Estimades amigues,
Estimats amics,
Us desitjo de tot
cor que passeu
UNES
BONES FESTES
I que el proper any
2026 porti al nostre món, maltractat contínuament, un allau de pau.
I molt
d’enteniment, entre els humans, per respectar tantes situacions malmeses i
tants sofriments. Cosa que actualment
manca.
Miquel Pujol Mur
Festes de Nadal,
2025/2026
Faré uns dies de pausa
TERRES D’OSONA
L'església, amb funcions parroquials des de molt aviat, és documentada des de l'any 990. A finals del segle X, abans de ser cedida vers el 993 pel bisbe de Vic, Fruià, al sacerdot Bonfill, canonge de la seu vigatana i de la família dels senyors del castell de Gurb, ja devia tenir funcions parroquials, si bé no s'esmenten fins al 1055 de manera genèrica (l'any 1080). A partir d'aquesta donació es generaria un llarg conflicte entre els bisbes de Vic i els senyors de Gurb.
L'any 1335 el bisbe Oliva feia una concòrdia amb Bernat Sendred de Gurb, senyor del castell, en la qual li cedia el domini de les quatre esglésies durant la vida del fill, que havia de ser clergue. Aquest pacte no s'arribaria a complir, fet que generaria la represa del conflicte fins que Ramon Berenguer II aconseguí que el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, i Guillem Bernat de Queralt i el seu fill signessin una concòrdia per la qual el bisbe cedia durant les seves vides tres de les quatre esglésies del castell de Gurb, entre les quals hi havia la de Sant Bartomeu del Grau.
A la mort dels personatges es devia
renovar el conveni, tot i que només amb els delmes de les parròquies de Sant
Andreu de Gurb i de Sant Bartomeu del Grau, i el 1165 es feia un de nou amb
Sança d'Anglesola, només amb la meitat del delme d'ambdues parròquies; a la
mort de Sança es devien incorporar definitivament als dominis dels bisbes
vigatans.
Es començà a construir l'actual temple parroquial i l'any 1787 s'abandona definitivament. La rectoria seguí sent habitada per masovers fins ben entrat el segle XIX, que el lloc queda completament deshabitat.
Les poques restes que es conserven
de l'antiga església de Sant Bartomeu del Grau estan situades a l'esquerra del
camí que actualment porta al cementiri municipal del poble de Sant Bartomeu, i
es conserven en molt mal estat. Sols es conserva una part del mur, de
construcció romànica. Aquest mur, d'aproximadament 4 metres d'alçada, és
de pedra tallada de manera irregular amb nombrosos afegits de teules de fàbrica
i morter.
L'església
vella de Sant Bartomeu del Grau és protegida com a Bé Cultural
d'Interès Local.
Recull
dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Fons
documental: Viquipèdia
PASSEJANT PLA DE L’ESTANY
Ollers és un poble disseminat a la capçalera del Remiol o Remirol, un afluent del Fluvià. Va formar part de la baronia de Vilademuls i de l'antic comtat de Besalú. La cita més antiga que existeix és del 1017 i es troba en una butlla del papa Benet VIII, que l'anomena villa de Ollers, la grafia llatina era Ollariis, que és la traducció del català Ollers o Olers.
Segons Corominas i Marqués, l'any 1049 ja existien les esglésies de Sant Martí d'Ollers i la de Santa Maria d'Espasens. Al segle XIV l'església s'anomenava "ecclesia parroquiales sancti Martini de Olliariis" i residien a la parròquia dos capellans, el sagristà curat i el domer.
S'havia incendiat l'edifici i no tenia llibres ni ornaments. L'any 1228 obtenia els delmes d'aquesta parròquia Dalmau de Rocabertí i el 1329 ho feia Huguet d'Espasens. El 1703 els delmes corresponien en bona part al marquès del Castell de Dos Rius.
L'edifici és estructurat amb una sola nau. La façana principal presenta un senzill portal d'accés amb una porta que conserva part dels ferratges de tipus romànic. A sobre hi ha unes ceràmiques representant Sant Martí.
El campanar és de secció quadrada i està rematat per una coberta piramidal i merlets. Presenta finestrals amb arcs de mig punt.
La façana fou reformada al segle XVIII. A la porta consta l'any 1754.
Durant la guerra de 1936 desaparegueren les imatges, joies i objectes de culte del temple
Sant Martí d’Ollers és una església
amb elements romànics i barrocs inclosa a l'Inventari del Patrimoni
Arquitectònic de Catalunya.
Forma part del recinte de Casa Anamaria Hotel.
Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Viquipèdia
PASSEJANT PLA DE L’ESTANY
El poble d’Orfes es troba prop de la
riba dreta del Fluvià, en un terreny força planer drenat pel torrent Remirol,
afluent del Fluvià i envoltat de serres de petita elevació, cobertes de
pinedes. EI petit nucli s’agrupa entorn de l’església parroquial de Santa
Maria.
El 982 el clergue Guiu llega un alou de la villa Ofilianos a Sant Llorenç, prop de Bagà. També el monestir de Banyoles en posseïa béns el 1017.
L’església i la parròquia de Santa
Maria d’Orfes apareixen esmentades el 1146, quan es va donar un alou del terme
a Santa Maria de Besalú. El 1226, el vescomte Dalmau II de Rocabertí, senyor
del castell de Vilademuls, reconeixia al bisbe de Girona que tenia en feu per
ell els delmes de la parròquia, sobre els quals es coneixen noves transaccions
el 1233 i el 1315.
Fou una parròquia de l’ardiaconat de Besalú i com a tal figura en els nomenclàtors des del 1362 fins al segle XVII.
L’església actual fou bastida a la segona meitat del segle XVIII, entre els anys 1762 i 1771. Consta d’una nau amb capçalera poligonal i voltes de llunetes. L’eix de l’edifici és sud-nord, amb l’absis al costat de tramuntana; la reconstrucció del segle XVIII alterà, sens dubte, l’orientació del temple anterior, d’època medieval.
La façana presenta un portal de pedra amb els brancals formant pilastres estriades. La llinda forma tres cossos sobreposats amb frontó partit al damunt, amb una fornícula rematada amb un altre frontó amb la data de 1765. El campanar és de planta quadrangular amb coberta piramidal i balustrada en el perímetre.
No s’hi veuen vestigis de la fàbrica antiga i de fet, només hi podrien pertànyer els carreus, ben escairats, que s’observen a la part baixa de la façana principal, a banda i banda de la portada.
Si bé l’església de Santa Maria d’Orfes és un edifici del segle XVIII, la porta conserva alguns elements de ferro forjat de tradició romànica, procedents segura ment de l’antiga església.
Santa Maria d'Orfes és una església barroca inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental. Majoritàriament: Enciclopèdia
Catalana
PASSEJANT PLA DE L’ESTANY
Vilavenut és un poble situat al nord-est del terme. Inicialment, va formar part del comtat de Besalú. Al segle XVII, formava una batllia dels comtes de Peralada, amb Ollers.
A principis del Segle XIX, fins a 1846, havia estat municipi independent. Aquell any va ser agregat al municipi de Fontcoberta, juntament amb Espasens.
Els documents més antics, que fan
referència a la parròquia, són del segle XIII. Segons aquests, la fundació
de la parròquia de Vilavenut va ser obra de seglars que no tenien res a veure
amb el Monestir de Banyoles. En documents del segle xvi s'esmenten
les relíquies de la Santa Espina i de la Vera-creu i de l'existència d'un
campanar amb dues campanes. En el segle XVIII hi havia els
altars de la Santa Espina, de la Creu i del Roses. Durant el segle XIX l'església
i el campanar van ser molt reformats tal com indica la inscripció que hi ha a
la llinda de la porta d'entrada: "L'església fou reparada i el
campanar fou fet de nou. 1850".
Església de planta rectangular, formada originàriament per una sola nau i absis semicircular a la part posterior. Hi ha capelles laterals a la banda nord. Les parets portants són de carreus i la coberta és de teula àrab a dues vessants.
La façana principal presenta la portalada d'accés amb llinda de pedra, que amaga l'antic arc de mig punt, actualment tapiat, de l'antic portal. Es conserva l'antiga porta de fusta amb els farratges de l'època romànica.
El campanar és de planta quadrangular, rematat per una balustrada amb una cúpula en el seu interior. A la sagristia es conserva la imatge de la Mare de Déu de la Font, gòtica.
L’església de Sant Sadurní de Vilavenut és una església amb elements romànics i barrocs inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya
Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Dades documentals. Viquipèdia
PASSEJANT PLA DE L’ESTANY
Sant Esteve de Guialbes és un poble situat a uns 185 m sobre el nivell del mar i a la dreta de la riera de Siriana, quasi al cim que separa les valls d'aquesta riera, afluent de la de la Farga, i de la mateixa riera de la Farga. Sant Esteve de Guialbes està situat damunt d'un petit pujol anomenat antigament Puig Blanquer.
El lloc apareix documentat des del segle XI (1051) fins a data força avançada, amb el nom de «Ecclesias albas»; fins al segle XIII no es troba la grafia «Guialbis». S'esmenta aquesta església dins el conjunt de capelles i esglésies que l'any 1058, la comtessa Ermessenda restituí a Berenguer, bisbe de Girona.
Hi ha un document de 1062 de l'arxiu
de can Lleial que fa referència a la venda d'una peça de terra «...in
comitatu Ierundense infra terminos scilicet Villa Octaviano, qui vocant
Ecclesia Albes, vel in Fenals». El nom de Villa Octavianos, que només
apareix en aquest text ha fet pensar en l'existència d'una vil·la romana
anterior.
L'església és de planta rectangular, sense cap diferenciació entre la nau i la capçalera. Coberta a un sol nivell per una volta apuntada que arranca de l'extrem superior dels murs laterals sense cornisa.
L'edifici ha estat repicat a l'interior i això permet observar que la volta és construïda a base de filades regulars de petits carreus estrets i llargs, sense gaire escaire ni poliment, lligats amb morter abundant. La construcció és feta amb pedres de mida mitjana i petita, escairades sense gaire cura i poc polides. S'afileren amb força regularitat; les filades són més uniformes i amb menys rebles a l'aparell de la cara externa dels murs. La seva marcada simplicitat estructural s'integra dins d'un grup d'edificis de caràcter popular i rural de caràcter semblant que van sorgir a la darreria del romànic; el tret més destacat és la manca dels absis semicirculars, substituïts per un simple mur pla o carrat. La construcció d'aquests edificis aniria des de la segona meitat del segle XII, tot el segle XIII i un moment final difícil de precisar ja dins del gòtic.
L'església presenta diverses reformes i afegitons. S'observa al damunt de la primitiva construcció una paret que pràcticament ha doblat l'alçària original, crea un terrabastall i al mateix temps conserva elements de fortificació, amb doble 'espitlleres, en perfecte estat sobretot al costat nord. Sota mateix de la teulada actual, hi ha unes obertures molt considerables que degueren formar part d'una obra emmerletada. Aquesta obra defensiva es degué construir en època baix-medieval o renaixentista.
Hi ha dues sagristies. La del nord és datada l'any 1738 a la llinda, a la llinda de la porta. Al costat de migdia s'afegiren dues capelles, una de les quals és datada el 1746.A l'exterior hi ha una terrassa que crea un pòrtic cobert davant la porta d'entrada. El campanar és una torre de planta quadrada, bona part de la qual es pot considerar romànica. L'estructura antiga es manté fins a uns 10 metres d'alçària; al damunt fou construït un pis molt més modern que té una obertura d'arc a cada costat i un coronament de merlets decoratius dels segles XVII i XVIII. Probablement aquesta torre és una mica més antiga que l'església, potser de cap la fi del segle XII o la primera meitat del XIII. En un carreu a l'exterior del mur de llevant del campanar hi ha una creu llatina incisa de traç força profund.
Urna de les relíquies de Sant Mer. Dintre aquesta urna es guarden les relíquies de sant Mer. Quan es va cremar l’església l’any 1936, un veí del poble les va treure de la foguera, les va col·locar en una capsa de llauna i les va enterrar al camp de l’Avellaneda; així es van salvar de la crema. Actaulamnet estan depositades en una urna de fusta decorada.
Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Viquipèdia
PASSEJANT PLA DE L'ESTANY
Terradelles és un poble que havia pertangut a la Baronia de Vilademuls i a la vegueria de Besalú. És situat sobre un turonet a la ribera esquerra del riu Sinyana.
Sant Martí de Terradelles està dedicada a Sant Martí de Tours. Es tenen
notícies de l'església al segle XIII (1279).
Sant Martí de Terradelles és un edifici religiós de planta rectangular, amb coberta de teula a dues vessants. Les parets portants són de carreus irregulars i maçoneria. A les cantonades i emmarcant les obertures hi ha carreus ben tallats. Interiorment s'estructura en una nau amb capelles lateral.
La porta d'accés és emmarcada per petites dovelles i està
situada en una façana lateral. Sobre l'entrada hi ha la torre campanar, de
planta quadrada, obertures d'arc de mig punt a la part superior i coberta
piramidal. L'accés al campanar es realitza des de l'exterior.
El temple actual, de planta rectangular, fou bastit als segles XVII o XVIII; a tot estirar, poden haver pertangut a l’edifici anterior alguns petits carreus que es veuen entremig del parament, potser reaprofitats.
Sant Martí de Terradelles és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Viquipèdia
PASSEJANT PLA DE L’ESTANY
D'acord amb Botet i Sisó, Vilademuls va ser una baronia a la l'edat mitjana, bressol de la família del mateix nom. Maria de Vilademuls i Roca va ser una comtessa d'Empúries. Més endavant la família es va extingir i la baronia va passar als vescomtes de Rocabertí, i després al Comtat de Peralada.
S'hi venera sant Joan Baptista, però no en la festivitat del seu naixement (24 de juny) sinó en la del seu martiri o degollació (29 d'agost).
Inicialment hi hauria hagut una capella, construïda a redós del Castell de Vilademuls. Aquesta s'hauria reconstruït aprofitant les ruïnes del castell.
L'edifici s'estructura en una sola nau, amb absis semicircular i tres capelletes laterals ficades en els murs. La nau presenta volta de canó i els murs són de carreus irregulars, actualment deixats a la vista, rematats amb una senzilla cornisa de pedra.
A la part superior hi ha el
campanar, que inicialment hauria estat d'espadanya, i que actualment presenta
planta quadrada i coberta piramidal. Una escala de cargol condueix al campanar.
La façana del temple presenta una portalada gòtico-renaixentista, amb guardapols i arrencaments cisellats figurant rostres humans. A sobre hi ha una finestra amb arc de mig punt. A la llinda de la portalada hi figura la inscripció: "Orate pro invicem ut salvemini Rehedificatum fruit hoc templum anno domini 1560".
És interessant la pica baptismal de pedra d'estil gòtic, situada al mur de façana, i la tomba de Saurina de Cervelló, col·locada sobre cartel·les de pedra, amb els escuts de Vilademuls i Rocabertí.
Sant Joan
Baptista de Vilademuls és una l'església protegida com a Bé Cultural
d'Interès Local.
Recull
dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Fons
documental.: Viquipèdia
PASSEJANT PEL GIRONÈS
Llambilles és un municipi regat pels rius del Bugantó i del Corb. La part oriental, boscosa i accidentada pertany al Massís de les Gavarres, la part occidental a la plana fèrtil dels afluents de l'Onyar.
Inicialment hi havia una
església romànica que fou parcialment aprofitada per a construir
l'actual temple sobre part dels seus murs. A l'arc d'una de
les capelles laterals es pot veure la data de 1699. També s'hi
conserven una pica baptismal datada el 1587, un reliquiari i una creu
processional de plata del segle XVI. Segons la tradició
popular, la primitiva parròquia del municipi hauria estat l'ermita de Sant
Cristòfol del Bosc.
La coberta és feta amb teules a dues aigües i ràfecs laterals de tres fileres formats per rajols plans i teules girades.
La façana principal és de formes barroques i està arrebossada deixant a la vista els carreus de les cantonades, de les obertures i les dovelles de la porta principal. El campanar presenta un basament quadrangular molt alt, transformant-se en una torre de planta octogonal, per mitjà de quatre trompes. Les obertures de la torre són amb arcs de mig punt.
Sant Cristòfol de Llambilles és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell grau
Fons documental: Viquipèdia
PASSEJANT PLA DE L’ESTANY
Aquesta església presideix el petit nucli de Galliners, situat al sector nord del terme de Vilademuls.
La vila de Galliners és citada en documents dels anys
921 o 925, 941, 956 i 958. L’any 1017 consta que en el seu terme tenia un alou
el monestir de Banyoles.
La parròquia de “Sancti Juliani de Gallinariis” és documentada l’any 1202, en què Bernat de Navata i la seva esposa van donar a Santa Maria de Besalú el mas Sala, situat dins el seu terme. Des del 1227 consta que els Rocabertí tenien el seu delme, en feu de la mitra de Girona, com a senyors que eren del terme de Vilademuls. L’església figura en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, cosa que invalida una versió escrita segons la qual la primera església i la parròquia es van erigir el 1320.
L’edifici fou reconstruït a la darreria del segle
XVIII. L’any 1936 foren destruïts els seus antics retaules barrocs
setcentistes.
L’església actual de Sant Julià és un edifici bastit a
la fi del segle XVIII, d’acord amb la data de 1780 gravada a la seva façana,
que sembla indicar el final de l’obra. El campanar, situat a l’angle sud-oest
de l’edifici, es va acabar vers el 1786.
És un edifici de notables proporcions, amb capelles
laterals i absis poligonal a l’extrem de ponent.
Un examen del seus murs indica que es va construir aprofitant part d’una església anterior, bé que capgirant-ne l’orientació. Una bona part del mur de la part nord és d’època romànica o anterior, com ho és també un cos lleugerament sortint que sembla la resta d’un antic transsepte. Aquest mur té una llargada de 5,20 m, si bé segurament li’n manca una part. Les mides d’aquest suposat transsepte i la capçalera són, ara per ara, difícils d’esbrinar.
L’aparell, el basament amb una llarga filada d’opus spicatum i un portal o obertura aparedada, però amb arc marcadament ultrapassat, fan suposar que podria ésser una obra preromànica. Al costat de l’aparell tosc, amb les pedres travades amb morter de calç, hi ha carreus grossos, en l’única cantonada existent del suposat transsepte, que recorda els carreus de gran volum, presents a les construccions preromàniques als angles i els pilars, com a Sant Julià de Boada, Palol Sabaldòria, Bellcaire, etc.
Més agosarada és la interpretació del transsepte com un transsepte elevat, que vam formular en publicacions dels anys 1975 i 1977, i que ha estat contradita, bé que sense cap argument decisiu; remarquem només que el transsepte elevat és present en mostres d’arquitectura religiosa pre-romànica, als segles IX i X, i només amb una tímida perduració en alguns edificis d’inicis del segle XI.
Sant Julià de Galliners és una església barroca inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Catalunya Romànica
PASSEJANT PLA DE L’ESTANY
L'església de Sant Feliu de
Fontcoberta va ser consagrada el 12 d'agost del 917 pel bisbe Guiu
de Girona. La construcció actual data de finals del segle XII. L'any 1573 fou
construït el cor, amb una clau de volta amb la imatge de Sant Feliu
en baix relleu. L'any 1610 fou afegit el cos de la sagristia. El 1762
fou derruït l'absis romànic i es va construir l'actual. El 1795 es va
obrir la capella del Sant Crist.
El 1865 es va construir la capella profunda per a guardar-hi l'eucaristia. El 1760 es va afegir a l'altar un retaule construït per Jaume Escarpintier de Girona. Es coneix la lipsanoteca de l'antic altar major, que és del segle XII i es conserva. És de fusta i conté tres peces adornades amb una creu. La pica la trobà mossèn Josep Riera, rector de la Parròquia, al galliner d'una casa del poble, on servia d'abeurador per l'aviram.
L'església parroquial de Fontcoberta
és un edifici imponent situat dins de la població. És de planta rectangular,
amb cossos laterals afegits. Presenta una sola nau amb absis semi
octogonal en substitució del d'època romànica, amb la volta semiapuntada
construïda amb carreus. Posteriorment se li van afegir
les capelles laterals, el cor i la sagristia. Els murs
són repicats.
El campanar-torre, adossat a la banda de tramuntana, és de planta quadrada, romànic de tradició llombarda i contemporani de l'església. El pis superior i la coberta són posteriors.
A Santa Maria de Turers es conserva la pica baptismal de la segona meitat del segle XII procedent d'aquesta església. També hi ha una pica de pedra de forma troncocònica que fa pensar que podria servir per l'aigua beneita, encara que també podria servir per emmagatzemar l'oli o com a rentamans. Buidada en un sol bloc, és totalment llisa però mostra una part sense polir que devia anar adossada a la paret.
Es conserven dues imatges barroques, una del Nen Jesús de Praga i una de la Verge del Roser, encarregada el 1683.
Sant Feliu de Fontcoberta és un edifici amb elements romànics i renaixentistes inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Viquipèdia
PASSEJANT PLA DE L’ESTANY
En la nostra visita a Vilert trobàvem aquesta petita capella.
Petita capella adossada al recinte del cementiri de Vilert per la seva banda oest. És de planta rectangular amb parets portants de maçoneria i coberta de teula àrab a dues vessants amb un senzill campanar d'espadanya sobre el carener.
A l'interior hi ha un retaule del 1560, dividit en tres cossos, restaurat l'any 1860.
Va estar molts anys abandonada i darrerament ha estat cedida al municipi pel seu antic propietari.
Sant Esteve de Vilert és una capella
protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Recull
dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Fons
documental: Viquipèdia
PASSEJANT PLA DE L’ESTANY
L'església parroquial de Santa Maria de Vilert centra el
petit nucli rural de Vilert, situat al nord del terme municipal d'Esponellà, a
la dreta del riu Fluvià.
L'any 844, l'església de Santa Maria fou reconeguda com a possessió del monestir de Banyoles. El rei Carles el Calb, (fill petit de l'emperador carolingi Lluís el Pietós), reconegué la propietat d'aquesta església, situada en un lloc que hauria estat vila romana: in «Sisteriano, domus Sancte Marie» l'any 866. Aquest reconeixement es repeteix en altres diplomes palatins carolingis dels anys 878 (Lluís el Tartamut) i 916 (Carles el Simple).
El lloc de «Vi ladert» és esmentat el 966 en el testament del comte Sunifred de Cerdanya i Besalú, i el de «Villa erte» en un document del comte Miró, el 977. Benet VIII, en la butlla del 1017, diu textualment: «in Cisteriano, que dicunt Villavert, ecclesia Sancte Marie cum ipsa parrochia». Urbà II escriu «Villa Azert» el 1096; l'any 1226 el rei Jaume I l'anomena «Villacerti». En el fogatge de Pere IV, de l'any 1359 hi trobem la denominació definitiva, Vilert.
L'església de Santa Maria de Vilert roman avui dia com una construcció d'una nau amb volta de canó ampliada a banda i banda per capelles laterals, i una segona nau alçada en reformes posteriors.
L'absis és semicircular cobert amb quart d'esfera. Al costat de tramuntana hi ha un segon absis que forma, amb l'ampliació de migdia, una mena de creuer. Sobre aquesta ampliació hi ha un campanar, adossat al mur de migdia, que té la base buidada, és de planta quadrada i acabat amb una piràmide envoltada per una balustrada.
A la façana principal, a ponent, la portalada, que és d'arc de mig punt, correspon a una renovació del segle XVI com també la nau de migdia, que fou sobrealçada, i el cor.
Els paraments indiquen diferents sectors constructius; la nau central, amb pedra de riu escairada de petites dimensions i junta sobresortida, l'absis de tramuntana amb el mateix tipus d'aparell disposat més toscament, i, finalment, la torre campaner amb pedra sorrenca ben tallada, en filades regulars i carreus d'uns 25/30 X 30/45 cm.
L'absis lateral fa pensar que la construcció primitiva constava d'una nau amb tres absis i creuer a la qual s'adossà posteriorment la torre campanar. No obstant, no es pot descartar que l'absis de migdia no s'hagués construït mai o fins i tot que el que hi ha a tramuntana s'afegís més tard. D'acord amb les característiques arquitectòniques, la nau i l'absis centrals es datarien al segle XI, l'absis de tramuntana en la mateixa època o una mica posterior i la torre campanar a la darreria del segle XII o ja al segle XIII.
L’església de Santa Maria de Vilert és una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Recull
dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Fons
documental: Viquipèdia
