dimarts, 15 de desembre de 2020

SANTA MARIA DE VILALLEONS. SANT JOAN DE VILATORTA. OSONA

 TERRES D’OSONA 

El terme municipal de Vilalleons s'estén per l’extrem sud-oriental de la plana de Vic, des de Puig-l’agulla fins als límits amb Santa Eugènia de Berga i Sant Julià, amb un terreny essencialment pla, on s’aixequen importants masies. Formava part integrant del terme del castell de Taradell.


El lloc de Vilalleons es troba documentat l’any 927, quan Duran i la seva muller Rosa vengueren a Contrad i la seva muller Alúdia la vuitena part d’una peça de terra situada al terme de Taradell, a la vila de Vilalleons. 

Les funcions parroquials consten a partir del 1007, quan Enyec i la seva muller Richel vengueren a Sunifred i a la seva muller Martina una peça de terra amb el seu bosc, situada a la parròquia de Santa Maria de Vilalleons. Igualment en la llista de parròquies datable entre els anys 1025 i 1050 consta com a parròquia amb el nom de Villa Leonis i segueix figurant en les llistes posteriors. 

L’església primitiva fou substituïda per una altra de romànica la qual ha perdurat, amb modificacions, fins avui dia. El nou edifici potser fou consagrat el 1083 pel bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, però l’acta que ens ha pervingut, conté tantes incongruències i anacronismes que fa pensar que es tracta d’un document fals, o, almenys, amb moltes interpolacions.

L’església de Santa Maria de Vilalleons és un magnífic edifici d’una nau coberta amb volta de canó, reforçada per dos arcs torals i capçada a llevant per un absis semicircular, el qual s’obre a la nau mitjançant una simple plec que estableix la degradació d’amplada i alçada dels dos àmbits. 

El cantó de ponent fou alterat, poc després de la construcció de l’església, amb l’erecció d’un cos d’edifici que allargava la nau i constituïa un campanar de torre, perfectament diferenciat exteriorment dels murs de la nau original. 

El segle XVI (1530) foren afegides a la nau dues capelles quadrangulars, cobertes amb una volta de nervis, properes a l’absis, als murs de tramuntana i de migjorn sense que en el seu estat actual es pugui afirmar amb certesa si substituïren o no dues absidioles, amb la qual cosa l’església hauria tingut una capçalera trevolada. Punt que es podria confirmar amb una exploració arqueològica. 

El portal original és obert al mur de migjorn i serveix de comunicació amb la rectoria; fou substituït ja el segle XII per un nou portal obert en el cos de ponent, i del qual queden, com ja hem dit, les restes de dues arquivoltes. 

A l’absis s’obren tres finestres de doble esqueixada. Aquest absis és decorat exteriorment per un fris d’arcuacions i finestres cegues, en sèries de cinc, dividides per lesenes i rematat per un fris continu de dents de serra, situat sota la barbacana de lloses de pedra, les quals marquen l’inici de la teulada.

El fris d’arcuacions, finestres cegues i dents de serra, que ornamenten l’absis, es repeteix a la part alta dels murs de tramuntana i de migjorn, bé que sense lesenes, fins arribar al campanar de ponent, on la decoració s’interromp. 

Aquest campanar, integrat interiorment a l’església de la nau, conserva dues portes originals, a tramuntana i a migjorn, i una tercera, reformada l’any 1849, a ponent. La porta, oberta a tramuntana, és l’entrada actual a l’església, ja que és situada en millor relació amb el nucli del petit poble. La porta del costat de migjorn està aparedada i en part destruïda per l’escala d’accés al cor. 

Al final del segle XVI (1590) hom construí damunt l’absis un comunidor de planta quadrada i de dos pisos d’alçada, el qual dóna una silueta característica a l’església, la nau de la qual fou també sobrealçada, cosa que donà lloc a unes golfes entre les dues cobertes.

Els paraments presenten un aparell de carreuons ben tallats i escairats, de mida mitjana, disposats en filades uniformes i regulars, agafats amb morter de calç, amb les juntes ressaltades. Al campanar l’aparell esdevé de carreus ben tallats i polits, disposats ordenadament en filades. En els afegits posteriors l’aparell és de reble, només reforçat a les cantonades. 

Es tracta d’una edificació d’un gran interès i bellesa, tant de proporcions com de construcció, molt ben conservada. 

Santa Maria de Vilalleons és inclosa per J. Puig i Cadafalch en el grup d’esglésies d’una sola nau (i en la subdivisió d’esglésies parroquials de petits veïnats). Eduard Junyent coincideix amb Puig en remarcar que Santa Maria de Vilalleons dins la forma rudimentària de l’obra assoleix una gran perfecció, típica, això no obstant, de les darreries del segle XI. 

Aquesta característica de perfecció s’observa sobretot a l’exterior, el qual, malgrat els afegits soferts al llarg del temps, conserva tota la seva puresa en l’absis amb els resultats de quatre arcuacions entre lesenes per on discorre la galeria de finestres cegues, escampant-se cap els murs laterals.

També cal esmentar el motlluratge primitiu i el simplicíssim coronament dels absis, formats per dos plans, que també trobem a Sant Esteve de Tavèrnoles. 

De la desapareguda portada del segle XII romanen algunes dovelles d’arquivoltes, reaprofitades com a ressalt de la rosassa construïda el 1849 en l’actual façana occidental. Cal recordar que, anteriorment, s’havia fet quelcom semblant a la Seu de Vic, també en la rosassa. 

Les peces de la meitat superior repeteixen un tema vegetal, mentre que les de la inferior el presenten geomètric, encara que en algun cas no hi hagi correspondència entre peces veïnes. El primer tema consisteix en dues tiges ondulades en simetria de les quals broten palmetes de dos tipus al mig i a tots dos costats, d’acord amb el sentit longitudinal de les peces, donant lloc a un esquema i motius clarament derivats de conjunts propers com les respectives portades de Santa Eugènia de Berga i Sant Vicenç de Malla, o també la del monestir de Ripoll.

La relació amb centres osonencs i amb Ripoll es produeix també en el segon tema, encara que sigui molt usual en el romànic, i no sols en l’escultura: es tracta d’un entrellaçat a base de tres cintes amb solcs que s’entrecreuen en ziga zaga, tal com es veu en algunes restes de la catedral romànica de Vic o en un àbac del claustre de Ripoll. 

El conjunt, de qualitat acceptable, manifesta la influència dels principals centres osonencs, relacionats amb Ripoll, i cal situar-lo ben al final del segle XII. 

Conserva una notable col·lecció de cinc retaules barrocs dels segles XVII i XVIII. 

Santa Maria de Vilalleons és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Cap comentari:

Publica un comentari