotze homes. En una llista de fortificacions del vescomtat de Bas s’esmenta la torre. 

Els vescomtes degueren vendre els seus drets doncs en el fogatge de l'any 1358, consta que el domini del castell de Cavallera pertanyia a Pere Palomera i a Francesc de Casademunt els quals també alienaren els seus drets, ja que en el fogatge de 1365-1370, té el domini Dalmau de Barcelona. 

En endavant, les notícies sobre el domini del castell s'esvaeixen i només se sap, esporàdicament (principis del s XVII i principis del s XIX), que havien passat a la corona. Poc després d'aquest últim esment, les senyories jurisdiccionals s'aboleixen. El paper estratègic de la torre minva a partir del s XIV. Amb tot, s'hi poden veure diversos búnquers fets durant la guerra civil del 1936-1939. 

Torre de planta quadrada; els murs, a l'exterior, tenen una longitud de 6,50 m. El gruix sobrepassa un metre. L'alçada és d'uns 11 m. Tenia un nivell inferior sense cap obertura i dos pisos superiors. La porta és situada al primer pis del mur nord-oriental, a uns 4 m de terra i s'hi accedia mitjançant una escala llevadissa. 

 Les voltes que suportaven els dos trespols eren apuntades. La porta és composta per un arc de mig punt format per vuit dovelles ben treballades de mides diverses. Encara és ben visible la volta de canó que formava el primer sostre. 

El primer pis hi ha dues espitlleres de 60 cm d'ample (interior) i 10 cm d'ample (exterior). A l'exterior són formades per tres parelles de carreus situats banda i banda. A excepció de les pedres dels angles i dels cantells de la porta i finestres, ben treballades, els carreus restants són escairats i no gaire treballats. Les mides varien molt, 15 x 75, 30 x 20,... A l'interior l'aparell encara és més irregular. Fins i tot, i segurament per raons de construcció, en un racó hi ha unes filades amb opus spicatum. 

Pel que fa a la datació, malgrat la fortalesa és documentada el segle X i la torre el segle XII però la torre actual fou segurament construïda entre els segles XIII i XIV. 

La Torre Cavallera està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 25 de novembre del 2015

SANTA MARIA DE BOLÒS. CAMPRODON. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

El poble de Bolòs (20 h.2009) situat a la vall de Llierca, al costat del veïnat de Salarça (Beget), en el que era l'antic municipi de Freixanet incorporat a Camprodon el 1965. Administrativament doncs és part del Ripollès tot i que geogràficament pertany a l'Alta Garrotxa i humana i econòmicament a la Vall de Camprodon.

 
L’antiga parròquia de Santa Maria de Bolòs es troba darrere la serra de Nevà, en un fondal on s’origina la riera de Bolòs, en el veïnat del mateix nom, fora de la vall de Camprodon estricta, prop del límit de llevant del terme municipal que limita amb la Garrotxa. 

L’església de Santa Maria de Bolòs fou consagrada l’any 1050. És esmentada en el testament d’Ermessenda , vescomtessa de Bas, datat l’any 1119 en el que deixa un alou situat a Santa Maria de Bolòs al monestir de Sant Joan les Fonts. L’any 1159  Pere Arnau restitueix un mas al monestir de Sant Pere de Camprodon. També hi ha constància a, l’any 1195, d’una donació feta a la catedral de Girona per part de Pere de Cervera i l seva mare Marquesa d’unes propietats a la parròquia.

 
Actualment l’església es troba abandonada però hi ha un grup de persones que hi tenen cura per evitar la seva degradació. 

L’antiga església parroquial, avui molt modificada en algun indret, originàriament constava d’una sola nau, amb un planta rectangular, culminada a llevant per un presbiteri, diferenciat a l’exterior, i coberta amb volta de canó seguit, molt apuntada.

L’edifici a llevant es complementava amb un absis semicircular, esfondrat, al qual actualment hi ha construïda una sagristia. Tant les parets com les voltes foren regruixades interiorment, potser per reforçar i aguantar l’empenta de la volta i el campanar, que devien correspondre a una reforma. 

El campanar de planta quadrada, es troba situat a l’extrem nord –occidental i sembla haver estat mutilat a l’altura de la coberta de la nau i coronat per un cos quadrat, cobert amb lloses de llicorella a quatre vessants, i amb obertures grosses. 

La façana nord-oriental presenta una sèrie de cinc arcuacions cegues al campanar, les quals formen un grup independent dels que constitueixen les que hi ha situades al mur de la nau, on hi ha sèries de dues arcuacions al mur de la nau, separades per lesenes, que acaben al mur llis. 

La façana oposada es troba parcialment arrebossada sobretot la part superior i caldria escatir-lo per veure si les possible bandes i arcuacions foren tapades en les reformes.
 


Els paraments interiors es troben enguixats i no s’ha aprecia cap element decoratiu ni constructius. 

La porta, coberta amb un arcada adovellada, i una finestra de doble esqueixada, es troben a la façana sud-occidental. 

El poc aparell visible en aquesta façana és de carrerons ben tallats, posats en filades i ben travats.  

La construcció d’aquest edifici és pot situar vers els finals del segle XII, data que podria correspondre a les parts més antigues.
 


Al fons de l'església, al costat oposat de l'altar, hi ha una escala de fusta que permet pujar fins al petit cor. 

Santa Maria de Bolòs està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 23 de novembre del 2015

SANT AMANÇ DE PEDRÓS. SANTA MARIA DE MERLÈS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

L’església de Sant Amanç, propera al mas Pedrós, es dreça al fons d’una vall emboscada a la dreta de la riera de Pedrós (afluent de la riera de Relat). El lloc es troba en l’apèndix que es desprèn del sector meridional del terme de Santa Maria de Merlès ja endinsant-se en territori del Bages.
 

A la consulta etimològica. el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: del llatí petrōsu, mat. sign. Potser més aproximat lloc de pedres. 

L’església de Sant Amanç de Pedrós es trobava dintre el terme, tan extens del castell d’Oristà, en un lloc proper al terme del castell de Gaià, dins el comtat de d’Osona- Manresa i pertanyent al bisbat de Vic. En desfer-se el terme el segle XI es formà una quadra o terme autònom, el qual modernament ha estat unit al municipi de Santa Maria de Merlès.
 

L’església molt aviat devia adquirir la categoria de parròquia, que perdé posteriorment. Al llarg de la seva història fou sufragània de diverses parròquies.


El lloc de Pedrós i l’església de Sant Amanç es comencen a documentar del 982. Tot i que en un document de 1044 se situa la vila Pedrós al terme del castell de Gaià. L’església de Sant Amanç apareix citada el 1016 en la donació que feu Folc a Giaclavara de béns situats al castell d’Oristà, en el terme de Sant Amanç, en el lloc de Pedrós.

L’aparició d’un terme de l’església pot fer pesar que devia ser parròquia. Surt esmentada en una llista del bisbat de Vic de dates entre els anys 1025 i 1050  amb el nom de Pedroso. Aquest fet es corrobora en un document de 1069 que cita la parròquia de Sant Amanç “en el riu que en diuen Pedrós”.

Les funcions parroquials les perdé després de 1154, que apareix per darrera vegada com a parròquia: l’any 1331 quan el bisbe Galceran Sacosta de Vic visità la zona no fou visitada. 

En canvi fou visitada la propera església de Sant Miquel de Terradelles. De la qual Sant Amanç segurament va passar a ser sufragània. Però l'any 1686, aquestes dues esglésies apareixen ambdues com a sufragànies de Santa Maria de Gaià. Finalment, l'any 1878, Sant Amanç es vinculà a la nova parròquia de Sant Pau de Pinós. 
 
L'actual església és una reconstrucció del segle XII, bastida sobre la primera església, del segle X. 

És una construcció d'una sola nau, coberta amb volta de canó seguit i un absis semicircular a llevant de dimensions considerables. L'absis està cobert amb un quart d'esfera.  

Un simple ressalt, interposat entre la nau i l’absis, fa la degradació entre ambdós cossos de l’edifici. 

Els murs interiors de l'església descansen sobre arcs formers de mig punt.  

L'església no té cap tipus d'ornamentació. El temple rep llum a través de tres finestres: una quadrangular oberta a un costat de l’absis ( a l’altre cantó n’hi ha una altra d’obturada; una segona de doble esqueixada d'arc de mig punt adovellat i rebaixat, que s'obre al mur de migjorn. A ponent s'obre un rosetó. 

La porta, molt senzilla, s’obre al capdavall del mur de migdia també adovellada d'arc de mig punt, molt simple. El campanar que corona el mur de ponent és format per una espadanya amb dues obertures,  que actualment està força desfigurat.

 
L’església a desgrat d’haver estat utilitzada com a pallissa , està bastant conservada. S’hi pot accedir a l’interior al ser la porta oberta. 

No té culte des del 1936. Sant Amanç de Pedrós és una església, prop del mas Pedrós,  inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 20 de novembre del 2015

SANT VALENTÍ DE SALARÇA. CAMPRODON. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Després de recorre un munt de camins de terra en mal estat arribaven a dalt del pujol on hi ha l’església de Sant Valentí de Salarça. Només admiraven la nostra arribada un ramat de vaques sense cap interès per nosaltres.
 
 
Salarça, també ho trobem escrit com Salarsa (13 h. 2009) és un veïnat de masies disseminades situat a la dreta de la riera de Salarça, (que es forma per la unió del torrent de Bac Morell i la riera de Bolòs, procedents de l’antic terme de Freixenet) i és un afluent de capçalera de la riera de Beget, que neix dins l’antic terme de Freixenet.  

Fins l’any 1969 pertanyia com a poble del municipi de Beget a l’Alta Garrotxa, però a causa dels millors accessos van ser annexionats a Camprodon. 

En la nostra recerca etimològica el diccionari Alcover-Moll en dóna aquesta definició.: sembla venir d'un mot *arcĕa, probablement pre-romà, precedit dels articles ĭlla i ĭpsa. Es troba documentada la forma ipsa Arza (doc. a. 959, ap. Udina Arch. 308) i villare Arça (a. 1168), i encara en el segle XIV apareixen les formes Arça (a. 1362) i Sarza (a. 1338), cosa que sembla afavorir l'origen *arcĕa. La construcció originària devia esser ĭpsa arcĕa> s'arça, i després s'hi degué intercalar l'article ĭlla per reforçar l'ofici d'article quan ja s'havia perdut l'ús corrent de ĭpsa com a tal article.
 

El lloc, esmentat el 1017, pertanyia al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Consta que Sant Valentí de Salarça fou consagrat l'any 1168 per Ponç de Monells, bisbe de Tortosa i abat del monestir de Sant Joan de les Abadesses.  

Del segle XIV, l’any 1362 hi ha una citació de "Sancti Valentini de Arça", com a sufragània de la parròquia de Beget. Al segle XVII era lloc reial. 

En el decurs de l'any 1977 es van fer obres de restauració per tal d'evitar les humitats que amenaçaven la volta.  

 
Durant l'estiu de 2014 la Diputació de Girona hi va invertir 20.000€ per reforçar parets i teulada. L'ermita està situada en un turó de terrenys argilosos i per l'efecte dels moviments sísmics que de manera regular afecten la comarca és més sensible al pas del temps. Restauració encara no finalitzada. 

És una construcció romànica del segle XII, de planta petita amb volta de canó apuntada i absis semicircular al costat de llevant, amb cornisa i finestra central de línies senzilles. La porta d'accés primitiva és a migjorn i està formada per un arc de mig punt, actualment cegada.
 


L'entrada actual es fa per la banda de ponent, on s'afegí al segle XVI o XVII un porxo amb teulat a dues aigües. Sobre aquesta façana oest s'assenta l’alt i ample campanar d'espadanya de dos ulls. Les campanes són datades, respectivament, del 1733 i del 1761. A tramuntana, adossada al mur del temple, hi ha l'escala de pedra similar a la de l’església de Rocabruna que mena al campanar. 

Està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 18 de novembre del 2015

SANTA MAGDALENA DE LA CORTADA DELS LLUCS. SANTA MARIA DE MERLÈS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Al mateix peu de la carretera trobem la capella de Santa Magdalena en bastant mal estat de conservació i de complicat accés a causa de l’herba i els matolls que mig tapant el camí. També és anomenada com capella del Roser de la Cortada dels Llucs.

 
La data de construcció de la capella de Cortada dels Llucs és l'any 1557. A la llinda de la porta s'especifica que fou renovada l'any 1890 s'hi poden apreciar dues inscripcions on s'hi pot llegir "JOAN CORTADA 1552" i "RENOBAT 1890" (sic). 

És una capella de planta quadrada i coberta a quatre vessants. Tot el parament està fet amb carreus grossos i regulars de pedra ben treballada col·locats a trenca-junt.

 
Els carreus que hi ha sobre la porta estan col·locats de forma escairada.  

A la façana principal hi ha la porta orientada a  migdia, amb una llinda amb una motllura que ressegueix la part superior i decorada amb impostes que reprodueixen temes del bestiari. S’hi arriba mitjançant unes graons igual que al petit espai davant de l’edifici.

 
Per sobre la porta hi ha una cornisa que divideix la façana es dos meitats.  

A la part superior de la teulada s’endevinen les restes de dos pilars on possiblement havia hagut un petit campanar. Només en una de les façanes hi ha una finestra rectangular de doble esqueixada emmarcada amb pedra treballada.

 
Santa Magdalena de la Cortada dels Llucs és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 16 de novembre del 2015

SAN MIQUEL DE CAVALLERA. CAMPRODON. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Cavallera és un poble (!8 h. 2009), a l’antic terme de Freixenet, actualment pertany a Camprodon per l’absorció de l’anterior terme Està situat en un replà al vessant meridional de la serra Cavallera , a la dreta del Ter, prop de l’antiga torre Cavallera .

 
Aquesta església s’hi ha adossat construccions més modernes com la rectoria, la sagristia i dependències del cementiri. El darrer afegitó d’uns nínxols fan més difícil d’apreciar l’absis. 

La parròquia de “Kavallera” és esmentada a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, document suposadament fals datat l’any 839 com a pertanyent a la diòcesi urgellenca, caràcter que va mantenir fins el segle XVIII, que passà a la diòcesi de Vic per causes no conegudes. 

Entre l’any 911 i el 959 es documenten diverses vendes i donacions de terres i alous ala terme de “Cavalera”, sempre a favor del monestir de Sant Joan de les Abadesses. el qual tingué forts interessos en la zona. 

Sobre l’església, en concret no hi ha gaires dades, però se sap que l’any 1310, Esclarmunda , vídua del cavaller Pere Desbac, acreditava drets en el sector de Santa Maria de Camprodon i Sant Miquel de Cavallera. 

 
L’any 1701 s’hi feren obres en el presbiteri, al qual l’any 1728 s’afegiren dues capelles a cada cantó  per allotjar-hi els altars de la Mare de Déu del Roser i del Sagrat Cor.  

Capella de planta rectangular d'una sola nau, amb presbiteri o absis quadrat i volta de canó bastant apuntada.  

L'arc triomfal que separa el presbiteri de la nau descansa sobre pilastres escalonades en degradació, que redueixen l'amplada del presbiteri respecte a la nau. Aquestes pilastres s'eixamplen a la part superior, pel que la obertura és més ample a la part de dalt que a la de baix. 

Els parament verticals de la nau i el presbiteri són de carreus col·locats molt acuradament i actualment es poden veure degut a una restauració recent. La volta conserva l'arrebossat antic igual que l'exterior. La coberta és de lloses i en alguna part també de  teula àrab.


Té una campanar de cadireta d’època més moderna. Segons altres dades en cert moment segle XVIII també si fa construir un campanar de torre que després va ser enderrocat per amenaçar ruïna. 

Sant Miquel de Cavallera està inscrita com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 13 de novembre del 2015

SANT PERE DE CAMPRODON. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

L’església del monestir de Camprodon, únic element que ens ha pervingut de l’antic cenobi, es troba a la vila de Dalt, a la dreta del Ritort i al peu de la Costinyola, vers el cantó que dóna al coll d’Ares.

 
Sant Pere de Camprodon és el tercer monestir de les terres ripolleses, després de Santa Maria de Ripoll i el de Sant Joan de les Abadesses.  

La vall de Llandrius o “valle Landarese”, com era anomenada aquesta vall, abans de l’erecció de l’església i més tard monestir, formava part del comtat de Besalú i com tal era organitzada, abans que el comte Guifré el Pelós emprengués la restauració i organització de les valls ripolleses, pròpiament dites, l’any 879.  

En un alou d’aquesta vall anomenada Camp-rodó uns habitants de la vall hi aixecaren una església sota l’advocació de Sant Pere, que el 27 de novembre de l’any 904 consagrà el bisbe de Girona Servusdei, i la dotà amb els delmes i primícies de les viles rurals de Taulat, Puig-de-francó, Magrinyà, Freixenet, Porreres, Segúries, Creixenturri i Paradella. (algunes de les quals subsisteixen com a masos, i altres més tard parròquies independents).  

Fou en aquesta església que el comte Guifré II de Besalú. que succeí al seu pare Miró I el Jove i fou comte de Besalú entre els anys 927 i 957, hi decidí la fundació d’un monestir en data imprecisa, que cal situar entre els anys 949 i 950.

Per dur a terme aquesta fundació calgué al comte obtenir del bisbe de Girona la possessió de l’església, cosa que féu segurament l’any 948, quan permutà amb el bisbe Gotmar de Girona l’església de Sant Pere de Camprodon a canvi de 1000 sous i de diversos alous a Figueres, al comtat de Besalú i altres llocs. 

Segons la tradició, el monestir fou iniciat per monjos vinguts del cenobi de Ripoll i presidits per l’abat Laufred, que altres documents anomenen Jaufred, i fou dotat pel comte i altres magnats amb importants béns, entre els quals la parròquia de Sant Cristòfol de Creixenturri, Puigfrancor amb els seus termes i altres alous esparsos pel comtat de Besalú, el Vallespir i el Conflent, com consta en el diploma del rei dels francs Lluís IV d’Ultramar, que el 952 confirmà les dotacions i els privilegis del monestir. També el rei franc li concedí la immunitat i el dret de lliure elecció de l’abat, d’acord amb l’ordre de Sant Benet.   

 
Tot seguit el monestir conegué una forta expansió religiosa i patrimonial i esdevingué el tercer gran cenobi ripollès, després de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Una butlla del papa Benet VIII del 1017 ja dóna una llarga llista de béns, entre els quals l’església de Santa Maria, nova parròquia dels habitants entorn del monestir, i d’altres a Llanars, Vilallonga, Beget, Bolòs, Albet, la Vall de Bianya, Pruneres, Tortellà, Argelaguer, Montagut, Romanyà, Pi i Saorra de Conflent, Llo de Cerdanya, Palaldà i Vernet del Vallespir, Peralada, etc., a més de molins, drets de pesca i pastura, i fargues. El nombre de comunitaris passà dels 17 inicials a 25 al principi del segle XII. 

Durant molts anys es fan noves deixes al monestir per part de comtes i senyors com Oliba Cabreta i la seva muller Ermengarda, pares del bisbe Oliba. L’erudit comte- bisbe Miró de Besalú, no solament va fer donacions al monestir si no que intervé amb el consell del seu germà Oliba Cabreta en la elecció de Dodó com nou abat de Sant Pere.
 
A principi del segle XI, en data desconeguda, puix el primer document que en fa esment és del any 1017, els monjos erigiren prop del monestir una església dedicada a Santa Maria perquè servís de parròquia al grup de famílies que vivien a redós del monestir o a les pagesies de la vall.  

El 1078 fou unit a l’abadia de Moissac, filial directa de Cluny, i els seus visitadors imposaren els costums i la disciplina cluniacencs, però a la llarga aquesta subjecció es féu carregosa i el monestir lluità per deslliurar-se'n des del principi del segle XV, cosa que aconseguí el 1461, quan la comunitat només tenia 12 monjos.  

És curiós  que tot dependre Camprodon d’un monestir afiliat del Cluny, l’església consagrada 13 de novembre de 1169 pel bisbe de Girona Guillem de Monells, l’actual, té una estructura molt simple. 

El 1592 el papa li uní els priorats de Santa Maria de Ridaura i de Sant Joan les Fonts, cases sense cap empenta renovadora. El 1835, al moment de l’exclaustració, només tenia 5 monjos i l’abat. 
 

Té una planta de creu llatina amb cinc absis quadrats, el més gran dels quals de la mateixa amplada de la nau, i els dos de cada costat oberts als braços del transsepte; la volta és d’arc apuntat, reforçada per arcs torals, i sobre el creuer s’alça una cúpula, revestida exteriorment d’una llanterna octagonal, que fa de base al campanar, de dos pisos, amb elegants obertures en cada pis. 

Abandonat del 1835 al 1896 (la residència monacal es destinà a col·legi de monges i s’hi traslladà l’hospital, aquest darrer any els arquitectes Elies Rogent i Francesc de P. del Villar feren un pla de restauració, i se'n consolidà alguna part, a càrrec de l’arquitecte Antoni Serrallach, però l’obra total i definitiva de restauració fou duta a terme per l’arquitecte Jeroni Martorell l’any 1932. 

Moltes coses han succeït en el transcurs dels segles en aquesta església, ja que els anys no passen en va. La documentació és amplíssima però crec seria un error voler transcriure-ho tot. 

Voldria si alguna vegada m’assabento veure-la per dintre ja que ha de ser molt interessant conèixer-la.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 11 de novembre del 2015

SANTA MARIA DE CAMPRODON. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

L’església de Sant Pere fou consagrada l’any 904 com a església parroquial de Camprodon, Creixenturri, de Segúries i altres viles del redós. Al llarg del segle X varen aparèixer dues parròquies més, la de Sant Cristòfol de Creixenturri i de Sant Pau de Segúries, la primera adscrita al monestir de Camprodon i la segona passada molt aviat al monestir de Sant Joan de les Abadesses.. En ésser erigida en monestir l’església de Sant Pere, vers l’any 950, la concurrència de feligresos perjudicava la vida monàstica, i per això, com succeïa amb la majoria del monestirs, els monjos varen edificar aviat una segona església sota l’advocació de Santa Maria, per l’ús dels feligresos, tot reservant a la de Sant Pere només alguns drets de preeminència que varen subsistir fins al 1759.
 

Aquesta església va ser començada potser el 1013 per l'abat Pere de Sant Pere de Camprodon, davant mateix del monestir, i es va acabar l'any 1016. Ben aviat es va convertir en parròquia, gràcies a la puixança de la vila de Camprodon i fou a partir d'aquest moment que van començar les tensions entre la parròquia i el monestir. Fou restaurada el 1096 i ha estat engrandida i modificada posteriorment en diverses ocasions.

 
El primer document que l’esmenta ja en ple funcionament és la butlla del papa Benet VIII al monestir de Sant Pere: “la parròquia de la mateixa vall, l’església de Santa Maria, amb els delmes i les primícies i les oblacions dels fidels sense tribut”.

 
Igualment en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere en el monestir, del l’any 1169, la primera església  que els bisbes consagrants diuen que està unida al monestir és la de Santa Maria.

 
L’església actual, adossada a la rectoria, és un edifici gòtic del segle XIV, format per una amplia nau amb absis poligonal i capelles laterals entre els contraforts. L'absis és reforçat externament amb contraforts i gairebé sense obertures a l'exterior. Es conserven dues capelles laterals d'època gòtica. La resta han estat modificades al llarg dels segles.  

Formant cos amb l'actual església hi ha una torre, que adquireix tot el caràcter d'obra de fortificació: els carrerons, l'escassetat d'obertures i els merlets, així com l'emplaçament, semblen denotar una pretèrita funció defensiva. De fet, la torre, de planta rectangular, constitueix avui un element més de l'església.   

S’observa Opus spicatum al campanar, segurament per imitació d'una paret o element original anterior, probablement romànic. Posteriorment a la seva construcció, el temple fou sobrealçat i fortificat.  

Posteriorment ha estat molt modificada, fet que ha deixat pràcticament ocultes les línies gòtiques, només visibles en la capçalera. En l'any 1677 es va construir una sagristia i els va refer la volta del presbiteri.  

Anys més tard, entre  1710 i el 1722, es construeix el cor i la capella dels Dolors on es troba la preciosa Pietat de l’escultor Ramon Amadeu. Per a construir aquest espai fou necessari cegar la façana oest i la seva portalada. D'aquesta manera va quedar com a porta principal d'accés al temple la situada en el mur sud, que va ser molt modificada.
 
En una de les capelles laterals s’alberga una exposició permanent d’orfebreria religiosa procedents de les parròquies de la Vall de Camprodon (segles XV al XX). 

Guarda també les relíquies de Sant Patllori i elements que es creuen procedents del monestir, com els quatre capitells romànics col·locats primerament a la porta d’entrada i després com a suport de l’ara de l’altar major. Aquests capitells es diu procedeixen del claustre i són d’escola típicament rossellonesa.   

Segons la llegenda de Camprodon, uns monjos benedictins van decidir d'anar a Embrun per a prendre'n relíquies de Sant Patllari i dur-les al seu monestir. Un cop preses (les robaren), les col·locaren en una caixa que va transportar un ase. Quan arribaren a la rodalia de Camprodon, l'animal no va voler continuar el camí, per molt que els monjos insistiren. L'ase va fer tres guitzes sobre el terra i van sorgir-ne tres deus d'aigua (que encara avui poden veure's a la Font de Sant Patllari): els monjos, en veure-ho, van deixar lliure l'ase, que va començar a voltar pel poble i va passar pel davant de les esglésies del Carme i Santa Maria, fins que arribà al monestir de Sant Pere de Camprodon, on entrà i s'hi quedà. Els monjos, llavors, van deixar-hi les relíquies del sant.
  

Avui, les relíquies es troben a l'església de Santa Maria de Camprodon, en l'Arqueta de Sant Patllari, una bella peça d'orfebreria gòtica del primer terç del segle XIV i que tot fa pensar procedeix de l'esmentat monestir de Sant Pere.  

Es tracta d'un reliquiari destinat a guardar les restes d'aquest personatge. Malauradament es conserven poques peces d'aquest tipus, i aquesta, malgrat els desperfectes que presenta, n'és un bon exemple. Un altre exemplar n'és l'Arqueta de Sant Martirià de Banyoles, espoliada el 1980.  

L’església de Santa Maria forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 
 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 9 de novembre del 2015

PONT NOU DE CAMPRODON. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Visitàvem la vila de Camprodon i quedàvem admirats davant del Pont Nou. Altres ponts travessen les lleres del dos rius però aquest posseeix una presència magnífica.  
 


Situat dins el nucli urbà de Camprodon, és un dels elements més característics de la població. 

A la consulta etimològica del nom de la població el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: del llatí campu rotŭndu, ‘camp rodó’. || 1. topon. Vila situada en la confluència del Ritort i del Ter. En el documents antics el nom de Camprodon alterna amb la forma Campredon. De Gerones e de Ampurla e de Campredon, Pere IV, Cròn. 131. Per Ripóll y per Camp-Redòn, Pere IV, Cròn. 357.

 
El Pont Nou de Camprodon es troba sobre el Ter, just després de la seva confluència amb el Ritort, que separa la Vila de Dalt (o nucli centrat pel monestir) de la Vila de Baix. S’alça sobre el riu Ter que dóna pas al carrer de Sant Roc, per on s’entra al que s’anomena la vila de baix, formada en època medieval i voltada de muralles.  

El pont de doble vessant, dit d’esquena d’ase, amb una longitud total de 61 m. és format per un arc central, amb 20,90 m. de llum i una alçada de 14,50 m. Al costat de ponent d’aquesta arcada encara hi ha quatre arcs més.  El més proper al centre del pont i el més gran  té una amplada de 7,30 m. 

Al costat de llevant  de l’arcada hi ha un altre arc, sota el que passa un carrer. A banda i banda de l’arcada central hi ha, a una certa altura, dues obertures més, dos petits arcs, actualment cegats, pensats per deixar passar l’aigua en cas de riuada. També coneguts amb el nom d’aforadors. 

Damunt l’obertura de llevant s’alça, al nivell superior, l’anomenat portal de Cerdanya, en una de les portes del qual hi ha l’escut de la vila, la data de 1562 i un petit matacà. En l’altra porta, la més oriental, hi ha la data de 1682. 

L’amplada del pont és de 3,20 m., a la qual cal treure, a la part superior, els 50 cm. que fan actualment cadascuna de les baranes.  

A més, adossats a totes dues cares, al costat de ponent de l’arcada principal, hi ha sengles esperons; el del costat de tramuntana, situats aigües amunt, és refet. 

L’aparell és força irregular. Els carreus de la part baixa dels estreps són més grossos. A la part superior  són menys treballats i de mides més diverses. Les dovelles dels arcs són. en canvi, formades per pedres més ben treballades. Així mateix, a la part baixa del muntants de l’arcada principal, per sobre i per sota la cornisa. hi ha uns carreus més petits molt ben escairats. Disposa de tallamars a banda i banda del pilar central.

 
Malgrat sigui difícil d’assegurar, és possible que la construcció d’aquest pont (llevat evidentment del portal superior) fos feta al final del segle XIII. En un document de 1316, s’esmenta un “Pont Vell”, fet que fa pensar que ja havia d’existir el Pont Nou. 

El pont, la silueta del qual constitueix un dels símbols de la vila, fou restaurat el 1930, probablement per Jeroni Martorell. 

Va ser declarat Monument Històric-Artístic en 1976. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.