CASTELL DE GODMAR. CALLÚS. BAGES

 TERRES DEL BAGES 

Normalment no parlem de castells sinó, mes aviat d’esglésies, però és tal la proximitat del castell a l’antic emplaçament, romànic, de la església de San Salvador de Callús, que no hem pogut deixar de retre’l un petit espai en el nostre blog. Ens hem adonat que seguir la nomenclatura, dels Senyors o Castlans és difícil. Esperem haver-la encertat. De fotografies, només una. al ser tancat l’accés al recinte. 

Aquest castell tingué tres noms que anaren apareixent successivament. Primer és citat el 941 com a castell de Godomare, el 982 castell de Godemare que diuen Castellet, i el 1026 castell Godmar que diuen Casteluç. Pel primer nom s’ha de creure que Godmar fou qui aprisià o organitzà l’aprisió o erigí el castell del terme.

 Aquest fet es donà en d’altres castells del Bages; en alguns d’ells la vinculació del nom del castell amb el del primer propietari és molt clara, com és el cas de Castellgalí. Ignorem la procedència del tercer nom, que fou el que ha arribat fins avui, però no creiem les interpretacions fantàstiques que s’han fet sobre aquest nom. 

L’evolució de les edificacions del castell no es poden seguir gaire bé, però és possible que tingués l’evolució prototípica, amb una torre circular inicial i més tard un clos murallat de pedra i calç, que anaren substituint les altres edificacions més precàries de fusta o de tàpia, que poques vegades deixen rastre. 

Segurament que pel nom primitiu del castell aquest fou aprisiat per un personatge anomenat Godmar, i per aquest motiu adquirí el domini eminent. Per altra banda no sabem de cap acte de domini del castell per part dels comtes de Barcelona. 

Els primers senyors coneguts són dos germans de la família Òdena, que havent rebut el castell de Callús conjuntament, un d’ells, Domnuç Bernat, permutà el 1054 la seva meitat a l’altre germà Guillem Bernat (d’Òdena) a canvi d’altres béns en diversos llocs. El 1063 Guillem Bernat infeudà el castell de Callús a Bernat Amat. El castell seguí en mans de la família Òdena, almenys fins al final del segle XII, quan Ramon d’Òdena deixà el castell al seu fill Ramon. El segle XII apareixen unes famílies de feudataris o castlans que no tenen res a veure amb la família Òdena, com no sigui un vincle feudal. 

SENYORS O CASTLANS

Domnuç d'Òdena, casat amb Adalenda i fill de Bernat  7-1054

Guillem I d’Òdena, casat amb Ermengarda i germà de l’anterior 1054-?

Ramon I d’Òdena, fill de l’anterior ?- v.1131

Ramon-Guillem I d’Òdena, casat per tercera vegada amb Berenguera, fill de Pere i nebot de l’anterior 1131- 1158

Ramon II d’Òdena o de Pontons, casat amb Berenguera, fill de l’anterior. 1158-1196

Ramon III d’Òdena, fill de l’anterior. 1196-? 

POSSIBLES CASTLANS INFERIORS

Berenguer Sendred, castlà de Rajadell, casat amb Sicarda, el 1123 o el 1153 deixa el castell a la seva filla Ermessenda. Rotllà, el 1129 deixa el castell en testament a Bertran Berenguer de Coaner.

Bernat de Rocafort, senyor de Rocafort, Castelladral i Clarà el 1184 deixa en testament a la seva filla Berenguera, la castlania del castell de Callús que tenia per Pere de Falçs. 

Al castell de Callús no apareix cap més senyor fins el 1358, data en la qual ho eren Ramon Eimeric i Eimeric de Sallent, ciutadans de Manresa, per passar al final del segle XV a la família Descatllar i després als marquesos de Palmerola. 

Del castell de Godmar només resten uns esfondralls consistents en els basaments d’una torre rodona i en uns llenços de paret repartits, de manera discontínua, als voltants de l’edifici circular, el qual, dins el seti casteller, ocupa la posició més elevada i prominent. 

El que resta de la torre es redueix a un basament de mur circular, i encara en alguns indrets un xic desdibuixat, que només assoleix 150 cm d’alçada als punts més elevats. La gruixària d’aquesta paret és de 110 cm, i es tanca exteriorment amb un diàmetre de 700 cm, mentre que l’espai intern ocupa una superfície determinada per un diàmetre de 480 cm. 

A un metre aproximadament de la meitat meridional d’aquests basaments, es desenrotlla un prim cíngol de pedra, omplert amb terra fins als murs de la torre, el qual, però, es fa fonedís a la meitat nord, tapat per l’herbam. 

L’aparell d’aquesta construcció és força bast, puix que ha estat obrat amb blocs de pedra de mides diferents, alguns dels quals ni tan sols han estat escantonats. La seva distribució, tot i que en alguns indrets es marquen algunes filades, és força irregular. La unió entre els carreus es fa per mitjà d’un morter grisenc fet amb sorra i calç, de textura força compacta. 

A tot el volt de la torre, llevat de la banda de migjorn, resten fragments de murs, situats arran de marge, que devien contribuir a enfortir l’edifici casteller. 

El més sencer de tots és el que se situa a la banda de llevant i que, com els altres, s’estén a pocs metres de la torre i en un nivell més baix. Aquest, amb una alçada d’uns 3,5 m, s’allargassa fins a uns 17 m, a partir dels quals, vers migdia, es guerxa lleugerament cap a ponent fins a uns tres metres més. Cal notar que l’aparell dels primers 11 metres, més el dels tres que s’hi afegeixen a migjorn i que avancen cap al sud-oest, és molt semblant al que hem trobat a la torre, mentre que els sis metres restants, és a dir, els que ocupen l’extrem de tramuntana, han estat aparellats amb pedres més ben tallades i han estat reblits amb un morter més compacte. Els dos fragments, però, es disposen sense formar filades ben definides. 

Sota la torre i a tramuntana hi ha un altre mur que excedeix lleugerament el metre d’alçada i que s’estén fins a uns dos metres aproximadament, el qual continua mantenint un aparell irregular i desendreçat. A continuació, a l’angle nord-oest, hi ha un altre fragment d’un metre de llargada i d’aproximadament la mateixa alçada, que continua mantenint els mateixos trets que l’anterior. Dos fragments més, situats a ponent i de factura idèntica als altres, completen les defenses del castell. El primer fa un metre aproximadament, mentre que el segon el sobrepassa lleugerament. L’alçada raneja el metre en tots dos casos. 

Es difícil precisar la gruixària d’aquests murs, ja que aquesta es confon amb la terra que conforma el marge al qual són adossats. 

L’edifici, tal com hom ha pogut deduir del que hem apuntat, és una simple ruïna. 

És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Nacional en virtut del decret de castells de l'any 1949. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia