SANT MARTÍ DE DOSQUERS. MAIÀ DE MONTCAL. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

L’església parroquial de Sant Martí de Dosquers, és al centre de l’antic municipi de Dosquers, el qual l’any 1969 fou agregat al de Maià de Montcal. És un terme força petit, ocupat per un bosc d’alzines i roures, pasturatges i conreus de cereals i llegums, el qual es troba a la riba esquerra del Fluvià, a l’indret de la seva confluència amb el Ser, que hi aflueix per la dreta.

De l'església de Sant Martí de Dosquers se'n tenen notícies documentals des del segle XIII. És citada, el 1278, en el testament del bisbe de Girona, Pere de Castellnou, com a "Sancti Martini de Duobus cheriis". Havia estat possessió de la seu episcopal, exercint el bisbe, que tenia castell en el lloc, la jurisdicció civil. 

L'any 1722, durant el viatge que realitzà el bisbe de Girona, Josep de Taverner i d'Ardena, l'església perdé el permís per a celebrar dues misses diàries sense cap justificació. 

Sant Martí de Dosquers és un edifici romànic d'una sola nau i absis semicircular que presenta construccions annexes, d'època posterior, que modifiquen la seva primitiva estructura: dues capelles a tramuntana i dues a migdia més una sagristia a l'angle sud-est. 

A ponent hi ha la porta d'accés, té gravada la data 1766, està protegida per una cornisa semicircular i formada per arcs en degradació; la llinda i el timpà són llisos. Damunt hi ha una finestra amb arquivoltes i cornisa. L'absis va ser sobrealçat, i per la part de migdia s'observen les ampliacions del temple. 

A l'interior destaca l'arc triomfal que uneix la nau amb l'absis. El campanar antigament era d'espadanya i fou convertint en torre amb finestres d'arc de mig punt; s'hi accedeix per una escala exterior.

La pica baptismal del segle XVIII situada als peus de la nau lateral dreta no té cap tipus d'ornamentació. La pica d'aigua beneïda, vuitavada, que es conserva a l'entrada del temple.

El Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles (Pla de l’Estany) conserva un capitell que prové de Dosquers, treballat en pedra calcària i mutilat a la base i a la zona de l’àbac. L’interès de la peça està bàsicament en la seva decoració, que es desenvolupa de manera simètrica per cada cara. 

Sant Martí de Dosquers és l'església d’origen romànic  i està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i Enciclopèdia Catalana

SANT VICENÇ DE MAIÀ DE MONTCAL. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

L'església de "Sancti Vicencii in villa Maliano" s'esmenta l'any 978, en la donació feta pel comte Miró Bonfill al monestir de Sant Pere de Besalú. El topònim del lloc, al llarg del segle XI, ve documentat com a "Maliano" (1011) o "Malano" (1027), però de l'església no torna a haver-hi referències fins al 1175, citada com a "Sancti Vicencio de Maiano" en el testament d'Hug, vescomte de Bas, el qual llegà deu sous a l'esmentada parròquia. El 1362 surt com a "Santi Vicenccii de Mayano", denominació que apareix ja igualment escrita en la centúria anterior. 

Les visites parroquials dels anys 1851 i 1858 fan constar el bon estat de la parròquia, això reflecteix l'ús constant que s'ha fet d'ella. 

El temple és d'una sola nau amb volta de canó apuntada i capcer semicircular. Una cornisa, que ressegueix tot l'edifici, marca l'alçada de l'església avanç del seu realçament. A ponent i damunt la porta principal hi ha un campanar que no és de la construcció original sinó que es va fer en la fase d'ampliació aprofitant una part de l'espadanya original; és de secció quadrada amb teulat a quatre vessants i obertures d'arc de mig punt per les campanes.

 

El perímetre de l'absis és recorregut per un fris sustentat per cinc mènsules treballades que representen: un cap d'home, una gran fulla amb els nervis molt marcats, fulles d'acant, un home portant quelcom a les espatlles i un àngel amb les ales esteses. 

La porta al mur de ponent i formada per arcs en degradació, llum rectangular, llinda i timpà llis, tot protegit per un guardapols semicircular. La porta guarda el forrellat fet de ferro forjat que probablement és coetani a la construcció del temple. Els dos batents de la porta estan recoberts completament per planxes de ferro subjectats i reforçats per claus; al centre es troba el passador que té l'extrem amb forma de cap de serp i les anelles que l'aguanten estan decorades amb motius de cercles. 

Sant Vicenç de Maià de Montcal és una església  que fou restaurada el 1978 coincidint amb el mil·lenari de la primera cita documental del temple. La construcció que ha arribat fins als nostres dies és, però, romànica, del segle XII. Està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

MARE DE DÉU DEL CÓS. MONTAGUT I OIX. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

La capella de la Mare de Déu del Cós està situada al mateix espai on s'assentava el castell de Montagut, a 603 m d'altitud. Mirant al nord des de dalt el Puig del Cós es pot observar la vall del riu Llierca. Al nord-est, el santuari del Mon. Al sud, la vall del riu Fluvià, la serralada del Puigsacalm i el santuari de Cabrera. Al sud-oest, el santuari de Far. 

Els documents diuen que l'any 1119 Ermessendis de Bas va testar a Udalard, esdeveniment que fa pensar si no devia ser la capella de la fortalesa medieval. De l'estructura feudal només resten fragments de muralles i una de les torres, que s'utilitza com a pou i cisterna. 

El temple és d'una sola nau amb absis semicircular orientat a l'est. Sembla que aquest absis es construí aprofitant una antiga torre circular de la fortalesa. L'ingrés, a través d'una porxada, es fa per la façana de ponent.  A la part de davant té un porxo en el qual hi ha la porta d'entrada de fusta de dos batents. 

Fins al 1936 s'hi va venerar una imatge romànica de la segona meitat del segle XIII. L'actual és una còpia feta a partir d'una fotografia, obra de l'escultor olotí Salgueda, decorada per Joaquim Marsillac. Té un cambril amb la imatge mariana que aguanta el nen Jesús a la falda. Els Goigs que té dedicats canten: A aquest lloc de Montagut, i al devot que clama a Vós, assistiu amb promptitud, Verge Maria del Cos.

Mare de Déu del Cós és una capella inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANT ESTEVE DE LLÉMENA. SANT ANIOL DE FINESTRES. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

L’església de Sant Esteve de Llémena s’alça al cim d’un petit turó, situat a l’esquerra de la riera de Llémena. 

Malgrat que l’any 979, en el testament de Miró Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, apareix la “valle que dicunt lemena”, la constatació més antiga de l’existència de “Sancti Stephani de Lemana”, la proporciona l’evacuació,(Renúncia o cessió d’una propietat a favor d’altri) que van fer Guillem Ademar, la seva muller i el seu fill de les dominicatures i altres drets que tenien en aquesta església a favor de la mitra gironina, el 1156. 

Tanmateix, és a partir del començament del segle XIV, després de més d’un segle i mig sense cap dada, que apareixen una sèrie de documents, més o menys continuats, que permeten de reconstruir una part de la història de Sant Esteve de Llémena, entre els segles XIV i XVI. L’any 1319, el senyor del castell de Falgons, Galceran de Cartellà, prestà homenatge al bisbe de Girona pels delmes de les parròquies de Santa Maria de Granollers, Sant Pere de Llorà i Sant Esteve de Llémena, i també per les possessions que tenia a Sant Miquel de Campmajor. 

Els privilegis i remissions atorgats per la família d’Oms, barons de Santa Pau des del segle XV, als habitants de la parròquia de Llémena, entre d’altres, demostren que aquesta va continuar pertanyent a la baronia de Santa Pau durant una bona part de l’època moderna. 

Malgrat s'ignoren dades històriques que facin referència al temple de Sant Esteve, però el fet que la nau central és de volta de canó apuntat suggereix un possible origen romànic. En un dels angles de la nau veiem la data 1623. A la llinda de la porta principal figura l'any 1750. 

Sant Esteve de Llémena és un edifici d’una sola nau amb capelles laterals, creuer que no es pronuncia a l’exterior i cúpula amb llanterna sostinguda damunt de trompes. La coberta és de teula àrab a dues vessants. 

Disposa de cinc altars a les capelles laterals. A l'esquerra de la nau hi ha els altars dedicats a Sant Isidre amb Sant Antoni i el Sant titular del temple, i un altre amb la Mare de Déu del Roser. Al creuer hi ha dos altars, un amb Sant Josep i el seu fill, i un altre amb el Sagrat Cor. A la dreta de la nau hi ha un altar desaparegut, i un altre de la Puríssima Concepció. Havia estat decorada amb motius geomètrics esgrafiats que cobrien tots els murs exteriors. Actualment els pocs que resten estan en molt malmesos i daten, segons consta en un dels angles de l'edifici, de 1763. 

La torre campanar, situada damunt la porta d'ingrés, és de teulat de punxa a quatre vessants. El portal d'entrada està emmarcat amb carreus de pedra picada, amb motius ornamentals i figures alades. Sobre la porta hi ha un nínxol amb la imatge del sant. Adossat a la façana principal hi ha un porxo amb coberta de teula àrab a dues vessants reconstruït fa pocs anys. 

L’edifici ha sobreviscut a la darrera Guerra Civil sense patir importants danys estructurals, però no el seu mobiliari litúrgic, prova d’això, és que un cop acabat el conflicte, les despeses de restauració s’adreçaren majoritàriament a recuperar aquest mobiliari, mentre que les quantitats invertides en la reparació de l’edifici foren ínfimes. 

Actualment, s’està duent a terme obres de conservació i restauració de les pintures murals, eliminant les capes de recobriment que les tapaven. 

L'Església de Sant Esteve de Llémena és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANT ANDREU DE LA BARROCA. SANT ANIOL DE FINESTRES. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

Sant Andreu de la Barroca, és una antiga església, situada dalt de la serra que separa la vall de Llémena de la vall d’Hostoles. 

L’església de Sant Andreu de Sobre-roca, o Barroca, apareix documentada per primera vegada l’any 985, amb motiu d’una permuta de terres realitzada entre Gotmar, bisbe de Girona, i un home anomenat Guillemó.   

Tanmateix, aquest origen antic no va acompanyat d’una documentació abundant, ja que no és fins ben entrada la segona meitat del segle XIII, concretament el 1271, que torna a ésser esmentada la parròquia de “Sancti Andree de Sobrarocha”, curiosament en una altra permuta, feta entre l’abat de Santa Maria d’Amer i Berenguer de Castellbó, cavaller, i la seva muller, dels masos “Lanciano”, de la parròquia de Sant Climent d’Amer, per l’anomenat “Lantisclo”, de la de Sant Andreu de Sobre-roca. 

Consta documentalment des del 1323, tot i que, de fet, ho devia ésser des de molt abans, que la parròquia de Sant Andreu de Sobre-roca, juntament amb les de Santa Maria de Finestres, Sant Aniol de Finestres, Santa Maria de Santa Pau i Sant Esteve de Llémena i el veïnat de les Medes, formava part del terme del castell de Finestres. 

L’any 1364, la reina Elionor de Catalunya-Aragó vengué a Hug, baró de Santa Pau, els drets senyorials que la corona tenia als castells de Finestres, Sant Aniol i Santa Pau. Aquesta venda fou confirmada pel monarca, Pere III el Cerimoniós, l’octubre de 1365, llevat pel que fa a les parròquies de Sant Esteve de Llémena, Sant Aniol de Finestres i Sant Andreu de Sobre-roca, i també al veïnat de les Medes, dels quals havia venut la jurisdicció a la ciutat de Girona. 

Tanmateix, el desembre del mateix any, Pere III reconegué que els habitants d’aquestes parròquies havien de donar serveis d’“hoste et cavalcata”, en pau i en guerra, a Hug de Santa Pau. Precisament aquest darrer es recordà de “Sent Endreu de Sobreroca” en el seu testament, ja que li atorgà un llegat de vint sous, el 1391.

La parròquia de “Suprarocha” o “Cabarroca” restà unida a la baronia de Santa Pau, durant tota l’època moderna, com ho posen de manifest les diferents remissions i privilegis que els barons de Santa Pau concediren als seus habitants, per exemple, la remissió atorgada per Antoni d’Oms o el privilegi concedit per Berenguer d’Oms, els anys 1558 i 1603, respectivament. 

L’església de Sant Andreu de Sobre-roca, que apareix esmentada en els Sinodials de la diòcesi de Girona del 1691, fou fortament remodelada al segle XVII, segons data la llinda de la porta d’entrada, que porta l’any 1656 gravat.

L’actual església és una construcció del segle XVII, d’una sola nau i absis rectangular. El campanar és de torre, amb teulat a dues aigües i obertures dobles que miren a llevant i a ponent. Sant Andreu fou bastida amb pedra petita del país, llevat dels carreus cantoners. Als segles XVIII-XIX s'han realitzat diverses reformes. 

Sant Andreu de la Barroca és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANT ANIOL DE FINESTRES. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

Sant Aniol de Finestres és un municipi situat en ple Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, amb un terreny accidentat per la serra de Finestres i la de Medes, a la dreta de la riera de Llémena. 

L’església de Sant Aniol, és esmentada per primera vegada en un privilegi del monarca franc Carles el Simple de 922. Posteriorment  fou donada, el 979, pel comte de Besalú i bisbe de Girona, Miró Bonfill, a la seu gironina, segons disposició testamentària, per a remei de la seva ànima i, de la del comte Borrell II de Barcelona. 

Tanmateix, a partir d’aquest moment, s’obre un buit documental que perdura fins ben entrat el segle XIV, és a dir, que la història de Sant Aniol de Finestres entre els darrers anys del segle X i el començament del segle XIV és totalment desconeguda. 

L’església de “sancti Andeoli”, com apareix esmentada en el Llibre verd del capítol de Girona de 1362, formà part del terme del castell de Finestres, juntament amb les parròquies de Santa Maria de Finestres, Santa Maria de Santa Pau, Sant Esteve de Llémena i Sant Andreu de Sobre-roca i el veïnat de les Medes, des de molt abans de l’any 1323, data en què queda constatat documentalment. 

El 1364, el baró Hug de Santa Pau comprà a la reina Elionor de Catalunya-Aragó,  tots els drets que la corona tenia sobre els castells de Finestres, Santa Pau i Sant Aniol, venda que fou confirmada pel monarca Pere III l’any 1365, malgrat que excloent-hi les parròquies de Sant Aniol de Finestres, Sant Esteve de Llémena i Sant Andreu de Sobre-roca i el veïnat de les Medes, la jurisdicció de les quals era en mans de la ciutat de Girona. Tanmateix, poc després reconegué que els habitants d’aquests indrets devien serveis d’host i cavalcada a aquest baró de Santa Pau. Precisament d’aquest, “Sent Aniol” rebé 40 sous com a llegat testamentari, l’any 1391.

Diferents privilegis i remissions atorgats pels barons de Santa Pau, concretament per la família d’Oms, que aconseguí la baronia de Santa Pau al segle XV, demostren, al llarg dels segles XV, XVI i XVII, que la parròquia de Sant Aniol de Finestres restà vinculada al castell de Finestres i, per tant, a aquesta baronia. 

Durant el segle XVIII l’església sofrí una sèrie de modificacions, un exemple de les quals és la porta barroca de ponent, amb la data 1759 gravada a la llinda.

L’església de Sant Aniol de Finestres és un edifici d’una nau, capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau per un simple plec, que fa la gradació. L’estructura original fou molt alterada, amb l’obertura dels murs laterals de la nau, per afegir-hi dues capelles per banda, més un campanar de torre a l’angle sud-oest i una sagristia al costat de migjorn de l’absis. 

És probable que la nau original fos allargada, o, si més no, la façana de ponent fou molt reformada. La nau és coberta amb volta de canó, que segurament deu ésser l’original, malgrat que la decoració i la pintura interiors no permeten de veure’n l’estructura o les possibles alteracions. 

La part més interessant actualment és l’absis, que exteriorment és ornat per un fris d’arcuacions llombardes, dividides en sèries de dues per lesenes. Sobre aquest fris s’observa perfectament el sobre alçament que tingué l’església. 

L’aparell de la part original és de petits carreus escairats, però irregulars, travats amb morter de calç, que gairebé forma un arrebossat. 

Els elements conservats permeten una filiació clara de l’obra dins les formes llombardes de la plenitud del segle XI, de les quals la Garrotxa no conserva gaires exemples. 

L'any 1997, arran d'unes obres en el presbiteri, s'hi va fer una troballa arqueològica excepcional que va revelar l'origen històric del poble. El forat que van fer els operaris per treure l'altar va permetre descobrir un mosaic de l'època romana. Es tractava, de fet, d'un paviment d'Opus Signinum (morter hidràulic), al qual se li havien afegit, quan encara era tendre, tot un seguit de petits daus blancs de pedra calcària, amb algun de negre, que configuren un motiu geomètric, i això va permetre datar l'estructura, del segle II aC al segle I aC. Una part del mosaic estava malmès per la posterior construcció de l'església romànica. Per les dimensions i les característiques de la cambra i del paviment, es creu que es tractaria de les restes d'un petit templet, del qual aquest mosaic en seria el paviment de l'única cambra que el componia. 

Sant Aniol de Finestres és un monument inventariat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades, Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANT JAUME. LLIERCA. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

Sant Jaume de Llierca era conegut antigament
com a Palau de Montagut o Palau d'Avall. El 1928 es va constituir la Parròquia de Sant Jaume de Llierca pel bisbat de Girona i dos anys després va prendre aquest mateix nom la població.

La primera notícia documentada està datada en l'any 940 per la compra d'una finca per Ava de Cerdanya, la comtessa de Besalú, vídua de Miró II de Cerdanya. En 1983 es va trobar un jaciment prehistòric en el Pla de Politger. 

El riu Fluvià divideix el terme en dos grans àrees, a l'esquerra el terreny és pla i es troba la majoria de la població així com l'activitat industrial, mentre en la part dreta del riu, el terreny és accidentat i amb bosc de pineda i alzines. 

Sant Jaume de Llierca ha disposat en el transcurs del temps de diversos temples. L’actual, és un edifici bastit el 1856 a l’indret que ocupava l’antiga església; té tres naus i una façana neoromànica amb una característica cúpula de rajola vermella.  En la seva construcció es van  utilitzar per decorar-lo motius neoromànics com ara arquets cecs, faixes llombardes...etc. 

A la façana hi ha una gran portalada decorada a la part superior amb tres escuts. El central representa una creu amb una petxina a cada angle i porta la data de 1924. Els dos escuts laterals representen: un la senyera, i l’altre, la crossa amb la carbassa del pelegrí que caracteritza sant Jaume. A la part central de la façana s’obre una gran rosassa i la part inferior del teulat és resseguida amb una filera de petites arcuacions.

 El campanar és una torre quadrada amb una obertura a cada un dels pisos i acabat amb una característica cúpula, formada per un teulat de rajola on s’emmarca un rellotge a cada banda. 

Dins del temple es conserven unes talles provinents de l’anterior capella. Són escultures de fusta que representen Sant Jaume Apòstol, el Major, com es veu al barret i les robes de pelegrí que porta, i sant Josep. També la imatge de Crist en majestat, de la mateixa època, és a dir, cap als segles XII i XIII. 

Dins el temple podem veure tres altars laterals; el primer, dedicat a la Verge Maria i al Sagrat Cor; l'altre, a la Puríssima Concepció i a Jesús a la Creu; el darrer a la Verge i els quatre evangelistes. 

Sant Jaume de Llierca és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA. TORTELLÀ. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

El poble de Tortellà s’alça en una plana suaument ondulada a la dreta de la riera de Juiàs, centrat per una ampla plaça i el gran edifici de l’església parroquial de Santa Maria, obra del segle XVIII, amb un alt cimbori. El conjunt humà no té el caire auster dels altres pobles de la contrada i, com diu Josep Girona, sembla una població de la plana empordanesa. La gran destrucció causada pels terratrèmols del segle XV i per l’incendi de la fi del segle XIX fan que la majoria dels edificis siguin moderns. 

Els habitants de Tortellà abraçaren el cristianisme als voltants del segle IV i de seguida degueren construir un local senzill per celebrar-hi les cerimònies religioses. El primer temple, molt petit, segons F. de Zamora, fou edificat possiblement al segle VIII i ocupava poc més del presbiteri de la present església.

La documentació més antiga sobre l'església de Santa Maria de Tortellà data de principis del segle XI, de l'any 1004, quan el Bisbe de Girona, Ot, reclamà al Comte de Besalú, Bernat de Tallaferro, la possessió de l'església, citada com a “Santae Mariae de Torteliano”, grafia que fou posteriorment modificada de manera que a documents del segle XIV la denominació de la població era “Tortayano”. 

El temple actual és obra del segle XVIII, d'estil neoclàssic, però està construït sobre una antiga església romànica. L'església, que es va inaugurar l'any 1756, té planta de creu llatina, tres altars a cada costat, un a cada frontal de creuer i l'altar major al mig. Consta d'una única nau, amb teulat a dues aigües, disposat de quatre capelles laterals que als exteriors es tradueixen en gruixuts contraforts per tal de sostenir l'elevada i pesant volta central. 

L'interior és modern donat que l'any 1936, durant la Guerra Civil, va ser cremada. Es va començar a restaurar als anys quaranta i es va tornar a inaugurar l'any 1954. L'aspecte exterior és auster atès el seu estil, però destaca el seu alt cimbori octogonal que s'alça del creuer. La capçalera disposa d'un sol absis amagat per les dependències d'una gran sagristia.

De l'antiga construcció romànica en l'actualitat només es veuen alguns detalls integrats a la nova construcció, com ara la façana principal, situada a ponent de l'actual església. Es pot apreciar l'antiga porta d'ingrés, avui cegada, formada per una gran arcada de mig punt. Damunt seu, un finestral fet de carreus molt ben tallats que no comunica amb l'interior del temple i les restes de l'antiga espadanya de doble obertura. 

Santa Maria de Tortellà és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fons: IPAC

Fotografia: M, Rosa Planell Grau

SANTA MARIA. ARGELAGUER. GARROTXA.

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

Trobem citada per primera vegada aquesta església a un judici, celebrat l'any 1004 al castell de Besalú, en el qual el Bisbe de Girona, Odó, reclama el temple d' "Argelagario" al Comte Bernat Tallaferro. A conseqüència d'aquest judici, l'església d'Argelaguer fou restituïda a la canònica gironina. En aquesta època, l’edifici devia ser una petita església d’estil preromànic, de la qual no s’ha conserva cap resta. 

Figura com "ecclesia de Argilagario" a les "Rationes Decimarum Hispaniae" (Diòcesi de Girona) dels anys 1279 i 1280; i se cita també als nomenclàtors de les darreries del segle XIV, als quals surt anomenada com "Ecclesia parrochialis sancte Marie de Argilagueriis". 

L'església de Santa Maria d'Argelaguer és d'origen romànic malgrat les nombroses reformes portades a terme durant els segles XVI, XVII i XVIII. Conserva, amagada per les construccions posteriors, bona part de l'estructura romànica del segle XI. Pujant al campanar, podem veure l'absis, amb restes dels arcs llombards originals, i la paret del migdia de la nau que presenta una bonica cornisa decorada amb dents de serra. A l'exterior de l'absis, al costat de llevant, conserva, a la seva base, restes de les columnes que sostenien arcs llombards. 

En el decurs dels segles XVI-XVII i XVIII es portaren a terme nombroses obres d'ampliació que amagaren la factura romànica. El 1571 s'acabà la sagristia afegida a migjorn, segons es desprèn de la llinda de la porta. La porta principal va ser acabada l'any 1573. a l'extrem sud de la façana oest hi ha dues pedres cantoneres amb la data de 1643, any en que degué quedar enllestida l'ampliació de l'edifici per aquesta banda. El campanar és al costat de migdia i té dues pedres cantoneres on consta la data de 24 de març de 1759. La nau que amplià el temple pel costat nord és de principis de segle XX. 

La porta d’accés al temple  és situada a ponent. Disposa d'arcs en degradació sostinguts per columnes de base llisa, fust cilíndric i capitells ornats amb fulles d'acant. Tot queda protegit per una cornisa semicircular. Al timpà fou esculpida una curculla oberta i la llinda presenta la data de 1573.

En el decurs de les ampliacions realitzades a Santa Maria es va construir el cor de l'església sostingut per un gran arc rebaixat amb volta nervada; quatre de les claus de volta presenten elements florals estilitzades i la cinquena una estrella de cinc puntes.

Les capelles del costat dret de la nau presenten voltes nervades amb una clau cada una; una d'elles està decorada amb una figura en alt relleu d'un bisbe i l’altra, presentava una altra imatge, avui desapareguda. 

La pica de batejar és situada a l'interior de l'església, col·locada damunt d'una base molt més moderna. Està ubicada al costat esquerre de la nau principal, en una capella de construcció molt més tardana que els murs romànic conservats en el temple. Disposa de vuit cares i està ornada amb fullatges estilitzats; porta inscrit la data de 1625. 

Santa Maria d'Argelaguer és un monument protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: IPAC

Fotografies: M. Rosa Planell Grau

SANTA ANNA. ARGELAGUER. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

El poble d’Argelaguer situat a prop de la riba esquerra del Fluvià, és dividit en dos nuclis: el proper al riu, amb l’església parroquial de Santa Maria i l’antic castell o casa forta d’Argelaguer, i un raval, allargat a banda i banda de la carretera.

La petita església de Santa Anna és al centre del poble, en una plaça propera a l’església parroquial de Santa Maria. 

És un edifici d’origen romànic del qual no tenim referències documentals al llarg de l’edat mitjana. Tanmateix sabem que al segle XVIII depenia de la parròquia de la vila, dedicada a santa Maria. 

Pel que fa a èpoques més recents, tampoc no disposem d’informació, i tan sols la data de 1848 a la fusta de la porta d’accés ens notifica que ha sofert algunes reformes. L’any 1975 fou restaurada pels veïns de la població. 

Santa Anna es tracta d’un edifici molt simple, d’una nau rectangular, coberta amb una volta de canó seguit i capçada a llevant per un absis semicircular, sense cap finestra, obert directament a la nau.

 

La porta s’obre a la façana de ponent, i l’aparell és de còdols i petits carreus senzillament desbastats, disposats en filades uniformes i regulars, que només assoleixen una certa homogeneïtat i qualitat de talla en l’arc que obre l’absis. 

L’aspecte general és el d’una obra senzilla, de datació imprecisa, perquè la seva filiació correspon a les formes rurals de l’arquitectura dels segles XI al XIII, sense que es pugui excloure que l’obra actual correspon a una reedificació sobre les bases d’un edifici medieval. 

A la porta del costat de migjorn de l’església es conserva una mostra del treball en ferro forjat habitual en el romànic català. Es tracta d’un senzill forrellat. És una peça massissa i allargada de ferro que es replega a la punta i acaba en forma de cap de serp. amb escates d’un ofidi. Per tot el seu cos, hi ha unes lleus incisions fent ziga-zaga que conformen un motiu geomètric a base de rombes; el dibuix sembla representar la pell amb escates d’un ofidi. És curiós d’observar com aquesta forma (la de pany allargat), permet utilitzar una simbologia com la de la serp o el dragó, un animal mitològic amb un fort significat en l’escatologia de l’època medieval. 

Santa Anna d'Argelaguer és un monument religiós protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia:; M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA DELS HOSTALETS D’EN BAS. GARROTXA

 PASEJANT PER LA GARROTXA 

El poble dels Hostalets d'en Bas es troba a l'esquerra del riu Fluvià, aigua amunt del poble de Sant Esteve d'en Bas, antic cap del municipi al qual pertanyia.

Dels seus orígens resta l'antic hostal de Can Llonga. La disposició dels dos carrers que formen el poble -el carrer de Vic i el carrer de Teixeda-, que conflueixen a l'església de Santa Maria, respon a la funció inicial que tingué com a lloc d'hostalatge nascut a la vora d'un camí.

La restauració soferta pels Hostalets d'en Bas d'ençà de la declaració com a Conjunt Històrico-Artístic ha restat autenticitat a la seva fesomia agrària i pagesa. 

La plana d'en Bas, situada al sud de la comarca de la Garrotxa, era el nucli central de les terres patrimonials dels vescomtes de Bas. 

El nucli dels Hostalets d'en Bas va sorgir el segle XVIII entorn de l'antic camí de Vic a Olot pel Collsacabra.

Santa Maria dels Hostalets d’en Bas és una església d'una nau, amb capelles laterals, amb volta de creuria i absis poligonal. A l'exterior, les façanes laterals estan tenen contraforts seguint un ritme regular fins arribar a la cantonada amb la façana principal on els contraforts estan situats en diagonal creant un angle obtús a cada costat de la façana. 

La porta principal és allindada amb un frontó semicircular amb el timpà buit. A mitja alçada una motllura llisa migparteix la façana. A la part superior s'obren tres finestres d'arc de mig punt, la central més alta que les laterals, i un òcul. Una cornisa recorre la part superior i al centre una creu corona la façana.

Adossada a l'església es troba el campanar de planta quadrada i teulada piramidal. A la part superior quatre obertures d'arc de mig punt allotgen les campanes. 

Santa Maria dels Hostalets de la Vall d'en Bas és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: IPAC

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT SALVADOR DE CASTELLFOLLIT DE LA ROCA. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA

La vila de Castellfollit de la Roca és integrada per la vila vella i un petit eixample encara a l’interfluvi del Fluvià i el Turonell.  L’espadat cau d’una manera espectacular sobre els dos rius i al seu cim l’església vella i les cases del nucli antic formen un conjunt pintoresc, inaccessible des del camí que ve de llevant, i forma una silueta característica, prou coneguda i difosa per tot el país. A un costat de la cinglera hi ha la Plaça Vella, i a l’extrem la primitiva parròquia de Sant Salvador de Castellfollit.  Segurament a Castellfollit  havia hagut dues esglésies, una parroquial i l'altra, del castell del castell de Sant Salvador. 

Tanmateix se sap de la seva existència per un instrument datat L’any 1019, referit a la dotació i constitució de termes de la canònica de la Seu de Girona, i expedit pel bisbe Pere de Carcassona entre d’altres dignitats eclesiàstiques. 

Malgrat la manca de dades històriques documentals esmentada, sembla fora de dubte que l’església de Castellfollit pertanyé sempre a la Seu de Girona, ja que en els nomenclàtors diocesans confegits al final del segle XIV, s’esmenta com a Sant Salvador. Aquesta notícia fa palès el canvi d’advocació, del qual malauradament es desconeix el moment concret en què es produí i quina fou la causa. 

El temple, igual que la vila, patí els efectes dels terratrèmols del segle XV i hagué d’ésser refet; les obres es portaren a terme en diverses etapes constructives, que finalitzaren al segle XVII dins l’estil renaixentista tardà, propi del moment. Al final d’aquesta centúria, concretament l’any 1691 l’església de Castellfollit figura relacionada als Sinodals de la diòcesi de Girona. 

L'any 1700 el bisbe Miquel Joan de Taberner troba l'església molt destruïda pels soldats del rei de França. 

L'església de Sant Salvador es va mantenir en culte fins a l'any 1936, data en què fou cremada, i el sostre es va esfondrar. Acabada la guerra civil, hom decidí de convertir unes escoles, llavors en curs de construcció a la zona de l’eixample, en la nova església parroquial.

De la fàbrica primitiva conserva una finestra romànica tardana en la paret de migdia i un gran nombre de carreus reutilitzats. A la porta d’accés hi ha situada una llinda de grans dimensions.  Hi ha el següent text inscrit: "SI DEUS. PRONOBIS. QVIS. CONTRANOS / 1698". També hi ha una creu en relleu per sobre de la llinda. 

En el decurs del temps va alternant advocació entre Sant Salvador i la Trinitat. L'any 1691 l'església disposava dels següents altars: Altar Major, altar de Nostra Senyora de la Pietat, el de Sant Joan Baptista, el de Sant Joan Evangelista, el de Sant Eloi, el de Nostra Senyora del Roser i el del Santíssim. 

En l’actualitat, a partir d’una iniciativa sorgida dels Amics de Castellfollit i amb el suport institucional, el temple de Sant Salvador ha estat recentment rehabilitat i condicionat com a espai polivalent per a diversos usos culturals. Cal dir que la restauració ha estat molt encertada, ja que s’ha combinat el vidre, el ferro i la pedra original. 

L'església vella de Castellfollit de la Roca és una construcció  inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT PERE DE LES PRESES. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

El poble de les Preses és al pla, sota la serra del Corb i vora la carretera d’Olot. El seu creixement s’ha dirigit cap als veïnats de Bellaire i de Pladevall. 

En la primera referència documental coneguda del lloc i la parròquia de les Preses, datada l’any 922, Elienard llega en testament a la seva muller Ricarda l’alou de les Preses. Uns anys més tard Ricarda emmaridà de bell nou amb un cavaller anomenat Sal·la; aquest matrimoni fou el fundador del cenobi de Sant Benet de Bages, al qual feren donació l’any 957, per tal de contribuir a l’aixecament de la fàbrica, de l’alou de Sant Pere de les Preses. 

L’església parroquial de Sant Pere de les Preses va ser consagrada el 1119 pel bisbe Berenguer Dalmau, però és probable que aquesta fos la tercera construcció. En l’església actual no es conserva cap vestigi romànic, ja que al llarg dels segles ha sofert diverses transformacions, la darrera de les quals fou la de la fi del segle XVIII, que convertí el temple en un edifici d’estil neoclàssic, de tres naus, separades per columnes gruixudes. 

Sant Pere de les Preses consta de tres naus amb capçalera recta, les laterals són més aviat passadissos; estan separades per robustes columnes toscanes i arcs formers de mig punt; la central està coberta per una volta de llunetes; té transsepte amb una cúpula sobre petxines al creuer; l'atri està separat de les naus per un digne mur vidriat amb marcs i portes de ferro; la seva fondària està inclosa en la mesura de la nau. 

Els seus murs són de carreus grisos a la part baixa i més clars a la superior. El frontis es troba flanquejat per dos campanars i força més endarrerit que aquests; hi té un portal rectangular cobert per un ampli ràfec; per damunt d'ell apareix un òcul motllurat i una cornisa angular amb motllures i una creu metàl·lica al cim.

Flanquejant la façana principal encarada a ponent hi ha els dos  campanars bessons del segle XVIII acabats el 1911 amb detalls modernistes. Tenen planta rectangular. Les cel·les estan obertes amb finestres d'arc de mig punt, una a cada cara, emmarcades per tres rectangles en degradació. 

Estan coronats per unes destacades cornises, un tambor i per cúpules de racó de claustre recobertes de ceràmica vidriada en blau fosc i dibuixos en groc; uns pinacles coronen els cims. L'esfera d'un rellotge al campanar de l'esquerra es troba sota la cel·la a la cara frontal. Els seus murs, als baixos, tenen paraments de grans carreus mentre que a la part superior són de paredat amb un arrebossat pintat tot imitant carreus. Per l'interior del campanar de l'esquerra hi ha una escala de cargol per accedir a la cel·la; en canvi al de la dreta hi ha una escala arrapada als murs sobre voltes. 

En el seu interior guarda una imatge gran de sant Pere obrada a l'escola salesiana de Barcelona a l'altar major; un Sagrat Cor de talla obra de l'escultor Fluvià a un altar lateral i, a l'altar major, una creu processional gòtica de plata daurada de Còrdova dins d'una urna vidriada. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica i Campaners

Fotografia. M. Rosa Planell Grau