SANT JULIÀ DE VILATORTA. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Aquesta església es troba dins l’antic terme del castell de Sant Llorenç, substituït més tard pel de Meda. Des dels seus inicis tingué categoria parroquial, que encara conserva en l’actualitat. 

El lloc de Vilatorta és citat l’any 935, quan Ermengúncia vengué al seu fill Sunyer diversos béns, situats a l’apèndix de Sant Llorenç, al lloc anomenat Vilatorta.

 

La notícia més antiga de l’existència d’una església de Sant Julià proporciona l’acta de consagració de l’any 1050, quan fa referència a una consagració anterior que féu el bisbe de Vic Idalguer i que, per tant, degué tenir lloc entre els anys 899 i 914. Des de l’any 927 es coneix l’església de Sant Julià com a parròquia, quan Avonda i Sabrosa vengueren a Sendred i a la seva muller Donegilda la vila de Quer, situada a l’apèndix de Sant Llorenç, a la parròquia de Sant Julià. Els anys 981 i 982 apareix esmentada com a basílica. 

L’any 1050, l’església consagrada pel bisbe Idalguer fou substituïda per una altra de nova construïda pel sacerdot Bonfill, sens dubte rector de la parròquia, juntament amb tots els veïns, els quals, a llurs expenses l’edificaren de nou i renovaren, millorant-la notablement amb carreus i pedres nobles i elegants. Aquest Bonfill demanà al bisbe de Vic, Guillem de Balsareny, que acudís a consagrar la basílica de Sant Julià de Vilatorta. El bisbe confirmà l’antiga dotació concedida en el moment de la consagració del bisbe Idalguer, a més confirmà la vinculació de les esglésies de Sant Martí de Riudeperes i Sant Ponç de Planeses, amb els delmes i primícies, les oblacions i pertinences. Tot seguit l’acta de consagració descriu el terme parroquial.

D’aquesta consagració es conserva també la lipsanoteca amb tires de pergamins escrites i la fusta que tancava el reconditori en el qual foren col·locades les relíquies, amb grafits amb noms dels assistents a la consagració, encapçalats pel sacerdot Bonfill i els seus familiars. 

L’edifici consagrat l’any 1050 començà a sofrir ampliacions i modificacions a partir del segle XII, quan li fou afegit un atri que ha arribat fins avui, bé que molt modificat. En aquest pòrtic possiblement hi havia una portada esculpida. 

Des dels segles XII i XIII hi ha documentats els altars secundaris de sant Salvador i santa Maria, els quals segurament es devien allotjar en unes absidioles desaparegudes en el curs de les reformes posteriors.

Les reformes més importants es portaren a terme l’any 1592 quan la nau central fou perforada per dos arcs, un a cada banda, per donar pas a les dues naus laterals afegides. El 1655 el temple sofrí una nova reforma que afectà la façana i el pòrtic, el qual fou incorporat a l’església. El segle XIX es procedí a reformar l’interior del temple, amb realçament de la volta de la nau juntament a la de l’absis, que fou decorat en estil neoclàssic. Al final del segle XIX l’any 1896, es construí la capella del Santíssim. Finalment el 1939, a fi de facilitar l’accés a aquesta capella s’obrí un gran arc entre l’església i la capella. Actualment l’església segueix exercint les funcions de parròquia i l’edifici es troba en bon estat de conservació.

De la construcció consagrada l’any 1050 només resta visible avui, dins el conjunt de l’església, l’absis i una part del campanar, de torre, situat al cantó de tramuntana, tots dos elements molt modificats. 

L’absis ha estat sobrealçat i totalment transformat interiorment, però encara conserva la seva façana semicircular, decorada per un fris d’arcuacions llombardes, en sèries de tres entre lesenes, on s’aprecien encara les traces d’una finestra descentrada i restes d’arrebossat. 

Per l’interior només s’aprecia l’estructura romànica en una banqueta dels fonaments de l’absis, accessible mitjançant una trapa en el paviment. La descoberta d’aquesta base, on pot observar-se el parament de carreuons a 80 cm de fondària, tingué lloc en fer unes obres per instal·lar un conducte d’aire per a la calefacció. 

El campanar, molt transformat, conserva només una part de la decoració de motius llombards, consistent en frisos d’arcuacions entre bandes laterals i frisos en dent de serra. Per la posició del campanar en relació amb l’absis és molt probable que l’església de Sant Julià de Vilatorta fos un edifici d’una sola nau.

L’aparell original és de carreuons, ben tallats i escairats, sense polir, disposats molt ordenadament en filades uniformes i regulars, embeguts en morter de calç. Aquest parament despertà l’admiració dels seus contemporanis, i així es fa constar en l’acta de consagració de l’any 1050. 

Seguint els estudis realitzats per Eduard Junyent i el mateix Pladevall observem l’evolució constructiva d’aquesta edificació. La primera església, de principis del segle X, fou ensorrada a fi d’aixecar-ne una altra de més gran. D’aquesta es conserva únicament l’absis, sobrealçat el segle passat amb la finalitat d’enlairar la volta, una part dels murs de l’antiga nau i el campanar adossat al mur de tramuntana. 

Durant unes obres dutes a terme al temple els anys immediats a la postguerra, és a dir, vers l’any 1945, foren trobades dues peces molt interessants a l’interior de l’església de Sant Julià de Vilatorta. Ens referim a la lipsanoteca i a una tapa de fusta que cobria el reconditori en el qual hi havia la lipsanoteca amb les relíquies. 

Lipsanoteca, a l’interior de la qual hi havia trossos de pergamí relatius a la data de la consagració de l’església. Aquesta peça, del segle XI, actualment es conserva al Museu Episcopal de Vic, on ingressà l’any 1948. La lipsanoteca correspon a l’atuell que fou col·locat a l’altar quan l’església fou consagrada l’any 1050 pel bisbe Guillem de Balsareny.

Al mateix moment de trobar la lipsanoteca fou trobada també una tapa de fusta que cobria el reconditori en el qual era guardada aquella. Porta gravat el nom de moltes persones assistents a la consagració de l’església. És una peça del segle XI. 

A diferència de la lipsanoteca, aquesta tapa és molt corcada i malmesa; les vetes de la fusta l’han migpartida i avui és molt fràgil. Es tracta d’un objecte molt singular dintre el romànic català. Com a objecte artístic no té cap valor, puix que no té cap detall decoratiu ni ornamental, però sí que en té pel seu interès epigràfic. 

L'església de Sant Julià de Vilatorta és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons. Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau