Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Baix Empordà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Baix Empordà. Mostrar tots els missatges

dijous, 24 de juliol del 2025

SANTA CRISTINA D'ARO. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

L'església de Santa Cristina d'Aro està situada al peu de les Gavarres, dalt d'un pujol, a la part més alta del poble de Santa Cristina d'Aro. És un temple d'origen medieval, de notables proporcions i modificat en diverses ocasions, encara que l'arrebossat de calç que cobreix totalment l'exterior i l'interior dificulta la datació dels diversos elements.

L'església apareix esmentada el 1041 com el lloc on es reuniren l'abat i els monjos de Sant Feliu de Guíxols amb Ermessenda, comtessa de Barcelona, el seu germà Pere, bisbe de Girona, i Guifred Vidal, senyor de Pals, quan els fou confiada la custòdia i la defensa del Castell d'Aro i els foren concedides les primícies i delmes de la parròquia de Santa Cristina.  

La seva importància monumental correspon a la seva condició de parròquia principal de la Vall d'Aro a l'alta edat mitjana. 

L'edifici actual consta de dues naus i creuer. La nau N, més ampla, té absis semicircular i l'altra, al S, té una sagristia a l'angle E feta al segle XVIII, la qual va substituir l'absis originari. Els arcs triomfals i els formers són de ferradura i estil preromànic. La mateixa forma té la volta del transsepte, que travessa les naus. 

La torre-campanar, quadrada, és de base romànica llevat de la part alta, acabada amb un pinacle. La porta del frontis, rectangular, és del segle XVIII, mentre que la porta lateral (tapiada) és del segle XII. Tot l'edifici és fet de pedra local i tant l'interior com l'exterior són arrebossats. 

L’església de Sant Cistina d’Aro és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. 

Recull dades: Miquel Pujol mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons Documental. Viquipèdia

dijous, 8 de maig del 2025

SANT VICENÇ DE LES OLIVES. GARRIGOLES. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

El poble de les Olives forma part del municipi de Garrigoles , i n'és la capital municipal. És situat a gairebé un quilòmetre a ponent del poble de Garrigoles. El nucli de les Olives, d'una cinquantena d'edificis, és format per carrers llargs i estrets, centrats per una plaça rectangular. En general les cases (s. XVIII I XIX) són modestes, però destaca Can Ros (s. XVIII). 

Des de l'any 1210 tingué possessions al lloc de les Olives l'abadia de Santa Maria d'Amer. A finals del segle XIV el lloc formava part de la baronia de Verges. En el segle XVII consta com a integrant de la batllia reial de Verges. 

El lloc és esmentat l’any 1318 com a pertanyent al terme parroquial de Garrigoles. L’any 1372 hi ha notícia del delme de les Olives. 

Sant Vicenç de les Olives ha estat, des de sempre pel que sembla, una capella agregada a la parròquia de Sant Sadurní de Garrigoles. Tanmateix, a causa d’ésser el nucli de les Olives el més important del terme i la capital municipal, també aquesta església és més emprada, avui, per al culte que no pas la parroquial, situada en un minúscul poblat rural. 

La capella, de dimensions modestes, és d’una sola nau amb capçalera carrada, sense un absis destacat exteriorment. A la seva façana de ponent hi ha la porta d’entrada, d’un sol arc de mig punt fet amb dovelles de mida gran i una rosassa d’època posterior. Al damunt hi ha una espadanya de tres pilars, units amb arcs de rajols, moderns. Al centre del mur de capçalera, a llevant, s’obre una petita finestra de doble biaix i arquets de mig punt. 

L’edifici és enterament cobert amb una volta apuntada. Un arc triomfal també apuntat, sobre pilars adossats, marca interiorment la separació amb el presbiteri. Una cornisa encorbada marca l’inici de la volta i també forma les impostes de l’arc triomfal.

 


L’aparell de l’edifici és de carreus força grossos, escairats, que formen filades seguides. És molt més descurat als paraments exteriors, on les pedres són treballades sense gaire cura i amb un poliment escàs, la qual cosa fa que el morter sigui molt visible en els junts. En canvi, a l’interior els aparells són de carreus ben escairats i molt més polits, que s’ajusten bé i constitueixen filades molt més regulars, a trencajunt; la volta també és de carreuada. 

Un terrabastall dreçat sobre els murs del temple és l’única reforma tardana que podem destacar. L’esglesiola pot ésser situada entre els edificis religiosos d’influència cistercenca del final del període romànic, en aquest cas dins un vessant especialment simple i de tipus rural. 

Pot ésser datada al segle XIII, però hom no pot desestimar la possibilitat que ja pertanyi al segle següent, dins la continuïtat popular de formes arquitectòniques, en aquest cas tardoromàniques. Ho fa suposar així la tipologia de la porta adovellada, semblant als corrents en l’arquitectura gòtica, especialment civil, i l’aspecte, també molt evolucionat, de l’arc ogival de l’interior. 

Sant Vicenç de les Olives és una església (amb elements romànics i gòtics) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i Enciclopèdia Catalana

dijous, 23 de gener del 2025

SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA. SERRA DE DARÓ. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

L'església de Sant Iscle d'Empordà, també coneguda com de Sant Iscle i Santa Victòria o Sant Iscle i Santa Julita, es troba al lloc més elevat de Serra de Daró, a l'extrem oposat de la torre medieval que també es conserva. 

L'any 1123 va ser consagrada l'església de Sant Iscle d'Empordà pel bisbe Berenguer de Girona, segons costa documentalment.  De la construcció romànica, actualment només se'n conserven la nau meridional i l'absis.  Durant la primera meitat del segle XVII van efectuar-s'hi importants obres de remodelació i engrandiment, d'acord amb les nombroses inscripcions relatives aquest període que apareixen a diversos llocs del temple (1632, 1633,1634,1635 i 1640). El conjunt va ser fortificat, i es va elevar la construcció fins al doble de la seva alçària original. El campanar correspon a una reforma encara posterior, possiblement del segle XIX. 


Sant Iscle de l’Empordà és un edifici de dos naus, una romànica amb absis de planta semicircular, i una altra posterior afegida al costat nord, amb capçalera rectangular; ambdues es comuniquen per un gran arc rebaixat que té la data del 1632.  L'edifici fou s'obrealçat i fortificat i conserva les espitlleres.  

A l'interior, la nau romànica és coberta amb volta de canó apuntada i semiesfèrica a l'absis.  L'arc triomfal és sostingut per dues columnes cilíndriques amb capitells esculpits amb figures d'animals fantàstics, el de l'esquerra, i motius vegetals i una màscara, el de la dreta.   

La porta d'accés es troba al mur meridional i és d'estil barroc.  Presenta una obertura rectangular amb una inscripció a la llinda, i un frontó amb una fornícula a l'interior i semiesferes decorades a la part exterior. En aquest mur hi ha obertures de dimensions i distribució diversa.  L'absis presenta una decoració exterior d'arcuacions cegues i una obertura atrompetada.  El campanar, possiblement del segle XIX, és d'espadanya de dos ulls i es troba al costat de migdia, a tocar de l'absis. 

Sant Iscle de l’Empordà és una esglèsia catalogada com a Bé Integrant del Patrimoni Cultural Català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

dijous, 12 de desembre del 2024

SANT SADURNÍ DE GARRIGOLES. BAIX EMPORDÀ

PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

Es tracta de l’església parroquial del petit poble de Garrigoles, situat a 92 m d’altitud, a la zona accidentada per petits turons que forma l’interfluvi entre el Ter i el Fluvià, a l’extrem nord-occidental del Baix Empordà. El poble és format per nou masies que s’agrupen entorn de l’església. 

L’església de Sant Sadurní de Garrigoles l’any 1185 fou donada pel bisbe de Girona a l’orde del Sant Sepulcre amb la finalitat de establir una comunicat. Així ho expressa el document del solemnial acte de la donació, el qual, pràcticament inèdit, es troba a l’Arxiu Diocesà de Girona, com altres de l’antiga casa monàstica.

Des de l’any 1210 el monestir d’Amer tingué importants drets i possessions a la parròquia de Sant Sadurní de Garrigoles. L’església figura a les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i, entre les parròquies del bisbat, en els nomenclàtors del 1362, del final del segle XIV i d’èpoques posteriors. 

Els delmes d’aquesta parròquia eren concedits pel bisbe a diferents cavallers a la baixa edat mitjana, els quals els tenien subinfeudats, segons notícies dels anys 1259, 1316, 1318, 1332 i 1335. L’any 1357 s’establí una concòrdia entre el comte d’Empúries, Ramon Berenguer, i l’abat d’Amer sobre la jurisdicció d’uns masos de la parròquia. 

Sant Sadurní de Garrigoles és una església d’una nau capçada a llevant per un absis semicircular. La nau és coberta amb una volta apuntada i seguida; la volta de l’absis és ametllada i oberta vers la nau per un doble plec apuntat. Unes cornises de secció incurvada es troben a l’arrencada de les voltes i, exteriorment, coronen els murs laterals de la nau i el de l’absis. 

A la façana de ponent hi ha la portalada romànica, de tres arcades en gradació i una petita rosassa feta en època moderna en substitució de l’antiga finestra. Aquesta façana és coronada per una espadanya de dos arcs de mig punt sobre pilars, damunt la qual se’n bastí tardanament una altra. 

Al fons de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada. El mur de capçalera de la nau, a llevant, que té un ull de bou, s’enlaira considerablement per sobre del nivell de la coberta i forma un destacat capcer a dos vessants. Al cim del seu vèrtex es conserva, només parcialment malmesa, una creu grega de pedra inscrita en un cercle. 

L’edifici és bastit enterament amb carreus grans, ben escairats i polits, que es disposen perfectament ajustats en filades regulars, a trencajunt. Les voltes també són de carreuada. Els carreus d’aquests aparells foren tallats en dos tipus de pedra diferents. Per llur coloració, fan que l’edifici tingui un aspecte força singular. Hi ha carreus de calcària, de color clar, blanquinós, i d’altres d’una pedra sorrenca de color gris fosc. Ambdós tipus de carreus no es col·locaren de cap forma especial en els paraments de la nau; en canvi, a l’absis, els foscos formen el basament i els clars, la meitat superior, majoritàriament. La finestra, en el punt divisori, és totalment de pedra clara, la qual cosa la fa destacar del conjunt, a l’aparell extern sobretot. 

Per les seves característiques aquesta església pot ésser considerada d’un moment tardà, segurament de la segona meitat del segle XII o potser ja bastida dins el segle XIII. 

Aquesta església fou restaurada durant la dècada dels anys setanta pels serveis de la diputació de Girona. La intervenció més important consistí en l’eliminació d’unes capelles que havien estat afegides al costat de tramuntana. 

La portada de Sant Sadurní de Garrigoles, al centre de la façana occidental, consta de tres arcs en gradació, adovellats, i és proveïda d’una llinda i un timpà llisos, sense cap mena de decoració. Hi ha una motllura de secció incurvada a l’extradós de l’arc extern, a manera de guardapols, que enllaça amb una altra de la mateixa forma que, horitzontalment, a cada banda, forma les impostes a l’arrencada dels arcs. 

Aquesta portalada tardo-romànica és d’un tipus molt característic a les esglésies rurals i simples, datables als segles XII i XIII. La senzillesa i la manca de decoració esculpida no els lleva una indubtable elegància, aconseguida amb uns recursos de marcada simplicitat, únicament amb elements arquitectònics. 

Sant Sadurní de Garrigoles  és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica 

dijous, 2 de maig del 2024

SANT JOAN DE BELLCAIRE O BEDENGA. BAIX EMPORDÀ

PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

El nucli de la vila de Bellcaire és situat al cim i pels vessants d’un pujol que emergeix de la plana, i és coronat pel castell medieval (gòtic). 

Sancti Iohannis que est in Bedenga. Així s'esmenta en una butlla papal de Silvestre II de l'any 1002 on li confirma al bisbe Ot de Girona les possessions del Bisbat de Girona situades als comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada. 

El seu origen és tan remot que ens hem de traslladar a l’antiguitat tardana (segle VI dC), en el període visigòtic. El primer edifici era una construcció senzilla, de planta rectangular amb porta a migdia,; una aula, que podria haver fet la funció de mausoleu i de seguida convertida en una cella memoriae (església d’un espai funerari). Lloc de culte i record per als primers cristians del territori, situat a tocar d’un camí concorregut. Seguidament, al segles VII- VIII, es va modificar afegint-hi un absis rectangular i un transsepte.

Posteriorment, al segle X, un cop consolidada com a parròquia, es va ampliar la nau per donar més cabuda al fidels i, també es va construir una petita absidiola adossada a la banda nord de l’absis. Al segle Xi es va remodelar de nou construint un absis romànic llombard decorat amb petites finestres, arcuacions, faixes i lesenes. No va ser fins el segle XIII que es va obrir, com era costum llavors, la porta principal a la façana de ponent.


Va ser església parroquial fins a finals del segle XVII, quan la parròquia fou traslladada al castell de Bellcaire, convertint una de les seves ales -la sala major- en església. L'antic temple va quedar com a capella del cementiri fins a la construcció d'una de nova als anys cinquanta del segle XX. Va quedar abandonada i sense culte fins a la restauració de l'any 1960 quan va tornar a compartir el parroquianatge amb l'església del castell de Bellcaire. 

La planta és una construcció basilical de tres naus, la nau central coberta amb volta de canó i les laterals amb voltes de quart de cercle. Es comuniquen mitjançant dos arcs de ferradura a cada costat sostinguts per pilars. L'absis és semicircular amb volta de quart d'esfera i creuer. Aquest i les naus són d'època preromànica, com també una absidiola de ferradura visible al costat nord, entre l'absis i el braç del creuer.


El descobriment d'uns fonaments d'un absis central rectangular s'ha interpretat que formava part, juntament amb l'absidiola, d'una construcció triabsidal edificada sobre restes romanes, entre els segles IX i X. Es va construir una nova capçalera llombarda al segle XI i encara hi ha reformes posteriors als segles XIII i XIV, sobretot en el frontis, com són la porta amb timpà i la rosassa de sobre seu. Té unes altres dues portes laterals preromàniques. Per l'exterior, l'absis presenta decoració llombarda d'un fris amb sèrie de quatre finestres cegues amb lesenes. 

L'absis estava decorat amb pintures romàniques del segle XII, atribuïdes al cercle del Mestre d'Osormort. Van ser descobertes entre el 1927 i 1931 en desmuntar el retaule absidal barroc. Entre el 1932 i el 1948 les pintures van ser arrencades. Es desconeix amb precisió la data. En van resultar dos fragments, el més gran és al Museu d'Art de Girona i l'altre al MNAC. Era una representació de la Pentecosta.


Sant Joan de Bellcaire, també coneguda com a Sant Joan de Bedenga, nom antic de Bellcaire, és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i Cartell Informatiu. 

dimarts, 30 d’abril del 2024

SANT JULIÀ i SANTA BASILISSA DE CORÇÀ. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

Corçà es troba a la plana empordanesa i el seu centre històric és proper a la riba del Rissec. Està dividit en dues zones, una ocupada per petits pujols dels contraforts nord-orientals de les Gavarres amb el Puntuí, Terra Negra, el Puig Blanc i el Puig Rodó i l'altra, la plana, travessada pel Rissec.

L'església de Sant Julià és documentada des de l'any 1065: Sancti Iuliani de Quarciano, l'indret de Corçà ja era poblat en època romana; al Puig Rodó, a poca distància vers el N. del nucli, hi ha les restes d'una vil·la romana de la qual es coneixen notícies de troballes de mosaics ja de finals del segle XIX; actualment s'hi ha fet alguns treballs d'excavació. Els materials, fins avui, abracen una cronologia des del s. I aC. Als s.VI-VII dC. 

A la finestra de la sagristia hi ha la inscripció: MANVS POPVLI FECERVNT ME / TOTAM IN CIRCVITV 1735. A la façana de llevant d'aquesta mateixa sagristia hi ha encastat un carreu amb l'emblema del poble esculpit -un cor sobremuntat d'una corona reial- i la llegenda "CORSA 1598". 

Al mur de ponent del campanar, enlairada, hi ja una làpida rectangular amb escultura gòtico-renaixentista. Entre dos ressalts horitzontals s'hi representen els busts de quatre sants, ja força erosionats. Es tracta, molt possiblement, dels quatre màrtirs venerats a Girona i en aquestes comarques, dits "els sants de la Pera" (Germà, Just, Paulí i Sisi). 

Pel que fa als elements romànics i grafits medievals l'any 992 el lloc de Corçà s'esmenta entre les possessions de la Seu de Girona. L'any 1294 el bisbe Bernat de Vilamarí comprà les jurisdiccions de la vila. El 1475 els veïns de Corçà lliuraren la població a les forces remenses 

L'església és d'una nau amb capçalera poligonal, capelles laterals i torre-campanar quadrada al sud-oest el qual era separat de la resta de l'edifici, ja que la construcció quedà interrompuda al seu extrem de ponent. Per aquest motiu s'ha conservat la façana romànica de l'església anterior. També, exteriorment, es veuen restes de l'absis romànic incorporades a la capçalera actual i petits sectors de la nau antiga, així com l'obra de fortificació que es dreça damunt de l'antic temple (probablement al segle XV o al XVI). 

L'estructura interior de l'edifici correspon a la reconstrucció del XVIII. Les voltes són de llunetes; hi ha un seguit de cornises motllurades. La sagristia, a la banda sud de la capçalera, es bastí el 1735, segons la data gravada en una finestra i la inscripció de la llinda de la porta que dona al presbiteri: PERVIA IANVA FACTA SVM EX SVMPTIVS PAVLI DIANA PRESBITER ET SAGRISTE/ 26 AGOST 1735. L'alt campanar (XVIII-XIX) quedà unit al temple mitjançant un cos d'edificació que serveix de baptisteri. 

Pel que fa als elements romànics i grafits de Sant Julià de Corçà, a l'església parroquial hi subsisteix el frontis del temple romànic anterior. També hi resten fragments de l'antic absis semicircular romànic, i un fragment amb vestigis de la finestra i la cornisa de bocell. D'altra banda, trobem un tram del mur septentrional. Al frontis hi ha la portada de dos arcs de mig punt en degradació i un petit rosetó. Als carreus de la porta romànica hi ha grafits medievals. 

Sant Julià de Corçà és una església construïda entre els segles XVII i XVIII sobre les restes del temple anterior d'estil romànic. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia

dijous, 18 d’abril del 2024

.SANT MARTÍ DE CASSÀ DE PELRÀS. CORÇA. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

He trobat el nom de Caçà de Pelràs com el nom oficial d'aquest nucli, però majoritàriament, també per la pàgina web del propi Ajuntament, es troba escrit Cassà de Pelràs. 

El grup de cases i masos que es troben al camí de Corçà a Cassà de Pelràs, allà on neix el Rodonell, es coneix com el veïnat de Planils. Consta d’unes 10 masies disperses, centrades pel casal fortificat conegut per Can Savalls, d’època gòtica. 

El veïnat d’Anyells és al nord-oest de la vila de Corçà. El formen unes 15 masies escampades prop de l’antic camí de Girona. A l’alta edat mitjana tingué un cert relleu, ja que s’hi celebrava mercat, que el 1102 fou traslladat a la vila de Monells.

La segona meitat del segle XII Arnau de Llers, havia reunit els dominis del seu pare Guillem de Cervià (la baronia de Púbol amb dominis a Bordils, Juià, la Pera i Caçà de Pelràs) i la baronia de Llers per part de la seva mare. 

L'any 1160 Arnau es veié obligat a restituir nou esglésies dels seus dominis al bisbe de Girona, confessant que les havia usurpat. L'any 1209 hi ha una altra devolució per part d'Arnau de Llers al bisbe Arnau de Creixell, en el mateix sentit; aquesta vegada, entre les esglésies usurpades, s'hi esmenta la de Sancti Martini de Caciano de Piloraso. Des del segle XIII aquest temple és citat com a parroquial.

Sant Martí de Pelràs és una església romànica d'una sola nau i absis semicircular. La nau posseeix volta apuntada i seguida i l'arc triomfal també és apuntat. A la capçalera es conserva la finestra de doble biaix; el parament és de carreus ben escairats. La porta primitiva, al mur meridional, d'arc de mig punt, és aparedada. 

A les reformes post-medievals del temple hi corresponen les obertures del frontis- portada barroca i rosetó-, el campanar, les capelles laterals, la sagristia i el terrabastall construït damunt els murs perimetrals de l'edifici medieval. En una finestra d'aquest terrabastall, sobre l'absis, hi ha gravat a la llinda l'any 1735 i en una finestra de la sagristia el 1736. o bé 1756. 

Existeix una creu de pedra col·locada a la façana septentrional del casal de la rectoria, situat a pocs metres a migdia de l'església parroquial. És situada a bona altura, sobre una grossa mènsula de pedra encastada al mur de la casa. Els braços de la creu presenten un acabament romboïdal. A la cara de llevant hi és representat el Crucificat, mentre a ponent hi veiem la Verge amb l'Infant al braç esquerre i amb una testa alada d'angelot com a peanya. Les figures, en baix relleu, són de mida força reduïda; la part restant dels braços de la creu, en ambdós costats, són ocupats per relleus de fullatge. A la part frontal de la mènsula hi ha gravat l'any 1589 i a la seva cara de ponent aquesta inscripció: BERNAD MASC / AROS RECTOR. O bé: BERNAD MASO / AROS RECTOR.

 L'edifici de l'antiga rectoria, de dues plantes, presenta elements de la mateixa època que la creu: dues plantes, obertures de pedra escairada, algunes amb llindes sobre mènsules.

 

A Sant Martí de Cassà de Pelràs, els dos batents de la porta —que s’obre a ponent— presenten una decoració, i a l’ensems una protecció de les juntures de la fusta, amb elements de ferro forjat de tradició románica però segurament d’época més recient, XVII o XVIII. 

Sant Martí és un edifici religiós catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental; Viquipèdia

dimarts, 16 d’abril del 2024

SANTA CRISTINA DE CORÇÀ. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

L’església de Santa Cristina de Corça es troba aïllada enmig de terrenys de conreu, a poca distància de la riba esquerra del riu Rissec.

Tot i que se li han suposat orígens alt medievals, cal avançar fins a 1235 per a trobar el primer esment de la capella, quan Maria de Cruïlles li fa un llegat en el seu testament. Després s'esmenta en la col·lecta de delmes de 1267, i finalment cal saltar a 1355, quan els pabordes de la confraria presenten un clergue per al benefici que havien fundat. 

Mig segle més tard, el 1403, s'aprecia la continuïtat de la confraria de Santa Cristina (formada per gent del terme de Corçà i la seva rodalia) i el beneficiat, encarregat del culte a la capella, vigent fins ben entrat el segle XVIII. Una altra notícia, ben significativa, correspon a una autorització als obrers de l'ermita per part d'Ènnec de Vallterra, bisbe de Girona, per tal que poguessin comprar una campana i reedificar el temple (24 d'octubre de 1364).  

L'edifici consta d'una sola nau i absis de planta semicircular amb tendència a la forma de ferradura. La base de l'absis sembla del segle X i la resta de l'edificació pertany als segles XII o XIII. Ambdues parts es diferencien pel tipus de carreu: pedra sense treballar a la base (segle X?) i blocs de pedra ben tallats en la resta d'edifici, suposadament del segle XII, tot i que fou reconstruïda com a mínim una vegada ja al segle XIV i s'aprecien intervencions importants d'època moderna. 

En el frontis s'hi obre una petita porta d'arc de mig punt amb grans dovelles i a sobre hi ha una finestra espitllerada i la base d'un campanar d'espadanya. En el mur lateral de migdia una altra porta rectangular, d'època moderna, potser en substitució d'una altra més antiga. La coberta és de volta de canó, lleugerament apuntada, també està treballada amb carreus ben tallats. L'absis es cobreix amb volta de quart d'esfera. 

A l'interior, el terra és enrajolat i adossat al mur hi ha un banc d'obra. La llum hi penetra per dues finestres molt petites. La lleu elevació del terreny sobre el que està assentada i el fet de l'abundància de tègules i fragments d'àmfora en els camps que l'envolten i les troballes en una excavació feta el 1981, fan pensar que està construïda sobre els enderrocs d'un edifici de culte més antic, potser d'època romana: les restes arqueològiques dels voltants, la dedicació del temple a una màrtir dels primers segles i la vinculació d'aquesta santa amb la destrucció de les figures paganes, així com la presència de parts molt antigues de l'edifici conservat, així ho suggereixen. 

A l'interior hi havia hagut el retaule de Santa Cristina de Corçà, executat dins el darrer quart del segle XV, en data indeterminada. Atribuït al pintor gironí Miquel Torell (actiu entre 1471 i 1486), avui es troba conservat i exposat al Museu d'Art de Girona. L'obra descriu amb gran realisme els detalls del martiri de Santa Cristina de Bolsena, verge i màrtir. 

Santa Cristina de Corça és un monument protegit amb categoria BCIL i inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

dijous, 11 d’abril del 2024

SANT GENÍS DE CASAVELLS. CORÇA. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

L’església de Sant Genís de Casavells és  situada en un tossal enlairat, no gaire lluny de la confluència del Rissec i el Daró. 

L’església de “Sancti Genesii de Canavells” figura en les parròquies que eren possessió de la canònica de Santa Maria d’Ullà, tal com consta en l’acta de consagració de l’església d’aquest monestir, de l’any 1182. 

Anteriorment, el magnat Guillem Umbert de Baseia en el seu testament de l’any 1151 havia deixat a Santa Maria d’Ullà l’alou que el monestir ja gaudia al terme de Casavells. 

L’església consta en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i en els nomenclàtors de parròquies del 1362, del final de segle XIV i posteriors. L’any 1316 s’enregistra la redempció del bovatge del terme de Sant Genís de Casavells per part del comte d’Empúries Malgaulí.

L’església és d’una sola nau amb absis de planta semicircular, obra romànica datable al segle XII o al XIII, construïda amb carreus ben escairats i perfectament polits, de pedra sorrenca, que s’afileren a trencajunts. La nau té volta apuntada i seguida. L’absis presenta una coberta ametllada i s’obre vers la nau per mitjà d’un simple plec apuntat, ben adovellat. 

La nau és coberta d’un arrebossat modern, mentre que l’absis fou interiorment repicat en unes obres de reparació, a la postguerra. Aquesta circumstància permet de comprovar que la volta absidal és feta amb petits carreus, més reduïts i treballats amb molta menys cura que els que formen els murs, els quals creen filades semicirculars. Al fons de la conca absidal hi ha una finestra de doble esqueixada. 

Al mur lateral de tramuntana, prop del presbiteri, una arcada de mig punt comunica amb la base del campanar. En una de les dovelles hi ha un petit cap, de trets esquemàtics i estrafets, esculpit en relleu. 

L’església fou objecte de reformes, especialment al segle XVIII. Hi pertanyen les obertures del frontis, un simple ull de bou que substituí la finestra romànica de doble biaix, la qual queda, en bona part, tapiada a sota, i la porta de tipus classicitzant en la qual hi ha gravada la data 1722. També foren construïdes unes capelles laterals, la sagristia i un terrabastall sobre la coberta primitiva. ç


De la porta romànica que s’obria al mur de migdia de la nau es conserva un muntant i l’arrencada de l’arc de dovelles curtes; és visible només des de l’exterior. 

Al costat de tramuntana i vers l’extrem oriental de la nau hi ha adossada una petita torre campanar. És de planta quadrada de 4 m de costat per uns 8 m d’alçada. Té un pis amb quatre obertures geminades, una a cada cara, que tenen arcs de mig punt, columneta cilíndrica i capitell mensuliforme llis. Només la de llevant ha estat alterada, si bé se’n conserven una bona part dels elements. La torre és coronada, actualment, per un teulat a quatre vents. 

Les notables diferències de factura i dels aparells demostren que la torre presenta estructures corresponents a dues èpoques distintes. La part inferior fins a una alçada d’uns 5 m presenta un aparell de pedres petites, només escantonades o sense cap treball, molt irregular; només les cantonades són fetes amb carreus petits, escairats i polits amb poca cura. El parament ha estat transformat una mica a la cara de tramuntana de la torre, precisament l’única enterament visible. En canvi, es poden veure fragments d’aparells inalterats als espais dels costats de llevant i de ponent on la torre s’alça per sobre el nivell de les capelles laterals afegides al temple. Els murs d’aquesta part inferior del campanar són lleugerament atalussats. 

Damunt aquest cos inferior hom dreçà el pis, ja descrit, d’uns 3 m d’alçada amb les obertures biforades i amb un aparell molt diferent, de carreus grossos ben escairats i perfectament polits, idèntic al de la resta de l’església. 

Entenem que el basament de la torre correspon a una construcció força més antiga que el coronament amb obertures i la resta de l’església. Per l’aparell rústec i un cert atalussament dels murs, creiem que no és arriscat de suposar-li una datació dins el segle X o el començament del segle XI. 

El pis superior del campanar de Casavells, pels paraments i per la tipologia de les obertures, pot datar del segle XII; probablement és coetani de l’actual església romànica. 

Sant Genís de Casavells és un edifici romànic protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica

dimarts, 9 d’abril del 2024

SANT ANDREU DE PEDRINYÀ. LA PERA. BAIX EMPORDÀ´

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

El poble de Pedrinyà forma un agrupament de masies molt reduït disposades sense ordre en una vall arrecerada dels contraforts de les Gavarres, a la capçalera de la riera de la Pera. L’església de Sant Andreu de Pedrinyà es troba en aquest indret, a l’extrem nord del poblat i a ponent del Mas Casadevall.

L’any 994 els comtes Ramon Borrell i Ermessenda vengueren a un personatge anomenat Odeguer un alou de Madremanya, el qual limitava, a tramuntana, amb el terme de “Petrenano”. 

La parròquia de Sant Andreu de Pedrinyà és esmentada l’any 1064 en el testament de Ponç, cabiscol de la seu de Girona.

L’església apareix a les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280. En els nomenclàtors diocesans del 1362 i del final del segle XIV continua figurant com a parroquial. Més endavant fou agregada a la parròquia de Sant Isidor de la Pera, de la qual depèn. 

L’església fou objecte d’algunes reformes tardanes, com la porta de ponent i el porxo que la precedeix adossat a la façana (segles XVII i XVIII). La sagristia que fou afegida a la banda meridional de l’absis ha estat enderrocada durant la campanya de restauració dels anys 1975-76, que es consolidà l’edifici i es repicà l’interior; també foren anul·lats uns altars del segle XIX inclosos en els murs laterals de la nau.

L’any 1935 hom havia portat al Museu Diocesà de Girona les pintures murals romàniques descobertes a l’absis. El seu autor és desconegut i es coneix com a Mestre de Pedrinyà.  Juntament amb tres canelobres de forja, també romànics, que es guardaven al temple. 

Sant Andreu de Pedrinyà és una església d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular obert simplement amb un doble plec en gradació. La volta d’aquest absis és de quart d’esfera. La nau té un curt tram, a llevant, on la volta és de mig punt, mentre que la part restant apareix coberta amb una volta apuntada. Aquesta diferència és fruit d’una refecció, potser a causa d’alguna ensulsiada parcial. Sembla ben clar que l’estructura primitiva correspon al sector amb volta de mig punt.

L’absis exteriorment presenta una decoració llombarda, amb tres sèries de quatre arcuacions entre les lesenes. Al centre s’obre una finestra de doble esqueixada.

La decoració no segueix pels murs de la nau, que són llisos. Unes altres dues finestres de doble biaix s’obren a migdia i una altra al mur de tramuntana prop de la capçalera. Al mur meridional, durant les obres modernes de restauració aparegueren elements d’una portalada romànica d’un sol arc de mig punt, la qual fou reconstruïda. Al mur de capçalera de la nau hi ha un ull de bou. 

El frontis és el sector més alterat de l’església, si bé hi resta la finestra romànica, la qual, a diferència de les altres esmentades, és d’una sola esqueixada amb arquet monolític. Damunt la façana es dreça una espadanya de tres pilastres, acabades en època tardana en arcs i teuladal a dos vessants. A d’altres reformes correspon la portada de llinda i una mena de pòrtic adossat, construcció eminentment popular, amb volta apuntada, sobre la qual hi ha una terrassa. 

L’aparell és de petits carreus desbastats força descuradament, però que formen filades, en general uniformes. A les cantonades de l’absis els carreus són més ben tallats i polits i es combinen amb carreus de mides força grosses; també són més ben allisades les pedres que emmarquen les obertures.

L’edifici és característic del romànic llombard datable al segle XI, d’una certa puresa de línies que cal remarcar, per la seva escassetat a l’Empordà. 

L’església de Sant Andreu de Pedrinyà està catalogada com a Patrimoni Monumental de la Pera. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Garu

Fons documental: Catalunya Romànica