SANT ESTEVE D’ARAVELL. MONTFERRER I CASTELLBÓ. ALT URGELL

 TERRES DE L’ALT URGELL 

El poble d’Aravell es troba en un pla lleugerament ondulat i, conreat a la riba dreta del riu d'Aravell. 

La primera notícia que es té del lloc d’Aravell data del 910, en què els homes de la vila d’Arfa restitueixen a Santa Maria de la Seu les terres que havien ocupat durant cinc anys, al lloc d’Eravedre. El terme d’Aravel, Eravelle o Araville apareix en nombrosos documents dels segles XI i XII, per raó, principalment, de donacions o deixes testamentàries de terres situades en aquest indret a favor de la canònica de Santa Maria de la Seu. 

L’advocació de Sant Esteve, vinculada a Aravell, apareix en una donació a Santa Maria de la Seu d’un alou a Aravell, del 1003. Posteriorment, l’any 1058, es documenta l’església de Sant Esteve d’Aravell com a beneficiària d’un llegat de 3 sous. L’any 1087 Guillem Arnau, ardiaca de la Seu, donava a la canònica de la Seu el castell de Montferrer amb l’església d’Aravell, les seves dècimes, les primícies i els alous; confirmaria aquesta donació en el seu testament del 1093, essent bisbe electe d’Urgell. Tanmateix, l’any 1107 hi ha documentada una nova donació de la parròquia d’Aravell a la canònica de Santa Maria feta per Arnau de Montferrer. 

Sobre l'altar de Sant Esteve d'Aravell el 1114 fou jurat el testament sacramental del vescomte Ramon de Castellbò. Al final del segle XV i principi del XVI, el lloc era del vescomte de Castellbò, que en detenia la jurisdicció civil i criminal i el mer i mitx imperi, si bé Janot Tragó pretenia tenir tota la jurisdicció del lloc com a hereu del seu pare Joan de la Roca, àlias Tragó, que l’any 1510 l’hauria comprada a Catalina de Navarra, vescomtessa de Castellbò. En les visites pastorals del 1575 —any en què es constaten desperfectes a la teulada— i el 1758 i en el Plan Parroquial del 1904, consta com a sufragània d’Adrall. 

Sant Esteve de’Aravell és una església d'una sola nau, amb capçalera plana orientada a nord i coberta de fusta a doble vessant amb llosa. 

L'interior ha estat reformat recentment segons el model d'estil barroc, amb abundància de motllures, pilastres, capitells compostos i colors lluminosos. 

La porta d'accés al temple s'obre a la façana sud, i és en arc de mig punt, motllurada. Aquesta mateixa façana presenta un òcul circular en alt, també motllurat. 

Adossat a l'extrem septentrional del mur de llevant hi ha un cos quadrangular que fa de sagristia, i a l'angle sud-occidental hi ha un campanar de torre, de secció quadrangular, amb coberta de pissarra piramidal amb faldons i quatre obertures al pis superior. Els paraments presenten evidències abundants de morter de calç. 

Sant Esteve d'Aravell és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANT ANDREU D’OLIANA. ALT URGELL

TERRES DE L’ALT URGELL

Oliana és una vila (1832 h. 2001/469 msnm.) i cap del municipi, situat a la part sud de la comarca, que s'estén entre l'esquerra del riu Segre, entre la serra de Turp i el congost dels Espluvins. Oliana és el segon municipi amb el major nombre d'habitants de l'Alt Urgell. Tanmateix, la vila antiga és situada a llevant d’aquesta, sobre un turonet, al marge esquerre de l'ampla vall i al peu mateix dels primers contraforts del Pirineu: el massís de Sant Honorat i les Serres de les Canals, d'Oliana, d'Aubenç i de Turp. La vila és coneguda pel fet d'acollir el pantà que porta el mateix nom. Aigües avall del pantà d’Oliana comença el pantà de Rialb

La vall on està ubicat Oliana està habitada des de la prehistòria. El curs del riu Segre sempre ha estat una via natural de comunicació de la població. En molts indrets s'ha trobat restes d'antics pobladors, entre ells, una colònia romana que s'establí, probablement, a la rodalia de l'actual nucli d'El Castell.

L’església parroquial de Sant Andreu d’Oliana és situada a l’interessant centre històric de la població.

Les notícies històriques sobre aquesta església es confonen amb les de Sant Andreu del Castell. Si el castell d’Oliana apareix esmentat l’any 919, la vila es documenta l’any 1001, en una donació feta a Santa Maria de la Seu, d’un alou situat a Oliana, i posteriorment en d’altres documents datats els anys 1061, 1066, 1078, 1085, 1126, 1132, 1134 i 1135. A l’arxiu capitular de la Seu d’Urgell es conserva un capbreu, del segle XI o XII, dels alous que Santa Maria de la Seu tenia a la vila d’Oliana. La parròquia d’Uliana apareix també en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell.

L’advocació i l’església de Sant Andreu apareixen en documents dels anys 1054, 1066 i 1090, on, però, no hi ha una concreció sobre si es tracta de l’església de la vila d’Oliana o la del castell. L’any 1090 Gombau, en el seu testament, llegà els alous heretats de la seva mare i els que havia comprat a diversos particulars al seu fill Gilabert, que estava al servei de Sant Andreu d’Oliana, i després d’ell havien de passar al prevere de Sant Andreu que ell elegís, i que n’hauria de tenir cura.

L’església de Dolina era inclosa al deganat d’Urgell de la diòcesi d’Urgell, tant en la dècima del 1279 i el 1280 com en la del 1391.

Sant Andreu d’Oliana en un principi era una església romànica construïda en els segles XII-XIII. D’aquest edifici només se'n conserva un fragment al mur nord i en la cantonada del nord-oest. Molt modificada cap el 1621-28 ara és un edifici bàsicament barroc.

Consta de tres naus de cinc trams cobertes amb voltes de creueria totes elles sobre arcs torals de mig punt; estan separades per cinc arcs formers en arc apuntat damunt quatre robustes columnes de carreus ben escairats; té la capçalera recta.

El frontis, de carreus grans, irregulars i matussers de pedra marronosa, té una gran portalada barroca de pedra grisa amb el portal en arc de mig punt filetejat damunt impostes; està flanquejat per pilastres amb decoració floral als muntants i dues columnes estriades i exemptes sobre pedestals al davant dels brancals; sostenen un entaulament sobri amb un frontó circular truncat damunt una cornisa molt destacada; intercalada hi ha una fornícula sense imatge; una rosassa motllurada i atrompetada queda oberta a mitja alçada i una minsa cornisa angular corona aquesta façana. Els murs laterals presenten paraments de maçoneria.

L’ampliació del segle XVII-XVIII fou desenvolupada pel mestre d'obres local Anton Serra.

Guarda, adossades al mur de tramuntana, per l'interior, tres làpides funeràries amb relleus que abans estaven al terra del passadís central.

El campanar és d’estil neoclàssic construït l’any 1778. Té un primer cos de planta quadrada i fou bastit amb murs de paredat i carreus a cantoneres; en el segon de vuit cares els murs són de carreus petits, irregulars, ben escairats i disposats en filades uniformes; ostenta unes minses motllures entre el primer i el segon cos i una de destacada sota finestres; està coronat per una cornisa motllurada i una coberta plana coronada per vuit pinacles amb bola i un edicle fent cúpula amb un pinacle al cim assegurat amb petits contraforts als caires.

La cel·la, amb una campana, està oberta amb finestres d'arc de mig punt una a cada cara alterna menys a llevant on n'hi ha una de geminada. Un rellotge d'esfera, sota la cel·la, es troba encarat a ponent. L'escala que puja per l'interior és de pedra arrapada als murs, amb un ull central i arriba només fins a la cel·la.

Sant Andreu d'Oliana és una església parroquial protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT MIQUEL DE LA SEU D’URGELL. ALT URGELL

TERRES DE L’ALT URGELL

Visitàvem el preciós claustre de la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell. En un dels seus costats s’obria a la nostra curiositat l’església anomenada de Sant Miquel. Per addicció, al nom propi, van entrar  per conèixer-la. 

L’antiga església de Sant Miquel ocupava el solar on ara es dreça l’església gòtica de Sant Domènec. L’any 1021, en el testament del sacerdot Vives, hi ha una deixa a favor de l’obra de l’església de Sant Miquel. L’església fou edificada pel bisbe Ermengol que, en el seu testament del 1033 (on s’especifica que ell l’edificà) li deixà diversos alous, a més de masos i les propietats que posseïa a la vall de Ripoll.

Sant Miquel, documentat com a cenobi ja l’any 1037, fou objecte l’any 1096 d’una important deixa testamentària amb la condició que els clergues que servien l’església havien de viure sempre sota la regla de sant Agustí. Aquesta clàusula es degué complir, car l’any 1122 la canònica de Sant Miquel era reorganitzada sota la regla agustiniana i amb la direcció d’un prior. La decadència de la seva comunitat al llarg del segle XIII fou la causa que el bisbe Guillem de Montcada (1294-1308) suprimís la comunitat i adjudiqués els seus béns a la canònica de Santa Maria. A mitjan segle XIV l’església fou donada a la comunitat de Sant Domènec, que hi bastí un nou edifici sota l’advocació de sant Domènec.

La tituraritat de Sant Miquel passà aleshores a l’església de Sant Pere, situada a llevant de Santa Maria. Havia estat consagrada amb el nom de Sant Pere de la Seu, al segle X, però va ser de nou consagrada l’any 1364 sota l’advocació  de Sant Miquel.

L'actual edifici va ser construït entre l'any 1055 i 1092, segle XI, sent l'església més antiga del conjunt catedralici i l'única que ha arribat als nostres dies del conjunt monumental construït per Sant Ermengol.

L’actual església de Sant Miquel és de nau única amb transsepte i capçalera a llevant, formada per tres absis semicirculars, el central més gran. La seva construcció segueix les formules de l’arquitectura romànica llombarda amb alguna originalitat, com les singulars finestres del transsepte.

Actualment manté la capçalera i el perímetre de la nau original, especialment als murs nord i oest. La nau ha sofert diverses modificacions , com l’afegit dels arcs de diafragma al segle XIV o la reconstrucció total del mur sud en la restauració de 1971-72.

La coberta és d’embigat de fusta i posseeix un campanar de punxa amb quatre obertures superiors.

Té dues portes, una a la façana nord que comunica amb el claustre de la catedral i una a la façana sud totalment nova. 

Al Museu Nacional d'Art de Catalunya, es troben els retaules de Sant Ermengol i Sant Ot, i nou taules gòtiques. L'anomenat Absis de la Seu d'Urgell data del segon quart de segle XII i es trobava a l'absis central de l'església de Sant Miquel, les quatre figures centrals del semicilindre són Andreu, Pere, Maria i Joan i sobre elles el gran Pantocràtor. Les pintures originals també estan custodiades al MNAC, mentre que a l'absis de l'església es mostra una reproducció

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT JOAN FUMAT. VALLS DE VALIRA. ALT URGELL

TERRES DE L’ALT URGELL

Sant Joan Fumat és un poble (36 h. 2009/1011 m. alt.) situat vora el riu de Civís, aigua avall del poble d’Ars.

La vall de Sant Joan Fumat, que davalla del ras de Conques i aflueix a la Valira, per la dreta, prop de la Farga de Moles, comprèn una gran part de l’antic municipi d’Ars (Ars, Ministrells, Sant Joan Fumat, Ferrera dels Llops) i una part del de Civís (Asnurri); el mateix poble de Civís es troba a la capçalera de la riera de Civís, tributària d’aquesta vall. Els llocs d’Argolell i d’Arduix, a la ratlla d’Andorra, encara que geogràficament en són exclosos, es troben molt relacionats amb la vall de Sant Joan.

Sant Joan Fumat va pertànyer fins el 1970 al municipi d’Ars, i avui és una entitat municipal descentralitzada.

El lloc de Sancti Iohannis, esmentat en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, degué ser el centre d la vall de Sant Joan, possessió de la família Caboet, en feu de l’església d’Urgell i després dels seus hereus, el vescomtes de Castellbó. A final del segle XV la vall de Sant Joan era una de les batllies del quarter de Ciutat d’aquest vescomtat.

En la visita episcopal de 1758, Sant Joan Fumat era sufragània d’Asnurri, amb cementiri propi.

Sant Joan Fumat és un edifici religiós d'una nau i absis semicircular. La nau és coberta amb fusta i el cos preabsidal amb volta de canó. Tot l'exterior és arrebossat. La porta és oberta al frontis.

La campanar de torre és adossat al mur de tramontana, vora de l'absis, de planta quadrada i el pis superior vuitavat. 

La nau acaba amb un gran absis, però no és d’època romànica, sinó que es fa refer als segles XVII i XVIII i va ser restaurat fa uns anys.

L'església de Sant Joan Fumat és un monument protegit com a Be Cultural d’Interès Local.

Recomanació pels amics de la bona i abundosa taula, hi ha un magnífic restaurant.

Texy i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT ANTONI DE PÀDUA. ELS HOSTALETS DE TOST. RIBERA D’URGELLET. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Visitàvem el poble d’Els Hostalets de Tost per conèixer la seva església sota l’advocació de Sant Antoni de Pàdua.  

Els Hostalets de Tost és un nucli de població disseminada (13 h. 2009) que es troba aigua avall del riu de Tost, on aquest conflueix amb el Segre, i davant del bosc de Noves de Segre, al costat de la carretera comarcal.

 

Aquest lloc és l'entrada natural i actual a la Vall de Tost i formava part d’aquest antic terme. 

La seva disponibilitat d'aigua i planícia fa que hi hagi una gran activitat ramadera i una extensió de camps de pastura i de panís (blat de moro). Tot el nucli principal està ben urbanitzat. 

En aquest indret hi ha l'església  de Sant Antoni de Pàdua, sufragània de la de Noves de Segre  

Aquesta església és de petites dimensions i pràcticament quadrada. La coberta és de teules i té un petit campanar d’espadanya. També a la façana principal, damunt la porta d'entrada, però, cobert per l’heura, hi ha un petit òcul.
 

L'edifici presenta un estat de conservació immillorable, almenys exteriorment.  

Es celebra missa de forma ocasional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

MARE DE DÉU DE L'ESPERANÇA. TORÀ DE TOST. RIBERA D’URGELLET. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.  

Visitàvem el poble de Torà de Tost i la seva església sota l’advocació d ela Mare de Déu de l’Esperança.

 

Hem de dedicar una salutació cordial a les persones del poble de Torà de Tost que amablement, i sense tinguéssim cap conversació prèvia, a l’assabentar-se de la nostra presència vam brindar-se amablement a ensenyar-nos l’interior de l’església. Va estar una agradable i amigable estona i una amable conversació. Gràcies amics de Torà de Tost! 

Torà de Tost és un nucli de població disseminada (16 H. 2009/ 1014 m. alt.) que pertany actualment al municipi de Ribera d’Urgellet. L’any 1968,  Tost fou fusionat amb altres pobles dels voltants en el nou municipi de la Ribera d'Urgellet, amb capital al Pla de Sant Tirs. 

És situat al vessant septentrional de la serra de Tost, dominant, per l’esquerra, la vall del riu de Tost, aigua amunt d’aquest poble, de la parròquia del qual depèn la seva església.

 

Es coneix molt poca cosa de la història medieval del poble de Tost. En el llibre de visites parroquials del bisbat d'Urgell de 1758 hi ha una breu referència a la parròquia de Sant Martí de Tost en la qual es parla de la capella de la Mare de Déu de "l'Espectasió".  

Es tracta, per tant, d'una capella annexa a l'església parroquial de Sant Martí de Tost i totalment dependent d'aquesta església, sense cap altra obligació per part del rector que disposar d'un censal assignat per al seu manteniment. 

 

Cap a 1850 Pascual Madoz recull que es tracta d'una església annexa a la parroquial de Sant Martí de Tost i que era aleshores servida per un vicari nomenat pel rector de Tost. A principis del segle XXI l'església de l'Esperança de Torà de Tost depèn, junt amb la resta d'esglésies de l'antiga parroquial de Tost, del rector de Noves de Segre.  

L'església de la Mare de Déu de l'Esperança de Torà de Tost és un petit temple d'una sola nau. La coberta del temple és de volta de canó dividida en tres trams per dos arcs torals.  

La capçalera plana està  orientada a nord-est. La part de l'altar està més alta que la resta del temple i s'hi accedeix per uns graons i està separada per una barana de ferro forjat.. Està emblanquinada i presenta un cor de fusta elevat als peus. A l'entrada sota l'escala d'accés al cor hi ha una petita pica baptismal. 

 L'altar major presenta tres fornícules, la central força gran i les laterals més petites, on hi ha les imatges de les principals advocacions vinculades a l'església. Al mur nord de la zona del presbiteri s'obre una porta en arc rebaixat per accedir a la sagristia.  

L'accés al temple es troba a la façana de ponent. Es tracta d'una façana força alta en relació a la seva amplitud. La porta d'accés està descentrada a l'esquerra en relació a l'eix de simetria. Es tracta d'una porta coronada per un arc rebaixat i amb una motllura de perfil rectangular. A la part alta de la façana hi ha un petit ull de bou. Aquesta està coronada per un campanar d'espadanya d'un sol ull.

 

La coberta és de teula a doble vessant i el parament exterior és de pedra vista amb restes d'un recobriment anterior de morter de calç. L'obra és a base de carreuons irregulars a excepció de les cantonades, on els carreus són més grans i més regulars. 

Per les seves característiques podem dir que es tracta d'un edifici d'època moderna, dels segles XVII o XVIII. 

La Mare de Déu de l'Esperança de Torà de Tost és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT MARTÍ DE TOST. RIBERA D’URGELLET. ALT URGELL.

TERRES D’ALT URGELL.  

L’església de Sant Martí també dedicada a Sant Ponç, és situada a un extrem de l’antic caseriu que formava el poble de Tost, avui enrunat.

 

La referència històrica més antiga del castell i del terme de Tost és de l’any 815, La vila de Tost apareix esmentada en el document del 982, en que el bisbe Sal·la donava l’església de Sant Miquel de Montpolt a Ot de Solanes i al seu fill Mir. La parròquia de Tost és una de les esmentades el l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. 

La notícia més antiga que es coneix de l’església de Sant Martí de Tost data de l’any 1030, en què es publica el testament sacramental de l’ardiaca Bernat, germà d’Arnau Mir de Tost. L’església de Sant Martí fou consagrada l’any 1040 pel bisbe Eribau d’Urgell  a petició d’Arnau Mir de Tost i de la seva muller Arsenda, fundadors i principals dotadors de la mateixa, segons el document conservat a l’arxiu Capitular de la Seu d’Urgell. En l’acta de consagració de l’església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, hi consta, com una de les esglésies confirmades com a possessió del monestir.

 

L’any 1046 Arnau Mir de Tost reconeixia que posseïa la parròquia de Tost en feu de l’església d’Urgell per donació del bisbe Ermengol. 

 

En els seus respectius testaments, Arnau Mir de Tost i la seva muller, Arsenda, feren noves deixes a favor de l’església, Per la seva part Arnau Mir deixà a la seva filla Letgarda i al seu nét Guerau, la parròquia de Tost, juntament amb la de Montan, Noves i el Pla.  

El lloc de Tost és esmentat en documents de venda o donació de terres del segle XI, i en l’acta de consagració de l’església del monestir de Santa Cecília d’Elins a l’any 1080. On consta en donació un alou situat al terme del castell de Tost. 

En les visites realitzades per manament de l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Rocabertí, a la diòcesi d’Urgell, els anys 1312 i 1314, consta dins el deganat d’Urgellet l’església parroquial de Sant Martí de Tost. 

L’actual església de Sant Marti de Tost és un gran edifici, la construcció del qual cal situar en època gòtica o posterior. I que conserva a les seves façanes de migdia i de ponent vestigis importants d’una església anterior, probablement la consagrada l’any 1040.

 

Destaquen a la façana sud tres finestres de doble esqueixada i una porta paredada dovellada on s’alternen, amb una clara intenció decorativa els gres vermell amb els carreus de calcària blanca, tècnica utilitzada en altres edificis del segle Xi. 

A la façana de ponent, al costat de la porta actual del temple, integrats en un llenç de mur que destaca de la resta i mig tapats per un contrafort, es conserven els vestigis d’un altre portal adovellat, amb un arc format per dovelles de gres vermellós fosc. 

Els paraments antics, que es diferencien de la resta de la construcció pel seu aspecte més ordenat, són formats per carreus ben escairats, disposat en filades irregulars però força uniformes. 

Poca cosa es pot dir de l’estructura original però sembla clar que és una obra culte realitzada amb un correcte domini del mecanismes constructius i tecnològics  del moment que es construí, possiblement l’any 1040, data de la seva consagració.

 

Quan el bisbe Eribau d'Urgell consagrà, el 1040, l'església parroquial de Sant Martí, també va ser dotada de béns i relíquies ofertes per l'Abat Oliba de Ripoll. A aquests tresors s'han d'afegir un escrit autògraf i una arqueta en forma de creu que es conserva, des del 1924 al Museu Episcopal de Vic. A aquest museu es guarda també una part del baldaquí de l'altar dels segles XII-XIII. L'altra és al Museu Nacional d'Art de Catalunya.  

Sant Martí de Tost és una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Recentment s’han fet obres de restauració.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT JOAN I SANT MARTÍ DE CASTELLAR DE TOST. RIBERA DE L’URGELLET. ALT URGELL.

TERRES D’ALT URGELL. 

Castellar de Tost és un nucli del municipi de la Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell, i es troba a la Vall de Tost, a la falda sud sobre el riu del mateix nom. Actualment té 17 habitants, i es troba bàsicament a 831 metres d'altitud a llevant del turó de Ciutat.

 

A la part alta del poble, penjat sobre la roca viva, trobem les restes del que fou el castell de Castellar de Tost. Malgrat que no trobem cap referència a aquesta edificació entre els documents d'Arnau Mir de Tost, tot fa pensar que no pot ser gaire posterior. Els esments més antics del lloc de Castellar són relativament tardans en relació a altres indrets de la vall de Tost. El primer esment de Castellar data de l'any 1086 en la donació d'un alou a la catedral de Santa Maria de la Seu d'Urgell.

 

Cal destacar l'església encara consagrada a Sant Joan Baptista, tot i que a dins es guarden algunes de les peces de la veïna i abandonada església de Tost (cal remarcar la còpia del baldaquí). L’original actualment és al MNAC. A diferència de les altres esglésies i ermites de la vall, aquesta és d'estil però no d'origen romànic. Possiblement és el fruit d’una remodelació de l’antiga església, probablement romànica.

 

La porta estava oberta i vam poder fer un bon reportatge fotogràfic força il·lustratiu.

Es tracta d'una església d'una sola nau, amb capçalera plana orientada a ponent i coberta amb volta de canó rebaixada i dividida en dos trams per un arc faixó que es perllonga per la part inferior en dues pilastres de secció rectangular adossades als murs laterals. La volta de canó arrenca d'un fris motllurat de guix que recorre tota la llargària de la nau.  

Als peus de l'església hi ha un cor en alt amb barana de fusta, al qual s'hi accedeix a través d'unes escales d'obra adossades a la cantonada sud-est de l'edifici.  

L'àmbit presbiteral, que no presenta cap diferenciació constructiva en relació a la resta del temple, presenta una porta rectangular al costat de migdia, que dóna accés a la sagristia, i una gran fornícula en forma d'arc de mig punt, de guix, al mur nord. Aquesta està dividida en tres fornícules. La del centre és més gran que les laterals.  

L'altar és construït amb un pilar quadrangular de llosa amb una ara que és una gran llosa pràcticament sense desbastar. Al mur de ponent s'hi obren tres fornícules que acullen tres imatges de guix.

S'accedeix a l'església per una porta d'arc de mig punt, resseguida per una motllura de guix, centrada a la façana principal orientada a llevant. Més a munt trobem un carreu amb la data 1881, segurament data de la remodelació, i per sobre un ull de bou.  

La façana culmina amb un campanar d'espadanya d'un sol ull amb una petita campana de bronze. La coberta és de teula àrab, a doble vessant i el parament és de pedra vista, a base de blocs de pedra irregulars pràcticament sense desbastar.

 

El conjunt presenta la sagristia adossada al mur meridional de l'església, de planta trapezoïdal, obert a llevant, que presenta coberta a un sol vessant. Es comunica amb l'església a través d'una porta. El parament és irregular. Al centre de la façana s'obre una finestra quadrangular. 

Originàriament, d'acord amb la seva ubicació, l'església formaria part del recinte perimetral del castell de Castellar. A la banda de ponent s'adossa una altra edificació (amb traces d'arcs tapiats) que segurament formava part de l'antiga muralla de Castellar. Actualment, el creixement de la superfície ocupada per la població cap a migdia ha acabat per situar l'església al centre del nucli de Castellar.

 

Sant Joan i Sant Martí de Castellar de Tost està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT MARC I SANTA EULÀLIA DE CANELLES DEL SEGRE. FÍGOLS I ALINYÀ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Visitàvem el poble de Canelles (actualment Canelles del Segre) (4h.2009) situat prop de la confluència del riu de Canelles amb el riu de Perles, afluent del Segre.

 

Sant Marc i Santa Eulàlia de Canelles de Segre és una església  situada dins l’antic municipi de Fígols d’Organyà, sufragània de la de Perles, actualment és annexa a la parròquia d’Organyà.

El lloc de Kanelles és esmentat en el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell i en la donació a Santa Maria de la Seu d’Urgell de la església de Sant Pere prop Canelles. 

Els altres esments que és coneixen d’aquesta parròquia són escadussers, no gaire segurs, i no fan referència a la seva església. Així l’esment. L’any 1044 del Casto de Chanelas, o del 1074 de la terra in Sancta Eulàlia, afrontació d’una terra situada a Sant Victor in vila subirana de la vall de Fígols.

 

En el llibre de la dècima de la diòcesi d’Urgell del 1391, el capellà de Caneles pertanyia al deganat d’Urgellet 

En el Spill... del vescomtat de Castellbó, redactat l’any 1519, s’inclou el llc de Canelles dins el quarter d’Organyà, i s’hi fa constar que pertany al capítol de Santa Maria d’Organyà i “fa de salvaguarda a la “señora” Regina e vescomtessa una lliura de pebre”. 

Apareix documentada en les visites pastorals del Bisbat d'Urgell de 1575 i 1758. El 1758 l'església consta sota l'advocació de Santa Eulàlia, encara que ja es fa notar la devoció popular a Sant Marc. 

L’any 1831 era encara senyoria del capítol de la col·legiata d’Organyà. 

L'església de Sant Marc i Santa Eulàlia de Canelles és un petit temple d'una sola nau, capçada a llevant amb una capçalera plana i coberta amb volta de canó. El terra està tot pavimentat amb lloses quadrangulars de terrissa. Un cor de fusta en alt, situat als peus de l'església, ocupa pràcticament la meitat de la llargada de la nau. S'hi accedeix per una escala de fusta adossada al mur nord.  

El presbiteri està enlairat i per accedir-hi cal pujar un graó. Dins d'aquest àmbit, en el mur adossat de l'altar major, hi ha un programa decoratiu policromat, amb elements que simulen fornícules d'un retaule on s'hi situen les peanyes que fan de suport a les imatges. Corona aquest conjunt de pintures un fris decoratiu, també pintat sobre el mur, i la imatge del Sagrat Cor de Jesús.  

Tant l'arrebossat dels murs de l'interior del temple, que el cobreix en la seva integritat, com les pintures que ornamenten el mur de l'altar major, estan en força mal estat a causa de les humitats. 

L'únic accés de l'església es troba a la façana oest, a través d'una porta a la qual s'hi accedeix a través de quatre graons adossats també a la façana de ponent. La porta, en arc de mig punt, és centrada en la façana i, a la seva vertical, s'hi obre un ull de bou circular com a únic punt d'entrada de llum del temple, junt amb la mateixa porta.  

Corona la façana un campanar d'espadanya de dos ulls, amb una única campana.  

Els paraments del temple són construïts a base de carreuons totalment irregulars sense cap mena de disposició. Només a les cantonades de l'edifici hi ha carreus ben treballats de pedra calcària i carreus de pedra tosca a la porta d'accés. La presència d'una estela discoïdal aprofitada al parament que hi ha damunt de la porta ens permet parlar de reaprofitament de carreus per a la construcció del temple. L'estela presenta una creu inscrita del disc i restes d'escriptura a la part inferior, difícil d'interpretar.

 

El conjunt és cobert amb una coberta de teula a doble vessant.  

Sant Marc i Santa Eulàlia és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Els nostre interès particular és haver escoltat anomenar aquest poble, millor dit la carretera, com un lloc on el pare d’un amic havia treballat, com a presoner de guerra, en la construcció de la pista d’accés. 

Text i recull dades Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

MARE DE DÉU DE LA TROBADA. MONTFERRER. MONTFERRER I CASTELLBÓ. ALT URGELL

TERRES DE L’ALT URGELL.  

Visitàvem el poble de Montferrer (278 h. 2009/732 m alt.), cap del municipi de Montferrer i Castellbò, situat a la dreta del Segre.

 

El nostre interès era conèixer l’interior de l’església ja que en una anterior ocasió no vam poder accedir-hi per obres, malgrat l’amabilitat del personal de l’Ajuntament, situat en la mateixa plaça, que ens va atendre. Aquesta vegada ens mostraren el seu interior i a més van explicar-nos diferents detalls.

 

La construcció de l'actual església de Santa Maria de la Trobada, fou iniciada l'any 1602 i experimentà nombroses reformes durant el segle XVIII. Anteriorment, hi havia hagut una església romànica, construïda al segle XI i identificada com Sant Pere i Sant Feliu de Iel, advocació que es perd durant la baixa edat mitjana, moment en què l'església experimenta una profunda reforma i s'hi afegeixen els paviments de còdols encara visibles avui en dia.

 

La realització de diferents campanyes arqueològiques que es porten a terme des de l'any 1998 ha portat com a resultat una sèrie d'importants troballes com una important superposició d'estructures que il·lustren la pervivència i transformació de llocs de culte des de l'antiguitat tardana fins els nostres dies. Els treballs arqueològics daten aquesta fase cap als segles VI o VII, en una època contemporània a la implantació del cristianisme en aquest sector del Pirineu i a la creació del bisbat d'Urgell.

 

S'han identificat fins a 5 fases cronològiques:

·         Anterior al segle VI. Amb la troballa d'un mur en direcció nord-sud, tallat per una tomba amb coberta de tegulae, de tradició tardoromana. S'han trobat també materials ceràmics anteriors al segle VI fora de context i en les proximitats del jaciment.
 

·         2. Segles VI-X. Coincidint amb la consolidació del bisbat, s'estructura al voltant de la Seu d' Urgell tot un sistema d'esglésies amb finalitats diverses. Les estructures localitzades que podrien correspondre a una església d'aquesta època són una capçalera quadrada, arrebossada, i un enterrament de tegulae.

 

·         3. Segles XI-XV. Aquest temple primitiu, del que es tenen poques informacions sobre la seva estructura, fou substituït durant la primera meitat del segle XI per un temple de disposició singular, del qual en destaca una cripta que perpetua la dimensió mistèrica i martirial que tindria el temple anterior. Té una sola nau de 5,80 metres d'amplada i 20 metres de llargada. Funcionava a dos nivells diferents, ja que el presbiteri es troba elevat 2,30 metres del nivell del paviment, a causa de la cripta. Aquesta té forma rectangular, amb el mur de ponent semicircular, sobre el qual s'alçava l'absis, també semicircular, decorat amb bandes llombardes. La coberta de la cripta és una volta d'aresta que arrenquen del paviment i s'adapten a la planta, lleugerament irregular. A l'extrem oriental hi ha una finestra de doble esqueixada de pedra tosca i al mur sud, hi ha una fornícula amb fragments de bipedalia i tegulae reaprofitats dels bastiments. Ha estat excavada parcialment la necròpolis associada a aquest moment, on han aparegut una dotzena d'enterraments infantils. L'església funcionava com a església parroquial d'un poblet anomenat Iel, que fou abandonat parcialment cap el segle XII, en construir-se el castell de Montferrer i augmentar la inseguretat de la plana per la pressió militar dels vescomtes de Castellbò (l'església es troba als peus d'una de les sortides naturals de la vall de Castellbò).
 

·         4. Segles XV-XVI. L'església romànica va patir al llarg del segle XV o començaments del XVI una reforma en profunditat, probablement provocada per un creixement sobtat dels nivells per culpa de d'inundacions catastròfiques. Com a resultat d'aquesta reforma es va reduir la llargària del temple en cinc metres. La cota de la nau va anivellar-se amb la del presbiteri deixant la cripta com a un element marginal i sense ús. El conjunt es va completar amb un paviment de còdols de riu formant motius geomètrics d'una certa complexitat, de la que es troben paral·lels a esglésies pallareses. Probablement l'església va restar abandonada i al temps de la reforma va rebre una nova advocació, la Mare de Déu de la Trobada. La llegenda de la troballa de la Mare de Déu que encara es conserva al temple dataria d'aquest moment.
 

·         5. Segles XVII-XVIII. El temple actual és una construcció del segle XVII, reformat amb profunditat a mitjan del segle XVIII.  

L'excavació del jaciment encara no ha acabat. S'espera completar l'excavació de l'atri i de la capçalera, i iniciar la de l'interior de la cripta.

 

Actualment l’església és un edifici d’una sola nau rectangular capçada a llevant per una capçalera de planta quadrangular, més estreta que la nau a la qual s’obre mitjançant un arc de mig punt. La capçalera està coberta amb volta de canó i té dues finestres amb arc de mig punt. Aquesta nau és coberta per cinc trams de volta de llunetes que sostenen un llosat a doble vessant. A la part alta de la nau, als seus extrems de llevant i de ponent, hi ha dos ulls de bou amb vitralls moderns.

 

La porta del temple és a la façana occidental, i s'obre directament a la nau a través d'un arc de mig punt. Està flanquejada per dues finestres quadrangulars amb reixes de forja.  

Adossat a aquesta façana hi ha un porxo cobert per un llosat de fusta de doble vessant, més baix que la façana i amb embigats que reposen sobre uns pilars de secció quadrangular.  

Els murs laterals de l'edifici són reforçats per cinc grans contraforts a banda i banda. 

La Mare de Déu de la Trobada és un temple protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.