En un bonic dia de sol
visitàvem la població d’Alp (1.735
h.2009) i essent diumenge gaudien del seu mercat i
l’alegria dels seus carrers tots plens de gent de tota edat, del poble i
alienes que per vacances o com nosaltres fent una mica de turisme voltàvem pels
seus nets carrers i places. Com es habitual també guaitàvem l’església parroquial
sota l’advocació de Sant Pere que amb el seu campanar domina tot el centre.
Ara en buscar dades d’aquesta església, la primera que en crida l’atenció és la definició de l’època de construcció que la qualifica com romànica del segle XII i a continuació com tota l’obra de l’home es renova, es modifica i s’actualitza. Suposo que entremig es destrueix i es torna a edificar. Aleshores el seu historial ens parla de barroc i gòtic, en el pas dels segles XIV, XVII i XVIII.
Segons el diccionari
Alcover-Moll la seva definició etimològica seria: del llatí Alpis, sinònim
de Alpes, nom que els celtes aplicaven a les muntanyes altes
(«Gallorum lingua alti montes Alpes vocantur», diu Servius. El gramàtic llatí
Festus explica aquest nom com una variant sabina per album:«Album
quod nos dicimus..., sabini alpum dixerunt». Efectivament, Alpes no
sembla paraula gàl·lica (segons Dottin Man. 68); però Hubschmid PW 3 diu que Alp ve
del cèltic alpis que significava ‘pastura’. En el segle IX
trobam el nom del poble d'Alp escrit Albi (Acte Cons. Seu U.,
187); en el capbreu del cartulari d'Urgell i en la còpia que en el segle XII
feren de l'acta de consagració de la Seu, és escrit Alb; l'any 1163
trobem escrita la forma Alp. Probablement la forma Albi és
una llatinització de Alb.
El poble d’Alp, és situat al raiguer de la
muntanya (1 158 m), a l’extrem NW del terme i a l’esquerra del riu del seu nom.
L’església parroquial de Sant Pere és d’origen romànic, però molt modificada. El
temple va ser usat com a castell al segle XII.
Alp és documentat ja com a
parròquia en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (Albi). Cap al
863-64 s’hi deturà el monjo Eudald de Conques, acompanyat del comte Salomó de
Cerdanya, amb les relíquies de sant Vicenç, diaca d’Osca, que a la primeria del
segle IV fou martiritzat a València, relíquies que eren traslladades de Saragossa
a Castres.
Sembla que Alp formà part de
la baronia d’Urtx, que posseïren els vescomtes de Cerdanya i després els de
Castellbò i també els Urtx, anomenats vescomtes d’Urtx al traspàs del segle XI
al XII. El 1316 el rei adquirí de Ramon d’Urtx la major part del terme d’Alp.
La que pertanyia als vescomtes de Castellbò fou donada el 1346 per Ricard
Bernat de Foix a Sicard de Llordat. La part del rei, en la qual hi havia
compresos els llocs de Saltèguet, Ovella i Sagramorta, va ser venuda per Pere
III el 1368 a Jaume de Pallars, senyor de Mataplana, el qual el 1373 la vengué
a Joan de Lussana o de Laçana i finalment l’hereu i germà d’aquest, Pere, el
1393 la va vendre a la vila de Puigcerdà. D’aquesta manera, Alp es convertí en
lloc reial, de la vegueria de Puigcerdà.
L’església de Sant Pere és un edifici força transformat, tot i que
conserva els fonaments i part dels murs d'una construcció alt-medieval.
L'estructura originària correspon a un edifici de planta basilical amb tres
naus, de la qual es va suprimir la capçalera i es va substituir pel presbiteri
actual, es va sobrealçar la nau central i es van obrir els murs laterals per a
construir diverses capelles.
La nau central no conserva la
coberta original (volta de canó sostinguda per arcs torals), sinó una volta de
llunetes. Les naus laterals són cobertes amb volta de canó de quart de cercle,
reforçades per arcs torals semicirculars. L'aparell és de carreus irregulars,
disposats en filades uniformes. La porta d'accés, originàriament oberta al mur
S, es troba al mur de ponent. Tot i que exteriorment és molt transformada,
també es correspon amb l'obra original i, de fet, és l'única obertura primitiva
que conserva l'edifici. És d'arc de mig punt adovellat i amb dues arquivoltes
disposades en degradació. Llastimosament aquell dia el seu davant era ple de
vehicle aparcats i no vam poder fotografiar-la.
Més amunt hi ha un òcul i sobre la línia de la cornisa s'alça un campanar de poca alçada, sobrealçat per una base de maó. Compta amb arcuacions de mig punt que allotgen les campanes i una coberta piramidal sobre cornisa de ràfec ample i motllurat.
L'edifici no conserva cap
tipus d'ornamentació, però les seves condicions constructives i estructurals
permeten considerar-lo com una obra plenament adscrita a les fórmules de
l'arquitectura romànica inicial. De fet, degué constituir una de les obres més
ambicioses de les construïdes a la Cerdanya durant el segle XI.
Exteriorment, els laterals de
la nau conserven diversos contraforts, fets de maçoneria com molts dels trams
del murs laterals. Es conserven diverses finestres d'arc de mig punt, tot i que
resten tapiades.
La coberta de la nau és a dues
vessants, recoberta de pissarra, i la del campanar és també de pissarra. A
l'interior, ran de l'arc presbiteral, es conserva un fragment de pintura mural
(segle XIV) on s'hi representa la imatge de sant Cristòfol (només en resta el
bust) quan travessa el riu amb Jesús damunt les seves espatlles. Jesús Nen
porta nimbe, beneeix amb la mà dreta mentre que l'esquerra la té recolzada
sobre el cap del sant. Aquest sosté amb la mà dreta el bastó florit i amb
l'esquerra aguanta al Nen. Ambdós són protegits per un arc apuntat i trilobat,
tot definint un espai decorat amb estrelles. Per damunt de l'arc hi ha diversos
escuts. Tota l'escena devia fer una alçada considerable (més de 2 m), com és
habitual en les representacions iconogràfiques d'aquest sant. També s’hi troba
una talla d'una Marededéu que es conserva al Museu d'Art de Girona i un altre
del segle XIII al Museu Episcopal de Vic.
Durant la nostre estada en Alp
vam fotografiar la font de Sant Isidre molt propera a l’edifici religiós. La
font es troba en una petita arcada de mig punt que s'obra en una paret, on
també s'hi observa, en un pla superior, una fornícula amb la imatge de Sant
Isidre. El canó de la font és de metall i representa el cap d'un animal.
L'obertura està flanquejada per dues pedres que sobresurten, on hi ha una cara
humana esculpida. Al seu costat hi ha un abeurador pel bestiar.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
