SANT LLORENÇ. LA MUGA. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ

La vila de Sant Llorenç de la Muga és a la vora d’un meandre del riu, que l’envolta a migdia i a llevant. La població té un nucli habitat compacte, estret i allargassat, seguint la configuració del terreny, que era envoltat de muralles, part de les quals encara es conserven. Aquest fet atorga a la població un aspecte de conjunt monumental, dels més interessants de la comarca. 

La primera notícia documental que coneixem sobre la vila data de l’any 972, quan un personatge anomenat Llop Sanç donà un alaou al monestir de Sant Pere de Camprodon. Aquesta referència històrica evidencia que el nom del poble té l’origen en el del sant al qual és dedicada l’església i per aquest motiu cal pensar que el temple ja existia. 

De tota manera, poc després, l’església ja és esmentada, concretament en el testament sacramental del clergue Guiu, de l’any 982; hom hi indica que un alou situat a la parròquia de Sant Llorenç és deixat a Sant Llorenç i Sant Joan. Així l’església tenia aleshores doble dedicació; amb seguretat, doncs, dos altars. 

L’any 1155 Ricard de Terrades empenyorà a Dalmau de Montmarí totes les possessions que tenia a la parròquia.  Poc després, l’any 1160, Arnau de Llers, que posseïa el domini de Sant Llorenç i d’altres en aquest sector de l’Empordà, es veié obligat a restituir les rendes d’una sèrie de les quals s’havia apropiat. Entre aquest temples apareix “ecclesia sancti Laurentii de samuga”. Al mateix testament d’Arnau de Llers, datat al novembre del 1164, hom al·ludeix a la “parrochia sancti Laurentii Sambuce”. 

La vila continuà en possessió de la família de Llers i l’any 1210 ja surt esmentat el castell. L’any 1225, Bernat de Llers vengué el castell de Sant Llorenç amb tots els seus edificis i pertinences al rei Jaume I. Posteriorment l’abril de 1272, mitjançant una permuta de béns entre l’infant Pere, fill de Jaume I, i Dalmau de Rocabertí, el castell i la parròquia de Sant Llorenç passaren a la família vescomtal dels Rocabertí, llinatge que, a la branca principal o a les laterals, des d’aleshores fins al final de l’antic règim, mantingué la senyoria de la “baronia de Sant Llorenç de la Muga”.

L’any 1219 el cavaller Guillem de Cervià tenia el delme de la parròquia de Sant Llorenç en feu del bisbe. L’any 1324 consta que Ponç de Rocabertí, senyor dels castells de Bassegoda i Sant Llorenç, tenia també els delmes d’ambdues parròquies. 

Al final del segle XIII a les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 l’església surt esmentada. Així mateix, en els nomenclàtors del final del segle XIV. 

Al final del segle XVIII, durant la Guerra Gran, la vila i els encontorns de Sant Llorenç foren escenari de diverses accions bèl·liques, durant les quals el temple fou saquejat i cremat. També en la darrera guerra (1936-39), l’església sofrí una altra vegada notables desperfectes, que afectaren en gran manera les voltes i unes altres estructures essencials de l’edifici com l’absis meridional, que quedà destruït. 

En el seu estat actual, el monument presenta unes estructures romàniques d’èpoques diferents i nombrosos afegitons d’èpoques posteriors. Les reformes i ampliacions han donat lloc a la desusada i complexa planta actual: dues naus, una estructura de creuer i tres absis i, a més, el campanar, les capelles laterals i les dependències. La destrossa parcial soferta per l’edifici als anys trenta i la refecció que se’n seguí acaben de dificultar la percepció d’alguns elements antics.

 

La nau del costat de tramuntana, capçada a llevant per un absis de grans dimensions, és molt més ampla que la nau de migdia, la qual probablement hi fou afegida. Aquesta dóna a una ala de transsepte, que ha estat molt modificada, en la qual s’obre l’absidiola d’aquest costat. A la banda de tramuntana, a l’extrem oriental del temple, hi ha una gran torre campanar que es dreça sobre l’estructura que hom pot definir com una ala septentrional de transsepte, a la qual s’obre l’altra absidiola. 

Alguns vestigis fan creure que hom volgué dotar l’església d’una planta basilical de tres naus, però la del costat de tramuntana no s’arribà a construir, o bé ha desaparegut. Ho fan suposar així dues arcades de mig punt, que tenen tot l’aire d’haver estat arcs formers, que resten aparedades i encastades al mur de tramuntana de la nau gran. També hi ha un arc de mig punt al costat de ponent del creuer-base de campanar, que lògicament havia de comunicar amb aquesta nau o edificació ara inexistent. 

L’absis que correspon a la nau gran té una planta en semicercle molt allargat per trams de mur paral·lels. L’interior de l’església presenta pocs elements observables perquè ha estat cobert tot de calç. Aquesta nau té una volta de canó seguida, sense cap arc toral, malgrat la seva llargada considerable. L’absis s’hi obre per un simple plec de mig punt i la seva volta pren la configuració que li ve donada per la planta aprofundida ja esmentada: un tram de canó acabat amb quart d’esfera a llevant.

A l’absis hi ha dues finestres, una al fons, d’un sol biaix i arquet extern de mig punt, monolític, i una altra al costat meridional que és de doble esqueixada. L’aparell del mur absidal és visible externament malgrat haver estat força alterat i sobrealçat. 

La unió entre les dues naus és, també, fruit d’alguna reforma tardana. Hi ha una arcada de dimensions excepcionals, de molta llum i un altre arc former a l’extrem de ponent, que ignorem si és més antic, perquè es arrebossat de calç. 

La nau meridional, molt més estreta com ja hem indicat, és coberta amb una volta de quart de cercle que té un arc toral a cada extrem, de la mateixa forma. El de llevant comunica amb la gran capella, a manera de transsepte, que és coberta amb una volta de canó que sembla totalment producte d’una reconstrucció recent. L’absidiola de migdia s’hi obre per un doble plec de mig punt. Aquesta absidiola sembla també haver estat reconstruïda respectant l’estructura antiga. Hi ha una finestra de doble biaix; una altra de molt més grossa és al mur meridional del transsepte. 

Al costat de tramuntana la capella, a manera de creuer, és coberta amb una volta transversal de canó que comunicava amb la nau per mitjà d’un arc, una mica més baix, de mig punt. L’absidiola que hi dóna té la volta ametllada, acabada amb un simple plec apuntat. En ésser lliure de calç una bona part d’aquest sector, hom pot observar l’aparell de grans carreus ben escairats i polits, que també foren utilitzats a la coberta de l’absidiola; els arcs són fets amb grans dovelles. Al mur de tramuntana hi ha una fornícula i una finestra de doble biaix, com la que hi ha al fons de la dita absidiola.

El mateix aparell de carreuada presenta la torre campanar de planta quadrada que es dreça en aquest punt i de la qual l’estructura esmentada a manera d’ala de transsepte n’és el basament. A la part superior hi ha dos pisos amb obertures a cada façana que tenen un sol arc de mig punt. Aquests finestrals han estat aparedats i, els de migdia, malmesos. El campanar fou sobrealçat en època tardana (segles XVII o XVIII), quan hi foren afegits dos pisos. El més alt, més estret, crea un coronament en forma de piràmide. 

Altres reformes i afegitons són una capella gòtica, uns altars i una gran sagristia, al costat meridional. El frontis —visible només a la part que pertany a la nau grossa— fou reformat en renovar les obertures —porta i finestral—; només hi resta una espadanya antiga de dos arcs sobre pilars, actualment sobrealçada pel terrabastall, aixecat també en època tardana sobre la nau esmentada. 

És clar que l’element més antic subsistent dels que són avui mínimament observables és l’absis major, corresponent a la nau gran. Aquest absis, tant per la seva planta molt aprofundida o ultrapassada, com per la tipologia de l’aparell, que lliguen amb el tipus de la finestra situada al fons, d’una sola esqueixada, creiem que pot ésser considerat d’una època força allunyada. Probablement pertany al temple que ja hi havia al final del segle X, o, com a màxim, hom podria pensar en un monent inicial del segle següent, com a perduració d’unes formes arquitectòniques anteriors. Per les dimensions d’aquesta capçalera cal considerar que pertanyia a un temple força més gran que la majoria dels edificis religiosos rurals coetanis que han arribat als nostres dies. Cal recordar la notícia de l’any 982 que informa —fet força excepcional en una terra on la documentació conservada és tan escassa— d’una església amb dues dedicacions, detall que permet ja de suposar l’existència d’un edifici més important que una simple capelleta rural.

La majoria d’estructures d’aquesta nau són amagades per la calç, però com a hipòtesi podem dir que la nau gran de tramuntana, que té l’absis esmentat, als paraments visibles —a tramuntana i a ponent— presenta un aparell una mica més evolucionat, amb pedres poc treballades, però amb tendència a les formes allargades i a disposar-se en filades seguides, més propi del segle XI.

Per les seves dimensions és possible que el temple primitiu tingués ja un transsepte, del qual podrien quedar restes prou importants al costat de migdia, però l’estat actual d’aquest sector de l’edifici impedeix d’assegurar-ho. 

També és dubtosa la datació de la nau meridional amb volta de quart de cercle, estructuralment, doncs, com una col·lateral. Els pocs elements relacionables amb una nau lateral de tramuntana —els arcs formers avui tapiats—, fan suposar que segurament no s’arribà a construir, sobretot per l’existència d’un llarg tram de mur en aquest costat que és totalment opac, ja d’origen. 

Molt més vistents són les construccions situades al nord-est de l’edifici, com el transsepte, l’absidiola i la torre campanar. Per les seves característiques formals cal considerar que tota aquesta part degué ésser afegida al segle XII o al començament del XIII. 

La situació de l’església a frec del recinte de muralla i la gran alçada de la torre evidencien que el campanar degué servir, també, per a les defenses esmentades. 

Sant Llorenç de la Muga és un temple protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau