SANT MIQUEL DE FLUVIÀ. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

El monestir Sant Miquel de Fluvià va néixer com una dependència del de Cuixà, que posseïa aquest indret com a mínim des del 1011, data en què ja existia un petit nucli de població amb la seva església. L'any 1045 es consagrà el terreny on s'havia de construir el nou monestir, cerimònia a la qual assistí Oliba, abat de Cuixà i bisbe de Vic. 

El 1066 es consagrà l'església, a la qual s'afegí el campanar a principis del segle XII. Durant aquest període d’anys rebé gran quantitat de donacions de famílies de la noblesa. L'any 1477 el monestir fou unit a Sant Pere de Galligants, junt amb Sant Miquel de Cruïlles. El 1835 fou desamortitzat. Actualment només perviu l'església i alguna resta de les antigues dependències monàstiques. Entre el 1981 i el 1988 es realitzaren algunes intervencions d'impermeabilització; la més important, del 1988, afectà la zona de la torre del segle XII annexa al mur de l'església.

L'església de Sant Miquel és un edifici aïllat que es troba al centre del poble. És un temple de planta basilical, amb tres naus amb un transsepte destacat dels murs laterals. La volta de la nau central és dividida en quatre crugies per tres arcs torals. Aquesta volta era de canó i els arcs que la sostenien eren de mig punt. Les estructures es conserven en la forma original únicament a l'extrem oriental de la nau. Només la crugia situada més a llevant manté encara la coberta de canó; a les tres restants aquesta coberta té forma apuntada.

Les naus laterals tenen coberta de quart de cercle. Els arcs formers, de comunicació entre les naus, i els torals d'ambdues naus laterals arrenquen de pilastres rectangulars. Les naus laterals del temple es cobreixen en un nivell més baix que la central.

L'església ha patit diverses modificacions al llarg del temps, com podem veure en el cor gòtic i a la volta de la nau, que és apuntada a causa d'una reparació que s'hi va fer. La façana és un dels punts de l'església on més s'evidencien les reformes esmentades. La façana és un gran rectangle on no hi queden restes de la portalada romànica. Al centre hi ha la porta gòtic-renaixentista, d'arcs apuntats formats per estretes arquivoltes en degradació. Hi ha una llinda, i entre la llinda i les arquivoltes hi ha l'espai del timpà, que no presenta cap ornamentació. La llinda té la següent inscripció: SATIABOR CUM APPAREVIT GLORIA TUA / M.D.XXXII.

A les mènsules situades a la base i a cada extrem de la llinda s'hi poden veure, en cada una d'elles, tres caps alats d'àngels. Les mènsules d'on surten els feixos d'arquivoltes dels arcs apuntats són decorades amb un cap alat i un animal fabulós: el del costat nord té el relleu erosionat; el de la banda oposada sosté un escut partit al qual hi veiem una estrella de vuit puntes a dalt i tres corones a baix. 

Més amunt de la porta hi ha un petit i senzill rosetó. A la part superior del mur hi ha un matacà del qual només en resten les cartel·les de sosteniment i alguns carreus. La façana es remata amb una cornisa incurvada. Les úniques obertures romàniques que manté la façana són dues finestres d'arc de mig punt, una a cada costat de la porta, que donen llum a les naus laterals. Sota la finestra esquerra hi ha una làpida sepulcral de l'any 1258.

Tot el costat meridional de l'església dona a un pati on hi havia  el claustre del monestir i altres dependències monàstiques. El claustre ha desaparegut pràcticament del tot. Una recent excavació a permès recuperar l’espai s’ha  reconstruccit una part del claustre que  presenta columnes i capitells. 

Al mur lateral de la nau de migdia s'hi pot veure la porta que comunicava l'església amb el claustre. Es tracta d'una porta de petites dimensions, d'un sol arc de mig punt fet amb petites dovelles, amb llinda i timpà. Al costat de la porta hi ha una finestra de doble biaix i arcs de mig punt. 

El mur esquerre de l'església conserva a la part superior els merlets rectangulars, cadascun dels quals manté una petita sagetera. 

El transsepte sobresurt dels murs laterals de les naus. L'ala de migdia del transsepte presenta tres finestres en cadascun dels murs exteriors, una de les quals tapiada.

El campanar, decorat amb decoració llombarda, s'aixeca vora el braç septentrional del creuer, separat a un metre de distància. Així doncs, és una construcció exempta que no s'adossa a l'església, tot i que avui no ho podem veure, ja que es construïren dos murs a cada costat del campanar que han fet desaparèixer el passadís entre el campanar i l'església. Al basament, el campanar posseeix tres llargues i estretes finestres de vessant a l'interior, d'arcs de mig punt, als murs de ponent, de tramuntana i de llevant. A migdia hi ha la porta, d'arc de punt rodó, que actualment comunica la torre amb l'esmentat passadís. 

El mur meridional presenta la particularitat de no posseir cap obertura als pisos superiors ni la decoració llombarda que assenyala llur separació. Al seu lloc hi ha un simple relleu horitzontal. Als altres murs hi ha dos finestrals a cada pis separats per una lesena o franja vertical. Sobre cada finestral hi ha quatre arcuacions llombardes i una rastellera de dents de serra. Les obertures del pis de baix són d'un sol arc de mig punt. Les dels altres dos pisos són geminades amb els dos arquets de mig punt, les columnes cilíndriques i els capitells de forma trapezial. Alguns capitells dels finestrals del segon pis presenten petits relleus decoratius a la cara que dona a l'exterior. Al remat superior fortificat hi ha merlets rectangulars i petites sageteres. Els matacans es troben al centre dels quatre murs i als angles nord-oest i nord-est.

La capçalera triabsidal és l'única part que presenta decoració llombarda. L'absis central combina elements pròpiament llombards amb l'escultura dels capitells de les finestres, dels arcs interiors, de les petites mènsules i de les cornises. Les dues absidioles presenten una decoració simple, sense elements esculpits, amb un parell d'arcuacions en cada un dels quatre espais entre les cinc lesenes. La cornisa és encorbada i al centre de cada absidiola hi ha una finestra d'obertura simple a l'interior i d'arcs de mig punt. 

A l'interior es conserven una pica baptismal i una de beneitera tardo-gòtiques, i una marededéu gòtica d'alabastre del segle XV. 

Sant Miquel de Fluvià és una església declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional. 

A Catalunya Romànica hi ha una molt detallada explicació, d’aquesta església que demostra la seva importància però, per la seva extensió no m’ha semblat adient copiar-la, en aquest bloc.  Si algú està interessat amb més dades,  li recomano llegir-ho i si potser visitar-la. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia

SANT JAUME DE LA MANRESANA. SANT RAMON DE PORTELL. SEGARRA

 PAS A PAS PER LA SEGARRA 

La Manresana és una entitat de població de la comarca de la Segarra, que en el seu temps formà un municipi que va desaparèixer l'any 1940, després de la unió amb Portell, creant l'actual municipi de Sant Ramon. 

Sant Jaume, és una església que va ser la parròquia del terme del castell de la Manresana, documentat des del 1066. L'església és al mig del nucli de la Manresana, que forma un sol nucli urbà amb Sant Ramon de Portell. 

Per circumstàncies que encara avui dia no es coneixen —potser per una donació dels Cabrera—, Sant Jaume de la Manresana es vinculà a l’abadia de Sant Pere d’Àger abans del 1162. L’abat d’Àger tenia la potestat d’elegir el rector de la parròquia. En les butlles papals del 1162 i el 1179 adreçades a la canònica d’Àger, on consten els seus béns, hi figura l’església de la Manresana, al costat d’altres de la Segarra com Vicfred o Castellnou de les Oluges. El 1183 Berenguer d’Alta-riba, en testar hi llegà dotze diners.

 

La parròquia de la Manresana va pertànyer a Sant Pere d’Àger fins al segle XIX. L’any 1874, en suprimir-se l’arxiprestat exempt d’Àger, passà al bisbat de Lleida. Des del 1957 és del bisbat de Solsona. 

L’actual església de Sant Jaume de la Manresana és un edifici construït el 1742, tal com consta en la seva portalada, que conserva a la part baixa dels murs nord i est restes de l’antiga església altmedieval. En concret hom pot veure la part baixa del mur nord i el mur absidal fins una alçada d’uns dos metres. Aquest fet permet de constatar que l’església altmedieval era un edifici d’una sola nau, potser coberta amb volta de canó, capçada a llevant per un absis semicircular aixecat sobre un alt sòcol. 

No es conserven altres elements visibles d’aquesta església romànica i només l’aparell, format pel característic carreuó segarrenc, propi de les edificacions dels segles XI i XII, permet situar el moment de construcció del temple, sense que es puguin fer més precisions. 

Pel que fa a l'església conservada actualment, data del segle XVIII, està realitzada amb paredat, exceptuant els extrems de l'edifici, amb absis recte i coberta a dues aigües. 

A la façana principal hi ha la porta d'accés amb llinda superior i brancals decorats i amb la presència a la part superior d'una placa ovalada adossada amb una altra de quadrada, on apareix una inscripció, molt malmesa a causa de l'erosió, on es pot llegir l'any de construcció de l'edifici, l'any 1742. Per damunt, hi ha una fornícula en forma de petxina a la part superior on al seu interior hi ha una imatge romànica del patró de l'església, Sant Jaume, molt malmès a causa de l'erosió de la pedra. Finalment, a la part superior de la façana s'obra una rosassa per il·luminar l'interior del temple. 

Adossat a la dreta de la façana principal, hi ha situat el campanar de torre de base quadrangular, amb la presència als cantells de la part superior d'un rebaix que comporta una estructura octogonal, amb la presència de quatre obertures amb arc de mig punt rebaixat per les campanes, coronat per una balustrada superior realitzada amb maó. 

Sant Jaume de la Manresana esta catalogat com a Bé integrant del patrimoni cultural català 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica i Viquipèdia

AGOST 2022

 

APRECIATS AMICS I SEGUIDORS:

COM TOTS ELS ANYS, MENTRE PUGUEM,

FAREM UNS DIES DE RELAX. 

RECORDANT UNES ANTIGUES PARAULES DE COMIAT,

DIREM:

FINS A SETEMBRE, SI DÉU VOL.

SANT VICENÇ DE LABUERDA. SOBRARB

 CONÈIXER EL SOBRARB 

El poble de Sant Vicenç de Labuerda ( Sant Vicient d'A Buerda en aragonés) s'articula al voltant de la font de Sant Visori, naixement del barranc de Sant Vicenç, que baixa a Labuerda i el riu Cinca . Als voltants de Sant Vicenç també neixen altres barrancs que conflueixen al barranc principal, abans que aquest arribi a Labuerda. 

Sant Vicenç de Labuerda és el poble als voltants del qual segons la tradició va morir Sant Visori , eremita màrtir del segle X. A poc més d'un quilòmetre de la localitat es troba la seva ermita.  

Apareix citat en la documentació històrica a partir del segle XIII com a Sant Vicent de la Buerda, Sancti Vicent de la Buerda, Sanct Vicente i la Buerda, Sanct Vicentio, Sancti Vicient, Sanct Vicent de Cinqua i Sancti Vicient prop Aynsiam.  

El primer esment que es fa de Sant Vicenç es remunta a 1056, quan figura com a donant a l'acta de consagració de l'església de Sant Fèlix i Sant Joan Baptista d' Aïnsa; el 1063 s'esmenta com a Vila, el 1785 com a lloc  i el 1857 com a llogaret. Inicialment Sant Vicent de Labuerda tenia sota la seva jurisdicció a la població de Labuerda, però la situació administrativa va acabar invertint-se. Pel que fa a la parròquia de Sant Vicenç, que gaudia del rang eclesiàstic de rectoria, també va tenir sota la seva jurisdicció l'església de Labuerda almenys fins al segle XVI. Quan es crea el bisbat de Barbastre, en 1571, el temple va passar a formar part del mateix. 

El conjunt eclesiàstic de Sant Vicenç de Labuerda, integrat per l'església, l' abadia , el comunidor i el cementiri , és el principal monument de la població, de la qual es troba apartat, emplaçat en un turó. L’església de Sant Vicenç és un edifici romànic que por les seves característiques pot datarse en el segle XII.  

El temple romànic tenia una sola nau, de planta rectangular, presenta volta apuntada de canó i a l' absis amb volta de quart d'esfera. Al segle XVI es va ampliar amb la sagristia al costat de l'evangeli del presbiteri, dues capelles laterals al mur nord, una al mur sud i la torre campanar al mur nord. L'absis té dos finestres i, a l'exterior, presenta sota el ràfec un fris integrat per 19 baquetons o columnetes que s'ha relacionat amb l'ornamentació del romànic llombard present a la comarca. La planta romànica segueix el model d'Aïnsa, igual que a Banastó, Boltanya i Coscojuela de Sobrarb.  

El presbiteri i la capella del mur sud mostren decoració rococó, de factura tosca, a base d'assumptes vegetals, en què figura la data del 1774. 

El portal d’entrada s'obre al mur sud, presenta arc de mig punt, manca de timpà, i s'adorna amb tres arquivoltes de secció quadrada, sense ornamentar, que descansen sobre altres capitells decorats amb toscos motius geomètrics. Aquests es recolzen en columnes circulars duna sola peça adossats al mur. Es relaciona estilísticament amb la portada d´Aïnsa. Està protegida per un arc apuntat, construït amb posterioritat. 

 

La torre, construïda igualment de carreus, presenta un alt cos quadrangular cobert amb un capitell octogonal. 

El retaule està dedicat a Sant Vicent d'Osca , també anomenat Sant Vicent màrtir. Segons la tradició, va ser deixeble de Sant Valero , bisbe de Saragossa. Tots dos van ser martiritzats a València durant la “Gran Persecució” decretada per Dioclecià el 303. A Hispània va ser executada pel prefecte Publio Daciano. Sant Vicenç va patir atroços turments: flagel·lació, trencament d'ossos, esquinç de les carns amb garfis, crucifixió, va ser escorxat, cremat en una graella, per finalment morir degollat. El seu cos va ser llançat al mar lligat a una roda de molí, element que ho identifica iconogràficament. 

El retaule és de fusta, està pintat al tremp i porta daurats als nimbes i adorns de les vestidures dels sants. S'atribueix al mestre aragonès Joan de l'Abadia el Vell , que juntament amb el seu fill va realitzar treballs en aquesta zona al voltant dels anys 1455 i 1513. Aquest pintor és també autor dels retaules de Santa Quiteria d' Alcasser i de Santa Caterina de la església de la Magdalena d' Osca . L'estil pictòric correspondria a l' hispà-flamenc , triomfant als regnes espanyols durant els segles XV i XVI. A la base o sotabanc pareix Sant Pere (esquerre de lespectador). 

Situada a l'esquerra del presbiteri, hi ha un retaule dedicat a Sant Visori o Vissolin en francès. Segons la tradició, ja que no ha estat canonitzat, va néixer al poble de Cadeilhan, a la vall francesa d'Aura, l'any 985. Va creuar la frontera, en companyia dels seus deixebles Clement i Froilà, per situar-se a l'avantguarda de les terres que estaven essent conquerides als moros. Per l'entorn de Labuerga va conèixer l'ermità Sant Froilà amb qui va practicar una vida de santedat a la cova on posteriorment es va aixecar una ermita amb la seva advocació. Juntament amb els seus dos deixebles, va caure en mans dels musulmans que els van decapitar. Una columna de foc va avisar els habitants de Labuerda de l'existència dels cadàvers dels tres màrtirs que els van recollir i van donar sepultura, començant així la devoció a aquest Sant venerat a banda i banda dels Pirineus.  

L'altar està presidit per pintura barroca que representa Sant Visori, en companyia dels seus dos deixebles Clement i Froilà, compareixent davant del governador musulmà, que està flanquejat per sis soldats o cortesans. Els deixebles apareixen, a la base del quadre, representats amb una escala inferior, cosa que s'interpretaria com a prova de l'escassa capacitat del pintor. A la part superior esquerra del llenç, a través d'un arc, es representa la decapitació del Sant davant de Clement i Froilà. Sobre l'altar, en una arqueta de fusta daurada, se'n custodien les relíquies. 

En aquesta mateixa capella, a la dreta, adossada al mur, s'hi troba col·locada una escultura de cos sencer, en pedra, amb restes de policromia, d'estil romànic. Representa Sant Vicenç: porta la palma del martiri a la mà dreta, un llibre a l'esquerra i del coll penja una minúscula pedra de molí. El cap es va perdre i s`ha refet amb una rèplica poc adequada. 

El comunidor o “esconjuradero” és una edificació religiosa d’època romànica, molt similar a altres de localitats de Sobrarb i l'Alt Aragó com Asín de Broto , Guaso, Almazorre, Bujasé i Mitjà (submergit a l'embassament d'aquest nom). Situat a l'est, proper a l'absis, és de planta quadrada, té coberta a quatre aigües, presenta quatre grans obertures amb arcs de mig punt que s'obren als quatre punts cardinals i està construït amb carreus. En aquest lloc, fora de l'església, obert als quatre punts cardinals, i cobert de les inclemències del temps, se situava el sacerdot per conjurar amb les seves oracions (exconjurar) les tempestes i les plagues que amenaçaven els camps i arruïnaven els agricultors. Ha estat convenientment restaurat. 

S'han preservat versos de la cerimònia d' amagatall feta tradicionalment pel sacerdot: 

Boiretas de Sani Vizient
Boiretas ta Sant Lorient
No apedregueu quan t'o lloc en sigatz!
No ens caiguetz i marxeu t'Araguás! 

Aquestes paraules es pronunciaven mirant enlaire per part del capellà sota la construcció, mentre ruixava amb aigua beneïda el sòl i el cel per espantar els fenòmens meteorològics i a les bruixes . Es tractaria d'un ritu d'origen ancestral precristià, supervivent a les muntanyes aïllades de la zona. 

Sant Vicenç de Labuerda está declarat com a Bé d’Interès Cultural. Segons notícies actualment s’ha iniciat com a visita guiada. El nostre agraÏment a les persones que van fer possible  aquesta crònica

Tecxt i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

NOSTRA SENYORA DEL CARME DE BADAÍN. TELLA-SIN. SOBRARB

 CONÈIXER EL SOBRARB 

Badaín és un petit poble situat en un promontori entre el marge dret del riu Irués, i el marge esquerra del rio Cinca. Aquesta elevació de terreny pertany a les darreres estribacions de la Punta Llerga, molt a prop del final del petit embassament de Laspuña. 

El lloc era un monestir, segle XI, de religioses de l’Ordre de Sant Benet que envoltava l’església d’arquitectura romànica. Estava subjecta directament a l’organització creada en el IV Concili Lateranense de 1215, que va propiciar la creació d’aquest i altres monestirs com part del canvi d’organització sorgit d’aquest Concili. 

Altres dades parles d’una existència anterior com a punt de devoció. El topònim té un origen més antic que prové del promontori on es situat el poble. 

L’església de Nostra Senyora del Carme de Badaín, conserva algun dels seus elements d’arquitectura romànica però va sofrir una profunda remodelació en la segona meitat del segle XVI, entre les quals destaca la torre, sobre la resta del conjunt. 

Fins el 1571 pertangué al bisbat de Lleida. 

El temple en origen tenia un absis principal i dues absidioles laterals formant una capçalera trevolada. Les reformes del segle XVI van eliminar l’absis principal, substituint-lo per l’actual capçalera plana coberta amb volta apuntada. En el mur de migdia s’obre l’absidiola corresponen que no es mostra a l’exterior. 

La nau és desproporcionada el alçada i coberta en volta de creueria. Un cor tanca l’espai final. 

Entrant per la porta principal i en una capella on es troba una pica baptismal de tosca factura. 

Aquest edifici va caure en desús, passant a ser una ermita, més tard va tornar a convertir-se en església parroquial. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Guia digital de l’Art Romànic d’A. Garcia Omedes

SANT JOAN DE TOLEDO DE LANATA. SANT JOAN. LA FUEVA. SOBRARB

 CONÈIXER EL SOBRARB 

L' església de Sant Joan de Toledo de Lanata és una església romànica de la primera meitat del segle XII (carta de consagració de 1134 sota l'advocació de Sant Joan Baptista).

El temple original d’època mossàrab, o potser, fins i tot, visigòtic s'hauria volgut reformar completament al segle XII , quan se li va donar la forma actual per part d'algun mestre llombard que no la va acabar, sent la major part de la construcció una obra de mestres locals aragonesos. No obstant això, la seva construcció inclou diferents parts adossades posteriorment . 

L'església té una sola nau , amb l' absis triple amb forma de trèvol, molt particular a l'arquitectura del nord d' Aragó. La nau originalment sencera es va segmentar en algun moment, separant la part frontal (que correspon amb el cor) per donar-li usos civils, amb una paret interior que ha deixat cec la va de la porta principal i la finestra del pis superior. A la planta inferior d'aquest espai separat s'observen restes de sutge a les pedres, cosa que pot fer pensar que s'hagi fet foc a l'interior. Un forat practicat a la part davantera fins a la finestra de la planta superior fa pensar que es va poder haver instal·lat en algun moment una biga per pujar pesos, essent la planta superior un magatzem. 

La nau conté també una sola capella lateral, amb el sostre en forma de cúpula i pintat amb motius geomètrics, es comunica amb la resta de la nau per sota un arc, d'on també s'han pogut recuperar les pintures de motius geomètrics, a connexió amb les de la cúpula. En aquesta capella lateral és on neix l'escala que puja a la planta superior que només ocupa els últims metres del cor obrint-se a la nau amb un passamans. La capella és l'espai on es troba la pica baptismal, amb decoració exterior radial on hi ha esculpits alguns àngels. La pila conserva restes de la pintura original vermella i negra només es va poder restaurar a la part cap a l'accés a l'església.

 Al cor hi ha dues piles baptismals més, encara que de menor qualitat i parcialment encastades a la paret que separa l'antiga porta principal de la nau actual. Al centre d'aquest espai, protegida amb una urna, hi ha una pedra de quars blanca amb una concavitat soscavada al centre que fa de reliquiari. Les relíquies de l'església són dos fragments ossis d'aspecte humà, la identitat dels quals es desconeix. 

L'altar disposa d'un absis triple, on s'han pogut recuperar pintures murals a les dues capelles laterals i a la creu de la volta, però no a l'absis central. L'àrea de l'altar es comunica amb la nau mitjançant un arc que té pintats a l'aler alguns dels reis d'Israel segons l' Antic Testament , tots asseguts, marcats amb el seu nom (sencer o apocopat), i amb algun element representatiu que els identifica. Totes les pintures s'han pogut datar al segle XVI , apareixent per algun lloc dels murals el calendari del 1599.  

A la creu de la volta, que presenta aresta apuntada d'estil romànic, queden quatre espais delimitats de manera més o menys triangular, remarcats perquè està pintada amb ràfec negre la nervadura de la creueria. Aquests quatre espais es van aprofitar per representar els quatre evangelistes usant les seves figures representatives als cànons de la iconografia cristiana medieval, l'anomenat tetramorfs : Sant Mateu amb l' àngel anunciador, Sant Joan amb l' àliga , Sant Marc amb el lleó i Sant Lluc amb un toro o bou. Els noms dels quatre apareixen sencers o apocopats en un pergamí a cadascuna de les il·lustracions. El més singular és el qual on es troben escrits en romanç aragonès i no en llatí , seguint amb els convencionalismes ortogràfics de l'aragonès del segle XVI : Sanct Matheu , Sanct Ioan , S. Marcos i Sanct Luc . 

A l'absis a la dreta de l'altar està representat el Judici Final amb una escena central en què un arcàngel (podria ser Sant Miquel per la indumentària militar) lluita contra un diable estirat a terra, sota els peus del missatger diví, intentant influir en la balança que decideix el veredicte, la qual és a les mans del primer. Aquest tipus d'estampa, tan comú a la iconografia medieval, es considera tardana a finals del segle XVI i té una equivalent (datada aproximadament a la mateixa època) al retaule de l' església de Sant Vicenç de Labuerda (al Sobrarb). En aquest Judici Final, els diables i l'infern es troben a la dreta de la lluita central i es veu una representació de Llucifer (senyor dels inferns) barbut, pelut, de color vermell i amb els peus com una au de presa, a més de les clàssiques banyes de cabra, amb la particularitat de tenir dues cares a part de la natural, una al pit i l'altra als genitals. També té dues ales com de ratpenat a les quals falten les membranes. El mateix Llucifer intenta treure les ànimes de la balança amb un ferro amb ganxos. Els diables subalterns tiren per terra les ànimes que el seu senyor ha aconseguit pescar, cap a la boca del Leviatan , representat a la cantonada dreta de l'escenari.

Tots els diables d'aquesta imatge segueixen més o menys aquesta mateixa descripció, encara que sense ales ni una tercera cara a la pitrera (per distingir-los del seu senyor), fent diferència amb el retaule de Sant Vicenç, on el diable és verd amb escates, amb un aspecte més reptilià que de mamífer.

A l'esquerra de la lluita, Sant Pere espera a la porta del cel per rebre les ànimes benefactores que sorgeixen de la balança, i en un segon va a la part del darrere hi ha un àngel que amb un cresol a la mà espera per conduir-les al paradís, representat al tercer i el quart quadrants en què habiten les nombroses ànimes. 

Sota aquestes escenes hi ha una finestra central ia cada costat dues pintures més. A l'esquerra, un retaule pintat a la fresca representa el martiri de Crist , amb la creu al centre amb la Mare de Déu ( Santa Maria A ) i Sant Joan ( Sanct Joan ) que el ploren, i dues santes als quadrants laterals: Santa Verònica ( La Varoniqua ) que aguanta el Sant Sudari amb la cara de Jesucrist marcada, i Santa Maria Magdalena ( S. María Ma. ) amb expressió de contrició. A sota, tres obertures més d'idèntiques dimensions: Sant Jaume ( S. Haime) en la seva variant de pelegrí, Santa Caterina ( S. Catherina ) amb la roda i l'espasa que representen el seu martiri i un tercer sant difícil d'identificar, ja que té el nom apocopat com a S. Torn. , però que podria ser Sant Tomàs d'Aquino (sant molt popular al segle XVI) o Sant Sadurní de Tolosa (un màrtir ben estimat a les regions que envolten el Pirineu ) perquè se'l representa amb hàbits religiosos i una església o monestir darrere. 

Al costat dret de l'absis hi ha representades quatre escenes bíbliques. La primera és la d' Adam i Eva al paradís, davant de la pomera que tenien prohibida, i en què es representa la serp amb cap humà. La segona és la de la intervenció de l'àngel que atura amb les mans l'espasa d' Abraham quan es disposava a matar Isaac , el seu fill. La tercera sembla que es tracta d'un turment de Job , encara que no s'identifica amb claredat quin és, es llegeix en un pergamí a la part superior de l'escena Job (bona omnia dissipat Satan et eius liberos -il·legible- laudat Deum in sua aflictionem). La quarta escena representa la petició de clemència d'un rei o algun noble (hi ha una corona a terra), que es troba amb un àngel que arriba a buscar-lo amb una espasa a una mà i una calavera a l'altra, just quan acaba de matar una persona que jeu a terra amb una fletxa al pit. Com a la imatge anterior, un pergamí amb la llegenda en llatí diu Miserere, mei Deus. Secundum magna (oració habitual de constricció, que significa Apiada't de mi, Déu meu i es continua amb el que sembla és una oració fragmentada que hauria de ser Secundum magnam misericordiam tuam , segons la teva gran misericòrdia ). Juntament amb aquestes dues oracions conformen el salm número 51 de la Bíblia. 

L'absis que es troba a l'esquerra de l'altar té com a escena principal un Déu en Majestat, pintat com El Pare de Jesucrist, amb forma humana, que recolza amb les mans la creu on han clavat el seu fill. A sota dels peus es pot veure un orbe (esfera que representa el món) que ell senyoreja. Una corona amb el nombre màxim d'anells (tres) el fa identificador com a Déu, ia cada costat es veu un cabdell d'alguna espècie emblemàtica de flors, algunes no s'han pogut identificar. 

Aquest Déu a Majestat està delimitat en un cercle de núvols. Quatre circuits més petits es troben a la una, a les cinc, a les set ia les onze de tal cercle central, i conté cadascun alguns querubins, representats segons les modes medievals com a caparrós amb ales. Aquests àngels estan presos en estar més propers a Déu en la jerarquia, i per això se'l representa tan a prop seu. 

A banda i banda del conjunt central, un cercle de núvols de mida mitjana envolta la figura d'un sant. A l'esquerra hi ha Santa Maria pregant. A la dreta, Sant Joan Baptista està en una actitud idèntica. 

Les escenes inferiors es van trobar més fragmentades que a l'absis dret, per la qual cosa no es veu res sencer que sigui significatiu, encara que sembla que totes parlaven de la vida i miracles d'alguns sants. 

S’estan fent els tràmits pertinents per aconseguir que aquesta preciosa església estigui oberta al públic i, es pugin realitzar visites guiades. Pel seu estat de conservació i el seu valor artístic creiem que no poden ser denegats. 

El nostre més sincer agraïment a la persona que ens va permetre visitar-la i, ens va donar tota mena d’explicacions de cada detall de les pintures i de l’interior de la església. El felicito per la seva docta ensenyança, malgrat fóssim una visita inesperada. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Viquipèdia