Estimades amigues,
Estimats amics,
Us desitjo de tot
cor que passeu
UNES
BONES FESTES
I que el proper any
2026 porti al nostre món, maltractat contínuament, un allau de pau.
I molt
d’enteniment, entre els humans, per respectar tantes situacions malmeses i
tants sofriments. Cosa que actualment
manca.
Miquel Pujol Mur
Festes de Nadal,
2025/2026
Faré uns dies de pausa
TERRES D’OSONA
L'església, amb funcions parroquials des de molt aviat, és documentada des de l'any 990. A finals del segle X, abans de ser cedida vers el 993 pel bisbe de Vic, Fruià, al sacerdot Bonfill, canonge de la seu vigatana i de la família dels senyors del castell de Gurb, ja devia tenir funcions parroquials, si bé no s'esmenten fins al 1055 de manera genèrica (l'any 1080). A partir d'aquesta donació es generaria un llarg conflicte entre els bisbes de Vic i els senyors de Gurb.
L'any 1335 el bisbe Oliva feia una concòrdia amb Bernat Sendred de Gurb, senyor del castell, en la qual li cedia el domini de les quatre esglésies durant la vida del fill, que havia de ser clergue. Aquest pacte no s'arribaria a complir, fet que generaria la represa del conflicte fins que Ramon Berenguer II aconseguí que el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, i Guillem Bernat de Queralt i el seu fill signessin una concòrdia per la qual el bisbe cedia durant les seves vides tres de les quatre esglésies del castell de Gurb, entre les quals hi havia la de Sant Bartomeu del Grau.
A la mort dels personatges es devia
renovar el conveni, tot i que només amb els delmes de les parròquies de Sant
Andreu de Gurb i de Sant Bartomeu del Grau, i el 1165 es feia un de nou amb
Sança d'Anglesola, només amb la meitat del delme d'ambdues parròquies; a la
mort de Sança es devien incorporar definitivament als dominis dels bisbes
vigatans.
Es començà a construir l'actual temple parroquial i l'any 1787 s'abandona definitivament. La rectoria seguí sent habitada per masovers fins ben entrat el segle XIX, que el lloc queda completament deshabitat.
Les poques restes que es conserven
de l'antiga església de Sant Bartomeu del Grau estan situades a l'esquerra del
camí que actualment porta al cementiri municipal del poble de Sant Bartomeu, i
es conserven en molt mal estat. Sols es conserva una part del mur, de
construcció romànica. Aquest mur, d'aproximadament 4 metres d'alçada, és
de pedra tallada de manera irregular amb nombrosos afegits de teules de fàbrica
i morter.
L'església
vella de Sant Bartomeu del Grau és protegida com a Bé Cultural
d'Interès Local.
Recull
dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Fons
documental: Viquipèdia
PASSEJANT PLA DE L’ESTANY
Ollers és un poble disseminat a la capçalera del Remiol o Remirol, un afluent del Fluvià. Va formar part de la baronia de Vilademuls i de l'antic comtat de Besalú. La cita més antiga que existeix és del 1017 i es troba en una butlla del papa Benet VIII, que l'anomena villa de Ollers, la grafia llatina era Ollariis, que és la traducció del català Ollers o Olers.
Segons Corominas i Marqués, l'any 1049 ja existien les esglésies de Sant Martí d'Ollers i la de Santa Maria d'Espasens. Al segle XIV l'església s'anomenava "ecclesia parroquiales sancti Martini de Olliariis" i residien a la parròquia dos capellans, el sagristà curat i el domer.
S'havia incendiat l'edifici i no tenia llibres ni ornaments. L'any 1228 obtenia els delmes d'aquesta parròquia Dalmau de Rocabertí i el 1329 ho feia Huguet d'Espasens. El 1703 els delmes corresponien en bona part al marquès del Castell de Dos Rius.
L'edifici és estructurat amb una sola nau. La façana principal presenta un senzill portal d'accés amb una porta que conserva part dels ferratges de tipus romànic. A sobre hi ha unes ceràmiques representant Sant Martí.
El campanar és de secció quadrada i està rematat per una coberta piramidal i merlets. Presenta finestrals amb arcs de mig punt.
La façana fou reformada al segle XVIII. A la porta consta l'any 1754.
Durant la guerra de 1936 desaparegueren les imatges, joies i objectes de culte del temple
Sant Martí d’Ollers és una església
amb elements romànics i barrocs inclosa a l'Inventari del Patrimoni
Arquitectònic de Catalunya.
Forma part del recinte de Casa Anamaria Hotel.
Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Viquipèdia
PASSEJANT PLA DE L’ESTANY
El poble d’Orfes es troba prop de la
riba dreta del Fluvià, en un terreny força planer drenat pel torrent Remirol,
afluent del Fluvià i envoltat de serres de petita elevació, cobertes de
pinedes. EI petit nucli s’agrupa entorn de l’església parroquial de Santa
Maria.
El 982 el clergue Guiu llega un alou de la villa Ofilianos a Sant Llorenç, prop de Bagà. També el monestir de Banyoles en posseïa béns el 1017.
L’església i la parròquia de Santa
Maria d’Orfes apareixen esmentades el 1146, quan es va donar un alou del terme
a Santa Maria de Besalú. El 1226, el vescomte Dalmau II de Rocabertí, senyor
del castell de Vilademuls, reconeixia al bisbe de Girona que tenia en feu per
ell els delmes de la parròquia, sobre els quals es coneixen noves transaccions
el 1233 i el 1315.
Fou una parròquia de l’ardiaconat de Besalú i com a tal figura en els nomenclàtors des del 1362 fins al segle XVII.
L’església actual fou bastida a la segona meitat del segle XVIII, entre els anys 1762 i 1771. Consta d’una nau amb capçalera poligonal i voltes de llunetes. L’eix de l’edifici és sud-nord, amb l’absis al costat de tramuntana; la reconstrucció del segle XVIII alterà, sens dubte, l’orientació del temple anterior, d’època medieval.
La façana presenta un portal de pedra amb els brancals formant pilastres estriades. La llinda forma tres cossos sobreposats amb frontó partit al damunt, amb una fornícula rematada amb un altre frontó amb la data de 1765. El campanar és de planta quadrangular amb coberta piramidal i balustrada en el perímetre.
No s’hi veuen vestigis de la fàbrica antiga i de fet, només hi podrien pertànyer els carreus, ben escairats, que s’observen a la part baixa de la façana principal, a banda i banda de la portada.
Si bé l’església de Santa Maria d’Orfes és un edifici del segle XVIII, la porta conserva alguns elements de ferro forjat de tradició romànica, procedents segura ment de l’antiga església.
Santa Maria d'Orfes és una església barroca inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental. Majoritàriament: Enciclopèdia
Catalana
PASSEJANT PLA DE L’ESTANY
Vilavenut és un poble situat al nord-est del terme. Inicialment, va formar part del comtat de Besalú. Al segle XVII, formava una batllia dels comtes de Peralada, amb Ollers.
A principis del Segle XIX, fins a 1846, havia estat municipi independent. Aquell any va ser agregat al municipi de Fontcoberta, juntament amb Espasens.
Els documents més antics, que fan
referència a la parròquia, són del segle XIII. Segons aquests, la fundació
de la parròquia de Vilavenut va ser obra de seglars que no tenien res a veure
amb el Monestir de Banyoles. En documents del segle xvi s'esmenten
les relíquies de la Santa Espina i de la Vera-creu i de l'existència d'un
campanar amb dues campanes. En el segle XVIII hi havia els
altars de la Santa Espina, de la Creu i del Roses. Durant el segle XIX l'església
i el campanar van ser molt reformats tal com indica la inscripció que hi ha a
la llinda de la porta d'entrada: "L'església fou reparada i el
campanar fou fet de nou. 1850".
Església de planta rectangular, formada originàriament per una sola nau i absis semicircular a la part posterior. Hi ha capelles laterals a la banda nord. Les parets portants són de carreus i la coberta és de teula àrab a dues vessants.
La façana principal presenta la portalada d'accés amb llinda de pedra, que amaga l'antic arc de mig punt, actualment tapiat, de l'antic portal. Es conserva l'antiga porta de fusta amb els farratges de l'època romànica.
El campanar és de planta quadrangular, rematat per una balustrada amb una cúpula en el seu interior. A la sagristia es conserva la imatge de la Mare de Déu de la Font, gòtica.
L’església de Sant Sadurní de Vilavenut és una església amb elements romànics i barrocs inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya
Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Dades documentals. Viquipèdia
PASSEJANT PLA DE L’ESTANY
Sant Esteve de Guialbes és un poble situat a uns 185 m sobre el nivell del mar i a la dreta de la riera de Siriana, quasi al cim que separa les valls d'aquesta riera, afluent de la de la Farga, i de la mateixa riera de la Farga. Sant Esteve de Guialbes està situat damunt d'un petit pujol anomenat antigament Puig Blanquer.
El lloc apareix documentat des del segle XI (1051) fins a data força avançada, amb el nom de «Ecclesias albas»; fins al segle XIII no es troba la grafia «Guialbis». S'esmenta aquesta església dins el conjunt de capelles i esglésies que l'any 1058, la comtessa Ermessenda restituí a Berenguer, bisbe de Girona.
Hi ha un document de 1062 de l'arxiu
de can Lleial que fa referència a la venda d'una peça de terra «...in
comitatu Ierundense infra terminos scilicet Villa Octaviano, qui vocant
Ecclesia Albes, vel in Fenals». El nom de Villa Octavianos, que només
apareix en aquest text ha fet pensar en l'existència d'una vil·la romana
anterior.
L'església és de planta rectangular, sense cap diferenciació entre la nau i la capçalera. Coberta a un sol nivell per una volta apuntada que arranca de l'extrem superior dels murs laterals sense cornisa.
L'edifici ha estat repicat a l'interior i això permet observar que la volta és construïda a base de filades regulars de petits carreus estrets i llargs, sense gaire escaire ni poliment, lligats amb morter abundant. La construcció és feta amb pedres de mida mitjana i petita, escairades sense gaire cura i poc polides. S'afileren amb força regularitat; les filades són més uniformes i amb menys rebles a l'aparell de la cara externa dels murs. La seva marcada simplicitat estructural s'integra dins d'un grup d'edificis de caràcter popular i rural de caràcter semblant que van sorgir a la darreria del romànic; el tret més destacat és la manca dels absis semicirculars, substituïts per un simple mur pla o carrat. La construcció d'aquests edificis aniria des de la segona meitat del segle XII, tot el segle XIII i un moment final difícil de precisar ja dins del gòtic.
L'església presenta diverses reformes i afegitons. S'observa al damunt de la primitiva construcció una paret que pràcticament ha doblat l'alçària original, crea un terrabastall i al mateix temps conserva elements de fortificació, amb doble 'espitlleres, en perfecte estat sobretot al costat nord. Sota mateix de la teulada actual, hi ha unes obertures molt considerables que degueren formar part d'una obra emmerletada. Aquesta obra defensiva es degué construir en època baix-medieval o renaixentista.
Hi ha dues sagristies. La del nord és datada l'any 1738 a la llinda, a la llinda de la porta. Al costat de migdia s'afegiren dues capelles, una de les quals és datada el 1746.A l'exterior hi ha una terrassa que crea un pòrtic cobert davant la porta d'entrada. El campanar és una torre de planta quadrada, bona part de la qual es pot considerar romànica. L'estructura antiga es manté fins a uns 10 metres d'alçària; al damunt fou construït un pis molt més modern que té una obertura d'arc a cada costat i un coronament de merlets decoratius dels segles XVII i XVIII. Probablement aquesta torre és una mica més antiga que l'església, potser de cap la fi del segle XII o la primera meitat del XIII. En un carreu a l'exterior del mur de llevant del campanar hi ha una creu llatina incisa de traç força profund.
Urna de les relíquies de Sant Mer. Dintre aquesta urna es guarden les relíquies de sant Mer. Quan es va cremar l’església l’any 1936, un veí del poble les va treure de la foguera, les va col·locar en una capsa de llauna i les va enterrar al camp de l’Avellaneda; així es van salvar de la crema. Actaulamnet estan depositades en una urna de fusta decorada.
Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Viquipèdia
PASSEJANT PLA DE L'ESTANY
Terradelles és un poble que havia pertangut a la Baronia de Vilademuls i a la vegueria de Besalú. És situat sobre un turonet a la ribera esquerra del riu Sinyana.
Sant Martí de Terradelles està dedicada a Sant Martí de Tours. Es tenen
notícies de l'església al segle XIII (1279).
Sant Martí de Terradelles és un edifici religiós de planta rectangular, amb coberta de teula a dues vessants. Les parets portants són de carreus irregulars i maçoneria. A les cantonades i emmarcant les obertures hi ha carreus ben tallats. Interiorment s'estructura en una nau amb capelles lateral.
La porta d'accés és emmarcada per petites dovelles i està
situada en una façana lateral. Sobre l'entrada hi ha la torre campanar, de
planta quadrada, obertures d'arc de mig punt a la part superior i coberta
piramidal. L'accés al campanar es realitza des de l'exterior.
El temple actual, de planta rectangular, fou bastit als segles XVII o XVIII; a tot estirar, poden haver pertangut a l’edifici anterior alguns petits carreus que es veuen entremig del parament, potser reaprofitats.
Sant Martí de Terradelles és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Viquipèdia
