SANTA MARIA DEL CASTELL DE RIBELLES. VILANOVA DE L’AGUDA. NOGUERA

POC A POC PER LA NOGUERA 

Encuriosits al veure la construcció del castell ja des de la carretera van pujar fins el lloc del castell de Ribelles. L’indret ens va encantar tant per la seva panoràmica damunt la vall del riu Llobregós, com també del Prepirineu de Lleida i de la seva construcció. Una d’aquelles edificacions que et queden marcades per conèixer més de la seva història. No vam poder accedir a l’interior.

L’església de Santa Maria de Ribelles es troba dins el recinte del castell de Ribelles, que corona la part alta del poble homònim. 

La història d’aquesta església parroquial està en estreta relació amb el castell de Ribelles i els seus senyors. Una de les primeres notícies d’aquesta església data de l’any 1141, en què el bisbe d’Urgell, Pere, donà a la canònica de Santa Maria de la Seu l’ecclesiam de Ribellas amb totes les seves pertinences i amb les esglésies que en depenien.

El control de les rendes de la parròquia de Ribelles degué crear conflictes entre els senyors del castell i l’església urgellenca. Aquesta situació queda testimoniada per una convinença feta el 6 de juny de l’any 1187 entre l’església d’Urgell i Gombau de Ribelles, la seva muller Marquesa i els seus fills Ramon i Gombau, sota la mediació de l’arquebisbe de Tarragona, Berenguer de Vilademuls, referent a la meitat del delme de Montferrer i d’altres llocs, entre ells l’església de Santa Maria de Ribelles. 

Per aquest acord, la canònica d’Urgell rebé l’església de Ribelles, tenint-la en el futur permanentment liberam et absolutam sense que ningú no li pogués imposar cap exacció ni gravamen. En el mateix pacte, els Ribelles reberen del bisbe Arnau d’Urgell la quantitat de cent morabatins. 

Als segles següents l’església de Ribelles és esmentada sovint entre les parròquies del bisbat d’Urgell, tal com consta en les dècimes del 1279 i el 1280, i en la del 1391. Aquest darrer any era rector de Ribelles Guillem de Castellar, que alhora era beneficiat de Sanaüja. 

És un edifici, recentment restaurat, l’interior del qual havia estat objecte d’importants reformes. Per l’exterior és totalment englobat per les construccions del castell, especialment per la massissa torre de l’angle nord-est. 

La seva estructura és d’una sola nau, coberta amb voltes de quatre punts, que substitueixen el sostre original resolt amb volta de canó, de la qual queden alguns vestigis de l’arrencada. 

La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, obert mitjançant un estret arc presbiteral. La porta, que no correspon a l’obra original, s’obre a la façana de ponent, i a la façana sud hi ha dues finestres de doble esqueixada, com la del centre de l’absis. A la façana de ponent hi ha una quarta finestra, molt transformada.

L’element més vistent, especialment després de la restauració, és la façana de l’absis on, sota un ràfec de formigó, es desenvolupa una decoració de tipus llombard, formada per arcuacions en sèries de dues entre lesenes, que arrenquen d’una alta socolada que reposa sobre un primer sòcol, adaptat a la roca. 

Els paraments són formats per carreuons ben escairats, disposats molt ordenadament en filades uniformes, que posen en evidència que és una obra del segle XI, plenament integrada a les formes arquitectòniques i constructives de l’arquitectura llombarda. 

Santa Maria de Ribelles és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau 

Fons documental. Catalunya Romànica

SANT JOAN BAPTISTA DE CABANABONA. NOGUERA

 POC A POC PER LA NOGUERA 

El poble de Cabanabona és situat prop del torrent de la Rabassa, afluent del Llobregós per l’esquerra. El castell de Cabanabona és esmentat l’any 1040 com una de les fortaleses de la marca meridional del comtat d’Urgell. Fou senyor del lloc Arnau de Vergós, fill de Berenguer, que tenia casa a Cervera. A la primeria del segle XI la senyoria de Cabanabona era de N. Alemany. 

L’església del poble de Cabanabona és documentada per primera vegada l’any 1101, en el testament sacramental de Ramir, jurat sobre l’altar de Sant Joan de Cabanabona. Segons que declaren els marmessors, Ramir féu nombrosos llegats a l’esmentada església. D’aquestes deixes es desprèn que en aquests moments s’estava construint l’església, romànica. Ramir també féu donació a la fraternitat de Sant Joan d’una casa on solien reunir-se els confrares, juntament amb una altra casa, i establí que Ponça les habités al servei de Sant Joan. D’altres testaments d’anys posteriors també contenen donacions a Sant Joan de Cabanabona. 

El 1123 Ramon Arnau li llegà una coromina que tenia al lloc anomenat Partser, i el 1140 Pere li lliurà un casal, segons que consta en el seu testament sacramental jurat a l’altar de sant Pere de la parròquia de Sanaüja, La parròquia de Cabanabona passà a dependre de Santa Maria de Solsona abans del 1151, data de la butlla del papa Eugeni III en què ja figura com a església subjecta a aquesta canònica. Així mateix, és consignada en l’acta de consagració de Santa Maria de Solsona del 1163. Notícies posteriors confirmen aquesta situació, que es degué prolongar fins al segle XVI. 

Sant Joan Baptista és una església que està situada bastant allunyada del nucli de la població, al costat del cementiri. 

Per l'estructura de l'església i també per les dates que s'hi troben s'ha de suposar que fou construïda en dos etapes. Podria ser que en un principi tan sols es feu la nau de l'església, durant l'any 1686, s'ha de suposar que la data que es troba a la façana hi falta un 1. El campanar es va fer amb posterioritat. 

Sant Joan Baptista és un edifici d'una sola nau amb parets llises. La façana es troba arrebossada; hi ha una porta dovellada d'arc de mig punt, amb la data fragmentada de 686; damunt de la porta hi ha un ull de bou. Té un alt campanar de planta quadrada i un cos amb terrassa. A l'angle sud-est hi ha la data 1777. 

L'església de Sant Joan Baptista està realitzada amb pedra de carreu. 

Fou realitzada amb l'ajuda de tots els veïns que hi havia en aquell moment a Cabanabona, actualment també són els propis veïns els que cuiden i paguen totes les despeses. 

Sant Joan Baptista de Cabanabona és una església barroca inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

MARE DE DÉÚ DE L’ASSUMPCIÓ. MONTGAI. NOGUERA

 POC A POC PER LA NOGUERA 

Montgai és un municipi situat al sud-est de la comarca, al límit amb la d'Urgell, a la riba del riu Sió, 

Aquesta església molt probablement degué ser fundada a la segona meitat del segle XI, en el mateix moment que es construí el castell de Montgai, després de la conquesta de la zona efectuada pels comtes de Barcelona i d’Urgell, Ramon Berenguer I i Ermengol III. 

Tot i que n’han pervingut al present escasses mencions documentals, es pot suposar que des de l’inici acomplia les funcions d’església del castell i alhora parròquia del lloc. En aquest darrer sentit, figura esmentada en la relació de la dècima recaptada a la diòcesi d’Urgell l’any 1279, i posteriorment, es menciona en la dècima que el mateix bisbat col·lectà l’any 1391.

L'església de la Mare de Déu de l'Assumpció de Montgai es troba al nucli antic d'aquest nucli, al sud de l'àrea que quedava tancada per l'antiga muralla medieval i amb accés des del carrer que des del castell, situat al nord del nucli, menava a la porta meridional de la vila. Està orientada l'oest a est, amb l'accés a ponent i la capçalera a llevant. 

Aquesta està construïda en aparell regular de carreus ben escairats i polits. La portalada d'accés principal ve precedida per una escalinata. La porta, amb un timpà d'arc de mig punt (en el qual hi ha la data de 1916 que correspon a la darrera refacció de la façana), està emmarcada per dues columnes amb capitells d'ordre compost (volutes sobre fulles d'acant) que sostenen sengles pinacles de forma arrodonida rematats per ornaments florals. A sobre de la portalada hi ha un tabernacle (de columnes corínties amb un timpà a sobre) que emmarca una fornícula amb una imatge exempta de la Mare de Déu en actitud pregant. Just a sobre d'aquest tabernacle, i de la mateixa amplada, s'obre el rosetó, amb un vitrall policrom que mostra una altra imatge de la Mare de Déu, aquest cop amb els braços oberts. 

La façana és rematada amb una cornisa que segueix les línies d'un arc carpanell (emmotllurat al voltant i a sobre del rosetó), en el centre del qual sorgeix un sobre-alçament rematat amb un frontó triangular (enmig del qual s'obren dues obertures ogivals) coronat amb una creu llatina. 

La teulada és a doble vessant amb el carener longitudinal i desaiguat sobre les naus laterals (que recull l'aigua amb canalons i les expulsa per baixants situats a les façanes laterals). Els ràfecs són de tres nivells de rajola i teula. Els murs de les façanes laterals són fets amb aparell irregular de pedra sorrenca allisada en la cara exterior però de mides diverses. Aquest tipus d'aparell es troba també en el campanar. 

La nau principal, més ampla i alta que les laterals, està coberta per volta de canó dividida en cinc trams per arcs torals. A cada tram hi ha llunetes damunt de les finestres. Les naus laterals estan cobertes amb volta d'aresta. Al damunt de les naus hi ha unes tribunes. Per sobre de la tribuna hi ha quatre finestres que corresponen al claristori i il·luminen la nau central. A llevant hi ha l'absis, acabat en forma plana, al damunt hi ha una ampla petxina amb una funció decorativa. Abans, però, es troba el presbiteri, aixecat respecte el nivell de terra, on hi ha un altar de pedra cobert per un cadafal. Als peus de l'església, damunt de la porta d'entrada hi ha el cor il·luminat pel rosetó.

El campanar, adossat a l'angle nord-oest de l'edifici i per tant a l'esquerra de la façana, presenta dos fases constructives. La base, de planta quadrada, possiblement romànica, fins a una altura anàloga al punt més elevat de la façana principal, està fet en aparell irregular, excepte les cantonades, on es disposen carreus regulars rectes i de través. A partir d'aquesta alçada s'eleva el coronament del campanar, d'estil neoclàssic i bastit a finals del segle XVIII. El cos principal conté quatre columnes d'ordre compost a les quatre cantonades i quatre obertures d'arcs de mig punt. A sobre d'aquest cos, s'aixeca finalment un cos de base octogonal i més estret, amb una obertura a cada cara. Cal destacar aquest campanar per la seva altura de 40 metres i ser un dels campanars més vistosos de la comarca de la Noguera. 

Fins a la Guerra Civil de 1936 en que fou cremat, un retaule gòtic de fusta presidia la capçalera. L'actual en pedra que el substitueix fou esculpit pel picapedrer local Pere Comelles. 

Mare de Déu de l'Assumpció és una església d’estil  barroc protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Catalunya Romànica i Viquipèdia

MARE DE DÉU DE L'ASSUMPCIÓ. BUTSÈNIT D'URGELL. MONTGAI. NOGUERA

 POC A POC PER LA NOGUERA 

Butsènit d'Urgell és un poble aturonat a la dreta del riu Sió.  

Es considera probable que l'església primigènia de Butsènit hagués estat fundada a finals del segle XI, moment en què en la documentació conservada també es menciona el castell de Butsènit. En tot cas, ja des del segle XII l'església d'aquest nucli apareix esmentada sota el domini de la canònica d'Àger, relació que es mantindrà fins al segle XIX. L'edifici actual és una obra bastida el 1748, dins l'estil barroc, i és una església subsidiària de la parròquia de Santa Maria de Montgai. 

El lloc de Butsènit degué ser conquerit abans de 1084, any en què es té constància documental que en Ramon Gombau, cavaller d'Ermengol IV d'Urgell, va prendre el castell de Butsènit com a base per repoblar Penelles. El 1259, Jaume I va estendre una lletra de protecció i guiatge a favor de Berenguer Arnau d'Anglesola pels seus castells de Butsènit i Utxafava. El 1186 i el 1237 el monestir de Poblet obtingué honors, delmes i censal a Butsènit i el 1318 n'obtingué la senyoria alodial, que fou ampliada el 1367 amb Pere el Cerimoniós. El 1415 Poblet adquirí la plena jurisdicció del castell o poble de Butsènit. 

L'església de la Mare de Déu de l'Assumpció de Butsènit es troba emplaçada al nucli de Butsènit. Es tracta d'un edifici aïllat situat entre una cinglera abocada al sud-est, la plaça de l'Església (on hi ha la portalada encarada al sud-oest) i el carrer de Buenos Aires al nord, i consisteix en una església de planta basilical de tres naus, amb campanar sobre l'esquerra de la façana principal i construïda amb carreus de pedra irregulars i poc treballats i carreus regulars i polits a les cantonades.

La façana principal està dominada per la porta d'arc de mig punt emmarcada per pilastres que suporten un frontó emmotllurat rematat amb volutes entre les quals hi ha una finestra d'arc rebaixat. Aquesta obertura és acompanyada de dues finestres rectangulars a banda i banda. A la dovella central de la porta, d'aspecte restaurat, hi ha un escut coronat per una petxina decorativa amb els quatre pals del Casal de Barcelona i sota la llegenda 'ANI 1748'. La part superior de la façana acaba amb un frontispici de forma triangular que conté un rosetó de petites dimensions al centre. 

A l'esquerra de la façana principal arrenca el campanar, dividit en tres trams de la mateixa altura mitjançant faixes llises. El tram inferior és de base quadrada i passa a octogonal a partir del segon tram. En el tercer segment se situen les quatre obertures per a les campanes i acaba amb una   cornisa en pedra a sobre del qual se situa una piràmide regular octogonal. 

La seva teulada és basilical, amb desaiguat sobre els laterals, i acabada amb un ràfec complex de quatre nivells (tres de rajoles i un de teules).

La nau central es resol amb una volta de canó, dividida en quatre trams per arcs torals sobre pilastres. Les dues naus laterals consten cada una de dos trams i s'uneixen a la central mitjançat arcs de mig punt sobre les mateixes pilastres. La nau central està il·luminada per unes finestres que formen part del claristori. Al fons de la nau central i orientat a l'est hi ha el presbiteri i l'absis, que partint de la base plana enllaça amb la volta de canó mitjançant una petxina decorada. 

El presbiteri està elevat, amb un altar de pedra. La capçalera es completa amb un retaule ricament ornamentat, amb arc de mig punt esbiaixat decorat amb mètopes i sostingut amb columnes llises de capitells corintis que envolten l'estàtua exempta de la Mare de Déu, amb túnica blanca i mantell blau i els braços i el cap elevats cap al cel. La llegenda 'Assumpta est Maria' en lletra capital romana a banda de l'estatuària central en completa el significat iconogràfic.

Als peus de l'església i elevat sobre la porta d'entrada hi ha el cor. 

Mare de Déu de l'Assumpció de Butsènit és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia

SANT PERE DE LES VENTOSES. PREIXENS. NOGUERA

 POC A POC PER LA NOGUERA 

Les Ventoses és un petit nucli de població situat en un turó al marge dret del riu Sió, entre Butsènit d'Urgell i Pradell. 

L'església parroquial de les Ventoses s'esmenta documentalment l'any 1179 en una butlla de confirmació de béns atorgada pel papa Alexandre III a l'abadia de Sant Pere d'Àger; segons aquesta butlla, entre moltes altres propietats, el papa li ratificà la possessió de l'«ecclesiam de Ventoses» amb totes les seves pertinences. 

No s'ha pogut ratificar encara el moment en el qual entrà a formar part de les vastes possessions de l'abadia. La pertinença a Àger està documentada també el 1648 en un llibre de sinodals on hi ha la llista de parròquies que configuraven l'arxiprestat de Sant Pere d'Àger. Posteriorment, el 1783-84 es menciona en un llibre de visites de l'arxiprestat, del qual en depengué fins al segle XIX.

Sant Pere de les Ventoses és un petit temple aïllat, d'una sola nau, orientat d'oest a est. L'edifici presenta un absis a la capçalera. A nord i a sud del cos principal, dues capelles laterals en sobresurten. La façana principal s'orienta a la plaça esmentada, amb campanar sobre la part dreta. Presenta fàbrica d'aparell regular, carreu de pedra sorrenca. Al portal d'entrada únicament destaca la llinda bisellada d'una sola peça amb la inscripció de la data 1730.

 

Sobre aquesta llinda s'obre una petita fornícula, avui buida, d'arc de mig punt recte, protegida amb una cornisa triangular que crea l'efecte de frontó sobre la llinda. Sobre aquest frontó, dues filades de carreus més amunt, hi ha un ull de bou octogonal de la mateixa amplada que la fornícula.

 

El portal descrit i l'ull de bou defineixen un eix vertical a la façana que li atorga simetria. A la part dreta de la façana, s'aixeca el campanar, fet amb maons, de planta quadrada aixamfranada i amb obertures d'arc de mig punt a les quatre cares. També està fet amb maons un cos triangular sobrealçat que corona la part esquerra de la façana, on destaca una creu llatina amb tres esferes. 

A partir del campanar i el sobrealçat frontal es desplega la teulada a doble vessant en sentit longitudinal amb ràfec simple i que desaigüen sobre els teulats de les capelles laterals. Aquesta teulada cobreix el cos central de l'edifici. 

A la capçalera hi ha l'absis semicircular, un dels únics elements romànics que resten de les primitives estructures altmedievals i que s'obre a la nau mitjançant un arc presbiteral. També es conserva de la primitiva estructura la part oriental dels murs perimetrals, en els quals destaca l'angle sud-est resolt amb un contrafort a l'estil d'edificis com el de Santa Maria del Castell de Cubells. 

Al centre de l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada. A la part superior i al mur nord hi ha una renglera de forats rectangulars, traus de bastida, (dos rengles superposats alternativament a la meitat sud de l'absis) que articulen i donen certa plasticitat a l'aparell, de carreus regulars ben tallats i polits, disposats en filades uniformes i regulars com correspon a les formes constructives dels segles XII i XIII. 

Sant Pere de les Ventoses és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ DE PRADELL. PREIXENS. NOGUERA

 POC A POC PER LA NOGUERA 

Pradell o també Pradell de Sió és un poble situat a la dreta del riu Sió, a la zona de regadiu del canal d'Urgell. 

L'antic castell de Pradell està documentat des de l'any 1086. Molt reformat el 1738, quan fou convertit en lloc de residència.

 L'església apareix documentada el 1172 en la publicació sacramental del testament de Bertran de Preixens. La jurisdicció pertanyia, en 1365-70, a Arnau de Riu-de-set; el 1381 n'era senyor Simó de Torres i, més endavant, la jurisdicció pertanyia als Montlleó i, finalment, als Margalef. 

No obstant això, l'actual temple és de factura moderna i es creu que fou construït sobre l'original romànic. De fet, quan l'any 1738 el castell de Pradell fou reconvertit en habitatge particular s'inicià la construcció de l'actual església.

 L'església parroquial de Pradell de Sió, dedicada a la Mare de Déu de l'Assumpció, està ubicada just al costat del castell, a la part superior del nucli de Pradell i al costat de la plaça de l'Abadia. 

Es tracta d'un edifici senzill de petites dimensions i amb una coberta de teula àrab de dos aiguavessos amb el carener paral·lel a la façana principal. Presenta, adossat, un campanar de secció quadrada i obertures d'arc de mig, amb una coberta de teula àrab a quatre vents i un ràfec amb una filera d'imbricacions. 

La façana principal de l'església és austera, amb un sol eix de composició vertical centrat constituït per una portada d'arc a nivell amb una llinda senzilla de pedra i un petit òcul a la part superior. El parament és fet amb filades horitzontals de carreus més o menys regulars i escairats. 

He de fer menció a dues persones que malgrat haver de marxar ens van mostrar amablement part de l’interior del castell de Pradell. 

Mare de Déu de l’Assumpció de Pradell és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grai

Fons documental: Viquipèdia

SANTA MARIA DE COSCÓ. OLIOLA. NOGUERA

 POC A POC PER LA NOGUERA 

Coscó és un poble situat al vessant meridional de la serra de Montclar, a la vall del Sió. 

L’església i el terme de Coscó, apareixen força documentats des de mitjan segle XI, perquè el seu terme i l’església havien anat a parar a la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell. El primer esment del lloc o kastrum de Choscolio és de l’any 1054, quan hi hagué una discussió de termes o límits amb el castell de Cabanabona. Aleshores consten sis persones que es diuen hereves del terme de Coscó. 

L’any 1112 consta, en un document o pacte fet entre un prepòsit de la Seu d’Urgell i uns particulars, un Ramon Bonfill, miles de Choscol; poc després, el 1116, els canonges de la Seu d’Urgell pactaven amb Ramon Ponç i els seus germans el repartiment dels delmes i fruits del lloc, i es resolgué que quedarien per a la canònica d’Urgell la meitat del delme i una tercera part dels fruits. Posteriorment, el 1141, el bisbe Pere Berenguer d’Urgell, poc abans de morir, llegà a l’església de Santa Maria d’Urgell un conjunt de temples i castells, entre els quals es trobava l’església de Coscol.

Notícies posteriors confirmen la continuïtat de l’existència de l’església parroquial de Coscó; així, els anys 1279 i 1280 apareix esmentada en la relació de la dècima recaptada en aquells anys a la diòcesi d’Urgell, i pel mateix motiu figura mencionada en la relació del 1391. 

L’església de Santa Maria de Coscó és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per tres arcs torals i capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau mitjançant un arc presbiteral; actualment aquest arc és tancat per un envà, que correspon al procés de remodelació que tingué l’església, al qual pertany també la decoració interior que encara conserva, recentment rehabilitada, i l’obertura de capelles en els murs nord i sud; així mateix, s’afegí un cor a ponent i una sagristia a l’angle sud-est. 

Possiblement, s’ha de relacionar aquesta reforma amb el canvi de la porta original, substituïda per l’actual portal dovellat en el qual es llegeix la data de 1588. Encara, posteriorment, es va construir el campanar de torre, sobre l’angle sud-oest de la nau, on es veu la data de 1853. 

Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada, i en la façana sud n’hi ha unes altres dues del mateix tipus, totes paredades, que corresponen a l’obra original. 

L’aparell de les parts originals és de carreu petit ben tallat i polit, disposat molt regularment en filades uniformes, i en la part baixa de l’absis, fins a nivell de l’ampit de la finestra, s’aprecia un canvi d’aparell amb el parament format per carreu sense polir, disposat en filades regulars amb juntes molt grasses; aquest fet palesa una formulació constructiva menys acurada, que no hem d’interpretar com una diferència cronològica, sinó com un canvi tecnològic en el procés constructiu, que hem de situar dins les formes pròpies del segle XII. 

Santa Maria de Coscó és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Catalunya Romànica

SANT FELIU D’ALÒS DE BALAGUER. NOGUERA

 POC A POC PER LA NOGUERA 

La vila d’Alòs de Balaguer, a la dreta del Segre, és esglaonada als vessants del turó on hi ha el castell d’Alòs. Des de la vila, edificada sobre els espadats roquissers, es domina un bell paisatge amb els meandres del riu i els serrats veïns. La població conserva alguns racons i placetes antigues. 

L’església parroquial de Sant Feliu d’Alòs apareix citada l’any 1040 en l’acta de consagració del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles com a possessió pròpia de l’esmentat cenobi. Poc temps després, el 1057, fou consagrada pel bisbe d’Urgell Guillem Guifré en honor de sant Feliu, sant Joan i sant Pere, i a petició dels clergues Oriol, Vicenç, Ènyec, dels laics Toró, El·lemar, Sal·la, Vives, Ferrús, Bell Maquila, i de tots els habitants del castell d’Alòs i el seu terme —tots ells fundadors de la susdita església—; l’església fou dotada per part dels homes del castell d’Alòs, amb diversos alous, i alhora es confirmaren els que ja posseïa amb anterioritat. 

Un cop ratificades les propietats de la parròquia, el bisbe Guillem Guifré establí els límits del seu terme parroquial: a l’orient afrontava amb Espinalbet, al nord amb el riu Noguera o amb Cerchuns, al sud amb el camí que partia de Camarasa i anava cap a Artesa, i a l’occident amb el bosc d’Aialt fins al coll de Carbonera. El bisbe d’Urgell també disposà l’obligació per part dels homes que treballaven les terres incloses dins aquest terme, de pagar delmes i primícies, i establí que la parròquia de Sant Feliu d’Alòs fes un cens anual en espècie a Santa Maria de la Seu d’Urgell. 

L’església de Sant Feliu d’Alòs torna a aparèixer documentada dins el testament d’Arsenda, muller d’Arnau Mir de Tost, amb data del 25 de maig de l’any 1068. En aquest cas, Arsenda concedí a Sant Feliu d’Alòs una capa de tirenz (brocat); poc després de la mort de la seva esposa, entre els anys 1068 i 1072, Arnau Mir de Tost confirmà les donacions que ella havia fet. 

La pertinença de la parròquia d’Alòs al monestir de Tavèrnoles, testimoniada, com ja s’ha esmentat, des de l’any 1040, és ratificada per un conveni fet entre l’abat Ramon i el sacerdot Oriol l’any 1080. Segons aquest document, l’abat féu donació de l’església de Sancti Felicis de Alos al mencionat clergue, a fi que la tingués en feu per ell i els seus successors. 

Ja al segle XII, dues escriptures datades el 1111 i el 1159 recullen donacions de béns que diversos particulars residents al lloc d’Alòs feren al cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles, consistents en cases, alous, una vinya i un hort, tots ells situats dins el terme parroquial de Sant Feliu. 

L’església actual d’Alòs, tot i el seu origen antic, no reflecteix arquitectònicament el seu passat medieval, ja que l’edifici fou modificat en època moderna dins l’estil barroc. 

L'església parroquial de Sant Feliu d'Alòs està ubicada al centre d'Alòs de Balaguer. Es tracta d'un edifici aïllat que té l'antiga rectoria adossada vers l'oest i un petit parc enjardinat. 

La façana principal actual, al nord, té un escàs interès arquitectònic. Compta amb una porta moderna o molt restaurada adovellada amb arc de mig punt. Per sobre està coronada pel campanar, una torre de dos cossos, l'inferior de base quadrangular i el superior de base octogonal a l'exterior i quadrangular a l'interior.

Es tracta d'una església orientada al sud, d'una nau amb capelles a banda i banda, de menys alçada. La nau central i el creuer estan coberts per volta de canó i els braços del creuer amb volta d'aresta.

L'absis s'obre a la nau amb un arc de triomf de mig punt. Hi ha una sagristia amb sostre pla i, al costat de l'epístola, una capella amb volta de canó. El cor d'obra està situat als peus. Als murs interiors de la nau hi ha pilastres adossades. 

Al costat de l'evangeli hi ha el campanar. Als peus de l'església hi ha una connexió amb la casa del costat, l'antiga rectoria. A l'interior hi ha dos retaules gòtics de pedra policromada dels segles XIV-XV. El que fa de retaule major conserva millor la policromia. 

L'aparell de l'edifici és heterogeni, amb carreus grans i ben escairats en trams inferiors de l'exterior de l'absis, mentre que en d'altres punts l'aparell és menys regular. La teulada, a doble vessant, està coberta amb teula àrab. 

Sant Feliu d'Alòs de Balaguer és una església amb elements romànics i barrocs inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya  Romànica i Viquipèdia

SANT PERE DE TUDELA DE SEGRE. ARTESA DE SEGRE. NOGUERA

 POC A POC PER LA NOGUERA 

Tudela de Segre és un poble situat als vessants d’un turó, que havia estat coronat per l’antic castell de Tudela, esmentat al segle XII. 

L’església parroquial Sant Pere fou una església dependent de l’abadia de Sant Pere d’Àger, en un primer moment a través de la pabordia d’Artesa. En tenim notícies des que el 1092 Ermessenda, en el seu testament, féu un llegat d’una unça a l’església de Sant Pere de Tudela. 

El 1151 l’ardiaca Arnau de la Seu d’Urgell, capellà d’Artesa, cedí l’usdefruit del que posseïa a Tudela i a Sallent amb la seva església. Com a annexa d’Artesa segueix apareixent en la documentació de l’arxiu capitular de Sant Pere d’Àger al llarg del segle XIV. Continuava encara vinculada a l’arxiprestat d’Àger el 1783. L’edifici actual no conserva cap element d’època romànica. 

L'església parroquial de Sant Pere de Tudela s'emplaça al centre del nucli medieval de Tudela de Segre. Es tracta d'una església entre mitgeres. De planta rectangular i una sola nau, és el resultat d'una llarga història de remodelacions arquitectòniques profundes. Compta amb una possible cripta adaptada al relleu del terreny. 

La façana és el resultat més visible de les remodelacions ara esmentades, ja que ha estat transformada amb un historicisme neogòtic, afegit durant el segle XIX a sobre de l'antiga porta renaixentista de 1692. La façana, profusament arrebossada, amb una portalada apuntada, tres finestres juntes i també apuntades substitueixen el rosetó. Una gran espadanya corona el temple, amb tres obertures en diferents nivells (una per sobre), també apuntades. Una de les obertures té com a campana un ogiva d’obús. Corona l'espadanya una creu. 

De l'antic temple se'n conserven ben pocs vestigis, concretament el lateral de migjorn, on es pot observar un aparell diferent (carreus escairats i ben disposats). Aquesta paret enllaça amb el mur que forma part del Portal Vell i Portal Nou, dels segles XIV-XVI. 

La teulada de l'edifici, en una doble vessant molt subtil, està recoberta amb materials recents, amb ràfecs de maó i teula neoclàssics. 

Com s'ha vist, l'evolució arquitectònica d'aquest temple és molt complexa. Si bé les primeres notícies daten del segle XII, les restes actualment conservades només permeten observar vestigis dels segles XIV-XVI com a elements més antics. La resta de la construcció d'obra vista podria correspondre's amb elements barrocs senzills del 1692 a l'interior i la façana historicista neoclàssica. 

Sant Pere de Tudela és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons; Catlunya Romànica i Viquipèdia

SANT PERE DE PREIXENS. NOGUERA

 POC A POC PER LA NOGUERA 

El poble es va desenvolupar a l'entorn d'un castell islàmic. El lloc va ser conquerit per Ermengol IV el 1070). Els primers repobladors i senyors sembla que eren vinculats a la casa d'Anglesola; un d'aquells donà origen a la família de cognom Perexens o Prexens. El 1381 el lloc era de Joan de Montcada i pertanyia a la Vegueria d'Agramunt. El 1831 la senyoria pertanyia als Biure. 

L’església parroquial de Preixens apareix esmentada documentalment l’any 1172, amb motiu de la publicació sacramental del testament de Bertran de Preixens. Segons que consta en la citada escriptura, el testament va ser jurat a l’altar de sant Pere de l’església de Preixens, en presència d’Arnau de Preixens, germà del testador i bisbe d’Urgell, Ramon, rector de l’església de Preixens, Bernat, rector de l’església del Pradell, i d’altres. Bertran de Preixens, entre altres disposicions, havia ordenat que el seu cos fos sepultat a dita església, a la qual també havia fet una deixa consistent en un molí dels que ell tenia en propietat al castell de Preixens. 

Aquesta parròquia pertanyia a la canònica de Sant Pere d’Àger. Cal fer menció, tanmateix, que en una relació d’esglésies —propietat de l’abadia— de l’any 1373, de Preixens tan sols se’n relaciona una església dedicada a sant Miquel i no a sant Pere; per a explicar aquest fet hi ha diverses possibilitats: que la parròquia de Preixens hagués tingut una doble advocació, que es tracti de dues esglésies diferents —tot i que no hi ha constància de l’existència al terme de Preixens de cap església dedicada al sant arcàngel—, o que l’escrivà que confegí la llista hagués escrit per error sant Miquel en comptes de sant Pere. 

La dependència d’aquesta església de l’arxiprestat d’Àger es manifesta en una relació de parròquies que integraven l’esmentat arxiprestat, editada l’any 1648 en un llibre de sinodals, en la qual figura la parròquia de Preixens, com també consta en un llibre de visites datat els anys 1757-58 i en un altre de 1783-84. Aquesta dependència perdurà fins al segle XIX. 

L'església de Sant Pere és a la part alta del nucli de Preixens, al sud del turó dominat pel castell de Preixens. L’actual església correspon a un edifici d’estil neoclàssic bastit en època moderna. La construcció, de petites dimensions, és d’una sola nau, amb un campanar de torre de base quadrada, i teulada a doble vessant amb el carener. 

L'aparell és de carreus regulars en tot el seu conjunt, i molt restaurat en la part posterior de l'edifici. La façana presenta una progressiva disminució de la mida del carreu, el qual, a l'alçada de l'obertura sobreposada a la porta, varia en la seva qualitat. 

La porta està emmarcada per un arc de mig punt de nou grans dovelles de la mateixa mida resseguides a l'exterior per un guardapols motllurat que inclou un escut (actualment llis) sobre la dovella clau. A sobre d'aquest escut, s'obre una espitllera de petites dimensions acabada en arc rodó. 

Aquest marc, desproporcionat respecte a les dimensions de l'obertura, marca l'eix de simetria, juntament amb la finestra d'arc de mig punt. La coberta a dues vessants de la nau de l'església no és visible a la façana per la inclusió en un costat d'un campanar de planta quadrada, que en trenca la simetria. 

El campanar quadrat i amb quatre obertures també acabades en arcs de mig punt, està rematat per un teulat a quatre vessants (piramidal) sobre un ràfec de tres nivells de rajola i teula. 

Després del primer terç en sentit longitudinal des de la façana principal, l'edifici s'eixampla a banda i banda, probablement per encabir a l'interior un creuer amb volta per aresta, aixecat sobre pilastres i decorat segons el cànon neoclàssic.

Sant Pere de Preixens és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica i Viquipèdia