Ral
(en francès Réal) és un municipi (46 h. 2009/1509 msnm.) estès a la part baixa
de la vall, des dels vessants sud-occidentals del massís de Madres del pic de
l’Ós (2 341 m alt al coll de Censà, límit amb el Conflent) fins al curs de
l’Aude, límit occidental del terme, que en aquest indret forma el pantà de
Puigbalador.
És
un poble agrupat situat a banda i banda del Rec de Torrentell, just a ponent de
la confluència en aquest rec del Rec de la Faguera.
L'església
de Sant Romà de Real, amb el cementiri al seu costat nord, és a poca
distància al nord del nucli de població, una vintena de metres més enlairada.
Sant
Romà de Ral apareix esmentada a la documentació conservada se l'esmenta
per primera vegada el 893, i poc després el 908, i reapareix periòdicament, com
el 1266 i en anys posteriors. Més endavant, fou engrandida, i l'església
actual respon principalment a les reformes acabades el 1744, data que s'esculpí
a la nova porta d'entrada. El 1851 s'afegí una sagristia al temple.
De
la primera etapa constructiva, romànica, possiblement del segle XI, se'n
conserva encara una decoració amb bandes llombardes a la façana
meridional, amb un grup de sis arcades i un altre de cinc, i una petita
finestra absidal.
La
nau única amb coberta de volta de canó, amb la reforma del segle XVIII passà a
tenir la capçalera plana i va perdre l'absis original. És separada de la nau
principal per un arc. També se li afegí una capella lateral al nord i, més
endavant, la sagristia al sud.
La
portalada, rematada per un arc semicircular fet de granit, és a la façana
oest i reemplaça l'entrada original, orientada al sud (com tantes altres
esglésies amb porta al migdia) i cegada quan fou substituïda.
La
façana nord sembla totalment refeta en la reconstrucció del 1744, moment en què
se li deurien afegir contraforts per donar-li solidesa. El
majestuós campanar d'espadanya per dessobre de l'entrada, es compon
de dues grans obertures paral·leles que contenen les campanes, i està rematat
per una petita creu. Les dues campanes, del 1807 i dedicades als patrons santa
Maximina i sant Romà, foren obra de la foneria de Mill Guillaume.
L'església
conserva una pila baptismal del segle XI, pintures al fresc del
XVI i les restes d'un retaule barroc. Atribuït al mestre Joan
Jaume Mélair, de Carcassona, i datat cap
als finals del segle XVII el retaule mostra al centre la Mare amb
l'Infant, flanquejada per estàtues de santa Maximina i sant Romà. En el
cementiri veí es pot observar una creu en ferro forjat datada del 1790
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada