Coneixem de fa molts anys el
monestir de Sant Llorenç de Guardiola, anteriorment Sant Llorenç prop Bagà. L’havíem
visitat en diferents ocasions, al principi de l’actual restauració, però era
tan intensa la seva història que sempre havia quedat en espera de temps per
condensar-la en poques pàgines. En aquesta ocasió aprofito un llibret editat
per la Diputació de Barcelona per copiar-lo i deixar patent el nostre interès
pel monestir, carregat d’història de més de mil anys.
El monestir de
Sant Llorenç es troba al nord del nucli urbà de Guardiola de Berguedà, a la
vall de Brocà. S’enlaira a dalt d’un planell del vessant est de la serra de
Gisclareny, des del qual domina un paisatge de terrasses cobertes de prats que
baixen fins a trobar les valls del Llobregat i del Bastareny.
L’antic
monestir de Sant Llorenç prop Bagà
La primera
comunitat monàstica que va haver-hi a l’indret conegut com Sant Llorenç prop
Bagà estava formada per eremites que van ocupar les coves i els abrics naturals
del cingle. L’indret va ser elegit per l’abundància d’aigua i per la seva
posició estratègica. Molt a prop van edificar una petita església, datada pels
historiadors cap els segles VI o VII, de la qual es conserven algunes restes.
L’església que ha arribat als nostres dies es va realitzar en diverses fases a
partir del segle X, quan es van establir al lloc els monjos de l’orde
benedictí.
La concepció
original de la planta està emparentada amb la del les basíliques carolíngies:
edifici de tres naus i planta rectangular amb coberta ceràmica sostinguda per
una armadura de fusta que descansava sobre columnes centrals. Un model molt
característic que es generalitzà des de finals del segle X a imitació de
l’església de Sant Pere de Cluny, i que va tenir una amplia difusió a Catalunya
durant tot el segle posterior. En el cas de Sant Llorenç, a més,
l’occidentalització del santuari va fer que la porta principal s’obrís a la
façana de llevant, precedida d’un porxo de fonaments poderosos, sobre el qual
es devia aixecar un campanar que se cita a la documentació.
La primera de
les nombroses transformacions del monestir cal situar-la als primers decennis
del segle XI. Correspon a la construcció del claustre, a l’entorn del qual es
van organitzar les dependències monacals, com ara l’hospital, el refectori i la
casa de l’abat. Una de les intervencions més singulars d’aquella etapa va
esdevenir amb la construcció de sengles absidioles a l’extrem de ponent de les naus col·laterals
de l’església, les ruïnes de les quals es van descobrir el 1986. Durant el
tercer quart del segle XII es va construir una tribuna que ocupa la meitat
occidental de la nau central del temple. A la seva planta baixa es va rebaixar
el paviment de la nau central, cosa que dóna a aquest espai l’aspecte de
cripta.
El terratrèmol que va sacsejar gran part de Catalunya el dia 2 de febrer de 1428 va afectar greument les edificacions del monestir, especialment les dependencies monacals, on es va ensorrar una part del claustre, el dormitori dels monjos, la casa de l’abat i altres estances. L’església, en canvi, tot i que va patir per la sacsejada, va restar dempeus en bona part. A causa de les dificultats econòmiques per les quals passava el monestir, la reconstrucció parcial del conjuntes fa fer esperar fins la dècada de 1620, quan ja feia alguns anys que havia perdut l’antiga condició d’abadia per convertir-se en priorat. Llavors l’església no va recuperar ni el seu volum primitiu ni la riquesa espacial interior. La nau de migdia es va dividir en dos nivells mitjançant unes voltes situades a l’alçada de la tribuna. La nau inferior d’aquesta nau i la cripta romànica van ser inutilitzades, i la part superior de la mateixa nau i la tribuna, unides, van constituir el nou espai litúrgic. La meitat oriental de l’antic temple es va aprofitar dins les nombroses construccions que es van bastir aleshores: el priorat i una sèrie de dependències agropecuàries, algunes de les quals va prendre com a base els edificis del monestir medieval.
A mitjan segle
XVIII es va enderrocar i colgar de terres la majoria del cossos perifèrics
bastits cent vint-i-cinc anys abans, cosa que va enlairar considerablement el
nivell de circulació a tot el conjunt. Com a conseqüència d’aquestes
transformacions, el priorat va restar per primer cop exempt del temple i reduït
a un sol cos de dimensions regulars, de manera que va adoptar l’aparença d’una
cada de pagès de planta quadrangular.
L’església, la meitat de llarga que la primitiva, amb la part alta de la nau
nord reconstruïda el segle XIX, és la que va arribar als nostre dies.
La restauració
promoguda i finançada per la Diputació de Barcelona va tenir dues etapes: la
primera, de 1982 a 1988, i la segona, de 1996 a 2008. En una i en l’altra es
van fer les excavacions arqueològiques pertinents, tant dels espais interiors
com de l’entorn, per tal de conèixer l’abast de les restes colgades dins el
perímetre original del monestir, encara que per la part de migdia l’excavació no s’ha completat de
moment. En aquesta recerca es va poder constatar l’existència d’un primer
temple de planta quadrangular, allunyat cap el sud-est del temple actual i orientat d’est a oest, de
tres naus amb la testera recta, dins la qual s’inscrivia un absis central de
planta ultrapassada, que pot datar del segles V i VII.
Pel que fa a
la intervenció arquitectònica, en aquella primera fase d’obres(1982-1988) es va
recuperar l’alçaria interior original de les naus laterals de l’església en
treure a subdivisió horitzontal del segle XVII, així com l’espai de la cripta,
que es trobava plena de runa, i es va restaurar el campanar, tot dotant-lo
d’una nova coberta.
La segona fase
d’obres (1996-2008) va permetre la
recuperació del volum inicial de l¡església del segle X (la segona que van
construir els monjos a Sant Llorenç) i la contemplació de l’espai interior tal
i com estava el segle XV, presidit per la tribuna-cripta de la nau central.
També es van restaurar les ales del claustre que quedaven dempeus o en ruïnes,
remarcant-hi però, el perímetre quadrangular original, i l’antic hospital, del
qual es va recuperar igualment el volum primitiu. Així, pel camí de la
recuperació material i, especialment pel camí de la recuperació de l’espai
arquitectònic, element essencial del monument, el monestir va recobrar la
significació que havia assolit en el passat.
L’ajuntament de Guardiola aprofita
l’espai per promoure activitats de lleure i cultura.
Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada