SANT GENIS D’ORRIOLS. BÀSCARA. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

El poble d’Orriols és a la capçalera de la riera de Cinyana, afluent al Ter, a la part de migjorn del terme municipal, a la carena d’un tossal que marca el començament del sector de terraprims, a ponent de la plana de l’Alt Empordà. L’església es troba al punt més enlairat del petit nucli habitat, vora el castell palau. 

El “terminus Orioles “apareix com a límit meridional de l’alou de Bàscara, possessió del bisbat de Girona, en un document de l’any 922. L’any 921 o el 925 el lloc és esmentat com a “Oriolus villae” i el 1027 es troba documentat el “Fiscus de Orriols”. 

L’església parroquial de Sant Genís és esmentada ja l’any 1066. 

El lloc formà part del comtat de Girona i la jurisdicció del castell, documentat d’ençà del 1265, pertanyia a la família Orriols, la qual —molt influent al segle XIV— posseí també Foixà i Albons. Al final d’aquest segle passà als Avellaneda, els quals emparentaren amb els Desbac.

 
El delme de la parròquia el tingueren, pel bisbe, els senyors del castell d’Orriols, segons consta l’any 1226, que el posseïa Pere d’Orriols, i el 1323, que era en mans de Bernat d’Orriols. 

Al segle XIX hom dugué a terme obres a l’església de Sant Genís, tal com indica la data de 1861 a la llinda de la porta.

 L’església de Sant Genís d’Orriols és un edifici d’una nau coberta amb volta de canó, lleugerament apuntada, i reforçada per un arc toral que és centrat a la nau. A llevant és capçada per un absis semicircular, que s’obre mitjançant un doble plec de mig punt que fa la gradació. La seva estructura fou alterada amb la construcció de capelles laterals, dues afegides al mur de tramuntana i una altra al de migjorn, una sagristia afegida al sud de l’absis i pel sobre alçament de la coberta de la nau.

La porta actual, datada l’any 1861, s’obre a la façana de ponent, on també hi ha un ull de bou, i les traces del campanar de cadireta original. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada. 

Exteriorment, l’església és totalment nua d’ornamentació, llevat d’un fris de dent de serra, que hi ha per sota del ràfec que ornamenta els murs laterals de la nau i l’absis, en una disposició poc freqüent d’aquest tema ornamental. L’aparell ha estat fet amb carreus ben tallats i escairats, disposats molt regularment, i cal assenyalar la presència de dos curts contraforts a l’extrem de ponent dels murs laterals de la nau, que fan més ampla la façana de ponent. 

Per les seves característiques, l’església de Sant Genís d’Orriols s’inscriu perfectament en les formes de l’arquitectura del segle XII. 

Sant Genís d'Orriols és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Punjol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica

SANTUARI DE SANT ROC DE VILADEMIRES. CABANELLES. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

El poble de Vilademires és uns 4 km a ponent de Cabanelles.  La seva població disseminada se centra en l’església parroquial, que només té a la vora la rectoria, al cap d’un serrat poc elevat, a la dreta de la riera de Sant Jaume. 

El santuari de Sant Roc és uns 200 m a ponent de l’església de Sant Mateu és una petita capella del segle XVIII, molt arranjada al segle XX. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Enciclopèdia Catalana

SANT VICENÇ DE MAIÀ DE MONTCAL. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

L'església de "Sancti Vicencii in villa Maliano" s'esmenta l'any 978, en la donació feta pel comte Miró Bonfill al monestir de Sant Pere de Besalú. El topònim del lloc, al llarg del segle XI, ve documentat com a "Maliano" (1011) o "Malano" (1027), però de l'església no torna a haver-hi referències fins al 1175, citada com a "Sancti Vicencio de Maiano" en el testament d'Hug, vescomte de Bas, el qual llegà deu sous a l'esmentada parròquia. El 1362 surt com a "Santi Vicenccii de Mayano", denominació que apareix ja igualment escrita en la centúria anterior. 

Les visites parroquials dels anys 1851 i 1858 fan constar el bon estat de la parròquia, això reflecteix l'ús constant que s'ha fet d'ella. 

El temple és d'una sola nau amb volta de canó apuntada i capcer semicircular. Una cornisa, que ressegueix tot l'edifici, marca l'alçada de l'església avanç del seu realçament. A ponent i damunt la porta principal hi ha un campanar que no és de la construcció original sinó que es va fer en la fase d'ampliació aprofitant una part de l'espadanya original; és de secció quadrada amb teulat a quatre vessants i obertures d'arc de mig punt per les campanes.

 

El perímetre de l'absis és recorregut per un fris sustentat per cinc mènsules treballades que representen: un cap d'home, una gran fulla amb els nervis molt marcats, fulles d'acant, un home portant quelcom a les espatlles i un àngel amb les ales esteses. 

La porta al mur de ponent i formada per arcs en degradació, llum rectangular, llinda i timpà llis, tot protegit per un guardapols semicircular. La porta guarda el forrellat fet de ferro forjat que probablement és coetani a la construcció del temple. Els dos batents de la porta estan recoberts completament per planxes de ferro subjectats i reforçats per claus; al centre es troba el passador que té l'extrem amb forma de cap de serp i les anelles que l'aguanten estan decorades amb motius de cercles. 

Sant Vicenç de Maià de Montcal és una església  que fou restaurada el 1978 coincidint amb el mil·lenari de la primera cita documental del temple. La construcció que ha arribat fins als nostres dies és, però, romànica, del segle XII. Està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANT CEBRIÀ D’ESPONELLÀ. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

El poble d'Esponellà és situat a la vora la riba dreta del Fluvià.  

L'església de Sant Cebrià i el lloc d'Esponellà són documentats des de l'any 921. En aquell any se celebrà un judici dintre del temple ("Sancti Cipriani... basilica in villa Espondiliano") per confirmar el domini del bisbe de Girona sobre diversos béns del lloc de Bàscara en presència del comte de Besalú Miró I el Jove, els vescomtes Seguer i Ènnec, el bisbe de Girona Guiu o Guigó i molts altres personatges, tots els quals juraren sobre les relíquies de l'altar de Sant Cebrià. 

Els barons d'Esponellà del llinatge dels Corbera van efectuar importants reformes estructurals a l'edifici i a l'ornamentació del portal durant els segles XV i XVI. Els escuts de la portalada corresponen a Aldonça de Corbera, senyora d'Esponellà, i al seu marit Guerau Desplà i d'Oms (mort el 1516), cavaller, senyor de la casa d'Alella i del castell de Güell o Desgüell (Llers), conseller de Ferran II i mestre racional, que era germà de l'ardiaca de Barcelona Lluís Desplà. 

Actualment, presenta la nau única del temple original romànic, lleugerament apuntada, i una altra d'època posterior, paral·lela a la primera. L'absis semicircular sobrealçat és del temple original, si bé està molt deformat a l'interior amb modificacions de l'època moderna. L'aparell dels murs originals és de carreus de pedra travertí d'Espolla. El temple romànic es construí en el segle XIII. 

A la façana principal hi ha el portal d'accés, romànic, una finestra superior d'arc de mig punt i doble esqueixada, de l'edifici original, i dos finestrals tapiats procedents de l'antic campanar d'espadanya també del temple primitiu. El campanar actual segurament va ser afegit al segle XVI. És de planta quadrangular i té coberta en forma de petita cúpula, construïda cap a 1920. 

El portal d'accés té quatre arcs de mig punt en degradació. Tant els arcs com els brancals estan fets de pedra treballada. L'arc exterior, gòtic, té un guardapols motllurat acabat en ogiva. Tots els arcs arrenquen d'una imposta de pedra motllurada que descansa sobre dos escuts heràldics gòtics, un a cada banda, situats a l'arrencada de l'arc ogival a manera de mènsules. L'escut de l'esquerra és el de la família Corbera (d'or, amb un corb de sable passant cap a l'esquerra), senyors de la baronia d'Esponellà al segle XV. El de la dreta és el de la família Desplà (losanjat d'or i sable, amb bordura de gules, carregada de vuit roses d'or), que enllaçà amb l'anterior. En una reforma posterior van esculpir un arc conopial a la llinda. L'intradós és cec i està fet de carreus.

La porta, de fusta, està coberta de reforços de ferro forjat en forma d'espiral, romànics, si bé reaprofitats d'almenys dues portes i col·locats en el lloc actual durant les reformes dels segles XV i XVI. Té dos picaportes i dos panys, un d'ells amb un cap de serp o drac, també de forja.

S'hi venera una imatge gòtica de la Mare de Déu amb el Nen Jesús, de marbre policromat, del segle xv, que és segurament de l'escola de Girona. Durant unes obres es trobà una altra imatge gòtica de la Mare de Déu amb el Nen Jesús, de fusta, trencada, i es restaurà. També s'hi conserven sis taules d'un retaule dedicat a la Mare de Déu del Roser, del segle XVI. 

Igualment, s'hi guarda una creu processional de plata del segle XVI, d'estil gòtic o plateresc. A més, hi ha un calze i uns encensers de plata del segle XV. 

Sant Cebrià d'Esponellà és una església amb elements romànics i gòtics). Té la protecció de Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental.: Viquipèdia

SANT MARTÍ DE QUEIXÀS. CABANELLES. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

Situada dins del petit nucli de Queixàs, al sud-oest del municipi de Cabanelles al qual pertany. Es tracta d'un conjunt format per l'església i, adossada a aquesta per la banda de tramuntana, la rectoria. 

La primera menció documental de Sant Martí de Queixàs és la seva consagració duta a terme el 22 de gener del 1046 per Bernat, bisbe de Coserans que actuà amb el consentiment del bisbe de Girona. Posteriorment apareix documentada amb el nom de Sancti Martini de Chexanos l'any 1121. 

En un text de l'any 1204 es registra la venda de la parròquia de Sancti Martini de Chexans al priorat de Santa Maria de Lledó per en Dalmau de Creixell i la seva mare Berenguera. En un altre text de l'any 1245 es documenta amb el nom de Chaxano. També es troba com Cheixanis i Quoxanis a les Rationes decimarum. 

Església d'una sola nau amb capelles laterals i absis semicircular ultrapassat orientat a llevant. La nau està coberta amb volta de canó de perfil apuntat, amb un arc toral de la mateixa tipologia, mentre que l'absis s'obre a la nau mitjançant un arc triomfal semicircular. 

Les capelles estan cobertes per voltes d'aresta i es troben profusament decorades. S'obren a la nau a través d'arcs de mig punt de perfil apuntat, sostinguts per pilastres quadrades amb capitells motllurats. La sagristia està situada a la banda de tramuntana de l'absis, presenta un sostre cupular i és de planta circular, tot i que el mur de ponent és rectilini i presenta un gran arc de mig punt actualment aparedat, que arrenca d'unes pilastres amb impostes aixamfranades. Aquesta obertura comunica amb les estances actualment ocupades i transformades per la construcció de la rectoria, adossada a l'edifici per la banda de tramuntana. 

Als peus del temple hi ha el cor, sostingut per una gran volta rebaixada decorada amb cassetons de guix policromat i motius florals. Al fons de l'absis hi ha una finestra d'esqueixada simple i arc de mig punt. 

La façana principal, orientada a ponent, presenta una porta rectangular d'accés formada per tres arcs de mig punt en gradació decreixent, ornamentada amb petits motius esculpits en una de les arquivoltes i al guardapols exterior. La llinda és plana mentre que el timpà està decorat amb una creu. Damunt la portalada hi ha una finestra de mig punt i doble esqueixada. 

El campanar s'eleva a l'extrem sud-oest del temple, és de planta quadrada amb grans obertures de mig punt i coberta de pavelló. La construcció està bastida en pedra de mida petita, lligada amb morter de calç, i disposada en filades irregulars.

A la façana principal la pedra és desbastada, disposada en filades regulars i amb carreus ben escairats a les cantonades. L'interior del temple es troba completament decorat exceptuant l'absis i la sagristia, arrebossats i emblanquinats. 

La rectoria està adossada a la banda de tramuntana del temple. Es tracta d'un edifici de planta més o menys rectangular format per dos cossos adossats, amb la coberta de teula de dues vessants i distribuït en planta baixa i dos pisos. Presenta un cos de pedra adossat a la façana de llevant que dona accés a la porta principal, emmarcada amb carreus de pedra i amb la llinda gravada amb la data 1761. La resta d'obertures de la construcció són rectangulars, sense detall en pedra. La façana de ponent presenta arcs rebaixats arrebossats a la planta baixa i una terrassa coberta al primer pis. 

La construcció actual conserva elements arquitectònics de diverses èpoques. Al període més antic, el segle xi, corresponen la nau central, l'absis i les restes d'una altra construcció de planta circular, reconvertida en l'actualitat en sagristia i pràcticament tapada per la rectoria. A tall d'hipòtesi s'ha plantejat el fet que, en origen, aquest espai de la sagristia fos un antic martirium, identificat a partir de l'església de Santa Maria de Sorba, al Berguedà. 

La portada probablement fou bastida durant el segle XII, època a la qual també deu pertànyer la volta apuntada de la nau. Posteriorment, durant el segle XVIII, s'hi afegiren les capelles de la banda de migdia (en un carreu de la paret sud hi ha la data 1762), la decoració a l'interior de la nau i el campanar. Els motius decoratius de ferro i el forrellat de la porta principal foren col·locats l'any 1772. La rectoria és actualment de propietat particular, i ha estat habilitada com a segona residència. 

Sant Martí de Queixàs és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANT MIQUEL DE TERRADES. BÀSCARA. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

La localització d’aquesta església és prou difícil. Sabíem que només eren unes ruïnes. Van seguir una pista de terra que ens porta al masos d’Espolla i de Gustà els més propers a les ruïnes i els únics que es mantenen l’antic veïnat de Terrades. 

El lloc de Terrades s’identifica amb el vilar de “Terratellas” o “Terrutellas”, un dels poblats del terme de Bàscara documentat als segles IX i X, que diferents autors situen, erròniament, al poble de Terradelles (municipi de Vilademuls). És sobretot, el precepte de Carles el Simple de l’any 922 que, en precisar els límits del terme de Bàscara, possessió de la seu de Girona, deixa clara la impossibilitat de relacionar-lo amb Terradelles i sí, en canvi, amb Sant Miquel de Terrades. 

L’església de “Sancti Michaelis de Terrades” s’esmenta l’any 1140 en el reconeixement fet per Ermengarda sobre la possessió d’un alou d’aquest lloc, en feu del bisbe. 

En els nomenclàtors diocesans del segle XIV apareix esmentada la “capella sancti Michaelis de Terradis, in parrochia sancti Aciscli de Baschera”. 

L’església de Sant Miquel de Terrades, en altre temps sufragània de Sant Iscle de Bàscara, és ara totalment abandonada i en completa ruïna. 

L’església de Sant Miquel de Terrades tenia una sola nau. Només podríem conèixer la planta de la seva capçalera, la qual és totalment enderrocada mitjançant una prospecció arqueològica. 

D’aquest edifici només resten, i no pas per gaire temps, una bona part del frontis i alguns fragments dels murs laterals de la nau. Les ruïnes són molt envaïdes per la vegetació fent-les pràcticament irreconeixible. 

Al frontis hi ha una finestra romànica de doble esqueixada i arc de mig punt, fet amb dovelles mal tallades. La porta devia ésser situada a la part enderrocada del mur de migjorn. 

L’aparell és, en general, fet amb pedres només desbastades, col·locades sense gaire cura, amb trossos de terrissa entremig, llevat del fragment de mur de migjorn, on l’aparell ha estat fet amb petits rierencs sense escapçar, que tendeixen a formar filades. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Enciclopèdia Catalana

SANT VICENÇ DE LES OLIVES. GARRIGOLES. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

El poble de les Olives forma part del municipi de Garrigoles , i n'és la capital municipal. És situat a gairebé un quilòmetre a ponent del poble de Garrigoles. El nucli de les Olives, d'una cinquantena d'edificis, és format per carrers llargs i estrets, centrats per una plaça rectangular. En general les cases (s. XVIII I XIX) són modestes, però destaca Can Ros (s. XVIII). 

Des de l'any 1210 tingué possessions al lloc de les Olives l'abadia de Santa Maria d'Amer. A finals del segle XIV el lloc formava part de la baronia de Verges. En el segle XVII consta com a integrant de la batllia reial de Verges. 

El lloc és esmentat l’any 1318 com a pertanyent al terme parroquial de Garrigoles. L’any 1372 hi ha notícia del delme de les Olives. 

Sant Vicenç de les Olives ha estat, des de sempre pel que sembla, una capella agregada a la parròquia de Sant Sadurní de Garrigoles. Tanmateix, a causa d’ésser el nucli de les Olives el més important del terme i la capital municipal, també aquesta església és més emprada, avui, per al culte que no pas la parroquial, situada en un minúscul poblat rural. 

La capella, de dimensions modestes, és d’una sola nau amb capçalera carrada, sense un absis destacat exteriorment. A la seva façana de ponent hi ha la porta d’entrada, d’un sol arc de mig punt fet amb dovelles de mida gran i una rosassa d’època posterior. Al damunt hi ha una espadanya de tres pilars, units amb arcs de rajols, moderns. Al centre del mur de capçalera, a llevant, s’obre una petita finestra de doble biaix i arquets de mig punt. 

L’edifici és enterament cobert amb una volta apuntada. Un arc triomfal també apuntat, sobre pilars adossats, marca interiorment la separació amb el presbiteri. Una cornisa encorbada marca l’inici de la volta i també forma les impostes de l’arc triomfal.

 

L’aparell de l’edifici és de carreus força grossos, escairats, que formen filades seguides. És molt més descurat als paraments exteriors, on les pedres són treballades sense gaire cura i amb un poliment escàs, la qual cosa fa que el morter sigui molt visible en els junts. En canvi, a l’interior els aparells són de carreus ben escairats i molt més polits, que s’ajusten bé i constitueixen filades molt més regulars, a trencajunt; la volta també és de carreuada. 

Un terrabastall dreçat sobre els murs del temple és l’única reforma tardana que podem destacar. L’esglesiola pot ésser situada entre els edificis religiosos d’influència cistercenca del final del període romànic, en aquest cas dins un vessant especialment simple i de tipus rural. 

Pot ésser datada al segle XIII, però hom no pot desestimar la possibilitat que ja pertanyi al segle següent, dins la continuïtat popular de formes arquitectòniques, en aquest cas tardoromàniques. Ho fa suposar així la tipologia de la porta adovellada, semblant als corrents en l’arquitectura gòtica, especialment civil, i l’aspecte, també molt evolucionat, de l’arc ogival de l’interior. 

Sant Vicenç de les Olives és una església (amb elements romànics i gòtics) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i Enciclopèdia Catalana

SANT LLORENÇ D’ESPINAVESSA. CABANELLES. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

Espinavessa està situada al marge esquerre del riu Fluvià, a la confluència amb la riera de Sant Jaume. El poble formava part de la batllia de Navata fins al segle XVII. És un nucli de població compacte amb cases dels segles XVII-XVIII. El terme d'aquest poble està desconnectat de la resta del municipi de Cabanelles per una àrea on conflueixen els termes municipals de Crespià i de Navata. 

La primera menció documental de Sant Llorenç d'Espinavessa data dels anys 1279 i 1280 a les Rationes Decimorum amb el nom de ecclesia de Spinaversa. Els anys 1315 i 1362, és anomenada Sancti Laurenci de Spinavessa i figura als nomenclators del segle xiv com a Ecclesia parrochialis Sancti Laurentii de Spinavessa, encara que el lloc de Spinaversa és documentat per primera vegada els anys 910 i 948. 

L'actual església fou construïda entre 1790 i 1804, reaprofitant carreus del temple romànic anterior. 

Església d'una sola nau amb capelles laterals i capçalera poligonal orientada al nord. La nau està coberta amb volta de canó i llunetes, fragmentada per dos senzills arcs torals de les mateixes característiques que l'arc triomfal. L'absis presenta una volta semicircular decorada amb llunetes. Ambdues voltes es recolzen damunt una gran cornisa motllurada que recorre la part superior dels murs laterals de l'edifici. 

Les capelles laterals, no marcades en planta, estan cobertes amb simples voltes de canó. La sagristia està adossada al costat de llevant de l'absis, dins del recinte del cementiri, i presenta la llinda de la porta d'accés gravada amb la data 1781 i una finestra rectangular emmarcada amb carreus de pedra ben desbastats. 

La façana principal, orientada a migdia, presenta una portalada rectangular emmarcada amb carreus de pedra i dues pilastres que sostenen un entaulament motllurat, damunt del qual s'observa l'arc de descàrrega fet de maons que alleugera el pes del mur. Destaca el treball del ferro forjat de la porta de fusta. Damunt la portalada hi ha una fornícula de mig punt amb la coberta apetxinada i la imatge de sant Llorenç a l'interior. Per sobre la fornícula hi ha un rosetó adovellat. Tots aquests elements de la façana estan bastits en pedra calcària blanca. 

A l'extrem sud-oest s'alça el campanar de torre, de planta quadrada i coberta piramidal, amb quatre finestrals d'arc apuntat a la part superior. 

Cal mencionar que es conserven diversos elements procedents probablement de l'antic temple romànic i integrats a la construcció actual, com ara un carreu esculpit amb motius animals integrat al parament exterior del mur oest, una làpida gòtica del segle XIV al costat dret de la porta d'accés i l'ossari del cavaller Bernat de Sa Palma dins la sagristia del temple, reconvertit en rentamans. 

La construcció és bastida en pedra de diverses mides i pedruscall, disposat en filades més o menys regulars, i amb carreus ben escairats a les cantonades. L'interior del temple està arrebossat i pintat de colors força vius. 

Sant Llorenç d'Espinavessa és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia

SANTA COLOMA DE CABANELLES. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

El terme municipal de Cabanelles, situat a l’extrem de ponent de la comarca, al sector anomenat la Garrotxa d’Empordà, comprèn els poblats d’Espinavessa, l’Estela, Queixàs, Sant Martí Sesserres, Vilademires i els petits veïnats de Casamor, la Cirera i la Palma.

Tot el terme té un poblament bàsicament dispers, format per un gran escampall de masies en una extensa rodalia. El poble de Cabanelles té un minúscul nucli agrupat vora l’església parroquial, al cim d’un pujol. 

L’any 1017 el papa Benet VIII confirmà al monestir de Sant Esteve de Banyoles diverses propietats, entre les quals la que posseïa “in parrochia de sancta Columba”. Des de l’any 1204 el priorat de Santa Maria de Lledó exercia sobirania feudal sobre el lloc de Cabanelles. Aquest any és documentat un personatge anomenat Guillem de Cabanelles i, entre els anys 1227 i 1245, el bisbe de Girona, Guillem de Cabanelles. 

L’església de Santa Coloma de Cabanelles és esmentada en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i en els nomenclàtors del final del segle XIV. 

L’església parroquial de Santa Coloma de Cabanelles és un edifici d’una nau, coberta amb volta de canó, de perfil apuntat, sense arcs torals, i capçada a llevant per un absis semicircular, que s’obre directament a la nau. Les voltes arrenquen d’una senzilla motllura, que també apareix al ràfec de la coberta absidal, i que constitueix, amb la porta, l’únic element ornamental de què consta l’edifici. 

La porta és situada a la façana de migjorn, prop de l’angle amb el mur de ponent, i s’obre amb llinda i timpà llis emfasitzada per quatre arquivoltes en degradació, llises i sense ornaments, llevat d’una motllura que segueix per l’extradós de l’arc exterior i forma un guardapols, seguint els models característics de les portades de la regió, del segle XII. 

En aquesta mateixa façana de migjorn s’obren dues finestres, de doble esqueixada, estretes i allargades. A l’absis se n’hi obren dues més i una probable cinquena finestra, que fou transformada en ull de bou, s’obria al mur de ponent. 

L’església fou reformada al segle XVIII (en un carreu es llegeix la data de 1768) i s’hi afegiren sengles capelles als cantons de migjorn i de ponent, es construí un campanar de torre a l’angle sud-est, i probablement en aquest mateix moment es construïren unes golfes sobre la nau, i s’arrebossaren les façanes. Posteriorment, encara fou construïda una sagristia adossada al cantó de tramuntana de l’absis. 

L’aparell amb que fou construït el temple és de dos tipus. D’una banda, el mur de migjorn i la part inferior dels murs de tramuntana i de ponent, són bastits amb un parament de petits carreus i còdols, a penes escairats i lligats amb morter de calç, que formen filades poc uniformes i irregulars. Al mur de migjorn és patent com la porta en trenca l’aparell. De l’altra banda, l’absis i la part alta dels murs de tramuntana i de ponent, i també l’interior i la portada són construïts amb un aparell de carreus perfectament tallats i polits molt ben disposats. 

Per les seves especificitats constructives podem concloure que l’església de Santa Coloma de Cabanelles és un edifici bastit possiblement al segle XI, però que al final del segle XII o, potser, al començament del següent fou profundament reformat, aprofitant una part dels murs vells en el nou edifici. 

La portada romànica de Santa Coloma de Cabanelles, com hem indicat, és formada per un feix d’arquivoltes o plecs en gradació i té una grossa llinda i un timpà del tot llisos; no hi ha cap més decoració que la senzilla motllura ja esmentada. 

Als batents de fusta de la porta hi ha un notable conjunt de ferramenta de tradició romànica. Tot l’espai és ocupat, de manera atapeïda, pels característics jocs de cintes amb espires o volutes. Se situen en parelles, un a cada batent, de manera que creen frisos horitzontals, en algun cas disposats no exactament al mateix nivell en un costat i l’altre. Hi ha un total de dotze d’aquests jocs que formen tres frisos superiors i tres més d’inferiors, separats per l’espai central on hi ha el forrellat i el pany. 

El forrellat corre sobre dues anelles fixes, decorades amb incisions fines. És la típica Peça en forma de T, doblegada en un dels extrems, que acaba en forma de cap d’animal. 

Tot i la seva marcada simplicitat i el repertori de formes molt limitat, són bells exemples del treball dels artífexs populars de la farga catalana medieval.  

Santa Coloma de Cabanelles està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Enciclopèdia Catalana