dijous, 30 d’abril del 2015

SANT CRISTÒFOL DE CAMPDEVÀNOL. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Visitàvem Campdevànol i ens assabentàvem, si no estem equivocats, de l’existència de tres esglésies sota la advocació de Sant Cristòfol.
 
El poble de Campdevànol (3125 h el 2005) és de formació relativament moderna, tot i que ja s’esmenta el 890 (Campodavanali) en la consagració de Sant Pere de Ripoll.  

Va pertànyer a la dotació del monestir de Ripoll per donació del comte Guifre el Pelós, i formà part fins a la fi de l’Antic Règim de la baronia del monestir. 

La consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: del llatí campo de Vandălo ‘camp del vàndal’. La documentació de l'alta edat mitjana presenta el nom d'aqueix poble amb totes aquestes formes: Campo Davandali (a. 969); Campo de Vanalo (a. 979); Campi de auanal (a. 1075); Campo auannali (a. 1081); Campo vandali (a. 1147). 

Les tres esglésies que han conservat la religiositat del poble de Campdevànol són: La primera, la més antiga i romànica, de la qual només resten unes ruïnes va ser dinamitada durant la Guerra Civil. És situada fora del poble. La segona, la “vella” és al costat del cementiri a dalt de tot del poble. El seu estat és deplorable, malgrat ésser un gran edifici. La tercera i més moderna dins el casc de la població és l’actual parròquia. 

Encara no estava acabada i ja se’n va adaptar una part per al culte. El 25 de juliol de 1890 fou inaugurada la nova construcció formada per una nau central i dues de laterals amb un petit campanar d’espadanya.

 
L’any 1909 es construí un nou campanar. Es tractava d’una torre quadrada i octogonal acabada amb cúpula punxeguda. Després de la guerra es varen començar a veure esquerdes a la paret del campanar, ja sigui per defecte de construcció o com a conseqüència dels bombardejos del 1939. La nit del 28 de març de 1944 es va ensorrar la torra i va caure damunt de la teulada de la rectoria i d’una part de l’església. 

El 24 de juny de 1944, l’arquitecte barceloní Josep M. Pericas presentà els plànols i el pressupost per la reconstrucció i aquestes obres duraren un any, fins que l’1 d’octubre de 1945 s’inaugurà el renovat temple. 

Actualment llueix ufanosa en l’ampla plaça del bonic poble de Campdevànol. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 28 d’abril del 2015

SANT ANTONI DE CAMPELLES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Acabada la nostra visita a Campelles i baixant cap a Ribes de Fresser passàvem altre cop el rètol que assenyalava un camí, millor dit una pista asfaltada i bastant estreta, que conduïa a l’ermita de Sant Antoni.

 
Adelerats com de costum per conèixer indrets del nostre país visitàvem el lloc de Sant Antoni de Campelles. 

Al cap d’uns dos quilometres, potser encara no, arribaven a un bonic lloc dalt del petit cim (1272 m. alt.). Al voltant de l’ermita està muntada una zona d’esbarjo amb taules i bancs de fusta. Recordo l’espessa i còmode  catifa d’herba que ens convidava a descansar.

 
La seva edificació es deu a una actuació immobiliària provocada per un bé moble: en Magí, fuster de Ribes, havia adquirit un quadre del Sant a un pintor francès i no sabia què fer-ne. Enderiat amb aquest problema, mossèn Jaume Bonada, rector de Dòrria, el 1661 va fer la prometença de bastir-li una capella si curava Teresa de Solanell, membre d’una notable família de Ribes. El resultat va ser que el 1665 es donava per construïda la capella amb l’impuls del mossèn i l’ajut de la víctima restablerta.

Darrere la capella hi ha l'antiga casa dels ermitans; tingué una època daurada al llarg del segle XVIII, però decaigué amb les guerres carlines del XIX, es construí un nou edifici el 1916 que fou cremat durant la Guerra Civil i refet a partir de l’any 1944, tal com actualment la veiem. 

Tant la capella, les dependències dels ermitans com l’altre edifici, guarden el mateix estil confonent-se les parets d’uns i altres.  

Destaca a un costat de la construcció, en el mur que podia ser l’absis pla,  una torre campanar quadrada amb finestres al quatre costats.  

També a observar un pou que ens ofereix una bonica i curiosa imatge. 

A l’interior hi ha un retaule abarrocat, en bon estat de conservació. 

Un episodi ben conegut en aquestes valls entronca amb les tradicions de desaparicions i retorns d’imatges sagrades, com el que va protagonitzar, Francesc Barceló i Puig, àlies Xic de la Font, sobre la talla del sant aprofitant un dia de boira de finals de juliol de 1936. Ell mateix en va escriure la relació, en què s’exposen les dificultats que va haver de salvar en un estil que resulta familiar als lectors d’obres de devocions:  


“S’havia de vèncer la foscor, mal camí, matorrals, rocatam, i despistosa i llarga distància, i, cosa singular —per no dir miraculosa—, dec dir que a pesar de ser de talla la imatge de Sant Antoni més gran que de tamany natural, son pes feixuc i la meva avançada edat, vaig trobar-me a casa sens el més petit cansanci, com si hagués transportat quansevulga feix lleuger.” N’havia hagut de separar el nen Jesús; ho va amagar tot plegat a la seva casa “tapades amb palla” des de l’agost del 1936 fins al març de 1939. I els ribatans van recuperar-les amb sorpresa, franca alegria i satisfacció.” 

En una vessant del punt més alt hi ha un monument, una pedra amb la cara d’en Felix Rodríguez de la Fuente.

 
Uns metres per dessota de l’església una petita construcció envoltada d’antenes ens recorda que som en temps moderns plegats de diferents mitjans de comunicació. 

La panoràmica des del mirador és magnífica vèiem a la distancia gran quantitat de poble com: Pardines, Bruguera, Ventolà, Dòrria, etc., i Ribes de Fresser als nostre peus. 

Si he parlat de pobles les muntanyes que ens envolten també parlem de punts escoltats una i altre vegada com: Núria, el Taga, etc., i el pic més alt d’aquestes contrades el Puigmal.  

Una bell racó per visitar més pausadament i gaudir-ne malgrat no he sabut trobar gaire informació de la possible vinculació amb Felix Rodríguez de la Fuente. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 25 d’abril del 2015

SANT VICENÇ DE PALMEROLA. LES LLOSSES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS.  

Buscàvem una església ens va aparèixer un castell i al seu costat, a llevant, l’església de Sant Vicenç de Palmerola. No era precisament el lloc ni l’església que buscaven però ningú deixa enrere un insospitat regalet. Per tant visitàvem a Palmerola la seva església sota l’advocació de Sant Vicenç.

 
El poble disseminat (8h.1991 i a 1095 m alt.), en procés de despoblament, és en un turó a l’oest del puig Verdolet (1 148 m), on s’alça la casa forta o castell de Palmerola, molt restaurats en època recent pel marquès de Palmerola. 

En la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: contracció de Palomerola, forma documentada en l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell i que representa un diminutiu del llatí Palumbaria, “colomer”. 

La parròquia de sant Vicenç de Palmerola és establerta adjacent al castell. Aquest era, encara, l’any 1227, una domus, o casa forta, sota els dominis dels senyors de la Portella,  a cura d’uns castlans cognominats Palmerola. L’església existia ja al segle XII juntament amb aquest domus. 

 
La història de l’església va unida a la del castell, i la seva parròquia fou incorporada a la corona l’any 1398 pel rei Martí I, L’Humà. L’any 1448 rebé com a sufragània l’antiga parròquia de Sant Julià de Vilacorba (o de Palmerola), i el terme d’ambdues passà, l’any 1956, del bisbat de Solsona al de Vic.
 
De l’antiga construcció romànica, que era d’una sola volta de canó seguit, només queden una part dels murs de migjorn i de ponent i una part de la volta, ja que l’absis rectangular actual i els additaments de la nau de tramuntana, amb el campanar i el porxo de l’atri, corresponen a obres més tardanes efectuades en diferents èpoques, que han modificat substancialment l’edificació originària.  Tampoc s’hi entreveu cap element romànic, ja que el ull davant la façana de ponent tampoc no sembla d’aquesta època, mentre que el portal primitiu, obert a la façana de ponent resta tapiat. 

L’església com el conjunt del castell ha sofert una radical reconstrucció, en èpoques molt recents, que fa molt difícil, per no dir impossible, de destriar les parts originals de les restaurades, ni establir comparances tipològiques, o estructurals.
 


Desgraciadament les obres de restauració han quedat incomplertes i l’abandó tant del castell com l’església i la masoveria és patent. Restes d’obra, restes de elements higiènics, queden a l’abast de qui tingui ganes de pujar fins el castell. 

Des del puig del Verdolet es domina una amplia panoràmica. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 23 d’abril del 2015

SANT MARTÍ DE CAMPELLES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS.  

En la nostra recerca d’esglésies i llocs del nostre país visitàvem el poble de Campelles.
 

El poble de Campelles (125 h 2009), al sector occidental del terme, es troba en uns extensos replans a la solana de la serra de la Llacuna, divisòria d’aigües del torrent de Prat de Jou amb el Rigard. Era un poble eminentment rural que modernament s’ha envoltat de cases de segona residència.
 
La consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: incerta. Sembla derivat de camp, però és estrany que tingui la forma pròpia dels femenins (campella); un derivat diminutiu normal de camp seria campell. Meyer-Lübke, Noms lloc Urg. 18, proposa una explicació possible: fixant-se en la forma Kampilias que apareix en l'Acta cons. Seu Urg. (segle IX), creu que podria tractar-se d'un antic campinya (cfr. cast. campiña) que seria tornat campilla per dissimilació i després campella per canvi de sufix. Cal regonèixer, però, que és poc probable aquest procés. Sembla més possible que es tracti d'un derivat de l'adjectiu campa («terra campa»).


El lloc de Campelles apareix documentat a partir de l’any 918 en una venda que Gamisà i la seva dona Virgília feren a Emma, abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses, d’una casa amb cort i horta en el “locum que dicitur Engelados [...] infines de Ville Camplilias [...] in valle Petrariense...in comittaum Ceritanie”.
 
Novament, l’any 922, l’abadessa Emma de Sant Joan comprà un mas dins el terme de “Campellicis”, topònim que el 981 tornà a aparèixer en una venda, amb el nom de “Campelias”. Durant el segles XI i XII , el topònim adoptà les formes dominants de “Campillas” o “Campeyles”.

Al segle XVIII, la parròquia de Campelles formava, juntament amb Bruguera, una batllia real de ls sots-vegueria de Ribes. 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Són molt escasses les notícies sobre l’antiga església de Sant Martí de Campelles, que l’any 1035 fou cedida pel comte Guifré de Cerdanya al seu fill Guillem, juntament amb la de Santa Maria de Ribes. Diu el testament del comte Guifré que ningú no podrà construir-hi cap castell sense el consentiment dels comtes de Cerdanya. 

No se’n tenen altres dades fins el segle XX, que fou edificada la nova església parroquial al solar que ocupava l’antiga. 
 

L’antiga església fou reformada i ampliada substancialment al final del segle XVIII, i en fou canviada l’orientació. L’altar, actualment és a tramuntana, i a la porta de l’edifici, a migdia, consta la data de 1799. 

De l’edifici romànic de Sant Martí de Campelles es conserva una part del pany de paret de migdia, aprofitat com a base dels murs d’època moderna. Aquest pany del mur s’identifica per un aparell de petits carreus,  tallats i disposats a la manera del romànic del segle XI. 

Hom hi pot observar l’arrencada d’una finestra de mig punt i més a llevant, prop del portal actual, el muntant del que devia ser una porta lateral del temple. 

A l’altra banda del portal del segle XVIII hi ha encara un tros de mur romànic, i no s’hi veuen restes de cap altra obertura. La porta i la finestra són força baixes, és a dir, que el nivell original del sól devia ser força més baix que l’actual. L’absis d’aquest edifici del segle XI no s’ha conservat. 

Sota les capelles laterals de llevant, si és que no es malmeté en les obres del segle XVIII o anteriorment, hi deu haver la fonamentació. Les restes conservades de l’església romànica de Sant Martí a Campelles corresponen segurament al temple esmentat l’any 1035. 

Malgrat tot i la desaparició del romànic anterior l’església té una bona aparença i està força ben cuidada. Més val haver l’actual que ruïnes  informes  de restes romàniques com desgraciadament observem en el territori. 

La nau té un gran absis a la part contrària la porta. Està ben pintada i neta. 

 
Dos antics bancs de fusta col·locats a la part final de l’església van cridar la nostra atenció. Així com la pica baptismal separada en un apartat tancat per una reixa a l’entrada del temple.
 
Campelles un lloc preciós per viure i net com una patena.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 21 d’abril del 2015

SANT LLORENÇ DE CAMPDEVÀNOL. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Visitàvem l’església de Sant Llorenç de Campdevànol situada a la vall de la riera de Merlès, al vessant esquerra. El lloc és situat molt a prop de la carretera de Campdevànol a la Pobla de Lillet.

 
La parròquia de Sant Llorenç va ser la segona que s’originà en la reorganització religiosa de la vida de “Campo de Vanalo”, nom antic de Campdevànol, existent des de l’any 890, quan apareix esmentat en l’acta de consagració de Sant Pere de Ripoll.

La seva gestió parroquial consta a partir de l’any 1075, fet que indica l’existència amb anterioritat a aquesta data. En les llistes parroquials de la diòcesi de Vic dels segles XI i XII surt esmentada generalment “Sto. Laurencio de Campdavane”
 
Pertànyer des d’antic, al monestir de Santa Maria de Ripoll, possessió confirmada  l’any 1260 en un breu del papa Alexandre IV. La jurisdicció del seu termr fou motiu de plet entre el bisbat de Vic i el monestir de Ripoll, que l’any 1312 fou sentenciat favorablement a aquest. Sembla que el domini d’aquest monestir sobre el terme parroquial es consolidà l’any 1367 amb la venda feta pel rei Pere III a favor del cenobi de Santa Maria de Ripoll. 

 
L’edifici original fou profundament reformat entre els anys 1671 i 1674. En aquella època possiblement hom modificà la porta d’entrada, bé que resta al lloc original, i també foren construïdes una capella a la cara sud, dues a la cara nord i la sagristia. La teulada es va fer amb arc apuntat, es recobrí le pedra dels interiors amb decoracions de guix i se suprimí l’absis.
 
L’any 1868 li fou afegida com a sufragània l’antiga parròquia de Sant Quintí de Puig-rodon.  

Fins la desaparició dels monjos de Ripoll l’any 1835, bona part d’aquetes terres restaren sota el domini senyorial de l’Almoiner del monestir. Els habitants pagaven censos i li feien serveis a través dels seus batlles de sac, els hereus del mas de la Riera. 

Durant la Guerra Civil les tropes republicanes van cremar part de la rectoria i van deixar l’església plena d’armament i municions, que posteriorment van retirar les tropes franquistes, les quals per evitar el perill d’aquesta actuació, van incendiar el temple. Així quedà destruïda la major part de la teulada i les parets de la cara oest i nord, així com la rectoria.

 
L’any 1990 el bisbat de Vic va fer donació del recinte a la família Capdevila, que la rehabilità: acabà el campanar amb les arcuacions llombardes i plafons del segon pis, i la coberta a quatre aigües, conservà els murs de pedra i reedificà les parets oest i nord, així com la teulada i el sostre de la capella sud. 

De la primitiva església de Sant Llorenç de Campdevànol resta , com a part romànica, el campanar i una part del murs que han quedat incorporats a la construcció original. 

El campanar, de planta quadrada, és una torre de dos pisos d’alçada, separats per un fris d’arcuacions llombardes. Aquestes arcuacions i els plafons en el quals hi ha obertes les finestres són emmarcats per quatre lesenes angulars. 

L’aparell ha estat fet en carrerons ben tallats i escairats, disposats molt ordenadament en filades uniformes i regulars, amb l’aspecte característic de les obres tardanes del final del segle XI o de la primera meitat del XII, concebudes encara dins els models expressius de l’arquitectura llombarda. 

 
Procedent d’aquesta l’església el Museu Episcopal de Vic conserva des d’abans de l’any 1983 un encenser d’aram esmaltat.

Veritablement gràcies a la darrera reconstrucció l’edifici ofereix una bella imatge, destacant el campanar ara cobert a quatre vessants. El lloc és fàcil de visitar i l’entorn respira pau.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 18 d’abril del 2015

MARE DE DÉU DEL ROSER. QUERALBS. RIPOLLÈS

TERRES DEL RIPOLLÈS.
 
El dia que visitàvem el poble de Queralbs, estació del cremallera de Núria, primerament fotografiàvem i donàvem voltes per l’entorn de l’església romànica de Sant Jaume. Després passejàvem pels carrers del petit poble i a l’entrada del carrer Pla observàvem una indicació de l’existència de la capella del Roser. 
 
 


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Al costat del bar vam veure l’edifici molt ben conservat i net. Està completament integrat amb les cases del carrer. 

Cercava dades de la capella i només he trobat una simple indicació també destacada en un rètol al mateix carrer que ens diu que és una construcció del segle XVII.



















Destaca la porta d’entrada adovellada. Una finestra enreixada a cada costat i alçant els ulls un simple campanar de cadireta d’un ull que culmina l’edifici. Una petita campana omple l’espai buit del campanar. Al seu costat una representació en ceràmica de la Verge sota quina advocació pertany el nom de la capella.

En el blog de Goigs i Devocions Populars  de Mn. Josep M. Viñolas  trobo el goigs corresponents a la Verge del Roser del poble de Queralbs que acompanyo.  


I poca cosa més he sabut trobar de la capella del Roser del poble de Queralbs. Si alguna persona pot facilitar-me més dades gustosament els afegiré en aquesta pàgina.
 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 16 d’abril del 2015

MARE DE DÉU DEL SERRAT. QUERALBS. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS.

Visitàvem el Serrat, un petit veïnat (25 h. 2009) que es troba situat a la cota dels 1300 m. d’altitud. Pertany al municipi de Queralbs i és situat a l’esquerra del Freser, damunt el poble de Fustanyà, a la parròquia del qual pertany.


La riera de Serrat, afluent del Freser per l’esquerra, neix als vessants sud-occidentals del puig de Balandrau i desemboca aigua avall de Fustanyà.

En la nostra consulta etimològica al diccionari Alcover-mol es dóna aquesta definició.: derivat de serra, art. 1.

El veïnat del Serrat, que s’havia pràcticament despoblat, és format per grup de cases, moltes de les quals han estat restaurades per l’estiueig. La notícia més antiga que hem trobat és de l’any 1467, quan  dos “homines de Serrato” consten com a contribuents o feligresos de Sant Sadurní de Fustanyà, d’on depenia el lloc.

L’any 1519 consta que aquí fou aixecada una torre de defensa, ara destruïda, a l’indret de can Bonada. Ni una sola notícia històrica s’ha pogut trobar de la capella del Remei, que presideix el nucli.

La nau fou ampliada i apujada al segle XVII.


L’advocació a la Mare de Déu del Remei és documentada des de l’època de les festes del segle XIV, però no es popularitzà en els santuaris que hi ha dedicats fins els segles XV i XVI. Per tant, si aquesta capella és romànica, com sembla, l’advocació primitiva, que potser era simplement a la Mare de Déu, li devia ésser canviada aquests segles.

Sempre ha estat una simple capella a cura dels antics rectors de Fustanyà.

L’església de consta d’una sola nau, coberta amb volta de canó apuntada i amb senyals d’haver estat sobrealçada, capçada a llevant per un absis semicircular lleugerament descentrat respecte a l’eix principal i molt més estret que la nau i cobert amb volta de quart d’esfera.

Només hi ha dues finestres de doble esqueixada, l’una descentrada a l’absis i l’altra al mur de migjorn.

La porta, amb arc adovellat, un ull de bou i el campanar de cadireta, de dos ulls, són a la façana de ponent, que és arrebossada.

Tos els murs, tant de l’absis com de la nau, són de maçoneria, a base de pedres molt ben col·locades, malgrat que no siguin fets de carrerons. La coberta de l’absis és de pissarra, igual que la nau. Totes dues es veuen sobrealçades.

A l’interior els parament resten enguixats, llevat del de l’absis, que manté el mateix aparell de l’exterior, és a dir, amb lloses desiguals de maçoneria, de gruixària variable.

Tot i que l’absis es troba esquerdat, la resta té un bon estat de conservació.

A desgrat de la rusticitat general de l’edifici, convé destacar l’estretor de l’absis en relació a la nau, que es repeteix en esglésies properes, les característiques constructives  cal situar-lo dins el segle XII.


Copio el que ens explica un rètol situat a l’entrada del poble:

SERRAT: NUCLI TÍPIC DE MUNTANYA.

Serrat és un poble que conserva tot l’encant d’un poble d’alta muntanya on no s’han realitzat noves edificacions que es desdiguin amb l’entorn natural rural d’aquesta part dels Pirineus. Fins als anys 40 no es va construir la carreta actual, per la qual cosa els habitants del Serrat es veien obligats a transportar les mercaderies amb animals. A totes les cases importants, s’hi feia el pa i per això encara es poden veure molts forns adossats a les cases.
La situació de Serrat, a 5 quilometres de Queralbs i de l’estació del cremallera de la Vall de Núria, fa que sigui un indret especial.
L’encant de Serrat és el silenci, el fet de trobar-se en un lloc gairebé verge, però perfectament urbanitzat amb el carrers empedrats, amb fanals, clavegueram i aigua potable.

Per enveja nostra el que anuncia el rètol és real.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 14 d’abril del 2015

MARE DE DÉU DEL ROSER. LLES DE CERDANYA. BAIXA CERDANYA

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Pujàvem fins a Lles de Cerdanya. Les terres del municipi tanquen amb la frontera andorrana. I una vegada tornada a veure l’església de Sant Pere demanaven per conèixer la capella del Roser o també anomenada del Benefici. Envoltada per les cases del poble visitàvem dita capella.

En la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: probablement pre-romana. En els documents de la baixa llatinitat apareix escrit Lercio. Segurament cal relacionar-lo amb el topònim Lles de l'Urgellet i amb el Lleers de la Parròquia de Ripoll. 

El terme municipal de Lles de Cerdanya és el més extens de la Cerdanya, després de l’annexió el 1966 de l’antic terme de Músser i Arànser. Situat al Baridà, el municipi s’estén des de la línia de crestes dels Pirineus axials fins al Segre. El seu límit N és frontera amb Andorra i en un petit sector al NE, des de la Portella Blanca d’Andorra (2517 m) al pic de Calm Colomer (2 869 m) de la serra de l’Esquella, és partió amb l’Alta Cerdanya. 

 
El terme és poblat des de molt antic. En l’acta de consagració de la catedral d’Urgell s’esmenten les parròquies de Músser (Munciar), Arànser (Aransar), Travesseres ( Traverseras) i Lles (Lesse). Dins l’antic comtat de Cerdanya, el territori que constitueix el terme actual era al límit amb les terres pertanyents al vescomtat de Castellbò.


La capella del Roser és un edifici de planta rectangular d'una sola nau coberta amb volta de canó i teulada a dues aigües. Al mur est hi ha un cos afegit que correspon a la sagristia.  

Al mur de migjorn està situada la porta, d'arc de mig punt, dovellada, i un rosetó també dovellat.  

El campanar és petit i d'espadanya amb un únic ull. A l'interior, les parets són enguixades i pintades. Crist en Majestat esculpit sobre un bloc de pedra en forma de creu. 

La capella del Roser està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local. 

És molt agradable voltar pels carrers del poble de Lles que fa uns anys era pràcticament despoblat i l’auge de la segona residència l’ha retornat a la vida. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M: Rosa Planell Grau.

dissabte, 11 d’abril del 2015

SANT SADURNÍ DE FUSTANYÀ. QUERALBS. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Visitàvem l’església sota l’advocació de Sant Sadurní del poble de Fustanyà, (13h. 2009) situat en el municipi de Queralbs. Fustanyà es troba al vessant del pic de Roques Blanques, enlairat a mà esquerra del riu Freser, aigua amunt del seu aiguabarreig amb la riera del Serrat.
 

Una estreta carretera asfaltada ens hi porta des del gran revolt que ens duu a Queralbs. El petit nucli que centra el veïnat el formen el gran mas Fustanyà, diversos annexes i l’església que té sota seu a poca distància.

 
Consultat el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: Fustenyà: segons Meyer-Lübke Noms lloch Urg. 29, derivat del nom propi llatí Fustanius. En els documents més antics apareix escrit Fustiniano (a. 819) i Faustiniano (a. 1163), i sembla que ha d'esser derivat del llatí Faustinus (cf. Balari Oríg. 9, i Aebischer Topon. 92-93). 

El lloc de Fustanyà és esmentat a l’acta de consagració de la catedral d’Urgell de l’any 839, amb el nom de “Fustiniano”, bé que el primer esment fiable és el de l’acta de consagració de l’església de Queralbs, del 978, en la qual es diu que la nova església de Queralbs ha estat fundada i queda sota la subjecció de l’església de Sant Sadurní, “nuncupata Fustiniano” , que era per tant, la primera i més antiga parròquia del terme actual de Queralbs.
 

El nom de “Fustiniano” ha fet suposar als etimologistes  que podria derivar d’una primitiva vil·la romana establerta aquí en l’època de la romanització, per algun “Fustinianus”. Aquest hipòtesis podria tenir una ceta versemblança si és cert que en una antiga explotació de coure sota el salt del Sastr, al camí de Queralbs a Núria, aparegueren dues escodes (martells grossos) i material atribuïble a l’època romana. 

L’any 1103 al lloc de Fustanyà tenia béns el monestir de Sant Martí de Canigó, fruit segurament, d’alguna donació dels comtes de Cerdanya, senyors primitius del lloc, que tingué sempre una història unida a la de Queralbs, d’on esdevingué pràcticament sufragània a partir del segle XV. Més tard tornar a tenir rector propi. 

L’església actual va fou enguijada el segle XVI, i hom devia modificar la finestra del mur de ponent , que fou convertida en un òcul. També és probable que fos erigit o modificat el campanar d’espadanya, ampliat vers la nau i cobert amb un acabament piramidal de llosetes de pissarra. El temple també degué ésser enguixat i decorat interiorment, segons es dedueix per la data de 1508 que figura al costat de la llegenda PULCHRA UT LUNA ELECTA UT SOL, escrita a l’arc que relliga el tester de l’absis amb la nau, dedicada, evidentment, a la Mare de Déu.

Interiorment l’església té dues capelles d’arc rodó, obertes al gruix del mur, a manera d’inici del transsepte.

L’església ha esta objecte de restauració per part de la Diputació de Girona que li ha afegit al mur de migjorn, un atri o cobert amb bigues de fusta, similar al que devia tenir segles enrere. Els forats antics han estat utilitzats per a col·locar-hi les noves bigues. 

És una construcció de nau única, coberta amb volta de canó apuntada. Presenta un arc triomfal i un absis semicircular molt més petit que la nau, orientat a llevant que a l'exterior mostra un fris sostingut per mènsules. Arran de l'arc triomfal, la nau presenta, a banda i banda, dos grans nínxols, com un rudiment de creuer.

Orientada a llevant, té la porta al costat de migjorn, està formada per tres arcs en gradació i conserva la ferramenta original. 

Exteriorment, la façana principal és sens dubte la de migdia, mur lateral que dóna sobre la terrassa que serveix de cementiri i que domina la vall. Té la forma d'un rectangle apaïsat amb tretze filades de bons carreus, coronat per una cornisa en forma de gola senzilla, de quart de canya. A la base, hi ha un sòcol, unit al parament per un pla inclinat a bisell. S'hi obre al portal, format per tres arquivoltes en gradació. En el mateix mur hi ha una finestra que correspon al nínxol que consideràvem com un rudimentari transsepte. 
 

Al damunt del nivell de la porta, vuit forats, rítmicament distribuïts, indiquen que hi hagué un nàrtex de fusta protegint l'entrada de gairebé tota l'amplada de la façana, que ha estat restituït en la restauració.  

Sobre el peu de la nau s'aixeca el campanar de torre de coberta piramidal que possiblement és fruit d'una transformació de l'original d'espadanya. 

Un dels elements interessants de l’església és la ferramenta de la portalada d’entrada. La decoració realitzada amb ferro forjat i distribuïda en els dos batents amb una composició molt original 

Al realitzar les obres va rebaixar-se el terra i va descobrir-se un antic cementiri medieval amb tombes de lloses. També es troba fragments de ceràmica. 

i com a colofó unes paraules del mossèn, que amablement ens permeté veure l’interior i que lliguem en la descripció del cartell informatiu.

“La perfecció de les pedres contrasta amb l’arquitectura rústica del país; per aquest mtiu degué néixer la llegenda que havia esta bastida per les fades, o bé per les bruixes, que vivien a les coves properes. Els homes n’haurien fet només el campanar, raó per la que aquest és molt imperfecte”. 

Com sempre diem: Hi ha tantes coses per admirar en la nostra Catalunya, val la pena conèixer-les. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.