divendres, 21 de febrer del 2014

SANT VICENÇ DEL CASTELL DE LLUÇÀ. LLUÇANÈS. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

En la nostre recerca per terres del Lluçanès visitàvem l’església de Sant Vicenç de Lluça. 

Després de visitar el monestir de Santa Maria de Lluçà, al cap d’un petit tram trobaven senyalitzat el castell i la seva capella sota l’advocació de Sant Vicenç. Per una pista de terra arribaven al mas del Castell on aparcaven el cotxe i pujaven un camí que ens porta a dalt del cim que domina gran part de les terres del Lluçanès. Poca estona més tard hi arribaven (aprox. 850/900 m. d’alt.) i visitàvem l’església aixecant-se damunt nostre les malparades i  ruïnoses parets de les restes del castell. 

El castell que dóna nom al Lluçanès, es troba ja documentat l’any 905 en l’acta de consagració de Santa María de Lluçà. Segons un comentari oral en aquest lloc ja havia un castrum romà.

La dinastia dels senyors de Lluçà és coneguda des del 977, amb "Eizo de Luciano", vicari de Lluçà i de Merlès. El seu fill Seniofred es casà amb Engòncia configurant un llinatge de magnats. El 1023, aquest castell ("luçan") i d'altres foren empenyorats per la comtessa Ermessenda al fill Berenguer Ramon I. El 1107, el comte de Barcelona Ramon Berenguer III, en el seu pacte amb el comte Bernat III de Besalú, acredita el domini de "Luzano".  

Un plet dirimit el 1180 entre el rei Alfons, el Cast i Pere de Lluçà confirmà la possessió de la propietat a favor del monarca; en conseqüència, els Lluçà prosseguiren essent senyors de Lluçà, però amb la dependència envers el sobirà. El 1256, Elissendis de Lluçà contrau matrimoni amb Bernat de la Portella, unint dos grans patrimonis.  

Arran d'unes discrepàncies entre Bernat de la Portella, senyor de Lluçà i el bisbe de Vic, el 1278 determinà el monarca d'apoderar-se d'aquest castell. Llavors el rei Pere el Gran hagué d'assetjar i expugnar el castell, prenent-lo el 2 de març 1279, després d'un llarg setge.  

L'herència passà dels Saportella al Fenollet (segle XIV). El 1369, Andreu de Fenollet vengué Lluçà a Pere Galceran de Pinós i aquest, el 1376, en féu vend als Peguera. Per aquests darrers, el 1464 n'obtingué la plena jurisdicció Galceran del Pinós-Fenollet. Finalment, la baronia de Lluçà fou incorporada a la corona. 

És probable que bona part de l'obra que, en ruïnes, ha assolit els nostres dies respongui a una edificació del castell portada a terme a finals del segle XIII. Altres dades ens diuen que l’any 1464, el castell fou de nou combatut pel cabdill joanista Bernat Guillem d'Altarriba; sembla ésser que el capitost defensor, per tal que no servís de refugi a l'enemic, l'enderrocà. 

Originàriament, el castell tenia una planta gairebé triangular, totalment adaptada a la topografia del terreny, amb la base al cantó nord-est i el vèrtex al sud-oest, en un punt on possiblement hi havia una torre rodona, de la qual només resten unes poques traces de basament. 

L'església, situada a la banda NE del turó, sobre un esperó rocós al peu del castell, s'esmenta quan hi foren jutjats els testaments sacramentals els senyors del castell: Sunifred I (any 988) i Guisad I de Lluçà (any 1006). 

A partir de 1236 apareix un sacerdot beneficiat encarregat del culte. A partir del s. XV va començar a decaure i el 1685 ja no hi havia culte i el seu benefici s'havia traslladat a la canònica de Santa Maria. 

L'església és de planta circular, una tipologia de les quals en resten molt poques de senceres a Catalunya. Coberta amb perfecta volta hemisfèrica, té un petit portal cap a ponent amb arc de mig punt, i un absis a llevant prop del qual s'obren dues finestres de doble esqueixada. Les seves mides són; sis metres i mig de diàmetre i una alçada en el seu centre de cinc metres. De llarg (portal fins al fons) mesura vuit metres i mig.  

Un xic més amunt de la meitat de l'alçada de la rotonda hi ha un canvi d'aparell; els carreus són més grossos, col·locats de llarg i en alguns llocs interromputs per lloses de través a manera de tascons. Hi ha discrepàncies en la interpretació d'aquest canvi. Dues èpoques diferents o, més probablement una represa de l'obra. Datada a final del s. XI o primera meitat del segle XII. 

La capella de Sant Vicenç fou restaurada fa pocs anys per tal de preservar-la. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada