PETJADES PEL VALLESPIR
El Santuari de la Mare de Déu de la Sort és situat al nord de la població, a prop, del cementiri actual de la vila.
Construït per primer cop el 1691, el santuari fou reconstruït el 1755. És un edifici d'una sola nau cobert amb volta de creueria. S'hi fa un aplec molt concorregut el dia 8 de setembre de cada any.
Text i recull dades. Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
PETJADES PEL VALLESPIR
L’edifici de l’Hospital de Sant Pere,
està
situat fora del nucli clos de la vila medieval, en un dels primers
eixamplaments de Ceret.
L’antic hospital Sant Pere és construir l’any 1649. Avui, la seva Capella >>Sant Roch<< és reservada a exposicions de contemporanis locals.
Els vitralls, evocadors de les ones musicals, han estat realitzats l’any 1985 per Alfred Manessier.
El Centre Internacional de Música Popular presenta una col·lecció d’instruments catalans i d’instruments tradicionals vinguts de tota l’esfera cultural mediterrània a l’edifici de l’antic hospital.
L’Hospital de Sant Pere està inscrit com a Monument Històric.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons Informatiu: Cartell explicatiu
PETJADES PEL VALLESPIR
L’església de Sant Pere de Ceret està situada en el punt més alt de la vila de Ceret, al nord del recinte de la seva vila closa i l’antiga cellera.
La primera notícia coneguda sobre la vil·la de Ceret i la seva església de Sant Pere data del primer quart del segle IX i fa referència a la seva fundació en temps de Carlemany (768-814).
A les Rationes decimarum del 1280, havien de contribuir al sosteniment de les croades dos clergues de Ceret, Arnau Dalmau i Arnau de Saissac, i el domer Arnau Roig.
Del temple del segle XI conserva sobretot el campanar, que és romànic als pisos inferiors, però ha estat molt retocat diverses vegades en els superiors. De planta rectangular, és en bona part adossat a l'estructura de l'església. A la planta baixa presenta, al costat nord, un parament cec, sense cap obertura, amb dos parells de dues arcuacions llombardes entre lesenes. Al primer pis, també romànic, exempt de decoració llombarda, té una finestra geminada, o biforada, amb dos arcs de mig punt en gradació.
Alguns paraments més es poden observar a l'exterior: uns 6 metres de llarg del mur de migdia, a l'extrem oriental, fet amb blocs calcaris grossos, damunt dels quals s'alça la paret barroca. L'obra romànica hi assoleix uns 4 m d'alçada. Més cap a ponent, en la mateixa paret, hi ha un altre parament d'uns 3,5 m de llargària d'obra també romànica.
Encastada a la paret al costat de la porta sud de l'església hi ha una làpida sepulcral del 1283, amb el text molt desgastat i l'escut dels Vallicrosa. El nom inscrit a la làpida és Berenguera de Vallicrosa.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografies. M. Rosa Planell Grau
PETJADES PEL VALLESPIR
El poble de Costoja – en francès Coustouges - està situat a l'extrem nord de la meitat oriental del terme comunal, al lloc on neix la Ribera de Costoja, afluent del Tec. Molt a prop del poble, al sud i al sud-oest, es troba la carena principal dels Pirineus, de tal manera que més cap a migdia el terme de Costoja conforma tot el vessant nord de la vall de la Muga, i, per tant, forma part de l'Alta Garrotxa.
Poc després, era propietat de la comtessa Ermengarda quan el 988 aquesta en feu donació al seu espòs, el comte de Cerdanya i Besalú Oliba Cabreta, que tot seguit la transferí totalment a Santa Maria d'Arles, que hi constituí un priorat.
L'edifici actual, obra de l'abat Ramon I d'Arles, fou consagrat el 1142 pel bisbe d'Elna Udalgar de Castellnou, substituint-ne un de més antic. En aquesta consagració es dotà el poble de l'espai per a obrir-hi cementiri. El conjunt d'església i cementiri fou envoltat per les cases del poble, formant una cellera. El 1168 es formà un capbreu, en un acord entre l'abat d'Arles, Ramon, i Bertran de Boada, que percebia drets a Costoja. En aquest capbreu s'esmenta in nostro cellario de Custodia.
El 1267 es torna a esmentar la
cellera, en aquest cas en el testament de Guillem Hug de Serrallonga, senyor de
Serrallonga, Cabrenys i la Clusa. Després de fer un llegat a l'església de
Costoja, ordena destruir el costell i l'argolla (instruments per a
l'execució de condemnats) que havia fet construir a la cellera de Costoja, tot
i reconeixent que no posseïa cap dret sobre les jurisdiccions penal i criminal
del lloc, les quals corresponien a l'abat d'Arles.
Santa Maria de Costoja és una església força espectacular, malgrat la seva aparent senzillesa exterior. D'una sola nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, amb la nau dividida en tres curts trams, amb arcs torals separant-los. Als peus de l'església hi ha un atri, també romànic, cobert amb volta de canó, com si fos un tram més de la nau, però constructivament separat.
A la capçalera de la nau, l'absis semicircular està precedit per un tram de la mateixa alçada de l'absis, disposat com si fos un transsepte, amb capelles a banda i banda. Les solucions constructives d'aquesta zona del presbiteri són força complexes.
La portalada, una de les més belles
del romànic de la Catalunya del Nord i del romànic català en general, és al
frontis, a la façana de ponent, dins de l'atri; no comunica amb el carrer, sinó
que forma el pas de l'atri a l'església. És una porta senzilla, sense decoració
escultòrica, però formada per cinc arquivoltes en degradació, timpà, una llinda
llisa i dues columnes. Una altra porta s'obre en el mateix atri, cap a migdia,
que és l'accés al temple des del carrer. També sense decoració, està format per
tres arcs en degradació, amb llinda i timpà.
Les tècniques constructives i la pedra utilitzada, amb una barreja de granit i pedra sorrenca vermellosa, tot amb carreus ben tallats, i amb l'ús de pedra tosca o travertí en els elements decoratius i obertures, remeten a una construcció del segle XII, que correspon plenament a la consagració del 1142.
És notable a Santa Maria de Costoja
la presència de ferro forjat a dos llocs de l'església: la porta d'entrada des
del carrer a l'atri, plena de volutes, bandes de ferro i forrellat amb petits
caps d'animal en els extrems. L'altre element, molt destacable perquè en queden
molt pocs, d'aquests elements, és la reixa que tanca l'accés al presbiteri des
de la nau. Molt possiblement es tracta d'una obra del segle XIII o
fins i tot XIV.
Santa Maria de Costoja va ser declarada monument històric de França el 1840.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Roa Planell Grau
Fons documental. Viquipèdia
