SANT FELIU DE FONTCOBERTA. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

L'església de Sant Feliu de Fontcoberta va ser consagrada el 12 d'agost del 917 pel bisbe Guiu de Girona. La construcció actual data de finals del segle XII. L'any 1573 fou construït el cor, amb una clau de volta amb la imatge de Sant Feliu en baix relleu. L'any 1610 fou afegit el cos de la sagristia. El 1762 fou derruït l'absis romànic i es va construir l'actual. El 1795 es va obrir la capella del Sant Crist.

El 1865 es va construir la capella profunda per a guardar-hi l'eucaristia. El 1760 es va afegir a l'altar un retaule construït per Jaume Escarpintier de Girona. Es coneix la lipsanoteca de l'antic altar major, que és del segle XII i es conserva. És de fusta i conté tres peces adornades amb una creu. La pica la trobà mossèn Josep Riera, rector de la Parròquia, al galliner d'una casa del poble, on servia d'abeurador per l'aviram. 

L'església parroquial de Fontcoberta és un edifici imponent situat dins de la població. És de planta rectangular, amb cossos laterals afegits. Presenta una sola nau amb absis semi octogonal en substitució del d'època romànica, amb la volta semiapuntada construïda amb carreus. Posteriorment se li van afegir les capelles laterals, el cor i la sagristia. Els murs són repicats.

La façana principal presenta estructura romànica, amb arcs llombards a la part superior i una línia de carreus en serra. El portal conserva un guardapols primitiu, però han desaparegut els arcs en degradació que devien conformar la portalada romànica, sent substituïts per un frontó renaixentista del segle XVI. Presenta dos basaments, situats a cada cantó de la porta, sobre els quals descansa una columna d'ordre dòric. Les dues columnes suporten un entaulament format per arquitrau, fris i cornisa. Sobre l'entaulament hi ha el frontó.

El campanar-torre, adossat a la banda de tramuntana, és de planta quadrada, romànic de tradició llombarda i contemporani de l'església. El pis superior i la coberta són posteriors. 

A Santa Maria de Turers es conserva la pica baptismal de la segona meitat del segle XII procedent d'aquesta església. També hi ha una pica de pedra de forma troncocònica que fa pensar que podria servir per l'aigua beneita, encara que també podria servir per emmagatzemar l'oli o com a rentamans. Buidada en un sol bloc, és totalment llisa però mostra una part sense polir que devia anar adossada a la paret. 

Es conserven dues imatges barroques, una del Nen Jesús de Praga i una de la Verge del Roser, encarregada el 1683. 

Sant Feliu de Fontcoberta és un edifici amb elements romànics i renaixentistes inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

CAPELLA DE SANT ESTEVE DE VILERT. ESPONELLÀ. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

En la nostra visita a Vilert trobàvem aquesta petita capella. 

Petita capella adossada al recinte del cementiri de Vilert per la seva banda oest. És de planta rectangular amb parets portants de maçoneria i coberta de teula àrab a dues vessants amb un senzill campanar d'espadanya sobre el carener. 

Interiorment es desenvolupa en una sola nau. La porta d'accés situada a la façana nord és emmarcada amb carreus.

 Va ser construïda l'any 1365 i restaurada durant el segle XIX. 

A l'interior hi ha un retaule del 1560, dividit en tres cossos, restaurat l'any 1860. 

Va estar molts anys abandonada i darrerament ha estat cedida al municipi pel seu antic propietari. 

Sant Esteve de Vilert és una capella protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANTA MARIA DE VILERT. ESPONELLÀ. PLA DE L’ESTANY

PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

L'església parroquial de Santa Maria de Vilert centra el petit nucli rural de Vilert, situat al nord del terme municipal d'Esponellà, a la dreta del riu Fluvià. 

L'any 844, l'església de Santa Maria fou reconeguda com a possessió del monestir de Banyoles. El rei Carles el Calb, (fill petit de l'emperador carolingi Lluís el Pietós), reconegué la propietat d'aquesta església, situada en un lloc que hauria estat vila romana: in «Sisteriano, domus Sancte Marie» l'any 866. Aquest reconeixement es repeteix en altres diplomes palatins carolingis dels anys 878 (Lluís el Tartamut) i 916 (Carles el Simple). 

El lloc de «Vi ladert» és esmentat el 966 en el testament del comte Sunifred de Cerdanya i Besalú, i el de «Villa erte» en un document del comte Miró, el 977. Benet VIII, en la butlla del 1017, diu textualment: «in Cisteriano, que dicunt Villavert, ecclesia Sancte Marie cum ipsa parrochia». Urbà II escriu «Villa Azert» el 1096; l'any 1226 el rei Jaume I l'anomena «Villacerti». En el fogatge de Pere IV, de l'any 1359 hi trobem la denominació definitiva, Vilert. 

L'església de Santa Maria de Vilert roman avui dia com una construcció d'una nau amb volta de canó ampliada a banda i banda per capelles laterals, i una segona nau alçada en reformes posteriors. 

L'absis és semicircular cobert amb quart d'esfera. Al costat de tramuntana hi ha un segon absis que forma, amb l'ampliació de migdia, una mena de creuer. Sobre aquesta ampliació hi ha un campanar, adossat al mur de migdia, que té la base buidada, és de planta quadrada i acabat amb una piràmide envoltada per una balustrada. 

A la façana principal, a ponent, la portalada, que és d'arc de mig punt, correspon a una renovació del segle  XVI com també la nau de migdia, que fou sobrealçada, i el cor. 

Els paraments indiquen diferents sectors constructius; la nau central, amb pedra de riu escairada de petites dimensions i junta sobresortida, l'absis de tramuntana amb el mateix tipus d'aparell disposat més toscament, i, finalment, la torre campaner amb pedra sorrenca ben tallada, en filades regulars i carreus d'uns 25/30 X 30/45 cm. 

L'absis lateral fa pensar que la construcció primitiva constava d'una nau amb tres absis i creuer a la qual s'adossà posteriorment la torre campanar. No obstant, no es pot descartar que l'absis de migdia no s'hagués construït mai o fins i tot que el que hi ha a tramuntana s'afegís més tard. D'acord amb les característiques arquitectòniques, la nau i l'absis centrals es datarien al segle XI, l'absis de tramuntana en la mateixa època o una mica posterior i la torre campanar a la darreria del segle XII o ja al segle XIII.

L’església de Santa Maria de Vilert és una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANTA CATERINA D’ESPASENS. FONTCOBERTA. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

L’única referència històrica antiga que s’ha localitzat d’aquesta església data de l’any 1049, en què els esposos Arnal i Eliardis feren donació de “Sancte Marie de Spasent”, juntament amb el cementiri i quinze passos de sagrera a la seu de Girona, establint la condició que estigués sota la dependència de Sant Martí d’Ollers. L’any 1248 passa ha estar sota l’advocació de Santa Caterina. Per les característiques de l'obra, l'església es data cap a principis del segle XIII 

Santa Caterina d’Espasens es una església d'una sola nau rectangular i absis semicircular a l’est. l'est. L'exterior presenta una cornisa encorbada a les dues façanes laterals. La façana sud presenta tres amplis contraforts. La part superior de la capella fou recrescuda, inclosa la part de l'absis. 

L'interior presentava una volta seguida apuntada que era enderrocada. Se li van afegir unes encavallades metàl·liques que suporten biguetes del mateix material, solera ceràmica i teula àrab. 

La façana principal té porta dovellada. 

En l’any 1988 es va restaurar la capella amb l'execució d'una nova coberta i canalització dels murs i consolidació. 

El Museu d'Art de Girona guarda un candeler romànic procedent d'aquesta església. Aquesta peça romànica comparada amb altres peces romàniques del Museu Episcopal de Vic  situen aquest objecte dintre el segle XIII, segurament avançat. 

Al mateix lloc hi ha les restes del castell d’Espasens que va ser va ser un tipus de casa forta dels segles XIV-XV, i avui està totalment enderrocat. Es creu que va ser el castell d’origen de la família Espasens, molt documentada al llarg de l’edat mitjana. Ha estat excavat i netejat de terra i runes. A llevant hi ha les restes d’una sala rectangular coberta en origen per dos arcs de mig punt de dovelles. Els arcs han estat reconstruïts. Es conserven els murs perimetrals amb una alçada d’un metre de mitjana. 

Santa Caterina d'Espasens, antigament coneguda Santa Maria, és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental, Viquipèdia, Catalunya Romànica, Turisme Pla de l’Estany

CAPELLA MARE DE DÉU DE LA FONT. FONTCOBERTA. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

La capella de la Mare de Déu de la Font és situada en una fondalada, al sud de Fontcoberta en el veïnat de la Farrés, a la capçalera de la riera del Garrumbert. El nom li ve de la font que raja més avall. 

La capella és una construcció romànica del segle XII i principis del XIII, documentada l’any 1261. El 1415 ja existia el pòrtic i fou renovat el 1433, en atenció als peregrins que hi anaven a guarir-se amb l'aigua que manava de la font. 

Posteriorment, el 1453, la reina Maria, esposa i lloctinent d'Alfons V d'Aragó, subscrigué els nous estatuts de la confraria de la Mare de Déu. El 1517 s'acabà el retaule gòtic. La imatge d’alabastre de la Marededéu és gòtica, del segle XV amb trets del XIV, i ha tingut sempre molta devoció. El retaule actual és del segle XIX. 

L’any 1964 es va restaurar l’ermita i es va derruir la la casa de l’ermità que hi havia adossada, 

És una petita construcció d'una nau, de volta lleugerament apuntada i amb un absis semicircular, actualment desaparegut però que es pot entreveure en la fonamentació que n'ha restat. 

La porta principal era lateral, situada al mur de migjorn, de mig punt, en bon estat i molt refeta en la part superior. Els carreus dels murs, de travertí d'Espolla, estan força ben disposats per filades i ben tallats, amb mesures regulars. 

A l'interior, la nau té tres arcuacions que permeten rebaixos formant capelletes i que, amb la port lateral, resten situades simètricament. Una imposta en cavet recorre els murs laterals.

Al segle XV s'hi afegí el porxo i es creà un nou accés a ponent, tot i que l'actual porta data del 1772, sobre el qual hi ha un campanar d'espadanya de dues obertures d'arc de mig punt, coberta amb teula àrab a dues vessants; aquest conjunt hauria sofert nombroses reformes. La construcció romànica d'aquesta capella s'h de situar probablement dins el segle XII. 

Mare de Déu de la Font és una capella inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografía: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i panell explicatiu

SANT PERE DE JUÏGUES. VILADEMULS. PLA DE L'ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY  

L'església de Sant Pere de Juïgues, de l'antic lloc de Juïgues, únic topònim alt-medieval d'aquestes comarques que indica un establiment de població jueva, es troba al costat del mas Sobirà, avui conegut per Can Güell, en una petita vall regada pel torrent de Règalo, afluent de la Farga. 

L'alou de «Judaicas» fou adquirit al voltant de l'any 888 pel comte Delà per traslladar les 25 famílies jueves establertes en aquest lloc a la ciutat de Girona. Segurament s'intentava vitalitzar l'activitat artesana i comercial de la ciutat. Delà, que governava associat amb el seu germà Sunyer, actuava com a comte de Girona. 

Delà i la seva esposa Quíxol llegaren l'alou de Juïgues a llur filla Virgília qui l'any 941 en va fer donació a la seva germana Ranló que esdevindria abadessa del Monestir de Sant Joan de les Abadesses. L'any 957, Ranló va donar la possessió de «Judaicas» al monestir de Ripoll. L'any 983 hi hagué un judici pels drets sobre una part d'aquesta propietat entre l'abadia de Ripoll i els habitants de l'indret, 25 caps de casa encapçalats per Gistrimi, provinents del repoblament ordenat pel comte Delà, després del trasllat dels jueus a Girona.                                                                                        

  Probablement els monjos de Ripoll degueren fundar aquesta església. No se'n tenen notícies antigues; probablement fou sempre una capella de veïnat, sufragània de la parroquial de Vilamarí. La diada de l'aplec ha perdurat fins data recent. En la postguerra fou objecte d'obres de reparació però des dels anys seixanta quedà abandonada i utilitzada com a magatzem. Entre els anys 1998 i 2002, va ser restaurada per l'ajuntament de Vilademuls i el Centre Excursionista de Banyoles.                                                       

És de dimensions molt petites. Fa només 6,95 m de llargada. D'una sola nau i planta trapezoïdal sense absis o capçalera diferenciada. No ha conservat la coberta original i al seu lloc hi ha un teulat a dues vessants amb un ràfec de teules pintades en blanc i vermell, decoració que pot datar dels segles XVII o XVIII. Al mur lateral de tramuntana hi resta un tram de l'antiga cornisa que assenyala el nivell d'arrencada de l'antiga volta desapareguda. 

La porta d'accés, al centre de la façana de ponent, és un arc de mig punt de dovelles curtes, ben tallades i polides de pedra sorrenca. Aquesta façana és coronada per un campanar d'espadanya d'un arc i dues pilastres. 

Hi ha un bon aparell a tot el mur de llevant, gairebé a tot el mur de tramuntana i a l'extrem oriental del mur de migdia. També a l'altre extrem d'aquest mateix llenç i al de ponent en fragments molt curts. Aquest aparell és fet de carreus de pedra sorrenca i alguns de travertí, de mida mitjana i formes allargades. Ben escairats, polits i afilerats a trencajunt. El morter, però, és força visible als junts on, en alguns punts, hi ha peces de terrissa emprades com a reble, segurament d'origen antic. La major part de les façanes de migdia i ponent presenten un aparell tosc i descurat, de pedruscall sense treballar, desordenat i amb molt morter. Per tant, l'edifici conserva sectors importants dels murs perimetrals d'una construcció romànica, que es podria situar al segle XII. 

Procedents de l'església de Sant Pere de Juïgues, al Museu d'Art de Girona es conserva una mesa d'altar de pedra calcària i datada als segles X-XI. També s'hi troben dues lipsanoteques, sense exposar ni inventariar. són peces d'esglésies consagrades en el primers temps del romànic i que cal emmarcar també dins els segles X i XI. 

No podem oblidar el gran lledoner situat davant el temple. 

Sant Pere de Juïgues és una església d’origen romànic catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANT MARÇAL DE LA QUARANTELLA. VILADEMULS. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

L'església de Sant Marçal de la Quarantella, edificada al cim d'un serrat, es troba al llogarret del mateix nom, un conjunt de masies escampades en un territori de turons baixos, valls petites i fondalades, a la capçalera del riu Siriana. 

El topònim Quarantella apareix documentat al segle X entre els límits del predi de Juïgues. L'església de «Sancti Martialis de Quarentela» constava com a possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles en la butlla concedida pel papa Urbà II l'any 1096, confirmada també pel papa Alexandre III l'any 1175. L'any 1279, el domer de Sant Marçal reconegué diverses prestacions al monjo cambrer del monestir de Banyoles. 

L'església surt relacionada en les «Rationes decimarum», (registre de delmes recollits per les autoritats eclesiàstiques), dels anys 1278 i 1280 com a «ecclesia Sancti Matialis» i en les llistes parroquials del 1362 («Sancti Martialis»). Hi ha notícies cap a finals del segle XIX («ecclesia parrochialis Sancti Matialis de Corantella») i del segle XVII. Segons, Lluís G. Constants Serrats, el temple actual fou edificat el 1224 i renovat el 1651. 

L'església romànica era un petit edifici d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular. Entre els segles XVII i XIX s'hi afegiren una capella i la sagristia al nord, unes golfes damunt la nau, que gairebé doblen l'alçària original, i altres reformes i reparacions. 

La porta d'entrada, a la façana meridional, és d'un sol arc de mig punt fet amb dovelles curtes i estretes, ben polides. Al mateix mur hi ha una finestra d'una esqueixada i llinda monolítica. A la façana occidental hi ha una petita espitllera. 

A la part superior del mur hi ha dues pilastres d'una antiga espadanya i al cim l'actual campanar. El mur de tramuntana, tot i la capella i un contrafort afegits, conserva bé un fragment d'aparell romànic, fet de carreus de mida gran i mitjana, no gaire ben escairats però polits i afilerats. Als murs de ponent i migdia hi ha carreus però molt alterats. Al frontis, l'aparell antic s'ha conservat a la base, a una altura d'uns 3 m. 

A l'absis és on l'estructura romànica s'ha conservat millor si bé el sector nord resta amagat per l'afegida sagristia. De la finestra central, tapiada, se'n conserva un dels muntants i tres dovelles de l'arc extern de mig punt.

L'absis ha conservat la cornisa que corona el mur, notablement grossa, de secció de pla i cavet i feta amb peces grans i polides. L'aparell de l'absis és de carreus de mida mitjana, no gaire ben escairats ni polits, afilerats regularment. El morter és força visible. Aquest aparell és semblant al fragment conservat al frontis. Pels escassos elements conservats, es considera que els elements romànics poden datar de la segona meitat del segle XII o ja dins del segle XIII. 

Sant Marçal de la Quarantella és una església catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia