SANT PAU DE COLOMER. ALPENS. OSONA

TERRES D’OSONA.

Visitàvem la propera comarca del Lluçanès i baixant per la carretera vam divisar la capella i immediatament vam anar a fotografiar-la. El lloc és esmenat com a Terrades i posteriorment canviat a Colomer, nom del mas pròxim.

 

El lloc de Terrades apareix documentat el 1074, quan el noble Folc (contemporani de Ramon Berenguer I i del seu fill Berenguer II, amb qui va anar a la campanya contra el Cid Campeador) féu donació a Santa Maria de Ripoll d'un mas situat a Terrades, de Sancta Maria de Pintos, i que pertanyia a la parròquia de santa Maria d'Alpens.

Església documentada des de l'any 1190, quan Pere Bernat de Terrades feu cessió al seu fill Arnau, de diverses peces de terra prop del mas Terrades, avui mas Colomer. Apareix altra vegada el 1322 i 1437. Es trobava dins l’antic terme del castell de la Guardia, al lloc de Terrades.

 

A partir de 1600 el lloc de Terrades fou substituït pel de Colomer, corresponent al d'un mas proper.

Successives transformacions (1737,1887,1947) canviaren l'aspecte originari d'aquesta església, si bé s'ha conservat i assegurat la solidesa del seu edifici.

La nau rectangular i l'absis semicircular originals estan datats a finals del segle XI o principis del XII, però l'església ha patit nombroses modificacions, que n'han alterat profundament la seva fisonomia.

L’absis exteriorment és llis. Presenta un parament de carrerons de mida grossa, simplement escairats, sense polir, disposats en filades uniformes i regulars amb una finestra de doble esqueixada que actualment queda a l’interior mig tapada. En l’any 1947 l'absis ha estat decorat amb pintures modernes de Pau Macià i Pons.

L'any 1737 a la façana esquerra s'hi feu l'entrada formant un aixopluc aguantat per tres pilars de forma octogonal. 

Posteriorment, en 1887 es construí una sagristia, adossada al mur sud i fou afegit a l’església un atri que va ser renovat en 1947. 

Sobre la paret de ponent hi ha un campanaret de base quadrada amb quatre arcs i coberta de quatre vents, molt reconstruït, com l'ull de bou que hi ha sota seu. També presenta una petita campana. Aquest campanar es troba sustentat a la façana oest per dues mènsules decorades amb un escut d'un castell o casa forta. 

 

La nau fou reformada després de 1939, i tot el seu interior fou recobert amb un placat de lloses de pedra agafades amb morter de ciment. 

Envolta l'església un mur de pedra de poca alçada delimitant el turonet en la qual es troba assentada l'església. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT VICENÇ DE LES ERES. MONTFERRER I CASTELLBÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL

Seguint la nostra idea de conèixer llocs de la nostra geografia en aquesta ocasió visitàvem, quasi per casualitat, a l’adonar-nos del petit campanar de cadireta que sobresortia de la teulada i certament era la part més visible del que semblava ser unes runes.

El poble es troba entre mig dels pobles de Sant Andreu i Turbiàs a la carretera de Castellbò. Simplement un cartell indicador i unes runes.

 

El llogaret de les Eres (1 258 m alt.) (0 hab. 2009) es troba al vessant occidental de la vall de Castellbò, al nord-oest de la vila. Actualment despoblat havia arribat a tenir sis famílies i el 1970 havia 5 habitants.

Durant el primer quart del segle XI, es recullen notícies de donacions d'alous situats al terme de Sant Iscle de les Eres, indret que és esmentat en altres indrets durant aquell mateix segle, com a domini del vescomtat de Castellbò.

Durant aquests anys, la vila apareix vinculada a l'advocació de sant Iscle màrtir, que apareixerà més tardanament vinculada amb Turbiàs no serà fins a l'any 1575 que no rebrà l'esment de Sant Vicenç de les Eres.

És una petita església d'una sola nau, ubicada al capdamunt d'un penyal i capçada a llevant amb absis semicircular, que resulta de la prolongació dels murs de la nau sense solució de continuïtat. La nau és de curtes proporcions, gairebé quadrada si es descompta l'espai absidal, la qual es cobreix amb un cel ras en forma de volta de canó rebaixada.

El presbiteri s'obre a l'interior de la nau mitjançant un plec absidal. La porta d'accés, en arc escarser, s'obre a una cantonada del mur meridional i és coronat per una finestra quadrangular. La coberta és de llosa a doble vessant i el conjunt és coronat per un campanar d'espadanya d'un sol ull, que s'erigeix descentrat sobre la façana occidental.

L'església es mantindria sufragània de Sant Iscle de Turbiàs. Sant Vicenç de les Eres, abans Sant Iscle, està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

La dificultat per arribar-hi a causa del camí, fa que donades les facilitats d’internet, a més de la fotografia de la M. Rosa, afeixegui una de Jordi Contijoch on es pot apreciar la curiosa forma de l’absis.

En Catalunya Romànica no he trobat dades d’aquesta església.

Però sempre és interessant saber una mica més de la nostra pàtria.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia absis:  Jordi Contijoch.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT PERE D'ALTÉS. BASELLA. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Visitàvem l’aturonada població d’Altés (40 hab. 2009) poble del municipi de Bassella (Alt Urgell), situat a 491 m d’altitud, a l’esquerra de la ribera Salada (que a l’edat mitjana era anomenada el riu d’Altés).

 

Segons Meyer-Lübke l'etimologia d'aquest topònim és d'origen ibèric (a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell surt escrit amb la forma Aootense). Joan Coromines en diu que ve del basc ote-tsu ("ple d'esbarzers").

La seva església parroquial, dedicada a Sant Pere, era l'església de l'antic castell d'Altés i ja és esmentada a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell, l'any 839.

En 1118 l’antiga església de Sant Pere del castell d’Altés fou donada per Arnau Guitard a la canònica de Solsona.

A mitjans del segle XIII va pertànyer als Josa. El 1259 Guillem Ramon de Josa era senyor de Altés, Ogern y la Salsa. El 1559 era senyor de Altés, Madrona, Ogern, Ceuró, la Salsa y otros lugares, Joan de Josa y de Cardona.  

El 1831 Altés era senyoriu de Mercader y Sadurní.

En l’actual església d’estil neoclàssic hi ha una inscripció que dona la data de 1818, que possiblement sigui la de la seva construcció.  

Església d'una nau amb dues capelles per banda emmarcades per una arcada de mig punt.. La construcció està arrebossada i no permet veure el parament. Porta adovellada amb un ull de bou. 

L’element més característic és el campanar d’espadanya de dos ulls, amb motllurats de pedra.  

A pocs metres de l’església hi ha el cementiri. 

Al costat de la rectoria hi ha les restes del castell de l’època medieval i d’estil romànic. 

Les cases del poble són edificades prop de l’església en el vessant de la muntanya. Són de casses de pedra amb coberta de teula alguna edificada damunt de roques.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT BARTOMEU. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA. 

En la nostra estada a Andorra visitàvem aquesta petita capella i fèiem unes fotografies. A la pàgina d’internet del Comú de Sant Julià trobàvem aquesta explicació.  

A aquest Sant està dedicada la capella privada propietat de la Casa Molines, que durant segles ha estat una de les cases pairals de major riquesa i prestigi de la parròquia. Avui en són copropietàries les famílies Molines i Josa.  

Pels seus elements interiors es pot datar aquesta petita edificació al segle XV.

A l’interior destaca el retaule que presideix l’altar, que data del segle XVI i és un dels pocs d’estil renaixentista que hi ha al país, en el nínxol central hi trobem una imatge de Sant Bartomeu.

També cal destacar el baldaquí, únic al principat, que consisteix en una pintura sobre fusta suspesa sobre l’altar i que representa la glorificació de Jesús, presenta elements gòtics i d’altres de més recents, que permeten datar-lo al segle XV.

 

A principis d’aquest segle es va eliminar la porxada de la capella, però en una recent restauració efectuada l’any 1985 es va partir de la informació proporcionada per velles fotografies d’època.

Val la pena gaudir de la visita a Andorra i conèixer la seva història.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT VICENÇ DE LA LLAGUNA. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

Aquest cop i empesos per causes meteorològiques que ens obligaren a canviar el nostre itinerari visitàvem el bonic poble de la LLaguna (situat a 1657 m. d’alt).

La Llaguna (o la Llagona i en francès La Llagonne) és un municipi nord català (246 hab. 2009) de la comarca del Capcir. Administrativament és una comuna del departament francès dels Pirineus Orientals.

Situat a la capçalera de la Tet i estès al llarg de la riba esquerra del riu, des de prop de l’estany de la Bullosa fins a Montlluís i a l’altiplà de la Quillana (coll de Castelló, 1 720 m), que comunica l’Alta Cerdanya amb el Capcir i el Llenguadoc. Està situat al sud de la comarca just a la confluència amb l'Alta Cerdanya i el Conflent. De fet, alguns autors l'inclouen en aquesta darrera comarca.

Allotja el petit aeròdrom de Montlluís situat al coll de la Quillana. En el municipi s'hi inclou també el nucli dels Cortals.

Església romànica sota l’advocació de Sant Vicenç del segle XII, va ser construïda damunt les ruïnes d’un antic castell . Va ser renovada en els segles XVIII i XIX. La nau és de volta d’arc trencat. L’absis actual és recte i reemplaça a l’antic romànic. El mur meridional és l’original i presenta tres obertures, dues són tancades) i una finestra.

El portal romànic és al centre de la nau. Damunt de la clau és manté un escut esculpit molt gastat. L’antiga escala de pedres sense treballar per accedir-hi encara subsisteix.

El campanar d’espadanya de dos ulls es troba damunt la façana de nord- oest. La teulada és coberta amb lloses gruixudes de llicorella extretes de la mateixa regió.

També conserva una notable Majestat de la fi del s XII; restaurada a partir del 1968, hom hi ha trobat restes de pintures romàniques i d’un antependi de la mateixa època.

La torre anomenada "capil" està prop de l'església i situada una mica més elevada sobre el  promontori que domina el poble. Es conserven les restes mig enrunades d’una torre circular construïda amb de pedres grosserament tallades i potser també una construcció del segle XII.

Aquesta torre formava part d’un conjunt de torres de guaita i comunicació entre parròquies veïnes. Està en efecte visible per senyals òptiques a les torres de Fetges (desapareguda) de l Quillana (també desapareguda) i l’Ovença ( ruïnosa, sota de Mont- Lluis)

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT CRISTÒFOL DE BORRASSERS. LLUÇA. OSONA.

TERRES DEL LLUÇANÈS. OSONA

Continuant la nostra recerca a les properes terres del Lluçanès, comarca que reclama el seu  nom propi, però actualment afegida a Osona, visitàvem la església de Sant Cristòfol de Borrassers.

 

Aquesta església es troba situada, en un punt elevat proper a la carena on passa el camí ramader, a l'esquerra de la riera de Lluçanès, prop del límit amb el terme d'Alpens. És ubicada a 1 km. al nord-est del nucli urbà de Santa Eulàlia de Puig-oriol.

Té una visió privilegiada de Perafita i una bona part del Lluçanès. El lloc és un indret magnífic pel seu paisatge (entre boscos i camps).

La part romànica és molt escassa ja que va ser posteriorment restaurada.

 

L'església apareix esmentada per primera vegada a la documentació l'any 1062, algú anomena a una antiga construcció del 905? En un principi era sufragània de la canònica de Santa Maria de Lluçà i, l'any 1878, passà a ser sufragània de Santa Eulàlia de Puig-Oriol.

L'edifici va ser renovat a principis del segle XVIII. L'any 1902 Josep Ballús, mestre d'obres, construí el campanar d'espadanya i enfortí la volta. L'interior fou renovat l'any 1972.  

L'edificació actual és fruit de la profunda modoficació que s'hi realitzà el segle XVIII. De l'antic temple en resten uns fragments de mur situats prop del temple, i altres elements que s'aprofitaren en la nova construcció, com el portal adovellat.  

Per les restes del mur hom dedueix que l'antic temple havia estat construït en una època compresa entre a finals del segle XI i principis del segle XII. Les restes de l'església però, no permeten deduir-ne la planta, que sembla que podria ser d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular. L'aparell visible és format per carreuons ben escairats sense polir, disposats en filades uniformes i regulars agafats amb morter de calç.

La capella actual consta d'una sola nau rectangular, acabada en un presbiteri situat en un nivell més alt, i amb una petita sagristia adossada a la dreta de la nau.  

 

A la façana principal, orientada a l'oest, hi ha un bonic portal d'arc de mig punt adovellat resseguit per un guardapols de pedra. A la dovella central hi ha l'anagrama de Jesucrist IHS amb una creu i la data de 1636. Sobre el portal s'obre un òcul i corona la façana un campanar d'espadanya d'un sol ull.  

 

Davant de l'església hi ha l'antic cementiri tancat amb un mur de pedra i una porta de ferro. 

L'interior està reformat i s'hi conserva una tomba datada de l'any 1804. A tocar de l'església hi ha alguns fragments de mur de l'antiga església romànica, de la qual, es van aprofitar alguns blocs de pedra per fer l'actual edifici.  

Cal destacar dues làpides en la façana principal que diuen “SEPULTURA DE LA COMA”, però una puntualitza “HOMES”  i l’altre “DONES”. 

 

Al costat una edificació que sembla ser la rectoria.  

Ens agrada sobretot la iniciativa de definir les terres del Lluçanès i altres comarques catalanes com “TERRITORIS SERENS”.  

Vertaderament molta serenitat ens fa falta en els moments actuals.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

NOSTRA SENYORA DE LES NEUS. LLUMENERES. SANT JULIÀ DE LÒRIA ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Em la nostra recerca per les veïnes terres d’Andorra buscàvem el lloc de Llumeneres i visitàvem la capella privada sota l’advocació de la Mare de Déu de les Neus.

 

Llogaret de la parròquia de Sant Julià de Lòria (Andorra), a l’esquerra del riu de Llumeneres, que neix a la calma Ramonet i aflueix per l’esquerra a la Valira, a Sant Julià.

El lloc és d’una gran bellesa situat al punt on pràcticament acaba la carretera de fora pujada. Té una bona panoràmica de tota la parròquia d’Encamp tant de un costat com l’altre del riu Valira. Preciós de veure.

La família conserva la documentació original amb el segell en sec del bisbe Francisco Fernandez de Xativa concedint la llicència l’any 1769.

La capella és construïda a la manera tradicional del país (tradició que ens ve del romànic), parets de pedra i lligades amb fang i revocades de morter de calç, teulat a dues vessants format per una biga comunera, cabirons, tisella i llosa.

Pel seu aspecte exterior se’ns fa estrany no sols la manca de l’habitual cloquer sinó la seva escassa longitud de nau, que s’aclareix una vegada a dins al veure que a partir de l’atri la part que fa d’absis (que és de volta) és incorporat dins el cos de la casa pairal (o la casa s’incorpora posteriorment a la capella, cosa més que provable) quedant aquesta part oculta des de fora.

La façana de la capella era protegida per un ràfec ovaladís, els caps de biga del qual eren treballats, aquets caps de biga foren escapçats amb el subterfugi de que feien nosa pel pas quant la carretera (érem als principis de la dècada dels setanta) fos acabada i desaparegueren ràfec i escultures.

Al fons de l’altar i a la manera del retaule hi ha una pintura a l’oli de finals de barroc que representa a la Mare de Déu tenint a la falda a l’infant Jesús, és envoltada d’àngels i querubins entre mig de núvols, sota la Verge apareixen unes muntanyes nevades, a la dreta de la Verge i figura un Sant Joan Baptista, al centre inferior un corder i a l’esquerra un Sant Pere apòstol portador de les claus, aquest Sant a ben segur hi és dedicat com a patró del fundador de la capella en Pere Pasqual (s’hi representa també el corder pasqual?)

Damunt l’altar d’entre mig de diversos objectes de culte, atrau una petita creu en estany fos (tipus molt popular a l’Andorra del segle XVIII) altres objectes com és ara una campaneta en bronze, unes canadelles, vàries plàteres inclusiu una sivella de plata, argent, segurament provinent d’un ex-vot han desaparegut sostretes per uns desaprensius visitants.

Posseeix la capella una sèrie de quadres emmarcant textos litúrgics llatins tallats en fusta, amb la mateixa decoració que les caixes de núvia de l’època, també té una pala amb goigs enclotats (gravats en talla dolça, extraordinaris) de la Mare de Déu de les Neus i de St. Pere tot junt de remarcable valor dins el gènere i per la raresa en l’actual mancança d’aquest patrimoni cultural.

 

També és a notar l’origen confessionari de la capella que consisteix en un arca de fusta (altra vegada la construcció setcentista popular) on s’hi adossa en un costat una gelosia en fusta. 

Tenia en el pensament la idea que em seria difícil trobar dades, però les ressenyes culturals andorranes són força amplies i admirables com la del Comú de Sant Julià que m’ha permès oferir-ne aquestes.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.